En Pau Polinari

Les úniques veremes que he fet fent servir encara portadores van ser amb en Pau Polinari. D'això ja fa més de trenta anys, potser trenta-cinc. Llavors ja no en feia servir ningú, de portadores. Perduda la seva utilitat original, es començaven a fer servir com a elements ornamentals, com tants altres estris del món rural, per a "decorar" entrades y parets de segones residències, i en el cas de les portadores, sovint per a plantar-hi flors.

Els pagesos ja s'havien passat al tractor i el remolc, aquest cobert amb una lona per tal que no en regalimés el suc del raïm. Ell, en canvi, seguia amb les portadores i el seu ritual, "atacant" el raïm amb el piló, perquè n'hi cabés més. Carregar i descarregar aquelles portadores caramullades de raïm era una feina de bastaix, pesaven moltíssim. L'única modernitat que s'havia permés era, a l'hora de dur les portadores des de la vinya fins al celler, la substitució del carro i la mula per un tricicle. Feia ell mateix el vi, era també un dels darrers pagesos que no duia el raïm al sindicat ni el venia a cap dels grans elaboradors.

Un diumenge, com que no veremàvem, a casa seva vaig fer una de les feines més educatives que he fet. No recordo exactament quin problema hi havia al pou mort de la casa, el que si recordo és que m'hi vaig ficar: aquell suc pastós de pixums i merda m'arribava fins a les cuixes. Recordo aquella mena de soterrani fosc, movent-me per aquella bassa terriblement pudenta, ja no sé amb quin objectiu... Però va ser una bona activitat didàctica, d'aquestes que t'ajuden a tenir una visió més definida de la realitat.

No recordo que en Pau Polinari ens apresses a l'hora de collir raïms. Com que els trajectes del tricicle des de la vinya fins el celler eren curts, perquè totes les vinyes estaven a tocar, sempre teníem portadores buides. Però de tant en tant ens deia que paréssim, i llavors reposàvem una mica. Mentrestant, ell fumava sense parar. Era baix, panxut, rodonet, de vegades bastant rondinaire: li venien rampells de crits... que marxaven igual com havien vingut, com si no hagués passat res.

Les persones interessants

Una persona és interessant quan te la mires amb interès. Qualsevol persona, mirada així, pot esdevenir fascinant.

No són només persones interessants aquelles que criden fàcilment l'atenció. Per exemple, ens podem deixar engalipar pels mitjans de comunicació i la seva "fabricació de persones interessants". Llavors, enlluernats i suggestionats per aquesta faràndula, després igual ens passa desapercebuda l'originalitat (potser lleu i subtil, però única i irrepetible), de cada una de les persones amb les quals convivim, amb les que tenim algun tipus de relació cada dia.

Quan sabem mirar, persones interessants ho som tothom. Per exemple, la meva veïna. Com tantes dones, s'ha passat tota la vida tenint cura de la gent. Primer dels fills, fins que es van independitzar. Després dels pares, quan aquests, amb els anys, es van anar fent dependents. Més tard dels nets, per tal que els fills poguessin treballar i així anar pagant les hipoteques o la nova televisió d'un munt de polzades. Tot això, a més de contribuir a l'economia familiar fent de perruquera: tallant cabells, rentant, posant bigudins i pentinant els caps d'un munt de dones del poble. I sempre sense fer-se notar gens ni mica, amb la més gran naturalitat i discreció.

Si bades, si aquestes persones te les mires de manera distreta, corres el risc de gairebé no veure-les. Com si fossin del color de la paret, o sense substància, transparents. Però quan t'hi atures, quan desconnectes aquest pilot automàtic que sovint ens governa fent-nos viure com uns autòmats, llavors la gent que ens envolta se'ns fa visible, tangible. Emergeix davant nostre. I ens podem adonar que és una llàstima, desaprofitar aquestes oportunitats: la possibilitat de copsar l'originalitat casolana i discreta d'aquestes persones que viuen tan a la vora de les nostres vides. 

Tot un regal que se'ns ofereix a cada pas... quan estem atents.

