El més curiós de la història bíblica de la impuresa de les dones pel fet d'haver parit, mantinguda durant segles també per l'Església, és que és el resultat d'elucubracions exclusivament masculines: papes, cardenals, bisbes, capellans, apòstols, profetes... Un munt d'homes parlant en nom d'un Déu naturalment masculí. Sempre "ells", sense que "elles" hi pintessin res.
Ells decreten la impuresa d'elles i ells s'atorguen la potestat de purificar-la. La "immundícia" de les dones la purifica un sacerdot, naturalment home, que actua amb l'autoritat conferida per Jesucrist, per descomptat també home, i alhora fill del Déu Pare, masculí. Un Déu Pare que a més és bíblicament masclista i misogin (a la Bíblia n'hi ha diferents exemples).
Homes i deus, tots masculins. Tots s'han dedicat a "pensar" com hauria de ser la sexualitat de les dones. I per tal de "perfeccionar" el seu discurs han tingut la brillant idea de proposar a les dones, com a model de dona ideal, una verge, la Verge. És a dir, una dona que va quedar-se embarassada sense tenir relacions sexuals i que després va parir el seu fill de forma miraculosa, sense que hagués de sortir del seu ventre a través de la vagina. Aquest és el model de dona i mare per a totes les dones.
De manera que si en teoria pel que fa a la consideració de la dona el Nou Testament suposa un avanç (en relació a l'Antic Testament), l'Església s'encarrega de "compensar" l'avanç amb aquest model de dona surrealista.
Un model que, per descomptat, segueix conservant la principal característiques que ha de tenir la dona històrica modèlica, és a dir, l'obediència. L'obediència extrema: "Heus aquí l'esclava del senyor" (Evangeli de Sant Lluc, 1:38). Una frase situada en un moment de la història en què l'esclavitud era habitual, en un moment en què els esclaus eren això, literalment esclaus, possessions dels seus amos.
Homes i més homes i més homes, al llarg de la història ordenant la vida de les dones. Uns homes d'altra banda "tan normals" que, a partir de l'invent del cristianisme i de l'Església, s'han dedicat a exaltar el celibat com un estat més elevat de perfecció. Vaja, tot plegat un model esplèndid: una verge que queda embarassada i pareix per art de màgia (i per descomptat sense "la brutícia" de la sang, ni els dolors del part ni res de tot això), i uns homes "selectes" que són millors que la resta perquè no mantenen relacions sexuals. Com Sant Josep, el model de pare de la família exemplar, "La Sagrada Família", tan perfecte ell que no va tenir mai "relacions" amb la seva dona.
I així durant segles. Per exemple, Escrivá de Balaguer el 1939 deia que "El matrimonio es para la clase de tropa y no para el estado mayor de Cristo" (Camino, punt 28). I el 1968, vint-i-nou anys després de la publicació de Camino, explicava aquest punt, per si algú l'havia malinterpretat, i entre altres coses en deia (reblant el concepte): "Por lo demás, conviene recordar que la mayor excelencia del celibato -por motivos espirituales- no es una opinión teológica mía, sino doctrina de fe en la Iglesia." (1)
A aquest senyor el 2002 el papa Joan Pau II el va fer sant, és a dir, el va posar de model (a ell i les seves idees) per a la resta de catòlics. (2)
--
(1) www.opusdei.es/es-es/article/el-matrimonio-es-para-la-clase-de-tropa-y-no-para-el-estado-mayor-de-cristo/
(2) Ja ho sé, com sempre hi haurà algú que em dirà: "Per què parles d'aquestes coses si tu no creus en res? Deixa estar l'Església en Pau!" Però jo vaig ser un nen "preconciliar", educat en la més estricta ortodòxia catòlica, de manera que tot això forma part del meu passat. D'un passat descaradament misogin (entre d'altres coses, però avui el tema era aquest). I només faltaria, que no pogués parlar del meu passat.
