L'Ester M. - 2

Des que li van detectar el càncer i fins que va morir, el Miguel, el germà de l'Ester, només va viure un parell de mesos. Li faltaven només unes setmanes per a jubilar-se, una jubilació avançada (acabava de fer seixanta anys) i que esperava amb moltíssima il.lusió. Estava cansat, volia viure més lliure, sense obligacions laborals i feia temps que feia projectes del que faria quan s'hagués jubilat. Llavors es dedicava a l'ensenyament i era un bon professor d'institut, li agradaven les matemàtiques i li agradava ensenyar-les (abans, durant molts anys, havia estat apartat de l'ensenyament, implicat en diferents iniciatives i activitats vinculades al món alternatiu i neorural).

El Miguel era un home intel.ligent, bona persona, i alhora castigat per unes emocions rebels i per un excés de rigidesa mental en segons quins àmbits, una combinació no gaire favorable de cara al propi benestar. De vegades no aconseguia que dins del seu cap hi regnes la tranquil.litat que anhelava, a estones se li feia difícil la vida... és molt possible que aquell viure tens, dolorós, tan poc relaxat, afavorís el desenvolupament del mal que, al final, se li va endur la vida de forma tan sobtada.

No sé exactament per quin motiu, però algunes amistats les relaciono sobretot amb detalls gastronòmics concrets. En el cas del Miguel i l'Ester, els associo amb uns ous ferrats esplèndids, inundats en oli, devorats amb passió mentre hi anava sucant una llesca rere l'altra de pa. Ells, junt amb la seva mare i el seu germà, ja havien dinat, i em miraven bocabadats, sorpresos de la manera com endrapava, amb la meva cara suposo que de profund agraïment i felicitat. Miraven i alhora anaven teixint una d'aquelles converses divertides i enginyoses, saltejades d'acudits i riures, prenent-se la paraula i el pel els uns als altres, una manera de fer que em va seduir, i que els definia tan bé: aquella barreja d'humor particular emergint d'una mena de concepció mig desconfiada i mig tràgica de la vida, mig sorneguera i mig endurida, navegant entre la comicitat, la sàtira, l'humor negre i la tendresa.

Aquells ous ferrats amanits amb acudits me'ls van obsequiar el primer cop que vaig anar al poble on llavors havien anat a viure, en el que de moment ocupaven una casa que havien llogat, mentre arreglaven la que havien comprat (això va ser uns vint-i-cinc anys abans que el Miguel morís). Hi vaig arribar després d'una llarguíssima caminada sense haver tastat ni una mossada, amb les mans a la butxaca, com era el meu costum en aquella època, confiant en la "divina providència", que aquell dia va ser realment divina i providencial. És un detall que s'ha de remarcar, perquè algun cop alguna d'aquelles caminades incertes havia acabat amb resultats una mica més decebedors, per no dir del tot.

L'Ester M.

L'Ester M. és una amiga dels temps d'experiments neorurals. El seu cas es força curiós, atípic. En aquella època el perfil habitual dels neorurals eren parelles molt joves o nois sols. Ella, en canvi, es va traslladar a un poblet pràcticament deshabitat amb la seva mare (que llavors devia tenir ja uns seixanta anys), els seus dos germans i el seu fill, que aleshores potser tenia uns quatre o cinc anys. La mare va vendre el pis on vivia a una llunyana capital de província i van comprar una casa a aquell poblet aïllat dels Pirineus, una casa molt barata i molt abandonada, força deteriorada, en la que hi van haver d'invertir moltes energies per a fer-la habitable i una mica confortable.

L'Ester ha viscut sempre d'una manera molt especial, submergida alhora en una gran eufòria i un gran cansament, una cosa de difícil explicar però de fàcil copsar tenint-la al davant. Ha tingut una vida complicada, tant a causa de la salut, que li ha anat fent algunes males passades de forma més o menys periòdica, com per les responsabilitats familiars en les que s'ha anat trobant implicada. Amb l'agravant de no tenir cap qualificació professional ni cap gran habilitat valorable en el món laboral: la majoria de feines que ha fet han estat ingrates, mal pagades, dures.

Després d'aquella etapa neorural va viure molts anys fora del poble, per tal de facilitar l'escolarització del fill... i també potser pel seu delit ocult de ciutat, una mica cansada com estava, segurament, de tanta naturalesa i solitud. Durant aquells anys urbans va treballar sobretot netejant i fregant cases, quedant sovint exhausta, a causa de la seva especial fragilitat.

