"Los estragos de la disentería fueron terribles. Por las tardes, cuando regresábamos al campo, el jefe de block inspeccionaba los pantalones y calzoncillos. ¡Desgraciado de aquellos que los tenían sucios! En tal caso, el jefe los metía bajo la ducha glacial y después les hacía acostar sobre el cemento, completamente desnudos, junto a los muertos que habíamos traído del trabajo y que estaban amontonados en el lavabo, en espera de ser quemados al día siguiente. Los que no expiraban durante la noche, tras aquellas torturas, eran enviados de nuevo al trabajo a la mañana siguiente."
Mariano Constante, "Los años rojos. Españoles en los campos nazis" (Ediciones Martínez Roca, 1974).
Em deixa el llibre el Joan F. No és dels millors llibres sobre els camps nazis, pel que fa al contingut, ni tampoc és un text de molta qualitat literària.
Però hi he trobat alguns fragments com aquest, i he pensat en els polítics d'aquí, de diferents ideologies, que de vegades tenen el mal costum de fer servir "el nom de l'Holocaust en va".
9 de nov. 2019
5 de nov. 2019
"Ai quina pena"
"Ai quina pena!", "Quina desgràcia més gran!", "Pobre home, quina calamitat!". La dona que tinc asseguda al costat ho va dient de tant en tant, fluix, com si parlés sola, suposo que perquè espera que jo m'hi impliqui, que li digui que sí, que té raó.
Estem al tren. Es refereix a un home assegut uns seients més enllà. És cec, va acompanyat d'un gos pigall i du un bastó blanc. No sé si sent el que aquesta dona va dient, potser sí, perquè suposo que deu tenir l'oïda molt fina.
Si ho sent, dissimula. Tota l'estona fa bona cara, somriu. Durant el trajecte, fa un parell de trucades amb el mòbil. Quan ho fa parla fort; té una veu segura, agradable, tranquil.la. No dóna la sensació que la seva vida sigui una pena, una desgràcia, una calamitat.
En canvi, la dona que tinc al costat, que de tant en tant remuga el seu lament presumptament compassiu, fa mala cara, amb una barreja de tristor, seriositat i disgust. Tant si parla d'aquest home com si es queda callada (la major part de l'estona), amb la mirada encantada, perduda en el buit, submergida en ves a saber quins pensaments. En ves a saber quines tristeses, frustracions...
Ell no hi veu, però se'l veu content; ella hi veu, però no se la veu gens contenta, i sembla que atribueixi "la seva tristesa" a l'altre...
Estem al tren. Es refereix a un home assegut uns seients més enllà. És cec, va acompanyat d'un gos pigall i du un bastó blanc. No sé si sent el que aquesta dona va dient, potser sí, perquè suposo que deu tenir l'oïda molt fina.
Si ho sent, dissimula. Tota l'estona fa bona cara, somriu. Durant el trajecte, fa un parell de trucades amb el mòbil. Quan ho fa parla fort; té una veu segura, agradable, tranquil.la. No dóna la sensació que la seva vida sigui una pena, una desgràcia, una calamitat.
En canvi, la dona que tinc al costat, que de tant en tant remuga el seu lament presumptament compassiu, fa mala cara, amb una barreja de tristor, seriositat i disgust. Tant si parla d'aquest home com si es queda callada (la major part de l'estona), amb la mirada encantada, perduda en el buit, submergida en ves a saber quins pensaments. En ves a saber quines tristeses, frustracions...
Ell no hi veu, però se'l veu content; ella hi veu, però no se la veu gens contenta, i sembla que atribueixi "la seva tristesa" a l'altre...
4 de nov. 2019
Aniràs a l'infern
Són dues dones, una suposo que de més de vuitanta anys, i una altra de potser uns seixanta. Tenen una retirada, deuen ser mare i filla. La gran se la veu molt desvalguda, encongida, encorbada. Té les cames tortes, els peus deformats, s'ajuda amb un bastó. Camina fent uns passets molt curts i molt lents.
La filla se la veu enèrgica, ferma, decidida. Té un posat seriós i sembla que enfadat. Han començat a travessar un carrer, i quan les avanço, sento que la jove li diu a la gran, seca, amenaçadora:
-Si segueixes dient mentides, aniràs a l'infern!
