De la importància
de fer caca i pipí
només te n'adones
quan tens problemes
per fer caca o pipí.
Passa més o menys el mateix
amb el menjar,
el beure i el dormir.
Però si tot això rutlla,
per tal de no estar-se desvagat,
llavors és adequat
inventar-se alguna altra preocupació.
Per exemple,
quina pantalla d'alta definició
em pot donar més satisfacció?
Passen els dies
i el dubte et corseca
(l'extensa oferta t'aclapara,
models, prestacions,
preus, dimensions),
fins que, de cop,
de forma inesperada,
t'arriba la solució:
tens un fort restrenyiment,
contundent, invalidant.
I l'alta definició, de moment,
deixa de ser la principal obsessió.
28 d’ag. 2010
27 d’ag. 2010
26 d’ag. 2010
Cinc miracles
Cinc miracles:
la vista,
l'oïda,
l'olfacte,
el gust,
el tacte.
Estar vius és un misteri.
La vida és un prodigi.
la vista,
l'oïda,
l'olfacte,
el gust,
el tacte.
Estar vius és un misteri.
La vida és un prodigi.
25 d’ag. 2010
Humilitat - 2
Remenant el tema de la humilitat, a la versió castellana de la Viquidites trobo aquesta cita: "El propio conocimiento nos lleva, como de la mano, a la humildad" (la deixo en castellà perquè aquest "como de la mano" no sé com posar-lo en català...). La frase la trobo molt encertada, i m'agrada fer-ne esment perquè el seu autor, José María Escrivá (San Josemaría Escrivá, per a la gent d'Església), és una persona que no em cau gens bé, per no dir que gens ni mica, però ja que la frase la trobo reeixida em sembla adequat ressaltar-la.
Tanmateix, si conegués amb certesa el context de la cita, en la mesura que m'imagino que l'autor es refereix al coneixement de Deu (assolit per tant "irracionalment", per inspiració divina, no com a resultat d'un procés reflexiu racional), segurament llavors ja no em faria tan el pes, més aviat deixaria d'interessar-me. Què hi farem, és un dels inconvenients de ser un descregut impenitent, un anticlerical de soca-rel (un pocasolta, que potser diria la meva avia materna, "al cel sia").
Ves per on, de vegades descontextualitzar les coses també té els seus avantatges, ja que et permet trobar eines útils en els llocs en principi més inesperats...
--
(1) Suposo que la cita és correcta, perquè això d'internet ja se sap que de vegades no és gaire de fiar...
Tanmateix, si conegués amb certesa el context de la cita, en la mesura que m'imagino que l'autor es refereix al coneixement de Deu (assolit per tant "irracionalment", per inspiració divina, no com a resultat d'un procés reflexiu racional), segurament llavors ja no em faria tan el pes, més aviat deixaria d'interessar-me. Què hi farem, és un dels inconvenients de ser un descregut impenitent, un anticlerical de soca-rel (un pocasolta, que potser diria la meva avia materna, "al cel sia").
Ves per on, de vegades descontextualitzar les coses també té els seus avantatges, ja que et permet trobar eines útils en els llocs en principi més inesperats...
--
(1) Suposo que la cita és correcta, perquè això d'internet ja se sap que de vegades no és gaire de fiar...
24 d’ag. 2010
Humilitat
Humilitat: qualitat d’humil.
Humil: que es té per menys del que val, que es rebaixa voluntàriament davant els altres.
(Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans - DIEC)
Humilde: que tiene humildad.
Humildad: virtud que consiste en el conocimiento de las propias limitaciones y debilidades y en obrar de acuerdo con este conocimiento.
(Diccionario de la Real Academia Española - DRAE)
Ves per on, en català la humilitat és un defecte (vaja, si més no des del meu punt de vista), i en canvi en castellà una virtut. Me'n vaig adonar quan el meu fill em va preguntar què era la humilitat, i com que no em sortia una definició del tot rodona, li vaig dir que ho mirés al diccionari. Va mirar el DIEC, i quan em va llegir l'entrada corresponent, em vaig quedar ben desconcertat. Com que la definició em grinyolava bona cosa, vaig decidir fer la consulta del DRAE, sentint-me llavors més alleujat, i alhora intrigat, sorprés, per la profunda discrepància de les definicions.
Les definicions adjuntades corresponen a la primera accepció de la paraula. En el cas del DIEC, la segona accepció segueix en la mateixa línia ("que revela humilitat, submissió") i cap de les següents té el sentit de l'autoconeixement de les pròpies limitacions i l'obrar en conseqüència. La segona accepció del DRAE és "bajeza de nacimiento o de otra cualquier especie", i la tercera "sumisión, rendimiento"; en qualsevol cas, no apareix enlloc el sentit de la primera del DIEC, ja que la submissió pot ser induïda, forçada per aquell qui sotmet (passa ben sovint).
