Acabada la Guerra Civil el meu avi matern va ser alcalde d'una capital de comarca. Els motius pel quals ho va ser els desconec (por, intenció de protegir familiars i coneguts, sintonia amb el nou règim, desig de poder... no ho sé). Durant el temps que va ser alcalde (potser encara no un any, també desconec la raó d'aquesta brevetat), sembla ser que va cometre algun abús. Aquest episodi de la història familiar (el referent als fets prepotents i als abusos com a alcalde) hi ha algú de la família que els vol oblidar. Fins i tot eradicar, arribant al punt de destruir algun document que hi estava relacionat.
Hi ha qui no vol recordar, per exemple, que aquest avi va ser membre de la Falange, no sé si combregant o no amb les seves idees (llavors crec que el carnet de la Falange era un requisit imprescindible per a l'ocupació d'un càrrec públic, i també per a moltes altres activitats). Hi ha qui considera que això d'haver estat falangista és una taca molt molesta en el seu currículum i, per extensió, en el currículum familiar, que es tractaria de mantenir el més impol.lut possible. El passat de la família hauria de ser sempre digne, modèlic...
I si a més de ser falangista resulta que va cometre algun abús de poder mentre va exercir d'alcalde, llavors la cosa encara s'embolica més... Com que són facetes d'aquest avi que incomoden, hi ha qui no vol que les coneguin les noves generacions: és millor no furgar en els seus aspectes conflictius i que es transmetin només els més interessants i positius (que aquest avi també tenia, i uns quants), per tal que les noves generacions se'n puguin sentir orgulloses.
De vegades n'hem parlat, de tot això, amb algun parent favorable a aquesta postura censora. I no ens hem posat d'acord, perquè jo he defensat que em semblava molt més constructiu i educatiu transmetre els esdeveniments passats de la manera més fidel a la realitat (en la mesura que això sigui possible), sense mitificar persones ni fets, ja que les mitificacions, siguin de persones o col.lectius, a més de perilloses, em semblen deshonestes i absurdes.
La història mai és del tot fidel a la realitat, en el millor dels casos n'és una aproximació. Si un vol fer d'historiador, pot optar per intentar ser objectiu, rigorós, fins allí on honestament li sigui possible. O agafar una via més indulgent o interessada, més subjectiva; en casos extrems, manipulant els fets de forma premeditada i sistemàtica, sense embuts. De fet, hi ha moltes presumptes pàgines històriques, o cròniques familiars, que són novel.les, pura literatura de ficció. Tal vegada molt brillants, però sense cap relació amb la realitat.
13 de set. 2010
11 de set. 2010
Dret de cita (John Ralston Saul)
"La diferència entre ficció i no-ficció saps qui la va inventar? La universitat, per separar la realitat de la imaginació i que aquesta estigui en un pla secundari."
John Ralston Saul. Avui (suplement Cultura), 1-7-2010
John Ralston Saul. Avui (suplement Cultura), 1-7-2010
6 de set. 2010
Dret de cita (María Pagés)
"Ens inventem la vida i tot el que hi passa, fins i tot l'amor, però es tracta d'un invent molt enriquidor."
María Pagés. La Vanguardia (La Contra), 2-9-2010
María Pagés. La Vanguardia (La Contra), 2-9-2010
4 de set. 2010
La meva mare - la sortida del sol
Cada vegada que surt el sol, per l'horitzó del mar o per qualsevol horitzó de terra endins, més suau o més muntanyós (o fins i tot per un horitzó urbà de cases i carrers), és una mena de prodigi, com un truc de prestidigitació, el conill més fantàstic del barret més sorprenent.
La meva mare tenia el do de meravellar-se cada dia amb aquest gran esdeveniment. Tot i viure a Barcelona, tenia el privilegi immens de dormir en una habitació amb la finestra orientada a llevant, i que a més donava a un parc: des del llit, només veia vegetació i cel, de dia i de nit, perquè li agradava dormir amb la persiana alçada i la finestra oberta, cosa que va poder fer amb llibertat a partir del moment en què el meu pare va morir.
Era molt matinera, quan sortia el sol feia estona que ja s'havia alçat i fins i tot ja era al carrer. Segons l'època de l'any igual veia sortir el sol per l'horitzó del mar, mentre es banyava a alguna de les platges de la Vila Olímpica. Fos on fos, gaudia aquest moment, assaborint-lo amb una gran intensitat. Encara que fos de forma indirecta, per exemple veient-lo entrar pels vitralls de l'església (el sol o la seva claror), mentre escoltava la seva missa diària, que no es saltava mai, per cap motiu.