Em quedo esglaiat. Em vénen ganes de dir-li alguna cosa, però callo. Perquè penso que a banda de ser inútil, probablement després encara seria pitjor per a la mare, tenint en compte l'actitud de la filla.
D'altra banda, per gust afluixaria el pas, per tal de seguir l'eventual continuació, però seria massa obvi que tafanejo, a causa de l'extrema lentitud d'elles, de manera que no tinc més remei que seguir al meu pas.
Suposo que la referència a l'infern és perquè la jove deu saber que és el que li pot fer més por a sa mare. Em sembla d'una crueltat extrema, per molt que la mare pugui ser (si és que ho és) una mica, o molt, mentidera (o el que sigui). A aquestes alçades de la vida, i en aquest estat, fent tentines mentre travessa un carrer, a tomb de què ve el to antipàtic i l'amenaça?
Una altra estona, al vestíbul d'una estació. Em passa pel davant un home amb una criatura, d'entre dos i tres anys, en un cotxet. Suposo que són pare i fill. El nen remuga alguna cosa, i llavors el pare s'atura i se li situa al davant, i amb cara enfadada, amb veu enfadada i la mà alçada, li diu:
-O et calmes o et calmo!
I penso que d'aquí 60 anys aquesta criatura potser tractarà el seu pare com la dona del carrer la seva mare, ves a saber...
I alhora també penso que també és molt possible que la dona gran, quan era jove i la seva filla era una nena petita, fos una mare molt afectuosa i pacient... I ara la filla ja no ho recorda.
La filla se la veu enèrgica, ferma, decidida. Té un posat seriós i sembla que enfadat. Han començat a travessar un carrer, i quan les avanço, sento que la jove li diu a la gran, seca, amenaçadora:
-Si segueixes dient mentides, aniràs a l'infern!
Em quedo esglaiat. Em vénen ganes de dir-li alguna cosa, però callo. Perquè penso que a banda de ser inútil, probablement després encara seria pitjor per a la mare, tenint en compte l'actitud de la filla.
D'altra banda, per gust afluixaria el pas, per tal de seguir l'eventual continuació, però seria massa obvi que tafanejo, a causa de l'extrema lentitud d'elles, de manera que no tinc més remei que seguir al meu pas.
Suposo que la referència a l'infern és perquè la jove deu saber que és el que li pot fer més por a sa mare. Em sembla d'una crueltat extrema, per molt que la mare pugui ser (si és que ho és) una mica, o molt, mentidera (o el que sigui). A aquestes alçades de la vida, i en aquest estat, fent tentines mentre travessa un carrer, a tomb de què ve el to antipàtic i l'amenaça?
Una altra estona, al vestíbul d'una estació. Em passa pel davant un home amb una criatura, d'entre dos i tres anys, en un cotxet. Suposo que són pare i fill. El nen remuga alguna cosa, i llavors el pare s'atura i se li situa al davant, i amb cara enfadada, amb veu enfadada i la mà alçada, li diu:
-O et calmes o et calmo!
I penso que d'aquí 60 anys aquesta criatura potser tractarà el seu pare com la dona del carrer la seva mare, ves a saber...
I alhora també penso que també és molt possible que la dona gran, quan era jove i la seva filla era una nena petita, fos una mare molt afectuosa i pacient... I ara la filla ja no ho recorda.
2 de nov. 2019
Deixalles amuntegades
Després de l'episodi que vaig explicar del viatge frustrat i de les gestions posteriors per tal d'intentar aconseguir el retorn de l'import del bitllet, surto al carrer i faig un tomb pels carrers del voltant del Passeig de Gràcia. I veig que a alguns llocs les deixalles s'amunteguen a terra, als mateixos espais on abans hi havia els contenidors que les haurien de contenir, uns contenidors que van ser incendiats o malmesos, i després retirats, durant els aldarulls dels dies anteriors.
El canvi no és del tot negatiu: l'avantatge de les piles d'ara és que els rebuscadors ho tenen més fàcil, no han de ficar el cap a dins dels contenidors, no han d'exposar-se a les emanacions pestilents i concentrades que sovint emeten quan obres la tapa. Ara, d'un cop d'ull, i amb l'ajuda complementària d'alguna puntada de peu, als rebuscadors els és més fàcil veure si hi ha alguna cosa aprofitable, rescatable.
