Agafo el tren i el jovent em sorprèn.
Noies i nois amb posats cansats,
espaterrats pels seients,
amb les seves bosses i motxilles
escampades pels seients dels costats.
Ja se sap, la vida d'estudiant
és molt feixuga i estressant.
I quan els dic, llavors,
(sí, tal vegada amb un posat
una mica empipat,
cansat de tanta barra i tanta insolidaritat),
que facin el favor, si no els fa res,
de treure els peus o les bosses del seient,
em miren com aquell qui no t'entén,
amb cara de profunda sorpresa,
bocabadats de que els hagi interromput.
Em guaiten fastiguejats,
tan insólita els sembla la meva petició,
Amb el seu posat sembla que em diguin:
-que no ho veus, que estem parlant?
-que no ho veus, que estem escoltant música?
O fins i tot:
-que no ho veus, "que estem estudiant"?
Tanmateix, remugant,
acaben enretirant els peus o l'equipatge,
com si fossin víctimes d'una gran injustícia,
o com si em fessin un favor molt gran.
El pitjor, és clar, és que seient allí
sé que estic condemnat
a fer tot el viatge al seu costat,
assegut a tocar de tan poc grata companyia.
Santa paciència...
12 de març 2013
8 de març 2013
El Domingo - 4
Feia temps que no me'l trobava. I aquest cop és ell el que em veu primer
i em saluda. A una ma hi du una capsa de puros de fusta, que fa servir
de plateret per a recollir les almoines. No porta cap més bossa ni
motxilla; de fet, sempre va igual, lleuger, sense cap mena d'equipatge.
M'explica que ve de dinar, m'anomena el restaurant. I em diu que se'n torna a captar, perquè la darrera nit ha dormit a un caixer i no li ha agradat. És estrany, perquè normalment no en parla, de les nits que dorm a un caixer, o de qualsevol altre contratemps que li toqui patir a causa de la seva mena de vida. Perquè fent-ho tot sobre la marxa, anant d'aquí cap allà amb les mans a la butxaca i sovint sense ni un ral al damunt, és normal que de tant en tant es quedi penjat.
L'habitual és que només parli dels aspectes positius, de la facilitat amb què aconsegueix diners quan capta, dels restaurants en els que es gasta el que recull, dels seus viatges cap aquí i cap allà... de la seva vida atípica, original, captant i aprofitant-se de la bona fe de les persones que li donen diners, o d'altres recursos, com ara roba i calçat quan n'hi cal. Del fred i la gana que deu passar moltes vegades, no en diu res.
Aquest dia, fa una altra cosa que em sobta. De cop, es treu el gec. I a continuació del gec es treu el gersei, i llavors la camisa, i llavors s'arremanga fins el coll la samarreta. Tot això a finals de gener, un dia de fred, al mig del Passeig de Gràcia, amb un munt de turistes i gent de tota mena passant amunt i avall. Algú se'l mira com dient, "què fa, aquest guillat?" Jo també m'ho pregunto, perquè aquest cop ha aconseguit sorprendre'm; em té acostumat a molts detalls pintorescos, però aquest és nou.
El cas és que, amb la samarreta arremangada fins el coll, m'assenyala uns granets que té al voltant dels pits i em pregunta: "Et sembla que és greu?" Em faig un tip de riure i li pregunto quan temps fa que els té, i em diu que fa un dia. Torno a riure encara més i li dic que no sigui tan ridícul, que no es preocupi per uns granets que li acaben de sortir.
Però de tota la valentia que té, amb la que afronta aquesta vida tan original i de vegades ben difícil que du, sembla que no n'hi queda ni un bri, sembla que el desbordi la ridiculesa d'aquests granets. O picades, pensa ell, d'alguna bestiola, durant la nit passada al caixer. Li pregunto si li fan mal, i em diu que "una mica de picor". I jo no puc estar-me de riure.
Està obsessionat. Insisteix. Es gira i ara s'arremanga la samarreta fins el clatell i em pregunta si a l'esquena també hi té grans. Li dic que no n'hi té cap, i que més val que es vesteixi, perquè o bé li agafarà una galipàndria o l'agafarà la Guàrdia Urbana.
Al final es torna a vestir, i encara fem petar la xerrada una estona. Bé, sobretot parla ell, com és l'habitual en aquests casos, quan ens trobem. Parla d'aquell pagès del poble que té les oliveres molt brutes, perquè no treu els rebotims ni cava les soques, d'aquell altre que no poda bé la vinya, o de l'altre que si que en sap i sempre fa les feines quan toquen, de les xafarderies de la botiga del poble, d'aquell que ja s'ha mort, de l'altre que li falta poc...
I així ens entretenim una mica, jo assegut a un banc del Passeig de Gràcia i ell i dret, parlant fort i gesticulant davant meu. Fins que al cap d'una estona em diu que ha de marxar, que ha d'anar a captar. I amb el seu posat rialler tira amunt, cap el lloc adequat per a fer durant la tarda una bona col.lecta.
El Domingo és tot un personatge. I sé que és un captaire atípic. Constatar la seva barra no em vacuna contra la incomoditat que em genera sempre el fet de trobar-me algú captant. Sempre em venen les cabòries respecte quina deu ser la situació d'aquella persona, el seu grau de precarietat i desempara.
M'explica que ve de dinar, m'anomena el restaurant. I em diu que se'n torna a captar, perquè la darrera nit ha dormit a un caixer i no li ha agradat. És estrany, perquè normalment no en parla, de les nits que dorm a un caixer, o de qualsevol altre contratemps que li toqui patir a causa de la seva mena de vida. Perquè fent-ho tot sobre la marxa, anant d'aquí cap allà amb les mans a la butxaca i sovint sense ni un ral al damunt, és normal que de tant en tant es quedi penjat.
L'habitual és que només parli dels aspectes positius, de la facilitat amb què aconsegueix diners quan capta, dels restaurants en els que es gasta el que recull, dels seus viatges cap aquí i cap allà... de la seva vida atípica, original, captant i aprofitant-se de la bona fe de les persones que li donen diners, o d'altres recursos, com ara roba i calçat quan n'hi cal. Del fred i la gana que deu passar moltes vegades, no en diu res.
Aquest dia, fa una altra cosa que em sobta. De cop, es treu el gec. I a continuació del gec es treu el gersei, i llavors la camisa, i llavors s'arremanga fins el coll la samarreta. Tot això a finals de gener, un dia de fred, al mig del Passeig de Gràcia, amb un munt de turistes i gent de tota mena passant amunt i avall. Algú se'l mira com dient, "què fa, aquest guillat?" Jo també m'ho pregunto, perquè aquest cop ha aconseguit sorprendre'm; em té acostumat a molts detalls pintorescos, però aquest és nou.