Quan es trobava bé, cosa que no passava sempre, tots els fenòmens de la naturalesa la meravellaven. Amb el pas dels anys no va perdre la capacitat de bocabadar-se i alegrar-se quan estava en contacte amb la natura, encara que només fos, quan era a Barcelona, la que veia des de la finestra de la seva habitació: mirant els pins, el cel, escoltant la gran varietat d'ocells que vivien al parc... De fet, eren dos privilegis, els seus: poder veure el parc per la finestra i saber-lo gaudir tan profundament.
Potser aquesta intensitat en el gaudir les coses, totes en general, al ser tan intensa, de vegades gairebé "sobrenatural" (tal com a ella li agradava remarcar, vinculant la seva joia a la influència divina), consumint-li tanta energia afavoria que acabes arribant un punt en el que, exhausta, s'ensorrés i llavors passés aquells llargs i profunds períodes depressius. Segurament no deu ser possible, mantenir-se sempre massa amunt (ni que sigui sostingut per un alè diví), per això la gent que té tendència a aquests grans enlairaments molts cops acaba pagant-ne un alt preu.
En el cas de la meva mare, els esclats d'energia, de desbordant alegria, activitat i entusiasme, de vegades semblants als d'una persona que hagués consumit drogues estimulants com la cocaïna o l'èxtasi, precedien els períodes de tristor, d'esfondrament, de profunda indiferència. Sovint tot era extrem, en ella. Li costava trobar l'equilibri, va passar poques èpoques de pau, d'estable serenitat.
Mentre va viure, la meva mare s'ho va passar molt bé... i molt malament.
La meva mare tenia el do de meravellar-se cada dia amb aquest gran esdeveniment. Tot i viure a Barcelona, tenia el privilegi immens de dormir en una habitació amb la finestra orientada a llevant, i que a més donava a un parc: des del llit, només veia vegetació i cel, de dia i de nit, perquè li agradava dormir amb la persiana alçada i la finestra oberta, cosa que va poder fer amb llibertat a partir del moment en què el meu pare va morir.
Era molt matinera, quan sortia el sol feia estona que ja s'havia alçat i fins i tot ja era al carrer. Segons l'època de l'any igual veia sortir el sol per l'horitzó del mar, mentre es banyava a alguna de les platges de la Vila Olímpica. Fos on fos, gaudia aquest moment, assaborint-lo amb una gran intensitat. Encara que fos de forma indirecta, per exemple veient-lo entrar pels vitralls de l'església (el sol o la seva claror), mentre escoltava la seva missa diària, que no es saltava mai, per cap motiu.
Quan es trobava bé, cosa que no passava sempre, tots els fenòmens de la naturalesa la meravellaven. Amb el pas dels anys no va perdre la capacitat de bocabadar-se i alegrar-se quan estava en contacte amb la natura, encara que només fos, quan era a Barcelona, la que veia des de la finestra de la seva habitació: mirant els pins, el cel, escoltant la gran varietat d'ocells que vivien al parc... De fet, eren dos privilegis, els seus: poder veure el parc per la finestra i saber-lo gaudir tan profundament.
Potser aquesta intensitat en el gaudir les coses, totes en general, al ser tan intensa, de vegades gairebé "sobrenatural" (tal com a ella li agradava remarcar, vinculant la seva joia a la influència divina), consumint-li tanta energia afavoria que acabes arribant un punt en el que, exhausta, s'ensorrés i llavors passés aquells llargs i profunds períodes depressius. Segurament no deu ser possible, mantenir-se sempre massa amunt (ni que sigui sostingut per un alè diví), per això la gent que té tendència a aquests grans enlairaments molts cops acaba pagant-ne un alt preu.
En el cas de la meva mare, els esclats d'energia, de desbordant alegria, activitat i entusiasme, de vegades semblants als d'una persona que hagués consumit drogues estimulants com la cocaïna o l'èxtasi, precedien els períodes de tristor, d'esfondrament, de profunda indiferència. Sovint tot era extrem, en ella. Li costava trobar l'equilibri, va passar poques èpoques de pau, d'estable serenitat.
Mentre va viure, la meva mare s'ho va passar molt bé... i molt malament.
