(salut mental)
https://horitzontal.blogspot.com/2018/10/tranquillitzat.html
3 d’oct. 2018
2 d’oct. 2018
Si fóssim cadires o taules
Si fóssim cadires o taules no patiríem mai. No tindríem ni fred ni calor. Ni gana ni set. Ni por ni ansietat. Ni tristeses ni remordiments.
Ara bé, tampoc sabríem què és l'amistat. No sabríem que és l'empatia. Ni l'alegria. Tampoc tindríem il.lusions. Ens perdríem moltes coses. Per exemple, ens perdríem la possibilitat de gaudir l'espectacle d'una posta de sol, o el cant d'un rossinyol, o el vol d'un estel.
No ser una cadira, una taula, una pedra, un clot, és ser sensibles. I ser sensibles ens permet riure i plorar. Ens exposa a patir, però també ens permet celebrar el fet d'existir. És així: si volem gaudir hem de viure, i si volem viure hem d'assumir que dins del paquet de la vida també hi ha molèsties i patiments.
Si tot això ho tenim clar i no ens hi capfiquem, les incomoditats es fan més petites. I el plaer d'existir es pot expandir. I llavors podem anar assaborint els petits regals que la vida quotidiana ens va fent. Començant pels més immediats, com per exemple el goig de poder beure un got d'aigua quan tenim set, el d'abrigar-nos quan tenim fred, el de poder-nos ficar al llit quan tenim són. O el de riure quan ens ve de gust, compartint un somriure, una abraçada, una cançó.
D'altra banda, les coses són com són. No som una cadira. Ni una taula, ni una figura de guix. No ho som. I encara que vulguem tampoc podem ser "mitja cadira": és a dir, no podem viure sempre rient, alegrement, sense que mai ens toqui el dolor o la tristesa. No és possible agafar de la vida només el que ens és plaent. Però sí que és possible aprendre que els moments dolents no són eterns, i que si estem atents, la vida és plena de petits prodigis i regals.
Anar aprenent aquestes lliçons és fer-nos una mica més savis, i per tant tenir la possibilitat de poder ser una mica més feliços. Perquè no som cadires: som persones. Complexes, irrepetibles, sorprenents.
Ara bé, tampoc sabríem què és l'amistat. No sabríem que és l'empatia. Ni l'alegria. Tampoc tindríem il.lusions. Ens perdríem moltes coses. Per exemple, ens perdríem la possibilitat de gaudir l'espectacle d'una posta de sol, o el cant d'un rossinyol, o el vol d'un estel.
No ser una cadira, una taula, una pedra, un clot, és ser sensibles. I ser sensibles ens permet riure i plorar. Ens exposa a patir, però també ens permet celebrar el fet d'existir. És així: si volem gaudir hem de viure, i si volem viure hem d'assumir que dins del paquet de la vida també hi ha molèsties i patiments.
Si tot això ho tenim clar i no ens hi capfiquem, les incomoditats es fan més petites. I el plaer d'existir es pot expandir. I llavors podem anar assaborint els petits regals que la vida quotidiana ens va fent. Començant pels més immediats, com per exemple el goig de poder beure un got d'aigua quan tenim set, el d'abrigar-nos quan tenim fred, el de poder-nos ficar al llit quan tenim són. O el de riure quan ens ve de gust, compartint un somriure, una abraçada, una cançó.
D'altra banda, les coses són com són. No som una cadira. Ni una taula, ni una figura de guix. No ho som. I encara que vulguem tampoc podem ser "mitja cadira": és a dir, no podem viure sempre rient, alegrement, sense que mai ens toqui el dolor o la tristesa. No és possible agafar de la vida només el que ens és plaent. Però sí que és possible aprendre que els moments dolents no són eterns, i que si estem atents, la vida és plena de petits prodigis i regals.
Anar aprenent aquestes lliçons és fer-nos una mica més savis, i per tant tenir la possibilitat de poder ser una mica més feliços. Perquè no som cadires: som persones. Complexes, irrepetibles, sorprenents.
29 de set. 2018
Tot és estrany
Hi som. Ja no hi som.
Entremig, inventem.
Per exemple, que la vida té un sentit.