13 de jul. 2017
12 de jul. 2017
La purificació
"Recordo que d'adolescent, em va impressionar molt saber que la meva mare havia hagut d'anar a l'església a purificar-se després d'haver-me parit. Tants segles després de les Lleis de Moisès l'església catòlica continuava fent seva la tradició jueva que considerava les dones impures després d'haver donat a llum." Gemma Lienas (1)
Ho pregunto a algunes dones del poble. A la MP, la MN i la RB. Les tres em diuen el mateix, que no van anar al bateig dels seus fills. Cap de les dones de la seva edat o més grans anava al bateig dels fills que parien. Totes les dones del poble feien el mateix: es quedaven a casa, i era la padrina de la criatura qui la portava a batejar. El motiu és el que explica la Gemma Lienas, que les dones després de parir (pel fet d'haver parit) no podien entrar a l'església perquè eren "impures", havien de passar una quarantena. Passada la quarantena (que elles no recorden si era de quaranta dies o un període més curt) anaven a una missa especial en la qual eren purificades de la impuresa del part. (2) (3)
Em sona, de quan era petit i adolescent, la festa de la Purificació, però no l'associava amb cap contingut concret. Crec que aquest costum o norma de l'Església es va acabar amb el Concili Vaticà II, a mitjans dels anys seixanta. Ara, quan l'Església parla de la festa de la Purificació posa l'accent en "la Presentació" (de Jesús al Temple, i dels nous nats a l'Església) com si fos una mateixa cosa. Però és obvi que no ho és, encara que la festa es faci coincidir en el mateix dia.
Busco més informació sobre aquest tema i trobo diferents explicacions semblants a aquesta:
"La ley de la purificación era la ley de Moisés que obligaba a todas las mujeres a purificarse en el templo después del parto con la obligación de un sacrificio. La Santísima Virgen no estaba obligada a la ley de la purificación porque fue madre por obra del Espíritu Santo, conservando su virginidad." (4)
I en busco l'origen, i veig que tot això ve en concret del Levític (12.2 a 12.7):
"Habló Jehová a Moisés (...) La mujer cuando conciba y dé a luz varón, será inmunda siete días (...) Mas ella permanecerá treinta y tres días purificándose de su sangre; ninguna cosa santa tocará, ni vendrá al santuario, hasta cuando sean cumplidos los días de su purificación. Y si diere a luz hija, será inmunda dos semanas, conforme a su separación, y sesenta y seis días estará purificándose de su sangre. Cuando los días de su purificación fueren cumplidos, por hijo o por hija, traerá un cordero de un año para holocausto, y un palomino o una tórtola para expiación, a la puerta del tabernáculo de reunión, al sacerdote; y él los ofrecerá delante de Jehová, y hará expiación por ella, y será limpia del flujo de su sangre." (5)
Busco també què en deia San Josemaría Escrivá, ja que m'és un personatge proper:
"Cumplido el tiempo de la purificación de la Madre, según la Ley de Moisés (...) —¿Te fijas? Ella —¡la Inmaculada!— se somete a la Ley como si estuviera inmunda." (6)
És a dir, que les dones després de parir "estaven immundes", perquè concebien els fills "perdent la virginitat a a causa de les necessàries relacions sexuals". A diferència de la Verge, que va mantenir la seva virginitat perquè va concebre Jesús "sense haver conegut baró".
Més ben dit, les dones eren "doblement immundes", perquè aquests fills, quan naixien, naixien a través de la vagina. A diferència també de la Verge, ja que Jesús va néixer de forma miraculosa.
I triplement immundes si havien tingut una filla, ja que els duplicaven la quarantena! A diferència també de la Verge, que "naturalment" va tenir un fill i no una filla.
Escric això en passat, però la Festa de la Purificació segueix existint (2 de febrer), una altra cosa és que n'hagin modificat el contingut, però en la mesura que el nom perdura, és obvi que perdura també alguna cosa més. Malauradament.
--
(1) "Rebeldes, ni putas ni sumisas", Ediciones Península, 2005 (p. 102)
(2) Jo i els meus germans vam néixer durant els anys cinquanta i seixanta. Tinc entès que la meva mare no seguia aquell costum (potser perquè ens batejaven a la mateixa clínica on havíem nascut), però tal com diu la Gemma Lienas, que va néixer el 1951 a Barcelona, la seva mare sí que va seguir el precepte o costum. Altres dones també de Barcelona a qui ho he preguntat (a banda de les del poble) m'han dit el mateix, que elles o les seves mares van seguir el costum, i per tant suposo que devia ser un costum que es seguia de manera diferent segons els llocs, segons els criteris dels rectors de les respectives parròquies, fins que es va abandonar de forma generalitzada després del concili.
