Agulla, antena, arcabús, banya, ciri, clau, cuc, dolçaina, flabiol, furó, garrot, llança, lluquet, martell, pal, pastanaga, pistola, porro, punyal, rave, rella, rossinyol, xeringa... La relació no és ni de bon tros exhaustiva: són només algunes de les formes de referir-se al "membre viril" incloses en diferents textos del segle XVII o anteriors recollits al "Vocabulari eròtic de la llengua catalana" (Pep Vila, El Llamp, 1987).
A banda de les diferents metàfores del "carall o membre" (vinga, alguns més: arcabús, fava, instrument, pinzell..), em crida l'atenció sobretot una referència als "homenixols i fembrixoles", diminutius pejoratius d'home i dona. Em recorda els "hòmens, homenets i moniatos" del Pep Onclet, veí de carrer fins que es va morir, un pou de saviesa de frases fetes i vocabulari, sense ell ser-ne gota conscient.
Del llibre també em criden l'atenció algunes cites de processos de la Inquisició que posen els pels de punta. Com aquesta: "... cometent pecat contra natura, que havia conegut carnalment una mula, lo qual Antoni fou condempnat que cavalcant en lo dors de dita mula corregués la vila e aprés fossen amanats e cremats fora la porta Plegadissa en lo loc acostumat en tal manera que dels ossos e carns dels dits catius e mula fos feta pòlvora" (p. 82).
Una altra descoberta que m'atrapa és la de les "trunyelles", sinònim de trenes, citades en aquest cas amb l'accepció de deixuplines ("assot fet de cordetes o de cadenes, especialment el que fan servir els penitents per a flagel·lar-se", diu el DEC). Això de les trunyelles em crida l'atenció perquè, en singular, és també el nom d'una finca de la comarca on visc. I a més em recorda una altra història completament diferent: les referències a les deixuplines que havia vist, esgarrifat, a alguns llibres sobre el Josemaria Escrivá de Balaguer que hi havia a la biblioteca de la casa dels meus pares.
El llibre del Pep Vila el trobo a casa d'un amic, la vesprada de cap d'any (ens hem conxorxat, la seva companya, més festera, no hi és, i nosaltres celebrarem el cap d'any tal com ens agrada als dos: a les nou sopar, a les onze a dormir, el telèfon desendollat). Abans de les onze fullejo el llibre una estona. M'agrada, trobo divertit que, de qualsevol tema, sigui el que sigui, si algú es posa a furgar-hi i s'hi entreté el temps necessari, en pugui acabar sortint un text entretingut, o fins i tot molt entretingut.
6 de gen. 2013
5 de gen. 2013
A qui ho vulgui escoltar
A qui ho vulgui escoltar:
que quedi ben clar,
no sóc de fiar.
Apa, ara ja està dit.
que quedi ben clar,
no sóc de fiar.
Apa, ara ja està dit.
3 de gen. 2013
Franquista / franquícia
Per a segons quines feines faig servir un editor web força antic (del 2001, cosa que en el món informàtic és una peça de museu). Té un corrector ortogràfic que sobretot és útil per a detectar errates si són molt clares, ja que esperar-ne més prestacions no és assenyat. Per exemple, em diverteix veure que em ressalta com a incorrecte "franquista" alhora que em proposa com a alternativa "franquícia"...
Tanmateix, a banda de detalls (o acudits) com aquest, la veritat és que és un programa que com a editor funciona molt bé. M'hi trobo sovint, que les versions antigues de molts programes em van molt millor que les noves. Això, si aconsegueixo "enganyar" els sistemes operatius moderns que d'entrada intenten (i molts cops aconsegueixen) impedir que funcionin els programes antics.
