A un banc del passeig del davant de casa seva, el Segú s'entreté mirant com passa de tant en tant algun cotxe, i encara més de tant en tant potser alguna persona. És un home de queixa fàcil, cosa que de vegades el fa una mica feixuc, o molt si el que es tracta és de dir les coses més d'acord amb la realitat. Darrerament, aquesta característica congènita se li ha agreujat, a mesura que ha anat acumulant anys i la salut se li ha anat deteriorant. Fer-se gran és un mal negoci, i si a sobre no s'és de massa bona mena, difícil de tractar, una mica emprenyador, encara és més mal negoci...
Assegut al seu costat, em repeteix un altre cop que la memòria li falla molt. Li dic que potser no tant com li sembla i li demano que m'expliqui el que recorda dels matxacadors. Me'n va parlar fa més de vint anys, i d'ençà d'aleshores el tema no ha tornat a sortir. Amb la seva "mala memòria", sense fer cap esforç, agafa el fil i me'n va explicant coses. Si li demano algun aclariment, en general és capaç de donar-me'l, ho té tot encara força present.
De mica en mica, em regala una petita i interessant lliçó de cultura ferroviària. A cops de mall, els matxacadors es dedicaven a esmicolar roques, fins deixar-les aproximadament com el puny, o una mica més petites. Eren gent del sud. Als seus pobles devien patir molta misèria, perquè si no costa d'imaginar que fessin aquella feina, tot el dia esclafant pedres. El nom de matxacadors els venia del producte que elaboraven, la matxaca (1), destinada a la plataforma de la via del tren (amb l'objectiu d'estabilitzar les vies i facilitar el drenatge del terreny).
Treballaven a una pedrera del costat de la via. Això era passada ja la Guerra Civil i fins ben entrats els anys cinquanta. El Segú els veia quan, seguint la via per escurçar el camí, anava al poble del costat, on la seva mare encara hi conservava un hort de quan, feia uns anys, hi havien viscut.
Els mànecs dels malls eren especials, prims, d'una fusta flexible, per tal que al colpejar les roques no se'ls desmaneguessin massa l'esquena i els braços. Era una feina de bastaix, dura, no apta per a gent poc robusta, i que fins i tot si ho eren segur que els acabava passant factura. A cops de mall, en aquella època els matxacadors van esmicolar tota la pedra que va sortir del gran esvoranc que ara ha quedat al costat de la via, just abans d'entrar "a la mina", tal com per aquí anomenen els túnels del tren.
Un cop feta la matxaca, amb les forques i les senalles anaven carregant els vagons, i el tren la duia cap el tram de via on calgués abocar-la. Quan el punt de destí era proper, com que el terreny era pla, llavors omplien unes vagonetes i les empenyien via enllà. Literalment, empenyent-les. Tal com es feien la majoria de feines llavors, a força de braços o amb l'ajuda d'animals, convivint amb la progressiva introducció de maquinària en les diferents feines, ferroviàries, agrícoles o del tipus que fossin.
Al vespre, tota la colla de matxacadors feia cap al bar del poble, i traguinyolaven una mica, o una mica més del compte, i així podien anar resistint aquella vida esforçada, que no devia ser massa diferent de la dels esclaus que, fa dos mil anys, treballaven a les pedreres romanes, no gaire lluny d'allí mateix. La matxaca, però, la feien a partir de roques silícies, molt més dures que les calices de les pedreres romanes, destinades a la construcció.
(1) La paraula matxaca (derivat postverbal del castellà "machacar") no està recollida al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, tot i que és viva a diferents comarques. Sí que surt al Moll-Alcover, com a sinònim de pedralla "pedra picada menuda per a reblir camins". Balast (de l'anglès "ballast", la grava que es feia servir de llast a les embarcacions), és com ara s'anomena "correctament" aquest tipus de material, ja es destini a les carreteres o a les vies del tren.
2 d’ag. 2009
30 de jul. 2009
Lo Xic - 5 (escombraries urbanes)
Passejant per qualsevol carrer de qualsevol ciutat, amb els seu contenidors caramullats d'escombraries, sovint desbordats pels costats, amb una barreja heterogènia de tot tipus de residus, objectes, materials i aliments, incloses barres senceres de pa mig sec, altres queviures en raonable bon estat i rebutjats ves a saber per quin motiu, roba vella o pràcticament nova, aparells de tota mena més o menys desballestats o aparentment nous, em torna el record de lo Joan i lo Xic i la seva vida frugal, estalviadora i immersa en un permanent procés de reciclatge extrem.
