L'elefant volia ser una formiga

L'elefant volia ser una formiga,
el mosquit un avió,
el fred la calor,
el blau un altre color,
el cava vi de missa,
el vi de missa orxata
i el botó una sabata.
El tren un patinet,
el coixí una calaixera,
el coix un calavera
i la col una bleda.
La llangardaixina un barrufet,
la patata un panellet
i el Marc el Francisquet.
Sorbet de paraules,
dimecres a la tarda.
Per passar l'estona
(a l'espona del llit,
que volia ser capçalera:
quina fal.lera!).

Pluja, pijama i cadira de rodes

Fa dies que, més o no tant, va plovent. Ara cau una pluja fina, i fa fresca. Vaig cap a l'hospital, de visita familiar. Amb el temps que fa hi ha poca gent tombant.

Un home d'uns cinquanta anys, amb una cadira de rodes, vestit només amb un pijama prim, surt de l'edifici de l'hospital i avança cap a la sortida del recinte, mentre la pluja el va amarant i el pijama se li va arrapant al cos. Va decidit cap el punt a partir del qual ja es pot fumar. Quan fa bo, aquí sovint s'hi arrengleren unes quantes persones, entre malalts i treballadors de l'hospital, uns fumant de manera compulsiva, d'altres de forma més pausada, assaborint amb delectació les glopades de fum... Avui només hi ha aquests home del pijama i la cadira de rodes, desafiant la pluja. Segurament quan torni a la seva planta li faran un bon sermó, xop com hi arribarà. Però mentrestant suposo que és feliç, fent les seves pipades, potser saltant-se la prohibició de fumar.

De vegades hi ha gent que et crida l'atenció, com aquest home amb pijama i cadira de rodes entomant la pluja. Però de personatges curiosos de fet n'estem sempre envoltats, igual que de situacions sorprenents. Només cal, això sí, dedicar-los l'interès necessari, és a dir, enfocar-hi la mirada i concentrar-hi l'atenció. Llavors, tot agafa un altre color, una atracció inesperada: la veïna del replà, el porter, el conductor de l'autobús, la nena que va a l'escola, el colom que infla el pap, el vent que arrossega les fulles, el sol reflectit en un toll d'aigua... tothom i tot esdevé fascinant.

El que passa és que sovint estem tan submergits en les nostres cabòries que no ens adonem del món que ens envolta. Vivim tan a dins de nosaltres mateixos que no veiem l'espectacle que es desplega al nostre voltant: la vida quotidiana quan decidim viure-la de manera conscient.

Si només veiem l'home del pijama fumant i remullant-se, si només ell ens crida l'atenció, ens estem perdent el noranta-nou per cent de la funció.

Una botiga de poble

Tombo pels carrers d'un poble del Penedès. M'entretinc passejant mentre espero que al cap d'un parell d'hores passi un autocar. Toquen dos quarts d'una al campanar, i penso que s'escauria menjar alguna cosa. Entro a una botiga en la que venen una mica de tot: diaris, fruites i verdures més aviat pansides, pa, embotits, carn amb aquest color apagat i fosc de fa dies, congelats ves a saber en quin grau de descongelació, begudes, conserves, sabons, escombres... Els prestatges plens amb una mica de tot, amb poc de qualsevol cosa. Emmarcant aquesta varietat de productes amb diferents graus de conservació irregular, a la petita botiga també s'hi troba a faltar la baieta i l'escombra. Tot té un una pinta una mica descurada, de brut. L'olor, les olors (diferents, barrejant-se), no arriben a ser agressives, però són força intenses, poderoses.

Al fons, darrera el taulell, una dona de potser uns trenta-cinc anys, espectacular. Bonica, esvelta, amb els llavis pintats maldestrament de negre. Amb cadenes d'acer penjant-li del coll, de les que alhora en pengen un parell de creus gòtiques, recarregades, una de gairebé un pam. Amb unes canelleres amples de cuiro, clavetejades amb peces metàl.liques punxegudes, semblants al collar d'un mastí. I tota aquesta parafernàlia rematada amb una bata estampada de dona gran, d'aquestes d'estar per casa que trobes a les parades dels mercats. És una dona amable, i quan em parla somriu.