I així suportem millor el tràmit d'existir,
tan feliços amb la nostra invenció
(i si no feliços, conformats,
tampoc cal exagerar).
Tot és efímer, i gairebé tot estèril.
Llevat, potser, d'algun somriure.
Entremig, inventem.
Per exemple, que la vida té un sentit.
I així suportem millor el tràmit d'existir,
tan feliços amb la nostra invenció
(i si no feliços, conformats,
tampoc cal exagerar).
Tot és efímer, i gairebé tot estèril.
Llevat, potser, d'algun somriure.
28 de set. 2018
Pena de teleescombraries
El primer dia el policia
el va enxampar llegint a Plató.
I li va fer una primera amonestació.
El segon el va enxampar llegint a Kant,
el tercer llegint a Wittgenstein,
el quart a Derrida, el cinquè a Hobbes...
Després de moltes amonestacions,
com que era un lector reincident
al final el policia el va detenir.
El fiscal el va acusar:
amb el seu mal exemple
podia pervertir el jovent!
I el jutge el va condemnar
a una multa de tres mil euros.
I a la pena suplementària de veure,
cada dia, durant tres anys,
tres hores de teleescombraries.
el va enxampar llegint a Plató.
I li va fer una primera amonestació.
El segon el va enxampar llegint a Kant,
el tercer llegint a Wittgenstein,
el quart a Derrida, el cinquè a Hobbes...
Després de moltes amonestacions,
com que era un lector reincident
al final el policia el va detenir.
El fiscal el va acusar:
amb el seu mal exemple
podia pervertir el jovent!
I el jutge el va condemnar
a una multa de tres mil euros.
I a la pena suplementària de veure,
cada dia, durant tres anys,
tres hores de teleescombraries.
25 de set. 2018
22 de set. 2018
Retrat d'una dona
Al carrer, al costat d'uns contenidors, hi ha una pila de mobles mig desballestats, junt amb unes quantes andròmines heterogènies i bosses amb roba, algunes rebentades. Entremig, ben visible, la foto d'una dona, un retrat gran, de dos pams d'alt per un d'ample, molt ben emmarcat i amb vidre.
És una dona bonica, de potser vint-i-cinc anys. La foto és potser dels anys cinquanta, o d'abans. Si tingués algun aparell per fer-ne una foto (però no és el cas), la faria, del retrat i el seu context, amb els contenidors i la pila caòtica de mobles, andròmines i robes.
M'imagino que l'arribada del retrat i les andròmines al costat dels contenidors és el resultat de la reforma o buidatge d'un pis, potser heretat o comprat: als nous usuaris o propietaris tot això els feia nosa, i se n'han desfet d'aquesta manera.
Segurament (tot són suposicions) el retrat d'aquesta dona deu haver estat penjat a alguna paret durant dècades. I ara potser un fill o filla, o net o neta (o els compradors del pis) se n'han desfet.
Torno a la foto que no faig perquè no puc fer perquè no tinc cap aparell per fer-la. Si la fes, seria lliure, llavors, de fer-ne el que volgués? Per exemple, publicar-la aquí. O això seria una vulneració del dret a la intimitat de la dona fotografiada, o dels seus eventuals descendents?
A la mateixa pila hi trobo un llibre, amb una dedicatòria, tant amb el nom de qui dedica com el de a qui va dedicat. I dins del llibre una postal, firmada per qui l'envia i amb l'adreça de la destinatària. Puc parlar públicament d'aquesta informació? Puc esmentar els noms que apareixen en aquests papers?
De vegades, en piles semblants, he trobat quaderns escolars amb redaccions, cartes personals, cartes comercials amb els noms dels implicats, extractes bancaris... Papers de tota mena, amb tota mena d'informacions. És una informació que està al carrer, "a la via pública", abandonada. Qui l'ha abandonat òbviament no s'ha pres la molèstia de passar els papers per una trituradora, ni tan sols la molèstia més petita de llençar-los a dins d'un contenidor.
De vegades, papers d'aquests que m'han cridat l'atenció per alguna cosa, els he trobat a algun abocador, oficial o espontani. La informació que trobem a un abocador (fotos, cartes, escrits, llibres dedicats...) la podem fer servir públicament? De qui és la informació que hi ha als abocadors? Quin ús se'n pot fer?
