"Sentado en un banco leía los periódicos atrasados que encontraba en las papeleras. Él no buscaba en el periódico una actualidad, sinó una sucesión de menudas historias." Miguel Delibes (1)
Assegut a un banc del carrer llegeixo una Vanguardia de fa uns dies (19-11-2016). A una pàgina hi ha aquesta notícia: "Aviat utilitzarem tecnologies quàntiques en el nostre dia a dia". A la pàgina del costat aquesta altra notícia: "Vuit nàufrags en un caixer", amb aquest subtítol, "Les vides sense sostre d'un pare i el seu fill, un lletrat, un comerciant i quatre immigrants".
"Tenim materials que són superconductors a temperatures molt baixes (...) però els càlculs matemàtics necessaris per estudiar la superconductivitat a temperatura ambient estan fora de l'abast dels superordinadors actuals", s'explica en la primera notícia.
No es tracta de fer demagògia ni de trivialitzar la importància de la investigació científica, però és molt estrany, aquest món en què mentre uns investiguen la superconductivitat d'alguns materials uns altres, de nit, fan servir cartrons per tal de minimitzar la conductivitat de les rajoles del caixer mentre intenten dormir, mentre procuren que el fred no els penetri massa ràpid al moll dels ossos.
Més tard, al tornar cap a casa veig un home tirat al carrer, immòbil. Potser és un borratxo, potser s'ha desmaiat, potser... No va ben vestit, sembla més aviat un indigent. Veig que hi ha tres persones al seu voltant, una amb el telèfon a la mà. Igual que alguna altre vegada en una situació semblant, em sento alleujat, penso que no cal que m'hi impliqui, ja hi ha qui ho ha fet. Marxo. Amb una sensació de malestar, però marxo.
En el fons, o no tant en el fons, encara que no entengui res de superconductivitats pertanyo, per dir-ho d'alguna manera, al món "de les tecnologies quàntiques", perquè davant de l'escenari concret i incòmode que en aquest cas em trobo al carrer evito el compromís i m'escapoleixo. En aquest món polaritzat, dividit entre superconductors i cartrons... la veritat és que la meva sensibilitat i compassió sovint és més literària que real.
--
(1) Miguel Delibes. La Partida, relat inclòs a El Manguero, Alianza Editorial, 1967.
29 de nov. 2016
27 de nov. 2016
Els desitjos
Desitgem el que no tenim.
I quan ho tenim, desitgem el que no tenim.
I quan ho tenim, desitgem el que no tenim...
Com un ratolí a dins de la roda giradissa,
amb la punta de la cua al davant dels bigotis,
corrent, corrent, corrent...
I quan ho tenim, desitgem el que no tenim.
I quan ho tenim, desitgem el que no tenim...
Com un ratolí a dins de la roda giradissa,
amb la punta de la cua al davant dels bigotis,
corrent, corrent, corrent...
22 de nov. 2016
320010
320010: era la combinació del pany de la porta de casa dels meus pares, un pany que no tenia clau, com el d'una caixa forta. Quan érem petits el meu pare el va fer posar perquè, com que érem molta colla, així no cali repartir tantes claus, ni fer-ne còpies si les perdíem. Crec que en la instal.lació d'aquell pany també hi va tenir a veure que el meu pare tenia alguna mena d'amistat amb l'amo de l'empresa que els feia i instal.lava, "Arcas y básculas Soler", si no em falla la memòria.
Un cop posat, aquell pany va tenir una segona utilitat (i un inconvenient, segons el punt de vista): si arribàvem de nit, era impossible entrar a casa de forma silenciosa, perquè aquell pany era sorollós. Ho era per molt que t'esforcessis en anar a poc a poc i amb delicadesa a l'hora d'anar fent els moviments necessaris per introduir la combinació sencera per obrir (en total 13 clics, amb la combinació 320010, i encara gràcies, perquè amb la combinació més llarga possible que permetia el pany haurien sigut seixanta moviments).