Dels cinc membres de la familia que van iniciar aquell experiment neorural dos ja no hi són.

La mare va morir després de patir una llarga malaltia d'Alzheimer, durant la qual l'Ester la va cuidar com una nina, de forma incansable. Les vint-i-quatre hores del dia, els set dies de la setmana, durant uns quatre anys que és el que potser va durar la fase final, apagant-se la mare de mica en mica, requerint una atenció permanent que l'Ester li va dedicar sense cap mena de reserva.

També va morir el seu germà gran, d'un càncer de cap fulminant. L'altre germà de l'Ester viu a un altre poble de la zona, i el fill més lluny, a una altra autonomia, també en un poblet, també sol com la seva mare.

És normal que passin anys sense que vegi l'Ester, fins i tot sense que en sàpiga res. Ara viu sola a la casa familiar d'aquell poblet isolat, un poblet en el que ara hi viu més gent, neorurals que al llarg del temps hi han anat habilitant algunes cases.

Fa potser un any l'Ester es va trobar una gata i la va adoptar, i ara ja té una dotzena de gats, i es veu que la seva nova família segueix augmentant, alhora que augmenta també la despesa destinada a comprar pinso, cosa que li perjudica de forma remarcable la seva precària economia. A més, com que ha de tenir cura dels seus animals, està lligada, no pot marxar del poble.

L'Ester sempre ha viscut pendent dels altres, la mare, el fill, els germans. Contenta d'ocupar-se de la gent de la seva família, i alhora cansada i de vegades esgotada a causa d'aquesta atenció i dedicació absorbent, sovint somniant amb el que faria el dia que no tingués obligacions que la retinguessin. I quan s'ha quedat sola, de forma sorprenent és com si hagués tingut por de perdre aquest estat de dependència i d'obligacions permanents en què sempre havia viscut, que sempre li havia impedit tenir la llibertat de poder decidir el que volia fer. Com si tingués por de perdre "el sentit" de la seva vida, s'ha lligat un altre cop.

Espigolant gotims

Mentre espero el tren a l'estació deserta, travesso les vies i vaig a la vinya de l'altre costat. Ja fa uns dies que la van veremar i en ressegueixo les rengles pessigant bagots, gotims, catims: aquests raïms petits, de només dos o tres grans, que pengen als extrems dels sarments (per aquí en diuen redoltes), que en el moment de la collita eren encara verds. Ara són ben madurs, amb aquesta dolçor suau de les parellades, aquest raïm de conreu majoritari (junt amb el macabeu) per aquests tombants.

Al voltant, un gran silenci, només trencat de tant en tant per algun cotxe que passa per la carretera, no gaire llunyana. Després vindrà el tren, i després la gran ciutat, sorollosa, neguitosa, atrafegada. Però mentrestant, passejant pel mig de les fileres de ceps, buscant entre els pàmpols gotims despistats, espigolant-los mentre el sol se'n va cap a ponent lentament i bufa un suau ventijol, el temps s'ha encantat i la sensació de benestar i placidesa és profunda, meravellosa, màgica.

Àpats especials

Al vespre, per sopar, figues de la figuera de l'Alfredo i una mica de raïm, ull de llebre de la parada del Ramon. Amb una mica de pa amb oli. Un sopar de primera.

O figues de qualsevol altre figuera, ja que gairebé ningú les cull, acompanyades amb un grapat d'ametlles, llarguetes o marcones, d'algun ametller abandonat, dels molts que hi ha a les moltes parades que, per petites i poc avinents, es van deixant de treballar. Figues i ametlles, un bon àpat, potser per esmorzar, o per dinar, o per sopar, o repetint el mateix menú els tres cops. Uns àpats possibles només alguns dies, quan les circumstàncies ho permeten, darrerament ben clares vegades, de forma excepcional.

També són puntuals una altra mena d'àpats. Per exemple, a l'estiu pensava estar uns dies fora i volia deixar la nevera desendollada. Gairebé ja no hi quedava res, només algunes restes rescatades de la nevera del pis d'uns amics que també havien marxat: tres ous, un flascó encetat de tomàquet fregit, una mica de margarina, mitja poma, mig pebrot i mitja bossa de magdalenes. Amb la margarina vaig fer ous ferrats, abocant-hi el tomàquet fregit pel damunt, sucant-hi després les magdalenes. De postres, el mig pebrot (dels vermells, carnosos, sucosos) i la mitja poma. Deliciós.

