El passavolant

7 de maig 2023

Recordatori maig 2023

(sobre el final de la vida)

https://miravolant.blogspot.com/2023/05/recordatori-maig-2023.html

5 de maig 2023

Sobre alcohol i conductes

Preocupació: baixa el consum de vi
https://horitzontal.blogspot.com/2023/05/preocupacio-baixa-el-consum-de-vi.html

Autonomia personal minvant, psiquiatria creixent
http://horitzontal.blogspot.com/2023/05/autonomia-personal-minvant-psiquiatria.html

1 de maig 2023

La ruta dels bars

Vaig a veure el Bartomeu. Primer pujo al pis, i llavors ell diu que millor si baixem i anem al bar. Li dic que d'acord. Baixem, anem al bar de la cantonada, jo demano un cafè i ell una mitjana.

M'explica que havia deixat de beure, però que al no beure no tenia cap motiu per sortir de casa. I com que no sortia, no caminava. Que, en canvi, ara, al fer la ruta dels bars, una cervesa aquí i una altra allà, fa petites caminades.

Aquest abandonament temporal de les cerveses s'han anat repetint diferents vegades. Al llarg "de sempre", perquè mai no ha fet cap treball seriós de deshabituació. Des que el conec, i potser fa ja quaranta-cinc anys, sempre l'he vist, en aquest sentit, igual.

Al cap d'una estona em pregunta si vull alguna altra cosa, i li dic que no. Llavors ell demana una segona mitjana, perquè la primera ja se l'ha acabat. Diu que el metge li ha dit que hauria de deixar de beure, perquè ja té el fetge tocat, i es veu que el cor també. Però afegeix que a ell, amb l'edat que té, tant li fa morir-se. Que no passa res, si qualsevol dia es mor.

Fins ara no li he fet cap comentari sobre les seves cerveses. Sobre les d'avui, i les de cada dia, i les de tota la vida. I quan ell em diu això de morir-se, només li dic: que morir-se no és cap problema, però la malaltia, i l'eventual sofriment, sí. Li ho dic així, telegràfic, només de passada, perquè no em vull fer pesat. A més, sé que ell no passa una etapa fàcil, des que va morir la seva parella, amb la qual estaven molt units, des de feia potser cinquanta anys.

També és veritat, tal com he dit, que la seva relació amb les cerveses no és nova: quan la seva parella vivia ell també bevia, de vegades molt, fins al punt d'arribar de vegades a casa completament borratxo. Ella també bevia, de vegades també de manera abusiva. Però a banda d'això, s'estimaven molt, i ara ell la troba molt a faltar.

Quan s'acaba de beure la segona cervesa em pregunta si vull caminar una mica, i li dic que sí. Llavors ell va al lavabo, a fer un riu. Després, resulta que la passejada és només d'uns dos-cents metres, fins al següent bar. Demana una altra mitjana, de manera que en total, amb les dues prèvies, ja és un litre.

Aquesta vegada jo ja no sec amb ell, li dic que me'n vaig, que vull aprofitar per fer una altra cosa al barri. És veritat, però també ho és que, amb tantes cerveses, ja em fa mandra, seguir amb ell; no vull acabar fent-li cap comentari sobre les seves cerveses, i tampoc tinc ganes de seguir compartint aquesta dinàmica. Per avui ja n'hi ha prou.

Des que va morir la seva parella, fa potser mig any, no l'havia vist. Ho tenia pendent. Suposo que més endavant tornaré a quedar amb ell. Perquè a banda de les cerveses, i d'uns monòlegs seus que s'acaben fent una mica pesats, entremig, de tant en tant, també va apareixent "ell", amb la seva solitud, la seva tristesa, i això sí que m'arriba.