El cas és que, amb la samarreta arremangada fins el coll, m'assenyala uns granets que té al voltant dels pits i em pregunta: "Et sembla que és greu?" Em faig un tip de riure i li pregunto quan temps fa que els té, i em diu que fa un dia. Torno a riure encara més i li dic que no sigui tan ridícul, que no es preocupi per uns granets que li acaben de sortir.
Però de tota la valentia que té, amb la que afronta aquesta vida tan original i de vegades ben difícil que du, sembla que no n'hi queda ni un bri, sembla que el desbordi la ridiculesa d'aquests granets. O picades, pensa ell, d'alguna bestiola, durant la nit passada al caixer. Li pregunto si li fan mal, i em diu que "una mica de picor". I jo no puc estar-me de riure.
Està obsessionat. Insisteix. Es gira i ara s'arremanga la samarreta fins el clatell i em pregunta si a l'esquena també hi té grans. Li dic que no n'hi té cap, i que més val que es vesteixi, perquè o bé li agafarà una galipàndria o l'agafarà la Guàrdia Urbana.
Al final es torna a vestir, i encara fem petar la xerrada una estona. Bé, sobretot parla ell, com és l'habitual en aquests casos, quan ens trobem. Parla d'aquell pagès del poble que té les oliveres molt brutes, perquè no treu els rebotims ni cava les soques, d'aquell altre que no poda bé la vinya, o de l'altre que si que en sap i sempre fa les feines quan toquen, de les xafarderies de la botiga del poble, d'aquell que ja s'ha mort, de l'altre que li falta poc...
I així ens entretenim una mica, jo assegut a un banc del Passeig de Gràcia i ell i dret, parlant fort i gesticulant davant meu. Fins que al cap d'una estona em diu que ha de marxar, que ha d'anar a captar. I amb el seu posat rialler tira amunt, cap el lloc adequat per a fer durant la tarda una bona col.lecta.
El Domingo és tot un personatge. I sé que és un captaire atípic. Constatar la seva barra no em vacuna contra la incomoditat que em genera sempre el fet de trobar-me algú captant. Sempre em venen les cabòries respecte quina deu ser la situació d'aquella persona, el seu grau de precarietat i desempara.
7 de març 2013
El dinar de l'Assumpta
L'Assumpta té vuitanta-tres anys. A causa de la seva edat té alguns problemes de salut, però no li agrada parlar-ne. Diu que troba molt pesada la gent gran que té com a principal motiu de conversa els seus mals, i evita fer aquest paper: perquè t'expliqui alguna cosa d'aquest tema has d'insistir bastant. I si llavors te n'explica alguna cosa, ho fa sense donar-hi cap importància, rient-se dels seus mals.
L'Assumpta tot sovint té gent a dinar a casa. O a dormir. Malgrat la seva edat, segueix amb la seva vida de sempre, acollint gent més o menys desemparada. Com avui el Jan Clot i l'Iris. I jo, que m'hi he afegit de propina.
El Jan Clot i l'Iris viuen cadascú a una residència psiquiàtrica, i un o dos cops al mes van a dinar a casa de l'Assumpta, que els fa una mica de mare. A ell, perquè aquí no hi té ningú més. A ella, perquè la seva família no en vol saber res. Ell és un tros d'home immens, poc parlador, gras com un bocoi, originari del Camerun, negre com la xocolata. Amb el seu físic i els seus cent-trenta quilos sembla que hauria de fer por, però fa una cara com de gos esporuguit, i als llavis hi té un suau somriure. Ella és baixeta i rodoneta, amb una mirada desperta, plena d'inquietuds. Porta una samarreta en la s'ha fet estampar aquest text: "Urdangarín a la prisión, por bribón". En té tota una col.lecció, de samarretes amb textos de denuncia, que ella s'empesca i es fa estampar. Diu que com que ara ja no va a manifestacions, es manifesta així pel seu compte, per tot arreu, cada dia. El Jan Clot i l'Iris van junts a casa l'Assumpta perquè durant un temps van festejar, ara tenen poca relació, gairebé ni són amics, però segueixen anant junts a aquests dinars.
Pensant en el Jan Clot, l'Assumpta ha cuinat un munt de iuca bullida i plàtans fregits, a més d'una cassola de pollastre amb salsa de cacauet reforçada amb pebres de diferent mena, ben picant. En lloc de pa, "per acompanyar", hi ha una altra cassola d'arròs bullit. El Jan Clot devora un plat rere l'altre de iuca, plàtan, pollastre i arròs, repetint de tot, i més d'una vegada. Em deixa bocabadat el que arriba a endrapar. Menja més del doble que l'Iris, que també fa un bon paper, i el triple o més del que mengem l'Assumpta i jo.
M'impressiona veure menjar el Jan Clot. És una manera característica d'algunes persones amb problemes mentals: amb la mirada concentrada en el plat, absent de l'entorn, sense interrupcions, mastegant de manera voluble, amb un ritme sostingut... Mentre menja, si li fas algun comentari, de vegades sembla que ni et senti, com si fos un animalet, i si et respon, és de manera breu, mínima, per tot seguit submergir-se un altre cop en la seva solemne litúrgia gastronòmica.
L'Assumpta tot sovint té gent a dinar a casa. O a dormir. Malgrat la seva edat, segueix amb la seva vida de sempre, acollint gent més o menys desemparada. Com avui el Jan Clot i l'Iris. I jo, que m'hi he afegit de propina.
El Jan Clot i l'Iris viuen cadascú a una residència psiquiàtrica, i un o dos cops al mes van a dinar a casa de l'Assumpta, que els fa una mica de mare. A ell, perquè aquí no hi té ningú més. A ella, perquè la seva família no en vol saber res. Ell és un tros d'home immens, poc parlador, gras com un bocoi, originari del Camerun, negre com la xocolata. Amb el seu físic i els seus cent-trenta quilos sembla que hauria de fer por, però fa una cara com de gos esporuguit, i als llavis hi té un suau somriure. Ella és baixeta i rodoneta, amb una mirada desperta, plena d'inquietuds. Porta una samarreta en la s'ha fet estampar aquest text: "Urdangarín a la prisión, por bribón". En té tota una col.lecció, de samarretes amb textos de denuncia, que ella s'empesca i es fa estampar. Diu que com que ara ja no va a manifestacions, es manifesta així pel seu compte, per tot arreu, cada dia. El Jan Clot i l'Iris van junts a casa l'Assumpta perquè durant un temps van festejar, ara tenen poca relació, gairebé ni són amics, però segueixen anant junts a aquests dinars.