I si badaves encara era pitjor: després de fer tots els clics podies trobar-te que t'havies equivocat i la porta no s'obria, de manera que havies de tornar a començar un altre cop, des del primer clic.
Doncs això, que feia soroll. De nit, compto que aquell rebombori devia servir, quan vam anar creixent, perquè els meus pares sabessin que anàvem arribant a casa, i potser agafaven el son definitiu quan havien sentit, quan era el cas, tantes vegades el soroll del pany com fills faltaven per arribar quan ells havien anat a dormir.
Molts anys més tard, aquell pany el vam haver de canviar, en part perquè era vell (començava a fallar de vegades), i sobretot a causa del canvi d'hàbits del meu pare provocats per l'avanç de l'alzheimer.
Llavors, amb aquell pany, si posàvem la balda per tal que ell no pogués sortir de casa a hores intempestives, passava que tampoc podia entrar ningú més si s'arribava tard. Dic això de les sortides intempestives perquè durant uns mesos el meu pare tenia la dèria d'intentar-ho, i llavors havíem de sortir al seu darrera, i procurar que tornés, cosa que no sempre era fàcil.
Durant aquella etapa, el meu pare ja no era capaç d'adonar-se de si la balda de la porta estava passada, peró sí que era capaç de moure la palanca del pany que des de dins permetia obrir la porta.
Vam posar un pany normal, un altre cop, amb clau. Aleshores nosaltres podíem tancar i obrir amb la clau des de dins i des de fora (naturalment ell de clau ja no en tenia). I encara que només tanquéssim de cop ell ja no sabia moure el passador per obrir des de dins: no tenia l'hàbit perquè aquell pany no el coneixia, i ja no era tampoc capaç de fer-ne l'aprenentatge.
No sé si s'enten bé aquesta descripció dels canvis de panys i dels detalls que ho justificaven... Sigui com sigui, és un exemple, només un, de les diferents coses de la casa que vam haver d'anar canviant per tal d'anar-nos adaptant a l'evolució de la malaltia del meu pare. De les coses que vam haver d'anar canviant de la casa, de les rutines, de la manera de pensar, de les expectatives...
18 de nov. 2016
Al final ho entens
Al final ho entens:
no es tracta de viure tranquil,
sinó d'aprendre a gestionar la intranquil.litat.
Un cop ho has entès,
la vida no és més fàcil,
però estàs més conformat.
I llavors, com que estàs més conformat,
la vida és una mica més fàcil.
no es tracta de viure tranquil,
sinó d'aprendre a gestionar la intranquil.litat.
Un cop ho has entès,
la vida no és més fàcil,
però estàs més conformat.
I llavors, com que estàs més conformat,
la vida és una mica més fàcil.
16 de nov. 2016
15 de nov. 2016
Gastronomia filosòfica
Després d'espigolar alguns raïms, deixo les vinyes i baixo cap a un fondo d'oliveres, en el que hi ha bledes silvestres. A mig recorregut passo a la vora d'una figuera. Buscar ara figues és perdre el temps, fa dies, setmanes, que ja no n'hi ha. Però el cas és que m'hi acosto.
És una figuera molt gran, està bastant arrecerada i encara conserva unes quantes fulles. Me la vaig remirant, fins que en una branca que queda mig amagada contra un marge, hi veig tres figues. Visca!
Són poc dolces, és impossible que ho siguin a aquestes alçades. Ja és un prodigi que encara pengin de l'arbre. Però poder menjar una figa ara és tan insòlit que, encara que siguin poc dolces, les trobo "dolcíssimes", la mar de bones.
Sovint els gustos funcionen així, per comparació, per l'actitud, per la sorpresa. Els gustos bons i els dolents. Al final, les coses no són com són, sinó com les vivim. Com les degustem. Fins i tot les papil.les gustatives no són com són, sinó en gran mesura com les eduquem.
Potser en lloc de fer un bloc sobre gastronomia atípica l'hauria de fer sobre degustacions filosòfiques... Qui ens pot ser més útil, de cara a poder viure degustant en lloc de disgustant-nos? Aristòtil, Epicur, Sèneca...?