26 d’abr. 2023

La Katharine Hepburn

(històries familiars)

https://442m.blogspot.com/2023/04/la-katharine-hepburn.html

24 d’abr. 2023

La Carme Elias

(sobre el final de la vida)

https://miravolant.blogspot.com/2023/04/la-carme-elias.html

22 d’abr. 2023

Dissabte in albis

(temes familiars)

https://442m.blogspot.com/2023/04/dissabte-in-albis.html

20 d’abr. 2023

La cervesa

De lluny, veig el Joseph just en el moment que es treu una llauna de cervesa de la butxaca de la jaqueta i se la beu. Després, s'acosta a una paperera que té a la vora i hi tira la llauna. Llavors s'adona que em dirigeixo cap a ell, però d'entrada fa veure que no em veu. Tot i que en aquell moment al carrer no hi ha ningú més, no em mira fins que estic a tocar seu, i aleshores primer fa veure que mira cap al cel, fa un gest amb la mà, com si es dirigís al sol, diu alguna cosa que no entenc i encongeix les espatlles. Només llavors, em mira.

Ell sap que l'he vist bevent-se la llauna de cervesa. Però jo no n'hi dic res: el saludo, i parlem d'altres coses, en la mesura que ho permet el seu extremadament limitat castellà.

Després de molts anys vivint al carrer es va passar sis mesos a un centre de desintoxicació. En va sortir en principi abstemi, o si més no era el que deia. Al sortir li van buscar una habitació en una casa, en la qual també li posaven plat a taula. Estava content. La veritat és que no sé quina entitat ha gestionat tant els mesos de deshabituació, com el seguiment posterior; quan alguna vegada li ho he preguntat, no he aconseguit aclarir res.

Abans d'aquest dia de la llauna de cervesa ja l'havia vist diferents vegades captant al davant del supermercat, el mateix on es posava quan vivia al carrer aquí, al barri. Penso que, encara que ara tingui assegurat un lloc per dormir i el menjar, com que durant el dia fa el mateix que feia abans, només captar, i al mateix barri, al mateix carrer on es va passar anys bevent munts de cerveses, pot ser només qüestió de temps, que la quantitat de cerveses vagi augmentant, tot se li vagi complicant i, al final, acabi una altra vegada al carrer.

La monja Victòria Molins, quan parla de la seva relació amb persones marginades i alcoholitzades, o addictes a altres substàncies, acostuma a fer referència a les moltes recaigudes, "habituals", fins que algun dia, algunes persones (no recordo que parli de proporcions) aconsegueixen mantenir de forma sostinguda l'abstinència, i llavors poden reprendre una vida més normal. Algunes, perquè altres moren de sobredosis, o de diferents malalties, després d'anys de vides molt dures al carrer, o entrant i sortint d'algun centre d'acollida. (1)

Ella d'aquestes persones en parla amb molta compassió i tendresa. Jo m'adono que no tinc aquest grau d'empatia o "sentiment amorós", tal com diu ella, cap a aquestes persones. No tinc tampoc les seves creences, i això suposo que també està relacionat amb el tipus de lligams que ella estableix. Ella, sense cap mena de dubte, està "en un nivell superior", o com a mínim diferent, d'humanitat, o com se'n pugui o hagi de dir.

Però malgrat tot penso que alguna cosa he anat aprenent, i avui el Joseph l'he vist tan desvalgut, que ni se m'ha passat pel cap, de fer-li cap comentari sobre la seva cervesa, tot i que a mi l'últim que m'havia dit, i no feia tants dies, era que ara, ell, "cap cervesa" (val a dir que llavors ja vaig dubtar que fos cert, tot i no tenir-ne cap prova). No sé què li hauria dit, la Victòria Molins...

Suposo que al Joseph jo no li dic res perquè el veig, tal com he dit, tan desvalgut, tan fràgil, tan sol, que em sembla gairebé inevitable, que vagi bevent, ja que les cerveses, al capdavall, han sigut sovint la seva única companyia permanent, el seu únic refugi, durant anys, durant dècades. I trencar això, aquesta dependència, aquesta podria dir-se que "amistat", quan la teva vida segueix sent tan solitària, no és gens fàcil.

