"¿Por qué morir? Porque el sueño se ha vuelto pesadilla. (...) todo viaje tienes su hora de partida. Y todo el que va de viaje tiene el privilegio, y el derecho, de escoger el mejor día de salida." Ramón Sampedro (1)
Quan vaig explicar la mort de la Marta, la seva clara, lúcida i decidida voluntat de morir, i la serenitat, fins i tot el sentit de l'humor, amb què va afrontar la seva mort, es podria pensar que ella va arribar a aquest punt sense dificultats. Però no va ser així. Com que d'això no en vaig dir gairebé res, i em sembla que el procés que va fer des de la no acceptació a l'acceptació de la seva situació té el seu interès, crec que pot estar bé explicar-lo. Perquè el seu és un exemple que aquesta acceptació i aquesta evolució són possibles.
Feia molts anys, dècades, que coneixia la Marta, però la relació que al llarg del temps havíem tingut s'havia limitat a algunes feines de voluntariat en les quals els dos estàvem implicats. Quan parlàvem, en general només parlàvem d'aquestes feines.
Fa cinc anys vaig saber per primera vegada el dolor amb el qual convivia des que era petita, un dolor que havia anat augmentant i del qual normalment no n'explicava res a ningú. Era un dolor causat sobretot per una lesió i una degradació dels ossos de l'esquena.
Després, fa potser tres anys, no ho recordo bé, un dia amb una amiga comuna la vam anar a veure al poble on llavors vivia. I em va impactar molt, veure-la tan canviada, tan fràgil, tan malament. I tan sola. A aquell poble hi havia anat feia uns anys, amb el seu marit, que després va morir. Hi van anar a mitges buscant un lloc més barat i també més tranquil.
A partir d'aquella visita, de tant en tant li vaig anar trucant. Aleshores la Marta passava per una fase de queixa generalitzada, com si els metges haguessin de ser capaços d'aturar-li o d'alleujar-li el seu procés d'empitjorament i els seus dolors creixents, cada cop més invalidants. Aquesta queixa era reiterada, i alhora contenia una contradicció gran, perquè ella rebutjava els analgèsics potents que li havien ofert. Els rebutjava perquè deia que la deixaven estabornida i amb uns efectes secundaris, de diferents tipus, molt molestes: volia ajuda, però alhora, rebutjava l'única que en aquell punt li podien oferir, perquè la que ella hauria volgut no existia.
La Marta no entenia, llavors encara no entenia, que el preu de no patir tant dolor comportava, en el seu cas i en general, haver d'assumir els efectes secundaris dels analgèsics potents (tant els efectes immediats, com els efectes a mitjà termini, amb la complicació de diferents funcions corporals).
Durant l'últim any, de mica en mica es va anar acostant a la realitat, a l'acceptació de la seva complicada situació. Fins que mig any abans de morir va decidir demanar l'eutanàsia, en la qual ja hi havia anat pensant, però fins aleshores amb dubtes, ràbies, sense acceptar la realitat i la irreversibilitat de la seva situació. I és que la Marta no era una persona que volgués morir: era una persona que, malgrat les ganes de viure que sempre havia tingut, havia arribat a un punt que ja no tenia forces per seguir suportant aquella vida duríssima que li tocava viure, cada vegada més dura.
Va ser també llavors, mig any abans de morir, que vaig començar a anar a veure-la més sovint. I potser tres mesos abans de morir hi vaig començar a anar cada setmana (a banda d'alguna trucada que ens poguéssim fer entremig). D'això ja n'he parlat, d'aquestes visites, agradables, i com estàvem a gust els dos junts, parlant, o mirant el cel i escoltant els ocells, durant hores. Sobretot era fàcil perquè ella llavors ja havia fet el pas d'acceptar plenament la irreversibilitat de la seva situació.
