"Autobiografia: Biografia de qualcú feta per ell mateix." DCVB
Una altra definició: una autobiografia és una novel.la, un relat de ficció basat, més o menys, en la vida de qui escriu, en alguns episodis o aspectes de la seva vida. És a dir, una autobiografia no és mai "la vida d'aquella persona", sinó "una versió", entre les diferents versions possibles, de la seva vida. Perquè la vida d'algú, "íntegrament" (tots els fets, tots els atzars, totes les relacions, totes les vivències i emocions, tots els condicionants, etc.), és inexplicable.
Per tant, quan parlem d'autobiografies (igual que en el cas de les biografies), hem de tenir clar que sempre es tracta "d'aproximacions parcials i subjectives", allò que se'ns presenta. En cada cas, per part de l'autor varia la voluntat o capacitat d'objectivitat i sinceritat. Sempre hi ha, és inevitable, una selecció d'allò que es tria, o que no es contempla (o s'oculta), la forma i el punt de vista com es presenta, etc.
Ara bé, malgrat aquestes variables i condicionants, el resultat de vegades pot ser raonablement honest, més aproximat a la realitat (o a una part de la realitat, per ser més exactes, perquè ja he dit que "el relat total" és impossible). I en l'altre extrem, un relat autobiogràfic també pot ser una pura invenció de cap a peus. En el segon cas, d'altra banda, pot ser que qui escriu no sigui conscient de tota la fantasia o quilos de maquillatge que hi ha abocat... mentre que de vegades, pot ser que qui escriu sigui ben conscient de les seves tergiversacions i manipulacions, en general incorporades amb un propòsit o un altre. En definitiva: en una autobiografia queda clar que la distorsió és inevitable, el que quedaria pendent de concreció seria, en cada cas, la seva envergadura.
En una autobiografia en general la tendència de l'autor és a ser benèvol amb ell mateix, a amagar aspectes incòmodes i alhora a exagerar virtuts (reals o presumptes). En el cas de les biografies, a banda que també pugui passar això (per exemple, és l'habitual en el cas de les hagiografies, i també en el de les hagiografies laiques), pot passar el contrari: és a dir, que qui fa la biografia tingui l'objectiu de desacreditar el biografiat, restar-li tants mèrits com pugui... i de vegades fins i tot vulgui difamar-lo.
Tant frustrants i decebedores són les biografies que pequen per un extrem com per l'altre.
Punt i a part. Com que sóc una persona del tot irrellevant, la meva eventual autobiografia no interessaria a ningú. I tot el que vaig escrivint, igual, ja que la realitat és que no ho llegeix gairebé ningú (de vegades sense el gairebé: ningú). Escric molt i el que escric es llegeix molt poc, poquíssim. De fet, ja ho he dit altres vegades: suposo que si segueixo escrivint és, en bona part, principalment, a causa de la meva incapacitat d'estar sense fer res. Escriure és una mena de compulsió.
Dit això, també és cert que uns quants dels textos recollits aquí podrien formar part d'una eventual autobiografia, si un dia em plantegés escriure-la. I també en podrien formar part algunes de les pàgines que he escrit als apartats dedicats a la salut mental, al final de la vida i, òbviament, unes quantes pàgines de l'apartat de temes familiars.
Aquests continguts autobiogràfics, com tots els escrits de qui sigui d'aquest tipus, tal com he exposat abans estan condicionats, òbviament i inevitablement, per la visió subjectiva que un té d'ell mateix. I en concret, per una subjectivitat molt concreta: "la distorsió positiva". Perquè quan parlem (o escrivim) sobre nosaltres mateixos, sempre procurem donar una imatge o versió "millorada" de nosaltres. Tant si això ho fem (ja ho he dit també abans), de manera inconscient o més o menys conscient.
Jo no sóc cap excepció, i si avui, aquí, remarco això de les subjectivitats és només amb el propòsit de deixar constància que en sóc del tot conscient.