Suposo que els rebuscadors estan contents, amb aquestes "millores". I alhora suposo que els són del tot indiferents, els motius que han provocat aquesta situació temporalment avantatjosa per a ells. Independència? Unionisme? Govern Central? Generalitat? ...?
Ja tenen prou feina, buscant rosegons de pa, i amb una mica de sort també algun altre aliment en bones condicions, i llaunes o ferros que es puguin vendre a pes...
El canvi no és del tot negatiu: l'avantatge de les piles d'ara és que els rebuscadors ho tenen més fàcil, no han de ficar el cap a dins dels contenidors, no han d'exposar-se a les emanacions pestilents i concentrades que sovint emeten quan obres la tapa. Ara, d'un cop d'ull, i amb l'ajuda complementària d'alguna puntada de peu, als rebuscadors els és més fàcil veure si hi ha alguna cosa aprofitable, rescatable.
Suposo que els rebuscadors estan contents, amb aquestes "millores". I alhora suposo que els són del tot indiferents, els motius que han provocat aquesta situació temporalment avantatjosa per a ells. Independència? Unionisme? Govern Central? Generalitat? ...?
Ja tenen prou feina, buscant rosegons de pa, i amb una mica de sort també algun altre aliment en bones condicions, i llaunes o ferros que es puguin vendre a pes...
1 de nov. 2019
Bitllets, troncs, protocols i formularis
Compro un bitllet de tren, i després no el puc fer servir. Es veu que uns "activistes" han posat una pila de troncs a la via del tren que precisament jo volia agafar.
No passa res, de vegades les previsions fallen, de vegades els trens fallen, per un motiu o un altre (potser a causa d'uns activistes, d'una catenària, d'un aiguat, d'un suïcida...). Ha passat tota la vida, que les previsions fallen (les que siguin), que hi ha heterogenis imprevistos que les fan fallar. Ja se sap, i per tant cal prendre-s'ho amb calma, tenir paciència, resignar-se.
De vegades, però, el que fallen sembla que són les neurones d'algú. Per exemple d'algun polític (o política). Tres dies després d'aquest desplaçament frustrat, la portaveu de la Generalitat diu que les incidències d'aquests dies amb els trens (és a dir, talls de vies, escurçament de recorreguts, piquets a les estacions, etc.), són conseqüència de les deficiències en les infraestructures a causa de la manca d'inversions per part del Govern Central. I es queda tan ampla.
A aquesta senyora li haurien de fer un monument (bé, "els seus" potser algun dia li faran, si repeteix intervencions tan brillants com aquesta...).
D'altra banda, el meu desplaçament frustrat en tren encara té una mica més d'història. Com que no puc viatjar, vaig a les taquilles per tal que em tornin l'import del bitllet. Però es veu (veig) que no és tan fàcil: resulta que he adquirit el bitllet en una màquina, i el procediment de retorn, en aquest cas, és diferent de si l'hagués comprat a la taquilla (la màquina està al mateix vestíbul que la taquilla). És diferent i, sobretot, més complicat: primer haig d'omplir un formulari i, després, més endavant (si tot va bé), m'ingressaran l'import en un número de compte. Doncs això, "ràpid i fàcil".
Però no s'acaba aquí, la facècia: haig de fer el tràmit llavors mateix, és el termini que hi ha per a la reclamació, no puc esperar a un altre dia. I resulta que a sobre hi ha un petit problema afegit, i és que a l'estació se'ls han acabat els formularis pertinents.
Amablement, em suggereixen com a alternativa que vagi a fer el tràmit a una altra estació. No em garanteixen que tinguin formularis, però em diuen "que el normal és que sí". I jo els dic que perquè no ho fem al revés, que ells vagin a buscar els formularis, immediatament, i jo m'espero. Perquè a més hi poden haver altres usuaris en la mateixa situació.
Es veu que aquesta possibilitat no els havia passat pel cap (anar a buscar més formularis), i llavors, de manera miraculosa, acaben decidint que els sembla oportuna. A continuació envien una persona a buscar els formularis, i jo mentrestant m'assec al vestíbul i em poso a llegir el llibre que porto a la motxilla, que aquest cop és la "Historia de la antropología", de Paul Mercier, un llibre que trobo prou adequat per a una espera d'aquestes característiques.