Ells, és clar, desconeixien la paraula reciclar. Aprofitaven, estalviaven, tornaven a fer servir, trobaven noves utilitats... uns hàbits imposats per la necessitat i mantinguts a base d'enginy i constància. I que tanmateix, segurament, si s'haguessin traslladat a alguna ciutat, haurien anat perdent, potser fins i tot amb celeritat. És molt possible, perquè no deixa de sobtar el que li passa a tanta gent que, havent viscut tota mena d'estretors, un cop les coses li són més planeres perd els antics hàbits i assimila de pressa i podríem dir que amb entusiasme la vida consumista i malbaratadora a què incita la ciutat quan no es tenen les butxaques massa escurades. El model dels veïns, la publicitat audiovisual, impresa o radiofònica, els aparadors curulls de tota mena de mercaderies, la facilitat per a accedir-hi... res no ajuda a anar contracorrent, i el riu s'emporta avall, amb alegra despreocupació i fins i tot amb un somriure entre alleujat i satisfet, l'austeritat i els costums antics.
Ells, és clar, desconeixien la paraula reciclar. Aprofitaven, estalviaven, tornaven a fer servir, trobaven noves utilitats... uns hàbits imposats per la necessitat i mantinguts a base d'enginy i constància. I que tanmateix, segurament, si s'haguessin traslladat a alguna ciutat, haurien anat perdent, potser fins i tot amb celeritat. És molt possible, perquè no deixa de sobtar el que li passa a tanta gent que, havent viscut tota mena d'estretors, un cop les coses li són més planeres perd els antics hàbits i assimila de pressa i podríem dir que amb entusiasme la vida consumista i malbaratadora a què incita la ciutat quan no es tenen les butxaques massa escurades. El model dels veïns, la publicitat audiovisual, impresa o radiofònica, els aparadors curulls de tota mena de mercaderies, la facilitat per a accedir-hi... res no ajuda a anar contracorrent, i el riu s'emporta avall, amb alegra despreocupació i fins i tot amb un somriure entre alleujat i satisfet, l'austeritat i els costums antics.
28 de jul. 2009
Lo Xic - 4 (la bugada)
La baixa freqüència de les bugades era un factor important a l'hora de trobar explicacions als colors característics de la roba que feien servir lo Joan i lo Xic. Rentar uns pantalons o una americana de vellut fent servir cossis o galledes, havent de treure l'aigua de la cisterna o del torrent (quan no estava sec, el més habitual), no era precisament una feina engrescadora. Si a sobre era a l'hivern, la cosa encara imposava més. No devia ser massa difícil trobar un motiu prou convincent per a mirar de deixar sempre la feina "per a un altre dia", un dia que no devia ser fàcil que arribés.
Si les circumstàncies en les que s'havia d'abordar la feina eren incòmodes, no era més favorable l'estat de la roba que calia rentar, poca broma. No animaven pas les intenses ferums de suor condensada i confitada, barrejada amb les olors de gallinassa, fems i d'altres aromes rurals característics que havien anat impregnant la roba al llarg dels dies i dies de fer-la servir. I junt amb les olors, els colors, em primer lloc els habituals i rebels estampats de llànties olioses (inevitables menjant amb el plat a la falda, al banc de la vora del foc), que difícilment acabaven de marxar mai. De les llànties sempre en quedaven aures que, a força d'anys i rentades, s'anaven confonent, igualant-se amb el color indefinit de la roba, alhora que noves llànties, més llampants i visibles, invisibilitzaven les històriques.
No era massa difícil entendre la forma com gestionaven la roba lo Joan i lo Xic. Només calia viure en condicions semblants a les seves, com era el meu cas aquells anys. Val a dir que, sobretot pel que fa a la freqüència de les bugades, potser no teníem gaire a envejar-nos.