Quan em mori, amb la mort del meu cervell desapareixerà també, morirà, tota la meva memòria (això, si el cervell no s'ha malmès o destruït ja abans a causa d'algun desgraciat problema neurològic).
Ara, mentre visc, a banda d'aquesta memòria sobre "suport biològic", també formen part de la meva memòria algunes "memòries externes". Per exemple, els llibres que conservo, sobretot alguns, als quals puc recórrer per tal de refrescar, en un moment determinat, "aquella o aquella altra idea". Sense llibres, sobretot sense alguns llibres en concret, crec que tindria la sensació que m'haguessin fet una mena de lobotomia o electroxoc el resultat del qual fos una severa reducció de la meva memòria (i per tant, "de la meva identitat").
Aquesta memòria "en format llibre" va acompanyada amb un sistema de fitxes que em permet buscar, en cada cas, els continguts que m'interessen d'una manera àgil. De manera que aquestes fitxes són "una altra memòria meva", que fa de pont entre la memòria del cap i la memòria dels diferents llibres.
La memòria dels llibres té dues seccions, la dels llibres que tinc a casa, i la dels llibres que he consultat de biblioteques. En aquest segon cas, les fitxes, a més de fer referència a continguts i pàgines, inclou també la informació de la biblioteca on són (és important, perquè edicions diferents d'un mateix text poden fer que les pàgines no coincideixin).
Finalment, queda encara una altra memòria "externa": tot el que he anat escrivint al llarg dels anys i que de moment no he llençat. De fet, alguns d'aquests escrits els considero una part fonamental de la meva "memòria global", perquè com que la meva memòria biològica sé que és limitada i fràgil, poder recórrer a aquests escrits, sobretot en alguns casos, em dona una confiança no absoluta, però sí remarcable.
Des de la sala d'estar, per la finestra es veu la lluna plena, gran i ben rodona, que ha sortit fa una estona. Mentre la miro, una dona em mira a mi i em pregunta què miro. Li dic que la lluna, i llavors ella em diu: "La lluna? On és?"
Li dic que s'acosti a la finestra, s'hi acosta amb el seu caminador, mira cap enfora i llavors diu: -Ja la veig, és quadrada! -Quadrada? No, és rodona, que no la veu? Aleshores m'adono que en el vidre de la finestra s'hi veu reflectit, com si estigués a fora, el llum del sostre de la sala, quadrat. -No, ha de mirar al damunt del quadrat. La veu ara? -És veritat, és la lluna, que gran! És estrany, amb tanta foscor, que es vegi la lluna! No deixa de tenir la seva lògica: si a fora està tan fosc, com és que es veu alguna cosa? És clar, tot depèn de com ho rumia cadascú. Ella de vegades sembla que raona perfectament i, altres vegades, et desconcerta. Li pregunto com es diu, i em contesta que Alícia. Un dia em diu: -És curiós, totes les cadires porten el preu- I assenyala unes plaques blanques amb números negres de mig pam que totes les cadires de rodes porten al costat, 45, 57... Perquè cada persona ingressada que utilitza una cadira de rodes en té assignada una en concret. A la sala d'estar, l'Alícia està obsessionada amb la correcta col.locació de les cadires i les taules. Si li sembla que alguna cadira no està ben col.locada, s'hi acosta amb el caminador i, ara agafant-se al caminador ara a la cadira, la va arrossegant fins que la posa allí a on a ella li sembla que ha d'estar. La primera vegada em vaig oferir per ajudar-la, però després em vaig adonar "que era la seva ocupació", i que, així, se sentia útil, perquè a més li permet queixar-se de la deixadesa dels altres: "Mira com són!" Quan va a la sala amb el seu caminador normalment hi va amb el pijama, però alguna vegada hi ha aparegut amb la camisola. Si està asseguda a una cadira o butaca, tot està en ordre, però si es dedica a ordenar cadires, o quan arriba o marxa cap a la seva habitació, com que la camisola queda tota oberta pel darrere, se li veu una part de l'esquena, els bolquers, i les cames, primes com barnilles. La lluna quadrada, l'ordre de les cadires, els bolquers, els preus de les cadires de rodes... Aquí, tot això entre dins d'una determinada normalitat. No sé per quin motiu és aquí, l'Alícia, i no he coincidit mai amb ningú que l'anés a veure.
