Estic a punt de sortir de casa i la meva companya em diu: "Fa dies que portes aquesta samarreta, te l'hauries de canviar". I li dic que sí (en aquests casos sempre s'ha de dir que sí), que després, i alhora obro la porta i vaig marxant...
Quan torno ja me l'he canviat, duc una bonica samarreta de franges blanques i grises horitzontals (l'altra era tota blau marí). Li dic a ella: "Ho veus? Me n'he comprat una de nova, perquè estiguis contenta!" I ella em mira i no sap com mirar-me, perquè aquesta samarreta fa olor de suavitzant, i no de samarreta nova. I a més, ja sap que "mai" m'he comprat una samarreta (a mi l'olor de suavitzant no m'agrada, però si va "junt" amb una samarreta que et trobes al carrer, val la pena ser tolerant).
Aquest mateix dia, a més de "comprar-me" una samarreta també em "compro" una bossa amb pebrots, albergínies i cebes (suposo que algú que marxava de vacances ha tingut la gentilesa de deixar-ho al carrer). De manera que alguna estona potser farem una escalivada, o una samfaina.
Perdó, me n'oblidava: també arreplego una barra de pa, però això és ja tan habitual...
20 d’ag. 2019
19 d’ag. 2019
Figues
Vaig a veure uns coneguts. Viuen en una casa apartada. Hi vaig caminant, i abans d'arribar-hi veig una figuera. M'hi acosto, i veig que ja hi ha figues madures. En pessigo algunes, molt dolces, i després acabo d'arribar a la casa.
Saludo la mestressa, i li dic que he vist que ja hi ha figues madures a aquella figuera. Ella em diu que ja n'està al cas, que té la figuera controlada, que cada any, "a finals d'agost o principis de setembre", aquelles figues maduren.
És el 10 d'agost. Veig que no m'ha entès (és a dir, "que ja pot anar a collir figues"), de manera que li ho torno a dir. I em torna a contestar el mateix, que per descomptat la té controlada, "que ja sap que a finals d'agost...".
Em quedo bocabadat. De manera que li ho torno a dir, una altra vegada, a poc a poc, vocalitzant bé, ben clar: "Si ara vas a la figuera, podràs menjar figues madures".
A la tercera sembla que sí, que ho entén. Em mira de manera diferent, i em diu que alguna estona hi anirà, perquè li agraden molt les figues. Però no em sembla que m'ho digui molt convençuda, potser encara dubta entre seguir amb la seva idea, "la seva creença", o assumir que "la realitat" potser és una altra. Amb les idees fixes sovint passa això, que no és fàcil fer-les trontollar.
Tres dies després, molt lluny, en un entorn diferent. Camino per un parc urbà, per un camí pel qual cada dia hi passen centenars de persones. No exagero, centenars.
Al costat del camí hi ha una figuera; m'hi aturo i, fent alguns equilibris, estiro algunes branques i vaig collint algunes figues ben madures (si ningú les arreplega, les que caiguin se les menjaran els senglars al vespre; per descomptat, entre ells i jo, prefereixo ser jo qui se les mengi).
Passen algunes persones, algunes em miren, sense aturar-se. Passa una parella jove, els dos d'uns 25 anys, ben plantats. Ell li diu a ella, amb seguretat i suficiència, en veu prou alta com perquè no només la senti ella, sinó també jo: "Mira aquest home, està collint figues, però són ben verdes, encara falta dies perquè madurin!".
És veritat, però no són figues verdes, sinó "de les verdes", i les que cullo estan ben madures, dolcíssimes.
"Benaurats els saberuts i d'idees fixes, ja que així els passavolants que estan atents podran menjar-se les figues madures."
Amén.
Saludo la mestressa, i li dic que he vist que ja hi ha figues madures a aquella figuera. Ella em diu que ja n'està al cas, que té la figuera controlada, que cada any, "a finals d'agost o principis de setembre", aquelles figues maduren.
És el 10 d'agost. Veig que no m'ha entès (és a dir, "que ja pot anar a collir figues"), de manera que li ho torno a dir. I em torna a contestar el mateix, que per descomptat la té controlada, "que ja sap que a finals d'agost...".
