Gironella i les depressions

Un altre 442 (temes familiars):
https://442m.blogspot.com.es/2017/08/gironella-i-les-depressions.html

La pastilla

Si estàs trista perquè et pesen les cames,
perquè et pesen els anys, perquè et pesa la vida,
perquè et pesa l'ànima, perquè et pesa tot...
pren-te la pastilla.
No et traurà els anys, ni el pes de l'existència,
ni la llosa de la grisa tristesa.
Però gràcies al medicament,
la teva cara de sofriment es convertirà
en una cara més neutra,
més fàcil de mirar que la teva cara adolorida.
I "nosaltres" ens sentirem una mica alleujats.

El sofriment existeix

"No hi ha hagut mai un filòsof que pogués suportar amb paciència un mal de queixals." Shakespeare (1)

El sofriment existeix; la causa del sofriment és el desig; eliminant el desig s'elimina el sofriment. Són les tres primeres de les "quatre nobles veritats" o principis del budisme. Però certa del tot només ho és la primera.

Quan el dolor és absolut, quan a causa d'aquest dolor absolut el sofriment és immens, indescriptible, destructiu, desbordant i insuportable, és del tot impossible "eliminar el desig de no sofrir". Per això hi ha qui, patint aquest tipus de dolors i sofriments, s'acaba suïcidant.

Les nobles veritats del budisme són molt útils... "fins un cert punt". Fins un cert tipus o grau de dolor i sofriment. Quan s'ultrapassa aquest llindar, som animals que només volem que cessi d'una vegada el mal que ens està anihilant. (2)

De manera que al parlar dels principis budistes cal diferenciar entre els diferents graus de dolor, patiment o molèsties.

Un exemple "de molèsties", en el qual poden ser veritat el segon i tercer principis del budisme seria el següent. Resulta que estem tan tranquils llegint el diari i de cop apareix una mosca que ens fa la guitza. Llavors podem podem optar per cultivar una actitud estoica i impassible, i amb una mica de sort potser podem aconseguir ignorar la mosca (encara que se'ns segueixi passejant pel nas i pels llavis). Costa, però és possible. Amb les mosques podem ser budistes... o agafar el matamosques i liquidar-les. Podem triar.

Ara bé, els problemes no són sempre de mosques. De vegades en lloc d'una mosca (o una picor, una indigestió, un dolor moderat, etc.) el problema és un dolor agut tan brutal que t'incapacita completament: no pots pensar, només "necessites imperiosament", com un gos apallissat, que s'acabi la tortura. Tens aquesta necessitat visceral, absoluta, tant forta, que l'única alternativa que veus, si no para la tortura, si no para aquesta bogeria de dolor, és la mort. En aquest cassos, la idea de deixar de viure no fa cap por, al contrari, és del tot alliberadora. (3)

Si a algú li sembla molt extrema aquesta exposició, o si no entén ben bé de què estic parlant, doncs és perquè fins ara ha tingut la gran sort de no patir mai cap d'aquests grans dolors. Ni ell ni ningú del seu voltant. Bé, això segon pot no ser cert, perquè de vegades estem absents (potser voluntàriament absents, per comoditat o pel que sigui) del que passa al nostre voltant. (4)

--
(1) Trobo la frases inclosa com a cita a un llibre que ara no ve al cas. Es veu que pertany a l'obra de Shakespeare "Molt soroll per no res" (1599). Suposo que la cita deu ser correcta.
(2) Aquest llindar no és el mateix per a tothom, però existeix. O si més no, per tal de no ser absolutament categòrics, deu existir per al 99% de les persones. Potser hi ha algú que s'escapa d'aquesta regla, tot i que jo fins ara no he conegut ningú així.
(3) Això no invalida la utilitat dels principis del budisme, només els complementa. La interiorització d'aquests tres principis ens pot facilitar la gestió de molts malestars, sobretot quan alhora no oblidem "els principis d'intervenció i transformació" de la nostra tradició occidental, també molt útils. La gràcia és saber triar en cada cas i en cada vida el tant per cent d'aquests diferents ingredients o actituds: acceptació i voluntat de transformació.
(4) Fins ara he tingut la sort de no estar en el grup de les "víctimes" d'aquests dolors i sofriments, per sort només sé el que m'han explicat persones que han patit dolors d'aquests, còlics nefrítics, neuràlgies del trigemin... o que han patit aquest altre tipus de sofriment devastador que són les depressions profundes, que per descomptat incloc en aquesta categoria de mals terribles i que poden acabar en suïcidis.