"Un ignora de jove que els principis no tenen res a veure amb els finals." Joan Margarit (1)
El Ricard diu: "Vull anar a Horta". Està assegut a una cadira de rodes, lligat per la cintura, no sigui que vulgui aixecar-se i es fumi de lloros. Amb els peus intenta fer anar endavant la cadira, amb un resultat poc exitós. No prova de fer rodar les rodes amb les mans, ja no deu ser conscient de la seva utilitat. De vegades es queda en silenci, amb la mirada perduda; altres vegades si et veu a la vora, et mira i potser et diu que l'ajudis. Si li preguntes què vol, llavors repeteix que vol anar a Horta. Si li ho diu a una auxiliar, ella potser li diu que s'esperi, que més tard vindrà a veure'l el seu fill.
A aquesta planta del sociosanitari hi ha gent molt heterogènia, d'edats diferents, amb avaries diferents, unes més greus que unes altres. En general conserven el cap en bones condicions i, alguns, com el Ricard, menys. L'habitació més sinistra és una en la que a cada un dels dos llits hi ha precadàvers, homes molt grans, amb la pell i els ossos i la boca badada: semblen mòmies, immòbils, un amb els ulls clucs i l'altre amb la mirada fixa al sostre. Se suposa que respiren, que encara estan vius.
En general, a la planta hi ha força gent que es queixa. Es queixen no només dels seus mals, sinó també de la poca atenció, diuen, que reben. Sembla mentida el grau d'exigència a què podem arribar, en segons quins casos, i de la visió distorsionada que podem tenir de la situació que estem vivint i del nostre entorn. Perquè en conjunt les infermeres i auxiliars de la planta són servicials, eficients, amables, pacients, i si no estan més amb cada persona és perquè no poden estar a cinc llocs alhora (o a deu o quinze, els caps de setmana, quan redueixen dràsticament el personal).
Un es queixa: "És indigne, que ens facin anar d'aquesta manera, en pijama!" És clar, potser voldria anar vestit de cap a peus (samarreta, camisa, corbata, jersei, americana, calçotets, pantalons, cinturó, mitjons, sabates de cordons...), i que després, una auxiliar l'ajudés a gestionar tota aquesta roba al matí i al vespre o, per exemple, cada vegada que demana ajuda per anar a pixar o cagar.
La veritat és que a aquesta planta encara no m'he trobat cap "malalt exemplar". És a dir, sense exigències i que doni les gràcies quan cal. Però segur que n'hi deu haver, el que deu passar és que, com que és gent discreta i educada, passa desapercebuda (a banda, és clar, dels de "l'habitació sinistra", perquè aquell parell, de queixes ni una, prou feina tenen a seguir agonitzant).
Jo he vingut a veure el Joan Pintor. Està una mica més eixerit que dies anteriors i, amb aquesta petita millora, avui no hi ha qui l'aguanti. Està enfadat, es queixa de tot, en algun moment de manera que voreja la impertinència. Diu que no hi ha dret que, "a ell", li passi tot el que li passa; que hagi d'estar on està, i que les auxiliars no siguin més amatents... per exemple, quan vol que l'ajudin a passar de la butaca al llit (es veu que voldria que quan toqués el timbre apareguessin a l'instant per la porta).
Naturalment, quan les auxiliars saben que la demanda no és urgent, hi van quan poden, quan els ho permeten les demandes dels altres malalts, potser més urgents.
En resum, històries tristes de decrepituds, dependències, solituds, ingressos, bolquers, mals humors, etc., bons recordatoris que, això de fer-te gran, si no conserves la teva autonomia mental i física, és una merda.
Tenia una memòria extraordinària i li agradava presumir-ne. Ho podia fer, presumir-ne, perquè malgrat els seus molts anys conservava un cap claríssim. Explicava munts d'històries, algunes sorprenents, de les diferents etapes de la seva vida, des que era una nena petita.
