Don Marcelo

La darrera vegada que ens va visitar la meva tia Clara ens va explicar moltes anècdotes de les seves activitats missioneres. La que em va agradar més, perquè la trobo molt descriptiva del seu compromís religiós i social, és la d'una petició a Don Marcelo. Es veu que al poble on vivia ella, en una zona selvàtica controlada pels narcotraficants, hi havia un noi amb una malaltia mental. Les monges, d'acord amb la família, van considerar que estaria bé poder-lo portar a una localitat més gran, per tal d'intentar ajudar-lo. Però és clar, això valia bastants diners. De manera que la meva tia va recórrer a qui pensava que podria afluixar la mosca, el mafiós local, Don Marcelo, la persona més influent en aquell tram de riu i també amb més diners. Per descomptat tots provinents d'activitats il.legals, per no dir criminals.

Se'n va anar a casa seva, va passar el filtre de guardaespatlles armats i, un cop davant seu, li va dir: "Miri, Don Marcelo, que tenim aquest noiet molt malaltet, i necessita ajuda, l'hauríem d'enviar a tal lloc, perquè el puguin curar, però això val plata". I Don Marcelo li va contestar: "Miri germana, que ja m'agradaria, perquè ja sap que a vostès les respecto molt, però les coses estan molt complicades, i això són molts diners, i no puc". Bé, això va ser l'inici d'un diàleg una mica llarg, amb petites variacions en les preguntes i respostes. Com que la cosa estava encallada, al final la meva tia, com a última carta, va recórrer a un argument de més pes, i li va dir: "Miri, Don Marcelo, que algun dia tots ens hem de morir, i el dia que ens morim, quan truquem al cel ens trobarem Sant Pere a la porta, i seria una llàstima que llavors ell li digués que li sap molt de greu, però que recorda que un dia vostè no va voler ajudar aquest noi, quan ho hauria pogut fer, i que ho sent, però que no pot entrar al cel".

Don Marcelo li va a tornar a dir que no. Però quan va començar a fosquejar van trucar a la porta de la petita casa de les monges, quatre parets amb dues estores a terra. Temorenques, perquè a aquelles hores no sabien qui podria ser, van obrir, i es va presentar un home dient que venia de part de Don Marcelo. Portava els diners. I l'encàrrec de dir-los que Don Marcelo els demanava que resessin per ell.

Don Marcelo no tenia por dels assassinats i les extorsions que havia consentit i ordenant, que seguia consentit i ordenant dintre de la seva zona d'influència. Però si que tenia por que, el dia que es morís, Sant Pere li passés comptes de la demanda que no va atendre d'una monja. Això l'havia acollonit. D'anècdotes d'aquesta mena la meva tia en podia explicar a senallades, després d'anys vivint entre pobres de solemnitat i narcotraficants. Va haver d'aprendre a actuar a l'empara de la seva personal "teologia de la supervivència", creada com a conseqüència de les delicades situacions que havia de viure. Tant ella com totes les persones religioses com ella que, malgrat viure enmig de les més grans injustícies, no volien renunciar, no volen renunciar, a la seva vocació de treballar a favor dels més desfavorits.

El gas i les jaculatòries

A través d'un germà m'arriba una anècdota, explicada per l'única tia que em queda de la banda del meu pare:

"Jo no sabia cuinar, i el vostre pare es va cansar de menjar tan malament. Li va demanar a la nostra mare que busqués una dona  perquè anés a viure amb nosaltres i fes les feines. Vam llogar la senyora Maria, que vivia al costat de casa dels nostres pares; era gran i soltera. Un dia vam tenir una fuita de gas, però no ens en vam adonar. Vaig veure la senyora Maria amb molt mala cara i li vaig dir que s’assegués: em semblava que es moria i jo vaig mirar d’ajudar-la a ben morir, li deia jaculatòries, etc. De sobte, em vaig trobar a l’Hospital Clínic amb el vostre pare i un metge al meu costat. I és que quan el vostre pare va anar a casa a dinar ens va trobar a totes dues al terra de la cuina, i el pis ple del pudor del gas."

Per sort, el meu pare va arribar a temps al pis. I com que era un home molt pràctic, en lloc de posar-se a resar jaculatòries com la meva tia, va tancar l'aixeta del gas i va dur les dues dones a l'hospital. Per sort també, aquell dia el meu pare no fumava un dels havans que llavors tenia per costum fumar-se, perquè si no a l'hospital, o al cel, hi hauria anat molta més gent: a més d'ells tres, segurament també els veïns dels pisos dels costats. I jo, és calr, ara no podria entretenir-me explicant aquesta anècdota, perquè no hauria nascut.