1 de set. 2010
El meu pare i l'Alzheimer - 2
Continuació dels comentaris d'alguns fragments (entre cometes) de l'article de la Viquipèdia sobre la Malaltia d'Alzheimer. En aquest cas, dedicats als origens i les hipotètiques mesures preventives o curatives.
Escrit inicial:
http://passavolant.blogspot.com/2010/08/el-meu-pare-i-lalzheimer.html
"En estudis epidemològics s’ha trobat que activitats intel.lectuals com jugar a escacs o la interacció social freqüent estan relacionades amb la reducció del rics de patir Alzheimer, encara que no s’han trobat relacions causals evidents."
Era una persona mentalment activa, potser fins i tot secretament preocupada per la possibilitat de patir una malaltia d'aquestes; per exemple, passats ja els 60 anys, quan anava en cotxe per Barcelona aprofitava els semàfors per a aprendre alemany, ajudant-se d'un manual. Malgrat tot, li va tocar l'Alzheimer.
"Per prevenir la malaltia, s’acostumen a recomanar hàbits no invasius o estils de vida, però no hi ha cap evidència ferma de la relació entre les recomanacions i la probabilitat de patir Alzheimer. (...) l’exercici i una dieta equilibrada ajudarien tant a prevenir com a millorar les condicions un cop s’ha expressat la malaltia."
Feia esport, era un usuari habitual del Club Natació Barcelona, hi anava a nedar i a fer gimnàs, un hàbit que va conservar fins els 77 anys. I pel que fa a la dieta, la seva era força equilibrada i variada.
"Tot i així, sembla que els components de la dieta Mediterrània, que inclou fruita i verdura, pa, blat i altres cereals, oli d’oliva, peix i vi negre, podrien reduir el risc, encara que no se sap si es parla de tots individualment, tots com a conjunt, o se n’haurien d’especificar alguns. El que es creu que actua com a mecanisme d’acció és el seu efecte cardiovascular beneficiós, però hi ha una evidència limitada que un consum lleuger i moderat d’alcohol, particularment de vi negre, estigui relacionada amb un menor risc de patir Alzheimer."
Tota la vida havia begut moderadament vi negre.
"De la mateixa manera, estudis sobre l’ús de vitamines tampoc han trobat evidències suficients de l’eficàcia de recomanar vitamina C, E o àcid fòlic amb o sense vitamina B12 com a agents preventius o tractaments de l’Alzheimer."
Era un entusiasta consumidor de vitamina C, ja fos a base de sucs de taronja o de pastilles efervescents.
"Els estudis indiquen que la malaltia està associada a les plaques senils i cabdells neurofibrilars en el cervell. Els tractaments que s’utilitzen actualment per tractar-la causen petits beneficis simptomàtics; però encara no hi ha tractament per retardar o detenir la malaltia."
Quan es va plantejar per primer cop la possibilitat d'un eventual tractament, la malaltia ja estava mot avançada; això, sumat a les pobres expectatives, per no dir nul.les, que es podien esperar de la medicació, va fer que es descartés. En el millor dels casos, els hipotètics resultats positius haurien estat només alentidors de l'evolució, però no curatius. En algun moment, quan de fet es va fer imprescindible, només va rebre medicació simptomàtica, tranquil.litzant.
"La gran majoria dels casos d’Alzheimer són esporàdics, és a dir, no han estat heretats genèticament, encara que alguns gens podrien actuar com a factors de risc."
No hi ha pistes que ascendents seus haguessin patit la malaltia; de tota manera, de fet gairebé no hi ha informació dels seus ascendents, llevat dels seus pares.
"Pel que fa a la confirmació del diagnòstic, només es pot fer post mortem, mitjançant una autòpsia molt acurada una vegada podem examinar histològicament el material del cervell."
No es va fer, ningú hi estava interessat.
Escrit inicial:
http://passavolant.blogspot.com/2010/08/el-meu-pare-i-lalzheimer.html
"En estudis epidemològics s’ha trobat que activitats intel.lectuals com jugar a escacs o la interacció social freqüent estan relacionades amb la reducció del rics de patir Alzheimer, encara que no s’han trobat relacions causals evidents."
Era una persona mentalment activa, potser fins i tot secretament preocupada per la possibilitat de patir una malaltia d'aquestes; per exemple, passats ja els 60 anys, quan anava en cotxe per Barcelona aprofitava els semàfors per a aprendre alemany, ajudant-se d'un manual. Malgrat tot, li va tocar l'Alzheimer.