(3) Per justificar aquest invent de la quarantena i dissimular tot això tan sòrdid de la impuresa hi ha creients que avui remarquen que la quarantena era una mesura protectora per a les dones, per tal que es poguessin recuperar del desgast del part. Però encara que "també" pogués tenir aquest component, el que no té cap explicació protectora és que posteriorment les dones haguessin de ser "purificades".
(4) infocatolica.com/blog/fidesetratio.php/la_purificacion_de_la_santisima_virgen
(5) www.iglesia.net/biblia/libros/levitico.html#cap12
(6) Para hablar con Diós (crec que és una recopilació d'homilies, en desconec la data de publicació) www.es.josemariaescriva.info/articulo/opus-dei-san-josemaria-purificacion-de-nuestra-senora
Ho pregunto a algunes dones del poble. A la MP, la MN i la RB. Les tres em diuen el mateix, que no van anar al bateig dels seus fills. Cap de les dones de la seva edat o més grans anava al bateig dels fills que parien. Totes les dones del poble feien el mateix: es quedaven a casa, i era la padrina de la criatura qui la portava a batejar. El motiu és el que explica la Gemma Lienas, que les dones després de parir (pel fet d'haver parit) no podien entrar a l'església perquè eren "impures", havien de passar una quarantena. Passada la quarantena (que elles no recorden si era de quaranta dies o un període més curt) anaven a una missa especial en la qual eren purificades de la impuresa del part. (2) (3)
Em sona, de quan era petit i adolescent, la festa de la Purificació, però no l'associava amb cap contingut concret. Crec que aquest costum o norma de l'Església es va acabar amb el Concili Vaticà II, a mitjans dels anys seixanta. Ara, quan l'Església parla de la festa de la Purificació posa l'accent en "la Presentació" (de Jesús al Temple, i dels nous nats a l'Església) com si fos una mateixa cosa. Però és obvi que no ho és, encara que la festa es faci coincidir en el mateix dia.
Busco més informació sobre aquest tema i trobo diferents explicacions semblants a aquesta:
"La ley de la purificación era la ley de Moisés que obligaba a todas las mujeres a purificarse en el templo después del parto con la obligación de un sacrificio. La Santísima Virgen no estaba obligada a la ley de la purificación porque fue madre por obra del Espíritu Santo, conservando su virginidad." (4)
I en busco l'origen, i veig que tot això ve en concret del Levític (12.2 a 12.7):
"Habló Jehová a Moisés (...) La mujer cuando conciba y dé a luz varón, será inmunda siete días (...) Mas ella permanecerá treinta y tres días purificándose de su sangre; ninguna cosa santa tocará, ni vendrá al santuario, hasta cuando sean cumplidos los días de su purificación. Y si diere a luz hija, será inmunda dos semanas, conforme a su separación, y sesenta y seis días estará purificándose de su sangre. Cuando los días de su purificación fueren cumplidos, por hijo o por hija, traerá un cordero de un año para holocausto, y un palomino o una tórtola para expiación, a la puerta del tabernáculo de reunión, al sacerdote; y él los ofrecerá delante de Jehová, y hará expiación por ella, y será limpia del flujo de su sangre." (5)
Busco també què en deia San Josemaría Escrivá, ja que m'és un personatge proper:
"Cumplido el tiempo de la purificación de la Madre, según la Ley de Moisés (...) —¿Te fijas? Ella —¡la Inmaculada!— se somete a la Ley como si estuviera inmunda." (6)
És a dir, que les dones després de parir "estaven immundes", perquè concebien els fills "perdent la virginitat a a causa de les necessàries relacions sexuals". A diferència de la Verge, que va mantenir la seva virginitat perquè va concebre Jesús "sense haver conegut baró".
Més ben dit, les dones eren "doblement immundes", perquè aquests fills, quan naixien, naixien a través de la vagina. A diferència també de la Verge, ja que Jesús va néixer de forma miraculosa.
I triplement immundes si havien tingut una filla, ja que els duplicaven la quarantena! A diferència també de la Verge, que "naturalment" va tenir un fill i no una filla.
Escric això en passat, però la Festa de la Purificació segueix existint (2 de febrer), una altra cosa és que n'hagin modificat el contingut, però en la mesura que el nom perdura, és obvi que perdura també alguna cosa més. Malauradament.