Tot està pensat amb el mateix objectiu: que ja sigui pel maquinari o pel programari, no puguis viure mai tranquil. En aquesta guerra desigual, hi ha dues opcions de supervivència: la primera és la que volen ells, que segueixis el seu ritme d'actualitzacions i novetats. La segona és mirar de girar-t'hi d'esquena, i intentar sobreviure amb les eines que ja tens i coneixes. De vegades és possible, si més no en part, i en aquests casos, a banda del que t'estalvies (en diners i hores d'aprenentatges) alhora et dóna molt de gust: "pam-i pipa, colla de pirates estafadors, me n'he sortit!".
D'altra banda, de vegades som nosaltres mateixos els que ens compliquem la vida, i en aquest casos l'alternativa és tan senzilla com que no ens encaparrem en inventar-nos un problema quan ja tenim operativa la solució. Pel que fa a escriure, que és el que al llarg dels anys he fet més amb els ordinadors, crec que he aconseguit organitzar-m'ho amb força sensatesa.
Fa uns vint-i-cinc anys vaig començar a fer servir per a escriure el WordStar. El duia a la butxaca en un disquet (de 3,5 i baixa densitat), i en el mateix disquet del programa hi guardava els textos, de manera que si anava a casa d'algú que tingués ordinador podia aprofitar per a escriure, o per a imprimir el que ja havia escrit. El vaig aprendre a fer anar en deu minuts, i durant molts anys el vaig fer servir, sense cap aprenentatge addicional.
Més tard, quan vaig començar a fer servir el Windows 95, per a escriure em vaig passar al bloc de notes. I segueixo fent-lo servir. Amb el bloc de notes la inversió en aprenentatge va ser de mig minut. Tot el que escric ho escric amb el bloc de notes, que alhora em serveix per a fer segons quines correccions del codi HTML.
Fa uns anys vaig buscar una imitació del bloc de notes que no fos de Microsoft, perquè en les noves versions de Windows el bloc de notes cada cop funciona pitjor (sembla mentida, que un programet tan elemental siguin capaços de fer-lo funcionar malament). La inversió en aprenentatge d'aquest nou bloc de notes (Metapad) ha estat zero. Aprofito per dir-ho: el Microssoft Word ni el toco, em fa urticària.
Ja he dit que el que faig més amb l'ordinador és escriure, i per tant és obvi que pel que fa a aquesta activitat el balanç entre aprenentatge i amortització ha estat molt favorable: porto molts anys i moltes hores teclejant textos, amb un aprenentatge total d'onze minuts. En canvi, com a contrapartida, haig de reconèixer que d'altres utilitats informàtiques m'han generat bastants maldecaps i alhora les he rendibilitzat proporcionalment poc, o molt poc. De fracassos, immenses marrades i aprenentatges inútils no puc negar que també en tinc uns quants al meu currículum.
Tanmateix, a banda de detalls (o acudits) com aquest, la veritat és que és un programa que com a editor funciona molt bé. M'hi trobo sovint, que les versions antigues de molts programes em van molt millor que les noves. Això, si aconsegueixo "enganyar" els sistemes operatius moderns que d'entrada intenten (i molts cops aconsegueixen) impedir que funcionin els programes antics.
Tot està pensat amb el mateix objectiu: que ja sigui pel maquinari o pel programari, no puguis viure mai tranquil. En aquesta guerra desigual, hi ha dues opcions de supervivència: la primera és la que volen ells, que segueixis el seu ritme d'actualitzacions i novetats. La segona és mirar de girar-t'hi d'esquena, i intentar sobreviure amb les eines que ja tens i coneixes. De vegades és possible, si més no en part, i en aquests casos, a banda del que t'estalvies (en diners i hores d'aprenentatges) alhora et dóna molt de gust: "pam-i pipa, colla de pirates estafadors, me n'he sortit!".
D'altra banda, de vegades som nosaltres mateixos els que ens compliquem la vida, i en aquest casos l'alternativa és tan senzilla com que no ens encaparrem en inventar-nos un problema quan ja tenim operativa la solució. Pel que fa a escriure, que és el que al llarg dels anys he fet més amb els ordinadors, crec que he aconseguit organitzar-m'ho amb força sensatesa.
