Salut mental

Això també és violència
https://horitzontal.blogspot.com/2024/10/aixo-tambe-es-violencia.html

Haig d'anar a la perruqueria
https://horitzontal.blogspot.com/2024/10/haig-danar-la-perruqueria.html

Gírgoles i amanides

Davant la Casa Batlló, un munt de turistes miren la façana i en fan fotos. Com que tothom mira amunt, no veuen el que passa ran de terra: a la soca d'un plàtan hi ha dues gírgoles força grans i, amb elles, unes quantes més de petites, totes en molt bon estat. Agafo les dues grans, suposo que sense que ningú es fixi en mi... O potser algun dels turistes sí que em mira, i pensa que passen gana, els sense sostre de Barcelona (ho dic per la meva pinta, que sé que de vegades afavoreix aquest pensament).

De tota manera, aquestes dues gírgoles no me les menjaré, de seguida ho tinc clar, perquè els turistes miren amunt, però els gossos aixequen la pota i pixen avall, i ves a saber. A més, amb els fums del Passeig de Gràcia cantonada Aragó, deunidó, els contaminants que segurament aquestes gírgoles han acumulat.

Aquest any n'he menjat diferents vegades de gírgoles. Sempre crues, de vegades unes bones quantitats, a dins de la meva l'amanida de l'esmorzar. N'he recollit més d'una vegada de dues soques de pollancre d'uns jardins una mica solitaris de Barcelona, i també d'una soca del poble, de la qual ja n'he plegat altres anys. Com que ha anat plovent, n'han anat sortint. També n'he plegat a la font de les Fogoses, per allà la Garrotxa, un dia que hi vaig anar a fer un tomb.

En dic gírgoles, de tots aquests bolets de fusta morta (les del Passeig de Gràcia han crescut gràcies a una esquerda del tronc que a dins deu tenir fusta morta). Però com que no totes són ben iguals, i no tenen ben bé el mateix gust, és una mica un embolic. A més, quan he buscat el nom científic, tampoc m'he aclarit (bé, no és que hagi buscat molt, només una mica...). En qualsevol cas, el resum és que hi ha gírgoles que val la pena collir perquè són molt bones, i altres no tant.

I si dubto, com sé si són bones? Doncs primer en faig un tast petit, per tal que, si no són recomanables, el mal de panxa també sigui petit. Val a dir que amb les gírgoles, unes i altres, fins ara potser he tingut "algun mal gust d'alerta", però mai cap disgust (amb uns altres bolets sí, però aquesta ja és una altra història).

Quan no hi ha gírgoles, a l'amanida de vegades hi poso xampinyons, de la botiga. I també de la botiga, potser enciam, escarola, col, coliflor, carbassó, cogombre, ravenets (amb les fulles), ceba, pastanaga, pebrot, tomàquet... I silvestres, segons l'època de l'any, fulles tendres de malva, brots de ravenisses, dent de lleó, fulles de naps (d'algun camp), verdolagues... I encara falta la terrassa de casa: una mica de menta, tarongina, caputxina, julivert, alfàbrega, sàlvia, poliol, ceballots de cebes d'Egipte... 

A més d'herbes ("menjar de conills", hi ha qui en diu), també hi poso llenties i, de vegades pèsols congelats descongelats. I potser una cullerada de flocs de civada i quatre panses, a més de sal i oli (i segons els dies, un raig de vinagre). I me n'oblidava: gairebé sempre un pessic de comí molt, i de vegades, també llevat de cervesa.

Amb tants ingredients possibles, no sempre els mateixos, i tots mai, els gustos de les amanides van canviant. Que recordi, ni una sola vegada el resultat m'ha decebut: sempre he assaborit aquestes amanides matinals la mar de content.

Memòries parcials (què se'n va fer...?)

(històries familiars)

https://442m.blogspot.com/2024/10/memories-parcials-que-sen-va-fer.html

Un quilo més de paciència

-De vegades tinc poca paciència.
-Doncs si se t'acaba, compra'n un quilo més.

-Sí, però és que a la botiga de la paciència ja em tenen molt vista.