Pensant en el Jan Clot, l'Assumpta ha cuinat un munt de iuca bullida i plàtans fregits, a més d'una cassola de pollastre amb salsa de cacauet reforçada amb pebres de diferent mena, ben picant. En lloc de pa, "per acompanyar", hi ha una altra cassola d'arròs bullit. El Jan Clot devora un plat rere l'altre de iuca, plàtan, pollastre i arròs, repetint de tot, i més d'una vegada. Em deixa bocabadat el que arriba a endrapar. Menja més del doble que l'Iris, que també fa un bon paper, i el triple o més del que mengem l'Assumpta i jo.
M'impressiona veure menjar el Jan Clot. És una manera característica d'algunes persones amb problemes mentals: amb la mirada concentrada en el plat, absent de l'entorn, sense interrupcions, mastegant de manera voluble, amb un ritme sostingut... Mentre menja, si li fas algun comentari, de vegades sembla que ni et senti, com si fos un animalet, i si et respon, és de manera breu, mínima, per tot seguit submergir-se un altre cop en la seva solemne litúrgia gastronòmica.
23 de febr. 2013
El Manolo - 5
Trobo el Manolo estirat al llit. Són les cinc de la tarda. Les cuidadores de la residència, unes dones simpàtiques i dinàmiques, implicades en la seva feina, han acabat tirant la tovallola. Després de mesos insistint, intentant motivar-lo, procurant que no s'estigués tan abandonat, han vist que era impossible, que l'esforç era inútil, i el deixen anar al seu aire. I el Manolo durant el dia es passa moltes hores així, al llit. Com ara, vestit de cap a peus, fins i tot amb les sabatilles posades, tapat amb un llençol i una manta, amb la cara amagada.
Em sembla que em coneix. El convenço perquè es llevi i, ell amb el seu caminador, anem fins a la sala. L'escena de la sala també és d'allò més depriment, avis i àvies amb la mirada perduda i la boca badada.
El Manolo encara té el cap mínimament clar. Prou clar per adonar-se de la desfeta. Quin sentit té la seva vida? Per què no es mor ja? Què hi fa, ell, allí, encara viu? M'ho diu, i no sé què dir-li, perquè de fet sé que té tota la raó. I ell sap que la té. Només li dic que, ja que encara és viu, ha d'intentar agafar-s'ho de la millor manera possible. De fet, és el que ja fa, a la seva manera: arraulir-se al llit embolicat amb la manta, intentant dormir, com més millor, intentant no pensar, intentant no ser massa conscient de la seva derrota. Intentant aïllar-se de tot.
Intentant també, suposo, no ensumar... perquè la flaire de pixums l'embolcalla. I no perquè no estigui ben cuidat, però és que ell, a la seva incontinència de vell hi afegeix la seva tossuderia de sempre. I de vegades no es vol deixar posar els bolquers, o se'ls treu. O no demana ajuda quan ha d'anar a fer un riu, i passa el que passa.
Com se soluciona això? Només morint-se. Mentrestant, es veu que han demanat una mena de granota especial per aquests casos, d'un teixit sintètic, tancada pel darrera amb una cremallera: qui la porta, sol no se la pot treure. De manera que si el Manolo vol treure's els bolquers, o si vol fer un riu, haurà de demanar ajuda a la força. Una mica més de netedat i una mica més d'humiliació.
Això és el que en queda, d'aquell Manolo que trescava per les muntanyes com un cabirol, orgullós de la seva vitalitat i la seva autonomia. Això és el que en queda, només una ruïna. No és estrany que només pensi en morir-se, que pensi que és el millor que li pot passar. És cert, té tota la raó. Què li has de dir?
Quin desastre, arribar a aquest estat! Quina llàstima (des de la meva perspectiva), no haver tingut la lucidesa d'intuir el futur, i el coratge i la determinació d'evitar-lo a temps. Bé, és cert que aquest escenari cadascú el viu d'una manera molt personal, i que la possibilitat de decidir sobre aquest tema molta gent no la contempla. La majoria de gent no vol el que l'espera però tampoc vol, o no es veu amb cor de plantejar-se, qualsevol opció que impliqui decidir sobre la durada i el final de la pròpia vida. Desitja, confia, que el futur sigui clement i, que si les coses van mal dades, algun cop de sort fortuït li eviti el calvari. Confia, però no actua.
Me'n vaig amb el cor encongit i, alhora (em fa vergonya reconèixer-ho), alleujat: quan surto al carrer respiro a fons, escombrant dels narius, la gola i els pulmons aquella barreja d'olors d'orins i sabons. Em sento alliberat quan torno "al món exterior", de la gent més o menys saludable i autònoma, quan m'allibero de la visió de la sala, d'aquella escena de magatzem de persones velles i deteriorades. Alliberat i trist de deixar enrere al Manolo, i els altres avis de la sala. Aquestes persones que l'únic que fan és esperar, lentament, dolorosament, la mort.
Em sembla que em coneix. El convenço perquè es llevi i, ell amb el seu caminador, anem fins a la sala. L'escena de la sala també és d'allò més depriment, avis i àvies amb la mirada perduda i la boca badada.
El Manolo encara té el cap mínimament clar. Prou clar per adonar-se de la desfeta. Quin sentit té la seva vida? Per què no es mor ja? Què hi fa, ell, allí, encara viu? M'ho diu, i no sé què dir-li, perquè de fet sé que té tota la raó. I ell sap que la té. Només li dic que, ja que encara és viu, ha d'intentar agafar-s'ho de la millor manera possible. De fet, és el que ja fa, a la seva manera: arraulir-se al llit embolicat amb la manta, intentant dormir, com més millor, intentant no pensar, intentant no ser massa conscient de la seva derrota. Intentant aïllar-se de tot.
Intentant també, suposo, no ensumar... perquè la flaire de pixums l'embolcalla. I no perquè no estigui ben cuidat, però és que ell, a la seva incontinència de vell hi afegeix la seva tossuderia de sempre. I de vegades no es vol deixar posar els bolquers, o se'ls treu. O no demana ajuda quan ha d'anar a fer un riu, i passa el que passa.