Al costat del taulell, una altra dona, completament diferent, grassa, amb els cabells curts, despentinats. Granelluda de cara, amb una mica de bigoti, amb posat entre de badoca i males puces. S'està asseguda a una cadira, en silenci, quieta. Al seu costat, un noi també gras, dret, palplantat, carregat d'espatlles, el cap gran, amb una cara amb una pinta com si l'haguessin tret d'una foto d'aquestes en blanc i negre d'algun poble isolat de muntanya, fa cent anys.

Compro una mica de fruita i pa, i encara bocabadat per l'aparició, per l'escenografia i els personatges, surto al carrer. Plovisqueja, i a sobre em remullo més intentant rentar una poma a una font rebel, impossible de regular, perquè o bé no raja gens o l'aigua surt a tanta pressió, amb tanta fúria, que em deixa ben esquitxat. Ben humitejat entre la pluja menuda i la font rabiosa, vaig dinant mentre vaig passejant a pleret pels carrers solitaris. Mirant les cases, les rajoles de ceràmica amb els noms dels carrers, els pedrissos, els balcons, el cel tapat, els tolls de la pluja...

L'ofici de passavolant és el millor ofici del món.

Mainada

Per aquestes pàgines gairebé no s'hi mouen infants. Gairebé només gent gran, de vegades, de propina, força atrotinada. No és un panorama engrescador. Si hi haguessin de tant en tant alguns crits, rialles i corredisses de mainada (ep, d'algú altre, que a mi ja m'ha passat l'edat) em sembla que aquestes pàgines estarien m'agradarien més. Però el cas és que no n'hi ha... Potser m'ho hauria de fer mirar.

Hi penso alhora que llegeixo que fins ara a Alemanya es veu que la remor excessiva dels infants era considerada contaminació acústica: si passava de determinats decibels, s'equiparava al soroll sancionable de les motos, dels bars musicals, dels camions de la brossa... Ves quines coses, els alemanys. Bé, de fet la notícia parlava que s'havia derogat aquesta normativa anti mainada, i que ara els infants ja poden plorar o riure sense que els seus responsables legals siguin sancionats.

Els ginjolers

Un dia, un brètol
els trenca les branques.
Un altre dia, un altre brètol
(o potser el mateix,
per tal d'enllestir la feina),
els lleva l'escorça:
una franja d'un pam,
al voltant del tronc.
Es moriran.
Dos ginjolers joves,
els únics del parc.
Bonics, airosos,
enguany carregats de gínjols.
Un brètol desenfeinat
(o potser emprenyat
perquè la xicota l'ha plantat),
els ha sentenciat.

Bell-lloc d'Urgell i Bellpuig

Cases, granges i naus industrials esquitxades desordenadament damunt del paisatge. Habitatges nous, cadascun al seu aire, sense cap harmonia de conjunt, de vegades d'un gran mal gust. O mig acabats, amb el totxo vist com si fos una granja, o un magatzem. Cases velles, mal conservades, escrostonades, amb els remolinats deteriorats. Construccions que no saps si són cases o corrals. Desordre urbanístic, edificacions escampades sense gràcia ni criteri, mal gust nou de trinca i obra vella deteriorada. Deixadesa. Una deixadesa que fins i tot s'encomana als camps, sovint tacats per plàstics o papers arrossegats pel vent. És el que em queda de record després de badar per la finestra del trajecte en tren entre Bell-lloc d'Urgell i Bellpuig, entre aquests dos pobles de noms tan bonics.

Pintades

Pintada al metro: "La llet que et beus quan esmorzes està plena del pus de les mamelles de les vaques. Però no et preocupis, també està plena d'antibiòtics."

El Brabant

Quan vaig fer servir per primer cop un ordinador devia tenir uns trenta cinc anys. Fins aleshores la meva cultura era "de llapis i paper", perquè fins i tot les màquines d'escriure les havia fet servir poc, no m'agradaven. Ara l'ordinador el faig servir sovint, però segueixo sentint-me molt més a gust amb el llapis i el paper, que amb la pantalla i el teclat. Per exemple, aquests textos d'entrada els escric gairebé sempre a mà. A part del gust per escriure així, un altre motiu de pes és què els acostumo a escriure anant d'aquí cap allà, al tren, o als banc de les estacions. Al final ja diré per què precisament avui comento això. De moment, canvio de tema i començo amb el Brabant.