Fa uns vint-i-cinc anys vaig començar a fer servir per a escriure el WordStar. El duia a la butxaca en un disquet (de 3,5 i baixa densitat), i en el mateix disquet del programa hi guardava els textos, de manera que si anava a casa d'algú que tingués ordinador podia aprofitar per a escriure, o per a imprimir el que ja havia escrit. El vaig aprendre a fer anar en deu minuts, i durant molts anys el vaig fer servir, sense cap aprenentatge addicional.
Més tard, quan vaig començar a fer servir el Windows 95, per a escriure em vaig passar al bloc de notes. I segueixo fent-lo servir. Amb el bloc de notes la inversió en aprenentatge va ser de mig minut. Tot el que escric ho escric amb el bloc de notes, que alhora em serveix per a fer segons quines correccions del codi HTML.
Fa uns anys vaig buscar una imitació del bloc de notes que no fos de Microsoft, perquè en les noves versions de Windows el bloc de notes cada cop funciona pitjor (sembla mentida, que un programet tan elemental siguin capaços de fer-lo funcionar malament). La inversió en aprenentatge d'aquest nou bloc de notes (Metapad) ha estat zero. Aprofito per dir-ho: el Microssoft Word ni el toco, em fa urticària.
Ja he dit que el que faig més amb l'ordinador és escriure, i per tant és obvi que pel que fa a aquesta activitat el balanç entre aprenentatge i amortització ha estat molt favorable: porto molts anys i moltes hores teclejant textos, amb un aprenentatge total d'onze minuts. En canvi, com a contrapartida, haig de reconèixer que d'altres utilitats informàtiques m'han generat bastants maldecaps i alhora les he rendibilitzat proporcionalment poc, o molt poc. De fracassos, immenses marrades i aprenentatges inútils no puc negar que també en tinc uns quants al meu currículum.
16 de des. 2012
Primer li van embargar el pis al meu veí
Primer li van embargar el pis al meu veí.
I jo no vaig dir res.
Després li van embargar la tenda de campanya.
I tampoc vaig dir res.
Més tard el van fer fora del caixer on dormia.
I vaig seguir sense dir res.
Al final no el van ni deixar dormir sota el pont,
perquè deien que donava una mala imatge.
I tampoc vaig dir ni fer res.
Ara és de nit.
Sento les sinistres petjades
del director del banc on tinc l'hipoteca.
Estic acollonit i sol, sé que estic perdut.
Serà implacable.
I a l'escala ja no hi queda ningú
a qui poder demanar ajuda:
tots els veïns han estat desnonats.
(amb el permís de Martin Niemöller, ben conscient que el seu poema original és molt millor)
I jo no vaig dir res.
Després li van embargar la tenda de campanya.
I tampoc vaig dir res.
Més tard el van fer fora del caixer on dormia.
I vaig seguir sense dir res.
Al final no el van ni deixar dormir sota el pont,
perquè deien que donava una mala imatge.
I tampoc vaig dir ni fer res.
Ara és de nit.
Sento les sinistres petjades
del director del banc on tinc l'hipoteca.
Estic acollonit i sol, sé que estic perdut.
Serà implacable.
I a l'escala ja no hi queda ningú
a qui poder demanar ajuda:
tots els veïns han estat desnonats.
(amb el permís de Martin Niemöller, ben conscient que el seu poema original és molt millor)
13 de des. 2012
Tremolant de fred
Tremolant de fred,
trobes un raconet arrecerat del vent
on hi bat un petit però meravellós doll de sol.
I et quedes allí, quiet, immòbil,
deixant-te penetrar per l'escalfor:
una sensació sublim.
Un altre dia, al vespre,
arribes retut a casa, suat i brut,
després d'hores guanyant-te el jornal
podant ceps o esporgant oliveres.
I et rentes, i descanses:
una altra sensació inefable.
