Església de Montsió - 2

Fa uns dies parlava de la història de l'Església de Montsió que em va explicar una dona que hi vaig trobar a l'atri. Per parlar amb ella vaig haver de travessar la barrera psicològica de dues captaires, assegudes a les escaletes que hi ha arran de carrer, a les que sens dubte no els interessava gens la història de l'església, ni la de les seves antigues propietàries, les monges dominiques, ni dels efectes sobre l'edifici de la invasió francesa. Una indiferència comprensible, perquè la seva pròpia història de captaires ja deu ser prou complicada.

Una era una dona menuda i mig encargolada, tota ella com un sac de xarpellera rebregat i caigut. La cara amagada, el cap embolicat amb un drap. Immòbil. Podria ser un ninot si no fos perquè del garbuix de roba n'emergia un canell i una mà de debò, aguantant un got amb alguna moneda a dins de cinc i deu cèntims. Una mà seca, ossuda, de pell revellida, amb molts anys o moltes inclemències al damunt, probablement les dues coses alhora.

L'altra era una dona jove, d'uns trenta anys, neta de roba i de cara, una mica refeta, amb aquell punt d'ufana a la carn que en temps dels nostres avis engrescava les mirades dels homes, una mena de lluentor que ara ha perdut aquella requesta, a causa de la imposició de la moda de tirada més aviat anorèxica. Està asseguda a una altra de les tres arcades de l'entrada. Al costat hi té una bossa de roba i una ampolla d'aigua de plàstic de litre i mig. A diferència de la dona menuda i rebregada, ella interpel·la els passants, els demana alguna ajuda, alguna moneda. A terra, al seu costat, un cartellet: "Tinc tres fills que passen gana, necessito una ajuda". Una història potser real o inventada, ves a saber...

Els captaires no em deixen mai indiferent. Sé que n'hi ha de barruts, com el Domingo (del que ja n'he parlat algun cop), que fins i tot presumeix de les seves habilitats engalipant la gent, però la seva fatxenderia desvergonyida no em vacuna, perquè sé que la realitat és molt més complexa, de vegades molt més depriment, molt més incòmoda. Gent realment marginada, molt sola, potser alcoholitzada, potser amb alguna malaltia mental, sense recursos, sense habilitats per demanar-los. Gent que em recorda el que diu el Miquel Fuster (1), un home que després de quinze anys d'indigència i alcoholisme, va aconseguir resocialitzar-se i desintoxicar-se gràcies a l'ajuda de la Fundació Arrels. Diu que no és tan difícil arribar a una situació tan extrema, que encara que ens sembli impossible, en alguna mesura tots hi estem exposats.

Tot és fràgil, en qualsevol moment podem perdre l'estabilitat que hem anat construint i que ens fa sentir segurs. Qualsevol dia, de manera inesperada, ens pot passar que qualsevol situació adversa ens arrossegui. Una situació que mai ens havia passat pel cap que ens pogués tocar a nosaltres. Fins que un dia ens toca. El que sigui, que acabem al carrer, com el Miquel Fuster, o que ens traeixin persones en les que confiem, o que patim malalties invalidants, irreversibles, o que de cop se'ns mori algú a qui estimem molt...

--
(1) Miquel Fuster: miquelfuster.wordpress.com

La Maria del Carme

Quan hi ha un bateig i la mainada va a arreplegar els caramels que per celebrar-ho, seguint la tradició, és llencen des de la finestra de la casa del batejat, la Maria del Carme normalment no hi falta. Barrejada amb la mainada, sobresortint-ne a causa de la seva generosa presència, quan comença la pluja s'ajup i amb el cap cot arreplega caramels amb lleugeresa i desfici, amb molt més delit que molts dels nens i nenes que l'envolten, que de vegades sembla que recullen els caramels de manera rutinària, sense entusiasme, perquè ja tenen de tot i a dojo. La Maria del Carme, en canvi, no perd pistonada, i quan ja en té una bossa prou plena, a punt de petar pel pes, comença a omplir-ne una altra.

Deu tenir uns cinquanta-cinc anys, i la seva silueta sembla la d'una deessa prehistòrica, d'aquestes que representen algunes figuretes de fang de fa milers d'anys. Tota ella arrodonida, té una panxa immensa, uns pits monumentals, com melons (en aquest cas no és una frase feta), uns malucs i un cul encara més immensos. Un munt de quilos tibant-li la samarreta i els pantalons, que és com normalment va vestida. Abans tenia un cos més discret, també arrodonit però no tan desbordat, però d'uns anys ençà se li han anat acumulant els quilos. No és gaire espavilada, més aviat justa, pèro és una bona dona.

Malgrat els quilos, es mou amb agilitat. De fet, és una gran buscadora d'espàrrecs i bolets, i quan n'és el temps fa unes bones caminades. N'hi ha més d'un que li enveja aquesta habilitat. I algun altre que, des que fa ja uns anys es va quedar vídua, potser es deleix per alguna altra cosa...