Si les circumstàncies en les que s'havia d'abordar la feina eren incòmodes, no era més favorable l'estat de la roba que calia rentar, poca broma. No animaven pas les intenses ferums de suor condensada i confitada, barrejada amb les olors de gallinassa, fems i d'altres aromes rurals característics que havien anat impregnant la roba al llarg dels dies i dies de fer-la servir. I junt amb les olors, els colors, em primer lloc els habituals i rebels estampats de llànties olioses (inevitables menjant amb el plat a la falda, al banc de la vora del foc), que difícilment acabaven de marxar mai. De les llànties sempre en quedaven aures que, a força d'anys i rentades, s'anaven confonent, igualant-se amb el color indefinit de la roba, alhora que noves llànties, més llampants i visibles, invisibilitzaven les històriques.
No era massa difícil entendre la forma com gestionaven la roba lo Joan i lo Xic. Només calia viure en condicions semblants a les seves, com era el meu cas aquells anys. Val a dir que, sobretot pel que fa a la freqüència de les bugades, potser no teníem gaire a envejar-nos.
24 de jul. 2009
Lo Xic - 3 (pedaços i sargits)
Les peces de vellut o cotó havien estat de color negre o blau marí, però el pas dels anys feia gairebé impossible endevinar el color original. Havien anat agafant un color de mal definir, semblant als colors dels turons i del cel d'un dia rúfol, tapat, un color gris i descolorit que es fonia i es confonia amb l'entorn.
Amb les tisores, l'agulla, el fil i el didal lo Xic era un artista. Cosia amb fil gruixut i puntades visibles, ben ordenades, sempre orientada la costura a l'obtenció de resultats el màxim resistents i duradors. Acostumat a aprofitar la roba fins extrems que avui són impensables, a base de successius pedaços i sargits anava convertint els pantalons i les americanes en veritables obres d'art. Pedaços com els de les esplèndides genolleres posades per sota dels pantalons, dels quals primer havia doblegat cap endins les vores de la zona desgastada o accidentada. De vegades, al pedaç inicial (ja fossin genolleres, colzeres, reforços a les cuixes, a les vores de les mànigues o de les butxaques...), amb el temps calia afegir-n'hi un altre pel damunt, potser a cavall entre el pedaç anterior i la roba dels costats. Mentre els pedaços creixien, la superfície de roba original anava minvant: de mica en mica, els pedaços i els sargits anaven duent a terme un lent procés de colonització tèxtil, mig metòdic i mig atzarós.
El sol, l'ús, el sabó, la pols, tot contribuïa a què la roba s'anés uniformant, agafant un to i una pàtina característics. "Color d'ala de mosca", "de gos quan fuig"... A sobre d'aquell color de fons, els diferents pedaços que s'hi anaven sobreposant convertien les peces de roba en subtils mapes cromàtics, de vegades alegrats per un pedaç encara de color una mica viu, sortit de ves a saber on.
El cas de lo Xic era una mica insòlit perquè era un home. Només per això, perquè a banda d'aquest detall, feia el mateix que les mestresses, unes més habilidoses que altres, havien fet sempre, amb l'intent d'allargar el màxim la vida útil de qualsevol peça de roba. El mateix que feien homes i dones amb qualsevol objecte o material que pogués ser d'alguna utilitat en l'entorn precari en què es vivia.
Ara tot això són coses dels temps passats, d'un passat que sobretot a la gent que no l'ha conegut li pot arribar a semblar poc creïble. D'ença d'aleshores les coses han anat canviant molt. Tant, que hem arribat al punt que el més petit estrip ja és motiu per a arraconar uns pantalons o una camisa, perquè fer servir alguna peça de roba amb un petit i discret sargit sembla que està mal vist.
Amb les tisores, l'agulla, el fil i el didal lo Xic era un artista. Cosia amb fil gruixut i puntades visibles, ben ordenades, sempre orientada la costura a l'obtenció de resultats el màxim resistents i duradors. Acostumat a aprofitar la roba fins extrems que avui són impensables, a base de successius pedaços i sargits anava convertint els pantalons i les americanes en veritables obres d'art. Pedaços com els de les esplèndides genolleres posades per sota dels pantalons, dels quals primer havia doblegat cap endins les vores de la zona desgastada o accidentada. De vegades, al pedaç inicial (ja fossin genolleres, colzeres, reforços a les cuixes, a les vores de les mànigues o de les butxaques...), amb el temps calia afegir-n'hi un altre pel damunt, potser a cavall entre el pedaç anterior i la roba dels costats. Mentre els pedaços creixien, la superfície de roba original anava minvant: de mica en mica, els pedaços i els sargits anaven duent a terme un lent procés de colonització tèxtil, mig metòdic i mig atzarós.