L'Assumpta, amb la seva germana, de vegades parlen així, de la paciència que han de tenir per gestionar el dia a dia que els toca gestionar. Les dues passen dels noranta anys, i cada vegada es cansen més, els costa més tot. I a l'Assumpta, ara, de propina, el noi que té acollit, un ex "menor no acompanyat" marroquí, resulta que té alguna mena de problema mental. I una altra noia que té acollida, una llatinoamericana molt jove, ja s'espavila per la vida, però va molt al seu aire, està poc pendent del que passa al pis.

Ho aclareixo: cap dels dos contribueix a les despeses del pis, ni tan sols, llevat d'alguna excepció, per omplir el rebost. Igual que totes les persones, moltes, que l'Assumpta ha tingut acollides al llarg dels anys.

L'Assumpta abans no es cansava. Però ara és una mica diferent, i de vegades diu el que fins ara no deia: "Hi ha molta gent que diu que m'admira, pel que faig, però en lloc de tanta admiració, potser seria millor que m'ajudessin una mica, o que es fessin càrrec d'alguna d'aquestes persones". D'altra banda, a l'Assumpta que algú li digui que l'admira sempre l'ha incomodat, que li dediquin lloances no li agrada.

L'Assumpta diu que, de les seves amigues i conegudes, a banda de l'edat (val a dir que la majoria bastant grans), ella és qui té una economia més ajustada. Algunes d'aquestes amigues o conegudes (d'aquestes que diuen que l'admiren), fins i tot tenen molts diners; viuen en grans pisos, de vegades se'n van de viatge, van a espectacles cars... 

D'altra banda, la història aquesta és encara una mica més complicada (o sorprenent), perquè a sobre, alguna d'aquestes amigues, quan s'ha trobat amb d'algú que necessitava ajuda, en lloc de moure's "ella" per aconseguir-la, de vegades el que han fet ha sigut enviar aquesta persona a l'Assumpta, perquè ella se n'ocupi. Perquè, "com que l'admiren tant..."

De tota manera, en aquests casos l'Assumpta ha fet sempre el que li deia la seva consciència, i quan ha pogut ajudar algú, ho ha fet, amb independència que aquella amiga que li passava "el cas" fos una fresca. Sempre ha sigut així, l'Assumpta, una bona samaritana. La més bona samaritana que jo conec.  

De vegades, tal com he dit, l'Assumpta és queixa d'algunes de les seves amigues i conegudes, però quan ho fa, llavors de seguida es corregeix, i diu que no té per què judicar ningú; que cadascú fa el que vol, el que li sembla... No li agrada, ni queixar-se ni fer retrets a ningú.

Però últimament li costa evitar-ho, i de tant en tant se li escapa alguna queixa d'aquestes, relacionada amb aquest tema de les admiracions i les ajudes. És una queixa del tot lligada al pas i al pes dels anys, al cansament, a la dificultat creixent per gestionar la seva vida, i aquestes altres vides "desemparades/desemmarades" que orbiten al seu voltant (fa ben poc, durant un parell de mesos, va tenir també acollit un congolès, a més del marroquí i la llatinoamericana).

De vegades a l'Assumpta li dic que potser s'hauria de plantejar algun límit, ara que els anys cada cop li pesen més. Posar alguns límits, i mirar de viure ella una mica més tranquil.la, que ja li toca. I quan li ho dic de vegades em diu que potser sí, i altres vegades em diu: "Què hi vols fer, jo sóc així; si hi ha algú que necessita ajuda i la hi puc facilitar, com vols que l'hi negui?"

L'home dels diaris

Tomba pel barri. Porta ulleres, però un vidre el té tapat amb paper de diari subjectat amb cinta adhesiva transparent. Coixeja, va amb una crossa, embolicada de dalt a baix també amb paper de diari i cinta adhesiva. Porta una motxilla, de vegades també una bossa de plàstic; mira els contenidors. Un dia que està assegut a un banc, amb la motxilla oberta i la bossa al costat, veig que a dins només hi ha diaris, uns més rebregats, altres menys. 

Pregunto al bar si en saben alguna cosa; el tenen vist, però no en saben res. A ell no he gosat mai dir-li alguna cosa, quan veig que va d'aquí cap allà, o que mira algun contenidor. Potser un dia que el torni a trobar assegut a un banc m'hi asseuré al costat. I a veure...