Escrivint sobre els instants
sublims i inefables,
fent-te pam-i-pipa,
van fugint.
trobes un raconet arrecerat del vent
on hi bat un petit però meravellós doll de sol.
I et quedes allí, quiet, immòbil,
deixant-te penetrar per l'escalfor:
una sensació sublim.
Un altre dia, al vespre,
arribes retut a casa, suat i brut,
després d'hores guanyant-te el jornal
podant ceps o esporgant oliveres.
I et rentes, i descanses:
una altra sensació inefable.
Escrivint sobre els instants
sublims i inefables,
fent-te pam-i-pipa,
van fugint.
5 de des. 2012
Sense estar-hi avesat
Sense estar-hi avesat,
aquesta cervesa que m'he begut
m'ha emboirat els pensaments.
Suaument.
I amb aquest dolç mareig
he anat passejant per l'escullera,
esquitxat per les fines gotes
projectades per les onades
en desfer-se contra les roques.
aquesta cervesa que m'he begut
m'ha emboirat els pensaments.
Suaument.
I amb aquest dolç mareig
he anat passejant per l'escullera,
esquitxat per les fines gotes
projectades per les onades
en desfer-se contra les roques.
3 de des. 2012
La Clara
L'avantatge de parlar dels morts és que ja no et cal pensar en el que pensaran si llegeixen el que escrius: com que estan morts, ni llegeixen ni pensen. Fa gairebé un any, em va arribar aquest missatge d'un germà meu:
"La nostra cosina Clara ahir va ingressar en un hospital degut a un edema de pulmó agut del que molt possiblement no se’n sortirà. Fa molt temps va ser diagnosticada de càncer amb diverses metàstasis, i rebia quimioteràpia que degut a aquesta complicació ara li han hagut de retirar. Està amb oxigen i sembla que el seu final pot ser qüestió de pocs dies, així de clar m’ho ha dit ella mateixa fa una estona quan hi he parlat."
Crec que tenia setanta anys. Feia sis anys, que li havien diagnosticat el càncer. I efectivament, van ser pocs els dies que encara va viure, només nou. La de la Clara és la mort familiar més recent. Amb la seva mort ja no em queda cap cosí de la banda paterna, ja que el seu germà, més jove que ella, va morir deu anys abans, de manera sobtada, crec que a causa d'un atac de cor.
La Clara era monja. Era una dona activa, inquieta, de constitució prima i nerviosa, sempre amb una cara riallera. I alhora amb un aire de monja que, es vestís com es vestís, la delatava d'una hora lluny. Ep, amb això de "l'aire de monja" no vull dir que totes les monges tinguin aquest aire, i que per tant siguin sempre fàcilment identificables, encara que no duguin l'hàbit. N'hi ha que no encaixen en aquest subjectiu estereotip, n'hi ha que poden passar, que passen, del tot desapercebudes, però des del meu punt de vista són més aviat l'excepció que confirma la regla.
La Clara considerava que la seva família era la seva congregació, a la que s'hi dedicava en cos i ànima. No sé exactament la feina que feia, però tinc entès que tenia càrrecs de responsabilitat. Quan li van diagnosticar el càncer vivia a l'estranger, en una de les comunitats de la congregació. Llavors va tornar cap aquí, inicialment amb la idea de recuperar-se i tornar a marxar. Però ja es va quedar, perquè la seva salut, en lloc de refer-se, es va anar deteriorant cada cop més. Aquests darrers anys vivia també en una comunitat de la seva congregació, i crec que malgrat la malaltia, durant algun període que es va trobar més bé, va tornar a treballar una mica, no sé del cert si en tasques docents.