El sol, l'ús, el sabó, la pols, tot contribuïa a què la roba s'anés uniformant, agafant un to i una pàtina característics. "Color d'ala de mosca", "de gos quan fuig"... A sobre d'aquell color de fons, els diferents pedaços que s'hi anaven sobreposant convertien les peces de roba en subtils mapes cromàtics, de vegades alegrats per un pedaç encara de color una mica viu, sortit de ves a saber on.
El cas de lo Xic era una mica insòlit perquè era un home. Només per això, perquè a banda d'aquest detall, feia el mateix que les mestresses, unes més habilidoses que altres, havien fet sempre, amb l'intent d'allargar el màxim la vida útil de qualsevol peça de roba. El mateix que feien homes i dones amb qualsevol objecte o material que pogués ser d'alguna utilitat en l'entorn precari en què es vivia.
Ara tot això són coses dels temps passats, d'un passat que sobretot a la gent que no l'ha conegut li pot arribar a semblar poc creïble. D'ença d'aleshores les coses han anat canviant molt. Tant, que hem arribat al punt que el més petit estrip ja és motiu per a arraconar uns pantalons o una camisa, perquè fer servir alguna peça de roba amb un petit i discret sargit sembla que està mal vist.
23 de jul. 2009
Lo Xic - 2
L'aïllament en què vivien lo Joan i lo Xic, la consegüent dificultat de proveir-se i una economia que no permetia massa alegries feia que no haguessin variat gens ni mica el sistema de vida frugal que havien heretat i que llavors ja començava a ser força insòlit. S'havia produït un gran procés de despoblació. Moltes famílies, cansades de les estretors i enlluernades per les notícies que els arribaven dels que havien marxat cap a les ciutats, havien seguit també aquell camí. Havien abandonat les seves masies, els espais oberts, la incertesa de la meteorologia i de les collites tot buscant la seguretat urbana, sovint concretada en una porteria d'un bloc de pisos (gairebé sense excepció un espai minúscul, poc ventilat i al qual el sol no hi arribava per cap banda, però que malgrat tot sembla que els donava aquella seguretat que anhelaven).
Els que s'havien quedat, en general s'havien modernitzat. Treballaven les millors terres, tenien la maquinària necessària i disposaven de vehicles per a desplaçar-se quan els convenia, ja fos per a anar als mercats de la capital de la comarca o per a anar allà on fos quan els convenia alguna cosa. La seva vida s'havia tornat molt més fàcil i còmoda.
No era el cas de lo Joan i lo Xic, eren una de les poques excepcions: ni havien marxat a la capital (o a alguna altra població més o no tan gran), ni havien millorat la seva condició durant aquell procés de despoblació. Seguien vivint com havien viscut els seus pares, els seus avis, els seus besavis, els seus rebesavis. Reclosos a la seva enclotada i aïllada masia. Fonamentalment autoproveint-se, depenent el mínim del món exterior, treballant els horts, alguns fruiters i les oliveres, criant l'aviram, els conills, el bestiar de llana i les cabres... i fent servir la mula com a mitja alhora de treball i de transport.
Forçats per la necessitat i empesos per la rutina ho aprofitaven tot al màxim, fins a extrems que, a qualsevol persona que no hagués estat en contacte amb aquella forma de viure, que no entengués el seu sentit i utilitat, que no en conegués el context, la podien deixar del tot bocabadada.
Alguns dels objectes d'ús quotidià eren veritables meravelles, autèntiques peces de museu. Càntirs i olles "embolcallats" amb artesanals malles de filferro, per tal que les visibles esquerdes no els acabessin inutilitzant. Pedaços i sargits d'una laboriositat extrema, per tal de poder seguir fent servir peces de roba desgastades alhora per l'ús, les bardisses, el sol i les rentades. Abarques autoconstruides amb soles de pneumàtics vells i corretges de cuiro o de pneumàtic més prim, "cosides" amb grapes improvisades o claus reblats. Una ampolla de vidre, una bossa de plàstic, una llauna de sardines... tot allò que a les ciutats havia passat a la categoria d'escombraries i a ser considerat un problema, allí era encara un tresor i una eventual solució. Vivien fora del temps, ancorats en un passat que ja s'havia esvaït, una forma de vida que llavors només tenia semblances amb casos aïllats com el seu, o amb regions d'altres països en situacions semblants de precarietat i manca de recursos.
