L'Adela

Trobo l'Adela a la botiga. Deu tenir la meva edat, acostant-se als seixanta. Alhora que la veig, m'arriba la seva fortor, intensa, desagradable. Tota ella és un ruïna. El seu cos llargarut, xuclat i alhora amb el ventre inflat, la manera com va vestida, malgirbada, amb sabatilles pel carrer... A la cara, un intent de somriure, trist, com una ganyota. Havia estat una dona esvelta, presumida, independent, competent, però ja no en queda res.

Quan li arriba el torn, posa damunt del taulell, perquè li apuntin al compte, un paquet de cerveses i mig litre d'alcohol. I pregunta si demà tindran uns pastissets de no sé què. Aquest deu ser el seu règim, pastissets, cerveses, i aquest alcohol, amb el que ves a saber què en fa, perquè en teoria no és apte per al consum, només ho és per a usos higiènics.

L'Adela no és l'única persona alcohòlica del poble, però sí la més visible, la menys discreta. Per la pinta deixada, per la mirada perduda, pel caminar vacil.lant, arrossegant els peus... I perquè de tant en tant demana diners. Jo més aviat la defujo, poques vegades m'aturo a parlar amb ella, i quan ho faig, m'hi entretinc poc. No m'hi sento a gust. Tampoc m'hi sento comportant-me així, evitant-la: "m'incomoda la meva incomoditat". M'agradaria ser més compassiu, sé que és una persona molt desgraciada, a la deriva, incapaç de redreçar el rumb...

Pena, tristesa, rebuig, incomoditat, vergonya, tot això em genera.

La Rossin

Me la trobo esperant que es posi verd el semàfor. Feia potser cinc anys que l'havia vist per darrera vegada, un dia que em va convidar a dinar i que ens ho vam passar molt bé xerrant tota l'estona, recordant sobretot la meva mare, que havia mort uns dos anys abans, i amb la que havien estat molt amigues.

La saludo i no em reconeix. Però conserva la mirada viva de sempre i, quan li dic qui sóc, em recorda immediatament i està contenta, em fa un gran somriure. Té més de noranta anys, i va acompanyada d'una noia sud-americana, que em mira també mig somrient, però crec que alhora amb una mica de recel. És normal, perquè sé que la meva pinta, suposo que per a ella "mig d'indigent", no s'adiu amb la que deu estar acostumada a veure en l'entorn de la Rossin.

La Rossin va correctament vestida, però ni de bon tros de la manera impecable, elegantíssima, com havia vestit sempre. Això m'entristeix una mica, perquè alhora em recorda el meu pare, quan amb la demència senil ja força avançada sortíem a donar un tomb pel carrer. Anava correctament vestit, però com la Rossin, ni de bon tros tal com ell havia anat sempre, malgrat que la meva mare estigués al cas per tal que, sobretot al sortir al carrer, anés "com més ben arreglat millor". Però no era fàcil, perquè amb el cos encongit la roba ja no li queia tan bé, i a més anava sempre en sabatilles, també pel carrer. D'aquestes d'hivern, de roba gruixuda, perquè els seus peus ja no admetien cap altre calçat, tant perquè els tenia inflats com perquè amb el més petit refrec se li podien nafrar. Tal com ja havia passat més d'un cop.

La conversa amb la Rossin és breu, perquè la seva acompanyant l'estira discretament. Ens acomiadem. I veig com travessa el carrer, amb un caminar encara força àgil. Però també força estrany, curiós, com si fos un paper somogut pel vent que la seva acompanyant subjecta perquè no s'envoli. Donant també la sensació d'una gran fragilitat, com si en qualsevol moment es pogués desequilibrar i caure.

El meu pare al final tenia un caminar ben diferent, encarcarat, lent, cada cop més lent, amb el cap mig cot. Ell, que havia tingut sempre un caminar d'allò més enèrgic, decidit, "com si fos un legionari", fent ressonar les seves soles de cuir, amb la seva camisa i americana impecables, perfectament encorbatat, amb el cap alt, segur d'ell mateix. Però es va anar encongint, se li va anar quedant la mirada encantada... tot i que, de tant en tant, com la Rossin, encara somreia, quan potser trobava algú que encara recordava, o quan potser veia alguna cosa que, ves a saber per què, li feia gràcia. Després, més endavant, va arribar un dia que ja no el vaig veure somriure més.