O un altre dia que l'Ofèlia em va donar uns pots de tomàquet fregit, que ella mateixa havia cuinat i envasat amb tomàquets de l'hort dels seu home. Com que estava fent ja la conserva nova, llavors li sobraven pots dels envasats l'any anterior i me'n va passar uns quants. Uns dies més tard es va escaure que, feinejant a casa, se'm va fer l'hora de dinar i, alhora amb molta gana i poques ganes de cuinar, vaig obrir un pot de "solís" (tal com l'Ofèlia anomena aquestes conserves, mediatitzada pels anuncis de la televisió), i combinant-lo amb un paquet de galetes torrades vaig menjar la mar de a gust.

Afortunadament, trobo tan bo un plat d'ous fregits amb magdalenes o un pot de "solís" amb galetes com un grapat de figues amb ametlles o raïms... uns i altres els trobo àpats de primera. Tan de primera com quan, algun cop, m'he trobat pel carrer alguna barra de pa en bon estat i me l'he menjat per sopar la mar de content, sucada amb oli o combinada amb allò que en aquell moment tingués a l'abast. Això, quan no s'escau que, com em va passar fa uns mesos, el que trobo és una bona bossa de bunyols de quaresma, amb aquell gust d'anís tan bo, deliciosos, i que ves a saber per quin motiu algú no havia volgut...

Menjar cada dia és una necessitat ineludible, i poder-la satisfer amb gust i alegria és un privilegi que sovint no té tan a veure amb el que es menja sinó amb el plaer amb el que es menja allò que es menja... No sé exactament per quin motiu, però es veu que a la rifa dels gustos a mi m'ha tocat aquest interessant privilegi. D'allò més agradable i pràctic quan fas àpats solitaris, i amb aspectes una mica més delicats, també s'ha de dir, quan vols compartir aquests menús atípics amb gent poc avesada a sortir de les seves rutines.

El meu pare - 2

Fa molts anys, quan jo era petit i a l'hora de dinar o de sopar potser em costava d'acabar-me el plat, i feia fàstics i escarafalls (o era algun germà meu que els feia), el meu pare ho ventilava fàcil, tenia molt clar el diagnòstic, li havia sentit a dir moltes vegades: "El problema és de massa menjar".

Recordo el seu comentari tot pensant en la implantació dels nous contenidors d'escombraries destinats a la recollida selectiva (fa uns dies en parlava), en concret, de la sorpresa i el desencís que em va causar saber que els experts municipals classificaven el pa sec com a "rebuig orgànic".

Potser quan aquests nous contenidors comencin a ser operatius, si no em fa massa mandra (però em sembla molt que me'n farà, perquè de mandres vaig ben servit), igual endego una campanya particular i em dedico a clavar-hi enganxines que diguin alguna cosa més o menys així: "El pa sec aquí? No siguis ruc, menja-te'l!". És clar que, com que hi ha gent que és bastant rutinària, i alhora potser no gaire imaginativa, el millor seria que hi afegís alguna cosa més, a l'enganxina, per tal d'estimular un eventual canvi d'hàbits. Hi hauria d'incloure pistes, opcions concretes, suggeriments específics, per tal d'animar els refractaris o indecisos. Per exemple: "Suca'l a la llet, fes-ne torrades o sopes, prova-ho i veuràs que és la mar de bo! I a més, de propina, t'estalviaràs alguns calerons!" (això darrer, en temps de crisi com l'actual, podria ser l'argument definitiu).

Apunts - 3

Al mig del carrer una gavina, grisa, gran, imponent, sacseja amb el seu bec poderós un colom encara viu, agonitzant. Quan el colom deixa de bellugar-se, aguantant-lo amb el bec la gavina fa una petita volada i se l'enduu fins un racó poc transitat, disposada a assaborir, sense ser destorbada, el seu berenar.

Recapitulació

Aquests apunts al principi volien ser una recopilació de personatges, escenes o paisatges en general vinculats al món rural. Amb el pas dels dies, de mica en mica s'han anat obrint algunes altres finestres, desdibuixant-se els límits inicials, eixamplant-se i fent-se indefinits.

Així que, corregint la declaració d'intencions de fa un temps, els temes i els tractaments d'aquests textos sembla que aniran sent "els que vagin sent", tal com ragin, sense que calgui escalfar-se el cap per tal que encaixin en un marc predefinit. I així ja no caldrà patir per si compleixen o no unes determinades característiques.

L'únic que no canvia és l'objectiu fonamental, potser fins ara no explicitat: passar una bona estona escrivint, jugant amb les paraules i els records, fent d'aquest exercici un entreteniment agradable, un joc, sense pretensions més ambicioses.