És una figuera molt gran, està bastant arrecerada i encara conserva unes quantes fulles. Me la vaig remirant, fins que en una branca que queda mig amagada contra un marge, hi veig tres figues. Visca!
Són poc dolces, és impossible que ho siguin a aquestes alçades. Ja és un prodigi que encara pengin de l'arbre. Però poder menjar una figa ara és tan insòlit que, encara que siguin poc dolces, les trobo "dolcíssimes", la mar de bones.
Sovint els gustos funcionen així, per comparació, per l'actitud, per la sorpresa. Els gustos bons i els dolents. Al final, les coses no són com són, sinó com les vivim. Com les degustem. Fins i tot les papil.les gustatives no són com són, sinó en gran mesura com les eduquem.
Potser en lloc de fer un bloc sobre gastronomia atípica l'hauria de fer sobre degustacions filosòfiques... Qui ens pot ser més útil, de cara a poder viure degustant en lloc de disgustant-nos? Aristòtil, Epicur, Sèneca...?
8 de nov. 2016
El Sagrat Cor
Quan la meva companya o jo tenim altres compromisos, llavors només anem a veure l'Elisabet un dels dos, en lloc d'anar-hi junts com fem habitualment cada setmana. L'Elisabet, la germana de la meva companya, viu a una residència psiquiàtrica.
Quan hi vaig sol procuro que l'Elisabet parli d'un tema del que normalment no en parla gaire, quan estem els tres junts. Aquest tema són les seves vivències religioses. Quan me'n parla, tinc la sensació que està a gust, que li va bé poder-ne parlar. Segons com és una situació estranya, perquè jo no crec en res, i ella ho sap. El que no sap, i per descomptat no li ho explico, és que de vegades sóc una mica desvergonyit, parlant de temes religiosos.
Aquesta faceta eventualment desvergonyida o bel.ligerant meva, tal com dic, l'Elisabet no la coneix. A ella sempre l'escolto amb molt de respecte, quan em parla de les seves oracions, de la seva medalla de la Immaculada que du penjada al coll amb un cordillet, de les seves estampes, de les seves visites a l'església...
Malgrat ser un descregut comportar-me amb ella així no em costa el més mínim esforç, em surt espontàniament, amb facilitat. L'escolto i li parlo amb un sincer interès, i alhora l'animo a mantenir les seves pràctiques religioses. Li dic que em sembla una sort (estic convençut que ho és) que tingui aquest suport religiós que l'ajuda a viure la vida difícil que li toca viure (conviure a la residència amb vuitanta persones amb malalties mentals). Ella em diu que li van bé les seves petites rutines religioses. També em diu que se sent compresa per mi. Són moments "una mica màgics", molt especials, que m'emocionen.
Avui, mentre ens preníem un cafè, m'ha ensenyat un Sagrat Cor que duia al moneder. Una figureta de plàstic, d'uns quinze centímetres, feta amb poca gràcia i poc detall, pintada amb el mateix poc gust i poca cura. Per tal que fes més patxoca la figureta portava una petita capa de roba de debò, vermella, lligada al coll. Tot plegat un prodigi de mal gust. M'ha dit que se l'havia comprat "a un xino", i que li havia costat dos euros.
M'ha dit que a la botiga també venien figuretes de Maresdedeus, i del Sant Pare, i de Sant Francesc, i de no sé quins sants més. A la base del Sagrat Cor posava "Made in China", i sense fer cap comentari m'he imaginat allí, a un lloc remot de la Xina, una nau plena de xinesos, atrafegats fent Sagrats Cors i Maresdedeus...
L'Elisabet estava ben contenta, amb el seu Sagrat Cor de la Xina, i m'ha explicat que se'l posaria a la tauleta de nit. I jo li he elogiat la decisió.