Quan li va fallar la salut la Clara va venir, però no va venir uns anys abans, quan la salut li va fallar a la seva mare. No va venir aleshores tot i que, els seu únic germà, el Josep, llavors encara viu, li ho va primer suggerir i després demanar, fins i tot de manera reiterada, perquè la seva mare estava cada cop més malament i tenia un grau de dependència cada cop més elevat. Torno a citar el meu germà:
"Quan la mare de la Clara temps abans de morir, va començar a necessitar assistència continuada, el Josep li va demanar a la seva germana amb molta insistència que, tota vegada que tenia menys obligacions familiars que ell (o almenys ell així ho interpretava), potser hagués estat convenient que, com a bons germans, es repartissin la feina. La Clara s’hi va negar en rodó, va dir que ella tenia les seves obligacions lluny i que això no li permetia cuidar-se de la seva mare. Va arribar a diferenciar entre la seva família actual i la seva família de sang. (...) coses de la vida que dissortadament passen a moltes famílies."
Sempre he pensat que la Clara devia tenir remordiments, tant per la mort de la seva mare sense que ella se n'hagués ocupat gens ni mica, com per la del seu germà. Jo a ell el coneixia poc (quan va morir feia potser vint-i-cinc anys que no el veia), però tinc la idea que era una persona d'una gran sensibilitat i generositat, i suposo que no va entendre mai l'actitud de la seva germana envers las seva mare durant aquella difícil i darrera etapa.
"La nostra cosina Clara ahir va ingressar en un hospital degut a un edema de pulmó agut del que molt possiblement no se’n sortirà. Fa molt temps va ser diagnosticada de càncer amb diverses metàstasis, i rebia quimioteràpia que degut a aquesta complicació ara li han hagut de retirar. Està amb oxigen i sembla que el seu final pot ser qüestió de pocs dies, així de clar m’ho ha dit ella mateixa fa una estona quan hi he parlat."
Crec que tenia setanta anys. Feia sis anys, que li havien diagnosticat el càncer. I efectivament, van ser pocs els dies que encara va viure, només nou. La de la Clara és la mort familiar més recent. Amb la seva mort ja no em queda cap cosí de la banda paterna, ja que el seu germà, més jove que ella, va morir deu anys abans, de manera sobtada, crec que a causa d'un atac de cor.
La Clara era monja. Era una dona activa, inquieta, de constitució prima i nerviosa, sempre amb una cara riallera. I alhora amb un aire de monja que, es vestís com es vestís, la delatava d'una hora lluny. Ep, amb això de "l'aire de monja" no vull dir que totes les monges tinguin aquest aire, i que per tant siguin sempre fàcilment identificables, encara que no duguin l'hàbit. N'hi ha que no encaixen en aquest subjectiu estereotip, n'hi ha que poden passar, que passen, del tot desapercebudes, però des del meu punt de vista són més aviat l'excepció que confirma la regla.
La Clara considerava que la seva família era la seva congregació, a la que s'hi dedicava en cos i ànima. No sé exactament la feina que feia, però tinc entès que tenia càrrecs de responsabilitat. Quan li van diagnosticar el càncer vivia a l'estranger, en una de les comunitats de la congregació. Llavors va tornar cap aquí, inicialment amb la idea de recuperar-se i tornar a marxar. Però ja es va quedar, perquè la seva salut, en lloc de refer-se, es va anar deteriorant cada cop més. Aquests darrers anys vivia també en una comunitat de la seva congregació, i crec que malgrat la malaltia, durant algun període que es va trobar més bé, va tornar a treballar una mica, no sé del cert si en tasques docents.
Quan li va fallar la salut la Clara va venir, però no va venir uns anys abans, quan la salut li va fallar a la seva mare. No va venir aleshores tot i que, els seu únic germà, el Josep, llavors encara viu, li ho va primer suggerir i després demanar, fins i tot de manera reiterada, perquè la seva mare estava cada cop més malament i tenia un grau de dependència cada cop més elevat. Torno a citar el meu germà:
"Quan la mare de la Clara temps abans de morir, va començar a necessitar assistència continuada, el Josep li va demanar a la seva germana amb molta insistència que, tota vegada que tenia menys obligacions familiars que ell (o almenys ell així ho interpretava), potser hagués estat convenient que, com a bons germans, es repartissin la feina. La Clara s’hi va negar en rodó, va dir que ella tenia les seves obligacions lluny i que això no li permetia cuidar-se de la seva mare. Va arribar a diferenciar entre la seva família actual i la seva família de sang. (...) coses de la vida que dissortadament passen a moltes famílies."
