15 de nov. 2025
5 de nov. 2025
La colonoscòpia
No ha tingut una vida fàcil, li ha tocat viure situacions familiars complicades. Sembla que algun dels seus mal físics actuals poden tenir relació amb els seus malestars emocionals. Sembla.
Des de fa uns anys, una de les seves queixes és del mal que sovint sent a la panxa. Quan li han fet proves -diferents vegades-, no li han detectat res. I els medicaments que li han receptat tampoc li han donat cap alleujament. El mal de panxa, i altres mals seus, arriben sense causa aparent i, de la mateixa manera que arriben, es van atenuant, i un dia potser marxen. Si marxen, després, un altre dia tornen. De manera cíclica, aquest mal, o un altre, o agrupats...
Fa uns dies va anar una altra vegada al metge. Aquest cop, el metge li va programar una colonoscòpia. Un fill seu no ho va veure clar, ho va trobar fora de lloc, i ho va comentar a un altre fill. El segon li va dir que tenia una metgessa amiga, que li ho preguntaria. I la metgessa li va dir que no hi veia cap pega, que ja se sap, que una colonoscòpia es pot fer tant a un nen de cinc anys com a un vell de noranta, i sense problemes. El fill que no ho veia clar es va rendir.
El dia de la colonoscòpia, un cop a l'hospital, el metge li diu al fill que acompanya la mare (el que no ho veia clar):
-Qui és que ha programat aquesta colonoscòpia, a aquesta pobra dona de noranta-sis anys?
I el fill li diu:
-Què vol que li digui... Escolti, no podria "fer veure" que li fa? O fer-li una colonoscòpia "petita", el just per cobrir l'expedient...
El metge, que ja es veu que pensa que és un despropòsit fer aquella colonoscòpia, deu considerar que, "burocràticament", li toca fer-la. I la fa. El resultat és que, als budells, no s'hi veu la més mínima cosa anormal. Tot bé.
Després de la colonoscòpia, el fill i la mare tornen cap a casa. Mentre van amb el cotxe, la mare, contenta, li diu que se sent millor. Que ja no té el mal de panxa, que la colonoscòpia l'ha curat.
La història me l'explica el fill. A la mare l'havia tractat molt, era una dona valenta, forta, i alhora entranyable, molt bona persona. M'agradava parlar amb ella. Però l'edat l'ha castigat molt, fins al punt de convertir-la en una altra persona, desconeguda, hipocondríaca, tancada, desconfiada. Qualsevol dia, li tornarà a venir el mal "que la colonoscòpia li ha curat", i d'altres, i així anar fent...
31 d’oct. 2025
30 d’oct. 2025
Judicis sumaríssims i denunciants
(històries de la Guerra Civil)
https://senseseny.blogspot.com/2025/10/judicis-sumarissims-i-denunciants.html
29 d’oct. 2025
La promoció
Al tren, se m'asseu al costat. Té uns cinquanta anys, alt, ben plantat, endreçat. Porta una motxilla de mida mitjana. Em diu que a l'altra punta del vagó, les noies que hi ha fan molt xivarri, i ell necessita tranquil.litat.
Em troba escrivint, i em pregunta si sóc escriptor. Li dic que no, que només m'entretinc durant el viatge. Em diu que ell sí, que és escriptor, de novel.les i poesies. Diu que és difícil, ser escriptor. Que has de tenir bons contactes, que si no, no hi ha res a fer.
Canvia de tema. Em diu que la gent és agressiva, molt agressiva. Que no ho entén, que és injust. I que això el perjudica molt, perquè ell necessita tranquil.litat, i quan l'agredeixen, li empitjora la fibromiàlgia. Ho repeteix, que per tot arreu hi ha gent que l'agredeix, i que ell pateix de fibromiàlgia. Que no hi ha dret, que la gent sigui tan agressiva. Que ell està malalt.
Parla sense parar, però aquí l'interrompo un moment, li faig un petit comentari: li dic que a mi no em passa, que a mi la gent no m'agredeix, que trobo que la gent en general és bastant normal.
Ell em diu que, és clar, que a mi no em passa perquè no haig de fer promoció. Però que, en canvi, ell ha de procurar vendre els seus llibres, que n'ha de vendre, perquè ell i la seva dona necessiten els diners. Diu que la seva dona també és escriptora.
-Vols veure l'últim llibre que he escrit?
Li dic que sí. El treu de la motxilla i me'l passa. El fullejo, és una novel.la, impresa per una d'aquestes editorials que treballen sota demanda: el llibre que vulguis, tants exemplars, tants diners. Després, tu t'has d'espavilar per vendre'ls, si és que els vols vendre.
Mentre passo algunes pàgines de la novel.la, li dic que està bé, que sigui escriptor. I ell em diu que la novel.la està molt bé, que si m'interessa, que si li compro. Li dic que ho sento, però que no llegeixo mai novel.les. Diu que d'acord, que ho havia d'intentar, perquè ha de fer promoció.
Tot i que li ha quedat clar que no li compraria la novel.la, no se'n va cap a una altra banda. Es queda assegut al meu costat i segueix parlant sense parar. Sobre la gent que el tracta amb violència, sobre la fibromiàlgia, sobre els llibres que ha escrit abans d'aquest, sobre la feina de promoció, sobre que ell és escriptor... Això és el que més repeteix, que és escriptor.