El Brabant era el pare del José, el Manolo, el Domingo i la Maria del Carme. La seva dona era l'Àgueda, encantada, molt justa. El Brabant i l'Àgeda eren aragonesos, i tinc entés que quan van arribar al poble només havia nascut el José, el més just de tots, el més estrany de tots, curt de paraules (encara més de conceptes), gairebé sense conversa, sempre malgirbat, escanyolit, amb una pinta com de guineu atemorida, la mirada esbiaixada i el cap una mica cot; com si hagués viscut sempre al bosc, acabés d'entrar al poble per primer cop i s'hagués engiponat a corre-cuita els parracs que duia.

Els pares, ja morts, i els fills, tots vius, han estat sempre gent una mica fora vol, cadascú a la seva manera. Per exemple, l'Àgueda es passava llargues estones a la botiga del poble, asseguda a una cadira del racó, que ja era com si fos seva. Allí s'hi passava llargues estones, al matí i a la tarda, callada, amb cara d'encantada, amb la seva eterna manteleta damunt les espatlles, amb les mans creuades a la falda. El costum de seure a la botiga els fills l'han heretat. És habitual trobar-te'n algun fent el borinot per la botiga, palplantat al mig i dient qualsevol carallada a qui entra, o embadocat i assegut a la cadira.

El Brabant es deia Manuel, però li deien Brabant perquè era hàbil llaurant amb les mules, amb un tipus d'arada que en deien brabant, un model que es va difondre molt a principis del segle XX: una arada amb rodes, de dues pales que treballaven de forma alterna, només una segons la direcció del solc, de manera que la terra sempre es girava cap a la banda ja llaurada. Cap dels fills va sortir espavilat per a la feina com el pare: el José, per curt, el Manolo, per dropo, el Domingo, per eixelebrat, i la Maria del Carme per una barreja de tot plegat.

El Brabant el recordo fumant sense parar, cigarrets o caliquenyes, i alhora traguinyolant també sense parar. Quan obrien el bar ell ja s'esperava a la porta; abans d'anar al defora havia de passar per la benzinera, si no es veu que no tirava. Al migdia tornava a passar pel bar, al vespre un altre cop, i tot el dia anava arrossegant la bota de vi, no fos cas de quedar-se sec. Va treballar tota la vida com una mula, desafiant totes les lleis de la naturalesa i el sentit comú: sempre anava empudegat de fum i xop d'alcohol, però força seré. Va morir molt gran, sense haver patit cap malaltia greu. De fet, quan la majoria de la gent de la seva edat ja no es movia del banc dels vells, ell si s'esqueia encara s'apuntava a anar a veremar o a l'oliva. I a sobre per no res t'escridassava: "Els joves d'avui no valeu una merda, endavant el terç!" I t'oferia la bota perquè agafessis embranzida.

Fa uns dies estava a l'estació de Sant Vicenç, assegut a un banc, escrivint precisament aquestes coses del Brabant, l'Àgeda i els seus fills. De cop, a l'andana de dues vies més enllà, hi veig el Domingo, i li faig un crit. A base de crits, ens diem quatre coses, "d'on vens, cap on vas", i alhora jo aprofito per a preguntar-li el nom de la seva germana, que se m'havia oblidat. Ell em pregunta que perquè el vull saber, el nom, i no s'acontenta amb una resposta fàcil. Li dic que de cop m'ha vingut al cap preguntar-li, sense cap motiu especial. No em creu; el bo del Domingo és això, que la gent el té per curt de gambals, però molts cops pesca les coses millor que molta gent d'aquesta que es pensa que té el carnet oficial de persona espavilada.

No provo de dir-li la veritat, al Domingo: que estic escrivint això sobre els seus pares, ell i els seus germans. Perquè si li ho digués tampoc em creuria. O potser ho hauria d'haver provat?

Església de Montsió - 2

Fa uns dies parlava de la història de l'Església de Montsió que em va explicar una dona que hi vaig trobar a l'atri. Per parlar amb ella vaig haver de travessar la barrera psicològica de dues captaires, assegudes a les escaletes que hi ha arran de carrer, a les que sens dubte no els interessava gens la història de l'església, ni la de les seves antigues propietàries, les monges dominiques, ni dels efectes sobre l'edifici de la invasió francesa. Una indiferència comprensible, perquè la seva pròpia història de captaires ja deu ser prou complicada.