"Per prevenir la malaltia, s’acostumen a recomanar hàbits no invasius o estils de vida, però no hi ha cap evidència ferma de la relació entre les recomanacions i la probabilitat de patir Alzheimer. (...) l’exercici i una dieta equilibrada ajudarien tant a prevenir com a millorar les condicions un cop s’ha expressat la malaltia."
Feia esport, era un usuari habitual del Club Natació Barcelona, hi anava a nedar i a fer gimnàs, un hàbit que va conservar fins els 77 anys. I pel que fa a la dieta, la seva era força equilibrada i variada.
"Tot i així, sembla que els components de la dieta Mediterrània, que inclou fruita i verdura, pa, blat i altres cereals, oli d’oliva, peix i vi negre, podrien reduir el risc, encara que no se sap si es parla de tots individualment, tots com a conjunt, o se n’haurien d’especificar alguns. El que es creu que actua com a mecanisme d’acció és el seu efecte cardiovascular beneficiós, però hi ha una evidència limitada que un consum lleuger i moderat d’alcohol, particularment de vi negre, estigui relacionada amb un menor risc de patir Alzheimer."
Tota la vida havia begut moderadament vi negre.
"De la mateixa manera, estudis sobre l’ús de vitamines tampoc han trobat evidències suficients de l’eficàcia de recomanar vitamina C, E o àcid fòlic amb o sense vitamina B12 com a agents preventius o tractaments de l’Alzheimer."
Era un entusiasta consumidor de vitamina C, ja fos a base de sucs de taronja o de pastilles efervescents.
"Els estudis indiquen que la malaltia està associada a les plaques senils i cabdells neurofibrilars en el cervell. Els tractaments que s’utilitzen actualment per tractar-la causen petits beneficis simptomàtics; però encara no hi ha tractament per retardar o detenir la malaltia."
Quan es va plantejar per primer cop la possibilitat d'un eventual tractament, la malaltia ja estava mot avançada; això, sumat a les pobres expectatives, per no dir nul.les, que es podien esperar de la medicació, va fer que es descartés. En el millor dels casos, els hipotètics resultats positius haurien estat només alentidors de l'evolució, però no curatius. En algun moment, quan de fet es va fer imprescindible, només va rebre medicació simptomàtica, tranquil.litzant.
"La gran majoria dels casos d’Alzheimer són esporàdics, és a dir, no han estat heretats genèticament, encara que alguns gens podrien actuar com a factors de risc."
No hi ha pistes que ascendents seus haguessin patit la malaltia; de tota manera, de fet gairebé no hi ha informació dels seus ascendents, llevat dels seus pares.
"Pel que fa a la confirmació del diagnòstic, només es pot fer post mortem, mitjançant una autòpsia molt acurada una vegada podem examinar histològicament el material del cervell."
No es va fer, ningú hi estava interessat.
28 d’ag. 2010
De la importància de fer caca i pipí
De la importància
de fer caca i pipí
només te n'adones
quan tens problemes
per fer caca o pipí.
Passa més o menys el mateix
amb el menjar,
el beure i el dormir.
Però si tot això rutlla,
per tal de no estar-se desvagat,
llavors és adequat
inventar-se alguna altra preocupació.
Per exemple,
quina pantalla d'alta definició
em pot donar més satisfacció?
Passen els dies
i el dubte et corseca
(l'extensa oferta t'aclapara,
models, prestacions,
preus, dimensions),
fins que, de cop,
de forma inesperada,
t'arriba la solució:
tens un fort restrenyiment,
contundent, invalidant.
I l'alta definició, de moment,
deixa de ser la principal obsessió.
de fer caca i pipí
només te n'adones
quan tens problemes
per fer caca o pipí.
Passa més o menys el mateix
amb el menjar,
el beure i el dormir.
Però si tot això rutlla,
per tal de no estar-se desvagat,
llavors és adequat
inventar-se alguna altra preocupació.
Per exemple,
quina pantalla d'alta definició
em pot donar més satisfacció?
Passen els dies
i el dubte et corseca
(l'extensa oferta t'aclapara,
models, prestacions,
preus, dimensions),
fins que, de cop,
de forma inesperada,
t'arriba la solució:
tens un fort restrenyiment,
contundent, invalidant.
I l'alta definició, de moment,
deixa de ser la principal obsessió.
