L'altre dia parlava del brot psicòtic de l'Elena i del fet que la van haver de contenir físicament, és a dir, que la van haver de lligar, perquè amb la contenció química, els medicaments, no aconseguien moderar el seu descontrol i la seva agressivitat. Les contencions físiques tenen mala premsa, en part perquè de vegades se n'ha abusat (i de vegades se'n segueix abusant), i en part per ignorància.
Fa uns dies va sortir una carta al diari d'una dona que es queixava de les contencions físiques. Deia que a ella l'havien ingressat en un servei d'urgències psiquiàtriques i que s'havia sentit humiliada perquè l'havien lligat. Deia que s'hauria de trobar una altra forma de contenció, sense especificar quina. Tampoc explicava l'estat en què estava quan la van lligar.
La teoria és molt bonica, lligar algú és lleig, de manera que en casos de brots psicòtics i agressivitat o autoagressivitat s'han de buscar altres formes de contenció. Sí, la teoria està molt bé. Però quan la farmacologia falla (perquè no és prou efectiva o ràpida), quins són "els altres mitjans de contenció" del descontrol i l'agressivitat?
Faig un incís: la contenció farmacològica també té els seus detractors, uns detractors que en part tenen motius raonables per criticar-la (perquè de vegades se n'abusa), o que s'hi oposen "per principis", perquè hi ha qui considera que mai, en cap circumstància, està justificat que una persona sigui continguda.
Continuo. Com a acompanyant he estat moltes vegades a unitats psiquiàtriques d'urgències, i he presenciat diferents escenes de descontrol i agressivitat que han acabat amb contencions químiques o físiques, és a dir, amb medicació o corretges, o tot alhora. Mai he tingut la sensació que els professionals responsables d'aquestes mesures extremes les apliquessin de manera precipitada i irresponsable, sinó literalment empesos per la necessitat "de fer alguna cosa" davant d'una situació que esdevenia ingovernable, si no s'intervenia d'alguna manera.
No dic que en algun cas no hi pugui haver algun abús, però crec que en general serà una excepció i que la norma és una actitud moderada i compassiva.
En canvi, a alguna residència psiquiàtrica sí que de vegades he tingut la sensació d'un excés de medicació, un excés cronificat, diria que institucionalitza. Però ara parlava dels serveis d'urgències i de les unitats d'aguts, que a més són els dispositius en els quals es pot plantejar l'ús de la contenció física, ja que en una residència psiquiàtrica de llarga estada, quan la situació es descontrola normalment s'envia la persona descontrolada a una unitat d'aguts, fins que recupera la normalitat prèvia a la crisi.
Recapitulo. A la persona que en la seva carta al diari reclamava l'eliminació de les contencions físiques, sense que qüestioni jo en absolut el seu malestar i el seu sentiment d'humiliació i impotència (pel fet d'haver estat lligada contra la seva voluntat), se li hauria de preguntar com creu que s'haurien de gestionar aquestes situacions. Perquè segurament, la majoria de persones que es veuen obligades a decidir l'aplicació d'aquestes mesures extremes de contenció estarien encantades si hi hagués una altra opció menys traumàtica.
Segur que la psiquiatria pot evolucionar molt. Segur que ho farà, perquè els primers interessats en què ho faci són els professionals que s'hi dediquen. De moment, estem en el moment en què estem, amb infinits avantatges respecte d'èpoques passades (d'aquest obvi progrés no ens n'hauríem d'oblidar mai). I hem de confiar que en el futur es pugui humanitzar "encara més" l'atenció a les persones amb problemes mentals. També en els moments més conflictius, de crísis psicòtiques, en aquests moments en què arriba un punt que sembla que només queda el recurs tan poc bonic (i tan fàcilment criticable si un no té la responsabilitat de gestionar una situació tan conflictiva com aquestes) de la camisa de força o el llit amb corretges.
29 de maig 2017
26 de maig 2017
L'Elena; anestèsia i psicosi
Fa quatre o cinc mesos a l'Elena la van operar d'una pròtesi de genoll. La part "mecànica" de l'operació, la col.locació de la pròtesi, va anar la mar de bé. En canvi, l'anestèsia li va provocar uns efectes devastadors. Quan l'Elena es va despertar de l'anestèsia ho va fer en ple brot psicòtic, amb al.lucinacions, deliris i actituds molt agressives. Estava en un estat de tanta excitació i descontrol que a més de la contenció química amb medicaments també la van haver de lligar.
Després, de mica en mica, a l'anar passant els dies, els símptomes psicòtics van anar minvant, però molt lentament. I això sempre que se li mantingués la medicació antipsicòtica que se li havia començat a donar, ja que sense aquesta medicació revifaven les al.lucinacions i els deliris.