Sempre he pensat que la Clara devia tenir remordiments, tant per la mort de la seva mare sense que ella se n'hagués ocupat gens ni mica, com per la del seu germà. Jo a ell el coneixia poc (quan va morir feia potser vint-i-cinc anys que no el veia), però tinc la idea que era una persona d'una gran sensibilitat i generositat, i suposo que no va entendre mai l'actitud de la seva germana envers las seva mare durant aquella difícil i darrera etapa.
22 de nov. 2012
Don Marcelo
La darrera vegada que ens va visitar la meva tia Clara ens va explicar moltes anècdotes de les seves activitats missioneres. La que em va agradar més, perquè la trobo molt descriptiva del seu compromís religiós i social, és la d'una petició a Don Marcelo. Es veu que al poble on vivia ella, en una zona selvàtica controlada pels narcotraficants, hi havia un noi amb una malaltia mental. Les monges, d'acord amb la família, van considerar que estaria bé poder-lo portar a una localitat més gran, per tal d'intentar ajudar-lo. Però és clar, això valia bastants diners. De manera que la meva tia va recórrer a qui pensava que podria afluixar la mosca, el mafiós local, Don Marcelo, la persona més influent en aquell tram de riu i també amb més diners. Per descomptat tots provinents d'activitats il.legals, per no dir criminals.
Se'n va anar a casa seva, va passar el filtre de guardaespatlles armats i, un cop davant seu, li va dir: "Miri, Don Marcelo, que tenim aquest noiet molt malaltet, i necessita ajuda, l'hauríem d'enviar a tal lloc, perquè el puguin curar, però això val plata". I Don Marcelo li va contestar: "Miri germana, que ja m'agradaria, perquè ja sap que a vostès les respecto molt, però les coses estan molt complicades, i això són molts diners, i no puc". Bé, això va ser l'inici d'un diàleg una mica llarg, amb petites variacions en les preguntes i respostes. Com que la cosa estava encallada, al final la meva tia, com a última carta, va recórrer a un argument de més pes, i li va dir: "Miri, Don Marcelo, que algun dia tots ens hem de morir, i el dia que ens morim, quan truquem al cel ens trobarem Sant Pere a la porta, i seria una llàstima que llavors ell li digués que li sap molt de greu, però que recorda que un dia vostè no va voler ajudar aquest noi, quan ho hauria pogut fer, i que ho sent, però que no pot entrar al cel".
Don Marcelo li va a tornar a dir que no. Però quan va començar a fosquejar van trucar a la porta de la petita casa de les monges, quatre parets amb dues estores a terra. Temorenques, perquè a aquelles hores no sabien qui podria ser, van obrir, i es va presentar un home dient que venia de part de Don Marcelo. Portava els diners. I l'encàrrec de dir-los que Don Marcelo els demanava que resessin per ell.
Don Marcelo no tenia por dels assassinats i les extorsions que havia consentit i ordenant, que seguia consentit i ordenant dintre de la seva zona d'influència. Però si que tenia por que, el dia que es morís, Sant Pere li passés comptes de la demanda que no va atendre d'una monja. Això l'havia acollonit. D'anècdotes d'aquesta mena la meva tia en podia explicar a senallades, després d'anys vivint entre pobres de solemnitat i narcotraficants. Va haver d'aprendre a actuar a l'empara de la seva personal "teologia de la supervivència", creada com a conseqüència de les delicades situacions que havia de viure. Tant ella com totes les persones religioses com ella que, malgrat viure enmig de les més grans injustícies, no volien renunciar, no volen renunciar, a la seva vocació de treballar a favor dels més desfavorits.