Aquestes coses de l'Elisabet m'entendreixen. Quan estic amb ella, o quan estic en una situació semblant amb alguna altra persona creient i "vulnerable" com ella, seria un veritable escàndol, una estupidesa, que manifestés la meva vena antireligiosa. Per descomptat, ni se'm passa pel cap.
Coses de les vides compartimentades...
Quan hi vaig sol procuro que l'Elisabet parli d'un tema del que normalment no en parla gaire, quan estem els tres junts. Aquest tema són les seves vivències religioses. Quan me'n parla, tinc la sensació que està a gust, que li va bé poder-ne parlar. Segons com és una situació estranya, perquè jo no crec en res, i ella ho sap. El que no sap, i per descomptat no li ho explico, és que de vegades sóc una mica desvergonyit, parlant de temes religiosos.
Aquesta faceta eventualment desvergonyida o bel.ligerant meva, tal com dic, l'Elisabet no la coneix. A ella sempre l'escolto amb molt de respecte, quan em parla de les seves oracions, de la seva medalla de la Immaculada que du penjada al coll amb un cordillet, de les seves estampes, de les seves visites a l'església...
Malgrat ser un descregut comportar-me amb ella així no em costa el més mínim esforç, em surt espontàniament, amb facilitat. L'escolto i li parlo amb un sincer interès, i alhora l'animo a mantenir les seves pràctiques religioses. Li dic que em sembla una sort (estic convençut que ho és) que tingui aquest suport religiós que l'ajuda a viure la vida difícil que li toca viure (conviure a la residència amb vuitanta persones amb malalties mentals). Ella em diu que li van bé les seves petites rutines religioses. També em diu que se sent compresa per mi. Són moments "una mica màgics", molt especials, que m'emocionen.
Avui, mentre ens preníem un cafè, m'ha ensenyat un Sagrat Cor que duia al moneder. Una figureta de plàstic, d'uns quinze centímetres, feta amb poca gràcia i poc detall, pintada amb el mateix poc gust i poca cura. Per tal que fes més patxoca la figureta portava una petita capa de roba de debò, vermella, lligada al coll. Tot plegat un prodigi de mal gust. M'ha dit que se l'havia comprat "a un xino", i que li havia costat dos euros.
M'ha dit que a la botiga també venien figuretes de Maresdedeus, i del Sant Pare, i de Sant Francesc, i de no sé quins sants més. A la base del Sagrat Cor posava "Made in China", i sense fer cap comentari m'he imaginat allí, a un lloc remot de la Xina, una nau plena de xinesos, atrafegats fent Sagrats Cors i Maresdedeus...
L'Elisabet estava ben contenta, amb el seu Sagrat Cor de la Xina, i m'ha explicat que se'l posaria a la tauleta de nit. I jo li he elogiat la decisió.
Aquestes coses de l'Elisabet m'entendreixen. Quan estic amb ella, o quan estic en una situació semblant amb alguna altra persona creient i "vulnerable" com ella, seria un veritable escàndol, una estupidesa, que manifestés la meva vena antireligiosa. Per descomptat, ni se'm passa pel cap.
Coses de les vides compartimentades...
4 de nov. 2016
Salsitxes i flexovegetarianisme
L'altre dia parlava de salsitxes de frankfurt. En d'altres moments he parlat de lluços congelats, de pits de pollastre, de tetrabrics de llet, de formatges, de flams... Com a norma no compro res de tot això, també com a norma, encara que "en teoria" no mengi carn ni derivat, si m'ho trobo m'ho menjo sense cap mena de mania.
L'altre escenari (a banda de les troballes) és si vaig a casa d'algú. En aquests casos, com a norma miro de passar desapercebut, i el que em posen al plat m'ho menjo sense piular. Sense fer cap comentari sobre les meves idees, manies o religions alimentàries. Sense fer comentaris... i alhora assaborint el que m'han servit. Tan si és un plat de verdura com un estofat de vedella.
Ho assaboreixo per partida doble: perquè trobo una meravella que em convidin a dinar i perquè, a banda de les idees i les "religions", el cert és que m'agrada tot. Tot: sigui vegetal o animal, cru o cuit, cuinat d'una manera o d'una altra, salat o fat, amb espècies o sense...