Sense oblidar (siguem honestos) el que podríem anomenar "la part inconfessable" d'aquestes activitats. Cal tenir en compte el factor narcisista i exhibicionista que, de manera més o menys intensa, arrosseguem la majoria de les persones. En aquest cas, és molt probable que l'afirmació de que s'escriu només per al propi plaer i satisfacció, sense la preocupació de si algú altre ho llegeix o no, sigui només una mentida infantil i no gaire elaborada, una innocent forma d'autoengany. És un fet conegut: entabanar-se un mateix no és difícil, de manera especial quan ens encanta o asserena l'engany.

La meva mare - 3 (pastís de pa)

Abans era habitual recollir al calaix del pa les molles que es feien al llescar-lo. L'objectiu de recollir-les no era només estalviar-se cops d'escombra més tard sinó també, o sobretot, conservar-les dins del circuit alimentari, aprofitar-les, evitant que entressin en la categoria d'escombraries.

Una de les utilitats més habituals era transformar-les en pa ratllat, amb el qual després es podien arrebossar diferents menjars, croquetes, llom de porc... A pagès encara era més senzill, perquè les que malgrat tot queien a terra, un cop escombrades, junt amb les altres eventuals restes de menjar, anaven a parar a l'era, on les gallines les empaitaven.

La meva mare, a mes de pa ratllat per a les croquetes, amb les molles també en feia pastissos. Com que érem molta colla i menjàvem molt pa (érem força panarres i teníem bona gana), de tant en tant feia pastissos d'aquells.

Em sembla recordar que posava les molles en remull amb llet, poca, per tal de fer-ne una massa densa, a la que hi afegia alguns ous batuts, panses, sucre i un rajolí de conyac o d'algun altre licor. A diferència d'altres pastissos, aquest el coïa sempre amb un motlle d'aquests rodons i buits del mig, com una roda. Era un pastís humit, gustós, consistent, que atipava, amb un toc particular a causa del contrast entre el sucre afegit i la sal del pa. A mi m'encantava.

Vaig créixer així, amb referències com aquesta, valorant detalls petits, com les molles de pa i, el que encara té més mèrit (per part de la meva mare), assaborint les lliçons.

El pa

El forn d'aquell poble feia anys que no es feia servir. El petit habitacle, al qual s'hi arribava baixant uns graons des del carrer, donava una sensació d'abandonament, de tristesa. Encara hi havia dues pales d'enfornar, renegrides, i algunes lleixes mig desmanegades a la paret. La teulada estava força deteriorada, amb alguna llata trencada, els cabirons vinclats amenaçant també d'esfondrar-se, a causa del mal que de mica en mica havien anat fent les goteres, un mal afavorit pel pes de les grans lloses, que conformaven una teulada molt més pesada que les de teules. En canvi, en aquell espai trist i que amenaçava ruïna, al fons, el forn pròpiament dit es conservava força bé, amb la boca d'entrada, la xemeneia, la volta interior i la solera intactes.

Era un poble molt petit, hi havia hagut només entre sis i deu cases habitades. El Climent, un dels darrers pagesos que hi havia viscut (llavors feia anys que estava abandonat del tot, i encara més que ell n'havia marxat), em va explicar algunes coses relacionades amb l'ús del forn, que era comunal. Segons em va dir, més o menys un cop al mes, una família rere l'altra, per tal d'aprofitar al màxim l'escalfor de la cuita anterior i minimitzar la despesa de llenya, anaven couen cadascuna el seu pa. Com que qui coïa primer havia d'assumir una despesa de llenya molt més gran, ja que trobava el forn fred, l'ordre de cuita era rotatori, potser amb alguna excepció si hi havia alguna família en una situació més precària, a la qual llavors es podia alliberar del primer torn.

Els pans que hi coïen eren grans, uns pans de dos o tres quilos, que aguantaven bé el pas de les setmanes. Pans compactes, que quan eren més bons no era tot just cuits, sinó a partir d'un parell de dies després, quan havien reposat una mica. Amb els dies i les setmanes s'anava assecant, molt de mica en mica, s'anava endurint lentament. Però més tendre o més sec era un pa que es menjava amb gust. I amb alegria, perquè la gana no anava escassa i qualsevol aliment, no només el pa, era sempre benvingut.

Al llarg dels segles el pa ha estat un aliment que sempre s'ha menjat, per dir-ho d'alguna manera, amb una certa devoció, tant pel fet de ser un aliment bàsic, una part fonamental de la dieta, com per la seva simbologia religiosa, vinculada als orígens del cristianisme (Jesús de Natzaret repartint el pa entre els apòstols durant el darrer sopar, fent el miracle dels pans i dels peixos...).

