En Piculives - 3

En Piculives era tot un personatge, un artista brillant, dotat d'una imaginació desbordant, un inventor mig tocat de l'ala, un artesà extraordinari, un bon hortolà i no sé quantes coses més. I alhora era divertit, entranyable. Irrepetible.

Si algú es dediques a escriure la seva biografia, segur que el resultat seria d'allò més entretingut, ple de múltiples matisos, d'anècdotes de tot tipus i d'aquells moments àlgids, espectaculars, que li agradava protagonitzar.

Era una mena de personatge del renaixement, però amb aspectes de l'època de les cavernes, amb un punt generós d'irracionalitat, sempre empapat i empapant tot el que l'envoltava de la seva visió màgica de la vida, tot ell immers en una mena de fèrtil oradura.

Era també una mica esclau de les contradiccions pròpies de les seves desmesures. Un ésser tan lliure, tan desbordat i desbordant que, segurament, tampoc era massa fàcil viure massa temps a prop seu.

Qui més coneixia aquest vessant complex era la seva dona, la Julita. Els anys que van viure junts, mentre ell somniava i divagava pel món dels seus fantàstics projectes, o mentre de tant en tant es comportava de forma esplèndida amb els seus amics, organitzant potser una gran festa a casa quan s'esqueia que arreplegava de cop alguns cèntims, la Julita patia veient com aquells recursos es fonien en un no res. Perquè després la realitat de cada dia en general era austera, de vegades difícil. La Julita no era una persona cultivada, era molt elemental, els seus projectes eren terrenals, prosaics, pràctics: intentar que a les dues filles no els faltés l'imprescindible, procurar que el rebost no es buidés del tot, aconseguir fer bullir l'olla cada dia, que a l'hivern no s'acabés la llenya...

No van ser fàcils, els anys que van viure junts. No podien ser més diferents, l'un de l'altre. D'en Piculives n'ha quedat una poderosa empremta, hi ha molta gent que el recorda. D'ella, en canvi, ja mig invisible i difuminada en vida, és com si el vent n'hagués esborrat el poc rastre que va deixar.

--

Anteriors

La llanterna:

https://passavolant.blogspot.com/2009/01/en-piculives-2.html

El martell:

https://passavolant.blogspot.com/2009/01/en-piculives.html

En Piculives - 2

Quan feia mesos que no el veia, una nit, de manera del tot inesperada, em vaig trobar en Piculives en un indret ben solitari, completament desapartat. Va ser una sorpresa màgica, surrealista, esplèndida.

Caminant a les fosques per un petit corriol, vaig veure més endavant un petit llum en moviment. Era ell. Anava tot cofoi, amb el seu darrer invent a la mà, la llanterna ecològica i sostenible.

A partir d'una petita mola de maneta, en el lloc de la pinça per a subjectar-la al banc de treball hi havia adaptat un mànec, mentre que pel damunt de la mola hi havia muntat una dinamo de bicicleta, amb la corresponent bombeta. Amb una mà aguantava l'artilugi, mentre que amb l'altra feia rodar la maneta de la mola, de manera que aquesta, en contacte amb la part mòbil de la dinamo, feia que la llum s'encengués, amb més o menys intensitat segons l'alegria amb què la fes rodar. Això sí, era un aparell apte només per a gent robusta i resistent com ell, perquè no era massa descansat, anar alhora caminant i fent rodar la maneta.

Explicar anècdotes d'en Piculives no és gens difícil, en protagonitzava tot sovint. Només calia conviure-hi una mica i de seguida en tenies un cistell ben ple.

En Piculives

Durant uns dies que es va estar a casa, al tornar d'una de les seves passejades acompanyat de l'harmònica, en Piculives va aparèixer amb un martell de mecànic, d'aquests amb una de les puntes de bola. Un bon martell, sòlid, ben manegat. Se l'havia trobat lluny, al mig de la pista: segurament havia caigut de la caixa d'eines d'algun tractor, a causa de les sotragades provocades per les pedres i els clots del camí.