Com se soluciona això? Només morint-se. Mentrestant, es veu que han demanat una mena de granota especial per aquests casos, d'un teixit sintètic, tancada pel darrera amb una cremallera: qui la porta, sol no se la pot treure. De manera que si el Manolo vol treure's els bolquers, o si vol fer un riu, haurà de demanar ajuda a la força. Una mica més de netedat i una mica més d'humiliació.
Això és el que en queda, d'aquell Manolo que trescava per les muntanyes com un cabirol, orgullós de la seva vitalitat i la seva autonomia. Això és el que en queda, només una ruïna. No és estrany que només pensi en morir-se, que pensi que és el millor que li pot passar. És cert, té tota la raó. Què li has de dir?
Quin desastre, arribar a aquest estat! Quina llàstima (des de la meva perspectiva), no haver tingut la lucidesa d'intuir el futur, i el coratge i la determinació d'evitar-lo a temps. Bé, és cert que aquest escenari cadascú el viu d'una manera molt personal, i que la possibilitat de decidir sobre aquest tema molta gent no la contempla. La majoria de gent no vol el que l'espera però tampoc vol, o no es veu amb cor de plantejar-se, qualsevol opció que impliqui decidir sobre la durada i el final de la pròpia vida. Desitja, confia, que el futur sigui clement i, que si les coses van mal dades, algun cop de sort fortuït li eviti el calvari. Confia, però no actua.
Me'n vaig amb el cor encongit i, alhora (em fa vergonya reconèixer-ho), alleujat: quan surto al carrer respiro a fons, escombrant dels narius, la gola i els pulmons aquella barreja d'olors d'orins i sabons. Em sento alliberat quan torno "al món exterior", de la gent més o menys saludable i autònoma, quan m'allibero de la visió de la sala, d'aquella escena de magatzem de persones velles i deteriorades. Alliberat i trist de deixar enrere al Manolo, i els altres avis de la sala. Aquestes persones que l'únic que fan és esperar, lentament, dolorosament, la mort.
16 de febr. 2013
Justificacions - El Lazarillo de Tormes
"Y a este propósito dice Plinio que no hay libro, por malo que sea, que no tenga alguna cosa buena; mayormente que los gustos no son todos unos, mas lo que uno no come, otro se pierde por ello. Y así vemos cosas tenidas en poco de algunos, que de otros no lo son. Y esto para que ninguna cosa se debería romper ni echar a mal, si muy detestable no fuese, sino que a todos se comunicase, mayormente siendo sin perjuicio y pudiendo sacar de ella algún fruto."
Es desconeix amb certesa l'autor de El Lazarillo de Tormes (hi ha diferents hipòtesis, però són només això, hipòtesis). Y es conserven quatre primeres edicions de l'obra, les quatre del 1554, impreses respectivament a Burgos, Amberes, Alcalá de Henares i Medina del Campo.
Però ara ve l'important de debò: just quatre-cents anys després d'aquestes primeres edicions, vaig néixer jo. És clar, a tots ens agrada ser una mica importants, i una manera d'aconseguir-ho, sobretot quan no ho som, és intentar vincular la nostra biografia amb algun esdeveniment rellevant. Com en aquest cas jo, relacionant el meu naixement amb el quatre-cents aniversari de la primera edició de El Lazarillo de Tormes.
Però és que quatre-cents anys abans del meu naixement encara van passar més coses importants: a Xile, a la Batalla de Tucapel, els salvatges maputxes comandats pel seu cabdill Lautaro van derrotar els valents espanyols (matant alhora el seu cap Pedro de Valdivia). I a Egipte va morir el pirata Piri Reis, que era pirata perquè era turc i infidel, perquè si hagués estat cristià llavors caldria dir que va morir el gran almirall Piri Reis.
El fragment inicial pertany al pròleg de El Lazarillo de Tormes. L'he triat perquè em serveix d'excusa per a justificar aquest vici meu d'escriure: m'agrada pensar, com l'autor de El Lazarillo de Tormes "que no hay libro, por malo que sea, que no tenga alguna cosa buena". En el meu cas, és clar, "el llibre" és una realitat molt més discreta, només "uns escrits d'un bloc" d'un modest passavolant. De tota manera, m'agrada pensar que, encara que aquests escrits meus no siguin res de l'altre món, amb bona voluntat potser s'hi pot trobar alguna cosa aprofitable (potser alguna frase ben confegida, o alguna idea una mica enginyosa, o qualsevol altre fotesa que serveixi d'entreteniment).
Bé, siguem honestos: una mica de lucidesa encara la conservo, de manera que també m'adono que quan ens hem de justificar (com ara em passa a mi) és que no tenim la consciència gaire tranquil.la. Quin patir...
Doncs això... Fa 59 anys va ser el 400 aniversari de la primera edició de El Lazarillo de Tormes. I jo ho celebro així, parlant una mica de mi. Si no ho faig jo, no ho farà ningú, i tots tenim dret a alimentar una mica el nostre narcisisme...
7 de febr. 2013
Lletsons i cosconilles
De petit de tant en tant havia sentit a parlar dels lletsons i les cosconilles, que presumptament el meu pare menjava quan vivien a la masia. Dic que presumptament perquè quan ell tenia tres anys van marxar a la capital de la comarca, i allí les amanides silvestres no devien ser habituals, per raons obvies, la impossibilitat d'arreplegar pels carrers de la vila els ingredients necessaris.
Aquesta cantarella dels lletsons i les cosconilles em va quedar al cap, i ja més gran i emancipat, quan vaig començar a viure en ambients rurals, de vegades em preguntava quines plantes devien ser, exactament, aquells lletsons i cosconilles que segons semblava formaven part dels menús de la família del meu pare quan vivien a la masia.
Després d'arreplegar diferents informacions contradictòries, la meva conclusió és que això és de mal saber. Perquè de plantes que es coneixen com a lletsons n'hi ha unes quantes, diferents segons les comarques. Tenen en comú que pertanyen a la subfamília de les compostes liguliflores. Per exemple, a segons quins llocs dels pixa-llits o dent de lleó (taraxacum officinale) en diuen lletsons, a d'altres el nom de lletsó correspon al sonchus oleraceus, o al sonchus tenerrimus, o a la lactuca virosa... plantes de les que (a banda de lletsó) ja no en dic més noms populars, per a no embolicar encara més la troca. Això dels noms populars té aquesta pega, que són divertits però que de vegades confonen més que orienten.