Segur que els hauria agradat viure amb més facilitat i comoditats. Però és molt possible que si llavors encara seguien allí no només fos per la rutina i la falta d'empenta per a arriscar-se a canviar d'aires. També devia influir la consciència del privilegi que representava viure en aquells paratges, tan plens de vida, tan lluminosos, tan poc humanitzats, tan solitaris... a voltes inhòspits i difícils, però tan diferents de les llòbregues porteries (o dels pisos esquifits en els que se sentien els esternuts, les discussions i la cadena del vàter del veí) a on havien anat a raure alguns dels habitants dels masos o llogarrets dels voltants.
Els que s'havien quedat, en general s'havien modernitzat. Treballaven les millors terres, tenien la maquinària necessària i disposaven de vehicles per a desplaçar-se quan els convenia, ja fos per a anar als mercats de la capital de la comarca o per a anar allà on fos quan els convenia alguna cosa. La seva vida s'havia tornat molt més fàcil i còmoda.
No era el cas de lo Joan i lo Xic, eren una de les poques excepcions: ni havien marxat a la capital (o a alguna altra població més o no tan gran), ni havien millorat la seva condició durant aquell procés de despoblació. Seguien vivint com havien viscut els seus pares, els seus avis, els seus besavis, els seus rebesavis. Reclosos a la seva enclotada i aïllada masia. Fonamentalment autoproveint-se, depenent el mínim del món exterior, treballant els horts, alguns fruiters i les oliveres, criant l'aviram, els conills, el bestiar de llana i les cabres... i fent servir la mula com a mitja alhora de treball i de transport.
Forçats per la necessitat i empesos per la rutina ho aprofitaven tot al màxim, fins a extrems que, a qualsevol persona que no hagués estat en contacte amb aquella forma de viure, que no entengués el seu sentit i utilitat, que no en conegués el context, la podien deixar del tot bocabadada.
Alguns dels objectes d'ús quotidià eren veritables meravelles, autèntiques peces de museu. Càntirs i olles "embolcallats" amb artesanals malles de filferro, per tal que les visibles esquerdes no els acabessin inutilitzant. Pedaços i sargits d'una laboriositat extrema, per tal de poder seguir fent servir peces de roba desgastades alhora per l'ús, les bardisses, el sol i les rentades. Abarques autoconstruides amb soles de pneumàtics vells i corretges de cuiro o de pneumàtic més prim, "cosides" amb grapes improvisades o claus reblats. Una ampolla de vidre, una bossa de plàstic, una llauna de sardines... tot allò que a les ciutats havia passat a la categoria d'escombraries i a ser considerat un problema, allí era encara un tresor i una eventual solució. Vivien fora del temps, ancorats en un passat que ja s'havia esvaït, una forma de vida que llavors només tenia semblances amb casos aïllats com el seu, o amb regions d'altres països en situacions semblants de precarietat i manca de recursos.
Segur que els hauria agradat viure amb més facilitat i comoditats. Però és molt possible que si llavors encara seguien allí no només fos per la rutina i la falta d'empenta per a arriscar-se a canviar d'aires. També devia influir la consciència del privilegi que representava viure en aquells paratges, tan plens de vida, tan lluminosos, tan poc humanitzats, tan solitaris... a voltes inhòspits i difícils, però tan diferents de les llòbregues porteries (o dels pisos esquifits en els que se sentien els esternuts, les discussions i la cadena del vàter del veí) a on havien anat a raure alguns dels habitants dels masos o llogarrets dels voltants.
3 de jul. 2009
Falciots i orenetes
Rabent, passa un estol de falciots, a ran de les teulades. Fent grans cercles, volant de forma esbojarrada i frenètica, els falciots passen, una vegada i una altra. Rapidíssims, omplen el capvespre amb el so del seu poderós batec d'ales i amb els seus xisclets característics.
Uns quants avions, coneguts també com orenetes cuablanques (pel seu carpó blanc), aprofiten també el que queda de dia i de claror per a omplir-se el pap, mentre alguna oreneta comuna fa el mateix.