Suposo que hi ha lleis que regulen aquests temes, i és probable que també hi hagi jurisprudències contradictòries. Desconec aquest món, i de moment no em passa pel cap investigar en aquesta direcció. En quedo en aquest nivell més elemental, el del que a mi (de manera subjectiva) em sembla normal (més subjectivitat) i permissible (encara més subjectivitat) fer amb aquesta mena de papers.
Torno al retrat: si jo hagués pogut fer la foto que he dit, sense cap escrúpol l'hauria publicat acompanyant aquest text, potser fins i tot indicant la cantonada concreta on la vaig trobar.
El que no sé és si la foto que hauria reproduït hauria sigut la que he dit, amb aquesta dona situada "en el seu últim context", o redignificada: una foto ben feta només del retrat, ben centrada, alliberada de deixalles i contenidors. De manera que permetés imaginar més fàcilment la foto encara penjada a la paret d'una l'habitació.
Probablement, la foto que triaria seria aquesta segona foto.
És una dona bonica, de potser vint-i-cinc anys. La foto és potser dels anys cinquanta, o d'abans. Si tingués algun aparell per fer-ne una foto (però no és el cas), la faria, del retrat i el seu context, amb els contenidors i la pila caòtica de mobles, andròmines i robes.
M'imagino que l'arribada del retrat i les andròmines al costat dels contenidors és el resultat de la reforma o buidatge d'un pis, potser heretat o comprat: als nous usuaris o propietaris tot això els feia nosa, i se n'han desfet d'aquesta manera.
Segurament (tot són suposicions) el retrat d'aquesta dona deu haver estat penjat a alguna paret durant dècades. I ara potser un fill o filla, o net o neta (o els compradors del pis) se n'han desfet.
Torno a la foto que no faig perquè no puc fer perquè no tinc cap aparell per fer-la. Si la fes, seria lliure, llavors, de fer-ne el que volgués? Per exemple, publicar-la aquí. O això seria una vulneració del dret a la intimitat de la dona fotografiada, o dels seus eventuals descendents?
A la mateixa pila hi trobo un llibre, amb una dedicatòria, tant amb el nom de qui dedica com el de a qui va dedicat. I dins del llibre una postal, firmada per qui l'envia i amb l'adreça de la destinatària. Puc parlar públicament d'aquesta informació? Puc esmentar els noms que apareixen en aquests papers?
De vegades, en piles semblants, he trobat quaderns escolars amb redaccions, cartes personals, cartes comercials amb els noms dels implicats, extractes bancaris... Papers de tota mena, amb tota mena d'informacions. És una informació que està al carrer, "a la via pública", abandonada. Qui l'ha abandonat òbviament no s'ha pres la molèstia de passar els papers per una trituradora, ni tan sols la molèstia més petita de llençar-los a dins d'un contenidor.
De vegades, papers d'aquests que m'han cridat l'atenció per alguna cosa, els he trobat a algun abocador, oficial o espontani. La informació que trobem a un abocador (fotos, cartes, escrits, llibres dedicats...) la podem fer servir públicament? De qui és la informació que hi ha als abocadors? Quin ús se'n pot fer?
Suposo que hi ha lleis que regulen aquests temes, i és probable que també hi hagi jurisprudències contradictòries. Desconec aquest món, i de moment no em passa pel cap investigar en aquesta direcció. En quedo en aquest nivell més elemental, el del que a mi (de manera subjectiva) em sembla normal (més subjectivitat) i permissible (encara més subjectivitat) fer amb aquesta mena de papers.
Torno al retrat: si jo hagués pogut fer la foto que he dit, sense cap escrúpol l'hauria publicat acompanyant aquest text, potser fins i tot indicant la cantonada concreta on la vaig trobar.
El que no sé és si la foto que hauria reproduït hauria sigut la que he dit, amb aquesta dona situada "en el seu últim context", o redignificada: una foto ben feta només del retrat, ben centrada, alliberada de deixalles i contenidors. De manera que permetés imaginar més fàcilment la foto encara penjada a la paret d'una l'habitació.
Probablement, la foto que triaria seria aquesta segona foto.