Ara l'Elena fa una vida aparentment normal, i si la veus una estona i no estàs al cas de la seva situació, pots pensar que no li passa res. Però malgrat la medicació antipsicòtica que es segueix prenent, en alguns moments encara té episodis d'al.lucinacions i deliris. Això sí, val a dir que són uns episodis molt moderats, comparats amb els primers episodis, després de l'operació. Com que ara està gairebé sempre a casa (surt molt poc), qui viu aquests episodis i els ha de gestionar de la millor manera que pot és el seu marit, que a causa de tanta tensió continuada està desbordat i esgotat.
Abans de l'operació l'Elena no havia tingut mai cap problema mental, ni el més mínim. L'anestèsia li devia alterar alguna cosa al cervell, i aquella alteració s'ha cronificat. Parlant de l'Elena, una coneguda em diu que igual que a algunes persones joves el consum de marihuana els pot provocar un brot psicòtic (aquesta coneguda ha tingut la desgràcia de comprovar-ho amb un fill seu), a l'Elena li deu haver passat una cosa semblant. En lloc de amb la marihuana, amb l'anestèsia.
La majoria d'adolescents que consumeixen marihuana no pateixen brots psicòtics, només alguns, pocs, aquells el cervell dels quals té una fragilitat especial en relació als principis actius de la marihuana. Els que tenen aquesta fragilitat o sensibilitat, en determinades circumstàncies el consum de marihuana els fa brotar, fa que tinguin un episodi psicòtic. De vegades puntual, i de vegades és pitjor, perquè l'episodi pot ser l'inici d'una esquizofrènia (és un risc real del qual, de manera sorprenent, se'n parla poc).
Segurament l'Elena devia tenir una fragilitat semblant en relació a l'anestèsia en concret que li van aplicar. Ha tingut la mala sort que el pas pel quiròfan l'ha convertit en una malalta mental. No sé quin és el risc estadístic que a algú li passi el que li ha passat a l'Elena. Suposo que deu ser petit, perquè sinó se'n parlaria més. En qualsevol cas, a ella li ha tocat.
Després, de mica en mica, a l'anar passant els dies, els símptomes psicòtics van anar minvant, però molt lentament. I això sempre que se li mantingués la medicació antipsicòtica que se li havia començat a donar, ja que sense aquesta medicació revifaven les al.lucinacions i els deliris.
Ara l'Elena fa una vida aparentment normal, i si la veus una estona i no estàs al cas de la seva situació, pots pensar que no li passa res. Però malgrat la medicació antipsicòtica que es segueix prenent, en alguns moments encara té episodis d'al.lucinacions i deliris. Això sí, val a dir que són uns episodis molt moderats, comparats amb els primers episodis, després de l'operació. Com que ara està gairebé sempre a casa (surt molt poc), qui viu aquests episodis i els ha de gestionar de la millor manera que pot és el seu marit, que a causa de tanta tensió continuada està desbordat i esgotat.
Abans de l'operació l'Elena no havia tingut mai cap problema mental, ni el més mínim. L'anestèsia li devia alterar alguna cosa al cervell, i aquella alteració s'ha cronificat. Parlant de l'Elena, una coneguda em diu que igual que a algunes persones joves el consum de marihuana els pot provocar un brot psicòtic (aquesta coneguda ha tingut la desgràcia de comprovar-ho amb un fill seu), a l'Elena li deu haver passat una cosa semblant. En lloc de amb la marihuana, amb l'anestèsia.
La majoria d'adolescents que consumeixen marihuana no pateixen brots psicòtics, només alguns, pocs, aquells el cervell dels quals té una fragilitat especial en relació als principis actius de la marihuana. Els que tenen aquesta fragilitat o sensibilitat, en determinades circumstàncies el consum de marihuana els fa brotar, fa que tinguin un episodi psicòtic. De vegades puntual, i de vegades és pitjor, perquè l'episodi pot ser l'inici d'una esquizofrènia (és un risc real del qual, de manera sorprenent, se'n parla poc).
Segurament l'Elena devia tenir una fragilitat semblant en relació a l'anestèsia en concret que li van aplicar. Ha tingut la mala sort que el pas pel quiròfan l'ha convertit en una malalta mental. No sé quin és el risc estadístic que a algú li passi el que li ha passat a l'Elena. Suposo que deu ser petit, perquè sinó se'n parlaria més. En qualsevol cas, a ella li ha tocat.
20 de maig 2017
Casament civil
La Gemma i el David es van casar després de vint-i-cinc anys de viure junts, durant els quals havien tingut un parell de fills. Llavors, quan es van casar, el fill gran tenia uns vint anys, i el petit potser tres menys.