Pensaments suïcides

Al sortir del bar em quedo un moment sol amb l'Elisabet. Li pregunto si avui podrà fer la migdiada, i em diu que no la fa mai, des de fa temps. Que abans, quan la feia, després de vegades es trobava molt malament, amb el cap amb pensaments suïcides que l'angoixaven molt.

Li dic que ha de ser molt difícil viure amb aquests pensaments i sentiments. I ella diu que sí, amb un somriure trist. És un aspecte que s'afegeix al que ja m'havia explicat alguna vegada: que als matins cada dia es lleva malament, en ocasions amb pensaments psicòtics que l'anguniegen molt, uns pensaments i uns malestars que per sort després se li van esvaint, normalment al llarg de l'hora següent. Li recordo ara això dels matins i diu que els malestars de després de les migdiades eren molt pitjors.

Després surt més gent del bar, i deixem estar aquests comentaris. Ha sigut curt, "però ha sigut". I penso que a ella li deu anar bé, si algun cop ve a tomb, poder parlar d'aquests inferns. Normalment quan veus l'Elisabet està de força bon humor (amb algunes de les seves idees estranyes, però de bon humor). Costa d'imaginar que de vegades pugui tenir a dins seu aquests altres humors tan terribles, tan negres, tan amenaçadors.

Però els té. I hi ha de conviure. Gairebé sempre en solitud, perquè no li és fàcil poder-ne parlar, en gran mesura perquè als altres en general aquestes coses ens fan por i preferim no escoltar-les.

Ser resolutiu, ser respectuós

Amb el JF aquests dos o tres últims anys hem passat per moltes etapes, des dels primers cops que ens vam veure i que ell no em deixava entrar a casa seva (a causa de la vergonya que li feia que veiés com vivia), fins el moment actual, instal.lat ell en un pis nou, supervisat per una treballadora social de l'ajuntament, amb el servei de teleassistència operatiu i amb una dona que de tant en tant li va a netejar el pis.

Entremig, una de les etapes va ser la d'intentar seleccionar, a la casa vella, el que es volia emportar al pis, ja que era obvi que tot no hi cabia. Davant del seu bloqueig, em vaig proposar ajudar-lo en la feina de selecció. Era molt el que hi havia per revisar, tot el contingut d'una casa de dos pisos, amb quatre habitacions per planta, plenes d'arxivadors, llibres, revistes, taules caramullades de papers, mobles, roba, quadres, etc. Era el resultat de més de quaranta anys de vida dedicada a diferents activitats, entre elles la de periodista.

Els dies que jo podia dedicar a aquesta feina eren limitats, perquè tenia altres ocupacions. De manera que vaig intentar optimitzar el temps i alleugerir el procés de selecció. I aquí van començar els problemes, perquè ell vivia a un ritme molt lent (a causa de l'edat, de la solitud, de l'apatia, del deteriorament físic...), i encara que ell fos el primer interessat en fer avançar la feina, li era impossible ser resolutiu. A cada punt s'encallava.

Anava a poc a poc, s'aturava, de tant en tant es quedava encantat... i jo em neguitejava. El cas, però, és que ell només podia anar d'aquella manera. Fins que me'n vaig adonar i, a més d'adonar-me'n ho vaig assumir, i llavors vaig desistir d'intentar ser resolutiu. Vaig alentir el ritme i les expectatives, i a partir de aleshores aquells dies dedicats a seleccionar van ser molt menys productius, però també molt més tranquils.

Durant aquell procés vaig cometre un altre error, més important que l'anterior, i que també vaig haver de corregir. Des del meu punt de vista bona part de les coses que hi havia a la casa eren inútils, sense cap valor, el destí natural de les quals era les escombraries. Dic que vaig cometre un error perquè amb la meva visió pràctica, amb les meves presses i la meva impaciència no m'adonava de tot del que suposava per a ell el que estàvem fent.

Per exemple, m'equivocava quan per intentar treure'l del seus dubtes sobre si conservar una cosa o no, de vegades li deia que "allò" no tenia cap valor, i per refermar-ho potser fins i tot li deia que només eren escombraries. Fins que em vaig adonar que no podia parlar així, a causa del malestar que la meva actitud li provocava.