A en Piculives li agradaven les eines. No només fer-les servir, també fer-les, fabricar-les, si en un moment determinat n'hi calia alguna de característiques especials, o pel caprici i el plaer de fer-la.

Aquell martell encara el conservo. A més de ser-me útil, també em serveix per a recordar-lo a ell: la seva manera de ser inclassificable, la seva mirada seductora i riallera, la seva fèrtil imaginació, les seves exageracions, de vegades extraviades entre els límits de la realitat i la fantasia, la seva immensa vitalitat, la seva gran habilitat manipulant la matèria, ja fos apedaçant una sabata o esculpint una pedra...

Duran aquells dies compartits, el recordo també fent de faquir a la vora del foc. Llavors no bevia, i s'entretenia glopejant no sé quina mena de licor que no sé d'on havia sortit, escopint-lo després damunt del foc, provocant llavors unes grans flamarades, rient de l'espectacle amb la seva rialla sonora i extravertida, amb els ulls divertits.

El corral de la mula

M'havia compromès amb lo Joan i lo Xic per a anar a treure els fems del corral de la mula. El dia convingut em vaig presentar de bon matí a casa seva. Primer de tot, l'esmorzar: pa amb oli, una truita, ceba amanida i olives, amb el plat a la falda, a la vora del foc. Fins aquí, de primera.

El problema va ser quan, havent esmorzat, vam anar al corral de la mula, que fins aleshores jo no havia vist mai. Em vaig quedar bocabadat i espantat, en veure el panorama. Era de mal dir l'alçada de fems que hi havia, però tenint en compte que ja començaven a colgar la menjadora, pel cap baix, de fondària, n'hi devia haver un metre . No costava gens imaginar la mula, que llavors pasturava a fora, encongida allí dins, sense poder aixecar el cap per a no topar amb les bigues del sostre. Ves a saber el temps que feia, els anys, que els fems no es treien, potser la capa més fonda ja estava fossilitzada...

Però encara no s'havien acabat les sorpreses, perquè hi ha una mena de llei de la termodinàmica rural que diu que, per molta mala pinta que pugui tenir una cosa, sempre pot empitjorar molt més, fins extrems inimaginables. Resulta que les eines amb les que havia d'intentar aquella proesa estaven a l'alçada de l'intent: uns arpiots mal manegats, que no s'aguantaven al mànec ni per casualitat, una forca amb una banya trencada i les altres cada una al seu aire, una pala amb la punta doblegada, manegada amb una branca plena de nusos, un carretó mig desballestat, que com a mínim devia ser dels temps dels romans, tot de fusta, la roda inclosa, esplèndid com a peça de museu però impossible com a eina de treball.

Malgrat totes les adversitats i que, racionalment, era impossible imaginar com es podia reeixir d'aquella empresa, m'hi vaig posar. Però encara m'esperava una darrera sorpresa, un altre impediment penós que fins llavors no havia detectat: un cop carregat el carretó calia fer un trajecte d'uns vint o trenta metres fins un hortet habilitat com a femer, i aquest petit recorregut estava literalment sembrat de pedres, algunes com el puny, cosa que convertia el trajecte en extremadament lent, feixuc i penós.

No sé quants carretons de fems vaig omplir i traginar, pocs, recordo que allò se'm va fer cada cop més insuportable. Tot i haver-me compromès a fer la feina, tot i que mai em desdeia d'aquesta mena de compromisos, em vaig empescar alguna excusa i els vaig dir que ho deixava córrer. Amb algun remordiment de consciència, però alhora profundament alleujat per l'alliberament, vaig marxar lleuger barranc amunt, cap a casa, repetint-me que mai, mai més, de cap de les maneres, no tornaria a embolicar-me amb cap mena de tracte amb lo Joan i lo Xic.

El Terrible - 2

Vaig coincidir amb el Terrible només un cop, a la xolla d'un dels ramats més grans de la comarca. Ell, com sempre, hi anava acompanyant la seva colla d'esquiladors. Estava considerat el millor travador d'aquells tombants. Jo de vegades acompanyava una altra colla d'esquiladors, però havia sentit a parlar molt del Terrible, de la seva gran eficàcia manipulant el bestiar, així que, quan bastant per casualitat em van proposar d'anar a la xolla d'aquell ramat, vaig acceptar.