La meva tia em sembla que llavors encara no era monja. Crec que se'n va fer pocs anys després, i d'ençà d'aleshores tota la vida ha fet de monja missionera, a diferents països. A més, amb els anys es va anar espavilant força, suposo que adonat-se que només amb jaculatòries no s'arreglaven tots els problemes. No sé exactament el procés de la seva evolució, el cas és que a partir d'un moment la recordo ja simpatitzant amb la teologia de l'alliberament, cosa que desagradava força als meus pares, que consideraven que la gent religiosa, i sobretot les monges, "no s'havien de ficar en política".

Troballes - 3

El dinar d'avui: una deliciosa crema d'espàrrecs, una bossa de bunyols dolços exquisits (malgrat ser industrials) i una taronja. La crema d'espàrrecs (de sobre) i els bunyols (una bossa sense encetar) m'ho he trobat tornant cap a casa penjat al costat d'un contenidor de deixalles. Una mica més enllà, a un banc, m'he trobat la taronja, i a la vora, sobresortint d'una paperera, una Vanguardia antiga, de la que n'he agafat l'entrevista de la darrera pàgina. Així que, a l'hora de dinar, també he tingut una bona lectura, concretament l'entrevista al novel.lista Ramiro Pinilla, un personatge que no coneixia i que m'ha agradat: "El bonic és no anar enlloc" (és el títol de l'entrevista). Ramiro Pinilla té 89 anys, diu que viu en parella i que "el secret de la longevitat és no enfadar-se per bajanades ni foteses". Bé, potser no és el secret, però si més no, si vas fent anys, segur que els fas més a gust així.

M'havia oblidat d'una altra troballa, també durant el mateix recorregut de tornada: uns pantalons llargs que aquest hivern m'aniran la mar de bé. Sí, avui ha estat un bon dia: dinar, lectura i vestuari, servei complet.

Tantes troballes com avui no és l'habitual; el més normal és que torni a casa amb les mans a la butxaca, o a tot estirar amb algun diari "caducat". Ja sigui perquè camino més encantat, perdut entre les meves cabòries, sense estar pendent d'eventuals descobertes, o perquè senzillament no hi ha res a la vista que em cridi l'atenció. O perquè veig un "rebuscador professional" interessat per l'eventual botí i, és clar, en aquests casos ja ni m'hi acosto, sempre respecto la seva prioritat, la seva feina. De fet, aquestes activitats per a mi són més una qüestió esportiva que de necessitat. Encara que, per la gent que em veu, suposo que això no és tan evident, a causa de la meva, de vegades, "autèntica pinta d'indigent"... és a dir, la meva pinta de tota la vida, tal com em recorden sovint un parell de bons amics.

Veritats i mentides

Si sempre mentíssim, la vida seria insuportable. Si no mentíssim mai, la vida seria insuportable. Saber dir les veritats sense sobergueria, amb empatia, amb generositat i valentia, de la manera adequada, en el moment adequat, a la persona adequada, no és fàcil. Igual que no ho és saber dir amb tacte i sentit de l'oportunitat segons quines mentides de vegades aconsellables. Perquè costa més del que sembla, en un moment donat, mentir i fer-ho, per dir-ho d'una manera potser paradoxal, "sense ser un mentider". Costa. Tant, com dir segons quines veritats sense ser un desconsiderat o un poca-solta.

189

És el número del nínxol en el que estan enterrats els meus pares: el 189. Passo pel cementiri el dia de Tots Sants, no perquè tingui el costum de seguir aquesta tradició, sinó ben bé per casualitat, una casualitat irrellevant i que ara no ve al cas explicar.

La làpida està protegida per una porta de vidre amb un marc d'acer inoxidable. A dins, a més d'un rosari penjat d'un dels dos poms que té la làpida, hi ha tres pinyes petites, dos cards i dues espigues de blat. També una figureta de requetè (el meu pare va fer la Guerra Civil en una unitat de requetès) i un baix relleu en vidre d'una marededeu, una cosa petita però més aviat lletja que no sé qui la hi deu haver posat. La meva mare no ho crec, perquè tenia més bon gust. O ves a saber, perquè també és cert que els seus gustos, en aquest àmbit de la imatgeria religiosa, de vegades eren una mica carrinclons.

