Tots tenim imatges distorsionades de nosaltres mateixos, l'única diferència és el grau de distorsió de cadascú. En general, les nostres distorsions ens afavoreixen, ens mostren una imatge de nosaltres millorada. Però també hi ha excepcions, casos en què la pròpia imatge és pitjor que la realitat, cosa que, és clar, acostuma a complicar la vida de les persones pertanyents a aquest grup.
La Valentina pertany a la majoria, no a les excepcions. Un dia em diu, molt seriosa, que ella no ha alçat mai la veu a ningú, que sempre ha tractat de manera respectuosa tota la gent amb la qual s'ha relacionat. I jo em quedo mut. Perquè sé que de vegades ha fet unes bones escridassades a algunes persones, sovint sense cap mena de justificació, unes escridassades de vegades memorables. De fet, jo mateix algun cop també he sigut víctima de les seves fúries desbordades. De les quals, de propina, ella després en general no té el costum de disculpar-se'n. Per això he dit que em quedo mut, quan em diu el que em diu.
La Valentina actualment és una dona gran amb diferents problemes importants de salut. A causa dels seus problemes de mobilitat actuals, surt poc de casa, i no és estrany que es queixi de la seva solitud, i de l'abandonada que la té la gent que havia conegut. Aquesta vegada també m'ho diu, i a mi ni em passa pel cap, suggerir-li que pensi, si ella, hi té res a veure, amb això. Ni em passa pel cap, perquè malauradament estic convençut de la seva incapacitat per fer aquest tipus de reflexió. Al contrari, la seva reacció més probable seria un atac, i mira, si ho puc evitar no em ve de gust, que s'esbravi amb mi (l'experiment alguna vegada ja el vaig fer, i tinc present el resultat).
D'altra banda, si l'he anat a veure no ha sigut per donar-li consells ni per fer-li cap sermó, sinó només per fer-li una estona de companyia. De manera que, pel que fa a les seves queixes, callo, i si ella amb el meu silenci es pensa que comparteixo la seva queixa, doncs m'és igual. Cosa que no evita que alhora el que li passa m'entristeixi, perquè és molt trist, veure que situacions que ja són complicades, de persones amb edats avançades, malaltes, dependents, isolades, encara es compliquin més a causa de la falta de lucidesa, i de la forma de ser cantelluda, d'aquestes persones.
En el seu cas, encara és tot més curiós o paradoxal, perquè la Valentina va dedicar una part important de la seva vida a ajudar a canviar "les formes conflictives de ser" de les persones d'un determinat col.lectiu, molt necessitades d'aquest tipus de canvi (si no dono més detalls d'aquest col.lectiu és per no donar més pistes de la identitat real de la Valentina, que de fet no es diu així). Durant uns anys, aquesta feina d'acompanyament i guiatge resulta que la va fer considerablement bé (de fet, durant aquella etapa a mi em va fer un favor que no he oblidat). Era una dona decidida i eficient, malgrat que de vegades la traís, ja llavors, aquest caràcter seu complicat i de reaccions arbitràries, en alguns moments.
A causa d'aquest passat dedicat als altres, ara suposo que encara té més aquesta sensació d'haver estat abandonada, perquè té present totes les persones a les quals va ajudar. I segurament, quan es queixa així, també té una part de raó... Una part, no tota. D'altra banda, això altre també és cert: la queixa no serveixi de res, al contrari, només fa que ella encara s'amargui més l'existència.
Pobre Valentina... quan era jove tenia força de sobres per suportar les conseqüències de les seves contradiccions, era com una màquina de tren que res no l'aturava, com un tanc, però ara, en canvi, amb la seva motxilla d'anys, dolors i solituds, viure cada vegada se li fa més costerut.