Sobre els textos biogràfics

M'agrada llegir els articles que trobo sobre llibres de memòries, sobretot si són articles sobre les polèmiques que de vegades generen aquests llibres, a causa de la desaprovació del seu contingut per part d'altres membres de la família o de l'entorn. Després, alguna vegada també llegeixo el llibre motiu de controvèrsia, però ja és un tipus d'interès diferent, encara que òbviament relacionat.

Les polèmiques, o crítiques, en aquests casos sovint giren al voltant de l'oportunitat, de la utilitat o la legitimitat, d'explicar el que s'explica; són uns qüestionaments que de vegades no només afecten el fet d'explicar la història, sinó també a la utilització, amb aquest propòsit, d'alguns documents o fonts d'informació que algú considera que l'autor no tenia dret a utilitzar. 

De vegades, la crítica és una altra; és una denúncia de la falsedat o manipulació dels fets explicats. Sigui a causa, es diu, que l'autor no estava prou informat o, pitjor, que hagués escrit el text no amb l'objectiu d'explicar uns fets de la manera més veritable possible, sinó amb el propòsit d'establir "un determinat relat", potser per qüestionar o fer ombra a un altre relat que incomoda. En els llibres històrics, biogràfics i autobiogràfics aquests biaixos o intencions poc honestos no són cap raresa. 

Sovint, tal com he dit, les polèmiques al voltant d'aquests textos, quan sorgeixen, giren al voltant "del dret" a parlar d'aquella història. O de la necessitat de fer-ho: "Per què has d'airejar això tan antic?"

Llavors, de vegades, l'autor es defensa dient que a més del dret, que ell considera que sí que té, pensa que també  té "l'obligació" d'explicar aquella història. L'obligació ("moral", ètica, o com se n'hagi de dir o ell la senti). Perquè pensa que és injust que s'oculti, que no es digui, el que ell ha decidit explicar. Que no es parli o que s'hagi relativitzat allò que creu que no està bé, "que és injust", relativitzar-ho.

Sobre això dels drets, la justícia i les legitimitats, cal tenir en compte el seu origen, és a dir, el fet que tots els drets són relatius, perquè (no ho hem d'oblidar), són una invenció humana (els periquitos i els gossos no tenen drets; si és que en tenen algun és només perquè "nosaltres" li hem concedit: perquè "ens hem inventat" que també n'han de tenir).

Els drets són una invenció, però una invenció important, perquè faciliten, fan possible, la vida social (i la supervivència). Però una invenció, en definitiva. I per tant, tot el que se'n pugui derivar són "derivacions de la invenció inicial", cosa que a la pràctica es tradueix en el fet que, com més peculiar i complex sigui "el tema de debat", més fàcil serà que llavors es generin possibles desacords.

Per això, quan algú escriu un llibre sobre un tema conflictiu (per exemple una violació familiar de la qual ningú de la família no en volia parlar, o del passat criminal d'un pare o avi pertanyents, per exemple, a les SS nazis, o a la policia torturadora de la dictadura argentina, per posar dos exemples entre molts altres possibles), és fàcil que altres persones de la família critiquin el familiar que ha decidit parlar-ne. Perquè aquest familiar ha gosat qüestionar una imatge de la família que, fins llavors, els permetia viure tranquil.lment, gràcies a aquella "amnèsia".

He posat dos exemples extrems, però els temes, les històries capaces de generar discrepàncies, malestars i enfrontaments familiars no tenen per què ser d'aquesta envergadura. Poden ser també històries discretes, quotidianes. En relació amb aquestes històries més discretes, de vegades també hi pot haver un familiar que consideri que no només té el dret d'explicar-les, sinó l'obligació. I que a més del dret i l'obligació, consideri que utilitzar llavors una determinada documentació, encara que algú altre de la família s'hi oposi, també pot ser legítim. Perquè pensa que la utilització adquireix legitimitat a través del propòsit de l'explicació.