Em quedo bocabadat. De manera que li ho torno a dir, una altra vegada, a poc a poc, vocalitzant bé, ben clar: "Si ara vas a la figuera, podràs menjar figues madures".
A la tercera sembla que sí, que ho entén. Em mira de manera diferent, i em diu que alguna estona hi anirà, perquè li agraden molt les figues. Però no em sembla que m'ho digui molt convençuda, potser encara dubta entre seguir amb la seva idea, "la seva creença", o assumir que "la realitat" potser és una altra. Amb les idees fixes sovint passa això, que no és fàcil fer-les trontollar.
Tres dies després, molt lluny, en un entorn diferent. Camino per un parc urbà, per un camí pel qual cada dia hi passen centenars de persones. No exagero, centenars.
Al costat del camí hi ha una figuera; m'hi aturo i, fent alguns equilibris, estiro algunes branques i vaig collint algunes figues ben madures (si ningú les arreplega, les que caiguin se les menjaran els senglars al vespre; per descomptat, entre ells i jo, prefereixo ser jo qui se les mengi).
Passen algunes persones, algunes em miren, sense aturar-se. Passa una parella jove, els dos d'uns 25 anys, ben plantats. Ell li diu a ella, amb seguretat i suficiència, en veu prou alta com perquè no només la senti ella, sinó també jo: "Mira aquest home, està collint figues, però són ben verdes, encara falta dies perquè madurin!".
És veritat, però no són figues verdes, sinó "de les verdes", i les que cullo estan ben madures, dolcíssimes.
"Benaurats els saberuts i d'idees fixes, ja que així els passavolants que estan atents podran menjar-se les figues madures."
Amén.
15 d’ag. 2019
Visita a l'Arxiu del Tribunal Militar Territorial de Barcelona
(temes familiars... i alhora no només familiars)
https://442m.blogspot.com/2019/08/visita-larxiu-del-tribunal-militar.html
https://442m.blogspot.com/2019/08/visita-larxiu-del-tribunal-militar.html
13 d’ag. 2019
Si ens mirem malament
Si ens mirem malament
ens veiem malament.
I llavors ens sentim malament.
Al revés també funciona:
nosaltres decidim.
ens veiem malament.
I llavors ens sentim malament.
Al revés també funciona:
nosaltres decidim.
12 d’ag. 2019
Fa unes setmanes
Fa unes setmanes em sentia
adolorit, espantat, desanimat,
amb mal a les articulacions,
als budells, al pit, al cap.
Estava ben baldat,
com si m'hagués intoxicat
i alhora una piconadora
m'hagués passat pel damunt.
I avui, que només tinc
una mica de mal de cap
(una fotesa), em queixo.
Fins que m'aturo i em dic:
-Ruc, desmemoriat, desgraciat,
ja no recordes com estaves fa poc,
i el que llavors hauries donat
per estar com ara estàs?
adolorit, espantat, desanimat,
amb mal a les articulacions,
als budells, al pit, al cap.
Estava ben baldat,
com si m'hagués intoxicat
i alhora una piconadora
m'hagués passat pel damunt.
I avui, que només tinc
una mica de mal de cap
(una fotesa), em queixo.
Fins que m'aturo i em dic:
-Ruc, desmemoriat, desgraciat,
ja no recordes com estaves fa poc,
i el que llavors hauries donat
per estar com ara estàs?
10 d’ag. 2019
Fotos de malalts mentals
Fotos de malalts mentals
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/fotos-de-malalts-mentals.html
Fotos de malalts mentals - 2
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/fotos-de-malalts-mentals-2.html
Fotos de malalts mentals - 3
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/fotos-de-malalts-mentals-3.html
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/fotos-de-malalts-mentals.html
Fotos de malalts mentals - 2
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/fotos-de-malalts-mentals-2.html
Fotos de malalts mentals - 3
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/fotos-de-malalts-mentals-3.html
7 d’ag. 2019
Sardines
Al matí surto de casa amb un tros de pa a la motxilla. Cap al migdia em compro un parell de plàtans i una taronja, i llavors busco un lloc per dinar. Però abans de trobar-lo (el lloc adequat -al carrer- còmode i a l'ombra), el que trobo és una llauna de sardines. Mira que bé!