--
(1) "Rebeldes, ni putas ni sumisas", Ediciones Península, 2005 (p. 102)
(2) Jo i els meus germans vam néixer durant els anys cinquanta i seixanta. Tinc entès que la meva mare no seguia aquell costum (potser perquè ens batejaven a la mateixa clínica on havíem nascut), però tal com diu la Gemma Lienas, que va néixer el 1951 a Barcelona, la seva mare sí que va seguir el precepte o costum. Altres dones també de Barcelona a qui ho he preguntat (a banda de les del poble) m'han dit el mateix, que elles o les seves mares van seguir el costum, i per tant suposo que devia ser un costum que es seguia de manera diferent segons els llocs, segons els criteris dels rectors de les respectives parròquies, fins que es va abandonar de forma generalitzada després del concili.
(3) Per justificar aquest invent de la quarantena i dissimular tot això tan sòrdid de la impuresa hi ha creients que avui remarquen que la quarantena era una mesura protectora per a les dones, per tal que es poguessin recuperar del desgast del part. Però encara que "també" pogués tenir aquest component, el que no té cap explicació protectora és que posteriorment les dones haguessin de ser "purificades".
(4) infocatolica.com/blog/fidesetratio.php/la_purificacion_de_la_santisima_virgen
(5) www.iglesia.net/biblia/libros/levitico.html#cap12
(6) Para hablar con Diós (crec que és una recopilació d'homilies, en desconec la data de publicació) www.es.josemariaescriva.info/articulo/opus-dei-san-josemaria-purificacion-de-nuestra-senora
4 de jul. 2017
2 de jul. 2017
Potser
Potser no tinc tota la raó,
Potser només una mica.
O potser ni una engruna, ni un bri.
I ves a saber, potser m'és indiferent.
Potser.
D'altra banda, tu, ell, vosaltres,
que esteu tan segurs de tot
i que parleu de forma tan categòrica,
potser encara teniu menys raó que jo.
I ves a saber, potser també m'és indiferent.
Potser.
Potser només una mica.
O potser ni una engruna, ni un bri.
I ves a saber, potser m'és indiferent.
Potser.
D'altra banda, tu, ell, vosaltres,
que esteu tan segurs de tot
i que parleu de forma tan categòrica,
potser encara teniu menys raó que jo.
I ves a saber, potser també m'és indiferent.
Potser.
29 de juny 2017
Jo
Jo sóc jo,
i l'altre jo,
i l'altre jo,
i l'altre...
I tots alhora.
I alhora un miratge.
Algú que s'imagina
i que no sap qui és.
Ni què.
(de vegades)
i l'altre jo,
i l'altre jo,
i l'altre...
I tots alhora.
I alhora un miratge.
Algú que s'imagina
i que no sap qui és.
Ni què.
(de vegades)
28 de juny 2017
Total, quinze
Un cabell.
Dos cavalls.
Tres cistells.
Quatre comissions.
Cinc corruptes.
Total, quinze de no se sap què.
El portaveu informa i desinforma.
Amb total transparència i opacitat.
Amb premeditació i traïdoria.
Dos cavalls.
Tres cistells.
Quatre comissions.
Cinc corruptes.
Total, quinze de no se sap què.
El portaveu informa i desinforma.
Amb total transparència i opacitat.
Amb premeditació i traïdoria.
27 de juny 2017
Me sents?
Marta, me sents?
És que estic al tren, si es talla ja et tornaré a trucar.
Me sents, Marta?
Marta, me sents?
Marta?
Marta?
Me sents?
Me sents, Marta?
És que estic al tren...
Marta? Marta? Me sents? Me sents?
Multiplicat per mil. Estona i estona. Com un filaberquí.
La Marta no sé si la sent, però tota la resta del vagó sí que la sentim, anem sentint aquesta dona tan pesada. Fins que finalment, per sort, la Marta la sent, i la dona pesada, empipadora, insuportable, li diu a la Marta "que està al tren". I penja.
Quin descans!
És que estic al tren, si es talla ja et tornaré a trucar.
Me sents, Marta?
Marta, me sents?
Marta?
Marta?
Me sents?
Me sents, Marta?
És que estic al tren...
Marta? Marta? Me sents? Me sents?
Multiplicat per mil. Estona i estona. Com un filaberquí.