D'altra banda, i per descomptat, tots els relats de no-ficció, fins i tot els més ben documentats i escrits de la manera més honesta, són poc o molt subjectius, perquè encara que algú vulgui ser objectiu del tot només pot aconseguir "aproximacions a l'objectivitat". Perquè quan parlem, quan escrivim, estem sempre condicionats per molts factors: la nostra biografia, les nostres creences o idees, les nostres lleialtats, inseguretats i pors, etc. Negar aquest fet no té sentit, i per tant a l'únic que podem aspirar és a minimitzar aquestes influències, per tal d'així minimitzar, com més millor, les distorsions que poden causar. Però aquest ja no és el debat dels drets i les legitimitats, és ja un altre debat. 

Torno a agafar el fil. Al final, és clar, i ja que tal com he dit tot això dels drets i les legitimitats és resultat de la inventiva humana, és a dir, són convencions circumstancials, un mar de subjectivitats, un cel amb núvols canviants i en moviment, etc., és normal, pot dir-se que inevitable, que en aquests casos de relats sobre temes problemàtics familiars es puguin generar embolics i malestars. I que llavors, "de manera conseqüent" amb el que he anat dient, cadascú tingui raó: "la seva".

Amb independència que, alhora, pel damunt o al marge de tot això, és probable que, en aquests casos, normalment, hi hagi una veritat més veritable que les altres...

Temes familiars

La carta

https://442m.blogspot.com/2024/10/la-carta.html

Temes familiars

Senyores de
https://442m.blogspot.com/2024/10/senyores-de.html

Memòries confoses
https://442m.blogspot.com/2024/10/memories-confoses.html

Repressions inconscients

(salut mental)

https://horitzontal.blogspot.com/2024/10/repressions-inconscients.html

Filloles

Tirem muntanya amunt amb l'Abel amb el propòsit de trobar una fita, un indicador del límit de la finca on estem. El bosc és espès i el sotabosc brut, de manera que no és fàcil veure una fita, si hi és. Per sort, l'Abel té una idea aproximada de la zona on ha d'estar, i després d'una estona d'esgarrinxades i cops de podall l'acabem trobant.

La fita fa un mig metre d'alçada (la part visible, no enterrada), i a banda i banda, a tocar, hi ha dues pedres més també clavades a terra, més petites. Les filloles, em diu l'Abel. No havia sentit mai aquesta paraula associada a aquest significat, i no recordo si fites que havia vist abans, al llarg dels anys i a diferents llocs, algunes també tenien filloles. Potser sí, i no m'hi vaig fixar.

L'Abel m'explica que la funció de les filloles és diferenciar qualsevol pedra que per casualitat pugui semblar una fita d'una veritable fita. M'explica també que a sota de la fita, al fons del clot on la clavaven, hi posaven teulissos o carbó, per tal que si algú qüestionava si aquella fita era autèntica o no, tenir un element més per poder-ho demostrar. Si es desenterrava, el carbó o els teulissos n'eren una mena de prova (el carbó, com els teulissos, té la propietat que no es degrada).

Miro als diccionaris les accepcions de fillola, i veig que aquesta també hi surt. És una paraula bonica, "gràfica". 

L'Abel em diu que recorda que, quan era petit, a aquest bosc i els dels voltants encara s'hi feien carboneres. I com que el bosc estava més net, sense sotabosc, perquè també hi pasturava el bestiar, podies veure amb facilitat qualsevol fita que hi hagués.

Ara tot ha canviat, i amb el bosc desaprofitat i embardissat, la solució és cartografiar les finques i incorporar les dades al registre de la propietat. La contrapartida és que, amb aquests canvis, es van perdent no només paraules, sinó moltes referències d'un món rural, antic, cada vegada més llunyà. Un món on tot es feia amb la força física, la pròpia i la dels animals de treball; eren vides dures, gens bucòliques, enfrontades a una naturalesa de vegades inclement... 

Vides com la del meu avi matern, i com les de l'avi patern i el matern de l'Abel.

M'agrada sentir històries d'aquells temps, anècdotes, saber el nom de costums, eines, feines...

Benvolguda X

Des de fa uns mesos de tant en tant he anat parlant de la Marta. Una altra manera de parlar-ne és "per comparació". Per exemple, parlant de com gestiona una situació semblant, de mala salut, dolor i degradació, una altra persona. L'anomenaré X.