El Domingo

Al final de l'estiu el més normal és trobar-te'l varejant els ametllers o collint i traginat raïms durant les veremes. Més endavant, enfilat a dalt d'una olivera i fent caure les olives, estenent i recollint les borrasses, buidant-les a la senalla i omplint els sacs. És fort, valent: quan treballa, de treballador ho és molt... fins que de cop i volta se'n cansa. Llavors, un bon dia, sovint sense avisar, desapareix.

Aleshores te'l pots trobar a la carretera fent autostop, pidolant a alguna parada d'autobús (si convé fent-se l'estrafet, en això és un artista), o engalipant algun rector perquè l'ajudi d'alguna manera, amb roba, menjar, diners. De xerrar en sap una estona, i d'etzibar troles, encara més. És molt espavilat. Quan estant fora del poble necessita diners, el seu cap barrina sempre pintoresques maneres per a aconseguir el que necessita. Per exemple, és capaç de localitzar el domicili d'algun parent d'algú del poble i ensarronar-lo ben ensarronat. Dient-li alguna cosa així com "que se li ha espatllat el camió" i que necessita 50 euros per a una gestió urgent, però "que no cal que es preocupin, que tot just arribi al poble tornarà immediatament els diners al parent". Li ha sortit bé més d'un cop, tot i que ara ho té més complicat, perquè les seves aventures amb els anys s'han anat fent famoses.

Ara ho ha deixat, però durant molt de temps, a més, sovint traguinyolava més del compte, amb la qual cosa encara se li complicaven més les relacions amb la gent. Però ni les desaparicions sobtades, ni les mentides ni la beguda han estat les principals raons que han fet que tingui ben poques simpaties. El que més incomoda són "les ximpleries" que de vegades diu, criticant aquell o aquell altre... No en sap gaire, d'estar-se callat.

Moltes vegades xerra una mica descarrilat, però d'altres, de tant en tant, fa comentaris o judicis tan precisos d'algunes persones i situacions que toca ben bé el voraviu, que punxa com un estilet. Segurament, sense ni ser massa conscient d'aquests encerts. Llavors, la manera de desactivar aquestes mossegades, aquestes càrregues de profunditat que deixa anar, sempre incòmodes en un poble petit en el que tothom es coneix, és qualificar-lo de ximplet i de poca-solta: com que no hi toca gaire, diu el que diu...

Tot i ser sovint una mica pesat, i de vegades fins i tot groller, el Domingo en el fons és una bona persona. Però com que ningú el veu així ni li ho diu, el més possible és que ni ell mateix en sigui conscient.

Un altre rodamón

No en recordo el nom. Va passar pel poble pidolant per les cases. Em va preguntar si sabia a quina hora passava el tren per a anar fins el següent poble. Li vaig dir l'hora, però cap al tard, al mirar els horaris, em vaig adonar que, com que era Cap d'any, aquell dia l'últim tren no passava. Ja era ben fosc. Feia molt fred. Vaig anar a l'estació i el vaig trobar escalfant-se amb un petit foc, en el que amb una paella s'havia cuinat el sopar. Li vaig oferir de venir a casa i va acceptar. No es va separar ni un moment del carret que traginava, el va arrossegar escales amunt fins a l'única habitació calenta, on hi havia l'estufa de llenya i on ell va dormir, al sofà. No va acceptar res de menjar, i ni tan sols va voler fer servir el vàter: pixava a dins d'una ampolla, "per no molestar". No vaig insistir. L'endemà al matí, a primera hora, va marxar, per agafar el primer tren.

Recordo la seva fortor, penetrant, intensa, agressiva. I el seu silenci sever, la seva impenetrabilitat.

El Richard

Quan em pensava que era un expert encenent focs a qualsevol indret amb una botja i quatre branques per fer-hi bullir l'olla, el Richard em va fer adonar que al seu costat era un aprenent. A la primavera, seguint la via del tren, venia caminant des d'Andalusia, per tornar-hi a la tardor. Durant els viatges, quan s'esqueia cuinava amb una petita olla o llauna que traginava, aixoplugant-se als refugis o coberts que coneixia de viatges anteriors. Era baixet i compacte, tenia un caminar lleugerament oscil.lant, una mica encorbat, com arrapat a terra, un caminar discret, econòmic en l'esforç, ben diferent del caminar més tibat dels excursionistes...