En resum, que en general menjo aliments d'origen vegetal, i esporàdicament aliments d'origen animal (ja sigui perquè, tal com he dit, me'ls trobo -poques vegades- o perquè de tant en tant em conviden a casa d'algú). Amb una excepció important: potser un cop a la setmana, menjo per exemple sardines, perquè no he aconseguit que la meva companya, a qui li agrada menjar peix un cop a la setmana, sigui capaç de menjar-se'l ella sola (a mi no em faria res, que ella es mengés el seu peix i jo, per exemple, el meu pa amb oli).
De fet ella ja em tolera moltes rareses, i no es tracta d'abusar (si sóc sincer, haig de reconèixer que de rareses en tinc unes quantes). De manera que sí, no sóc del tot conseqüent. En aquest cas de les sardines setmanals, prioritzo l'harmonia familiar i relativitzo la coherència ètica. I un cop prioritzada una cosa i relativitzada l'altra... em menjo la mar de content les sardines (o els molls, seitons, maires...).
L'altre escenari (a banda de les troballes) és si vaig a casa d'algú. En aquests casos, com a norma miro de passar desapercebut, i el que em posen al plat m'ho menjo sense piular. Sense fer cap comentari sobre les meves idees, manies o religions alimentàries. Sense fer comentaris... i alhora assaborint el que m'han servit. Tan si és un plat de verdura com un estofat de vedella.
Ho assaboreixo per partida doble: perquè trobo una meravella que em convidin a dinar i perquè, a banda de les idees i les "religions", el cert és que m'agrada tot. Tot: sigui vegetal o animal, cru o cuit, cuinat d'una manera o d'una altra, salat o fat, amb espècies o sense...
En resum, que en general menjo aliments d'origen vegetal, i esporàdicament aliments d'origen animal (ja sigui perquè, tal com he dit, me'ls trobo -poques vegades- o perquè de tant en tant em conviden a casa d'algú). Amb una excepció important: potser un cop a la setmana, menjo per exemple sardines, perquè no he aconseguit que la meva companya, a qui li agrada menjar peix un cop a la setmana, sigui capaç de menjar-se'l ella sola (a mi no em faria res, que ella es mengés el seu peix i jo, per exemple, el meu pa amb oli).
De fet ella ja em tolera moltes rareses, i no es tracta d'abusar (si sóc sincer, haig de reconèixer que de rareses en tinc unes quantes). De manera que sí, no sóc del tot conseqüent. En aquest cas de les sardines setmanals, prioritzo l'harmonia familiar i relativitzo la coherència ètica. I un cop prioritzada una cosa i relativitzada l'altra... em menjo la mar de content les sardines (o els molls, seitons, maires...).
30 d’oct. 2016
Aliments de proximitat
Surto de casa i dues cantonades més enllà, a un banc, trobo una bossa amb un cartró de quatre flams, caducats el dia abans. La setmana anterior, també al barri, a una altra bossa hi vaig trobar un altre cartró amb tres terrines de xocolata amb nata, caducades feia cinc dies. Quan em menjo els flams els trobo boníssims, exquisits, igual que la xocolata amb nata uns dies abans.
Durant aquests dies també trobo una altra bossa, aquesta amb salsitxes de francfurt ben envasades, caducades feia mitja setmana. En aquest cas, a més, anaven acompanyades de cinc panets d'aquests allargats que és costum fer servir per menjar-se les salsitxes, tot un detall per part de qui va deixar la bossa al carrer. Per acabar-ho d'arrodonir, resulta que a casa hi tinc mostassa, de manera que ja ensalivo pensant en el festí que m'espera al migdia.
Per sort el dia que arreplego les salsitxes a casa no hi dina la meva companya, de manera que me les puc menjar tranquil.lament, sense haver-me de preocupar per les seves previsibles objeccions. Dic tranquil.lament i seria més exacte dir joiosament: les assaboreixo amb veritable delectació.