És una llauna caducada fa un munt de temps (molt). Però les conserves de sardines ja sé que duren, de manera que penso que probablement aquestes sardines seran bones. I no m'equivoco (anys enrere, quan no existien les dates de caducitat, les llaunes de sardines eren bones "sempre"). I entre el pa, l'oli de la llauna, les sardines, els plàtans i la taronja, dino esplèndidament.
Dic que les llaunes de sardines és difícil que es facin malbé. Però no totes les llaunes són iguals. Per exemple, les de sardines escabetxades són més delicades, i per tant perilloses. De fet, amb la llauna de sardines trobo també una llauna de musclos, per descomptat també caducada, i ni em passa pel cap, obrir-la. Al contrari, l'agafo i la llença o a dins d'un contenidor, no fos que a algun altre espigolaire, despistat, amb menys experiència, se li acudís menjar-se aquests musclos i acabés a l'hospital.
A aquest mateix punt, amb aquest lot, no només hi trobo la llauna de sardines i la de musclos, sinó també dues llaunes d'anxoves, no cal ni dir que igualment caducades ("generosament caducades", per ser més exacte).
En aquest cas, no amb la intenció de menjar-me-les, perquè sé que no seria una bona idea (les anxoves en llauna no suporten bé el pas del temps, i encara menys si fa calor), n'obro una amb esperit investigador, "científic". I el cas és que no fa mala olor, però en lloc d'anxoves a dins el que hi ha és una mena de puré marronós, les restes de les anxoves desintegrades barrejades amb l'oli. De manera que les dues llaunes d'anxoves, l'oberta i la sense obrir, van a parar també a dins del contenidor, a fer companyia a la llauna de musclos.
És una llauna caducada fa un munt de temps (molt). Però les conserves de sardines ja sé que duren, de manera que penso que probablement aquestes sardines seran bones. I no m'equivoco (anys enrere, quan no existien les dates de caducitat, les llaunes de sardines eren bones "sempre"). I entre el pa, l'oli de la llauna, les sardines, els plàtans i la taronja, dino esplèndidament.
Dic que les llaunes de sardines és difícil que es facin malbé. Però no totes les llaunes són iguals. Per exemple, les de sardines escabetxades són més delicades, i per tant perilloses. De fet, amb la llauna de sardines trobo també una llauna de musclos, per descomptat també caducada, i ni em passa pel cap, obrir-la. Al contrari, l'agafo i la llença o a dins d'un contenidor, no fos que a algun altre espigolaire, despistat, amb menys experiència, se li acudís menjar-se aquests musclos i acabés a l'hospital.
A aquest mateix punt, amb aquest lot, no només hi trobo la llauna de sardines i la de musclos, sinó també dues llaunes d'anxoves, no cal ni dir que igualment caducades ("generosament caducades", per ser més exacte).
En aquest cas, no amb la intenció de menjar-me-les, perquè sé que no seria una bona idea (les anxoves en llauna no suporten bé el pas del temps, i encara menys si fa calor), n'obro una amb esperit investigador, "científic". I el cas és que no fa mala olor, però en lloc d'anxoves a dins el que hi ha és una mena de puré marronós, les restes de les anxoves desintegrades barrejades amb l'oli. De manera que les dues llaunes d'anxoves, l'oberta i la sense obrir, van a parar també a dins del contenidor, a fer companyia a la llauna de musclos.
5 d’ag. 2019
Luciferina i luciferassa
No és cap història d'inferns i dimonis: "La producció de llum resulta de reaccions químiques: una matèria grassa (luciferina) s'oxida en presència d'un ferment (luciferassa), i dóna oxiluciferina luminiscent."
Ho explica Joaquim Villarrúbia a "Els nostres insectes", al parlar de les cuques de llum. El llibre me'l vaig comprar fa uns quaranta anys, i llavors el vaig llegir amb molt interès. Després l'he anat conservant i, alguna vegada, de tant en tant, com ara, n'he anat rellegint algun capítol. (1)
Aquesta vegada m'adono d'una mostra del pas del temps, que no sé des de quan hi és: un parell de fulles rosegades suposo que per peixets de paper (o de plata), tan bonics ells, però alhora tan aficionats al paper, segons la seva composició.