Baixa abans que jo. Li desitjo sort com a escriptor, sort en les seves promocions, i que tant de bo la fibromiàlgia no el mortifiqui massa. Em diu que gràcies, que un altre dia potser ens tornarem a trobar, perquè ell va molt amb tren, per fer promoció.
24 d’oct. 2025
20 d’oct. 2025
19 d’oct. 2025
L'atracament
-Estic espantat.
-I doncs?
-Ahir em van voler atracar. Van entrar a casa dos homes, volien els diners.
-I què va passar?
-Em vaig posar a dormir.
Fins ara, si alguna vegada el Joan Pintor em deia que a la residència hi havia males persones, que no se'n podia fiar, que li prenien coses, procurava treure-li del cap aquestes idees. Val a dir que amb poc èxit, perquè a banda del seu deteriorament actual, el cas és que sempre ha sigut un home tirant a malpensat i bastant tossut.
Aquesta vegada, amb el detall divertit de l'última resposta, entenc que ha traspassat una altra línia, del seu camí descendent. I que, per tant, ja no té gaire sentit, o cap, intentar, com fins ara, fer-li veure la realitat.
A partir d'ara, davant de situacions i "converses" com aquesta, suposo que poden ser més escaients un altre tipus de comentaris. Per exemple: "si?", "caram!", "vaja"... Curts i, alhora, sense contradir ni donar la raó.
I alhora, és clar, anar pensant també si jo vull acabar parlant d'atracadors...
18 d’oct. 2025
L'actuació
A l'escenari, tres guitarristes i un cantant. Les cançons són cançons de moda dels anys 70. Ells també: amb panxeta i pocs cabells al cap.
Després d'una cançó, el cantant fa una pausa i diu que estan molt contents, de tocar davant d'un públic tan entusiasta.
Estic a un lateral de la sala, a la vora de l'escenari. Més que l'escenari, miro les persones del públic, unes cinquanta persones. Sobretot a les últimes files, la majoria dormen o tenen els ulls amb la mirada perduda no se sap on, girada cap al sostre o cap a terra. Encantats. Alguns tenen la boca oberta, a alguns els regalima la bava.
A les altres files, més gent fent la becaina. Però també hi ha algunes dones que fan petites oscil.lacions amb el cap seguint el ritme de la música, i algun home que està atent, però molt seriós, tant, que no saps si li agrada o desagrada el que veu i escolta.
Quan el cantant agraeix al públic el seu entusiasme, el coordinador del geriàtric aplaudeix fort. Des del davant de l'escenari, gesticula de manera aparatosa i diu als residents que també aplaudeixin. Algunes persones aplaudeixen una mica, però sobretot aplaudeix la claca, cinc cuidadores que estan a la sala.
Les cuidadores, quan s'acabi el concert, s'ocuparan d'organitzar la sortida esgraonada de la sala d'aquest munt de persones, la majoria amb cadires de rodes o caminadors. A moltes, les hauran de dur directament al lavabo, a canviar-los els bolquers i rentar-los el que toqui rentar.
16 d’oct. 2025
Escoltar, voler recordar, no aconseguir-ho
Ja ho aviso abans de començar: no és un dia normal.
Al matí he estat parlant amb el Daniel, a un bar, més de dues hores de conversa sobre addiccions i salut mental. Al migdia, després de dinar, he passat per casa del Vicenç, i també hem estat parlant una bona estona, dels mateixos temes. I cap a la tarda-vespre, he anat a una xerrada sobre salut mental, en la qual hi han intervingut familiars de persones amb diferents problemes mentals.
Ho repeteixo, no ha sigut un dia normal, en absolut. Però esmentar aquesta acumulació de trobades em va bé per parlar del que volia parlar.
Hi ha dies que una història que estic escoltant va sepultant la història que potser he escoltat abans. O que la història que escolto té tantes parts i detalls, que els nous van desdibuixant i fent desaparèixer de la meva memòria els anteriors. Suposo que hi ha gent a la qual no li passa, o que li passa menys, perquè té una millor memòria i pot anar retenint tot el que es va dient. Però aquest no és el meu cas.
La gent no s'ho creu, quan dic que tinc mala memòria. I si a sobre afegeixo que no és cosa de l'edat, sinó que sempre m'ha passat, crec que encara em creuen menys.
Tinc assimilada aquesta limitació memorística meva. Sóc perfectament conscient de fins a quin punt m'afecta, quan parlo amb algú i hi ha coses que voldria retenir i després m'adono que no he aconseguit retenir-les. Sobretot, si són converses que s'allarguen, i llavors es va acumulant informació i detalls que per a mi són rellevants.
Quan era jove, durant molts anys, amb la vida solitària que feia i les meves poques relacions socials, no tenia problemes d'aquest tipus, perquè aquella forma de vida "no posava a prova" les meves prestacions memorístiques. Vaja, tenia una memòria correcta, suficient per gestionar sense problemes aquella forma de vida.
Però més endavant, quan la meva vida va anar canviant, "normalitzant-se en relació amb la quantitat de relacions socials", el problema es va començar a fer evident. A fer evident i a augmentar, a mesura que anava augmentant la meva vida social.
En resum: que a més de ser una persona ja bastant gran, escanyolida i baixeta, de propina tinc aquesta memòria limitada. Què hi farem.
(de les estratègies que procuro fer servir per compensar aquesta limitació de la meva memòria ja n'he parlat alguna vegada, i potser alguna altra estona en tornaré a parlar)