Evidentment, les terrines, els flams i les salsitxes són aliments de proximitat: tot ho he trobat pels carrers del voltant de casa. Més proximitat, impossible (bé, fa uns mesos em vaig trobar dues barres de pa damunt les bústies de la porteria de casa, encara més a la vora).
A banda de menjar aliments de proximitat, una altra de les recomanacions dels experts en nutrició és menjar variat, i aquestes esporàdiques troballes hi contribueixen. Jo ho noto, que em van bé aquestes aportacions complementàries.
Després d'uns dies de vida urbana torno a agafar el tren i me'n vaig uns dies al poble. El mateix dia que hi arribo, a mitja tarda surto a tombar per les vinyes. Ja fa dies que es va acabar la verema, els pàmpols dels ceps comencen a marronejar i alguns ja cauen. Amb aquesta esclarissada de pàmpols, és més fàcil veure els bagots que han quedat, o fins i tot algun raïm sencer que no van veure els veremadors. A l'hora de collir els raïms els bagots eren molt verds, si s'haguessin collit haurien empitjorat el most, però ara han madurat i són la mar de dolços.
Després de podar els ceps, de les brocades de l'any anterior surten els nous sarments, i dels dos o tres primers nusos dels sarments surten els raïms que es veremen. Més amunt d'aquests nusos, de vegades en surten els bagots (o gotims, penjolls...), els quals, com que floreixen més tard que els raïms, també maduren més tard. Son aquests bagots els que ara puc arreplegar i assaborir, bagots de parellades, l'última varietat de raïm que es cull al poble (els bagots de macabeu i xarel.lo, les altres varietats plantades aquí, ja s'han fet malbé).
Faig un incís: com que cada vegada hi ha més vinyes emparralades i que es cullen amb màquina, les possibilitats de, passada la collita anar a espigolar raïms, es van reduint, perquè les màquines el que no arrepleguen ho maseguen, i es fa malbé sense que ningú ho aprofiti. És un progrés que va en contra dels espigoladors (i dels ocells, ells també espigoladors, i que es queden sense aquest recurs...). Per sort, de moment encara queden bastantes vinyes sense emparralar, que es cullen a mà i en les quals sempre hi queda algun raïm despistat i uns quants bagots.
Seguint la passejada, més enllà m'atanso a un caqui o palossanto, tan carregat que algunes branques toquen al terra. N'hi ha un munt de ben madurs, i me'n menjo quatre o cinc. I entre els raïms i els caquis ja he sopat.
L'endemà, passo per l'hort del Carlos, dono un cop d'ull a la pila del compost i veig que hi ha patates i carbassons. Em sobta que ho hagin llençat, i entre que les patates i els carbassons acabin convertits en compost o que acabin a la meva olla, em sembla millor la segona opció, de manera que m'enduc una bossa de carbassons i una altra de patates (sempre duc bosses de plàstic a les butxaques, tant si estic al poble com a ciutat, perquè tombant no saps mai el que et pots trobar).
De vegades penso que podria escriure un bloc de gastronomia. Se m'acudeixen diferents títols: "Productes d'autèntica proximitat", "Un altre quilòmetre zero és possible", "Si no bades trobes", etc. Potser seria un bloc tonto, però n'hi ha tants, de blocs tontos sobre dietes de tota mena, gastronomies variades, rebuscats sibaritismes alimentaris, etc., que aquest segurament no desentonaria massa.
Hi pensaré...
Durant aquests dies també trobo una altra bossa, aquesta amb salsitxes de francfurt ben envasades, caducades feia mitja setmana. En aquest cas, a més, anaven acompanyades de cinc panets d'aquests allargats que és costum fer servir per menjar-se les salsitxes, tot un detall per part de qui va deixar la bossa al carrer. Per acabar-ho d'arrodonir, resulta que a casa hi tinc mostassa, de manera que ja ensalivo pensant en el festí que m'espera al migdia.
