Sun Tse i pa amb tomàquet

(lectures disperses)
https://lecturesdisperses.blogspot.com/2021/04/sun-tse-i-pa-amb-tomaquet.html 

Bledes i calçots, pa i pernil

El mateix dia que al matí vaig al torrent a buscar bledes i faig petar la xerrada amb el Manuel, a la tarda faig un tomb cap a l'altra banda del poble. Passo pel costat d'un gran camp tot plantat de calçots. Res a veure amb l'hort del Manuel, aquí, els calçots no es veuen, de tanta herba com hi ha. Probablement es perdran tots, no els colliran, a causa dels embolics derivats de les restriccions provocades pel virus. Per això estan colgats d'herba, abandonats. Així que n'agafo un grapat, i torno cap a casa. I a l'hora de sopar, amb la Lívia fem una olla de bledes, calçots i un petit grapat d'arròs. La mar de bo.

Dos dies després, un altre cop a ciutat, quan al matí surto de casa em trobo primer una barra de pa i, després, un pernil envasat al buit, plastificat. El pa diu que és gallec, i el pernil, "ibèric de Terol". De manera que al migdia, assegut a un banc, em faig un entrepà amb un tros de pa i tot el pernil, gairebé tant pernil com pa. Una meravella. I de postres, em compro una taronja. 

Tres dies després, també em toca dinar fora de casa, i aquesta vegada també estic de sort: em trobo un croassant (1) i una bossa de patates fregides. I amb una pastanaga i un grapat de pipes pelades que ja duia, torno a fer un bon dinar.

Sempre ho dic: a ciutat, al poble, anant d'aquí cap allà, on sigui, la Divina Providència sempre em té present, sempre pensa en mi...

--
(1) Croassant: ja ho sé, sempre ho escric diferent, encara no m'he acabat de decidir sobre "com m'agrada més" escriure-ho...

L'hort del Manuel

Al matí, baixo al torrent, a buscar bledes silvestres. Hi trobo el Manuel, que ve del seu hort, torrent avall, més lluny. Del seu hort, o del que en queda, després de la torrentada de fa uns mesos. Em diu que després de l'aiguat, un veí li va oferir un altre hort, més amunt, en un lloc protegit de les torrentades, un espai gran, pla, amb bona terra, fàcil de treballar, i amb aigua abundant. Un dels millors horts del poble. El Manuel va acceptar l'oferiment, i ara ja en té bona part plantat, i net d'herbes. El Manuel és molt treballador.

D'altra banda, alhora em diu que no ha volgut abandonar l'altre hort, d'on ara en ve, i li pregunto el motiu, tenint en compte que el que li deixen és molt millor, i més a la vora de casa seva. I ell em diu que és veritat, però que no se sap mai, i que potser un dia l'amo ja no li deixa, o se'l ven, aquest hort, i llavors, què? Es quedaria sense res, si no mantingués el seu petit hort, el que va desmanegar la torrentada. Perquè aquest, el petit, el de torrent avall, és seu; m'ho repeteix, ho subratlla.

Li dic que té raó, que podria passar això que diu, perquè tot és possible. Però que vaja, que és molt més fàcil que ens morim abans tant ell com jo, abans que passi això que diu "que podria passar"... Que ell sap, igual que jo sé, que el propietari de l'hort que li deixen no té cap necessitat ni intenció de vendre-se'l. A més, el Manuel ja té un munt d'anys, passa dels vuitanta, i se li noten, camina ajudant-se amb un bastó, i cada vegada li pesa més l'aixada, el rasclet...

De jove, el Manuel va haver de treballar molt, i a canvi de poc. I tota la vida ha seguit treballant molt. Sap, alhora, que quan ell deixi d'anar al petit hort, ningú el continuarà, i la primera nova torrentada se'l tornarà a emportar, definitivament. I llavors, aquella llenca de terra que tant valora i que durant tants anys, dècades, ha estat treballant (periòdicament enfrontant-se als efectes devastadors de les torrentades), aleshores, quan ell ja no hi pugui anar, l'aniran colonitzant les ginestes, les bardisses, les canyes... Desapareixerà. 

No li agrada verbalitzar-ho, però ho sap, que el final serà aquest, i segurament per això, precisament per això, insisteix en seguir-lo treballant, per tal de retardar al màxim allò que és del tot inevitable.

Els xiulets

(històries familiars)
https://442m.blogspot.com/2021/04/els-xiulets.html

L'Enric es queixa

 Fa fred, i l'Enric es queixa:
-No ho suporto, és injust, no vull que faci tant fred!
I els seus pares li diuen:
-Quan fa fred, potser podries posar-te l'abric i la bufanda...

