Una persona

(sobre el final de la vida)
https://miravolant.blogspot.com/2021/12/una-persona.html

Caquis i genolls

L'altre dia vaig parlar de la caixa de caquis que vaig portar fins a casa, i de les conseqüències d'aquest transport sobre la meva esquena i els meus genolls. La part positiva d'aquest tipus d'activitats és que també em serveixen per recordar la sort que tinc de ser prim com un fideu. Perquè si en lloc de ser així, tan prim, arrossegués de manera habitual uns quants quilos de propina o sobrepès, segur que tindria tant l'esquena com els genolls molt pitjor de com els tinc. I en lloc de tenir molèsties o mals durant tres dies, com aquesta vegada, els tindria de forma permanent.

És veritat que de vegades faig coses que no hauria de fer (de cara a la millor conservació de la meva esquena i genolls), però també és veritat "que el 99% del temps de la meva vida" no arrossego aquest sobrepès que moltes persones sí que arrosseguen (no és cap mèrit meu, si de cas de la naturalesa heretada). De manera que suposo que no està tan malament, el que faig, tenint en compte que no ho faig de manera habitual: jo només "castigo" la meva esquena i genolls de manera puntual, algunes poques vegades. I normalment amb un objectiu concret (en aquest cas, endur-me a casa un munt de caquis).

Bé, està clar que quan volem justificar-nos del que sigui només cal que rumiem una mica. Perquè si ho fem, llavors sempre podem trobar, per poc que ens hi posem, les raons que ens facin falta...

I encara una altra cosa, sobre aquest tema. Si no vaig molt carregat, quan arribo a casa sempre pujo per les escales. Sempre, i són sis pisos. I baixo també per les escales. Tant si no em fan mal els genolls com si me'n fan. I tant si no estic cansat com si ho estic. De vegades, si em fan mal els genolls, haig de baixar molt a poc a poc, i si algun dia estic molt cansat, doncs haig de pujar molt a poc a poc... Però pujo i baixo per les escales. Fins ara, la cosa va així (ja veurem quant durarà).

És el millor? Potser m'és perjudicial? No ho sé, però em sembla que si comencés a agafar l'ascensor de manera habitual, em trobaria pitjor. Físicament i mentalment pitjor. Potser molt pitjor.

Troballes comestibles urbanes

D'un descampat urbà en recullo un bon manat de fulles de borratja. Un cop a casa, les bullo, i després afegeixo a l'olla unes misèries de restes de la nevera (patata, bròquil i pèsols), més un pessic de gingebre en pols, un altre pessic de comí i una mica de sal. Llavors espero que torni a bullir, i apago el foc. A continuació, hi afegeixo un bon raig d'oli, i ho trituro amb el "minipimer" o batedora de mà o com se n'hagi de dir.

El puré caldós que queda és una delícia. Les fulles de borratges tenen un gust semblant a les ortigues, i també és curiós que amb un gust semblant les dues punxin o piquin, quan les culls. Però per motius diferents: les borratges a causa de les seves diminutes punxes, i les ortigues a causa de la substància que segreguen els pèls "urticants" (la planta pertany al gènere "Urtica", i les borratges al gènere "Borago"). Però un cop bullides, tant les unes com les altres no punxen ni piquen: són molt suaus, fines i amb un gust peculiar, que jo trobo molt bo.

Uns dies abans recullo unes quantes olives d'una olivera que hi ha a la zona enjardinada de l'església que hi ha a prop de casa. Són olives negres, grans, madures, però encara amb la carn forta, dura. Les rento, i després les espolso amb sal, i al cap de quatre dies repeteixo l'espolsada de sal, i al cap de quatre dies més, quan les tasto i veig que ja han perdut l'amargor, les amaneixo amb una mica de vinagre i deixo passar dos dies més. En total només deu dies, i el resultat és excepcional, unes olives boníssimes. Gentilesa de la parròquia del barri (les que jo no recullo se les van menjant els coloms).