Al cap de mitja hora arriba l'expedicionari amb els formularis, i finalment en puc omplir un. De manera que ja només em cal confiar que tot rutllí, i que algun dia em tornin els calés. I que, per tant, més endavant, no em calgui omplir "un altre formulari", denunciant la inoperativitat del primer formulari (un segon formulari del qual ves a saber si en tindran existències, etc.).
[Nota posterior (tres dies després): he eliminat el final d'aquest text perquè no estava segur que el que deia fos veritat, sobre quins serveis són competència de qui, de Renfe o de la Generalitat. Després de preguntar-ho més d'un cop a interlocutors diferents, de manera curiosa m'han donat respostes no coincidents...]
No passa res, de vegades les previsions fallen, de vegades els trens fallen, per un motiu o un altre (potser a causa d'uns activistes, d'una catenària, d'un aiguat, d'un suïcida...). Ha passat tota la vida, que les previsions fallen (les que siguin), que hi ha heterogenis imprevistos que les fan fallar. Ja se sap, i per tant cal prendre-s'ho amb calma, tenir paciència, resignar-se.
De vegades, però, el que fallen sembla que són les neurones d'algú. Per exemple d'algun polític (o política). Tres dies després d'aquest desplaçament frustrat, la portaveu de la Generalitat diu que les incidències d'aquests dies amb els trens (és a dir, talls de vies, escurçament de recorreguts, piquets a les estacions, etc.), són conseqüència de les deficiències en les infraestructures a causa de la manca d'inversions per part del Govern Central. I es queda tan ampla.
A aquesta senyora li haurien de fer un monument (bé, "els seus" potser algun dia li faran, si repeteix intervencions tan brillants com aquesta...).
D'altra banda, el meu desplaçament frustrat en tren encara té una mica més d'història. Com que no puc viatjar, vaig a les taquilles per tal que em tornin l'import del bitllet. Però es veu (veig) que no és tan fàcil: resulta que he adquirit el bitllet en una màquina, i el procediment de retorn, en aquest cas, és diferent de si l'hagués comprat a la taquilla (la màquina està al mateix vestíbul que la taquilla). És diferent i, sobretot, més complicat: primer haig d'omplir un formulari i, després, més endavant (si tot va bé), m'ingressaran l'import en un número de compte. Doncs això, "ràpid i fàcil".
Però no s'acaba aquí, la facècia: haig de fer el tràmit llavors mateix, és el termini que hi ha per a la reclamació, no puc esperar a un altre dia. I resulta que a sobre hi ha un petit problema afegit, i és que a l'estació se'ls han acabat els formularis pertinents.
Amablement, em suggereixen com a alternativa que vagi a fer el tràmit a una altra estació. No em garanteixen que tinguin formularis, però em diuen "que el normal és que sí". I jo els dic que perquè no ho fem al revés, que ells vagin a buscar els formularis, immediatament, i jo m'espero. Perquè a més hi poden haver altres usuaris en la mateixa situació.
Es veu que aquesta possibilitat no els havia passat pel cap (anar a buscar més formularis), i llavors, de manera miraculosa, acaben decidint que els sembla oportuna. A continuació envien una persona a buscar els formularis, i jo mentrestant m'assec al vestíbul i em poso a llegir el llibre que porto a la motxilla, que aquest cop és la "Historia de la antropología", de Paul Mercier, un llibre que trobo prou adequat per a una espera d'aquestes característiques.
Al cap de mitja hora arriba l'expedicionari amb els formularis, i finalment en puc omplir un. De manera que ja només em cal confiar que tot rutllí, i que algun dia em tornin els calés. I que, per tant, més endavant, no em calgui omplir "un altre formulari", denunciant la inoperativitat del primer formulari (un segon formulari del qual ves a saber si en tindran existències, etc.).
[Nota posterior (tres dies després): he eliminat el final d'aquest text perquè no estava segur que el que deia fos veritat, sobre quins serveis són competència de qui, de Renfe o de la Generalitat. Després de preguntar-ho més d'un cop a interlocutors diferents, de manera curiosa m'han donat respostes no coincidents...]
30 d’oct. 2019
El missal de la mare de la Maribel
Quan la Maribel era petita, els diumenges anava a missa amb els seus pares. El seu pare era molt religiós, però la seva mare no; de fet, la mare ni tan sols era creient. Tanmateix, per tal de tenir content el marit i guardar les aparences, ella els diumenges també anava a missa.