Els quatre formaven una família harmoniosa, bonica, agradable: la parella s'estimava, la Gemma i el David s'entenien la mar de bé, i els fills mantenien una bona relació amb els pares. Els fills havien estat ben educats, sels havia fomentat l'autoestima i l'autonomia: en aquell clima de confiança els fills havien crescut sense gaires problemes. Era una família que feia delir.
Quan el David va explicar a la seva mare que ell i la Gemma pensaven casar-se la mare va estar molt contenta. Però quan li va dir que no es casarien per l'Església, ella va tenir un disgust molt gran. Va tenir un disgust tan gran que va decidir no anar al casament civil ni a la festa que van fer posteriorment. Dels quatre germans del David, tres van reaccionar com la mare, només va anar al casament un dels germans.
El pare del David havia mort feia uns anys. Mentre va vire, mai va tenir una bona relació amb la Gemma, més aviat la ignorava, i també tenia una relació complicada amb el seu fill, a causa de la convivència "irregular" del fill amb la Gemma. El pare del David era de l'Opus, la mare també.
Ho he escrit en passat perquè sembla que això hauria d'haver passat fa molts anys. Però no, va passar fa poques setmanes. I no és una d'aquestes història "que me l'han explicat i ves a saber...".
O més ben dit, si que és una història que me l'han explicat: me la va explicar ahir la Gemma, a la qual feia mesos que no veia. Me la va explicar una mica trista i alhora conformada: "Què hi farem, la mare del David és així".
Els quatre formaven una família harmoniosa, bonica, agradable: la parella s'estimava, la Gemma i el David s'entenien la mar de bé, i els fills mantenien una bona relació amb els pares. Els fills havien estat ben educats, sels havia fomentat l'autoestima i l'autonomia: en aquell clima de confiança els fills havien crescut sense gaires problemes. Era una família que feia delir.
Quan el David va explicar a la seva mare que ell i la Gemma pensaven casar-se la mare va estar molt contenta. Però quan li va dir que no es casarien per l'Església, ella va tenir un disgust molt gran. Va tenir un disgust tan gran que va decidir no anar al casament civil ni a la festa que van fer posteriorment. Dels quatre germans del David, tres van reaccionar com la mare, només va anar al casament un dels germans.
El pare del David havia mort feia uns anys. Mentre va vire, mai va tenir una bona relació amb la Gemma, més aviat la ignorava, i també tenia una relació complicada amb el seu fill, a causa de la convivència "irregular" del fill amb la Gemma. El pare del David era de l'Opus, la mare també.
Ho he escrit en passat perquè sembla que això hauria d'haver passat fa molts anys. Però no, va passar fa poques setmanes. I no és una d'aquestes història "que me l'han explicat i ves a saber...".
O més ben dit, si que és una història que me l'han explicat: me la va explicar ahir la Gemma, a la qual feia mesos que no veia. Me la va explicar una mica trista i alhora conformada: "Què hi farem, la mare del David és així".
18 de maig 2017
Malabars
Escriure és un joc de malabars.
De vegades et despistes
i et cau una bitlla a terra.
No passa res, dissimules,
la reculls, i segueixes jugant.
De vegades et despistes
i et cau una bitlla a terra.
No passa res, dissimules,
la reculls, i segueixes jugant.
12 de maig 2017
Divagacions sobre l'empatia i la compassió
Un. Podem sentir empatia en relació a qualsevol sentiment alié, sigui "negatiu" o "positiu" (tristesa, vergonya, ira, alegria, entusiasme, amor...). Però només podem sentir compassió en relació als sentiments negatius o dolorosos. Per tant, empatia i compassió no són sempre paraules sinònimes.
Dos. La compassió, si no mou a l'acció (si no ens mobilitza per tal d'intentar alleujar el sofriment de l'altre) és només pena, llàstima, un sentiment que pot ser autojustificatiu, però no compassiu. No es pot sentir compassió "si no s'actua compassivament": el que dóna sentit a la paraula compassió és l'acció.
Tres. Aquestes divagacions es poden entendre de dues maneres, com unes afirmacions sobre el significat de les paraules empatia i compassió, o com una proposta de significats.
Quatre. Posar-nos "en la pell de l'altre" no hauria de comportar fer nostre el sofriment de l'altre, és a dir, "patir amb ell perquè ell pateix". Patint amb els que pateixen no fem cap bé a ningú, ni a qui pateix ni a nosaltres mateixos. El que es tracta és que, sent conscients del patiment aliè (sent empàtics) llavors, en la mesura del possible, ens impliquem en l'alleujament o l'eradicació d'aquest patiment (actuant compassivament).