Amb les cosconilles sembla que passa una cosa semblant, només que l'embolic és més restringit. Pel que he esbrinat, el nom de cosconilla en general s'associa a la reichardia picroides, però de vegades és un sinònim, si es pot dir així, de lletsó: una planta coneguda com a lletsó a una comarca a una altra potser es coneix com a cosconilla. De tota manera, amb independència de la planta a la que es refereixin, als vocabularis comarcals hi ha menys cosconilles que lletsons.
La feina que no he fet, i que difícilment faré (per raons logístiques, ja que ara em queda lluny la comarca) és esbrinar exactament, per aquells tombants on va néixer el meu pare, quines eren les plantes que identificaven allí com a lletsons i cosconilles. De fet, fins i tot podria ser que, encara que m'ho proposés, no me'n sortís, perquè potser ja ni hi ha ningú que ho sàpiga, ja que d'amanides de lletsons i cosconilles poca gent se'n deu seguir fent.
Bé, sempre queda algú. Per exemple, fa pocs dies, després d'una passejada, jo me'n vaig fer una de deliciosa, afegint a dues menes de lletsons un bon grapat de flors, fulles i tavelles de ravenisses (raphanus raphanistrum). Les tavelles tendres de ravenisses (o rafanistres, com també en diuen en alguns llocs), tenen un gust picant semblant a la mostassa, molt bo, més picant en el cas de les ravenisses grogues, les de les blanques no tant.
Hi vaig afegir també un altre grapat de brots de colitxos o esclafidors (silene vulgaris), i uns quants pètals de boixacs de camp (calendula arvensis), també coneguts, entre molts altres noms, com a groguets, jaumets o galdirons. Els pètals de boixac més que res per posar-hi una nota de color, perquè el gust no és res de l'altre món, més aviat amargantegen una mica. I a mes de la nota de color del boixac i del picantet de les tavelles de ravenisses, una mica més de picantet amb unes quantes fulles d'all bord (si no m'equivoco, allium ursinum).
Doncs això, ves quin munt d'explicacions, a partir de l'excusa de les amanides de lletsons i cosconilles que presumptament el meu pare menjava quan era petit...
Aquesta cantarella dels lletsons i les cosconilles em va quedar al cap, i ja més gran i emancipat, quan vaig començar a viure en ambients rurals, de vegades em preguntava quines plantes devien ser, exactament, aquells lletsons i cosconilles que segons semblava formaven part dels menús de la família del meu pare quan vivien a la masia.
Després d'arreplegar diferents informacions contradictòries, la meva conclusió és que això és de mal saber. Perquè de plantes que es coneixen com a lletsons n'hi ha unes quantes, diferents segons les comarques. Tenen en comú que pertanyen a la subfamília de les compostes liguliflores. Per exemple, a segons quins llocs dels pixa-llits o dent de lleó (taraxacum officinale) en diuen lletsons, a d'altres el nom de lletsó correspon al sonchus oleraceus, o al sonchus tenerrimus, o a la lactuca virosa... plantes de les que (a banda de lletsó) ja no en dic més noms populars, per a no embolicar encara més la troca. Això dels noms populars té aquesta pega, que són divertits però que de vegades confonen més que orienten.
Amb les cosconilles sembla que passa una cosa semblant, només que l'embolic és més restringit. Pel que he esbrinat, el nom de cosconilla en general s'associa a la reichardia picroides, però de vegades és un sinònim, si es pot dir així, de lletsó: una planta coneguda com a lletsó a una comarca a una altra potser es coneix com a cosconilla. De tota manera, amb independència de la planta a la que es refereixin, als vocabularis comarcals hi ha menys cosconilles que lletsons.
La feina que no he fet, i que difícilment faré (per raons logístiques, ja que ara em queda lluny la comarca) és esbrinar exactament, per aquells tombants on va néixer el meu pare, quines eren les plantes que identificaven allí com a lletsons i cosconilles. De fet, fins i tot podria ser que, encara que m'ho proposés, no me'n sortís, perquè potser ja ni hi ha ningú que ho sàpiga, ja que d'amanides de lletsons i cosconilles poca gent se'n deu seguir fent.
Bé, sempre queda algú. Per exemple, fa pocs dies, després d'una passejada, jo me'n vaig fer una de deliciosa, afegint a dues menes de lletsons un bon grapat de flors, fulles i tavelles de ravenisses (raphanus raphanistrum). Les tavelles tendres de ravenisses (o rafanistres, com també en diuen en alguns llocs), tenen un gust picant semblant a la mostassa, molt bo, més picant en el cas de les ravenisses grogues, les de les blanques no tant.
Hi vaig afegir també un altre grapat de brots de colitxos o esclafidors (silene vulgaris), i uns quants pètals de boixacs de camp (calendula arvensis), també coneguts, entre molts altres noms, com a groguets, jaumets o galdirons. Els pètals de boixac més que res per posar-hi una nota de color, perquè el gust no és res de l'altre món, més aviat amargantegen una mica. I a mes de la nota de color del boixac i del picantet de les tavelles de ravenisses, una mica més de picantet amb unes quantes fulles d'all bord (si no m'equivoco, allium ursinum).
Doncs això, ves quin munt d'explicacions, a partir de l'excusa de les amanides de lletsons i cosconilles que presumptament el meu pare menjava quan era petit...
2 de febr. 2013
Enrampades
Vaig a veure l'Anselm amb la intenció d'estar-m'hi un parell de dies. Arribo al vespre. Com que ell ja havia quedat que l'endemà al matí aniria a ajudar un veí a fer llenya, m'ofereixo a acompanyar-lo. De manera que l'endemà al matí fem una mossada i, quan comença a escalfar una mica el sol i a fondre's la gebrada, agafem la motoserra, la gasolina i l'oli, ho carreguem al cotxe i, vestits amb pellingots, amb jerseis i pantalons vells per si hi ha romagueres o alguna punta de branca es fa un trau a la roba, anem cap a casa del veí.
L'Anselm fa anar el xurrac a tot drap, hi té traça. Mentrestant, el veí sobretot mira; de seguida m'adono que això d'anar-lo a ajudar és una cosa diferent de la que em pensava. Jo també miro, però a més faig alguna cosa: arrambar el brancall que fa nosa, mirar de posar els troncs ja abatuts de manera que siguin més fàcils de xurracar i no calgui patir per si la serra talla massa a ran del terra o d'alguna pedra...