Dels peixets de paper Joaquim Villarrúbia també en parla, i entra altres coses en diu: "Hi ha qui l'anomena el ratolinet dels llibres poc consultats". I afegeix que els agrada el paper a causa de la seva cel.lulosa, i també per les coles de les relligadures (les d'ara, sintètiques, probablement tòxiques, segur que no).
--
(1) El llibre que jo tic és una recopilació de tres llibrets publicats abans, entre el 1961 i 1962, per l'Editorial Barcino. Però no hi ha cap referència sobre la data de la recopilació (també de l'Editorial Barcino).
Ho explica Joaquim Villarrúbia a "Els nostres insectes", al parlar de les cuques de llum. El llibre me'l vaig comprar fa uns quaranta anys, i llavors el vaig llegir amb molt interès. Després l'he anat conservant i, alguna vegada, de tant en tant, com ara, n'he anat rellegint algun capítol. (1)
Aquesta vegada m'adono d'una mostra del pas del temps, que no sé des de quan hi és: un parell de fulles rosegades suposo que per peixets de paper (o de plata), tan bonics ells, però alhora tan aficionats al paper, segons la seva composició.
Dels peixets de paper Joaquim Villarrúbia també en parla, i entra altres coses en diu: "Hi ha qui l'anomena el ratolinet dels llibres poc consultats". I afegeix que els agrada el paper a causa de la seva cel.lulosa, i també per les coles de les relligadures (les d'ara, sintètiques, probablement tòxiques, segur que no).
--
(1) El llibre que jo tic és una recopilació de tres llibrets publicats abans, entre el 1961 i 1962, per l'Editorial Barcino. Però no hi ha cap referència sobre la data de la recopilació (també de l'Editorial Barcino).
3 d’ag. 2019
Les orenetes - 2
Al poble hi ha gent que es queixa de les caques de les orenetes: "Sí, les orenetes són boniques, però embruten tant!"
Hi ha gent que preferiria els paisatges urbans del tot esterilitzats. Sembla que pensin: "D'acord, que hi hagi orenetes, però que no facin caca" (o que la facin "a un vàter d'orenetes").
Alguns, com que no s'atreveixen amb les caques de gos, grosses, pastoses, pudentes, perquè els amos de gossos formen "un grup de pressió poderós", s'abonen a la crítica i l'assetjament de les orenetes i les seves minúscules caques.
Per sort, des de fa anys, les orenetes són una espècie protegida, i te la pots carregar (si més no durant el temps de cria), si en destrosses algun niu.
Abans, a cops de pedra o de canya, hi havia gent que liquidava els nius d'oreneta dels ràfecs de casa seva. Era relativament habitual (hi ha qui encara ho fa, d'amagat). Sobretot, que no hi hagi ni una caca!
D'altra banda, aquesta actitud després no els impedia queixar-se de les picades dels mosquits, dels quals les orenetes en fan una bona neteja (sinó exhaustiva, notable). Entre una petita caca al carrer i una gran butllofa al clatell, es veu que preferien la butllofa. Potser perquè així es podien gratar, cosa que, a falta potser d'un altre entreteniment, els devia donar molt de gust.
(Parlo tota l'estona dels nius als ràfecs perquè són els que fan les orenetes cuablanca, anomenades també avions, majoritàries al poble; d'orenetes de coll vermell també n'hi ha algunes parelles, però poques, i els seus nius són una mica diferents i ubicats també en llocs diferents. I després encara hi ha els falciots, que molta gent confon amb les orenetes, tot i que hi tenen molt poc a veure; són d'una altra família d'ocells, i alguns dels seus costums força diferents)
Hi ha gent que preferiria els paisatges urbans del tot esterilitzats. Sembla que pensin: "D'acord, que hi hagi orenetes, però que no facin caca" (o que la facin "a un vàter d'orenetes").
Alguns, com que no s'atreveixen amb les caques de gos, grosses, pastoses, pudentes, perquè els amos de gossos formen "un grup de pressió poderós", s'abonen a la crítica i l'assetjament de les orenetes i les seves minúscules caques.