Des de l'altra banda del carrer, per la vorera de l'altre costat veig com s'allunya la Rossin, i m'estic plantat, mirant-me-la, fins que al final la perdo de vista, immers en una estranya sensació de tendresa i tristesa.

Troballes - 2

Un recipient de plàstic, un cul de garrafa retallat, ara escurat i en el que abans algú hi havia posat menjar per als gats dels tombants. A sota, sembla que a tall d'estovalles, uns fulls de diari. Al full visible del damunt, la foto amb la cara somrient i un posat "interessant" d'un cantautor una mica conegut. A més de ser una mica conegut, resulta que conec molt el seu germà, amb el que hi mantinc una bona amistat, des de fa anys. De manera que, encuriosit, agafo les estovalles dels gats, per tal de donar-hi un cop d'ull.

La foto acompanya una entrevista de mitja pàgina. Parla de sensibilitat, d'espiritualitat, d'aprofundir en els sentiments, d'energia creadora, de justícia, de compromís social... El cas és que, gràcies al seu germà, també tinc "una versió en clau familiar" del germà artista una mica diferent. Un germà artista que, tot i tenir potser ja quaranta anys, tot i tenir uns pares ja molt grans i cada cop una mica més dependents i necessitats de l'ajuda dels fills, es segueix comportant com un nen petit, capriciós, voluble, pendent només de les seves necessitats, aportant "problemes en lloc de solucions" en l'àmbit familiar, preocupat sempre dels seus enamoraments i desenamoraments, ocupat amb els seus "importantíssims" projectes artístics, interessat al capdavall, única i exclusivament, pel seu melic. Això sí, mentre alhora fa cançons "amb lletres d'una gran sensibilitat", mentre fa grans discursos de grans paraules quan té l'ocasió de dir alguna cosa en públic...

De vegades n'hem parlat amb el seu germà. Coincidim: que pesades que són aquesta mena de persones... i que poc conscients són, del pesades que són. Aquest cop, però, les grans paraules han acabat a un lloc sembla que força adequat: d'improvisades estovalles del menjar per a uns gats del carrer.

Troballes

Hi ha gent que va pel carrer mirant els aparadors. A mi, en canvi, els ulls se me'n van cap a una altra banda. Una de les coses que normalment miro, a més de les pintes de la gent amb la que em vaig creuant, són els voltants dels contenidors d'escombraries, perquè l'experiència em diu que de tant en tant hi faig alguna bona troballa.

Per a mi una bona troballa ho és, per exemple, la de fa uns dies: una postal o felicitació que fa mig segle un nen va fer per a la seva mare, i que em fascina quan la trobo enmig d'altres papers, factures, llibres, mitjons, retalls de roba i alguns altres objectes escampats per la vorera d'un petit carrer poc transitat. Els llibres són novel.letes suposo que dolentes de lladres i serenos, d'autors que no em sonen de res, i no en faig cap cas.

M'entretinc tafanejant aquell revoltim de papers i robes, i gràcies a algunes dades dedueixo que l'autor del dibuix, quan el va fer l'any 1963, tenia nou anys, igual que jo. Cinc anys més tard aquest noi anava al "Colegio Nacional Uruguay", de Barcelona, i va aprovar el quart de batxillerat amb una nota mitja de 6,55 (a mi  aquell any em van suspendre).

Què se'n deu haver fet, d'aquell noi? És viu? Com és que aquests papers han acabat al carrer? Qui els ha llençat? I per què d'aquesta manera, deixant-los tirats a la vorera?

D'altra banda, troballes com aquesta em recorden l'efímer que és tot plegat i el destí que ens espera, a nosaltres i a tot allò que conforma el nostre món personal, i que sovint valorem tant. Sí, més aviat o més tard acabarem oblidats com aquesta felicitació. I les nostres coses igual, algun dia a dins d'un contenidor d'escombraries, i després convertides en fum a alguna incineradora de residus o compactades a algun abocador, entremig de tones de pudentes deixalles.