Tot va la mar de bé, la feina avança ràpid, a aquest ritme aviat estarà llesta. Està sortint un munt de llenya, que al veí li durarà potser mig hivern. L'únic inconvenient, relatiu, és que els arbres que tallem estan en un prat pel que cada dia hi passa un ramat de vaques, de manera que hi ha toves escampades per tot arreu. Algunes seques, d'altres a mitges, d'altres ben fresques: tendres, flairoses... De manera que, com que estem pendents de no fer-nos mal amb la serra, de si l'arbre cau cap on ha de caure i aquestes coses, de vegades sense voler posem el peu damunt d'alguna merda de vaca ben pastosa. Però vaja, si la relliscada no ens fa perdre l'equilibri (el terreny és irregular i en pendent), no passa pas res.
I efectivament, no passa res de rellevant... fins que calculem malament la caiguda d'un arbre, o més ben dit, la seva alçada, i quan cau la punta va a petar damunt del filat elèctric de la tanca de les vaques, trencant-lo. És un contratemps no previst. I no està clar que el veí sàpiga com treure el corrent per a poder adobar el filat (les vaques no són seves, són d'una altra casa, i l'amo només apareix per allí de tant en tant, perquè són vaques de carn, no les munyeixen). De tota manera, se'n va prat avall, a intentar la desconnexió.
L'Anselm i jo no confiem gaire en la capacitat resolutiva del veí (de pagès no en té res, és un artista d'origen urbà trasplantat al medi rural, dedicat a les seves activitats artístiques, a filosofar i a la vida contemplativa). I també ens fa por deixar el filat trencat, perquè només faltaria que les vaques s'adonessin del forat i algunes toquessin el dos i s'escampessin pels camps d'altra gent.
De moment acabem de trossejar l'arbre que ha provocat l'incident, que a més ja era l'últim. Però quan enllestim la feina hem de decidir alguna cosa. La decidim: ens emboliquem les mans amb les mànigues dels gecs amb la intenció d'enllaçar un altre cop els filferros trencats. Però en contra del que ens hauria agradat el corrent travessa la roba, sobretot quan tibem els filferros per mirar de fer-hi uns rudimentaris ganxos als extrems i així poder enllaçar-los un altre cop.
Ara una enrampada ara una altra, a força de patollar-hi després duna estona ens en sortim. I com que ja hem fet tota la llenya que havíem de fer, agafem els drapaus i tirem cap a vall, cap a casa del veí. Quan hi arribem el trobem que està a punt de pujar: somrient, ens diu que ja ha desconnectat el filat i que ha trobat unes alicates per a fer la reparació.
El cas és que entre una cosa i una altra durant tot el matí ens hem fet un tip de riure, perquè aquest veí, encara que no sàpiga espolsar-se la feina i qualsevol fotesa se li eternitzi (per això l'Anselm ha anat a ajudar-lo, ja que són molt amics), compensa la seva poca solvència pràctica amb un sentit de l'humor excepcional. Quan es posa a parlar explica històries d'allò més impossibles, del tot inventades, i sempre amb un posat seriós. És tot un personatge, tant, que en un cas així, quan fas un balanç, les enrampades de fet es converteixen en petites molèsties perfectament assumibles.
L'endemà, encara sento un formigueig a les mans, com si m'hagués ortigat, però dos dies més tard ja m'ha marxat del tot aquesta mena d'esgarrifança elèctrica. En canvi, em ve el somriure només de recordar les divertides ruqueries i fantasies del veí de l'Anselm. Com per exemple, quan explicava d'allò més seriós que no tots els humans tenim el mateix origen, que els africans venen dels cocodrils, els japonesos dels llobarros, nosaltres dels micos, però no tots dels mateixos micos, perquè n'hi ha de moltes menes (de micos i de persones), i que gira i que tomba...
L'Anselm fa anar el xurrac a tot drap, hi té traça. Mentrestant, el veí sobretot mira; de seguida m'adono que això d'anar-lo a ajudar és una cosa diferent de la que em pensava. Jo també miro, però a més faig alguna cosa: arrambar el brancall que fa nosa, mirar de posar els troncs ja abatuts de manera que siguin més fàcils de xurracar i no calgui patir per si la serra talla massa a ran del terra o d'alguna pedra...
Tot va la mar de bé, la feina avança ràpid, a aquest ritme aviat estarà llesta. Està sortint un munt de llenya, que al veí li durarà potser mig hivern. L'únic inconvenient, relatiu, és que els arbres que tallem estan en un prat pel que cada dia hi passa un ramat de vaques, de manera que hi ha toves escampades per tot arreu. Algunes seques, d'altres a mitges, d'altres ben fresques: tendres, flairoses... De manera que, com que estem pendents de no fer-nos mal amb la serra, de si l'arbre cau cap on ha de caure i aquestes coses, de vegades sense voler posem el peu damunt d'alguna merda de vaca ben pastosa. Però vaja, si la relliscada no ens fa perdre l'equilibri (el terreny és irregular i en pendent), no passa pas res.
I efectivament, no passa res de rellevant... fins que calculem malament la caiguda d'un arbre, o més ben dit, la seva alçada, i quan cau la punta va a petar damunt del filat elèctric de la tanca de les vaques, trencant-lo. És un contratemps no previst. I no està clar que el veí sàpiga com treure el corrent per a poder adobar el filat (les vaques no són seves, són d'una altra casa, i l'amo només apareix per allí de tant en tant, perquè són vaques de carn, no les munyeixen). De tota manera, se'n va prat avall, a intentar la desconnexió.
L'Anselm i jo no confiem gaire en la capacitat resolutiva del veí (de pagès no en té res, és un artista d'origen urbà trasplantat al medi rural, dedicat a les seves activitats artístiques, a filosofar i a la vida contemplativa). I també ens fa por deixar el filat trencat, perquè només faltaria que les vaques s'adonessin del forat i algunes toquessin el dos i s'escampessin pels camps d'altra gent.
De moment acabem de trossejar l'arbre que ha provocat l'incident, que a més ja era l'últim. Però quan enllestim la feina hem de decidir alguna cosa. La decidim: ens emboliquem les mans amb les mànigues dels gecs amb la intenció d'enllaçar un altre cop els filferros trencats. Però en contra del que ens hauria agradat el corrent travessa la roba, sobretot quan tibem els filferros per mirar de fer-hi uns rudimentaris ganxos als extrems i així poder enllaçar-los un altre cop.
Ara una enrampada ara una altra, a força de patollar-hi després duna estona ens en sortim. I com que ja hem fet tota la llenya que havíem de fer, agafem els drapaus i tirem cap a vall, cap a casa del veí. Quan hi arribem el trobem que està a punt de pujar: somrient, ens diu que ja ha desconnectat el filat i que ha trobat unes alicates per a fer la reparació.