Un altre dia em trobo dos cartrons de llet, caducada però en bones condicions. Em compro una llimona i, quan arribo a casa, en faig suc i el barrejo amb un litre de llet. M'agrada la llet així, tallada. Ja es tallaria sola, si m'esperés prou, però així, amb la llimona, no calen les esperes. I un altre dia em trobo quatre terrines de flams de La Fageda, i com que és l'hora de dinar, m'assec a un banc i me'ls menjo els quatre, mig litre de crema ben bona; sempre duc una cullereta a la motxilla, "per si de cas"... (i després, més tard, escric a una coneguda que treballa a La Fageda, i li dic que els flams, de primera, que sobrepassen en molt bones condicions la data de caducitat). El mateix dia, junt amb els flams, trobo sis ous frescos. També els arreplego, i quan arribo a casa els bullo, i un cop durs me'ls vaig menjant de mica en mica.

Un altre dia el que em trobo són dues llaunes de sardines que caduquen d'aquí tres anys. Un altre dia una bossa amb un quilo de pomes golden, totes en bones condicions. Un altre dia un enciam, dos pebrots vermells i unes fulles d'api. Un altre dia un paquet de galetes "maria" sense encetar, i ni miro la data, perquè les galetes, com el pa sec, no caduquen mai. Un altre dia un paquet de cuscús i un altre de mill, els dos sense encetar (tampoc miro les dates). Un altre dia... 

De les troballes de pa ja no en dic res, de tan habituals com són, tan habituals que només les recullo de vegades, perquè si no l'únic que faria seria menjar pa.

Però de les últimes troballes "alimentàries" (avui només parlo d'aquestes), potser la que més em sorprèn és aquesta: dues caixes de caquis dels durs, "persimons", una caixa damunt de l'altra, al costat d'uns contenidors. La majoria de caquis encara verdegen, els falta uns dies per madurar del tot. Dues caixes són molts quilos, de manera que en descarto una. I només una caixa també són molts quilos, perquè els caquis són grans, densos i pesants, i a la caixa hi ha dues capes o sostres de caquis. M'organitzo: uns caquis me'ls fico a la motxilla, i la caixa l'agafo, me l'arrepenjo contra la panxa i tiro carrer enllà, cap a casa.

Sense caixa ni motxilla, amb les mans a la butxaca arribar a casa seria un passeig agradable, però carregat així se'm fa llarg, i haig d'anar parant de tant en tant. De vegades faig aquestes tonteries, i dic tonteries perquè amb l'esquena i els genolls que tinc sé que aquestes coses les hauria d'evitar, perquè si les faig normalment després em passen factura. Però mira, no ho sé evitar: apareix l'ocasió, "i sento un impuls irresistible"... 

Quan arribo a casa estic una mica baldat. Però alhora em sento content. D'una banda, perquè tinc un munt de caquis que em podré anar menjant de mica en mica (només arribar a casa em menjo el més madur de tots). I també em sento content perquè penso que, tot i ser ja un jaio, de tant en tant encara puc fer aquesta mena de coses poc assenyades. Estic atrotinat, però es veu que no tant, de moment encara puc fer aquestes coses. 

Només em cal confiar que, com altres vegades, el mal d'esquena i de genolls d'avui no em durin gaire. De moment, fins ara quan m'apareixen aquests mals o molèsties sempre acaben marxant, més aviat o més tard.

(Per si de cas, ho recordo: si només pogués menjar coses d'aquestes trobades, passaria gana, o no en passaria però la meva alimentació seria molt pobre, sobretot a base de pa. I a més la Lívia no m'ho permetria, de fet, la majoria dels dies menjo amb ella, i mengem "normal", coses comprades a la botiga. Els "productes recuperats" procuro menjar-me'ls els dies que no coincidim a les hores dels àpats...)