La Marta no sé si la sent, però tota la resta del vagó sí que la sentim, anem sentint aquesta dona tan pesada. Fins que finalment, per sort, la Marta la sent, i la dona pesada, empipadora, insuportable, li diu a la Marta "que està al tren". I penja.
Quin descans!
22 de juny 2017
Dichosa la mujer que jamás ha bailado
"¡Dichosa la mujer que jamás ha bailado, porque los bailes estan en oposición del espíritu de Jesucristo y de la Iglesia!"
Això ho va escriure Sant Antoni Maria Claret (1807-1870) en una petita obra titulada "A las doncellas". És bo tenir en compte que el text és del segle XIX, per tal de contextualitzar la cita. I també és bo tenir en compte que jo l'he trobat en una reedició del segle XX, en concret de 1951 (en ple nacionalcatolicisme), publicada per La Hormiga de Oro.
M'agrada tafanejar llibres vells, de tant en tant hi trobes coses curioses i sorpreses. Aquest llibret o opuscle el vaig localitzar a una biblioteca polsegosa del soterrani de la casa familiar d'un amic. Quan vaig a aquesta casa (de tant en tant) dormo en una habitació presidida per un Sagrat Cor de dimensions considerables, de guix policromat, suposo que fet a algun dels tallers d'imatgeria religiosa d'Olot. Les nits que dormo a aquesta habitació m'imagino que la meva mare, ella que era tan religiosa, estaria ben contenta, si em veies dormir tan ben acompanyat.
Torno a Sant Antoni Maria Claret, perquè no puc resistir la temptació de reproduir un altre fragment de la mateixa obra:
"¿Quién puede calcular los males que la invasión sarracena trajo a nuestra patria? Pues bien, el docto P. Mariana afirma que ella fué un castigo enviado por Dios a causa del pecado que cometió el infeliz Rey Don Rodrigo, pecado que fue motivado por haber visto el monarca, desde la ventana de su palacio, a una mujer, de nombre Florinda, escotada y con el pecho descubierto."
Això ho va escriure Sant Antoni Maria Claret (1807-1870) en una petita obra titulada "A las doncellas". És bo tenir en compte que el text és del segle XIX, per tal de contextualitzar la cita. I també és bo tenir en compte que jo l'he trobat en una reedició del segle XX, en concret de 1951 (en ple nacionalcatolicisme), publicada per La Hormiga de Oro.
M'agrada tafanejar llibres vells, de tant en tant hi trobes coses curioses i sorpreses. Aquest llibret o opuscle el vaig localitzar a una biblioteca polsegosa del soterrani de la casa familiar d'un amic. Quan vaig a aquesta casa (de tant en tant) dormo en una habitació presidida per un Sagrat Cor de dimensions considerables, de guix policromat, suposo que fet a algun dels tallers d'imatgeria religiosa d'Olot. Les nits que dormo a aquesta habitació m'imagino que la meva mare, ella que era tan religiosa, estaria ben contenta, si em veies dormir tan ben acompanyat.
Torno a Sant Antoni Maria Claret, perquè no puc resistir la temptació de reproduir un altre fragment de la mateixa obra:
"¿Quién puede calcular los males que la invasión sarracena trajo a nuestra patria? Pues bien, el docto P. Mariana afirma que ella fué un castigo enviado por Dios a causa del pecado que cometió el infeliz Rey Don Rodrigo, pecado que fue motivado por haber visto el monarca, desde la ventana de su palacio, a una mujer, de nombre Florinda, escotada y con el pecho descubierto."
19 de juny 2017
Miracles amb acta notarial
"Miguel Juan Pellicer, de 23 años, labriego, de profesión, regresando del campo, se cae del carro, una rueda le pasa sobre la pierna y se la tienen que cortar. (...) Él le pedía a la Virgen que no quería ser mendigo toda la vida y una mañana amanece con las dos piernas. (...) De esto hay acta notarial, firmada por veinticinco testigos. El original está en el despacho del Alcalde de Zaragoza."
Ho explica Jorge Loring a "Para salvarte" (1). El llibre me'l vaig trobar al carrer, al costat de l'entrada d'un col.legi de monges. Junt amb altres llibres religiosos. No sé què hi feien, allí, tirats, perquè a més era tard i feia hores que havien acabat les classes del col.legi.