Perquè li estava dient que eren escombraries coses que configuraven la seva pròpia identitat: aquella era la seva casa, tot el que hi havia a dins era part de la seva vida. I a sobre ara havia de triar a la força perquè tot no s'ho podia endur. I mentrestant jo li parlava d'una manera que per a ell sens dubte era despreciativa. El cas és que vaig canviar d'actitud. Vaig tenir més cura amb les paraules i, a partir de llavors, tot va ser (a banda de més lent i poc efectiu) més cordial i agradable.

Després va passar el que va passar. A causa de la lentitud en el procés de selecció quan va arribar el moment del trasllat tot es va fer de forma precipitada i bastant caòtica, ja que coses que hauria d'haver conservat no es van traslladar i coses que més hauria valgut que es quedessin a la casa antiga (i que els nous propietaris haguessin llençat a les escombraries) es van dur al pis.

El trasllat va ser un desastre. Però aquell desastre a mi no em serveix per justificar els meus errors anteriors. També penso que segurament era un d'aquests casos en què, hagués fet el que hagués fet, al final hauria sortit malament. De vegades les coses són així, i cal assumir-ho sense capficar-s'hi massa.

Perquè a més, si al final el que sigui ha d'acabar malament, segurament és millor com a mínim haver conservat mentrestant la tranquil.litat i el respecte.

--
(1) En una primera etapa vaig intentar trobar algú, persona o institució, a qui interessés la documentació que havia acumulat el JF al llarg dels anys, ja que sens dubte part d'aquella documentació era molt valuosa. Però entre el poc èxit que vaig tenir amb aquests intents i les poques facilitats que donava el mateix JF (a causa de les seves dificultats personals), al final vaig descartar aquesta opció. I vaig assumir que, en aquell moment, era el menys rellevant que documentació important acabés a les escombraries (no dono més detalls del tipus de documentació que era, no fos el cas que a sobre ara algú encara em critiqui).

Els diners familiars

Temes relacionats amb la família (i la religió, ja que de vegades és difícil fer la separació). A partir d'ara estaran a:
https://442m.blogspot.com/

El primer dels escrits del nou espai és "Els diners familiars":
https://442m.blogspot.com/2017/08/els-diners-familiars.html

La relació dels escrits d'aquest tipus anteriors a l'agost de 2017 està a:
http://passavolant.blogspot.com/2010/08/index-familiar.html

L'estratègia del carro de palla

L'estratègia del carro de palla consisteix en, quan no tens arguments sobre un tema, abocar molta informació intranscendent per tal d'així donar la sensació que dius alguna cosa, quan en realitat no estàs dient res (és a dir, no res rellevant, que vingui a tomb).

L'estratègia del carro de palla té moltes variants, algunes molt sofisticades, però el principi bàsic és molt elemental: aconseguir que la quantitat i la dispersió impedeixin la concreció i la claredat.

L'opció de l'estratègia del carro de palla, conscient o inconscient, està lligada a les maneres de ser de cadascú, persones o institucions. I quan algú s'hi avicia li és difícil prescindir-ne.

S'actua així (ara parlo només dels casos inconscients, de bona fe, òbviament n'hi ha dels altres) perquè allò que es vol argumentar és molt transcendent per a un mateix, i davant de la dificultat d'argumentar-ho d'una manera creïble, s'opta per aquesta via de defensa rupestre: contra la concreció, dispersió (en lloc de claredat, confusió).

Davant de la dificultat de ser concret i convincent, es tria l'opció de generar un escampall de vaguetats que, de forma paradoxal, es desplega amb la creença que s'està actuant amb un gran rigor i coherència. Això és el més meravellós, aquesta inconsciència. I per això és tan difícil dialogar amb les persones o col.lectius aviciats amb aquest tipus d'estratègies.

En general, l'estratègia del carro de palla s'acompanya de l'estratègia contrària, la de les consignes. El resultat és una bona recepta, elaborada a partir d'aquests dos components: confusió a base d'acumulació de palla, més trivialització a base de consignes. Segons el perfil de l'audiència, aquesta fórmula magistral (molta palla i algun eslògan, que no cal ni que sigui brillant), de vegades dóna bon resultat.

En canvi, si el perfil del destinatari no és propens a deixar-se engalipar, aquesta combinació de palla i consigna es fa molt feixuga, i encara que entendreixi pensar en l'infantilisme del seu autor, la tendència és més aviat a voler-se'n distanciar (de la palla, la consigna i del seu autor, de tot plegat). Perquè que l'autor actuï de bona fe no vol dir que tu també hagis de tenir la paciència d'aguantar la seva bona fe, tan carregosa...