Caquis i pa sec

Arribo al poble després de setmanes de no haver-hi anat. L'última vegada vaig collir uns quants caquis mig verds i els vaig estendre damunt d'un gruix de diaris. Ara, uns quants me'ls trobo que ja estan al punt i, com que em fa mandra cuinar, els dos dies que aquesta vegada estic al poble faig un règim de caquis i pa sec. Caquis i pa sec per esmorzar, per dinar i també per sopar. El pa sec amb un raig d'oli. Tot plegat una meravella!

M'agrada que a la casa del poble hi quedi pa sec, perquè així, quan hi vaig, tinc assegurada alguna cosa per menjar. I el pa sec, a més de conservar-se molt bé, és una de les coses que més m'agraden. Sigui del tipus que sigui, de forn o industrial, de motlle o de barra, integral o no...

Sí quan marxo del poble m'ha sobrat pa, si és una barra o un pa rodó el llesco abans de marxar, i el deixo a dins d'una bossa de roba. D'aquesta manera, el pa no es floreix i, a l'estar llescat, quan hi torno és més fàcil de queixalar.

M'agrada el pa, acabat de desenfornar, del dia abans, de fa una setmana, un mes, un any... Ben cuidat, el pa es conserva molt bé.

Cadascú té els seus gustos. I a banda dels gustos, també té les seves memòries. I jo recordo les vegades que potser només he tingut per menjar un rosegó de pa, i recordo també amb quin deler llavors me l'havia menjat, com l'havia assaborit.

De manera que si llavors el rosegó el podia assaborir com l'assaboria, com la cosa més bona del món, per què ara no me l'haig de poder seguir menjant, quan s'escau, amb la mateixa satisfacció i plaer?

I és que una cosa és el pa, i una altra el cap... i crec que jo tinc la sort que el meu cap, no sé ben bé per quin motiu, en general em fa la vida bastant fàcil.

El món és una bola

"El món és una bola que gira al damunt d'una titola". Ho vaig sentir fa anys, i em va agradar. Em va semblar una bona imatge.

Dies enrere vaig parlar de pròtesis hidràuliques de penis, de viagres i de purgacions, i ho vaig fer en un to informal, potser frívol, tenint en compte que en totes les històries que explicava hi apareixia, de manera clara o insinuada, el tema de la prostitució. És complicat, i delicat, perquè això de la prostitució no és cap broma. De fet, a altres espais n'he parlat d'una manera del tot seriosa.

De vegades m'expliquen històries com les que vaig explicar de pròtesis, malalties venèries i prostíbuls. Les escolto i recullo encuriosit, com una manifestació més de la naturalesa humana. O també puc dir que les recullo "perquè les trobo", igual que puc recollir, quan me la trobo pel carrer, posem per cas, una gorra, o un llibre, o una samarreta, o una barra de pa. 

Recullo les històries, i després, alguna d'aquestes històries recollides potser l'explico. Només alguna, perquè el meu cistell de troballes (tant d'històries com de barres de pa), és bastant gran, i si les expliqués totes no podria fer res més. 

De vegades potser explico la història només com una anècdota curiosa; potser l'explico de manera una mica frívola, superficial. I altres vegades a la primera part potser n'hi afegeixo una segona, "amb comentaris morals" (diguem-ho així), quan em sembla que el tema convida a fer-ho, o potser fins i tot ho exigeix. Perquè no sempre és legítima, la superficialitat o frivolitat, ja que de vegades, si et despistes, fent broma pots acabar justificant, amb un eventual tracte inadequat, coses que no s'haurien de justificar. 

Des del meu punt de vista, al parlar d'aquest tema, del món de les pulsions sexuals i de la seva eventual relació amb el món de la prostitució, el to pot ser lleuger quan l'exposició està lligada a la petitesa i la ridiculesa humana. Mentre que l'aproximació lligada a les relacions de poder requereix un altre to, un altre tractament.