La mare de la Maribel era una gran lectora, i com que la litúrgia de la missa no li interessava, l'avorria, anava a l'església amb una novel.la. Folrada de color negre, de manera que semblava un missal. I durant la missa, totes les estones que tocava "llegir el missal", ella anava llegint la novel.la de torn.
La Maribel està convençuda que el seu pare n'estava al cas, i que devia ser el resultat d'un pacte: ella el feia content anant a missa, i ell feia com si no s'adonés que ella anava llegint novel.les.
El seu pare va morir molt jove, quan la Maribel tenia catorze anys. En canvi, la seva mare va morir molt gran. Després de la mort del marit, la mare va haver d'espabilar-se, però les estones que podia va seguir llegint novel.les. A missa, després de la mort del marit, no hi va tornar més.
A la Maribel la vaig conèixer fa 47 anys, i durant els quatre següents, durant el curs escolar, ens vam veure gairebé cada dia. Després ens hem vist molt poc (de vegades han passat deu any, entre les trobades). L'última vegada va ser quan em va explicar aquesta història de les novel.les folrades com missals.
D'aquesta trobada fa molt pocs dies, i m'ha passat una cosa curiosa: de cop m'he adonat que recordava molt bé la història, tots els detalls, però m'havia marxat del cap "qui" me l'havia explicat. Era estrany, tenia clar que feia molt poc que me l'havien explicat, i a més entremig no havia vist pas tanta gent. Però no aconseguia lligar el relat amb la persona. Fins que de cop s'ha produït el "clic", la connexió, i m'he sentit alleujat (de fet ha sigut un procés molt breu, de només un o mig minut, però no per curt menys molest). Hauré d'estar atent, a veure si és un indici d'alguna cosa...
La mare de la Maribel era una gran lectora, i com que la litúrgia de la missa no li interessava, l'avorria, anava a l'església amb una novel.la. Folrada de color negre, de manera que semblava un missal. I durant la missa, totes les estones que tocava "llegir el missal", ella anava llegint la novel.la de torn.
La Maribel està convençuda que el seu pare n'estava al cas, i que devia ser el resultat d'un pacte: ella el feia content anant a missa, i ell feia com si no s'adonés que ella anava llegint novel.les.
El seu pare va morir molt jove, quan la Maribel tenia catorze anys. En canvi, la seva mare va morir molt gran. Després de la mort del marit, la mare va haver d'espabilar-se, però les estones que podia va seguir llegint novel.les. A missa, després de la mort del marit, no hi va tornar més.
A la Maribel la vaig conèixer fa 47 anys, i durant els quatre següents, durant el curs escolar, ens vam veure gairebé cada dia. Després ens hem vist molt poc (de vegades han passat deu any, entre les trobades). L'última vegada va ser quan em va explicar aquesta història de les novel.les folrades com missals.
D'aquesta trobada fa molt pocs dies, i m'ha passat una cosa curiosa: de cop m'he adonat que recordava molt bé la història, tots els detalls, però m'havia marxat del cap "qui" me l'havia explicat. Era estrany, tenia clar que feia molt poc que me l'havien explicat, i a més entremig no havia vist pas tanta gent. Però no aconseguia lligar el relat amb la persona. Fins que de cop s'ha produït el "clic", la connexió, i m'he sentit alleujat (de fet ha sigut un procés molt breu, de només un o mig minut, però no per curt menys molest). Hauré d'estar atent, a veure si és un indici d'alguna cosa...
28 d’oct. 2019
25 d’oct. 2019
23 d’oct. 2019
21 d’oct. 2019
Temes familiars
Els rols assignats
http://442m.blogspot.com/2019/10/els-rols-assignats.html
Els rols assignats - 2
http://442m.blogspot.com/2019/10/els-rols-assignats-2.html
Ell en té la culpa
http://442m.blogspot.com/2019/10/ell-en-te-la-culpa.html
Derrotes i lluernes
http://442m.blogspot.com/2019/10/derrotes-i-lluernes.html
http://442m.blogspot.com/2019/10/els-rols-assignats.html
Els rols assignats - 2
http://442m.blogspot.com/2019/10/els-rols-assignats-2.html
Ell en té la culpa
http://442m.blogspot.com/2019/10/ell-en-te-la-culpa.html
Derrotes i lluernes
http://442m.blogspot.com/2019/10/derrotes-i-lluernes.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