De fet, es podria escriure la història dels nostres avantpassats a través de la seva relació amb el pa, de l'escassetat que en algunes èpoques en van patir, de quan el pa blanc era un privilegi dels rics, només accessible per a la gent corrent els dies de festa gran, com si fos un pastís, dels moliners que amb molins d'aigua o de vent molien el blat, de les adulteracions de la farina, dels temps no tan llunyans en què un pa valia un jornal, de la torna, el tall de pa que s'afegia al pa que es comprava quan aquest no arribava al pes que havia de fer...

Recordant aquests dies històries relacionades amb el pa, amb la cultura agrícola i social basada en el conreu dels cereals, els molins fariners i els forns, llegeixo amb sorpresa una notícia sobre els contenidors d'escombraries, en concret d'un nou model que s'incorporarà als existents, dedicat en exclusiva a la matèria orgànica. Parlant d'aquests nous contenidors, la notícia posa exemples del que s'hi haurà d'abocar, i entre els exemples esmenta "el pa sec".

No és que ignori que a les societats opulentes, com la nostra, entre moltes altres restes de menjar cada dia es llencen munts de pa sec a les escombraries. Però si aquest fet em sembla trist i simptomàtic dels mals de la societat en què vivim, encara m'ho sembla més que l'Administració, els responsables polítics, a través dels seus tècnics y especialistes, elevin a la categoria de "norma cívica" aquest comportament lamentable.

La meva mare - 2 (la platja)

Durant l'estiu i part de la tardor, de bon matí, de vegades encara fosc, la meva mare anava a banyar-se a la platja. Al final, els darrers temps, hi anava ja una mica acovardida, a causa dels anys i dels diferents mals i contrarietats que anava acumulant, com ara la seva pròtesi de maluc cada cop més desmanegada, que l'obligava a caminar amb el bastó o la crossa, tota adolorida. Però malgrat el progressiu increment d'adversitats ella seguia anant de bon matí a banyar-se (la resta de l'any anava a una piscina), amb la seva ferma determinació, amb la voluntat de conservar aquell hàbit i la possibilitat de gaudir d'aquelles albades fresques i lluminoses a la vora del mar.

Després de banyar-se anava a missa, amb una barreja d'obligació i devoció, empesa pel convenciment que era el més important que feia cada dia, i alhora amb el pes d'una certa mandra, perquè també li suposava un esforç. Però d'això més aviat no en parlava, només algun cop, ben pocs, quan potser estava una mica cansada o poc atenta, ja que si no més aviat l'avergonyia esmentar aquests detalls.

Pels vols de les nou arribava a casa. I allí, esmorzant plegats, si s'esqueia m'explicava alguna anècdota. D'algun borratxo despistat que potser ella havia pensat que li volia prendre el barnús mentre es banyava, o de com la Guàrdia Urbana feia fora gent que dormia al sorral, per tal que després els escombriaires poguessin fer la seva feina sense problemes...

Un altre tema de conversa habitual durant l'esmorzar era el de les onades que hi havia aquell dia: tenia el timpà foradat i havia de vigilar que no li entrés aigua, cosa que l'obligava a nedar amb el cap ben dret, com un periscopi, atenta a les onades, sempre amb el seu barret de goma i les orelles protegides amb taps de silicona. L'altre perill era, no ja que l'aigua li entrés al timpà, sinó que algun dia de mala mar alguna onada li fes una bona rebolcada i en sortís malparada...

És molt possible que més d'una vegada fos una mica mentidera (tot i que a ella li agradava presumir de que mai deia mentides) i més aviat relativitzés l'estat de la mar, per tal que llavors no l'atabaléssim, dient-li que vigilés, que si feia mala mar no s'hauria de banyar i aquesta mena de coses que normalment són les mares les que les diuen als fills, i no al revés. Per sort, la meva tia, bastant més jove que ella, alguns dies també hi anava, i saber-ho feia que estéssim una mica més tranquils.

A la mateixa platja (coses de l'atzar de la vida), després d'anys de viure sense acostar-me al mar, aquest estiu m'hi banyo molts dies, després de córrer una estona pel sorral. Nedo una mica mar endins i des d'allí, mentre al sol es va enlairant, gran, vermell, imponent, vaig assaborint aquest moment especial, mig màgic, amb la platja al darrera gairebé deserta, acompanyat del bressoleig de les onades i del record de la meva mare.