Al llarg de les diferents etapes de la Marta no li vaig dir mai que hagués de fer una cosa o una altra. El que sí que vaig anar fent va ser intentar afavorir que ella pogués anar ordenant els seus pensaments i les seves emocions. L'exemple més clar seria el d'anar-li comentant, de tant en tant, que per molt que molts metges diguessin que el dolor sempre era tractable, això era una veritat a mitges, a causa de les conseqüències de l'ús d'analgèsics potents. Un altre exemple, o tema rellevant, que vaig anar posant de tant en tant en mig de les converses era que els metges arribaven a on arribaven, i que esperar més d'ells i dels seus remeis era una equivocació. Perquè tenien els seus límits (ells i l'arsenal terapèutic que utilitzaven). Perquè "no tot tenia cura". I que a més, com totes les persones, de vegades també es podien equivocar, amb més raó si els toca treballar sota la pressió d'una càrrega de treball desmesurada (com sovint és el cas).
O també li deia, de tant en tant, que queixar-se no servia de res, perquè no hi havia llibre de reclamacions, per a aquest tipus de queixes, sobre "el malament que ens ha tractat la vida". I que l'únic efecte tangible de les queixes és que fan encara més penosa la vida de qui es queixa.
Però en cap moment, mentre ella estava enfadada i dubtava, li vaig suggerir que l'eutanàsia fos una bona opció. Mentre ella no va arribar a aquesta conclusió, crec que sempre em vaig limitar al fet que ella pogués anar fent un mapa de la seva situació "real", de manera racional, procurant mantenir sota control les emocions. I va ser ella, a mesura que va anar acceptant la realitat, segons els seus valors i les condicions que ella considerava que necessitava perquè seguir vivint li valgués la pena, qui va anar pensant en l'eutanàsia com una opció real, en el punt que estava. I més endavant la va demanar.
A partir d'aquest moment, de la primera petició, que no va prosperar a causa de la reacció evitativa del seu metge de capçalera, després d'uns tres o quatre mesos d'aquella situació estancada, i a la vista del seu estat de frustració, li vaig dir que, si estava convençuda que allò era el que volia, havia d'actuar d'una manera diferent (fins llavors tot s'havia limitat a trucades per telèfon). Que havia de fer una queixo o reclamació de manera formal, per escrit, per tal que en quedés constància.
Ella ho entenia, però li costava, perquè pensava que tot s'havia de poder resoldre amb bones paraules, cosa que malauradament moltes vegades no és així. Li va costar, però al final va fer també aquest pas i, després d'alguns entrebancs, val a dir que llavors menors, va poder completar el tràmit de la petició i aconseguir, al final, l'aprovació de la seva petició.
Crec, honestament, que la meva participació va ser tal com l'he exposat, d'un absolut respecte, sense cap mena de pressió. I crec que també, per això, al final vam acabar tenint el tipus de relació que vam tenir, d'una gran complicitat, confiança, fàcil, agradable, durant la qual vam poder parlar de moltes coses, una part de les quals ella fins aleshores no havia compartit amb ningú. I això crec que també va contribuir al fet que arribés al moment de morir, tal com ja vaig explicar, amb una gran serenitat i cap mena de dubte en relació amb la seva decisió.
Bé, aquesta és la història. Una història que, de manera resumida, té dues parts rellevants. La primera, la del paper que es pot fer com a amic, com a persona propera, que acompanya de manera respectuosa, sense pressions, algú en una situació tan complicada. Amb un respecte que no impedeix, en moments que consideres de desconcert de l'altre (un desconcert que li genera sofriment), ajudar-lo a fer un mapa de situació realista. "El seu", fet per ell.
I la segona, tal com he dit al principi, explicar mitjançant un exemple concret, que quan arribes a un moment tan complicat de la vida com el de la Marta, aquest procés de fer les paus amb un mateix, amb la pròpia realitat, i amb els professionals de la salut, i amb qui convingui, i alhora acceptar la finitud de la vida, és possible.
Que el desenllaç d'aquest procés íntim sigui decidir seguir apostant per seguir vivint, però gestionant les adversitats, les limitacions i els dolors des d'un estat de serenitat (sense queixes, sense retrets, amb estoïcisme), o optar per una eutanàsia, o un suïcidi (o un deixar-se morir d'inanició, sense menjar, havent pactat poder rebre els analgèsics que faci falta), considero que això ja és secundari. O si més no, aquest és el meu punt de vista.
--
(1) Cartas desde el infierno (1996). Planeta, 2004 (p. 88)