Si no recordo malament es deia Antoni, però li deien Richard en referència al protagonista d'una sèrie de televisió dels anys seixanta, buscat per l'FBI acusat d'un crim que no havia comès (Richard Kimball, "El fugitivo"). En el seu cas, sembla que fugia d'ell mateix, dels seus records... Es veu que la seva dona, ja feia molts i molts anys, l'havia enganyat i deixat, i no ho havia pogut pair. D'ençà d'aleshores sovint bevia més del compte i feia aquella vida de rodamón, fent algunes feines de tant en tant, en punts determinats dels seus trajectes. Era molt habilidós retolant menús als plafons o vidres dels restaurants, no només el text amb boniques lletres de cal.ligrafia, també ho podia adornar amb sanefes i il.lustrar amb un esplèndid escamarlà o uns quants calamars arrebossats. Quan estava seré, era una persona intel.ligent, afable, discreta, bondadosa, amb una mirada entre trista i somrient.

En una ocasió jo m'havia acabat de comprar una bicicleta. Una Orbea de passeig, nova, bonica, elegant, amb els frens de varetes, uns dels darrers models que es devien fer d'aquestes característiques. Era una bici molt robusta, a prova de tot, i veient que li feia il.lusió, en un moment donat sense pensar-m'ho massa la hi vaig regalar. No sé si li vaig fer cap favor. La va fer servir un temps... fins que se la va vendre, com de fet ja era d'esperar, per a comprar-se vi.

Aparentava molts més anys dels que tenia. Ja fa temps vaig saber que, durant un dels seus viatges, s'havia mort de fred.

La Senyora Prudència

Havia anat alguna vegada a casa de la Senyora Prudència, durant aquells estius rurals de la infantesa en els que un seminarista que ens feia de tutor s'hostatjava a casa seva. Temps estranys i pretèrits de minyones, cuineres i cosidores a ciutat, de seminaristes, mosques i màrfegues de pallofa de blat de moro a l'estiu...

De la Senyora Prudència el que més recordo es la seva comuna, aleshores tot un descobriment venint de la ciutat, i la seva cantarella cada cop que hi anàvem: "Tapeu la comuna!"

Bastants anys més tard, ja emancipat, fent de passavolant per diferents poblets abandonats d'algunes comarques del nord de Catalunya, vaig retrobar les comunes a les cases d'aquells pobles. Recordo sobretot la més insòlita de totes, una que segur que mai havia calgut tapar perquè no se n'escapés la pudor: en una casa just a la vora d'un cingle, mirant pel forat de la comuna veies un abisme impressionant, acompanyat de l'esplèndid paisatge circumdant, una autèntica meravella.

És clar que no totes aquelles cases tenien comuna, de fet tenir-ne ja era un senyal d'un cert progrés, ja que les cases més humils només tenien el femer, a un racó del corral de la mula, en el qual s'hi anaven amuntegant els fems dels animals i la femta de les persones, un valuós tresor quan era l'hora d'adobar els horts i els camps.

Pepe dels Molins

Amb Pepe dels Molins potser només hi havia parlat un cop. Em va explicar que, temps enrere, com que vivia sol i ja tenia una certa edat, el fill se l'havia endut a Barcelona. Però ell no hi estava bé, se li feia incòmoda la vida al pis, a la ciutat, i al cap d'un temps se'n va atipar i va decidir tornar a la seva apartada casa de l'Alta Ribagorça, sol un altre cop.

Es veu que una de les coses que el molestava més del pis de Barcelona era "haver d'anar sempre a pondre tancat i al mateix forat", referint-se a la ineludible obligació que tenim de buidar regularment els budells i la bufeta. Estava acostumat de tota la vida a pixar i cagar quan i on li venia de gust, un plaer que segurament és difícil o impossible de valorar si mai s'ha gaudit.

Era menut, sec, hàbil amb l'aixola, el destraló i la navalla, eines amb les que feia, amb destresa i precisió, coms i altres atuells o estris de fusta.