Com que considero que són dues coses diferents (el relat "anecdòtic" d'una banda i, d'una altra banda, la reflexió ètica sobre la relació de poder entre el client i la dona que ofereix el seu cos per tal d'obtenir diners), em sembla que les dues poden tenir el seu sentit, en espais diferents. Només cal anar amb una mica de compte, triar els espais que els pertoquen  i procurar no fer barreges inadequades. 

No sé si sempre me'n surto, d'evitar aquestes barreges, però procurar-ho sí que ho procuro. 

Les purgacions

Durant bastants anys el Joan Pintor va viure al costat del Barri Xino. De vegades hi anava a fer tombs, a mirar l'ambient, els bars, les dones exibint-se, oferint-se... Li pregunto si només mirava, i em diu que de vegades alguna dona se li acostava, per tal d'intentar convèncer-lo, se li insinuava, i fins i tot potser es refregava amb ell. Vaja, que el provocava, i que a ell, que ja estava excitat, que ja anava calent com un forn i empalmat, llavors li venia de cop l'orgasme i s'escorria, només amb aquests prolegòmens. M'ho diu somrient, i afegeix que quedava ben content, perquè aconseguia l'alleujament i el plaer de franc, gratis.

Llavors li pregunto si, a part d'aquells "serveis gratuïts espontanis", de vegades la cosa seguia de manera més favorable als interessos econòmics de la senyora. I em diu que sí, però que va agafar purgacions i que va pensar que era una activitat de risc, i que era millor deixar-ho estar. Li pregunto si li va ser difícil curar-se de les purgacions, i em diu que no.

Les purgacions, més conegudes com a gonorrea (o blennorràgia), és una malaltia de transmissió sexual que pot tenir complicacions de diferents tipus. Acompanya la humanitat des de temps ben antics, i només va poder ser tractada de manera eficaç fa poc, a partir de l'aparició dels antibiòtics. De fet, el Joan va estar de sort, el seu contagi devia coincidir amb la utilització dels primers antibiòtics com a tractament per a la gonorrea. Un tractament que, per cert, podria ser que qualsevol dia deixés de ser efectiu, a causa de les mutacions dels bacteris que provoquen la malaltia, cada vegada més resistents als antibiòtics actualment disponibles.

A banda del tema del Barri Xino i la gonorrea (que segons sembla va ser una etapa bastant puntual), li pregunto també al Joan si alguna vegada, quan era jove, o més tard, quan ja no ho era tant, havia pensat en aparellar-se. I em diu que no, que les dones són molt complicades, i que sempre et fan fer el que volen. 

I quan li pregunto si no se'n penedeix, d'una vida sempre tan sol, també em diu que no, que n'està ben content. Que sol s'està millor. D'altra banda, el cas és que el Joan no havia sigut mai una persona sense vida social, sempre havia estat ficat en activitats amb més gent. Per exemple, durant molts anys va pertànyer a un club excursionista, i feien sortides sovint. I també va ser un assidu dels concursos de pintura ràpida, i si no hi havia concurs, sortia al camp a pintar paisatges amb els amics també pintors. 

El que passa és que ara gairebé tots els amics ja se li han mort (i si no s'han mort els ha perdut de vista, a causa de les limitacions de la salut d'uns i altres). I aquesta solitud de "supervivent" sí que li pesa, perquè no és triada.

D'altra banda, quan de tant en tant anem a fer un tomb, cada vegada més curt perquè cada vegada es cansa més, de vegades ell, que sempre ho mira tot amb atenció, fa comentaris sobre el cel, els núvols, el verd dels arbres, els colors de les flors... o sobre les dones que veiem: "Ostres, mira quin cul!" o "Aquesta noieta està la mar de bé".

I ho diu d'una manera simpàtica, que no sona mai grollera, no sona a vell verd, perquè el Joan Pintor no ho és. És un avi conscient que li queda poca vida i, com a bon amant de l'art i de les formes belles, quan veu "coses que li agraden" (culs, cintures, pits, somriures, cels, arbres, flors, etc.), ho gaudeix i ho celebra tot.