Els poderosos falciots, les elegants orenetes, amb les seves fines i llargues cues i el seu coll vermellós, els avions, més compactes i rabassuts... Mentre van engolint petits insectes, amb els seus àgils vols van fent dibuixos pel cel.
Alhora, els pardals, amb el seu volar tan diferent, van d'aquí cap allà... i els dragons s'enfilen per les parets... mentre la claror va minvant.
Al terrat del costat, la veïna recull la roba estesa, sense fer cas del festival aeri amb què el capvespre ens obsequia.
Uns quants avions, coneguts també com orenetes cuablanques (pel seu carpó blanc), aprofiten també el que queda de dia i de claror per a omplir-se el pap, mentre alguna oreneta comuna fa el mateix.
Els poderosos falciots, les elegants orenetes, amb les seves fines i llargues cues i el seu coll vermellós, els avions, més compactes i rabassuts... Mentre van engolint petits insectes, amb els seus àgils vols van fent dibuixos pel cel.
Alhora, els pardals, amb el seu volar tan diferent, van d'aquí cap allà... i els dragons s'enfilen per les parets... mentre la claror va minvant.
Al terrat del costat, la veïna recull la roba estesa, sense fer cas del festival aeri amb què el capvespre ens obsequia.
26 de juny 2009
La Nuri
Fa temps que s'ha oblidat de somriure. Ella, que li era tan fàcil. I que ho feia tan bé, tan suaument, amb tanta dolcesa i discret encant.
Ara els dies passen enmig d'una boira de tristesa. De color gris apagat. I quan es trenca la monotonia, llavors encara és pitjor, desolador. Quan no està trista, està tristíssima, amb una tristesa tan pregona i intensa que llavors és com si del fons dels seus ulls en volgués emergir la desesperació i l'abatiment més absoluts. I no hi pots fer res, absolutament res, per a alleujar-la. Facis el que facis, diguis el que diguis, ella s'ofega en la seva tristesa, com un nàufrag en una mar hostil, sense que la puguis rescatar. Llavors només es pot esperar que passin aquests moments més dolorosos, que de mica en mica retorni al seu estat de tristesa habitual, més moderat, no tan insuportable, més apagat.
Fa uns vint-i-cinc anys tenia cura de la seva mare, malalta d'Alzheimer. Ara li ha tocat a ella. És possible, a més, que des d'aquells temps hagi viscut amb aquesta por, és possible... tots aquests anys pensant que potser arribaria aquest moment... que finalment ha arribat.
Es passa el dia asseguda a la cadira de rodes, subjectada amb un arnés perquè, deslligada, es decantaria i cauria. Quan fa bo s'està a l'eixida, al costat de les plantes que abans ella en tenia cura. De vegades et coneix, d'altres vegades sembla del tot absent. Tot i la poca mobilitat, les mans sempre les té inquietes: rebregant alguna revista o alguna bossa de plàstic, o de vegades agafant-te fort, molt fort, tant que gairebé et fa mal, estrenyent-te la mà o el braç gairebé amb fúria, si te'ls té agafats.
Els seus dies passen així: lligada, vestida, desvestida, rentada, eixugada, pentinada, peixada, alçada, acotxada... tot li han de fer. Ella l'únic que fa és estar trista.
Ara els dies passen enmig d'una boira de tristesa. De color gris apagat. I quan es trenca la monotonia, llavors encara és pitjor, desolador. Quan no està trista, està tristíssima, amb una tristesa tan pregona i intensa que llavors és com si del fons dels seus ulls en volgués emergir la desesperació i l'abatiment més absoluts. I no hi pots fer res, absolutament res, per a alleujar-la. Facis el que facis, diguis el que diguis, ella s'ofega en la seva tristesa, com un nàufrag en una mar hostil, sense que la puguis rescatar. Llavors només es pot esperar que passin aquests moments més dolorosos, que de mica en mica retorni al seu estat de tristesa habitual, més moderat, no tan insuportable, més apagat.
Fa uns vint-i-cinc anys tenia cura de la seva mare, malalta d'Alzheimer. Ara li ha tocat a ella. És possible, a més, que des d'aquells temps hagi viscut amb aquesta por, és possible... tots aquests anys pensant que potser arribaria aquest moment... que finalment ha arribat.