Deia, d'algun episodi, de potser feia vuitanta o noranta anys: "És que me'n recordo perfectament!" I llavors sovint afegia: "Però més que recordar-ho, el que em passa és que ho visc una altra vegada, i reviure-ho en alguns casos m'afecta molt". I en aquest "ho visc" hi posava molt d'èmfasi.
De vegades, quan l'escoltava, dubtava que els seus records fossin tan inalterables com ella deia. D'una banda, a causa del meu convenciment que els records són sempre reconstruccions fetes "en el moment de recordar" (i que per tant, poc o molt van canviant). I d'una altra banda, perquè a més alguna vegada havia vist, en detalls concrets, que el relat d'un mateix episodi, explicat de nou, no era ben igual que en ocasions anteriors.
En canvi, sobre la seva afirmació que quan ho recordava "ho vivia", no en tenia cap mena de dubte, perquè veia com l'afectava, aquest "tornar-ho a viure". De vegades s'alterava molt. Això, és clar, quan parlava de records de fets adversos, de frustracions, de males experiències, uns temes que sovintejaven. Deia que la seva vida havia sigut molt dura, i tenia raó. Però també havia viscut moltes coses boniques, molt interessants i no doloroses. Era selectiva, en aquest sentit. Si més no, quan parlava amb mi.
Poder parlar amb ella alguna vegada, de tant en tant, durant els últims dos anys de la seva vida, sentir la irradiació de la seva immensa energia, veure com, malgrat l'edat, conservava tota la seva curiositat, i el seu esperit independent, per a mi va ser un regal i una lliçó.
No volia dependre de ningú. I no va voler deixar casa seva, el seu petit pis, en el qual vivia sola. Durant l'últim any amagava tant com podia l'increment de les seves dificultats en la gestió del dia a dia. I si algú li deia alguna cosa sobre aquest tema, ho negava de manera rotunda. A la seva filla de vegades no li ho posava gens fàcil, quan la volia ajudar.
Era una dona molt orgullosa, gelosa de la seva independència i, en aquest sentit, la vida va ser benèvola amb ella, no va acabar humiliant-la, com també hauria pogut passar. Va morir fa uns dies: de cop, es va començar a trobar molt malament i, després de poques hores, havia mort. Una bona mort.
Es deia Maria Almagro i li faltava poc per fer 101 anys.
Llegeixo l'article "La primera rabina de España", sobre la Irene Muzás (La Vanguardia, 23/10/2022). Li comento a la Lívia que aquesta primera rabina, en el diàleg interreligiós que diu que vol impulsar, s'ha oblidat dels musulmans.
La Lívia em fa adonar que he llegit l'article de manera poc atenta, o amb prejudicis; em diu que la Irene Muzás sí que esmenta els musulmans, quan parla del diàleg interreligiós que vol impulsar.
Em quedo desconcertat, i bastant avergonyit; la Lívia té tota la raó: rellegeixo l'article i no hi ha ni una sola frases que es pugui interpretar segons el que jo havia dit. Com és que he pogut cometre aquest error tan gran? I penso també això altre: quantes vegades m'hauré confós de manera semblant? I el que encara és pitjor: quantes vegades hauré compartit amb algú informacions equivocades o distorsionades a causa de la meva falta d'atenció? I d'aquestes vegades, quantes vegades l'error afectava persones?
Durant uns dies deixo la pàgina del diari a la vista. Vull que, quan estic a casa, els meus ulls de tant en tant se la vagin trobant. Vull que aquesta pàgina del diari, amb la foto de la Irene Muzás, em vagi recordant, una vegada i una altra, el meu error, la necessitat de posar més atenció, quan llegeixo o escolto alguna cosa.
Ho explico perquè penso que, compartint-ho, reconeixent també públicament la meva badada, potser tindré més possibilitats, quan llegeixi altres coses o escolti algú, d'estar més atent i minimitzar aquest tipus d'errors.