--
(1) Aquests dies tinc més present la Victòria Molins perquè m'han deixat el seu llibre "El regal de la vida" (Columna, 2013), i m'ha agradat molt. Per diferents raons, entre altres, perquè també parla de la feina de la Genoveva Masip, una altra monja admirable (aquesta de les Filles de la Caritat; la Victòria és Teresiana). A la Genoveva fa anys una vegada m'hi vaig referir, al parlar d'una altra història de drogaddicció i degradació, d'una persona que jo havia conegut. Llavors no vaig posar els noms reals, i a la Genoveva li deia mare Caritat. A més, en la gestió d'aquell cas (llavors jo no ho tenia clar), hi van estar implicades també les teresianes de la Victòria Molins, ja que en aquests tipus d'iniciatives, tal com la Victòria explica molt bé en el seu llibre, al barri treballaven conjuntament unes i altres monges.

El que vaig explicar fa uns quants anys era això (17/4/2013):

https://passavolant.blogspot.com/2013/04/el-julio.html

14 d’abr. 2023

Més ortigues

Passo per un camí a la vora d'un torrent i veig un munt d'ortigues, moltes i ufanoses. Decideixo agafar-ne unes quantes, només els brots més tendres, i com que no em puc entretenir perquè m'estan esperant, les cullo sense les precaucions adequades, de manera que m'ortigo una mica. Però no hi dono importància, perquè hi ha qui diu que ortigar-se és saludable:

"Contra los dolores llamados reumáticos, las ortigas recién arrancadas, vivas, se utilizan como revulsivas, sacudiendo con ellas, sin excesiva violencia, que no es necesaria, los miembros enfermos, junto a las articulaciones y en torno de ellas, repetidas veces al día." (1)

Un cop a casa, fico la bossa plena d'ortigues a la nevera i, l'endemà al matí, en lloc de fer com uns dies enrere, que havia afegit unes poques i petites fulles d'ortiga a l'amanida de l'esmorzar, decideixo canviar la proporció, aprofitant que en tinc moltes: hi poso sobretot, com a ingredient principal, ortigues, i d'acompanyament, alguns lletsons (collits a la vora de les ortigues), i també una mica de porro, carbassó, bròquil i enciam.

Com que les ortigues segueixen ortigant, primer les tallo ben petites, esperant que així després no em picaran a dins de la boca. I funciona: un cop preparada l'amanida, quan me la menjo, sí que sento una mica de formigueig a la boca, però és això, només un formigueig.

I com que al llarg del dia no noto cap efecte advers, durant els tres dies següents vaig repetint la mateixa dosi generosa d'ortigues a l'amanida de l'esmorzar (n'havia collit moltes). I és curiós, perquè passen els dies i les ortigues segueixen ortigant com el primer dia, quan les tallo petites per incloure-les a l'amanida. I després, també noto el lleu formigueig a la boca. Fins a l'últim dia, tot i que llavors ja en fa quatre o cinc, des que les vaig collir.

Quan se m'acaba la provisió d'ortigues, llavors torno a la dosi més reduïda d'ortigues dels dies abans, amb només algunes fulles d'unes poques ortigues que han sortit a la terrassa. Amb una mica de sort, si aquestes ortigues arriben a florir i escampen llavors, potser llavors més endavant en sortiran més a altres torretes.

Anys enrere, de vegades també havia menjat importants quantitats d'ortigues sense coure, però llavors, després de collir-les, les estenia al sol, i el sol al cap d'una estona desactivava els pèls urticants. El descobriment d'ara, la conservació de les seves plenes capacitats urticants durant dies, guardades així, amb una bossa de plàstic a dins de la nevera, és una novetat interessant. (2)

Dic això de les ortigues crues perquè, bullides, com a verdura o puré, no és cap secret que no tenen cap risc (ja ho he explicat altres vegades), a més de ser bones i saludables.

--
(1) Pío Font Quer. 'Plantas medicinales. El Dioscórides renovado'. Editorial Labor, 1978 (p. 133)
(2) Urticants, ortigants... en aquest escrti no sé si he fet servir correctament aquestes dues paraules. I em fa mandra investigar-ho.