Per sort el dia que arreplego les salsitxes a casa no hi dina la meva companya, de manera que me les puc menjar tranquil.lament, sense haver-me de preocupar per les seves previsibles objeccions. Dic tranquil.lament i seria més exacte dir joiosament: les assaboreixo amb veritable delectació.
Evidentment, les terrines, els flams i les salsitxes són aliments de proximitat: tot ho he trobat pels carrers del voltant de casa. Més proximitat, impossible (bé, fa uns mesos em vaig trobar dues barres de pa damunt les bústies de la porteria de casa, encara més a la vora).
A banda de menjar aliments de proximitat, una altra de les recomanacions dels experts en nutrició és menjar variat, i aquestes esporàdiques troballes hi contribueixen. Jo ho noto, que em van bé aquestes aportacions complementàries.
Després d'uns dies de vida urbana torno a agafar el tren i me'n vaig uns dies al poble. El mateix dia que hi arribo, a mitja tarda surto a tombar per les vinyes. Ja fa dies que es va acabar la verema, els pàmpols dels ceps comencen a marronejar i alguns ja cauen. Amb aquesta esclarissada de pàmpols, és més fàcil veure els bagots que han quedat, o fins i tot algun raïm sencer que no van veure els veremadors. A l'hora de collir els raïms els bagots eren molt verds, si s'haguessin collit haurien empitjorat el most, però ara han madurat i són la mar de dolços.
Després de podar els ceps, de les brocades de l'any anterior surten els nous sarments, i dels dos o tres primers nusos dels sarments surten els raïms que es veremen. Més amunt d'aquests nusos, de vegades en surten els bagots (o gotims, penjolls...), els quals, com que floreixen més tard que els raïms, també maduren més tard. Son aquests bagots els que ara puc arreplegar i assaborir, bagots de parellades, l'última varietat de raïm que es cull al poble (els bagots de macabeu i xarel.lo, les altres varietats plantades aquí, ja s'han fet malbé).
Faig un incís: com que cada vegada hi ha més vinyes emparralades i que es cullen amb màquina, les possibilitats de, passada la collita anar a espigolar raïms, es van reduint, perquè les màquines el que no arrepleguen ho maseguen, i es fa malbé sense que ningú ho aprofiti. És un progrés que va en contra dels espigoladors (i dels ocells, ells també espigoladors, i que es queden sense aquest recurs...). Per sort, de moment encara queden bastantes vinyes sense emparralar, que es cullen a mà i en les quals sempre hi queda algun raïm despistat i uns quants bagots.
Seguint la passejada, més enllà m'atanso a un caqui o palossanto, tan carregat que algunes branques toquen al terra. N'hi ha un munt de ben madurs, i me'n menjo quatre o cinc. I entre els raïms i els caquis ja he sopat.
L'endemà, passo per l'hort del Carlos, dono un cop d'ull a la pila del compost i veig que hi ha patates i carbassons. Em sobta que ho hagin llençat, i entre que les patates i els carbassons acabin convertits en compost o que acabin a la meva olla, em sembla millor la segona opció, de manera que m'enduc una bossa de carbassons i una altra de patates (sempre duc bosses de plàstic a les butxaques, tant si estic al poble com a ciutat, perquè tombant no saps mai el que et pots trobar).
De vegades penso que podria escriure un bloc de gastronomia. Se m'acudeixen diferents títols: "Productes d'autèntica proximitat", "Un altre quilòmetre zero és possible", "Si no bades trobes", etc. Potser seria un bloc tonto, però n'hi ha tants, de blocs tontos sobre dietes de tota mena, gastronomies variades, rebuscats sibaritismes alimentaris, etc., que aquest segurament no desentonaria massa.
Hi pensaré...
26 d’oct. 2016
Microxips al cervell
Un altre Horitzontal:
http://horitzontal.blogspot.com.es/2016/10/microxips-al-cervell.html
http://horitzontal.blogspot.com.es/2016/10/microxips-al-cervell.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