Encuriosit, vaig fer una altra consulta, i vaig veure que, per a acabar de reblar la cosa, al Diccionar català-valencià-balear, a continuació de la mateixa definició del DIEC diu que l'equivalent castellà és "humilde". Apa, embolica que fa fort.
Com que són els dos únics idiomes que domino una mica, no puc entretenir-me comparant les definicions d'altres idiomes (d'aquells que conserven la paraula derivada del llatí 'humilis', de la que n'ignoro el significat exacte, no sé si afí a la definició del DRAE a del DIEC, o amb un eventual tercer sentit), així que de moment em queda aquesta curiositat insatisfeta.
He fet servir sempre aquesta paraula amb el sentit castellà, ves a saber, potser perquè tota la meva escolarització va ser en aquest idioma... El cas és que amb el sentit que li dóna el diccionari castellà trobo que és una paraula molt important, fonamental. D'altra banda, les coses així, el que no sé és quina deu ser, en català, la paraula adequada segons el sentit castellà, si és que hi és.
Faig encara una altra consulta. A la versió catalana de la Viquipèdia no surt ni humil ni humilitat, a la castellana sí: "Humildad es la característica que define a una persona modesta, alguien que no se cree mejor o más importante que los demás en ningún aspecto". Tampoc em fa el pes, és com una mena d'entremig, ni figa ni raïm, entre les definicions del DRAE i el DIEC
Abans de plegar, de l'apartat de cites sobre la humilitat inclòs a la versió castellana de la Wikiquote (Viquidites), em quedo amb aquesta d'en Lao Tse (Laozi): "Saber que no sabem, això és humilitat."
Humil: que es té per menys del que val, que es rebaixa voluntàriament davant els altres.
(Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans - DIEC)
Humilde: que tiene humildad.
Humildad: virtud que consiste en el conocimiento de las propias limitaciones y debilidades y en obrar de acuerdo con este conocimiento.
(Diccionario de la Real Academia Española - DRAE)
Ves per on, en català la humilitat és un defecte (vaja, si més no des del meu punt de vista), i en canvi en castellà una virtut. Me'n vaig adonar quan el meu fill em va preguntar què era la humilitat, i com que no em sortia una definició del tot rodona, li vaig dir que ho mirés al diccionari. Va mirar el DIEC, i quan em va llegir l'entrada corresponent, em vaig quedar ben desconcertat. Com que la definició em grinyolava bona cosa, vaig decidir fer la consulta del DRAE, sentint-me llavors més alleujat, i alhora intrigat, sorprés, per la profunda discrepància de les definicions.
Les definicions adjuntades corresponen a la primera accepció de la paraula. En el cas del DIEC, la segona accepció segueix en la mateixa línia ("que revela humilitat, submissió") i cap de les següents té el sentit de l'autoconeixement de les pròpies limitacions i l'obrar en conseqüència. La segona accepció del DRAE és "bajeza de nacimiento o de otra cualquier especie", i la tercera "sumisión, rendimiento"; en qualsevol cas, no apareix enlloc el sentit de la primera del DIEC, ja que la submissió pot ser induïda, forçada per aquell qui sotmet (passa ben sovint).
Encuriosit, vaig fer una altra consulta, i vaig veure que, per a acabar de reblar la cosa, al Diccionar català-valencià-balear, a continuació de la mateixa definició del DIEC diu que l'equivalent castellà és "humilde". Apa, embolica que fa fort.
Com que són els dos únics idiomes que domino una mica, no puc entretenir-me comparant les definicions d'altres idiomes (d'aquells que conserven la paraula derivada del llatí 'humilis', de la que n'ignoro el significat exacte, no sé si afí a la definició del DRAE a del DIEC, o amb un eventual tercer sentit), així que de moment em queda aquesta curiositat insatisfeta.
He fet servir sempre aquesta paraula amb el sentit castellà, ves a saber, potser perquè tota la meva escolarització va ser en aquest idioma... El cas és que amb el sentit que li dóna el diccionari castellà trobo que és una paraula molt important, fonamental. D'altra banda, les coses així, el que no sé és quina deu ser, en català, la paraula adequada segons el sentit castellà, si és que hi és.
Faig encara una altra consulta. A la versió catalana de la Viquipèdia no surt ni humil ni humilitat, a la castellana sí: "Humildad es la característica que define a una persona modesta, alguien que no se cree mejor o más importante que los demás en ningún aspecto". Tampoc em fa el pes, és com una mena d'entremig, ni figa ni raïm, entre les definicions del DRAE i el DIEC
Abans de plegar, de l'apartat de cites sobre la humilitat inclòs a la versió castellana de la Wikiquote (Viquidites), em quedo amb aquesta d'en Lao Tse (Laozi): "Saber que no sabem, això és humilitat."
