Era un home d'uns setanta anys. Prim, mal afaitat. Duia una gorra fosca, una samarreta molla (no se sabia si d'aigua o de suor), i una motxilla petita i vella. Va entrar a la biblioteca i va seure a la zona dels diaris i en va agafar un. Al cap d'una estona, una dona que estava asseguda unes butaques més enllà, de potser uns quaranta anys, probablement compadida d'aquell vell, es va aixecar, se li va acostar i li va oferir un bitllet de vint euros.
L'home gran va fer un gest de sorpresa.
Jo era a la vora. Vaja, era tan a la vora que no hi podia estar més: aquell home era jo.
Li vaig donar les gràcies i li vaig dir que no, que no em calia. Ella va insistir, i jo també vaig tornar a insistir; que gràcies, però que no em calia. Així es va acabar: ella va tornar a la seva butaca i jo vaig seguir llegint el diari. Quan vaig marxar li vaig dir adeu.
Tinc un parell d'amics que de vegades em diuen que semblo un indigent. Potser tenen una mica de raó, perquè de coses semblants al llarg dels anys me n'han anat passant. Bé, suposo que és millor que et passi això que t'intentin atracar per robar-te la cartera...
Fa uns mesos vaig explicar aquesta altra anècdota:
https://passavolant.blogspot.com/2024/04/un-sense-sostre-mes.html