27 d’ag. 2010
26 d’ag. 2010
Cinc miracles
Cinc miracles:
la vista,
l'oïda,
l'olfacte,
el gust,
el tacte.
Estar vius és un misteri.
La vida és un prodigi.
la vista,
l'oïda,
l'olfacte,
el gust,
el tacte.
Estar vius és un misteri.
La vida és un prodigi.
25 d’ag. 2010
Humilitat - 2
Remenant el tema de la humilitat, a la versió castellana de la Viquidites trobo aquesta cita: "El propio conocimiento nos lleva, como de la mano, a la humildad" (la deixo en castellà perquè aquest "como de la mano" no sé com posar-lo en català...). La frase la trobo molt encertada, i m'agrada fer-ne esment perquè el seu autor, José María Escrivá (San Josemaría Escrivá, per a la gent d'Església), és una persona que no em cau gens bé, per no dir que gens ni mica, però ja que la frase la trobo reeixida em sembla adequat ressaltar-la.
Tanmateix, si conegués amb certesa el context de la cita, en la mesura que m'imagino que l'autor es refereix al coneixement de Deu (assolit per tant "irracionalment", per inspiració divina, no com a resultat d'un procés reflexiu racional), segurament llavors ja no em faria tan el pes, més aviat deixaria d'interessar-me. Què hi farem, és un dels inconvenients de ser un descregut impenitent, un anticlerical de soca-rel (un pocasolta, que potser diria la meva avia materna, "al cel sia").
Ves per on, de vegades descontextualitzar les coses també té els seus avantatges, ja que et permet trobar eines útils en els llocs en principi més inesperats...
--
(1) Suposo que la cita és correcta, perquè això d'internet ja se sap que de vegades no és gaire de fiar...
Tanmateix, si conegués amb certesa el context de la cita, en la mesura que m'imagino que l'autor es refereix al coneixement de Deu (assolit per tant "irracionalment", per inspiració divina, no com a resultat d'un procés reflexiu racional), segurament llavors ja no em faria tan el pes, més aviat deixaria d'interessar-me. Què hi farem, és un dels inconvenients de ser un descregut impenitent, un anticlerical de soca-rel (un pocasolta, que potser diria la meva avia materna, "al cel sia").
Ves per on, de vegades descontextualitzar les coses també té els seus avantatges, ja que et permet trobar eines útils en els llocs en principi més inesperats...
--
(1) Suposo que la cita és correcta, perquè això d'internet ja se sap que de vegades no és gaire de fiar...
24 d’ag. 2010
Humilitat
Humilitat: qualitat d’humil.
Humil: que es té per menys del que val, que es rebaixa voluntàriament davant els altres.
(Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans - DIEC)
Humilde: que tiene humildad.
Humildad: virtud que consiste en el conocimiento de las propias limitaciones y debilidades y en obrar de acuerdo con este conocimiento.
(Diccionario de la Real Academia Española - DRAE)
Ves per on, en català la humilitat és un defecte (vaja, si més no des del meu punt de vista), i en canvi en castellà una virtut. Me'n vaig adonar quan el meu fill em va preguntar què era la humilitat, i com que no em sortia una definició del tot rodona, li vaig dir que ho mirés al diccionari. Va mirar el DIEC, i quan em va llegir l'entrada corresponent, em vaig quedar ben desconcertat. Com que la definició em grinyolava bona cosa, vaig decidir fer la consulta del DRAE, sentint-me llavors més alleujat, i alhora intrigat, sorprés, per la profunda discrepància de les definicions.
Les definicions adjuntades corresponen a la primera accepció de la paraula. En el cas del DIEC, la segona accepció segueix en la mateixa línia ("que revela humilitat, submissió") i cap de les següents té el sentit de l'autoconeixement de les pròpies limitacions i l'obrar en conseqüència. La segona accepció del DRAE és "bajeza de nacimiento o de otra cualquier especie", i la tercera "sumisión, rendimiento"; en qualsevol cas, no apareix enlloc el sentit de la primera del DIEC, ja que la submissió pot ser induïda, forçada per aquell qui sotmet (passa ben sovint).
Encuriosit, vaig fer una altra consulta, i vaig veure que, per a acabar de reblar la cosa, al Diccionar català-valencià-balear, a continuació de la mateixa definició del DIEC diu que l'equivalent castellà és "humilde". Apa, embolica que fa fort.