19 de set. 2018
Contra la distorsió dels records, escriure
"Quan escrius, llavors recordes millor." Eliud Kipchoge (1)
Com que la memòria és fràgil, escriure de vegades pot servir per minimitzar la fragilitat dels records provocada pel pas del temps. Si quan passen coses escrivim (les escrivim), com a mínim sabem que "la visió subjectiva" del moment dels fets, convertida en un text, romandrà inalterable.
Després, "aquella memòria escrita" (si hem conservat el text), ens pot servir perquè més endavant el record dels fets no sigui substituït (o no ho sigui tan fàcilment) per uns nous records, forjats amb reinterpretacions de la subjectivitat inicial.
Sabem que el text no ens pot dir "exactament el que va passar" (cadascú mira amb ulls diferents un mateix fet), però ens pot recordar la nostra percepció (i l'eventual valoració) del primer moment. Potser no és molt, però ja és alguna cosa: minimitza el risc que, amb la successió de reinterpretacions (el que en alguna mesura fa sempre el nostre cervell cada cop que recordem), al final allò que recordem tingui poca relació "amb la percepció inicial".
Quan algú ens explica allò que un altre li ha explicat, que a la vegada ho ha sentit d'un tercer, i aquest d'un quart... és obvi que al final la versió que ens arriba és poc fiable.
Doncs encara que sembli estrany, passa una cosa semblant cada vegada que recordem un fet: el que fem és "explicar-nos a nosaltres mateixos" la darrera explicació que ens hem fet (això diuen els que hi entenen). De manera que, segurament, com més vegades recordem el mateix fet, allò recordat és més susceptible de ser distorsionat.
I al final, per exemple, una petita larva de mosquit potser s'acaba convertint en una gran balena. O al revés, un elefant en una mosca (tan greu és la distorsió que maximitza com la que minimitza). De vegades aquestes coses passen: només cal llegir els diaris, o alguns llibres d'història, o alguns relats familiars...
D'acord, per molt que ens protegim i estem alerta, mai no evitarem que de vegades ens seguim fent embolics amb els elefants, les balenes, les mosques i els mosquits. Però si prenem algunes precaucions, de vegades els embolics potser seran una mica més petits. (2)
--
(1) La Vanguardia, 17/09/2018. Eliud Kipchoge havia batut el rècord del món de la marató el dia abans, i el periodista diu d'ell que és "un home que passa el temps en algun racó, prenent notes a la llibreta". Això quan no corre, és clar...
(2) Escrit relacionat: "Escriure per conservar els records" (19/07/2018)
Com que la memòria és fràgil, escriure de vegades pot servir per minimitzar la fragilitat dels records provocada pel pas del temps. Si quan passen coses escrivim (les escrivim), com a mínim sabem que "la visió subjectiva" del moment dels fets, convertida en un text, romandrà inalterable.
Després, "aquella memòria escrita" (si hem conservat el text), ens pot servir perquè més endavant el record dels fets no sigui substituït (o no ho sigui tan fàcilment) per uns nous records, forjats amb reinterpretacions de la subjectivitat inicial.
Sabem que el text no ens pot dir "exactament el que va passar" (cadascú mira amb ulls diferents un mateix fet), però ens pot recordar la nostra percepció (i l'eventual valoració) del primer moment. Potser no és molt, però ja és alguna cosa: minimitza el risc que, amb la successió de reinterpretacions (el que en alguna mesura fa sempre el nostre cervell cada cop que recordem), al final allò que recordem tingui poca relació "amb la percepció inicial".
Quan algú ens explica allò que un altre li ha explicat, que a la vegada ho ha sentit d'un tercer, i aquest d'un quart... és obvi que al final la versió que ens arriba és poc fiable.
Doncs encara que sembli estrany, passa una cosa semblant cada vegada que recordem un fet: el que fem és "explicar-nos a nosaltres mateixos" la darrera explicació que ens hem fet (això diuen els que hi entenen). De manera que, segurament, com més vegades recordem el mateix fet, allò recordat és més susceptible de ser distorsionat.
I al final, per exemple, una petita larva de mosquit potser s'acaba convertint en una gran balena. O al revés, un elefant en una mosca (tan greu és la distorsió que maximitza com la que minimitza). De vegades aquestes coses passen: només cal llegir els diaris, o alguns llibres d'història, o alguns relats familiars...
