29 d’ag. 2024

Al bar

El bar el porten dos germans. Li dic a un que em cobri un cafè i un tallat, i ell li ho diu a l'altre. L'altre agafa una calculadora (no tenen caixa enregistradora) i comença a teclejar. Fa una ganyota, mou el cap, segueix teclejant. Remuga, segueix teclejant. Remuga més. 

Després d'una estona de teclejar li diu al seu germà el total del cafè i el tallat, i el seu germà, que ha estat mirant, impassible, com l'altre patollava amb la calculadora, em fa un somriure i em cobra tres amb vint.

No és una excepció: fan servir la calculadora per calcular aquestes quantitats, potser fins i tot la fan servir "per sumar un cafè".

A aquest bar normalment tenen el diari. De vegades el fullejo. Aquesta vegada, després de veure que ningú no el llegeix, ni a les taules de dins ni a les de fora, i que no està tampoc al seu lloc habitual, els pregunto on és. Em contesta el de la calculadora, disgustat, diu que a veure si algú se l'haurà endut... Però una mica més tard veig que surt del bar, i que quan torna porta el diari a la mà.

Li pregunto on era el diari, i em contesta, lacònic, sense mirar-me: "Al seu lloc". I com que jo insisteixo, llavors afegeix: "Si ningú no l'havia anat a buscar (a la botiga on el recullen), com podia estar aquí?" Han obert a les nou, ara són quarts de dotze. Em meravellen, aquests dos germans.

Mentre estic al bar entra un dels alcohòlics del poble. Va directe a la barra, li posen un bon raig no sé si de whisky, vodka o alguna cosa d'aquestes fortes. Llavors, com a les pel.lícules de l'oest, es beu el got d'un glop i surt al carrer un altre cop, amb els ulls una mica brillants; segurament no és el primer glop del dia. Quan em passa pel costat ens saludem; em cau bé, és una bona persona.

Entra un marroquí, un home que deu passar dels cinquanta anys, i un pagès se li adreça. Li diu que dilluns comencen a collir els raïms. El marroquí no parla ni un borrall ni de català ni de castellà, i com que el pagès no té clar si l'està entenent, treu el mòbil i li ensenya el calendari: "avui", i assenyala amb el dit el dia del calendari; "el dia que comencem", i assenyala el dilluns. Ho repeteix dues, tres, quatre vegades... Però amb la cara que fa el marroquí, mig hermètica i mig encantada, ves a saber si ho ha entés.

Després parlo un moment amb aquest pagès, i em diu que aquest marroquí és completament analfabet. Però és un bon treballador, i molt bona persona, ho subratlla.

Els bars, i més els bars de poble (saps quin peu calça la majoria de la gent), tenen això, que t'hi pots entretenir observant qui va entrant, què diu, què va passant. És com anar al cine, però més barat (si només et prens un cafè). De vegades la pel.lícula del bar no és res de l'altre món, i altres vegades la pel.lícula és més interessant.

Avui, la pel.lícula (només n'he explicat unes escenes, no totes), era força bona. Sobretot l'escena estel.lar, la de la calculadora.

24 d’ag. 2024

Visites, passejades i amanides

Enciam, tomàquet, carbassó, ceba i llenties de la nevera. Verdolagues, pixallits (dent de lleó), menta, poliol i orenga dels voltants de la casa. És l'amanida del meu esmorzar els dies que m'estic a casa de l'amic que he anat a veure.

Hi vaig arribar fa uns dies; una caminada de tres quarts d'hora, des del poble on para l'autobús. Al migdia, amb un bon sol i força calor, però agradable, entremig de camps de blat de moro i gira-sol. A mig camí, pispo (robo) una panotxa de moresc tendre i la vaig rosegant.

Una tarda ens enfilem muntanya amunt per un torrent per revisar la canonada d'aigua que, des del punt de captació, arriba fins a la casa. A una petita cisterna que hi ha entremig hi trobem tritons. Cinc tritons. A la cisterna hi entra aigua, i en sobreïx, però es veu que els tritons no han trobat la manera de sortir-ne, i s'hi han anat acumulant. Agafem els tritons i els deixem al petit torrent.

Aquest amic ni tan sols ho sabia, que al torrent del qual agafen l'aigua hi hagués tritons. Que hi hagi tritons és un bon indicador, una garantia: només viuen en aigües molt netes. Si no m'equivoco, són tritons pirinencs, un dels quatre tipus de tritons que hi ha a Catalunya.

Aquests dies de vegades pessigo prunes negres i peres, d'una prunera i una perera que hi ha a tocar. I alguna figa, ara tot just comencen a madurar les primeres. Quan m'atueix la calor em fico a la bassa d'un antic molí que hi ha una mica més avall. Un dels dies, a la tarda, de cop s'ennuvola, i fa un bon xàfec. M'estic una estona sota la pluja, a gust, deixant que m'amari.