23 d’ag. 2010
Com els nens petits
Com els nens petits,
parlo i escric
perquè no em sé estar callat.
Quan sigui més gran
ja faré bondat.
parlo i escric
perquè no em sé estar callat.
Quan sigui més gran
ja faré bondat.
22 d’ag. 2010
Parlar i callar
"Si les teves paraules no són millors que el silenci, no diguis res". Amb redactats diferents aquesta idea l'han expressat diferents persones. És força assenyada i, alhora, no tan radical, i per tant més assumible, que aquesta altra d'en Lao Tse: "Qui sap no parla, qui parla no sap"
Hi ha gent amb un grau d'autoexigència molt elevat, i està bé que hi hagi aquesta mena de persones, perquè ens ajuden a pensar i ens serveixen de model. Jo, en canvi, no sóc ni assenyat ni massa autoexigent, sóc més aviant panxacontent i indulgent amb mi mateix, i sovint parlo, escric, sense plantejar-me si les meves paraules són millors que el silenci. No m'atreveixo a fer-me aquest plantejament, em neguiteja la conclusió que en podria treure. Així que el descarto, i ventilo els eventuals mals de cap que se'n podrien derivar.
Tanmateix, com que també m'agrada quedar bé, per tal de dignificar una mica la meva manca de rigor tinc normalment al butxacó una justificació, per si és el cas que l'haig de menester. El meu atenuant, per dir-ho d'alguna manera, és que tot i parlar de vegades i escriure sovint, gairebé ningú llegeix el que escric (i pel que fa al parlar molts cops parlo sol, però aquest és un tema que si s'escau ja el descabdellarem en una altra ocasió). És a dir, que d'alguna manera exerceixo un escriure només teòric, en la mesura que no transcendeix gaire, ja que sovint es queda en silenci comunicatiu: de cara els altres, per tant, callo bastant, i així em puc sentir una mica proper (ja se sap, qui no s'acontenta és perquè no vol), al radical i brillant pensament d'en Lao Tse.
El motiu de tot plegat, d'aquest insistència a escriure encara que els destinataris sovint siguin gairebé ningú, és que escriure és un entretingut divertiment, força gratificant, una mena de petit vici de mal abandonar, agradablement addictiu. La Montserrat Roig parlava d'això d'una manera mot bonica i afinada: "Del plaer d'escriure i llegir me'n considero entusiasta. Tot plegat ajuda a viure, que potser és l'afer més important."
A qui li agrada escriure, si escriu la vida se li fa més platxeriosa i distreta; escrivint, jugant amb les paraules, cercant les escaients, i la seva adequada combinació, fent-los fer de vegades algunes capitombes i cucavel.les, afilerant-les d'una manera o d'una altra, agrupant-les en frases i paràgrafs... Tot fent d'aprenent de petit malabarista literari (sigui dit sense cap mena de pretensió), la vida s'impregna d'un agradable benestar.
Encara que, fet i fotut, al capdavall allò que s'escrigui sigui força irrellevant, ja que el relleu principal de l'afer no rau en el judici aliè sinó, precisament, en el plaer que proporciona el mateix fet d'escriure.
Hi ha gent amb un grau d'autoexigència molt elevat, i està bé que hi hagi aquesta mena de persones, perquè ens ajuden a pensar i ens serveixen de model. Jo, en canvi, no sóc ni assenyat ni massa autoexigent, sóc més aviant panxacontent i indulgent amb mi mateix, i sovint parlo, escric, sense plantejar-me si les meves paraules són millors que el silenci. No m'atreveixo a fer-me aquest plantejament, em neguiteja la conclusió que en podria treure. Així que el descarto, i ventilo els eventuals mals de cap que se'n podrien derivar.
Tanmateix, com que també m'agrada quedar bé, per tal de dignificar una mica la meva manca de rigor tinc normalment al butxacó una justificació, per si és el cas que l'haig de menester. El meu atenuant, per dir-ho d'alguna manera, és que tot i parlar de vegades i escriure sovint, gairebé ningú llegeix el que escric (i pel que fa al parlar molts cops parlo sol, però aquest és un tema que si s'escau ja el descabdellarem en una altra ocasió). És a dir, que d'alguna manera exerceixo un escriure només teòric, en la mesura que no transcendeix gaire, ja que sovint es queda en silenci comunicatiu: de cara els altres, per tant, callo bastant, i així em puc sentir una mica proper (ja se sap, qui no s'acontenta és perquè no vol), al radical i brillant pensament d'en Lao Tse.