D'acord, per molt que ens protegim i estem alerta, mai no evitarem que de vegades ens seguim fent embolics amb els elefants, les balenes, les mosques i els mosquits. Però si prenem algunes precaucions, de vegades els embolics potser seran una mica més petits. (2)
--
(1) La Vanguardia, 17/09/2018. Eliud Kipchoge havia batut el rècord del món de la marató el dia abans, i el periodista diu d'ell que és "un home que passa el temps en algun racó, prenent notes a la llibreta". Això quan no corre, és clar...
(2) Escrit relacionat: "Escriure per conservar els records" (19/07/2018)
18 de set. 2018
Fragments de cartes
Temes familiars; un text de 1979 o 1980, revisat ara:
http://442m.blogspot.com/p/fragments-de-cartes.html
http://442m.blogspot.com/p/fragments-de-cartes.html
17 de set. 2018
13 de set. 2018
Corcs i arnes - 2
Amb una altra bossa de flocs corcats segueixo un procediment diferent del que ja vaig explicar.
Primer els estenc damunt d'una safata, i la poso al sol. Al cap de ben poc els corcs comencen a treure el cap i se'n van amb presses cap a la vora de la safata. Cada vegada més corcs, com si fossin formigues d'un formiguer. De tant en tant remeno una mica els flocs, per tal d'afavorir que els més mandrosos s'espavilin i també marxin. Uns s'amaguen a sota de la safata, uns altres se'n van taula enllà. Si es queden per la terrassa, és probable que més tard algun dragonet que tomba per aquí se'ls cruspeixi.
A continuació, fico els flocs en un pot, ben tancat. Aquests me'ls menjaré sense coure, només posant-los en remull, afegint-hi alguna pansa. Aquest sistema de posar al sol els cereals, per tal de netejar-lo dels corcs, el recordava d'uns amics de fa molts anys. Els ho havia vist fer més d'una vegada.
En canvi, netejar la farina colonitzada per les arnes (papallones) és més complicat, perquè els cucs, abans de converir-se en arnes, fan un embolic de teranyines que després no hi ha manera de separar la farina dels cucs (les arnes marxen soles, te'n pots trobar per tota la casa).
Com que la separació de la farina dels cucs és complicada, en aquest cas si vols aprofitar la farina l'única alternativa és fer-ne farinetes. Per cert, he mirat per Internet les propietats dels corcs del blat i dels cucs de la farina, i són molt nutritius. De fet, els cucs de la farina hi ha gent que els cultiva, per tal de donar-los d'aliment als seus peixos, granotes, tritons i altres "animals de companyia" semblants.
Primer els estenc damunt d'una safata, i la poso al sol. Al cap de ben poc els corcs comencen a treure el cap i se'n van amb presses cap a la vora de la safata. Cada vegada més corcs, com si fossin formigues d'un formiguer. De tant en tant remeno una mica els flocs, per tal d'afavorir que els més mandrosos s'espavilin i també marxin. Uns s'amaguen a sota de la safata, uns altres se'n van taula enllà. Si es queden per la terrassa, és probable que més tard algun dragonet que tomba per aquí se'ls cruspeixi.
A continuació, fico els flocs en un pot, ben tancat. Aquests me'ls menjaré sense coure, només posant-los en remull, afegint-hi alguna pansa. Aquest sistema de posar al sol els cereals, per tal de netejar-lo dels corcs, el recordava d'uns amics de fa molts anys. Els ho havia vist fer més d'una vegada.
En canvi, netejar la farina colonitzada per les arnes (papallones) és més complicat, perquè els cucs, abans de converir-se en arnes, fan un embolic de teranyines que després no hi ha manera de separar la farina dels cucs (les arnes marxen soles, te'n pots trobar per tota la casa).
Com que la separació de la farina dels cucs és complicada, en aquest cas si vols aprofitar la farina l'única alternativa és fer-ne farinetes. Per cert, he mirat per Internet les propietats dels corcs del blat i dels cucs de la farina, i són molt nutritius. De fet, els cucs de la farina hi ha gent que els cultiva, per tal de donar-los d'aliment als seus peixos, granotes, tritons i altres "animals de companyia" semblants.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