Físicament érem ben diferents: ell baix però cepat, musculat, forçut, jo igualment baix però escanyolit, poca cosa... Tan poca cosa que havia hagut d'aprendre a lligar el bestiar d'una manera diferent de com la gent ho feia normalment. En lloc de fent servir la força bruta, intentant aprofitar la pròpia inèrcia dels moviments de l'animal, una cosa potser més fàcil de fer que d'explicar. Com una mena d'art marcial amb les ovelles, mirant de tombar-les a terra, recollir-los les potes i lligar-les, més que obligant els moviments, acompanyant-los, buscant els gestos i les postures que ho afavorien, procurant minimitzar l'esforç, amb la major suavitat possible i, per tant, també amb el mínim neguit per part de l'animal. El cas és que funcionava. Tant que, tot i no ser ni corpulent ni forçut, sense un excessiu cansament podia mantenir un elevat ritme a l'hora de lligar les ovelles.

Per al Terrible allò va ser un gerro d'aigua freda. Veure que algú tan insignificant, tan poca cosa, a sobre neorural (sempre un estigma de cara a la gent del país), podia anar travant tantes ovelles com ell travava no li va fer cap gràcia. Gens ni mica. I la feina es va anar convertint en una mena de sord desafiament. Ell, intentant anar més de pressa, jo sense cap intenció d'anar-hi més que ell, però tampoc menys.

Malgrat tot, amb el Terrible teníem una cosa en comú: érem els dos igual de rucs. Fèiem aquella feina que gairebé ningú volia fer, per un sou que no era res de l'altre món, i a sobre esforçant-nos bastant, per no dir que molt. Per diferents motius, els dos volíem ser acceptats i respectats, i la participació en aquella mena de feines feixugues ens semblava que eren una forma de demostrar alguna cosa, d'aconseguir aquest respecte.

Les eines del avis

De l'avi patern en guardo un falçó i un nivell. El falçó és petit, d'uns 15 centímetres entre la fulla i el mànec, amb una forma a mig camí entre el podall i la falç, però de reduïdes dimensions. Crec que era una eina que es feia servir per a veremar, abans de l'ús de les tisores. Si més no, a les antigues auques d'oficis els veremadors els representaven amb aquesta eina a la mà. El nivell és petit, fa menys d'un pam, és pesant, de ferro massís, amb la bombolla al mig; fa de bon tenir a la mà. M'agrada conservar aquestes eines, tant perquè em recorden la vida d'aquest avi pagès i picapedrer com perquè en alguna ocasió encara les faig servir.

De l'avi matern en guardo una gúbia i un informador. Era un home polifacètic i, entre moltes altres coses, en ocasions feia també de tallista. La gúbia i l'informador són de bon acer, i de vegades encara em són útils, tot i que els mànecs s'han deteriorat una mica, potser els hauré de canviar.

M'agraden les eines. I aquestes dels avis especialment. Tot i que els dos van morir sent jo bastant petit, i que aquestes eines no les vaig arreplegar fins bastants anys més tard, penso que potser tenen alguna relació amb el fet que m'agradi treballar amb les mans, tant en feines imprescindibles que sovint impliquen un esforç físic considerable, com les relacionades amb la pagesia i la construcció, vinculades a la història de l'avi patern, com en feines o activitats més improductives, més o menys artístiques, com les que apassionaven l'avi matern.

Camp i ciutat (el meu pare)

Feia pocs anys que m'havia independitzat. Vivia sol i la mar de content en un poblet completament abandonat, mig enrunat, en una casa sense aigua ni llum, amb el veí més proper a uns quants quilòmetres de distància... M'agradava aquella vida, austera, extrema, tan diferent de la vida urbana que sempre havia viscut, plena de comoditats i seguretats.