Cinc. Aquesta interiorització de l'empatia i de la compassió ens fa més humans. O si més no, més humans segons aquesta definició d'humanitat que potser m'acabo d'inventar (o de reinventar, adaptar, plagiar...).
Sis. Amén.
Dos. La compassió, si no mou a l'acció (si no ens mobilitza per tal d'intentar alleujar el sofriment de l'altre) és només pena, llàstima, un sentiment que pot ser autojustificatiu, però no compassiu. No es pot sentir compassió "si no s'actua compassivament": el que dóna sentit a la paraula compassió és l'acció.
Tres. Aquestes divagacions es poden entendre de dues maneres, com unes afirmacions sobre el significat de les paraules empatia i compassió, o com una proposta de significats.
Quatre. Posar-nos "en la pell de l'altre" no hauria de comportar fer nostre el sofriment de l'altre, és a dir, "patir amb ell perquè ell pateix". Patint amb els que pateixen no fem cap bé a ningú, ni a qui pateix ni a nosaltres mateixos. El que es tracta és que, sent conscients del patiment aliè (sent empàtics) llavors, en la mesura del possible, ens impliquem en l'alleujament o l'eradicació d'aquest patiment (actuant compassivament).
Cinc. Aquesta interiorització de l'empatia i de la compassió ens fa més humans. O si més no, més humans segons aquesta definició d'humanitat que potser m'acabo d'inventar (o de reinventar, adaptar, plagiar...).
Sis. Amén.
3 de maig 2017
La Patrícia
Ha corregut la veu que la Patrícia ha mort. Que l'han trobat morta al bosc. Ha corregut la veu, i que ha mort és gairebé segur, ja que en cas contrari algú hauria desmentit el rumor. Que hagi mort d'una manera o d'una altra, que l'hagin trobat al bosc o a un altre lloc, això ja és una altra història. A la residència, els detalls de les notícies de vegades poden ser bastant fantasiosos: entre la imaginació de cadascú i les alteracions a causa de les successives explicacions, les notícies es poden anar transformant molt, de vegades de manera increïble.
El que és del tot cert és que la Patrícia fa uns quants dies es va escapar. No tenia mai permís per fer sortides, de manera que devia aprofitar alguna badada del vigilant de la porta. Era una idea fixa de la Patrícia, escapar-se, no volia estar allí. Altres vegades s'havia escapat, sempre l'havien acabat trobant i duent un altre cop a la residència. Sempre contra la seva voluntat, però sense que oposés resistència, era una persona molt pacífica.
A banda de la seva fixació per marxar, a dins de la residencia la Patrícia no generava cap problema. Respectava les normes i en els immensos temps lliures que tenia es dedicava a llegir, a meditar. Sí, a meditar, era una resident molt particular. Cridava l'atenció per això, per discreta, cultivada i tranquil.la. Quan la veies, costava pensar que fos una persona amb problemes mentals.
Amb quins problemes? Cap de les seves companyes ho sabia, perquè dins de la residència ningú parla dels seus diagnòstics psiquiàtrics. L'Elisabet, que era força amiga seva i que és qui m'explica tot això, tampoc sap quin era el diagnòstic de la Patrícia. Ni què feia durant les seves escapades, com li anaven les coses. Es ficava en problemes, la Patrícia? De quin tipus? Per quins motius? Quan s'escapava i la tornaven a portar ningú sabia què havia passat, i ella no ho explicava.
Una explicació podria ser que mentre estava ingressada la medicació la mantenia estable, i que quan s'escapava, al deixar de prendre-se-la, es desestabilitzava i se li complicava la vida, de la forma que fos. Alguna cosa així havia de passar, sinó seria massa inexplicable que estigués ingressada i que quan s'escapava, una vegada i una altra la tornessin a dur a la residència.
Tal com he dit, tot això m'ho explica l'Elisabet. L'Elisabet sempre m'ha parlat amb afecte i respecte de la Patrícia, i ara la trobarà a faltar. A la residència hi ha gent que està molt malament, i a l'Elisabet li anava molt bé tenir el referent d'una persona com la Patrícia, educada, tranquil.la. I amb una faceta o inquietud espiritual que l'Elisabet també té.
Quan passen coses com aquesta m'agradaria poder preguntar als professionals del centre què ha passat, però no ho puc fer. O més ben dit, sé de sobres que ells no ho poden fer, passar-me informació dels residents. De manera que m'haig d'aconformar amb les explicacions de l'Elisabet, i donar-els hi una credibilitat limitada.