Es passa el dia asseguda a la cadira de rodes, subjectada amb un arnés perquè, deslligada, es decantaria i cauria. Quan fa bo s'està a l'eixida, al costat de les plantes que abans ella en tenia cura. De vegades et coneix, d'altres vegades sembla del tot absent. Tot i la poca mobilitat, les mans sempre les té inquietes: rebregant alguna revista o alguna bossa de plàstic, o de vegades agafant-te fort, molt fort, tant que gairebé et fa mal, estrenyent-te la mà o el braç gairebé amb fúria, si te'ls té agafats.
Els seus dies passen així: lligada, vestida, desvestida, rentada, eixugada, pentinada, peixada, alçada, acotxada... tot li han de fer. Ella l'únic que fa és estar trista.
19 de juny 2009
El Jonàs de la Leocàdia - 2
Quan vaig a veure el Jonàs no hi arribo per la carretera, passo per un camí que fa drecera, polsegós, ressec, vorejat de fonolls, cards i gramínies de diferents menes, algunes oliveres abandonades, amb la brosta encongida, sobtada, esclarissada, també algun garrofer i algunes figueres de moro... el verd de les diferents plantes és més aviat glauc, enfarinat de pols i descolorit per la sequera.
No és un camí qualsevol. Amarat d'una sensació especial, em porta des de la meva vida quotidiana al món de la gent que ha perdut la seva llibertat, la llibertat física d'anar on vulgui i la mental de poder governar, amb més o menys encert, les pròpies sensacions, emocions i pensaments.
Fa uns trenta-cinc anys vaig anar per primer cop a un manicomi. Malgrat el pas del temps, són llocs que em continuen impressionant, potser fins i tot més que aquell primer cop. Entremig, moltes històries, algunes molt properes, de persones amb diferents malalties mentals, abocades a diferents fracassos vitals. Històries sovint de gent molt sola, castigada per la malaltia i alhora per l'oblit de parents i coneguts. O de gent acompanyada, però profundament isolada a causa de la gran incomprensió, o el cansament, de la gent que l'envolta. Persones de vegades aïllades enmig d'una estreta convivència (o coexistència), una mena de solitud potser encara més feixuga que l'altra.
No és un camí qualsevol. Amarat d'una sensació especial, em porta des de la meva vida quotidiana al món de la gent que ha perdut la seva llibertat, la llibertat física d'anar on vulgui i la mental de poder governar, amb més o menys encert, les pròpies sensacions, emocions i pensaments.
Fa uns trenta-cinc anys vaig anar per primer cop a un manicomi. Malgrat el pas del temps, són llocs que em continuen impressionant, potser fins i tot més que aquell primer cop. Entremig, moltes històries, algunes molt properes, de persones amb diferents malalties mentals, abocades a diferents fracassos vitals. Històries sovint de gent molt sola, castigada per la malaltia i alhora per l'oblit de parents i coneguts. O de gent acompanyada, però profundament isolada a causa de la gran incomprensió, o el cansament, de la gent que l'envolta. Persones de vegades aïllades enmig d'una estreta convivència (o coexistència), una mena de solitud potser encara més feixuga que l'altra.
El Jonàs de la Leocàdia
És alt, prim, escardalenc, tot ell xuclat, de la punta dels peus al capdamunt del cap, amb uns ulls inquiets, amb la mateixa inquietud de tota la seva persona fibrosa, sempre a punt per a iniciar una de les seves passejades plenes d'energia i vivacitat... que tanmateix no el poden portar enlloc, només a donar voltes i més voltes pels grans jardins, perquè els murs i les reixes que l'envolten són una frontera infranquejable: té cinquanta i alguns anys, i en fa quatre que està tancat a aquest manicomi.
Manicomi: el diccionari diu que és un "establiment dedicat a allotjar i, més modernament, a tractar de guarir els malalts mentals". Ara, amb aquest afany de rebatejar segons quins llocs i situacions, per tal que tot allò que s'associa al nom original no ens interpel.li amb incomoditat, d'aquests llocs ja no en diem manicomis; potser centres de salut, institucions terapèutiques (o algun altre nom acompanyat d'algun altre adjectiu que no tingui relació amb la paraula inicial, massa impregnada de continguts pejoratius...).