Una era una dona menuda i mig encargolada, tota ella com un sac de xarpellera rebregat i caigut. La cara amagada, el cap embolicat amb un drap. Immòbil. Podria ser un ninot si no fos perquè del garbuix de roba n'emergia un canell i una mà de debò, aguantant un got amb alguna moneda a dins de cinc i deu cèntims. Una mà seca, ossuda, de pell revellida, amb molts anys o moltes inclemències al damunt, probablement les dues coses alhora.

L'altra era una dona jove, d'uns trenta anys, neta de roba i de cara, una mica refeta, amb aquell punt d'ufana a la carn que en temps dels nostres avis engrescava les mirades dels homes, una mena de lluentor que ara ha perdut aquella requesta, a causa de la imposició de la moda de tirada més aviat anorèxica. Està asseguda a una altra de les tres arcades de l'entrada. Al costat hi té una bossa de roba i una ampolla d'aigua de plàstic de litre i mig. A diferència de la dona menuda i rebregada, ella interpel·la els passants, els demana alguna ajuda, alguna moneda. A terra, al seu costat, un cartellet: "Tinc tres fills que passen gana, necessito una ajuda". Una història potser real o inventada, ves a saber...

Els captaires no em deixen mai indiferent. Sé que n'hi ha de barruts, com el Domingo (del que ja n'he parlat algun cop), que fins i tot presumeix de les seves habilitats engalipant la gent, però la seva fatxenderia desvergonyida no em vacuna, perquè sé que la realitat és molt més complexa, de vegades molt més depriment, molt més incòmoda. Gent realment marginada, molt sola, potser alcoholitzada, potser amb alguna malaltia mental, sense recursos, sense habilitats per demanar-los. Gent que em recorda el que diu el Miquel Fuster (1), un home que després de quinze anys d'indigència i alcoholisme, va aconseguir resocialitzar-se i desintoxicar-se gràcies a l'ajuda de la Fundació Arrels. Diu que no és tan difícil arribar a una situació tan extrema, que encara que ens sembli impossible, en alguna mesura tots hi estem exposats.

Tot és fràgil, en qualsevol moment podem perdre l'estabilitat que hem anat construint i que ens fa sentir segurs. Qualsevol dia, de manera inesperada, ens pot passar que qualsevol situació adversa ens arrossegui. Una situació que mai ens havia passat pel cap que ens pogués tocar a nosaltres. Fins que un dia ens toca. El que sigui, que acabem al carrer, com el Miquel Fuster, o que ens traeixin persones en les que confiem, o que patim malalties invalidants, irreversibles, o que de cop se'ns mori algú a qui estimem molt...

--
(1) Miquel Fuster: miquelfuster.wordpress.com

La Maria del Carme

Quan hi ha un bateig i la mainada va a arreplegar els caramels que per celebrar-ho, seguint la tradició, és llencen des de la finestra de la casa del batejat, la Maria del Carme normalment no hi falta. Barrejada amb la mainada, sobresortint-ne a causa de la seva generosa presència, quan comença la pluja s'ajup i amb el cap cot arreplega caramels amb lleugeresa i desfici, amb molt més delit que molts dels nens i nenes que l'envolten, que de vegades sembla que recullen els caramels de manera rutinària, sense entusiasme, perquè ja tenen de tot i a dojo. La Maria del Carme, en canvi, no perd pistonada, i quan ja en té una bossa prou plena, a punt de petar pel pes, comença a omplir-ne una altra.

Deu tenir uns cinquanta-cinc anys, i la seva silueta sembla la d'una deessa prehistòrica, d'aquestes que representen algunes figuretes de fang de fa milers d'anys. Tota ella arrodonida, té una panxa immensa, uns pits monumentals, com melons (en aquest cas no és una frase feta), uns malucs i un cul encara més immensos. Un munt de quilos tibant-li la samarreta i els pantalons, que és com normalment va vestida. Abans tenia un cos més discret, també arrodonit però no tan desbordat, però d'uns anys ençà se li han anat acumulant els quilos. No és gaire espavilada, més aviat justa, pèro és una bona dona.

Malgrat els quilos, es mou amb agilitat. De fet, és una gran buscadora d'espàrrecs i bolets, i quan n'és el temps fa unes bones caminades. N'hi ha més d'un que li enveja aquesta habilitat. I algun altre que, des que fa ja uns anys es va quedar vídua, potser es deleix per alguna altra cosa...