A la residencia en casos així la informació que faciliten els encarregats a la resta de residents sempre és telegràfica, la imprescindible per justificar mínimament que, per exemple, una persona no tornarà mai més. Suposo que es fa així, a banda de pel tema de la confidencialitat, amb la intenció de no intranquil.litzar els residents amb notícies tristes, desagradables, ves a saber si fins i tot, en ocasions, amb aspectes morbosos.
D'aquesta història de la Patrícia, segures hi ha poques coses, potser només aquestes: la Patrícia tenia al voltant de cinquanta-cinc anys, no volia viure tancada a la residència, ara està morta.
El que és del tot cert és que la Patrícia fa uns quants dies es va escapar. No tenia mai permís per fer sortides, de manera que devia aprofitar alguna badada del vigilant de la porta. Era una idea fixa de la Patrícia, escapar-se, no volia estar allí. Altres vegades s'havia escapat, sempre l'havien acabat trobant i duent un altre cop a la residència. Sempre contra la seva voluntat, però sense que oposés resistència, era una persona molt pacífica.
A banda de la seva fixació per marxar, a dins de la residencia la Patrícia no generava cap problema. Respectava les normes i en els immensos temps lliures que tenia es dedicava a llegir, a meditar. Sí, a meditar, era una resident molt particular. Cridava l'atenció per això, per discreta, cultivada i tranquil.la. Quan la veies, costava pensar que fos una persona amb problemes mentals.
Amb quins problemes? Cap de les seves companyes ho sabia, perquè dins de la residència ningú parla dels seus diagnòstics psiquiàtrics. L'Elisabet, que era força amiga seva i que és qui m'explica tot això, tampoc sap quin era el diagnòstic de la Patrícia. Ni què feia durant les seves escapades, com li anaven les coses. Es ficava en problemes, la Patrícia? De quin tipus? Per quins motius? Quan s'escapava i la tornaven a portar ningú sabia què havia passat, i ella no ho explicava.
Una explicació podria ser que mentre estava ingressada la medicació la mantenia estable, i que quan s'escapava, al deixar de prendre-se-la, es desestabilitzava i se li complicava la vida, de la forma que fos. Alguna cosa així havia de passar, sinó seria massa inexplicable que estigués ingressada i que quan s'escapava, una vegada i una altra la tornessin a dur a la residència.
Tal com he dit, tot això m'ho explica l'Elisabet. L'Elisabet sempre m'ha parlat amb afecte i respecte de la Patrícia, i ara la trobarà a faltar. A la residència hi ha gent que està molt malament, i a l'Elisabet li anava molt bé tenir el referent d'una persona com la Patrícia, educada, tranquil.la. I amb una faceta o inquietud espiritual que l'Elisabet també té.
Quan passen coses com aquesta m'agradaria poder preguntar als professionals del centre què ha passat, però no ho puc fer. O més ben dit, sé de sobres que ells no ho poden fer, passar-me informació dels residents. De manera que m'haig d'aconformar amb les explicacions de l'Elisabet, i donar-els hi una credibilitat limitada.
A la residencia en casos així la informació que faciliten els encarregats a la resta de residents sempre és telegràfica, la imprescindible per justificar mínimament que, per exemple, una persona no tornarà mai més. Suposo que es fa així, a banda de pel tema de la confidencialitat, amb la intenció de no intranquil.litzar els residents amb notícies tristes, desagradables, ves a saber si fins i tot, en ocasions, amb aspectes morbosos.
D'aquesta història de la Patrícia, segures hi ha poques coses, potser només aquestes: la Patrícia tenia al voltant de cinquanta-cinc anys, no volia viure tancada a la residència, ara està morta.
27 d’abr. 2017
"Locos egregios" i memòries familiars
El psiquiatre Antonio Vallejo Nágera (1889-1960) va publicar "Locos egregios" el 1946. El seu fill, Juan Antonio Vallejo-Nágera (1926-1990), també psiquiatre, va publicar un llibre amb el mateix títol el 1977. Després de buscar-lo molt, al final he aconseguit trobar un exemplar del llibre del pare. I m'he trobat el que m'esperava, un llibre des del meu punt de vista dolent, medicament antiquat (les idees ja eren antiquades quan es va publicar) i ple de prejudicis.
Per què el fill, a més de psiquiatre un escriptor d'èxit, va publicar un llibre amb el mateix títol que el del seu pare? El fill a més de ser molt millor escriptor que el pare, també era més modern, tolerant, comprensiu i compassiu... I per tant, també era molt millor psiquiatre. De la manera que era el fill, segurament el llibre del seu pare (encara que en fes elogis) no li devia agradar. I potser aquesta va ser la seva motivació a l'hora d'escriure el seu llibre homònim: ja que no podia fer desaparèixer el llibre del seu pare, potser podia, indirectament, aconseguir que quedés dissimulat.