El motiu de tot plegat, d'aquest insistència a escriure encara que els destinataris sovint siguin gairebé ningú, és que escriure és un entretingut divertiment, força gratificant, una mena de petit vici de mal abandonar, agradablement addictiu. La Montserrat Roig parlava d'això d'una manera mot bonica i afinada: "Del plaer d'escriure i llegir me'n considero entusiasta. Tot plegat ajuda a viure, que potser és l'afer més important."
A qui li agrada escriure, si escriu la vida se li fa més platxeriosa i distreta; escrivint, jugant amb les paraules, cercant les escaients, i la seva adequada combinació, fent-los fer de vegades algunes capitombes i cucavel.les, afilerant-les d'una manera o d'una altra, agrupant-les en frases i paràgrafs... Tot fent d'aprenent de petit malabarista literari (sigui dit sense cap mena de pretensió), la vida s'impregna d'un agradable benestar.
Encara que, fet i fotut, al capdavall allò que s'escrigui sigui força irrellevant, ja que el relleu principal de l'afer no rau en el judici aliè sinó, precisament, en el plaer que proporciona el mateix fet d'escriure.
21 d’ag. 2010
La imaginació
A l'arribar a l'estació de Sants, el revisor, de la plataforma estant i abans de baixar a l'andana, somriu i saluda amb la mà un home assegut uns quants seients més enllà. Al davant d'aquest home, donant-li l'esquena, assegudes també de cara a la plataforma on és el revisor, dues dones es pensen que les destinatàries de la salutació són elles i, somrients, li tornen la salutació, tot comentant alhora el simpàtic que és aquell revisor que, sense conèixer-les, té amb elles aquell bonic detall. Final de l'escena.
De vegades passa, que suposicions com aquestes ens arrenquen un somriure i ens fan confiar en la bondat del món i les persones. Fruit de la nostra invenció, un moment es torna lluminós, encomanant potser fins i tot al dia sencer la lleugeresa i la lluminositat del moment.
També passa al revés, dissortadament. Per exemple, potser ens trobem algú amb cara de mala lluna i mirada esbiaixada, ves a saber per què, i també ves a saber perquè ens pensem que som els destinataris del seu esguard malhumorat, quan potser ni ens veu de tan capficat com està amb les seves grises cabòries. El cap té aquestes coses, tan podem fantasiejar escenaris i situacions acolorits i amables com d'altres grisos i inquietants.
El resultat d'una o l'altra activitat imaginativa és ben diferent, perquè el nostre món interior el creem amb les nostres emocions i pensaments, i el món que ens envolta el transformem quan hi incidim amb els actes desencadenats, conformats, condicionats, pel nostre món interior.
Al ritme de la nostra fantasia, la vida es va descabdellant...
De vegades passa, que suposicions com aquestes ens arrenquen un somriure i ens fan confiar en la bondat del món i les persones. Fruit de la nostra invenció, un moment es torna lluminós, encomanant potser fins i tot al dia sencer la lleugeresa i la lluminositat del moment.
També passa al revés, dissortadament. Per exemple, potser ens trobem algú amb cara de mala lluna i mirada esbiaixada, ves a saber per què, i també ves a saber perquè ens pensem que som els destinataris del seu esguard malhumorat, quan potser ni ens veu de tan capficat com està amb les seves grises cabòries. El cap té aquestes coses, tan podem fantasiejar escenaris i situacions acolorits i amables com d'altres grisos i inquietants.
El resultat d'una o l'altra activitat imaginativa és ben diferent, perquè el nostre món interior el creem amb les nostres emocions i pensaments, i el món que ens envolta el transformem quan hi incidim amb els actes desencadenats, conformats, condicionats, pel nostre món interior.
Al ritme de la nostra fantasia, la vida es va descabdellant...
20 d’ag. 2010
Divertiment
El tenor Francesc Viñas (1863-1933), caracteritzat com a Lohengrin, en l'òpera homònima de Richard Wagner, segons la còpia de JMS (1) realitzada el 1960 del plafó de ceràmica ubicat a la Villa Maria de Vallvidrera, una torre dedicada a la memòria del tenor i decorada amb diferents escultures, pintures i plafons de ceràmica de les seves actuacions. Als anys seixanta la torre era propietat de la Julita Viñas, parenta del tenor, i l'autor del dibuix, llavors un nen de sis anys, hi passava els estius amb la seva família, que la tenia llogada.
(1) Es posen només les inicials de l'autor tenint en compte la seva edat en aquell moment (Article 18 de la Constitució, punt 1, regulat per la Llei orgànica 1/1982, de 5 de maig, sobre el dret a la pròpia imatge, a l’honor i a la intimitat personal i familiar; punt 2, regulat per la Llei orgànica 15/1999, de 13 de desembre, sobre el dret a la protecció de dades de caràcter persona).
16 d’ag. 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