Tenia tot el dia per a badar, per a entretenir-me amb les meves cabòries, llegir, dibuixar... Amb tot el temps del món per a fer el que em donés la gana. Això sí, amb les limitacions pròpies de la situació: aïllat com estava i comptant només amb els pocs recursos materials de què disposava. Perquè de calés en tenia ben pocs, de vegades ni un. I com que a sobre no m'havia decidit a fer cap hort, el tema alimentari en general era una mica complicat: els àpats més aviat frugals, per no dir de supervivència, de vegades a base de bledes bordes, la fruita d'algun fruiter abandonat feia anys, aglans o mores quan n'era el temps... Sort dels plats de farinetes. Perquè el que sí que procurava que mai em faltés era un sac de blat. Amb aquell sac i un petit molinet manual per a moldre'l, estava salvat.

Vivint d'aquella manera, no tenia cap sensació de precarietat, de fet em sentia un privilegiat en tots els aspectes, ho trobava tot esplèndid, era una sensació de llibertat estrenada, fins llavors desconeguda, meravellosa, arrepenjada en l'extrema vitalitat pròpia de la joventut.

En aquella època vaig dibuixar un conte sense paraules, contraposant el que per a mi eren els encants d'aquella vida rural amb les incomoditats de la vida urbana. Un dia que vaig anar a veure els pares els vaig dur el conte. El meu pare se'l va mirar i, ho recordo com si fos ara, em va dir: "Ara n'hauries de fer un altre contraposant tots els avantatges de la vida urbana amb els inconvenients de la vida rural".

El meu pare havia nascut en una masia situada en un lloc força inhòspit, tant que d'aquell paratge en deien "El Pla del Magre". Un lloc tant desagraït que, el meu avi, cansat de tantes estretors, en va marxar amb tota la família, buscant una vida una mica més fàcil a ciutat. Com que a més de pagès era picapedrer, no li va ser difícil treballar en el ram de la construcció, en el que llavors encara era molt important el treball de la pedra. El meu pare va créixer enamorat de la vida urbana, amb el record molt present de les seves arrels rurals, associades a la precarietat i la pobresa.

Sembla que és bastant habitual que, quan els pares ja són morts, llavors se'ns acudeixin les coses que ens hauria agradat dir-los i que mai no els vam dir. En el meu cas, aquesta n'hauria estat una: "Tenies raó, hauria d'haver dibuixat també aquest altre conte". No ho recordo, però segurament no li ho vaig dir. El més possible és que digués alguna tonteria, perquè encara estava en una edat que em sortien soles, com la cosa més normal del món. Llavors tenia com una mena de tic que m'impulsava a dur la contrària de tot, amb més raó si el tema tenia relació amb els meus pares.

Ara, sense tants prejudicis ni la necessitat malaltissa de portar la contraria, em sembla més aviat ridícul parlar amb massa contundència de segons quines coses. Alhora, pel que fa a aquell afer amb el meu pare, sento que a tot arreu s'hi pot estar bé, gaudint-ne els avantatges o encants que li siguin propis. Per exemple a ciutat, amb tots els seus al.licients... i també al camp, amb el seus.

--
(1) El conte es deia "Olor de farigola":
usuaris.tinet.org/jmsl/imaginari/pdf/farigola.pdf

La Mari

De vegades la Mari explica que li hauria agradat ser metgessa. Però no va poder anar a l'escola, era la filla gran d'una família nombrosa molt modesta. En aquella casa tot era escàs, precari, just: el rebost era migrat i trist, no tenien ni llum ni aigua corrent, les expectatives de millorar la situació eren poques. Ella havia d'ajudar la mare, ocupar-se dels germans petits, anar a buscar aigua a la font, recollir branquillons, matolls i la mica de llenya que pogués arreplegar resseguint uns erms gairebé pelats, dur el dinar al pare, que treballava de jornaler... la vida no era fàcil i, en aquelles circumstàncies, que una nena assumís totes aquelles responsabilitats era una cosa gairebé inevitable i normal: la necessitat manava, s'havia de fer perquè tocava, no hi havia cap altra alternativa.

Sempre ha treballat com un escarràs, la Mari. Primer al poble. Després, d'emigrant a una gran capital, ja casada, netejant les cases dels altres. Ha tingut una vida dura i complicada, no només laboralment, també familiarment. Una vida difícil que, no obstant, sempre ha encarat amb un gran coratge, superant o aguantant les diferents adversitats, moltes.

