El bar el porten dos germans. Li dic a un que em cobri un cafè i un tallat, i ell li ho diu a l'altre. L'altre agafa una calculadora (no tenen caixa enregistradora) i comença a teclejar. Fa una ganyota, mou el cap, segueix teclejant. Remuga, segueix teclejant. Remuga més.
Després d'una estona de teclejar li diu al seu germà el total del cafè i el tallat, i el seu germà, que ha estat mirant, impassible, com l'altre patollava amb la calculadora, em fa un somriure i em cobra tres amb vint.
No és una excepció: fan servir la calculadora per calcular aquestes quantitats, potser fins i tot la fan servir "per sumar un cafè".
A aquest bar normalment tenen el diari. De vegades el fullejo. Aquesta vegada, després de veure que ningú no el llegeix, ni a les taules de dins ni a les de fora, i que no està tampoc al seu lloc habitual, els pregunto on és. Em contesta el de la calculadora, disgustat, diu que a veure si algú se l'haurà endut... Però una mica més tard veig que surt del bar, i que quan torna porta el diari a la mà.
Li pregunto on era el diari, i em contesta, lacònic, sense mirar-me: "Al seu lloc". I com que jo insisteixo, llavors afegeix: "Si ningú no l'havia anat a buscar (a la botiga on el recullen), com podia estar aquí?" Han obert a les nou, ara són quarts de dotze. Em meravellen, aquests dos germans.
Mentre estic al bar entra un dels alcohòlics del poble. Va directe a la barra, li posen un bon raig no sé si de whisky, vodka o alguna cosa d'aquestes fortes. Llavors, com a les pel.lícules de l'oest, es beu el got d'un glop i surt al carrer un altre cop, amb els ulls una mica brillants; segurament no és el primer glop del dia. Quan em passa pel costat ens saludem; em cau bé, és una bona persona.
Entra un marroquí, un home que deu passar dels cinquanta anys, i un pagès se li adreça. Li diu que dilluns comencen a collir els raïms. El marroquí no parla ni un borrall ni de català ni de castellà, i com que el pagès no té clar si l'està entenent, treu el mòbil i li ensenya el calendari: "avui", i assenyala amb el dit el dia del calendari; "el dia que comencem", i assenyala el dilluns. Ho repeteix dues, tres, quatre vegades... Però amb la cara que fa el marroquí, mig hermètica i mig encantada, ves a saber si ho ha entés.
Després parlo un moment amb aquest pagès, i em diu que aquest marroquí és completament analfabet. Però és un bon treballador, i molt bona persona, ho subratlla.
Els bars, i més els bars de poble (saps quin peu calça la majoria de la gent), tenen això, que t'hi pots entretenir observant qui va entrant, què diu, què va passant. És com anar al cine, però més barat (si només et prens un cafè). De vegades la pel.lícula del bar no és res de l'altre món, i altres vegades la pel.lícula és més interessant.
Avui, la pel.lícula (només n'he explicat unes escenes, no totes), era força bona. Sobretot l'escena estel.lar, la de la calculadora.