Dic que la meva mare podria haver-la posat o no perquè ella va morir uns anys després que el meu pare, i durant aquells anys que el va sobreviure anava molts dissabtes al cementiri. Potser el que ara hi ha ja hi era abans de morir ella, es va conservar quan la van enterrar, no ho recordo. El que és cert és que els cards, les pinyes i les espigues eren ben bé gustos seus, li agradaven molt. Per casa sempre en tenia: a més dels rams verds i frescos de tota mena de plantes que arreplegava durant les seves excursions i passejades (fets amb branques d'olivera, ginesta, llentiscle, heura, xuclamels...), dels rams de flors que de vegades comprava (no de flors cares, en general margarides o boixacs), també tenia rams secs de cards i d'espigues, no de blat o d'ordi, sinó de gramínies de les vores dels camins. I acompanyant els rams, també pinyes per tot el pis, posades de guarniment damunt d'una taula, o al costa de les diferents marededeus, o del Nen Jesús, o dels recordatoris del seu sant preferit, el Josemaría Escrivá de Balaguer...

Malgrat el vidre, a dins tot està una mica empolsegat i recremat del sol, que a partir del migdia hi toca. L'únic detall de vitalitat és, a la banda esquerra, més assolellada, una aranya d'aquestes de cos molt petit i potes desmesuradament primes i llargues, amb la seva teranyina que sembla un borra esclarissada, de fils de seda desordenats, res a veure amb aquestes teranyines tan geomètriques d'altres aranyes.

Com que no tinc la clau de la porta de vidre, no tinc la temptació de foragitar l'aranya i treure la teranyina. De fet, m'agrada així. Sempre m'han agradat, aquestes aranyes; de casa, si no s'agafen massa llibertats, tampoc les trec, ja m'hi estan bé. I m'agrada que ara aquesta estigui aquí, fent companyia a les despulles dels meus pares. És l'ésser viu que tenen més proper, i fidel, un dia rere l'altre amb ells. Perquè el que és els seus fills, crec que en general si que els tenim presents, però això d'anar al cementiri no ho tenim gaire per costum. O gens. Ja ho he dit, jo aquest cop hi he anat per casualitat, gairebé per equivocació

Sí, morim, i encara que ens oblidin (és només una qüestió de temps), la vida segueix, fins i tot en el petit espai entre la làpida i el vidre d'un nínxol...

Persona

Persona:
"Individu de l’espècie humana."
Tu i jo.
Però, i ell?
(com més lluny mirem,
més poc empàtica és la mirada...)

Els caquis dels avis

La casa dels meus avis materns tenia dos patis, el de la casa pròpiament dita, amb caminets i parterres, ple de plantes i flors de les que en tenia cura la meva àvia, i el pati de la fàbrica de teixits del meu avi que hi havia adossada a la casa; aquest segon pati estava en gran part empedrat.

Hi havia una petita porteta que comunicava els dos patis, una porta que no recordo que mai estigués tancada amb clau, de manera que podies passar d'un pati a l'altre sense dificultats.

Al mig del pati empedrat hi havia un caqui. Era un petit arbre de copa arrodonida i tronc prim; el recordo esclarissat, sense gaire ufana, només amb alguns caquis esparsos quan n'era el temps. No recordo haver-ne menjat mai cap, i els records que en tinc són de quan el meu avi ja era mort, la fàbrica potser ja no funcionava i a la casa hi vivia la meva àvia amb el meu tio i la seva família.

A l'hort urbà del meu avi patern també hi havia un caqui, aquest ben diferent. Era molt gran, ufanós, esplèndid. Era un arbre que cada any, sense fallar mai, es carregava de fruita. N'havia menjat molts, de caquis d'aquell arbre, dolços, sucosos, deliciosos.

Em fa gràcia, recordar aquells arbres. Un, escarransit, minso a l'hora de la collita, el de la casa dels meus avis materns, gent benestant, mudada, cultivada, amb un gran protagonisme social. I l'altre ufanós, carregat de fruita, el de l'hort urbà dels meus avís paterns, gent humil, senzilla, discreta.

El caqui de l'hort dels meus avis paterns "se'l va menjar el totxo", ja que un cop venut l'hort el comprador hi va fer pisos. De l'altre no sé què se n'ha fet.