La muleta química

La Rosaura és un pou de saviesa i d'històries. Després d'haver-me alliçonat sobre les pròtesis hidràuliques de penis, un altre dia m'explica que una amiga seva, també cuidadora, brasilera (la Rosaura és cubana), no té cap inconvenient en facilitar pastilles de viagra a l'home gran que cuida, sempre que ell les hi demana, tot i saber els dos, ell i ella, que amb el seu precari estat de salut (té el cor malament), pot ser que un dia la palmi, a causa de l'augment de la pressió sanguínia provocat per la viagra. És a dir que pot ser que un dia aquest home "estant empalmat es desempalmi de la vida".

La Rosaura li diu a la brasilera que això és molt perillós, li parla dels riscos, i l'altra es veu que li diu que al capdavall és un risc que a l'home li compensa. I que si al final mor empalmat, si mor després d'haver-se estat donant el gust d'anar-se empalmant sempre que li ha donat la gana, doncs mira, haurà tingut una bona mort. Perquè, a veure, diu la brasilera, ¿què és millor, morir així, amb la titola valenta i reivindicativa, "amb les botes posades", o anar-se marfonent i morint de mica en mica, de manera poruga i conservadora, negant-se desitjos i plaers?

La Rosaura em diu que pensa que la brasilera té la seva part de raó, però que ella no seria capaç de fer-ho, que li faria por el que pogués passar, que l'home es morís a causa dels efectes "secundaris" de la  viagra". I que si això passés, llavors ella, com a cuidadora, a més de sentir-se'n responsable, se la podria carregar.

Tant el vell de la pròtesi hidràulica com el de les pastilles de viagra són vells amb bones carteres, i es veu que, quan estan empalmats, llavors busquen la companyia necessària per tal de poder satisfer les seves pulsions libidinoses. En aquest cas, servei a domicili, a causa del seu estat general de salut i poca autonomia. Quan m'ho explica, la Rosaura em diu, em remarca, que aquest "servei" ella mai el fa. "Només faltaria!", diu. I que la brasilera no ho té clar. 

És clar, jo només sé que la Rosaura "em diu el que em diu" i, per tant, del que en concret fa o deixa de fer ella en relació amb aquest tema, de fet en sé ben poc, i amb seguretat no res.

D'altra banda, un resum "moral" de tot plegat podria ser aquest. És obvi que tots tenim els nostres principis i valors, i també les nostres pors i interessos, en general uns i altres resultat de la nostra biografia. I la veritat és que, pel que fa a mi, no sé que passaria, amb els meus valors, els meus interessos i les meves pors, si fos una Rosaura, o una brasilera, que per guanyar-me la vida m'hagués de dedicar a cuidar vells rics, verds i libidinosos.

Pròtesis hidràuliques de penis

A casa del Joan Entrenador un dia la Rosaura, la seva cuidadora, m'explica que un home pel qual temps enrere havia treballat, anava sempre amb la titola empalmada. Era un home ja gran, i com que tenia problemes per tenir ereccions, s'havia fet posar una pròtesi hidràulica de penis. Una pròtesi que, tal com el seu nom indica, és un tipus de pròtesi que incorpora un mecanisme que, mitjançant una petita bomba d'activació manual, envia a un dipòsit allargat i inserit a dins del penis, un líquid que fa que la titola es torni rígida.

El mecanisme funciona en els dos sentits, omplint i enrigidint el penis, o buidant-lo, retornant el líquid als dipòsits d'emmagatzemament. Té dos polsadors, cada un dels quals serveix per omplir o per buidar. Ara bé, es veu que aquell home, fos per mandra o perquè volia estar sempre a punt, anava sempre empalmat. Cosa de la qual la gent que el coneixia, d'entrada, se n'estranyava, fins que convenientment informada, ja s'hi acostumava.