Com que són els dos únics idiomes que domino una mica, no puc entretenir-me comparant les definicions d'altres idiomes (d'aquells que conserven la paraula derivada del llatí 'humilis', de la que n'ignoro el significat exacte, no sé si afí a la definició del DRAE a del DIEC, o amb un eventual tercer sentit), així que de moment em queda aquesta curiositat insatisfeta.
He fet servir sempre aquesta paraula amb el sentit castellà, ves a saber, potser perquè tota la meva escolarització va ser en aquest idioma... El cas és que amb el sentit que li dóna el diccionari castellà trobo que és una paraula molt important, fonamental. D'altra banda, les coses així, el que no sé és quina deu ser, en català, la paraula adequada segons el sentit castellà, si és que hi és.
Faig encara una altra consulta. A la versió catalana de la Viquipèdia no surt ni humil ni humilitat, a la castellana sí: "Humildad es la característica que define a una persona modesta, alguien que no se cree mejor o más importante que los demás en ningún aspecto". Tampoc em fa el pes, és com una mena d'entremig, ni figa ni raïm, entre les definicions del DRAE i el DIEC
Abans de plegar, de l'apartat de cites sobre la humilitat inclòs a la versió castellana de la Wikiquote (Viquidites), em quedo amb aquesta d'en Lao Tse (Laozi): "Saber que no sabem, això és humilitat."
Humil: que es té per menys del que val, que es rebaixa voluntàriament davant els altres.
(Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans - DIEC)
Humilde: que tiene humildad.
Humildad: virtud que consiste en el conocimiento de las propias limitaciones y debilidades y en obrar de acuerdo con este conocimiento.
(Diccionario de la Real Academia Española - DRAE)
Ves per on, en català la humilitat és un defecte (vaja, si més no des del meu punt de vista), i en canvi en castellà una virtut. Me'n vaig adonar quan el meu fill em va preguntar què era la humilitat, i com que no em sortia una definició del tot rodona, li vaig dir que ho mirés al diccionari. Va mirar el DIEC, i quan em va llegir l'entrada corresponent, em vaig quedar ben desconcertat. Com que la definició em grinyolava bona cosa, vaig decidir fer la consulta del DRAE, sentint-me llavors més alleujat, i alhora intrigat, sorprés, per la profunda discrepància de les definicions.
Les definicions adjuntades corresponen a la primera accepció de la paraula. En el cas del DIEC, la segona accepció segueix en la mateixa línia ("que revela humilitat, submissió") i cap de les següents té el sentit de l'autoconeixement de les pròpies limitacions i l'obrar en conseqüència. La segona accepció del DRAE és "bajeza de nacimiento o de otra cualquier especie", i la tercera "sumisión, rendimiento"; en qualsevol cas, no apareix enlloc el sentit de la primera del DIEC, ja que la submissió pot ser induïda, forçada per aquell qui sotmet (passa ben sovint).
Encuriosit, vaig fer una altra consulta, i vaig veure que, per a acabar de reblar la cosa, al Diccionar català-valencià-balear, a continuació de la mateixa definició del DIEC diu que l'equivalent castellà és "humilde". Apa, embolica que fa fort.
Com que són els dos únics idiomes que domino una mica, no puc entretenir-me comparant les definicions d'altres idiomes (d'aquells que conserven la paraula derivada del llatí 'humilis', de la que n'ignoro el significat exacte, no sé si afí a la definició del DRAE a del DIEC, o amb un eventual tercer sentit), així que de moment em queda aquesta curiositat insatisfeta.
He fet servir sempre aquesta paraula amb el sentit castellà, ves a saber, potser perquè tota la meva escolarització va ser en aquest idioma... El cas és que amb el sentit que li dóna el diccionari castellà trobo que és una paraula molt important, fonamental. D'altra banda, les coses així, el que no sé és quina deu ser, en català, la paraula adequada segons el sentit castellà, si és que hi és.
Faig encara una altra consulta. A la versió catalana de la Viquipèdia no surt ni humil ni humilitat, a la castellana sí: "Humildad es la característica que define a una persona modesta, alguien que no se cree mejor o más importante que los demás en ningún aspecto". Tampoc em fa el pes, és com una mena d'entremig, ni figa ni raïm, entre les definicions del DRAE i el DIEC
Abans de plegar, de l'apartat de cites sobre la humilitat inclòs a la versió castellana de la Wikiquote (Viquidites), em quedo amb aquesta d'en Lao Tse (Laozi): "Saber que no sabem, això és humilitat."
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