Ves quines coses, i tant importants que ens pensem que som... De tota manera, a  mi aquestes reflexions no m'amarguen el dia, més aviat em fan somriure: ser conscient de la brevetat de la vida i de la nostra insignificança i, alhora, ser capaç de gaudir el moment present, amb els diferents "prodigis i meravelles" que ens envolten...

Els Palomas

A l'entrada del petit cementiri de Sant Pere Sallavinera, a l'arcada de la porta, hi ha un alt relleu amb el símbol de la bandera pirata: dos ossos encreuats formant una x, i al damunt una calavera. El cementiri està apartat del poble. La porta està tancada només amb un passador, de manera que no hi ha cap impediment per a entrar-hi, si vols.

Les làpides més antigues tenen menys de cent anys, són dels anys vint del segle passat, per tant, abans devien enterrar la gent a alguna altra banda, potser com a d'altres pobles, al cementiri que molts cops hi havia adossats a les esglésies, i que amb el pas del temps s'anaven quedant petits.

Tots els morts estan enterrats en nínxols, excepte un capellà. Aquest està enterrat a dins de la petita capella del cementiri, al peu de l'altar. Una bona llosa a terra, tota historiada, ho explica. Qüestió de categories: ja se sap que una cosa és el clero i una altra el poble, i s'han de conservar les distàncies, ni que sigui dins d'un cementiri tan petit, gairebé "casolà".

A banda de la bandera pirata (val a dir que dominada, damunt de l'arc de l'entrada, per una creu de pedra), un altre tret del cementiri que crida l'atenció és que en moltes làpides, a més del nom del mort o la morta (i l'any de defunció), també hi ha escrit el nom de casa: Cal Xandri, Cal Manel, Cal Morros...

Entre els morts, hi trobo aquests: Florentina Palomas Riera (1931), Jaume Palomas Puigdellívol (1941), E. Palomas (1976), Jaume Palomas Riera (1987), Jaume Palomas Sapera (1998), Maria Pou Palomas (2007), Soledat Palomas Sapera (2010). Tenen en comú que tots es diuen Palomas, un cognom que em sembla que no és gaire corrent, i que relaciono amb aquest territori, aquesta part de l'Anoia i el Bages.

Un dels meus besavis es deia Miquel Saumell Palomas, i de fet vivia relativament a la vora d'aquí, a una masia a uns cinc quilòmetres de Jorba. Mentre em miro les làpides penso que potser sóc parent d'algun d'aquests morts, a través d'algun avantpassat Palomas comú...

Trichocereus peruvianus

A la terrassa de la meva companya hi ha florit un trichocereus peruvianus. Durant dies s'ha anat inflant la poncella, per badar-se al final de manera espectacular i durar llavors la flor només unes hores, pansint-se a continuació de seguida.

La primera persona que em va fer grans elogis d'aquest cactus, conegut popularment com San Pedro, va ser el Joan, un neorural molt especial, molt aficionat a totes les substàncies al.lucinògenes. D'aquest cactus em va explicar que algunes de les seves parts contenien diferents proporcions de mescalina, la substància al.lucinògena que normalment s'associa al peiot (lophophora williamsii). "Amb l'avantatge", em va dir el Joan, que aquí el San Pedro hi viu fàcilment i, al ser de gran envergadura, l'obtenció de mescalina és més fàcil. El San Pedro és originari de Mèxic, però és fàcil trobar-ne a parcs i jardins particulars de per aquí.

Llegeixo ara a una pàgina virtual de gent interessada en aquests temes al.lucinògens que en el cas del San Pedro la proporció més gran de mescalina es troba a les llavors, així que, si ara tingués tirada a aquesta mena d'experiències, tindria una bona ocasió d'experimentar. El cas, però, és que aquestes activitats mai m'han interessat gens ni mica, una manca d'interés natural que encara s'ha consolidat més en veure els efectes devastadors que he vist en alguns coneguts a causa del consum de substàncies psicoactives.