Se'n va anar a casa seva, va passar el filtre de guardaespatlles armats i, un cop davant seu, li va dir: "Miri, Don Marcelo, que tenim aquest noiet molt malaltet, i necessita ajuda, l'hauríem d'enviar a tal lloc, perquè el puguin curar, però això val plata". I Don Marcelo li va contestar: "Miri germana, que ja m'agradaria, perquè ja sap que a vostès les respecto molt, però les coses estan molt complicades, i això són molts diners, i no puc". Bé, això va ser l'inici d'un diàleg una mica llarg, amb petites variacions en les preguntes i respostes. Com que la cosa estava encallada, al final la meva tia, com a última carta, va recórrer a un argument de més pes, i li va dir: "Miri, Don Marcelo, que algun dia tots ens hem de morir, i el dia que ens morim, quan truquem al cel ens trobarem Sant Pere a la porta, i seria una llàstima que llavors ell li digués que li sap molt de greu, però que recorda que un dia vostè no va voler ajudar aquest noi, quan ho hauria pogut fer, i que ho sent, però que no pot entrar al cel".
Don Marcelo li va a tornar a dir que no. Però quan va començar a fosquejar van trucar a la porta de la petita casa de les monges, quatre parets amb dues estores a terra. Temorenques, perquè a aquelles hores no sabien qui podria ser, van obrir, i es va presentar un home dient que venia de part de Don Marcelo. Portava els diners. I l'encàrrec de dir-los que Don Marcelo els demanava que resessin per ell.
Don Marcelo no tenia por dels assassinats i les extorsions que havia consentit i ordenant, que seguia consentit i ordenant dintre de la seva zona d'influència. Però si que tenia por que, el dia que es morís, Sant Pere li passés comptes de la demanda que no va atendre d'una monja. Això l'havia acollonit. D'anècdotes d'aquesta mena la meva tia en podia explicar a senallades, després d'anys vivint entre pobres de solemnitat i narcotraficants. Va haver d'aprendre a actuar a l'empara de la seva personal "teologia de la supervivència", creada com a conseqüència de les delicades situacions que havia de viure. Tant ella com totes les persones religioses com ella que, malgrat viure enmig de les més grans injustícies, no volien renunciar, no volen renunciar, a la seva vocació de treballar a favor dels més desfavorits.
19 de nov. 2012
El gas i les jaculatòries
A través d'un germà m'arriba una anècdota, explicada per l'única tia que em queda de la banda del meu pare:
"Jo no sabia cuinar, i el vostre pare es va cansar de menjar tan malament. Li va demanar a la nostra mare que busqués una dona perquè anés a viure amb nosaltres i fes les feines. Vam llogar la senyora Maria, que vivia al costat de casa dels nostres pares; era gran i soltera. Un dia vam tenir una fuita de gas, però no ens en vam adonar. Vaig veure la senyora Maria amb molt mala cara i li vaig dir que s’assegués: em semblava que es moria i jo vaig mirar d’ajudar-la a ben morir, li deia jaculatòries, etc. De sobte, em vaig trobar a l’Hospital Clínic amb el vostre pare i un metge al meu costat. I és que quan el vostre pare va anar a casa a dinar ens va trobar a totes dues al terra de la cuina, i el pis ple del pudor del gas."
Per sort, el meu pare va arribar a temps al pis. I com que era un home molt pràctic, en lloc de posar-se a resar jaculatòries com la meva tia, va tancar l'aixeta del gas i va dur les dues dones a l'hospital. Per sort també, aquell dia el meu pare no fumava un dels havans que llavors tenia per costum fumar-se, perquè si no a l'hospital, o al cel, hi hauria anat molta més gent: a més d'ells tres, segurament també els veïns dels pisos dels costats. I jo, és calr, ara no podria entretenir-me explicant aquesta anècdota, perquè no hauria nascut.