El cas és que entre una cosa i una altra durant tot el matí ens hem fet un tip de riure, perquè aquest veí, encara que no sàpiga espolsar-se la feina i qualsevol fotesa se li eternitzi (per això l'Anselm ha anat a ajudar-lo, ja que són molt amics), compensa la seva poca solvència pràctica amb un sentit de l'humor excepcional. Quan es posa a parlar explica històries d'allò més impossibles, del tot inventades, i sempre amb un posat seriós. És tot un personatge, tant, que en un cas així, quan fas un balanç, les enrampades de fet es converteixen en petites molèsties perfectament assumibles.
L'endemà, encara sento un formigueig a les mans, com si m'hagués ortigat, però dos dies més tard ja m'ha marxat del tot aquesta mena d'esgarrifança elèctrica. En canvi, em ve el somriure només de recordar les divertides ruqueries i fantasies del veí de l'Anselm. Com per exemple, quan explicava d'allò més seriós que no tots els humans tenim el mateix origen, que els africans venen dels cocodrils, els japonesos dels llobarros, nosaltres dels micos, però no tots dels mateixos micos, perquè n'hi ha de moltes menes (de micos i de persones), i que gira i que tomba...
6 de gen. 2013
Homenixols, fembrixoles i trunyelles
Agulla, antena, arcabús, banya, ciri, clau, cuc, dolçaina, flabiol, furó, garrot, llança, lluquet, martell, pal, pastanaga, pistola, porro, punyal, rave, rella, rossinyol, xeringa... La relació no és ni de bon tros exhaustiva: són només algunes de les formes de referir-se al "membre viril" incloses en diferents textos del segle XVII o anteriors recollits al "Vocabulari eròtic de la llengua catalana" (Pep Vila, El Llamp, 1987).
A banda de les diferents metàfores del "carall o membre" (vinga, alguns més: arcabús, fava, instrument, pinzell..), em crida l'atenció sobretot una referència als "homenixols i fembrixoles", diminutius pejoratius d'home i dona. Em recorda els "hòmens, homenets i moniatos" del Pep Onclet, veí de carrer fins que es va morir, un pou de saviesa de frases fetes i vocabulari, sense ell ser-ne gota conscient.
Del llibre també em criden l'atenció algunes cites de processos de la Inquisició que posen els pels de punta. Com aquesta: "... cometent pecat contra natura, que havia conegut carnalment una mula, lo qual Antoni fou condempnat que cavalcant en lo dors de dita mula corregués la vila e aprés fossen amanats e cremats fora la porta Plegadissa en lo loc acostumat en tal manera que dels ossos e carns dels dits catius e mula fos feta pòlvora" (p. 82).
Una altra descoberta que m'atrapa és la de les "trunyelles", sinònim de trenes, citades en aquest cas amb l'accepció de deixuplines ("assot fet de cordetes o de cadenes, especialment el que fan servir els penitents per a flagel·lar-se", diu el DEC). Això de les trunyelles em crida l'atenció perquè, en singular, és també el nom d'una finca de la comarca on visc. I a més em recorda una altra història completament diferent: les referències a les deixuplines que havia vist, esgarrifat, a alguns llibres sobre el Josemaria Escrivá de Balaguer que hi havia a la biblioteca de la casa dels meus pares.
El llibre del Pep Vila el trobo a casa d'un amic, la vesprada de cap d'any (ens hem conxorxat, la seva companya, més festera, no hi és, i nosaltres celebrarem el cap d'any tal com ens agrada als dos: a les nou sopar, a les onze a dormir, el telèfon desendollat). Abans de les onze fullejo el llibre una estona. M'agrada, trobo divertit que, de qualsevol tema, sigui el que sigui, si algú es posa a furgar-hi i s'hi entreté el temps necessari, en pugui acabar sortint un text entretingut, o fins i tot molt entretingut.
A banda de les diferents metàfores del "carall o membre" (vinga, alguns més: arcabús, fava, instrument, pinzell..), em crida l'atenció sobretot una referència als "homenixols i fembrixoles", diminutius pejoratius d'home i dona. Em recorda els "hòmens, homenets i moniatos" del Pep Onclet, veí de carrer fins que es va morir, un pou de saviesa de frases fetes i vocabulari, sense ell ser-ne gota conscient.
Del llibre també em criden l'atenció algunes cites de processos de la Inquisició que posen els pels de punta. Com aquesta: "... cometent pecat contra natura, que havia conegut carnalment una mula, lo qual Antoni fou condempnat que cavalcant en lo dors de dita mula corregués la vila e aprés fossen amanats e cremats fora la porta Plegadissa en lo loc acostumat en tal manera que dels ossos e carns dels dits catius e mula fos feta pòlvora" (p. 82).
Una altra descoberta que m'atrapa és la de les "trunyelles", sinònim de trenes, citades en aquest cas amb l'accepció de deixuplines ("assot fet de cordetes o de cadenes, especialment el que fan servir els penitents per a flagel·lar-se", diu el DEC). Això de les trunyelles em crida l'atenció perquè, en singular, és també el nom d'una finca de la comarca on visc. I a més em recorda una altra història completament diferent: les referències a les deixuplines que havia vist, esgarrifat, a alguns llibres sobre el Josemaria Escrivá de Balaguer que hi havia a la biblioteca de la casa dels meus pares.
El llibre del Pep Vila el trobo a casa d'un amic, la vesprada de cap d'any (ens hem conxorxat, la seva companya, més festera, no hi és, i nosaltres celebrarem el cap d'any tal com ens agrada als dos: a les nou sopar, a les onze a dormir, el telèfon desendollat). Abans de les onze fullejo el llibre una estona. M'agrada, trobo divertit que, de qualsevol tema, sigui el que sigui, si algú es posa a furgar-hi i s'hi entreté el temps necessari, en pugui acabar sortint un text entretingut, o fins i tot molt entretingut.
5 de gen. 2013
A qui ho vulgui escoltar
A qui ho vulgui escoltar:
que quedi ben clar,
no sóc de fiar.
Apa, ara ja està dit.
que quedi ben clar,
no sóc de fiar.
Apa, ara ja està dit.
3 de gen. 2013
Franquista / franquícia
Per a segons quines feines faig servir un editor web força antic (del 2001, cosa que en el món informàtic és una peça de museu). Té un corrector ortogràfic que sobretot és útil per a detectar errates si són molt clares, ja que esperar-ne més prestacions no és assenyat. Per exemple, em diverteix veure que em ressalta com a incorrecte "franquista" alhora que em proposa com a alternativa "franquícia"...