Jo no en sabia res, d'aquesta mena d'artefactes, d'aquests prodigis de la mecànica hidràulica aplicada a les disfuncions erèctils. I el que és curiós de l'invent és que totes les peces estan empeltades, a dins del cos, fins i tot els polsadors per bombar o desbombar, a sota la pell. 

Com que la informació que em facilita la Rosaura em sorprèn, quan arribo a casa el primer que faig és mirar a internet, a veure què hi ha. I efectivament, tot el que m'ha explicat ella és ben cert. I també m'assabento que hi ha molts centres i professionals de la urologia que ofereixen aquest servei. Suposo que a preus que no són gens econòmics.

A partir d'aquesta explicació de la Rosaura, lligant caps, llavors entenc que, quan fa potser un parell d'anys el Joan Entrenador em va dir que havia anat a un uròleg "perquè no se li aixecava", gairebé segur que era amb aquest objectiu. La Rosaura li hauria parlat ja de l'invent, i a ell, engrescat, li hauria faltat temps per anar a fer la consulta.

Alhora, m'imagino que l'uròleg consultat, al constatar l'estat lamentable de salut del Joan, li va desaconsellar l'implant de la pròtesi de penis, perquè la impotència seva era un problema insignificant, al costat dels altres problemes de salut que arrossegava el Joan. M'imagino que el metge, òbviament privat, per molt que estigués interessat en el seu negoci, va considerar massa arriscada aquella eventual intervenció, sobretot perquè, si al final alguna cosa sortia malament, encara se l'hauria carregat. Potser fins i tot hauria sortit als diaris: "Un uròleg és denunciat per posar una bomba hidràulica de penis a un iaio mig dement i amb bolquers".

En resum, que el Joan va seguir amb la seva titola flàccida i cada vegada més pansida, i la Rosaura no sé si se'n va alegrar, o si ho va lamentar. Perquè de les relacions entre ells, interessades per les dues bandes (cada una òbviament per motius diferents, ell, poder tocar una mica de pit i cuixa, ella, potser complementar el seu sou de cuidadora), no n'he sabut mai els detalls més humits i concrets. Ni he fet preguntes: quan un dels dos m'ha explicat alguna cosa he escoltat, val a dir que encuriosit. I si algun dia, ell o ella, se m'han queixat del que fos sobre aquest tema, els he dit que ja eren prou grans, que fessin el que els donés la gana, i que n'assumissin els peatges i les conseqüències. Però que a mi, amb aquest tema no m'atabalessin.

Nacho Simal i Roberto Rastapopoulos

https://divagaccions.blogspot.com/2021/11/nacho-simal-i-roberto-rastapopoulos.html

Els models

Com una ceba amb les seves múltiples capes, com un conjunt de mòduls vinculats entre ells cada un amb la seva informació o peculiaritat, com un sistema atòmic amb electrons i neutrons orbitant... 

Ens podem imaginar com som de diferents maneres, i segons la forma com ens imaginem, condicionarem la nostra concepció del món i de la vida; capes, mòduls, òrbites, o qualsevol altre model que ens pugui passar pel cap (o segons una barreja de diferents models).

Però, sigui el que sigui, conscient o inconscient, necessitem "un model", perquè tenir-lo és la nostra manera d'ubicar-nos en el món, en l'existència. De fet, l'accés "al món dels models" segurament és la clau que ens ha permès ser humans. Una altra cosa és com es valori aquest pas, aquesta ja és una altra història. I sigui dit de passada: una valoració només possible gràcies a l'accés previ al món dels models.

Cebes, mòduls, òrbites... al capdavall, diferents maneres d'imaginar-nos per tal que, imaginant-nos, tinguem una mica la sensació que entenem alguna cosa, per exemple, que entenem "qui" (o què) som, què és això de ser, existir, etc.

Tot plegat, potser només per tal d'evitar l'abisme i el vertigen de sentir que, per a nosaltres mateixos, potser som incomprensibles. Perquè potser la nostra ment és massa limitada per entendre què és la nostra ment.