--------------------------

Benvolguda X. Fa temps ja et vaig dir que, amb la manera com enfrontaves els teus greus problemes de salut, no creia que jo fos la persona més adequada amb qui et convingués tractar. Sobretot, tenint en compte la meva manera de ser: la meva manera d'entendre la vida, d'acceptar que, quan arriba segons quin grau de deteriorament, té poc sentit seguir fent esforços per seguir existint. 

Però llavors tu em vas dir que ja t'anava bé la meva companyia, perquè tu pensaves igual que jo.

D'altra banda, de vegades també m'havies dit el contrari. M'ho havies dit després que jo t'hagués dit algun cop que l'únic que et podia dir tu no ho volies sentir. En aquests casos m'havies dit que dient-te això no t'ajudava. I a continuació ens havíem quedat els dos en silenci, els dos incòmodes.

Així han anat passant les setmanes, els mesos (els anys). Tu has anat empitjorant i, de manera bastant  incomprensible per a mi, segueixes fent tot el possible per negar el teu deteriorament inevitable, inaturable. Fins i tot ara, que ja tens una qualitat de vida bastant miserable, a causa de la poca autonomia que et queda i els dolors que suportes. És trist, però és així: tot és un desastre, i a més irreversible.

El resum és aquest: si avui ja estàs molt malament, demà encara estaràs pitjor. Disculpa que t'ho digui així, amb aquesta claredat. Qualsevol altre pensament són només fantasies, intents de no acceptar la realitat.

En aquest punt, per a mi tot això ja és massa absurd, massa desproporcionat. Aquesta batalla perduda, agònica, amb aquesta vida tan deplorable (si és que d'això se'n pot dir vida). Jo no sóc capaç de no dir-te això que et dic ara (perquè et tinc estima, i m'afecta la teva incapacitat d'acceptar la realitat: els teus dolors físics, els teus sofriments, la teva degradació, les teves dependències, la teva impossibilitat de millora...).

Soc incapaç de no dir-te el que penso, i sóc incapaç de seguir-te acompanyant en aquesta mena d'embogida desesperació. 

Ara ja no et dic, com abans, que no crec que sigui la persona més adequada per estar de tant en tant al teu costat. Ara et dic que no ho seré. Que no ho puc ser, que no hi veig cap sentit. Que aquesta etapa, pel que fa a mi, s'ha acabat. Perquè jo no puc, ni vull, seguir com fins ara.

M'agradaria ser capaç de dir-te això d'una manera més suau, però no sé com fer-ho. I ni tan sols sé si és possible... Potser aquesta manera és l'única possible, si és que vull ser sincer amb tu.

Una abraçada.

--------------------------

Però sé que aquesta carta o missatge que he escrit, dirigit a X, no l'hi enviaré. Perquè m'adono que en l'estat que està, segurament no té ni tan sols la capacitat d'entendre'l. Si el llegís, ella no hi veuria una explicació, sinó només una agressió. Per tant, no cal.

Saber viure de vegades és difícil. De vegades molt. Acceptar la nostra finitud costa, però ens és imprescindible. I quan ens apropem al final, hauríem de saber morir. Sense drames, amb una mica de serenitat i dignitat. 

La X, però, és una persona (com moltes altres) que no és capaç d'assumir la realitat de la finitud. Es revolta, es queixa, pateix, exigeix, acusa, nega... Fa temps que s'està degradant de manera greu, fa temps "que de mica en mica es va morint". Lentament, malament, rabiosa, desesperada. 

És molt trist.

(Durant mesos, anys, vaig veure regularment la X, gairebé cada setmana, a algun bar, a casa seva, a algun hospital. Vaig anar seguint el seu procés de degradació, la seva falta d'acceptació, les seves queixes. Ara fa unes quantes setmanes que no hi tinc cap contacte. L'última vegada que hi vaig parlar ella m'havia trucat per demanar-me una cosa que em va semblar del tot fora de lloc; suposo que va notar el meu desconcert, i que llavors devia pensar que jo "era una altra persona que també li fallava". De manera abrupta, em va penjar. Al cap d'uns dies li vaig trucar, i no em va contestar. Des d'aleshores ho he provat algun altre cop, amb el mateix resultat. La veritat és que ho trobo tot molt trist, però alhora també em sento alleujat d'haver-me quedat distanciat d'aquest horror o absurditat)