La dona del Batlle

A la cuina remenant les cassoles, traginant les perolades dels porcs, dins del corral amb les ovelles, repartint la palla per les grípies, vestida de feina i amb el mocador al cap (del que sempre se n'escapaven alguns cabells rebels), amb el braços arremangats i la brusa una mica descordada, àgil i dinàmica, amb la mirada desperta, atenta a la feina, seductora tant a causa de la seva vitalitat com de la seva bellesa natural i espontània... la dona del Batlle. M'impressionava.

El més divertit és el que em passava quan la trobava algun dilluns al mercat. Hi anava "mudada", amb sabates de talons i un vestit jaqueta, amb una faldilla cenyida que només la deixava caminar a petites passes, amb dificultat, sense cap vestigi d'aquella elegància i naturalitat amb què es movia pels corrals i l'era. Amb la cara pintada i un lleig moneder. I, el que encara era pitjor, un pentinat espantós, que feia gairebé impossible endevinar els bonics cabells que de fet tenia. Fins i tot la seva mirada semblava més apagada, amb tota aquella disfressa i l'ànsia, suposo, "de semblar una senyora".

La dona del batlle... tot i ser ella bastant més gran, quan la veia brandant per casa seva la trobava molt atractiva, desitjable... i alhora me la mirava desconcertat, fins i tot amb tristesa, quan la veia al mercat.

Caramel Xiulet

Va ficar-se a la motxilla els "Viatges amb Charlie", del John Steinbeck, i se'n va anar durant una setmana a fer algunes etapes del Camí de Santiago. Però com que intentava dur el mínim de pes possible, a mesura que anava avançant la lectura anava arrencant les pàgines llegides. Quan va tornar, estava entusiasmada amb la lectura... i sense llibre.

Qui ho sap, potser un altre pelegrí o pelegrina també va llegir per aquelles dates els Viatges amb Charlie, tot anant recollint els diferents "fascicles" que la nostra pelegrina, tan bona lectora com estalviadora de pes a la motxilla, havia anat deixant al llarg de les diferents etapes...

El Juanitu

Del Juanitu en recordo moltes anècdotes i estones compartides. Per exemple, sovint recordo la seva divertida teoria de la fecundació amb Cacaolat. Bé, no sé si exactament era una teoria o un fet que afirmava que havia passat, potser era això segon. En qualsevol cas, teoria o fet real, ell ho explicava absolutament seriós, ben convençut de la lògica de les seves explicacions.

Segons explicava, una dona una vegada va quedar embarassada després de masturbar-se amb una ampolla de Cacaolat. La seva explicació d'un fet tan insòlit era elemental: a la fàbrica de Cacaolat, un dels operaris de la cadena d'envasament s'havia masturbat i havia ficat el semen a dins d'una ampolla, un semen que s'hauria conservat en perfectes condicions gràcies als components del Cacaolat: la llet, el sucre i el cacau. El que no estava clar del tot era si aquell operari feia aquella maniobra amb una certa regularitat, o si va ser un únic cop, precisament amb aquella ampolla que la dona que va acabar embarassada va fer servir per a masturbar-se. Em sembla recordar que afegia que si es volgués seria molt fàcil demostrar-ho, només caldria fer una anàlisi genètica del semen dels operaris de la cadena d'envasat i comparar-lo amb el de la criatura que va engendrar aquella dona...

D'idees pintoresques el Juanitu en tenia un munt... Un dia me'l vaig trobar pel carrer, jo amb la meva bici i ell amb el seu carretó carregat de tomàquets i carbassons que portava de l'hort. Quan vam ser l'un al davant de l'altre, es va mirar a poc a poc la meva bici, em va mirar a mi i em va dir tot seriós: "On vas amb aquesta bicicleta de marica?" Per a ell era "una bici de marica" perquè era "una bici de dona", de les que no porten barra superior al quadre (amb a qual cosa, per cert, és molt més fàcil pujar-hi o baixar-ne, un obvi avantatge en relació a "les bicis d'home"...).

De vegades enyoro el Jaunitu, amb le seves idees pintoresques, la seva cara bondadosa, la seva rialla trapella, la seva gran generositat i hospitalitat...