Trens i pega-dolces

Passo a saludar el Lluís, a la botigueta de llaminadures i gelats que durant la campanya d'estiu té oberta a tocar de la platja. El Lluís és un apassionat dels trens en miniatura, i entre client i client em posa al dia dels progressos de la maqueta en la que, fa anys, està treballant, i en la que, com a novetat, ara m'explica que hi vol incorporar també una reproducció de l'antiga estació de Roda de Barà. M'ho explica amb tanta passió que, tot i que a mi això dels trens en miniatura no m'interessa gens ni mica, no se'm fa pesat, perquè em fascina el seu entusiasme.

De mica en mica em vaig fent una idea de les dimensions i de l'estat actual del seu projecte ferroviari: una habitació de quatre per cinc metres completament ocupada per la complicada i atapeïda xarxa de vies en miniatura que hi ha anat muntant, i que a més encara no està acabada, ja que hi vol afegir unes rampes i incorporar-hi un segon nivell. Ara de moment es dedica a estendre vies i anar-les connectant, incorporant diferents sensors electrònics a les enforcadures, de manera que, un cop tot sincronitzat, des del "comandament digital central" pugui fer circular els trens pels diferents recorreguts possibles, sense que descarrilin ni topin els uns amb els altres. M'explica que ja té trens i locomotores de tota mena, diferents trens de rodalies, de mercaderies, Talgos, Aves, locomotores elèctriques, dièsel i de vapor, i que aquestes darreres, quan es posen en marxa, fan el soroll pertinent, fins i tot els xiulets...

És la seva passió. En aquesta habitació plena de vies en la que s'ha de moure de manera precària per tal d'arribar als diferents racons, s'hi passa totes les hores i els dies que li deixen lliures les seves activitats "productives": a l'estiu, aquesta botigueta de llaminadures, i la resta de l'any, la seva dedicació al conreu de la vinya, les oliveres i l'hort. Sentint-lo, d'una banda trobo fantàstic que algú es pugui inventar un entreteniment que l'ompli tant com a ell aquesta maqueta ferroviària... i alhora em fa una cosa estranya, que tanta energia i esforços els inverteixi en una cosa tan irrellevant.

Entremig de les explicacions sobre la maqueta, el Lluís va cobrant gelats, pega-dolces, xiclets i tot un acolorit i extens ventall de llaminadures de tota mena de colors, formes i consistències, algunes amb tota la pinta d'haver estat elaborades als propers polígons petroquímics de Tarragona, de tant artificial com és el seu aspecte. Val a dir que, venent llaminadures, parlant dels trens, fent el que sigui, el Lluís sempre somriu... per això ve tant de gust passar-lo a saludar.

El Manolo - 4

La porta del pis on viu des de fa anys el Manolo amb la família de l'Eduard sembla la caixa forta d'un banc. Truco a mitja tarda, sento passes que s'acosten, m'adono que em guaiten per l'espiell i, llavors, a continuació, fressa de claus i moviments de mecanismes de panys i forrellats.

No s'hi veu gaire, a l'escala hi ha poca claror i a l'entrada del pis també. Però veig la cara cansada i alhora somrient de l'Eduard que em saluda. Encara a l'entrada, m'explica que han arribat a un punt que la situació s'ha fet insostenible. El Manolo té ja 97 anys i cada cop necessita més ajudes de tota mena, i l'Eduard i la seva germana estan esgotats. De manera que han demanat plaça per al Manolo a una residència, cosa que ell encara no sap. Però no se'ls pot fer cap retret, han acollit el Manolo, com un més de la família, durant trenta anys, els darrers dedicant-li cada vegada més atencions i temps, a mesura que ell s'ha anat envellint i perdent autonomia. Fins ara se n'han ocupat, i amb molta paciència, perquè, també s'ha de dir: el Manolo no és fàcil, d'una banda és de força bona mena, però alhora molt tossut i feréstec, i de vegades també amb un punt de malícia.

El Manolo, que havia trescat com un isard per les muntanyes durant bona part de la seva vida, durant uns anys perseguit per la Guàrdia Civil (durant els seus temps amb els maquis), més tard fent de vaquer, o anant a recollir herbes remeieres...Tota la vida un animal de bosc, bé, excepte els anys engarjolat durant la postguerra, en condicions molt dures. Anhelant llavors recuperar la llibertat, que li va costar anys de recuperar. Esquerp, anant sempre que ha pogut al seu aire, tossut, independent, irònic, vital, fins que fa ja uns quants anys li va començar a fallar la salut.