Hi ha molt silenci, un aire molt net, molta llum; al davant de la casa hi ha prats, i més avall camps de conreu. Al darrere, el bosc que s'enfila muntanya amunt, un bosc espès, gran, de roures i alzines.

De vegades, segons per on passo m'ortigo una mica, o em piquen els mosquits. Tinc els anys que tinc i m'agrada veure que aquestes petites molèsties no em mortifiquen gaire. A més, per sort, i perquè vigilem, a dins de la casa de nit no n'hi ha, de mosquits.

De vegades enyoro aquest tipus de vida, semblant a la que feia quan era jove. Tan diferent de la vida actual, des de fa anys molt urbana, tot i que aquesta vida urbana d'ara també la visc a gust. No em pesa.

Penso que tinc aquesta sort, la de saber-me adaptar. Si toca això, bé, si allò, també. I en cada cas, d'això, allò o el que sigui, miro d'aprofitar el bo que té, sense enyorar el que no hi ha. No em costa, em surt fàcil: "aquí i ara".

D'altra banda, sóc conscient, molt, que tinc un cos cada cop més envellit, tot i que fins ara no em puc queixar: encara es porta força bé. I del cap igual: fins ara no en tinc tampoc cap queixa. De fet, crec que el cap em funciona millor que temps enrere, que quan era jove. És clar, això també degenerarà (cap i cos), si no em moro abans... però aquest és un altre tema (avui no toca, ja en parlo prou altres vegades); de moment estic en el punt que estic. 

El dia que marxo faig la passejada en sentit invers, fins al poble per on passa l'autobús. També al migdia, amb una bona solellada. Quina sort, conservar encara aquest grau d'autonomia!

22 d’ag. 2024

Les xarxes socials

(continuació de "Estic Mona? Doncs vinga!")

El dia que va morir la Marta, a l'altra punta del pis es va esperar una amiga seva. Així ho havien acordat les dues, ja que després, aquesta amiga s'havia d'encarregar d'alguns tràmits. Com que el pis era petit, aquesta amiga anava sentint, sense acabar d'entendre-la, la conversa que mantenien la metgessa, la infermera i ella. Una conversa en un to de veu relaxat, barrejada amb algunes rialles. Després, la conversa es va anar apagant i al final es va fer el silenci. S'havia acabat.

Una hora després vaig trucar a aquella amiga, i em va dir que tot havia anat de la forma prevista. Jo tenia l'encàrrec (a més d'altres encàrrecs), de llavors avisar  la seva família. Quan anava a fer-ho, em va trucar un amic i em va dir: "Saps que ha mort la Marta?" Aquell amic meu em va dir això, i jo em vaig quedar desconcertat. Em va explicar que, a ell, li ho havia dit un conegut seu que se n'havia assabentat en una xarxa social. Feia just una hora que havia mort i ja era a les xarxes socials!

El cas és que era així. Vaig trucar al parent que tenia com a referent, li vaig dir que tot havia anat com havia d'anar, i li vaig explicar també això de les xarxes socials, i que no entenia què havia passat. Per sort, a aquest parent no li interessen en absolut les xarxes socials, i encara no s'havia assabentat de res, i em va dir que probablement ningú de la seva família no se n'havia assabentat encara, perquè si hagués sigut així li ho haurien dit. Ells ja  sabien que aquell matí estava prevista l'eutanàsia, però els faltava la confirmació que ja s'havia dut a terme.

El que va passar em va recordar un cas semblant, d'unes setmanes abans, quan va morir el Paul Auster. La seva dona, la Siri Husvedt, es va queixar que, abans que la família pogués comunicar la mort, la notícia ja corria per les xarxes socials.

Després vaig esbrinar què havia passat. Una persona, sense cap mala intenció, va cometre una badada, i una altra persona, aquesta amb un afany de protagonisme indiscutible (volia ser la primera, "ella", en fer-ho públic), aprofitant-se de la badada, va posar immediatament en circulació la notícia: "La Marta ha mort". 

No era el que havia volgut la Marta, que arribés abans a les xarxes socials que a la família. Com que ja havia mort, es va estalviar aquest disgust.

15 d’ag. 2024

Un altre sense sostre

Era un home d'uns setanta anys. Prim, mal afaitat. Duia una gorra fosca, una samarreta molla (no se sabia si d'aigua o de suor), i una motxilla petita i vella. Va entrar a la biblioteca i va seure a la zona dels diaris i en va agafar un. Al cap d'una estona, una dona que estava asseguda unes butaques més enllà, de potser uns quaranta anys, probablement compadida d'aquell vell, es va aixecar, se li va acostar i li va oferir un bitllet de vint euros.

L'home gran va fer un gest de sorpresa. 