Si ara intentes localitzar un exemplar del llibre del pare, com que pare i fill es deien gairebé igual i el títol del llibre és el mateix, et surt per tot arreu el llibre del fill. Perquè el llibre del fill va ser un èxit de vendes, i es va reeditar diferents vegades. En canvi, el llibre del pare només apareix molt de tant en tant en el catàleg d'alguna llibreria de vell. De manera que es pot dir que el llibre del fill ha aconseguit "invisibilitzar" el llibre del pare.
Bé, potser són fantasies meves, la intencionalitat que atribueixo al fill. En qualsevol cas, crec que si més no "podria ser" tal com dic, és a dir, que hi va haver alguna intencionalitat per part del fill del tipus que apunto, a l'hora d'escollir el títol (i el contingut, aparentment semblant, però només aparentment). De fet, que el fill preferís que no es coneguessin gaire algunes de les idees del seu pare no em sembla estrany, tenint en compte que el pare tenia idees poc ortodoxes, per dir-ho d'una manera suau (per exemple, sobre els comunistes, que segons ell eren persones malaltes).
Cal no oblidar qui era el pare i quins eren els seus poders: Franco el va nomenar màxim responsable dels serveis de psiquiatria del país, i des d'aquell càrrec les seves obsessions i prejudicis van fer molt de mal a moltes persones, comunistes, homosexuals, mares solteres... Antonio Vallejo Nágera havia anat a Alemanya al final dels anys trenta, i allí va estar en contacte amb psiquiatres simpatitzants amb el nazisme. Vaja, que com a psiquiatre era una mica especial.
Amb pares així, què han de fer els fills? Dissimular? Negar? Reconèixer? I si els fills creuen que el que han de fer és ocultar el passat familiar, si creuen que han de procurar minimitzar les dimensions dels desgavells dels pares, que hem de fer els altres? Fer veure també que no passa res? ¿També en el cas de persones amb un protagonisme tan gran en la història d'un país (i durant períodes tan convulsos com la Guerra Civil i la incivil postguerra), com l'Antonio Vallejo Nágera?
He parlat del pare i el fill. La neta, Alejandra Vallejo-Nágera, també escriptora, ha seguit la tendència del seu pare, i quan parla de l'avi diu que ella només en recorda coses bones. Insisteix també en aquesta resposta quan se li parla directament del paper del seu avi com a psiquatra al servei de la dictadura franquista i dels mètodes repressius del Règim. La neta no pot al.legar que ignora el complicat passat com a psiquiatre del seu avi, entre d'altres coses perquè és de domini públic. Però es nega a parlar-ne, insisteix tossudament que de l'avi "només en recorda coses bones" (de l'Alejandra Vallejo-Nájera i d'aquest tema ja en vaig parlar en una altra ocasió).
[el 3 de maig corregeixo alguna inexactitud que hi havia en el text inicial, del 27 d'abril]
Per què el fill, a més de psiquiatre un escriptor d'èxit, va publicar un llibre amb el mateix títol que el del seu pare? El fill a més de ser molt millor escriptor que el pare, també era més modern, tolerant, comprensiu i compassiu... I per tant, també era molt millor psiquiatre. De la manera que era el fill, segurament el llibre del seu pare (encara que en fes elogis) no li devia agradar. I potser aquesta va ser la seva motivació a l'hora d'escriure el seu llibre homònim: ja que no podia fer desaparèixer el llibre del seu pare, potser podia, indirectament, aconseguir que quedés dissimulat.
Si ara intentes localitzar un exemplar del llibre del pare, com que pare i fill es deien gairebé igual i el títol del llibre és el mateix, et surt per tot arreu el llibre del fill. Perquè el llibre del fill va ser un èxit de vendes, i es va reeditar diferents vegades. En canvi, el llibre del pare només apareix molt de tant en tant en el catàleg d'alguna llibreria de vell. De manera que es pot dir que el llibre del fill ha aconseguit "invisibilitzar" el llibre del pare.
Bé, potser són fantasies meves, la intencionalitat que atribueixo al fill. En qualsevol cas, crec que si més no "podria ser" tal com dic, és a dir, que hi va haver alguna intencionalitat per part del fill del tipus que apunto, a l'hora d'escollir el títol (i el contingut, aparentment semblant, però només aparentment). De fet, que el fill preferís que no es coneguessin gaire algunes de les idees del seu pare no em sembla estrany, tenint en compte que el pare tenia idees poc ortodoxes, per dir-ho d'una manera suau (per exemple, sobre els comunistes, que segons ell eren persones malaltes).