Per sort, des de fa anys, les orenetes són una espècie protegida, i te la pots carregar (si més no durant el temps de cria), si en destrosses algun niu.
Abans, a cops de pedra o de canya, hi havia gent que liquidava els nius d'oreneta dels ràfecs de casa seva. Era relativament habitual (hi ha qui encara ho fa, d'amagat). Sobretot, que no hi hagi ni una caca!
D'altra banda, aquesta actitud després no els impedia queixar-se de les picades dels mosquits, dels quals les orenetes en fan una bona neteja (sinó exhaustiva, notable). Entre una petita caca al carrer i una gran butllofa al clatell, es veu que preferien la butllofa. Potser perquè així es podien gratar, cosa que, a falta potser d'un altre entreteniment, els devia donar molt de gust.
(Parlo tota l'estona dels nius als ràfecs perquè són els que fan les orenetes cuablanca, anomenades també avions, majoritàries al poble; d'orenetes de coll vermell també n'hi ha algunes parelles, però poques, i els seus nius són una mica diferents i ubicats també en llocs diferents. I després encara hi ha els falciots, que molta gent confon amb les orenetes, tot i que hi tenen molt poc a veure; són d'una altra família d'ocells, i alguns dels seus costums força diferents)
2 d’ag. 2019
Les orenetes
A les orenetes que fan el niu al ràfec de la teulada de la casa on visc els és indiferent el plaer amb què jo llegeixo, a dins de casa, per exemple, la traducció de "l'Odissea" feta per Carles Riba.
Els és indiferent que jo llegeixi aquest llibre, o "Caperucita en Manhatan", de Carmen Martín Gaite, o "La escritura o la vida", de Jorge Semprún, o...
Elles van a la seva: ocupen el ràfec de la teulada i no els importa el que jo faig, sobretot perquè no les molesto, no interfereixo en les seves vides. Elles fan els nius a fora, i jo tinc el niu a dins.
El meu niu: tot el que jo valoro, els meus llibres, els meus papers, la meva taula, el meu llit, la meva terrassa, la meva tranquil.litat, el meu benestar (i amb tants "meus" a la boca o al llapis em sento estrany, amb tantes declaracions de propietat)... Tot això a les orenetes els és ben igual.
Des de fa uns anys, uns quinze o vint, fan nius al ràfec. Primer va ser un niu, un any o dos després un altre, després un altre... fins a quatre, els que ara hi ha.
Aquesta progressiva colonització va començar després d'arreglar el ràfec (cosa que em vaig veure obligat a fer a causa del mal estat en què estava). Abans, tal com he dit, no hi havia nius, tot i que algunes cases de la vora, també amb ràfecs molt vells i precaris, ja estaven colonitzades (en canvi, a altres cases, tot i tenir bons ràfecs, no hi ha hagut mai cap niu). Misteris dels gustos de les orenetes...
Els és indiferent que jo llegeixi aquest llibre, o "Caperucita en Manhatan", de Carmen Martín Gaite, o "La escritura o la vida", de Jorge Semprún, o...
Elles van a la seva: ocupen el ràfec de la teulada i no els importa el que jo faig, sobretot perquè no les molesto, no interfereixo en les seves vides. Elles fan els nius a fora, i jo tinc el niu a dins.
El meu niu: tot el que jo valoro, els meus llibres, els meus papers, la meva taula, el meu llit, la meva terrassa, la meva tranquil.litat, el meu benestar (i amb tants "meus" a la boca o al llapis em sento estrany, amb tantes declaracions de propietat)... Tot això a les orenetes els és ben igual.
Des de fa uns anys, uns quinze o vint, fan nius al ràfec. Primer va ser un niu, un any o dos després un altre, després un altre... fins a quatre, els que ara hi ha.
Aquesta progressiva colonització va començar després d'arreglar el ràfec (cosa que em vaig veure obligat a fer a causa del mal estat en què estava). Abans, tal com he dit, no hi havia nius, tot i que algunes cases de la vora, també amb ràfecs molt vells i precaris, ja estaven colonitzades (en canvi, a altres cases, tot i tenir bons ràfecs, no hi ha hagut mai cap niu). Misteris dels gustos de les orenetes...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
