Sobre el final de la vida

El dret a rendir-se

https://miravolant.blogspot.com/2025/10/el-dret-rendir-se.html

El dret a rendir-se / 2

https://miravolant.blogspot.com/2025/10/el-dret-rendir-se-2.html

L'atracament

-Estic espantat.
-I doncs?
-Ahir em van voler atracar. Van entrar a casa dos homes, volien els diners.
-I què va passar?
-Em vaig posar a dormir.

Fins ara, si alguna vegada el Joan Pintor em deia que a la residència hi havia males persones, que no se'n podia fiar, que li prenien coses, procurava treure-li del cap aquestes idees. Val a dir que amb poc èxit, perquè a banda del seu deteriorament actual, el cas és que sempre ha sigut un home tirant a malpensat i bastant tossut.

Aquesta vegada, amb el detall divertit de l'última resposta, entenc que ha traspassat una altra línia, del seu camí descendent. I que, per tant, ja no té gaire sentit, o cap, intentar, com fins ara, fer-li veure la realitat.

A partir d'ara, davant de situacions i "converses" com aquesta, suposo que poden ser més escaients un altre tipus de comentaris. Per exemple: "si?", "caram!", "vaja"... Curts i, alhora, sense contradir ni donar la raó.

I alhora, és clar, anar pensant també si jo vull acabar parlant d'atracadors...

L'actuació

A l'escenari, tres guitarristes i un cantant. Les cançons són cançons de moda dels anys 70. Ells també: amb panxeta i pocs cabells al cap.

Després d'una cançó, el cantant fa una pausa i diu que estan molt contents, de tocar davant d'un públic tan entusiasta.

Estic a un lateral de la sala, a la vora de l'escenari. Més que l'escenari, miro les persones del públic, unes cinquanta persones. Sobretot a les últimes files, la majoria dormen o tenen els ulls amb la mirada perduda no se sap on, girada cap al sostre o cap a terra. Encantats. Alguns tenen la boca oberta, a alguns els regalima la bava.

A les altres files, més gent fent la becaina. Però també hi ha algunes dones que fan petites oscil.lacions amb el cap seguint el ritme de la música, i algun home que està atent, però molt seriós, tant, que no saps si li agrada o desagrada el que veu i escolta.

Quan el cantant agraeix al públic el seu entusiasme, el coordinador del geriàtric aplaudeix fort. Des del davant de l'escenari, gesticula de manera aparatosa i diu als residents que també aplaudeixin. Algunes persones aplaudeixen una mica, però sobretot aplaudeix la claca, cinc cuidadores que estan a la sala.

Les cuidadores, quan s'acabi el concert, s'ocuparan d'organitzar la sortida esgraonada de la sala d'aquest munt de persones, la majoria amb cadires de rodes o caminadors. A moltes, les hauran de dur directament al lavabo, a canviar-los els bolquers i rentar-los el que toqui rentar.

Escoltar, voler recordar, no aconseguir-ho

Ja ho aviso abans de començar: no és un dia normal. 

Al matí he estat parlant amb el Daniel, a un bar, més de dues hores de conversa sobre addiccions i salut mental. Al migdia, després de dinar, he passat per casa del Vicenç, i també hem estat parlant una bona estona, dels mateixos temes. I cap a la tarda-vespre, he anat a una xerrada sobre salut mental, en la qual hi han intervingut familiars de persones amb diferents problemes mentals.

Ho repeteixo, no ha sigut un dia normal, en absolut. Però esmentar aquesta acumulació de trobades em va bé per parlar del que volia parlar.

Hi ha dies que una història que estic escoltant va sepultant la història que potser he escoltat abans. O que la història que escolto té tantes parts i detalls, que els nous van desdibuixant i fent desaparèixer de la meva memòria els anteriors. Suposo que hi ha gent a la qual no li passa, o que li passa menys, perquè té una millor memòria i pot anar retenint tot el que es va dient. Però aquest no és el meu cas.

La gent no s'ho creu, quan dic que tinc mala memòria. I si a sobre afegeixo que no és cosa de l'edat, sinó que sempre m'ha passat, crec que encara em creuen menys.