Cal no oblidar qui era el pare i quins eren els seus poders: Franco el va nomenar màxim responsable dels serveis de psiquiatria del país, i des d'aquell càrrec les seves obsessions i prejudicis van fer molt de mal a moltes persones, comunistes, homosexuals, mares solteres... Antonio Vallejo Nágera havia anat a Alemanya al final dels anys trenta, i allí va estar en contacte amb psiquiatres simpatitzants amb el nazisme. Vaja, que com a psiquiatre era una mica especial.
Amb pares així, què han de fer els fills? Dissimular? Negar? Reconèixer? I si els fills creuen que el que han de fer és ocultar el passat familiar, si creuen que han de procurar minimitzar les dimensions dels desgavells dels pares, que hem de fer els altres? Fer veure també que no passa res? ¿També en el cas de persones amb un protagonisme tan gran en la història d'un país (i durant períodes tan convulsos com la Guerra Civil i la incivil postguerra), com l'Antonio Vallejo Nágera?
He parlat del pare i el fill. La neta, Alejandra Vallejo-Nágera, també escriptora, ha seguit la tendència del seu pare, i quan parla de l'avi diu que ella només en recorda coses bones. Insisteix també en aquesta resposta quan se li parla directament del paper del seu avi com a psiquatra al servei de la dictadura franquista i dels mètodes repressius del Règim. La neta no pot al.legar que ignora el complicat passat com a psiquiatre del seu avi, entre d'altres coses perquè és de domini públic. Però es nega a parlar-ne, insisteix tossudament que de l'avi "només en recorda coses bones" (de l'Alejandra Vallejo-Nájera i d'aquest tema ja en vaig parlar en una altra ocasió).
[el 3 de maig corregeixo alguna inexactitud que hi havia en el text inicial, del 27 d'abril]
25 d’abr. 2017
Abús d'autoritat - 3
Fa mesos vaig explicar que em van fer baixar del tren perquè m'havia tret les sabates, vaig explicar que posteriorment vaig presentar una queixa que incloia la solicitud d'informació relativa a si estava prohibit treure's les sabates al tren, i que si era així, que m'adjuntessin exactament el punt del reglament de viatgers que s'hi referia.
Vaig explicar que a continuació em van contestar amb generalitats, sense concretar res del que preguntava, de manera que vaig insistir. I llavors com a segona resposta em van enviar el reglament de viatgers, en el que no diu res sobre el tema. M'ho van enviar sense afegir-hi cap comentari: "copiar i enganxar", i tan contents.
Al final me n'he cansat i he tirat la tovallola: amb la seva burocràcia estúpida i el seu menyspreu han acabat guanyant, és trist però és així (i el pitjor no és el que m'ha passat a mi, sinó que això és el que li passa a molta gent quan tracta amb l'Administració, que se sent ningunejada).
Recordo telegràficament els fets: en un vagó buit em vaig treure les sabates (en cap moment vaig posar els peus damunt del seient), i el revisor em va fer baixar del tren, sabent a sobre que cap a on jo anava no passava un altre tren fins tretze hores més tard.
Una cosa és el que em va passar llavors al tren, i una altra el que m'ha passat quan m'he queixat a l'organisme competent en la matèria, el Departament de Transports de la Generalitat. La propaganda institucional pagada amb diners públics ja ho diu: "Generalitat de Catalunya respon". Ara ja sé com.
Vaig explicar que a continuació em van contestar amb generalitats, sense concretar res del que preguntava, de manera que vaig insistir. I llavors com a segona resposta em van enviar el reglament de viatgers, en el que no diu res sobre el tema. M'ho van enviar sense afegir-hi cap comentari: "copiar i enganxar", i tan contents.
Al final me n'he cansat i he tirat la tovallola: amb la seva burocràcia estúpida i el seu menyspreu han acabat guanyant, és trist però és així (i el pitjor no és el que m'ha passat a mi, sinó que això és el que li passa a molta gent quan tracta amb l'Administració, que se sent ningunejada).
Recordo telegràficament els fets: en un vagó buit em vaig treure les sabates (en cap moment vaig posar els peus damunt del seient), i el revisor em va fer baixar del tren, sabent a sobre que cap a on jo anava no passava un altre tren fins tretze hores més tard.
Una cosa és el que em va passar llavors al tren, i una altra el que m'ha passat quan m'he queixat a l'organisme competent en la matèria, el Departament de Transports de la Generalitat. La propaganda institucional pagada amb diners públics ja ho diu: "Generalitat de Catalunya respon". Ara ja sé com.
22 d’abr. 2017
Bledes amb galetes
He bullit unes quantes bledes recollides per les vores dels camins i els hi he barrejat galetes (si, galetes dolces), un bon raig d'oli i un pessic de pebre vermell picant, tot ben barrejat.