La meva tia em sembla que llavors encara no era monja. Crec que se'n va fer pocs anys després, i d'ençà d'aleshores tota la vida ha fet de monja missionera, a diferents països. A més, amb els anys es va anar espavilant força, suposo que adonat-se que només amb jaculatòries no s'arreglaven tots els problemes. No sé exactament el procés de la seva evolució, el cas és que a partir d'un moment la recordo ja simpatitzant amb la teologia de l'alliberament, cosa que desagradava força als meus pares, que consideraven que la gent religiosa, i sobretot les monges, "no s'havien de ficar en política".
15 de nov. 2012
Troballes - 3
El dinar d'avui: una deliciosa crema d'espàrrecs, una bossa de bunyols dolços exquisits (malgrat ser industrials) i una taronja. La crema d'espàrrecs (de sobre) i els bunyols (una bossa sense encetar) m'ho he trobat tornant cap a casa penjat al costat d'un contenidor de deixalles. Una mica més enllà, a un banc, m'he trobat la taronja, i a la vora, sobresortint d'una paperera, una Vanguardia antiga, de la que n'he agafat l'entrevista de la darrera pàgina. Així que, a l'hora de dinar, també he tingut una bona lectura, concretament l'entrevista al novel.lista Ramiro Pinilla, un personatge que no coneixia i que m'ha agradat: "El bonic és no anar enlloc" (és el títol de l'entrevista). Ramiro Pinilla té 89 anys, diu que viu en parella i que "el secret de la longevitat és no enfadar-se per bajanades ni foteses". Bé, potser no és el secret, però si més no, si vas fent anys, segur que els fas més a gust així.
M'havia oblidat d'una altra troballa, també durant el mateix recorregut de tornada: uns pantalons llargs que aquest hivern m'aniran la mar de bé. Sí, avui ha estat un bon dia: dinar, lectura i vestuari, servei complet.
Tantes troballes com avui no és l'habitual; el més normal és que torni a casa amb les mans a la butxaca, o a tot estirar amb algun diari "caducat". Ja sigui perquè camino més encantat, perdut entre les meves cabòries, sense estar pendent d'eventuals descobertes, o perquè senzillament no hi ha res a la vista que em cridi l'atenció. O perquè veig un "rebuscador professional" interessat per l'eventual botí i, és clar, en aquests casos ja ni m'hi acosto, sempre respecto la seva prioritat, la seva feina. De fet, aquestes activitats per a mi són més una qüestió esportiva que de necessitat. Encara que, per la gent que em veu, suposo que això no és tan evident, a causa de la meva, de vegades, "autèntica pinta d'indigent"... és a dir, la meva pinta de tota la vida, tal com em recorden sovint un parell de bons amics.
M'havia oblidat d'una altra troballa, també durant el mateix recorregut de tornada: uns pantalons llargs que aquest hivern m'aniran la mar de bé. Sí, avui ha estat un bon dia: dinar, lectura i vestuari, servei complet.
Tantes troballes com avui no és l'habitual; el més normal és que torni a casa amb les mans a la butxaca, o a tot estirar amb algun diari "caducat". Ja sigui perquè camino més encantat, perdut entre les meves cabòries, sense estar pendent d'eventuals descobertes, o perquè senzillament no hi ha res a la vista que em cridi l'atenció. O perquè veig un "rebuscador professional" interessat per l'eventual botí i, és clar, en aquests casos ja ni m'hi acosto, sempre respecto la seva prioritat, la seva feina. De fet, aquestes activitats per a mi són més una qüestió esportiva que de necessitat. Encara que, per la gent que em veu, suposo que això no és tan evident, a causa de la meva, de vegades, "autèntica pinta d'indigent"... és a dir, la meva pinta de tota la vida, tal com em recorden sovint un parell de bons amics.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