El vaig recollir i el vaig fullejar, i vaig trobar-hi aquesta referència del miracle de Miguel Juan Pellicer. Em va cridar l'atenció, perquè la història ja la coneixia. Fa potser uns vint anys, un familiar meu me la va explicar amb la bona intenció de convèncer-me de l'existència de Déu.
A mi, tan profundament descregut, i amb un argument tan pintoresc. De vegades, encara que absurdes, són ben entendridores, les bones intencions dels altres...
--
(1) Biblioteca Cristiana, Planeta-DeAgostini, 1996. Són dos volums, la primera i la segona part, i vaig trobar-les les dues. Jorge Loring (1921-2013) va ser un jesuïta amb una gran activitat com a predicador, tant a través dels seus sermons i conferències (sovint multitudinàries) com de les seves publicacions. De "Para salvarte" el 2014 se n'havien venut ja 1.300.000 exemplars (segons una notícia de El País de 14/1/2014). Dintre dels jesuïtes formava part del sector més conservador.
Ho explica Jorge Loring a "Para salvarte" (1). El llibre me'l vaig trobar al carrer, al costat de l'entrada d'un col.legi de monges. Junt amb altres llibres religiosos. No sé què hi feien, allí, tirats, perquè a més era tard i feia hores que havien acabat les classes del col.legi.
El vaig recollir i el vaig fullejar, i vaig trobar-hi aquesta referència del miracle de Miguel Juan Pellicer. Em va cridar l'atenció, perquè la història ja la coneixia. Fa potser uns vint anys, un familiar meu me la va explicar amb la bona intenció de convèncer-me de l'existència de Déu.
A mi, tan profundament descregut, i amb un argument tan pintoresc. De vegades, encara que absurdes, són ben entendridores, les bones intencions dels altres...
--
(1) Biblioteca Cristiana, Planeta-DeAgostini, 1996. Són dos volums, la primera i la segona part, i vaig trobar-les les dues. Jorge Loring (1921-2013) va ser un jesuïta amb una gran activitat com a predicador, tant a través dels seus sermons i conferències (sovint multitudinàries) com de les seves publicacions. De "Para salvarte" el 2014 se n'havien venut ja 1.300.000 exemplars (segons una notícia de El País de 14/1/2014). Dintre dels jesuïtes formava part del sector més conservador.
15 de juny 2017
Sobre els records, tornem-hi
"Si realment volem recordar una cosa li hem de dedicar una atenció especial, ens hem de dir a nosaltres mateixos 'vull recordar això' i, si és possible, solidificar el record el més aviat possible."
Maria Konnikova (1)
És obvi que les percepcions de dues o més persones d'un mateix fet poden diferir completament. A aquesta percepció inicial diferent del fet quan es produeix s'hi han d'afegir els processos d'emmagatzement dins de la memòria (hi ha diferents maneres d'emmagatzemar), de manera que les divergències entre els diferents protagonistes encara augmenten més: a l'eventual diferent percepció inicial s'hi afegeix l'eventual diferent sistema o rutina d'emmagatzement. No s'acaba aquí l'embolic, perquè quan recuperem un record els sistemes de recuperació "dins del nostre arxiu mental" també poden ser de diferents tipus. Percepció, emmmagatzement, recuperació (cada un dels passos, és clar, condicionat pels diferents prejudicis que a tots ens afecten). El resultat és que l'estrany és que quan parlem d'un fet determinat, algun cop arribem a coincidir sobre aquest fet. Sobretot, quan aquest fet va acompanyat d'una important càrrega emocional, ja que les emocions són sempre veritables bombes distorsionadores de les percepcions (i de les recuperacions dels records, que sempre són "reconstruccions").
D'aquestes i moltes més coses en parla la Maria Konnikova. No només analitza les múltiples particularitats, prejudicis, incidències, etc. que afecten la percepció de les coses, sinó que a més dona pistes per tal d'intentar minimitzar aquestes distorsions. Minimitzar-les, no parla d'eliminar-les, això ja dóna per descomptat que és impossible.