Tanmateix, a banda de detalls (o acudits) com aquest, la veritat és que és un programa que com a editor funciona molt bé. M'hi trobo sovint, que les versions antigues de molts programes em van molt millor que les noves. Això, si aconsegueixo "enganyar" els sistemes operatius moderns que d'entrada intenten (i molts cops aconsegueixen) impedir que funcionin els programes antics.
Tot està pensat amb el mateix objectiu: que ja sigui pel maquinari o pel programari, no puguis viure mai tranquil. En aquesta guerra desigual, hi ha dues opcions de supervivència: la primera és la que volen ells, que segueixis el seu ritme d'actualitzacions i novetats. La segona és mirar de girar-t'hi d'esquena, i intentar sobreviure amb les eines que ja tens i coneixes. De vegades és possible, si més no en part, i en aquests casos, a banda del que t'estalvies (en diners i hores d'aprenentatges) alhora et dóna molt de gust: "pam-i pipa, colla de pirates estafadors, me n'he sortit!".
D'altra banda, de vegades som nosaltres mateixos els que ens compliquem la vida, i en aquest casos l'alternativa és tan senzilla com que no ens encaparrem en inventar-nos un problema quan ja tenim operativa la solució. Pel que fa a escriure, que és el que al llarg dels anys he fet més amb els ordinadors, crec que he aconseguit organitzar-m'ho amb força sensatesa.
Fa uns vint-i-cinc anys vaig començar a fer servir per a escriure el WordStar. El duia a la butxaca en un disquet (de 3,5 i baixa densitat), i en el mateix disquet del programa hi guardava els textos, de manera que si anava a casa d'algú que tingués ordinador podia aprofitar per a escriure, o per a imprimir el que ja havia escrit. El vaig aprendre a fer anar en deu minuts, i durant molts anys el vaig fer servir, sense cap aprenentatge addicional.
Més tard, quan vaig començar a fer servir el Windows 95, per a escriure em vaig passar al bloc de notes. I segueixo fent-lo servir. Amb el bloc de notes la inversió en aprenentatge va ser de mig minut. Tot el que escric ho escric amb el bloc de notes, que alhora em serveix per a fer segons quines correccions del codi HTML.
Fa uns anys vaig buscar una imitació del bloc de notes que no fos de Microsoft, perquè en les noves versions de Windows el bloc de notes cada cop funciona pitjor (sembla mentida, que un programet tan elemental siguin capaços de fer-lo funcionar malament). La inversió en aprenentatge d'aquest nou bloc de notes (Metapad) ha estat zero. Aprofito per dir-ho: el Microssoft Word ni el toco, em fa urticària.
Ja he dit que el que faig més amb l'ordinador és escriure, i per tant és obvi que pel que fa a aquesta activitat el balanç entre aprenentatge i amortització ha estat molt favorable: porto molts anys i moltes hores teclejant textos, amb un aprenentatge total d'onze minuts. En canvi, com a contrapartida, haig de reconèixer que d'altres utilitats informàtiques m'han generat bastants maldecaps i alhora les he rendibilitzat proporcionalment poc, o molt poc. De fracassos, immenses marrades i aprenentatges inútils no puc negar que també en tinc uns quants al meu currículum.
Tanmateix, a banda de detalls (o acudits) com aquest, la veritat és que és un programa que com a editor funciona molt bé. M'hi trobo sovint, que les versions antigues de molts programes em van molt millor que les noves. Això, si aconsegueixo "enganyar" els sistemes operatius moderns que d'entrada intenten (i molts cops aconsegueixen) impedir que funcionin els programes antics.
Tot està pensat amb el mateix objectiu: que ja sigui pel maquinari o pel programari, no puguis viure mai tranquil. En aquesta guerra desigual, hi ha dues opcions de supervivència: la primera és la que volen ells, que segueixis el seu ritme d'actualitzacions i novetats. La segona és mirar de girar-t'hi d'esquena, i intentar sobreviure amb les eines que ja tens i coneixes. De vegades és possible, si més no en part, i en aquests casos, a banda del que t'estalvies (en diners i hores d'aprenentatges) alhora et dóna molt de gust: "pam-i pipa, colla de pirates estafadors, me n'he sortit!".
D'altra banda, de vegades som nosaltres mateixos els que ens compliquem la vida, i en aquest casos l'alternativa és tan senzilla com que no ens encaparrem en inventar-nos un problema quan ja tenim operativa la solució. Pel que fa a escriure, que és el que al llarg dels anys he fet més amb els ordinadors, crec que he aconseguit organitzar-m'ho amb força sensatesa.
Fa uns vint-i-cinc anys vaig començar a fer servir per a escriure el WordStar. El duia a la butxaca en un disquet (de 3,5 i baixa densitat), i en el mateix disquet del programa hi guardava els textos, de manera que si anava a casa d'algú que tingués ordinador podia aprofitar per a escriure, o per a imprimir el que ja havia escrit. El vaig aprendre a fer anar en deu minuts, i durant molts anys el vaig fer servir, sense cap aprenentatge addicional.
Més tard, quan vaig començar a fer servir el Windows 95, per a escriure em vaig passar al bloc de notes. I segueixo fent-lo servir. Amb el bloc de notes la inversió en aprenentatge va ser de mig minut. Tot el que escric ho escric amb el bloc de notes, que alhora em serveix per a fer segons quines correccions del codi HTML.
Fa uns anys vaig buscar una imitació del bloc de notes que no fos de Microsoft, perquè en les noves versions de Windows el bloc de notes cada cop funciona pitjor (sembla mentida, que un programet tan elemental siguin capaços de fer-lo funcionar malament). La inversió en aprenentatge d'aquest nou bloc de notes (Metapad) ha estat zero. Aprofito per dir-ho: el Microssoft Word ni el toco, em fa urticària.
Ja he dit que el que faig més amb l'ordinador és escriure, i per tant és obvi que pel que fa a aquesta activitat el balanç entre aprenentatge i amortització ha estat molt favorable: porto molts anys i moltes hores teclejant textos, amb un aprenentatge total d'onze minuts. En canvi, com a contrapartida, haig de reconèixer que d'altres utilitats informàtiques m'han generat bastants maldecaps i alhora les he rendibilitzat proporcionalment poc, o molt poc. De fracassos, immenses marrades i aprenentatges inútils no puc negar que també en tinc uns quants al meu currículum.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