Jo era a la vora. Vaja, era tan a la vora que no hi podia estar més: aquell home era jo.

Li vaig donar les gràcies i li vaig dir que no, que no em calia. Ella va insistir, i jo també vaig tornar a insistir; que gràcies, però que no em calia. Així es va acabar: ella va tornar a la seva butaca i jo vaig seguir llegint el diari. Quan vaig marxar li vaig dir adeu.

Tinc un parell d'amics que de vegades em diuen que semblo un indigent. Potser tenen una mica de raó, perquè de coses semblants al llarg dels anys me n'han anat passant. Bé, suposo que és millor que et passi això que t'intentin atracar per robar-te la cartera...

--
Fa uns mesos vaig explicar aquesta altra anècdota:
https://passavolant.blogspot.com/2024/04/un-sense-sostre-mes.html

14 d’ag. 2024

L'ull nou

Ja vaig explicar que el Joseph va perdre un ull, a causa d'una infecció que es va anant complicant, sobretot perquè la vida al carrer, dormint a terra amb uns cartrons, no afavoreix precisament la higiene extrema que requeriria un ull infectat. I com que a sobre ell no és molt curós, sinó més aviat una mica graponer, doncs encara pitjor.  (1)

Després va aparèixer amb un pegat de pirata, un tros de roba negre aguantat amb una goma. Més endavant, es veu que el pegat de pirata se li fa fer malbé, o el va perdre, i anava sense res. L'ull ja no tenia el mal aspecte que havia tingut; potser li havien tret, perquè se li veia una bola blanca. 

Fa poc, un dia va aparèixer amb un ull nou. Diu que "el médico" li va ensenyar ulls diferents, fins que al final en van trobar un que als dos els feia el pes. No és ben igual que el bo, però li queda molt bé. Ell n'està molt content.

Amb el seu parlar peculiar, difícil d'entendre a causa del seu migrat vocabulari i la seva migrada gramàtica (més alguna mena de problema mental), em diu que li han buscat un lloc per viure fora de Barcelona, en un poblet. Quan li pregunto quin, no me'n sap dir el nom. Diu que potser d'aquí a un mes hi anirà.

A veure si algun dia em trobo pel carrer una coneguda seva, que també havia sigut una sense sostre. Igual que ell, també és hongaresa. Ara ella viu a un mini apartament que li van buscar els serveis socials, i hi viu feliç. Per saber de manera fiable coses del Joseph ella és una bona informadora, perquè el que és ell, no saps mai fins a quin punt el que explica és com ho explica. De vegades potser és tot inventat, sobretot quan "la seva concentració d'alcohol en sang" és elevada. 

En qualsevol cas, hi ha coses del tot segures. Per exemple, que aquest ull nou li queda molt bé.

13 d’ag. 2024

Un cafè amb llet i dues pastes

Em torno a trobar el Domingo. Aquesta vegada, a l'andana del Passeig de Gràcia. Li pregunto si va cap al poble i em diu que no, que va a l'estació de Sants, que hi fan el cafè més bo i més barat. Diu que a Sants es prendrà un cafè amb llet i dues pastes, i que després anirà a Sarrià, a dutxar-se (ja es veu que aquesta nit ha dormit al carrer). Després de la dutxa, diu que anirà a la Rambla de Catalunya, i em fa un gest de complicitat; hi anirà a captar, la seva "feina" quan marxa del poble per tombar d'aquí cap allà (val a dir que sense cap necessitat, només perquè li agrada).

Fa mig any va estar bastant malalt, feia molta mala pinta i se sentia molt afeblit. Llavors va dir que no tornaria a dormir més al carrer, ho assegurava. Però com que viu al dia, ara ja no hi pensa, en què llavors s'ho va passar força malament... Té mala memòria.

També em diu que està esperant que, d'aquí a uns dies, li truqui el pagès del poble que de tant en tant li dona feina, ara, per anar a collir raïms. I es queixa perquè cada vegada hi ha més vinyes que es cullen amb màquines, i això vol dir que hi ha menys jornals per collir els raïms a mà. A canvi, fa uns mesos va tenir la feina, que abans no existia, d'apujar els filferros de les vinyes emparrades, per tal que la nova brosta quedi afilerada i a les màquines recol.lectores els vagi bé a l'hora de la verema.

L'últim que em diu és que un dia d'aquests anirà a Madrid, perquè la darrera vegada que hi va anar va deixar-hi una caçadora perquè la hi rentessin... Però també parla d'anar a Saragossa, i a Sevilla, per motius diferents a cada lloc.

Si el Domingo no existís, si no existissin "els diferents Domingos que existeixen", persones així, diferents, originals, amb curioses peculiaritats, de vegades barrudes, caldria inventar-ne algunes, d'aquestes persones, perquè sense elles la vida seria més grisa, monòtona.