Diumenge de bateig

Al migdia bategen les dues netes de la Lola de Cal Chicó, unes nenes bessones que van néixer prematures, menudes com dos ratolins. Al sortir de l'església repiquen les campanes. Sonen amb el mateix mecanisme del rellotge, però així com el toc de les hores no molesta, perquè sempre ha estat d'aquesta mena ("un so mecanitzat", tal com s'espera d'un rellotge, monòton i pausat), aquests altres repics, sobretot els festius com el d'avui, accelerats, no són gaire agradables. Des que no hi ha campaner i les campanes funcionen a cop d'interruptor, la veritat és que com més dura el repic es fa més pesat.

Abans cap batec era ben igual a l'anterior, ja que el batall mai picava al mateix punt de la campana. Les campanes, ara immobilitzades, es balancejaven o voltejaven segons el ritme i la força que el campaner els transmetia, de baix estant estirant les cordes, al principi més fresc i amb més delit, després potser ja una mica cansat, si el repic s'anava allargant. Perquè tocar una campana una mica gran requereix un esforç, no és pas com tocar un picarol. Sí, quan el Magí feia de campaner, el so de les campanes era un so molt diferent al d'ara.

De propina, avui sembla que s'han oblidat de l'interruptor. O no; és possible que els sembli que, com més dura el repic, fa més festa, més celebració. Paciència. Quan para el repic i torna el silenci penso que el millor d'aquests repics és ajudar a valorar el silenci habitual del poble, la tranquil.litat de cada dia.

Una mica més tard, al davant de Cal Chicó, s'hi arreplega la mainada esperant que des de les finestres comenci el tradicional llançament de caramels. Un costum simpàtic que ha anat degenerant; abans en llençaven uns quants grapats i cadascú es ficava a les butxaques els que podia. Ara ja hi van amb bosses, ja no es tracta d'anar a arreplegar caramels, sinó bosses de caramels, quilos de caramels. Sembla que les famílies del les criatures batejades no volen ser titllades de ràncies, i el que hauria de ser un detall sovint es converteix en un excés, una cosa fora mida. Que no sigui dit que el dia del bateig d'en tal van llençar més caramels que nosaltres! El resultat és que no és estrany que el carrer quedi empastifat de caramels trepitjats, perquè en plouen tants que és impossible arreplegar-los sense alhora no esclafar-ne. Aquest cop, tanmateix, no és dels dies pitjors, no sé si perquè a Cal Chicó són una mica més assenyats o per allò de la crisi.

Església de Montsió

Barcelona, Rambla de Catalunya, Parròquia de Sant Ramon de Penyafort, Església de Montsió. Abans l'església era de les monges dominiques i formava part del Monestir de Santa Maria de Montsió, fins que el 1950 les monges se'n van anar a Esplugues de Llobregat, traslladant també el claustre adjunt, pedra a pedra. El claustre, amb l'església, ja havia estat traslladat abans, entre 1882 i 1888, des del portal de l'Àngel a la Rambla de Catalunya. La comunitat, en temps encara més remots, al segle XIV, havia estat al costat de les Drassanes, fora muralles, una ubicació qua van haver d'abandonar a causa dels perills propis d'un lloc tant desprotegit, exposat a les incursions dels pirates sarraïns (que feien per aquí el que els pirates cristians feien per la moreria). Una història llarga, una congregació i un edifici amb un seguit de peripècies del segle XIV ençà; pirates, èpoques de bonança, confiscació dels edificis durant la invasió francesa, restitucions, noves confiscacions, carros carregats de pedres d'aquí cap allà, el pas devastador de la Guerra Civil... M'explica tot això una dona que trobo a l'atri, quan m'hi adreço encuriosit i amb l'excusa de si sap per què se'n diu Parròquia de Sant Ramon de Penyafort i alhora Església de Montsió.

Les reixes que tanquen l'atri per la banda del carrer estan obertes, i també les tres grans portes de l'església. Des del mig de la Rambla Catalunya en veus tot l'interior. Em sobta. Malgrat ser un descregut permanent i un anticlerical a temps parcial, m'atrau el silenci i la penombra de l'interior de les esglésies que trobo obertes. Quan no s'hi celebre cap missa, assegut a un dels bancs del darrera, de vegades m'agrada reposar-hi una estona, aïllar-m'hi del brogit urbà. Però en aquest cas, satisfeta de manera superficial la meva tafaneria, no em tempta gens entrar a dins de l'església i seure-hi. Tantes portes esbatanades, tant rebombori del carrer envaint-la i tanta falta d'intimitat i recolliment trobo que li treuen tot l'encant.