Bé, recordo que he estat parlant només de quan aquestes formes d'actuar manipuladores es duen a terme des de la inconsciència, des de la bona fe. Quan es fan amb mala fe (de manera calculada, conscient, interessada, cosa habitual en el món de la política, dels negocis, etc.), tal com he dit és una altra història. Una altra història que ara, aquí, no toca tractar, perquè ja la tracten, en altres espais, persones més competents en aquesta matèria.

El geògraf

Un teòleg és com un geògraf que s'inventa un país imaginari i llavors es passa tota la vida estudiant les característiques d'aquell país: les muntanyes, el clima, les precipitacions, els sediments, els fòssils, els rius, les plantes, els animals... Ho estudia tot, detalladament, de manera exhaustiva. I evidentment no li pots discutir res, perquè a força d'estudiar s'ha convertit en el més gran expert mundial sobre aquell país que no existeix.

Al principi de tot

Al principi de tot el Pato Donald va fer una croqueta vegana de mill, xampinyons i ceba. Un cop feta, hi va espolsar pel damunt pebre negre i bitxo coent. Llavors, a causa de les espècies picants, la croqueta va fer un descomunal i còsmic esternut, i aquell gegantí esternut va fer que la croqueta s'expandís formant l'Univers infinit, amb totes les galàxies, totes les estrelles, tots els planetes i tots els deus: Osiris, Zeus, Pachamama, Brahma, Yahvé, Al.là, Superman...

Com que els deus se sentien sols, llavors el Pato Donald va crear les papallones, les orenetes, les marietes, els elefants, els dofins, els unicorns, les sardines, els babuïns i tots els animals aeris, terrestres, subterranis i marítims. Tot això ho va crear a la Terra, perquè era el planeta preferit del Pato Donald.

Però els deus seguien ensopits, amb un malestar indefinit, com si els faltés alguna cosa. I llavors el Pato Donald, compadint-se dels deus, va tenir una altra idea. Va agafar un ximpanzé intersexual, el va adormir, i mentre dormia li va treure dues costelles intercostals. A continuació, amb una de les costelles va formar la dona Eva, i amb l'altra l'home Adam. I els va formar luxuriosos, i els dos de seguida es van posar a copular frenèticament, sense parar. I van tenir molts fills, també luxuriosos furiosos, i els seus descendents es van escampar per tota la Terra.

A l'escampar-se, els descendents d'Eva i Adam van anar descobrint els diferents deus, els van conèixer i van veure que eren deus fiables. I van creure en ells.

Però després es van alfabetitzar, van estudiar lògica, retòrica i teologia, i llavors es van adonar que no tots els deus podien ser veritables, tots alhora no. Van reflexionar, i al final es van adonar, van veure amb tota claredat, que l'únic deu veritable era el seu deu. El seu, el de cadascú. Van descobrir que tots els altres deus eren falsos deus. I van pensar que havien de difondre la bona nova, i exultants van començar a fer apostolat.

Al principi l'apostolat el feien amb la paraula, per les bones. Però es van adonar que no tothom volia escoltar la paraula, i llavors en lloc de la paraula van començar a fer servir l'espasa, perquè era més expeditiva. Si el seu deu era el deu autèntic i els altres eren falsos, com era que els que tenien deus falsos no ho volien reconèixer? I van començar les batusses.

Els deus, des del Cel, mentre menjaven pastissets de cabell d'àngel i bevien didalets de mistela, contemplaven el que passava a la Terra com si fos un joc de rol. Eren deus espavilats, sabien que ells eren reals perquè existien, i també sabien que existien perquè els havia creat el Pato Donald, al qual estaven molt agraïts. I ja no s'avorrien mai, perquè estaven ben entretinguts mirant les  batusses dels humans.

Mentrestant, el Pato Donals també anava contemplant la seva obra. I va pensar que ja estava acabada, o com a mínim encarrilada durant uns milers d'anys. I va començar a pensar en una altra recepta de croqueta, per tal de fer un altre experiment.

El sant i l'amant

Mentre el sant es mortifica
l'amant fa l'amor
amb la seva estimada.
Un vol arribar al cel,
l'altre hi arriba.