Ara només en queda un home derrotat, enfonsat en una butaca, queixant-se d'un mal, d'un altre, cansat de viure, o més ben dit, de malviure així, sense poder treballar els seus horts, sense taleiar serrats i horitzons, sense trescar per les muntanyes, sense poder fer els ungüents que feia amb les seves barreges d'herbes, olis i ceres, sense poder encendre el foc, sense poder-se preparar al matí els seus bols de farro amb llet, remenant lentament el tupí, sense delit per dir alguna de les seves ocurrències, sobre el que fos, sobre els polítics, la Guàrdia Civil, aquell veí avariciós o l'altre tan murrí... sense res, només amb una mirada apagada i trista, d'home derrotat i acabat.

Fer-se gran té alguna cosa bona... però fer-se vell, xacrós, incontinent, desmemoriat, rondinaire, desvalgut, és una merda. Pobre Manolo, i pobres de tots nosaltres, si acabem com ell...

Més genealogies

"Al final del segle XVIII o començament del XIX, Josep Saumell i Maria Piquer van tenir dos fills, Joan Saumell Piquer i Josep Saumell Piquer. Joan Saumell Piquer es va casar amb Maria Palomas Rovira, filla de Pau Palomas i Maria Rovira. Van tenir quatre fills: Miquel, Gabriel, Maria i Josep Saumell Palomas. Miquel Saumell Palomas, el gran, es va casar amb Úrsula Soler, i van tenir cinc fills: Antònia, Maria, Josep, Miquel i Jaume Saumell Soler. El tercer, Josep Saumell Soler, fou el vostre picapedrer al pla del Magre."

A través d'un germà, m'arriba aquesta nota d'una besneta de l'Antònia Saumell Soler, la germana gran de Josep Saumell Soler, que a més de "picapedrer al pla del Magre", es veu que era el meu avi. Ho dic així perquè amb las geanologies per via masculina més val no jugar-s'hi cap dobler ni posar cap mà al foc...

I ja que hi som, pel que fa a les genealogies que segueixen la via femenina, en principi més fiables, no sempre és tot tan obvi, només cal seguir les notícies de compravendes de nadons que darrerament han anat sortint a la premsa. Bé, és clar, em refereixo a les paternitats "biològiques", diferents de les "socials" (les persones que al capdavall fan de pare o de mare, amb independència que hagin o no hagin contribuit a la configuració genética d'una determinada criatura).

Un punt que també ens obre una altra finestra, la dels pares o mares "oficials" (biològics o no), que de fet no exerceixen com a tals, i que per tant potser és una mica injust que figurin a les genealogies. I en paral.lel, el protagonisme genealògicament invisible d'aquelles persones que, sense ser ni pares ni mares, acaben fent, per les raons que siguin, aquesta funció paternal o maternal.

Però és clar, seria molt complicat intentar incorporar totes aquestes informacions a l'hora d'elaborar arbres genealògics, sobretot les "incidències" relatives a les infidelitats i els fills concebuts o engendrats fora del matrimoni, dels que en general, si es pot, se n'amaga discretament aquest origen "inconfessable".

Ep, ja sabem que "en principi aquestes coses només passen a les altres famílies", de cap manera a la pròpia, però diguem que si més no, com a "hipòtesi de treball", s'ha de contemplar aquesta possibilitat. I per tant també, l'eventual fragilitat de la veracitat de tot plegat.

Una altra cosa és que la veritat sigui realment rellevant. Perquè potser el més assenyat o convenient és aconformar-nos amb tenir un relat coherent, amb el que ens hi sentim a gust, tant si està basat en fets reals com inventats. En Martin A. Conway en parlava fa uns dies a La Vanguardia (9-7-2012): "La fidelitat als fets, per part de la memòria, se'm fa cada cop més irrellevant".

Records i relats

Em diu:
-M'ho ha explicat un germà.
Un germà seu?
Un germà de qui?
Un germà escolapi o marista?
Un Germà, algú que es diu així?
-M'ha explicat un germà
el que li va passar a un cosí...
Un dia amb un nebot...
(sobretot, si no preguntem,
ho entenem com volem)
I així anem teixint
els nostres records i relats.