Si aquest plat l'hagués preparat algun d'aquests cuiners que sovint surten per tot arreu parlant com si fossin filòsofs, segur que el presentaria com una delicadesa, referint-se a la seva lleugera textura, consistència equilibrada i justa melositat, tot afegint, és clar, que el vi que marida a la perfecció amb un plat tan exquisit és un priorat de l'any tal o un penedès de l'any qual de gust afruitat amb pinzellades de roure, argila i romaní. Per descomptat, la forma adequada de servir-lo seria en un plat ben gran, immens, amb una única culleradeta al mig de la barreja de bledes i galetes.
Jo l'únic que puc dir és que m'he fet aquesta barreja sobre la marxa, perquè tenia el rebost escurat i m'ha semblat que aquest invent podria funcionar. I la veritat és que m'ha sortit un dinar la mar de bo. I com que me n'he preparat un plat ben caramullat, m'he quedat ben tip.
Si aquest plat l'hagués preparat algun d'aquests cuiners que sovint surten per tot arreu parlant com si fossin filòsofs, segur que el presentaria com una delicadesa, referint-se a la seva lleugera textura, consistència equilibrada i justa melositat, tot afegint, és clar, que el vi que marida a la perfecció amb un plat tan exquisit és un priorat de l'any tal o un penedès de l'any qual de gust afruitat amb pinzellades de roure, argila i romaní. Per descomptat, la forma adequada de servir-lo seria en un plat ben gran, immens, amb una única culleradeta al mig de la barreja de bledes i galetes.
Jo l'únic que puc dir és que m'he fet aquesta barreja sobre la marxa, perquè tenia el rebost escurat i m'ha semblat que aquest invent podria funcionar. I la veritat és que m'ha sortit un dinar la mar de bo. I com que me n'he preparat un plat ben caramullat, m'he quedat ben tip.
20 d’abr. 2017
L'Alfredo i el Dale Carnegie
L'últim cop que vaig parlar amb l'Alfredo em va explicar com tractava els seus clients quan feia de venedor. Em va explicar que, en aquest sentit, anys enrere li havia sigut de gran utilitat el llibre de Dale Carnegie "Como ganar amigos e influir sobre las personas", del qual me'n va comentar alguns aspectes.
Jo li vaig dir que tot i no haver-lo llegit coneixia el llibre, que ja de petit el recordava a la biblioteca de casa dels meus pares. L'Alfredo em va dir que se li havia extraviat el seu llibre, i que ara li dolia no tenir-lo, i jo li vaig dir que conservava el de casa dels pares, que no en feia res i que li duria. Ell va dir que no calia, jo li vaig dir que em venia de gust, i de moment la cosa va quedar així.
Un cop a casa el vaig buscar, però no el vaig trobar, i llavors fins i tot vaig dubtar de si l'havia conservat. Que estava a casa dels meus pares segur, però potser quan vam desmantellar el pis no va ser un del llibres que vaig recollir. El cas és que vaig decidir buscar-lo, vaig tenir sort, en vaig trobar un de segona mà i el vaig poder comprar per només dos euros. I ben content me'l vaig endur cap al poble per poder-li donar a l'Alfredo.
Quan vaig arribar al poble vaig trobar una dona pel carrer i vam fer petar la xerrada. Em va posar al corrent de les novetats que hi havia hagut al poble durant les dues setmanes que havia estat fora: s'havien mort dues persones, una era l'Alfredo. Havia arribat tard.
Jo li vaig dir que tot i no haver-lo llegit coneixia el llibre, que ja de petit el recordava a la biblioteca de casa dels meus pares. L'Alfredo em va dir que se li havia extraviat el seu llibre, i que ara li dolia no tenir-lo, i jo li vaig dir que conservava el de casa dels pares, que no en feia res i que li duria. Ell va dir que no calia, jo li vaig dir que em venia de gust, i de moment la cosa va quedar així.
Un cop a casa el vaig buscar, però no el vaig trobar, i llavors fins i tot vaig dubtar de si l'havia conservat. Que estava a casa dels meus pares segur, però potser quan vam desmantellar el pis no va ser un del llibres que vaig recollir. El cas és que vaig decidir buscar-lo, vaig tenir sort, en vaig trobar un de segona mà i el vaig poder comprar per només dos euros. I ben content me'l vaig endur cap al poble per poder-li donar a l'Alfredo.
Quan vaig arribar al poble vaig trobar una dona pel carrer i vam fer petar la xerrada. Em va posar al corrent de les novetats que hi havia hagut al poble durant les dues setmanes que havia estat fora: s'havien mort dues persones, una era l'Alfredo. Havia arribat tard.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