Hi ha gent que es planteja aquestes coses i hi ha gent que no se les planteja mai. Jo me les plantejo, i procuro actuar en conseqüència. Per exemple, tal com diu la Maria Konnikova, davant de determinats fets que considero especialment importants, des del primer moment intento mantenir-los "ben dibuixats" dins del cap, i tan aviat com puc procuro posar-los per escrit. Procuro que passi poc temps entre l'existència només en el pensament i el trasllat al paper (2). Alhora, procuro detectar tots els elements "potencialment contaminants" que poden afectar l'observació inicial (i el posterior trasllat al paper). És a dir, "faig una "anàlisi de consciència" no només del fet, sinó del fet en el seu context i els diferents condicionants que l'han envoltat (si més no, dels que sóc capaç de detectar, que d'altra banda ja assumeixo que no poden ser tots, per molt que m'hi esforci).
Els escrits resultants (els que escric seguint aquest protocol i amb aquesta intenció) els considero part de la meva memòria. Sé que la seva coincidència amb la realitat a la qual es refereixen està limitada per tot el que he exposat més amunt. Però també sé que, sense aquestes precaucions, sense aquesta voluntat de fixar el record, netejar-lo de destorbs i distorsions i fixar-lo en un paper, el resultat seria molt pitjor (el resultat "en tant que aproximació a la realitat del fet en qüestió").
--
(1) Maria Konnikova. ¿Cómo pensar como Sherlock Holmes? Paidós, 2013 (p. 48)
(2) Al paper, en aquests casos d'entrada sempre escric amb llapis i paper, que és el que tinc a l'abast... i amb el que de fet em sento més còmode.
Maria Konnikova (1)
És obvi que les percepcions de dues o més persones d'un mateix fet poden diferir completament. A aquesta percepció inicial diferent del fet quan es produeix s'hi han d'afegir els processos d'emmagatzement dins de la memòria (hi ha diferents maneres d'emmagatzemar), de manera que les divergències entre els diferents protagonistes encara augmenten més: a l'eventual diferent percepció inicial s'hi afegeix l'eventual diferent sistema o rutina d'emmagatzement. No s'acaba aquí l'embolic, perquè quan recuperem un record els sistemes de recuperació "dins del nostre arxiu mental" també poden ser de diferents tipus. Percepció, emmmagatzement, recuperació (cada un dels passos, és clar, condicionat pels diferents prejudicis que a tots ens afecten). El resultat és que l'estrany és que quan parlem d'un fet determinat, algun cop arribem a coincidir sobre aquest fet. Sobretot, quan aquest fet va acompanyat d'una important càrrega emocional, ja que les emocions són sempre veritables bombes distorsionadores de les percepcions (i de les recuperacions dels records, que sempre són "reconstruccions").
D'aquestes i moltes més coses en parla la Maria Konnikova. No només analitza les múltiples particularitats, prejudicis, incidències, etc. que afecten la percepció de les coses, sinó que a més dona pistes per tal d'intentar minimitzar aquestes distorsions. Minimitzar-les, no parla d'eliminar-les, això ja dóna per descomptat que és impossible.
Hi ha gent que es planteja aquestes coses i hi ha gent que no se les planteja mai. Jo me les plantejo, i procuro actuar en conseqüència. Per exemple, tal com diu la Maria Konnikova, davant de determinats fets que considero especialment importants, des del primer moment intento mantenir-los "ben dibuixats" dins del cap, i tan aviat com puc procuro posar-los per escrit. Procuro que passi poc temps entre l'existència només en el pensament i el trasllat al paper (2). Alhora, procuro detectar tots els elements "potencialment contaminants" que poden afectar l'observació inicial (i el posterior trasllat al paper). És a dir, "faig una "anàlisi de consciència" no només del fet, sinó del fet en el seu context i els diferents condicionants que l'han envoltat (si més no, dels que sóc capaç de detectar, que d'altra banda ja assumeixo que no poden ser tots, per molt que m'hi esforci).
Els escrits resultants (els que escric seguint aquest protocol i amb aquesta intenció) els considero part de la meva memòria. Sé que la seva coincidència amb la realitat a la qual es refereixen està limitada per tot el que he exposat més amunt. Però també sé que, sense aquestes precaucions, sense aquesta voluntat de fixar el record, netejar-lo de destorbs i distorsions i fixar-lo en un paper, el resultat seria molt pitjor (el resultat "en tant que aproximació a la realitat del fet en qüestió").
--
(1) Maria Konnikova. ¿Cómo pensar como Sherlock Holmes? Paidós, 2013 (p. 48)
(2) Al paper, en aquests casos d'entrada sempre escric amb llapis i paper, que és el que tinc a l'abast... i amb el que de fet em sento més còmode.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
