Enciam, tomàquet, carbassó, ceba i llenties de la nevera. Verdolagues, pixallits (dent de lleó), menta, poliol i orenga dels voltants de la casa. És l'amanida del meu esmorzar els dies que m'estic a casa de l'amic que he anat a veure.
Hi vaig arribar fa uns dies; una caminada de tres quarts d'hora, des del poble on para l'autobús. Al migdia, amb un bon sol i força calor, però agradable, entremig de camps de blat de moro i gira-sol. A mig camí, pispo (robo) una panotxa de moresc tendre i la vaig rosegant.
Una tarda ens enfilem muntanya amunt per un torrent per revisar la canonada d'aigua que, des del punt de captació, arriba fins a la casa. A una petita cisterna que hi ha entremig hi trobem tritons. Cinc tritons. A la cisterna hi entra aigua, i en sobreïx, però es veu que els tritons no han trobat la manera de sortir-ne, i s'hi han anat acumulant. Agafem els tritons i els deixem al petit torrent.
Aquest amic ni tan sols ho sabia, que al torrent del qual agafen l'aigua hi hagués tritons. Que hi hagi tritons és un bon indicador, una garantia: només viuen en aigües molt netes. Si no m'equivoco, són tritons pirinencs, un dels quatre tipus de tritons que hi ha a Catalunya.
Aquests dies de vegades pessigo prunes negres i peres, d'una prunera i una perera que hi ha a tocar. I alguna figa, ara tot just comencen a madurar les primeres. Quan m'atueix la calor em fico a la bassa d'un antic molí que hi ha una mica més avall. Un dels dies, a la tarda, de cop s'ennuvola, i fa un bon xàfec. M'estic una estona sota la pluja, a gust, deixant que m'amari.
Hi ha molt silenci, un aire molt net, molta llum; al davant de la casa hi ha prats, i més avall camps de conreu. Al darrere, el bosc que s'enfila muntanya amunt, un bosc espès, gran, de roures i alzines.
De vegades, segons per on passo m'ortigo una mica, o em piquen els mosquits. Tinc els anys que tinc i m'agrada veure que aquestes petites molèsties no em mortifiquen gaire. A més, per sort, i perquè vigilem, a dins de la casa de nit no n'hi ha, de mosquits.
De vegades enyoro aquest tipus de vida, semblant a la que feia quan era jove. Tan diferent de la vida actual, des de fa anys molt urbana, tot i que aquesta vida urbana d'ara també la visc a gust. No em pesa.
Penso que tinc aquesta sort, la de saber-me adaptar. Si toca això, bé, si allò, també. I en cada cas, d'això, allò o el que sigui, miro d'aprofitar el bo que té, sense enyorar el que no hi ha. No em costa, em surt fàcil: "aquí i ara".
D'altra banda, sóc conscient, molt, que tinc un cos cada cop més envellit, tot i que fins ara no em puc queixar: encara es porta força bé. I del cap igual: fins ara no en tinc tampoc cap queixa. De fet, crec que el cap em funciona millor que temps enrere, que quan era jove. És clar, això també degenerarà (cap i cos), si no em moro abans... però aquest és un altre tema (avui no toca, ja en parlo prou altres vegades); de moment estic en el punt que estic.
El dia que marxo faig la passejada en sentit invers, fins al poble per on passa l'autobús. També al migdia, amb una bona solellada. Quina sort, conservar encara aquest grau d'autonomia!