Un altre dia plou, i l'Enric es torna a queixar:
-Em mullo, no vull que plogui!
I els seus pares li diuen:
-Potser podries obrir el paraigua...

Un altre dia. Fa calor, i l'Enric també es queixa:
-És insuportable, no vull que faci tanta calor!
I els seus pares li diuen:
-Quan fa tanta calor, potser et podries posar a l'ombra...

Llavors, l'Enric, cansat, diu als seus pares:
-No m'ajudeu gens!
I els seus pares li diuen:
-I si t'ajudes tu mateix...?

L'Enric, sentint-se incomprès,
marxa donant un cop de porta.

L'embolic trans / 3

(temes LGTBI, continuació)
https://eldimoniescuat.blogspot.com/2021/03/lembolic-trans-3.html

L'embolic trans / 2

(temes LGTBI)
https://eldimoniescuat.blogspot.com/2021/03/lembolic-trans-2.html

Els horòscops de la Martina

La Lívia parla per telèfon amb la Martina, i la Martina li explica que, des de l'inici de la pandèmia, té més feina, perquè la gent vol estar informada. Informada de què? Doncs de la informació que facilita la Martina. I quina és aquesta informació?

La Martina es dedica a fer cartes astrals i prediccions de futur. Li explica a la Lívia que, en un moment de tanta incertesa com l'actual, és normal que la gent vulgui conèixer el seu futur. Que per això ara li arriben més peticions. I li explica a la Lívia un cas concret, recent, especialment difícil. Li explica que li han demanat que faci la predicció d'una noia (l'encàrrec li han fet els pares), una noia amb problemes mentals importants, actualment ingressada en un centre de trastorns alimentaris. 

Es veu que la Martina ha hagut de dedicar molta atenció, moltes hores, a aquest cas (estudiant les dates de naixement de la noia i dels familiars, mirant les constel.lacions, tirant les cartes, fent càlculs complicats...), per tal de poder afinar bé el pronòstic. Li ha costat, i no li diu en concret a la Lívia quin ha sigut el pronòstic que ha fet, perquè això ja és "informació confidencial". Només li diu que el pronòstic és "esperançador", i que els pares n'han quedat contents.

La Martina fa molts anys, dècades, que es dedica a aquestes activitats, i segons sembla hi té traça, molta, perquè sempre ha anat tenint clients. La Martina viu d'això. D'altra banda, tot indica que la Martina no és una farsant, perquè ella es creu realment tot el que diu. Està convençuda que les seves elucubracions astrològiques i cabalístiques "són ciència pura" (o més ben dit, encara més rigoroses que la ciència). 

De manera que tothom hi surt guanyant: ella perquè se sent útil i alhora arreplega els seus dinerets, i els seus clients perquè se senten ben tractats. Mira que bé, tothom content.

L'Eulàlia, la vacuna i el vident

L'Eulàlia ja està vacunada. S'ha vacunat ella mateixa: durant uns dies, s'ha posat a la punta de la llengua dues gotes de rom, una al costat de l'altra. És el que li ha dit que havia de fer el seu vident (així l'anomena), en el qual ella hi té una absoluta confiança. Una confiança basada en demostracions prèvies de la seva lucidesa i eficàcia, sobretot des que va morir el marit de l'Eulàlia, fa uns anys. Des d'aleshores, gràcies a la mediació del vident, de tant en tant l'Eulàlia parla amb el marit difunt, i això l'aconsola molt.

Vacunada, i en contacte amb el marit difunt, l'Eulàlia tanmateix té un motiu de tristesa, i és que segons sembla el vident no pot establir contacte amb el gat de l'Eulàlia, també difunt des de fa uns mesos, un gat al qual l'Eulàlia s'hi sentia molt unida.

El que explico m'ho explica la Lívia, amiga de l'Eulàlia, i quan li pregunto a la Lívia si sap si, a part de les gotes immunitzadores de rom a la punta de la llengua, l'Eulàlia, o el seu vident, fan algun altre ús més generós del rom, em diu que no ho sap.

En qualsevol cas, l'Eulàlia està contenta amb els serveis del seu vident. I això és l'important, perquè tots necessitem algú en qui confiar, encara que aquest algú sigui un guillat o un pocavergonya. 

No hi ha res més estrany

No hi ha res més estrany
que l'estranyesa d'existir.
Cada vegada que desconnecto
el pilot automàtic,
que deixo el cap quiet, encantat,
el cos quiet, aturat,
tinc aquesta immensa 
sensació d'estranyesa,
i de sorpresa.
Dura el que dura,
i després tornen els automatismes,
les rutines, la normalitat...
L'absurditat?