Amb una mata de cabells esborrifats i una barba esclarissada, quan algú li diu que sembla un Quixot, el Jonàs riu ensenyant les seves dents mig renegrides, descurades. Passa mesos sense que ningú el vagi a veure. S'hi hi ha resignat. S'ha adaptat a la seva triple condemna: la malaltia, la privació de llibertat, la solitud. Intueix que la vida l'ha aparcat a aquest lloc i amb els recursos que encara són al seu abast procura que la situació li sigui el més suportable possible. No ha tirat la tovallola, procura treure el màxim profit de les poques i petites llibertats que li queden.
Com la majoria dels interns, fuma sempre que pot. És la seva principal activitat, cosa que l'obliga a tenir ocupat el cap, de forma permanent, barrinat com aconseguir les provisions de tabac. És espavilat, i amb el seu estraperlo (vendre cigarrets als més desesperats per un euro, intentar obtenir paquets sencers a preu de cost a través d'algú que tingui permís per sortir, gestionant hàbilment amb aquest objectiu els contactes i les amistats), aconsegueix estar raonablement proveït de tabac. Entre els altres malalts té una certa posició, i es mira amb aires de superioritat aquells altres interns que, en situacions més precàries, s'han d'aconformar fumant les burilles que troben.
Potser no en sortirà mai més, d'aquest centre. No encaixa en el món, amb les normes de les persones lliures, i falten els recursos necessaris (o la voluntat de dedicar-los a aquest àmbit) perquè la gent com ell pugui disposar de l'ajuda, el seguiment i el control que caldria perquè pogués viure fora d'aquesta mena d'institucions. Unes institucions que, això sí, tot i les mancances que puguin arrossegar, per sort ja no tenen res a veure amb aquells llocs sinistres i realment terrorífics de fa temps (fins que al voltant dels anys seixanta del segle passat, lentament, es van començar a humanitzar una mica).
Manicomi: el diccionari diu que és un "establiment dedicat a allotjar i, més modernament, a tractar de guarir els malalts mentals". Ara, amb aquest afany de rebatejar segons quins llocs i situacions, per tal que tot allò que s'associa al nom original no ens interpel.li amb incomoditat, d'aquests llocs ja no en diem manicomis; potser centres de salut, institucions terapèutiques (o algun altre nom acompanyat d'algun altre adjectiu que no tingui relació amb la paraula inicial, massa impregnada de continguts pejoratius...).
Amb una mata de cabells esborrifats i una barba esclarissada, quan algú li diu que sembla un Quixot, el Jonàs riu ensenyant les seves dents mig renegrides, descurades. Passa mesos sense que ningú el vagi a veure. S'hi hi ha resignat. S'ha adaptat a la seva triple condemna: la malaltia, la privació de llibertat, la solitud. Intueix que la vida l'ha aparcat a aquest lloc i amb els recursos que encara són al seu abast procura que la situació li sigui el més suportable possible. No ha tirat la tovallola, procura treure el màxim profit de les poques i petites llibertats que li queden.
Com la majoria dels interns, fuma sempre que pot. És la seva principal activitat, cosa que l'obliga a tenir ocupat el cap, de forma permanent, barrinat com aconseguir les provisions de tabac. És espavilat, i amb el seu estraperlo (vendre cigarrets als més desesperats per un euro, intentar obtenir paquets sencers a preu de cost a través d'algú que tingui permís per sortir, gestionant hàbilment amb aquest objectiu els contactes i les amistats), aconsegueix estar raonablement proveït de tabac. Entre els altres malalts té una certa posició, i es mira amb aires de superioritat aquells altres interns que, en situacions més precàries, s'han d'aconformar fumant les burilles que troben.
Potser no en sortirà mai més, d'aquest centre. No encaixa en el món, amb les normes de les persones lliures, i falten els recursos necessaris (o la voluntat de dedicar-los a aquest àmbit) perquè la gent com ell pugui disposar de l'ajuda, el seguiment i el control que caldria perquè pogués viure fora d'aquesta mena d'institucions. Unes institucions que, això sí, tot i les mancances que puguin arrossegar, per sort ja no tenen res a veure amb aquells llocs sinistres i realment terrorífics de fa temps (fins que al voltant dels anys seixanta del segle passat, lentament, es van començar a humanitzar una mica).
1 de juny 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