Tinc assimilada aquesta limitació memorística meva. Sóc perfectament conscient de fins a quin punt m'afecta, quan parlo amb algú i hi ha coses que voldria retenir i després m'adono que no he aconseguit retenir-les. Sobretot, si són converses que s'allarguen, i llavors es va acumulant informació i detalls que per a mi són rellevants.

Quan era jove, durant molts anys, amb la vida solitària que feia i les meves poques relacions socials, no tenia problemes d'aquest tipus, perquè aquella forma de vida "no posava a prova" les meves prestacions memorístiques. Vaja, tenia una memòria correcta, suficient per gestionar sense problemes aquella forma de vida. 

Però més endavant, quan la meva vida va anar canviant, "normalitzant-se en relació amb la quantitat de relacions socials", el problema es va començar a fer evident. A fer evident i  a augmentar, a mesura que anava augmentant la meva vida social.

En resum: que a més de ser una persona ja bastant gran, escanyolida i baixeta, de propina tinc aquesta memòria limitada. Què hi farem.

(de les estratègies que procuro fer servir per compensar aquesta limitació de la meva memòria ja n'he parlat alguna vegada, i potser alguna altra estona en tornaré a parlar)

Temes familiars

Ni el recomano ni en faig propaganda

https://442m.blogspot.com/2025/10/ni-el-recomano-ni-en-faig-propaganda.html

Equivocacions

https://442m.blogspot.com/2025/10/equivocacions.html

Sobre salut mental

Què has demanat?
https://horitzontal.blogspot.com/2025/10/que-has-demanat.html

El Remigio
https://horitzontal.blogspot.com/2025/10/el-remigio.html

Obsessions i compulsions
https://horitzontal.blogspot.com/2025/10/obsessions-i-compulsions.html

Una és massa, cent no són suficients
https://horitzontal.blogspot.com/2025/10/una-es-massa-cent-no-son-suficients.html

No és ell, és la malaltia
https://horitzontal.blogspot.com/2025/10/no-es-ell-es-la-malaltia.html

Un diari

El mateix dia que em trobo pel carrer una barra de pa i cinc panets, també trobo "El escritor de diarios", de l'Andrés Trapiello (Ediciones Península, 1998). El fullejo una mica, i a partir d'algunes coses que diu, penso que el que jo vaig escrivint potser és també una mena de diari. Perquè encara que parli de diferents temes, en general jo sempre hi sóc, com a espectador o protagonista de les històries que m'envolten i que explico, a banda que sovint també hi afegeixi i hi barregi algunes reflexions.

Com en tots els diaris (això també ho diu l'Andrés Trapiello), la meva selecció dels temes no és resultat de l'atzar (encara que de vegades jo digui que sí), ja que de manera més o menys conscient, sempre hi ha la intenció (a banda d'altres intencions de menor importància), de mirar de donar una bona imatge de mi mateix. Perquè, en definitiva, el que tots volem és això, que ens acceptin i ens valorin una mica, per alguna cosa, i cadascú ho intenta com pot. 

De fet, fins i tot podria ser que, per exemple, la meva relació amb persones amb problemes mentals tingui bastant a veure amb el que he dit: amb el fet de voler fer bones obres, com els Boy Scouts, per tal que se'm valori per aquesta dedicació. És a dir, que en aquest senti, aquesta activitat, i a sobre "després parlar-ne", seria una manera de promocionar el producte que venc, quan visc i quan escric: "jo com a bona persona".

Bé, també és veritat que el món de la salut mental, des de sempre, o des de molt jove, m'ha atret. És una atracció en part intel.lectual i en part emocional, i que crec que, si més no una mica, la puc desvincular del que he dit fa un moment. Vaja, suposo que tot és veritat, tant una cosa com l'altra.

Torno a la cosa del Diari. Si escrivís "un diari més diari", seqüencial, un dia, un altre dia... la presencia en aquest diari de barres de pa (i altres aliments) recollits del carrer hauria de ser més habitual. Però és clar, tothom se n'atiparia, "de tant pa". Si sempre parlés d'això, que si avui ha sigut una barra de quart, o un litre de llet, o dues taronges o una poma, o un paquet de cereals... seria molt reiteratiu i ben avorrit. Oi que sí?