Uns dies després, passo pel davant de l'Església del Pi i tinc la mateixa sensació, en trobar les grans portes obertes de bat a bat. Es veu que ara això es porta, com si alguns rectors volguessin competir amb els aparadors de les botigues. De l'Església del Pi, fa molts anys (però ja ben descregut), n'era un usuari relativament habitual d'un dels darrers bancs. Aprofitant el recolliment i el silenci que m'oferia, en aquella època hi passava l'estona potser fent algun dibuix o senzillament badant, contemplant com, en algun banc més endavant, potser alguna velleta anava pesant figues o resant.

Servei de desinformació

Un parell d'avis carregats de maletes, que han pujat a Sant Vicenç, em pregunten si el tren passa per Tarragona. Els dic que no. Una família amb pinta de polonesos, amb tres criatures, que ho senten, em pregunten el mateix. I també un noi que diu que anava a l'estació del Camp de Tarragona, amb el temps just, explica, per agafar l'AVE cap a Madrid. Els repeteixo que no, que amb aquest tren anem cap a Valls.

Estan desconcertats, neguitosos, desolats i empipats; han pujat a l'estació de Sant Vicenç i diuen que pels altaveus han dit que el tren anava cap a Tarragona. Potser ho han entès malament, però si tanta gent ho ha entès malament és que, en el millor dels casos, no ho han informat amb claredat. I si no han informat amb claredat és que ho han informat malament.

El revisor està desaparegut; m'imagino que deu ser a la cabina del conductor, amagat, per tal d'evitar el xàfec. No és el primer cop que en aquest trajecte a algú li passa això, ja sigui perquè es despista o perquè els informadors de l'estació en lloc de fer la seva feina desinformen.

Siri Hustvedt, Temple Grandin, Richard Mason

[traspassat]

Propera parada

"Propera parada, Barcelona Passeig de Gràcia". I el tren va rabent, travessant les vinyes del Penedès, en direcció cap a Lleida.

A dins del vagó hi fa un fred que pela, de ple hivern. No sé si és la megafonia que ha desllorigat el control de la refrigeració o a l'inrevés, però sembla que hi ha alguna mena de sinergia, altrament la cosa no s'explica. Estem a mitjans d'agost, ahir va ser, diuen, un dels dies més calorosos de l'any, i les previsions per a avui són que les temperatures encara s'enfilin més. Però al tren tothom qui ha pogut s'ha abrigat, sobretot la gent ja d'una certa edat, com jo, que no ens podem permetre segons quines imprudències. Avui, però, val a dir que d'altra banda també he estat de sort: de bon matí, anant cap a l'estació, al costat d'un contenidor, m'hi he trobat un gec abandonat, i l'he arreplegat pensant que a l'hivern em seria d'utilitat. El que no em podia imaginar és que l'hivern arribés tan aviat, de manera tan sobtada.

"Propera parada, Sant Vicenç de Calders". I ja fa estona que hem deixat enrere l'estació...

Despentinat

Al matí, aviat. Un noi d'uns vint o vint-i-cinc anys surt d'un portal. A més de mig adormit, té un aire amb pinzellades alhora d'indigent, de rastafari i de fill de casa bona. S'atura davant d'un aparador i el fa servir de mirall. Es mira amb atenció el seu cap despentinat. Fa algun retoc aquí i allà, amb cura, corregint algun rinxol que segons sembla no està esbullat com cal. Sense presses, revisa el resultat. Sembla que li costa que li acabi de fer el pes del tot: despentinar-se de manera adequada és una feina difícil, complexa, de bon mati, encara amb el badall a la boca.

De possibles despentinats n'hi ha molts, i aconseguir o mantenir el que has triat dóna feina. En molts casos, més que mantenir un pentinat impecable (no dic de pinta, perquè ara també serveixen per a despentinar; amb el pas del temps sempre hi ha estris antics que s'adeqüen a noves funcions). Vet-ho aquí, el món dels gustos és infinit i subjectiu, ple de capricis i rareses...

Passa sovint, a voltes ens atrau de manera poderosa convertir el senzill en complicat, el fàcil en quelcom del tot impossible, trobar la marrada més llarga i de mala petja quan anem per la drecera més curta i planera. Per a algunes persones, aquesta mena de tendències són impulsos irresistibles. Per això és tan fascinat fer el badoc. I encara més, si ens hi veiem amb cor, parar-nos i observar-nos nosaltres mateixos, mirant de fer evidents totes les rareses que ens caracteritzen, que els altres segur que ens veuen i nosaltres, tan contents i sabuts, ens ignorem.

Potser res no té sentit

Potser res no té sentit.
Però malgrat l'eventual absurditat
de tot plegat
no tot és indiferent.
Per exemple,
podem intentar viure
una mica contents
(o, si més no, fer-ne l'intent).

De vegades viure...

De vegades viure
és tan intens,
absorbent,
fins i tot angoixant,
que no et queda temps
ni delit
per a dedicar-te
a escriure.