Però la proesa més gran de la Mari ha estat aconseguir que un fill seu, addicte a les drogues, les deixés. Només ella sap el que ha patit, el que ha arribat a plorar, sempre amb una determinació irreductible, afrontant el repte durant anys, de vegades molt sola, sense el reconeixement o l'ajuda d'altres membres de la família, plantant-los cara si convenia.

És cert que si una persona addicta no vol deixar l'addicció i no fa l'esforç necessari per a deixar-la, no serveix de res tot el que pugui fer la gent que l'envolta. Hi ha familiars que en casos així s'hi han abocat tant o més que la Mari, i tanmateix no ho han aconseguit. Tot això és veritat. Però també ho és que, en el cas del fill de la Mari, costa d'imaginar que hagués aconseguit sortir-se'n sense aquesta determinació i l'entrega absoluta per part d'ella, disposada a aguantar els xàfecs quan calia aguantar-los, demanant consells i intentant aprendre, buscant recursos assitencials, insistint per totes bandes, acumulant plorades y més plorades, però sempre sense defallir, fins i tot quan l'horitzó era més fosc i negre, durant anys, amb una força inversament proporcional al seu cos menut, però nerviós i incansable.

Si una cosa és ser una gran persona i una altra un gran personatge, per a mi la Mari és les dues coses alhora. És una dona que em meravella.

No obstant, segurament no tots estem igual de capacitats per a plantar cara a segons quins reptes amb el mateix coratge i determinació que la Mari. Algunes persones som més fràgils, menys valentes. Llavors potser hem de ser una mica comprensius i indulgents amb nosaltres mateixos, ja que al capdavall, no es que precisament haguem escollit la majoria de les nostres limitacions.

Un passavolant a la ciutat

Fa dies dèiem que els personatges d'aquestes notes en general pertanyen a ambients rurals. Aquesta era la intenció inicial, però una de les característiques dels passavolants és que els camins i els tombants pels que poden arribar a transitar i badar son sempre un misteri, sobretot tenint en compte que un altre dels trets genuïns dels passavolants és que, en principi, no tenen un projecte de ruta massa concret ni definit, per no dir que no en tenen cap.

Sovint és l'atzar, el vent que un dia bufa o no bufa, alguna emoció d'un color o d'un altre, potser una olor o una música, alguna troballa casual o alguna companyia inesperada, allò que fa que, al final del dia, o d'un temps indeterminat, el passavolant es trobi badant en algun lloc que potser ni s'imaginava que pogués existir, o que mai hauria pensat que podria arribar a visitar.

Per exemple, contemplant una escena com aquesta: a l'ampla vorera d'una gran ciutat, un vellet amb la seva cadira de rodes proveïda de motor elèctric arrossega al seu darrera un altre vellet, aquest amb una cadira de rodes manual. El segon, amb el braç estirat s'arrapa fort a la part posterior de la cadira motoritzada del seu company, mentre els dos, el maquinista i el remolc, van fent petites esses per la vorera... un pintoresc i entranyable trenet que es perd de vista quan giren a l'arribar a la cantonada.

A les ciutats hi ha molta gent, un munt, un formigueig de persones que es mouen d'aquí cap allà. Com que hi ha tanta gent, passen coses constantment, sense parar, moltes, de tota mena. Coses sovint prodigioses, increïbles, curioses, de vegades entendridores. Sobretot si s'està atent, és a dir, si es té la sort o el privilegi de poder-les contemplar amb ulls de badoc o passavolant, predisposat a deixar-se meravellar.

Els escombriaires

Cada dia, els escombriaires,
metòdics i laboriosos,
amb un esforç digne de millors empreses,
recullen la bonica catifa de fulles
amb la que els arbres embelleixen
els parcs i les voreres.

Variant amb flors:

A finals de juny,
els escombriaires escombren
les flors de les acàcies.
I les voreres,
un moment abans esplèndides,
encatifades de pètals grocs,
després del pas de l'escombra
recuperen el seu apagat y fred
color gris de ciment.