El despenjador

Segons el diccionari de l'IEC un penjador és un "instrument, que serveix per a penjar-hi alguna cosa", i penjar és "fer aguantar (alguna cosa) per la seva part superior sense res que la sostingui per sota". Segons el mateix diccionari, despenjar és "fer cessar d’estar penjat". En canvi, despenjador no hi surt. Si que surt al Diccionari català-valelcià-balear: despenjador-ora, "instrument que serveix per a despenjar".

Hi ha penjadors que també serveixen per a despenjar? Sí. Què pot despenjar un penjador? Qualsevol cosa, per exemple, un abric, la tovallola, el que sigui que intentis penjar-hi. I aquesta és la gràcia, ho fa quan li dona la gana. Amb els penjadors d'abans, de contrastada eficiència, en general no hi havia el perill del despenjament arbitrari. Sobretot si es feia servir el penjador més eficient de tots, un bon clau clavat a la paret, la biga o la porta. En aquest cas, ni una bona ventada en despenjava el que hi haguessis penjat. Però l'eclosió del món del disseny, amb tots els seus progressos i les seves meravelles, ha fet possible aquesta nova generació de penjadors que despengen.

Ara a algunes cases hi ha penjadors en els que és impossible penjar-hi res ni un instant: per molt que ho intentis, veus com la peça de roba, tan bon punt la hi deixes, comença a lliscar lentament (o amb tota rapidesa), de manera que en un batre d'ulls ja la veus a terra. Tot evoluciona amb una gran rapidesa.

Entreteniments

Jo somric,
tu rius,
ell fa un riu.
Nosaltres fem un rierol,
vosaltres ens feu una foto
i ells, ves quines coses,
la miren a internet.

Injeccions

Fa uns mesos va morir el doctor Ferrer Pi, el pediatre de la família quan jo i els meus germans érem petits. El seu nom el primer que m'evoca és la paraula "injeccions", una paraula del tot associada a les seves visites: m'ha quedat la idea que el seu tractament de qualsevol malaltia consistia sempre en això, una bona tanda d'injeccions. Unes injeccions que ell receptava i després la meva mare ens punxava quan tocava, fent servir sempre la mateixa xeringa de vidre, prèviament esterilitzada junt amb l'agulla, en un cassó d'acer inoxidable que només tenia aquesta funció.

Tinc aquest record de la por a les injeccions, però no recordo episodis dels que jo en fos "la víctima". El que recordo és més aviat escenes que afectaven algun dels meus germans. De vegades he pensat que de la por a que me'n posessin alguna ja no em posava malalt...  Ves a saber, potser era una estratègia "psicosomàtica" del doctor Ferrer Pi: amb la por de les injeccions, estimular les nostres defenses i enfortir el nostre sistema immunitari. Això d'una banda i, d'una altra, enfortir el nostre caràcter, acostumar-nos a no queixar-nos si realment no estàvem malats de debò. Els meus pares tenien una gran confiança en el doctor Ferrer Pi, val a dir que ben fonamentada: érem molta mainada i havia vingut un munt de vegades a casa, de vegades a hores del tot intempestives.

L'altre record del doctor Ferrer Pi és el de les radiografies. Si en general només el vèiem quan algú estava malalt i ell venia a casa, de tant (no recordo amb quin periodicitat) ens portaven a la seva consulta perquè ens fes una revisió. I una de les proves rutinàries de la revisió, a més de la cullera a la boca per mirar-nos la gola i que a mi em feia venir vomitera, eren les radiografies del pit; recordo l'esgarrifança, la sensació de fragilitat i desprotecció, amb la pantalla glaçada contra el pit despullat. Eren temps en què les radiografies es feien de manera rutinària, i amb uns aparells que a més suposo que no devien passar massa controls, de manera que suposo que tots els germans de petits vam rebre unes bones dosis de radioactivitat.

Ves a saber, potser a algun dels germans aquelles sessions ens van immunitzar contra tot, i a algun altre potser li van desballestar alguna cosa de la que encara no se n'ha refet del tot. En qualsevol cas, més bé o més malament tots vam sobreviure a les injeccions i a les radiacions, i amb tanta colla com érem, això estadísticament ja és un bon resultat. De fet, si alguna vegada comento amb algú la pila de germans que som, és habitual que la pregunta que vingui a continuació sigui aquesta: "Tots vius?" Doncs sí, de moment sí.