Igual que també es faria cansat si comentés totes les samarretes i altres peces de roba que vaig arreplegant. O els llibres que em trobo, uns que potser fullejo, uns altres que llegeixo; uns que conservo i uns altres que després deixo a algun punt d'intercanvi. Això, a banda dels molts llibres, la majoria, que no m'interessen gens i que, en general, si algú altre no els recull, sé que acabaran a la brossa, a dins d'algun contenidor, quan passin els serveis de neteja.

Una altra vegada el diari: ¿se'n pot dir diari, del conjunt de textos heterogenis que vaig escrivint, i més o menys agrupant segons els temes? I d'altra banda, que es pugui o no considerar un diari, té alguna importància?

Per acabar: potser el comentari del llibre de L'Andrés Trapiello només era una excusa. Una excusa per parlar, un cop més, de les barres de pa trobades: un tema "important", en la meva vida. Potser només era això: que feia temps que no parlava de barres de pa trobades, i per poder-ho fer un altre cop, per dissimular una mica, he hagut de fer tota aquesta comèdia dels diaris i del Trapiello.

La versió de la Sílvia

"A menudo distorsionamos los recuerdos para que coincidan con nuestra idea de lo que debería haber ocurrido o confirmen las explicaciones de la realidad que más nos convienen." Luis Rojas Marcos (1)

Em sembla que ja ho vaig explicar. Un dia, a la Sílvia, una amiga de fa molts anys (potser abans la vaig anomenar d'una altra manera), li vaig dir que a la germana de l'Elisabet, malalta de càncer, l'estada a un "centre alternatiu" del qual la Sílvia en té molt bona opinió, a la germana no li va servir de res. 

La Sílvia, llavors, em va dir que això va ser perquè, al marxar del centre, la germana no va seguir les indicacions que li havien donat, i que a sobre, va dur una vida de descontrol i de drogues.

Li vaig dir que estava del tot equivocada, que no va ser així. Que ni descontrol ni drogues, que la germana en tot moment va seguir fent una vida ordenada. I que a més, l'estada al centre, a banda de no servir-li de res, de no treure'n cap profit, encara la va perjudicar, a causa de la rigidesa i la vida espartana que li feien seguir: molt rigor, molt cansament, i cap benefici.

Fa uns dies vaig tornar a parlar amb la Sílvia, i va tornar a sortir el tema de la germana de l'Elisabet i la seva estada al centre. I la Sílvia em va tornar a dir exactament el mateix que la primera vegada: que si el descontrol, les drogues...

Em vaig quedar bocabadat. Sorprès, li vaig recordar, li vaig tornar a repetir, l'explicació de la primera vegada, no feia molt temps, uns mesos. Li vaig repetir l'explicació de manera ben clara, però sense insistir, convençut que, després, ella potser tornaria a la seva versió. Perquè la seva versió és la que més li agrada (la que més li encaixa), en relació amb el seu convenciment de l'eficàcia de les propostes terapèutiques, regeneratives o com es vulguin anomenar, d'aquest centre, un centre que ella té del tot idealitzat. El centre, i la persona que el va crear, ara ja morta, una persona a la qual podria dir-se que gairebé "venerava".

És curiós, perquè la Sílvia no va conèixer la germana de la Lívia. L'únic que en pot saber, que n'ha pogut saber, de la germana, és a través del que la Lívia li hagi explicat en algun moment. Igual que jo, que el que en sé és a través de la Lívia. Això sí, amb de diferència, entre la Sílvia i jo, que es veu que la Sílvia ha preferit "inventar-se una altra versió", sense cap relació amb la realitat.

És curiosa, la capacitat que de vegades tenim d'aferrar-nos a relats allunyats de la realitat (inconscientment "inventats"), d'aferrar-nos-hi encara que, algú, ens faciliti informació fiable que contradiu de manera clara la nostra versió. 

--
(1) Antídotos de la nostalgia. Espasa Calpe, 1999 (p. 48)