A Sort, dino al riu, amb els peus a tocar de l'aigua adelerada en aquest tram de la Noguera Pallaresa. Un dinar "de supermercat": un pot de cigrons cuits, una barra de pa i una taronja. Total: un euro i mig, i encara em sobren cigrons i pa pel sopar. Dino mentre assaboreixo aquests tres privilegis: poder dinar (m'agrada no oblidar que no tothom ho té fàcil), en un lloc tan privilegiat i mentre fa un dia esplèndid.
Més avall, un grup de nois fan pràctiques "de caure a l'aigua". Ho fan força bé, hi tenen traça. Amb els seus vestits de neoprè, ara un ara un altre "cauen" des d'una roca, i una mica mé avall un company els ha de rescatar. Veig que practiquen dues modalitats de caiguda: fent-se el mort o no. És a dir, de vegades s'esforcen per a agafar-se al seu rescatador i d'altres es deixen endur pel corrent. Un dels que es fa el mort ho fa molt bé, però té la mala sort que el seu rescatador no està prou al cas, de manera que el que va a la deriva sobrepassa el punt de rescat i li han de començar a fer xiulets perquè es posi "a fer el viu", perquè sinó igual no pararia fins el pantà de Sant Antoni, uns quaranta quilòmetres més avall. Això de caure a l'aigua suposo que deu ser la primera lliçó del curset que deuen estar fent d'aprendre a anar en piragua, canoa o com se n'hagi de dir d'aquesta mena de ginys aquàtics que ara sembla que per aquests tombants estan de moda entre la gent desenfeinada i delerosa d'emocions.
Fa unes setmanes, al mateix lloc, un dia més solitari, sense l'aldarull de les lliçons de caure a l'aigua, vaig veure per primer cop a la vida una llúdriga; es va estar una estona per aquell tram de riu, desapareixent i tornant a aparèixer aquí o allà, ara traient el cap, o la cua, o ensenyant el llom...
7 d’abr. 2011
4 d’abr. 2011
La carretera tallada
La carretera està tallada. A cada banda del punt tallat, una llarga filera de cotxes i camions aturats. Els seus ocupants esperen amb més impaciència que paciència. Vivim en el món de les presses; potser no sabem massa bé cap on anem, però en qualsevol cas hi volem anar ràpid, "no podem perdre el temps"...
Estic de sort. Assegut a un autobús situat al principi de la cua, observo amb curiositat i atenció el motiu de la interrupció. Travessant la carretera, pel terra, hi ha un cable de la xarxa elèctrica. A un camp del costat, a baix del terraplè per on passa la carretera, dos operaris amb granotes grogues i guants tiben un extrem del cable, a poc a poc, feixugament, com si fossin esclaus del temps de les piràmides. El tiben en direcció a una torre elèctrica que hi ha uns trenta metres més enllà.
A dalt de la carretera hi ha els seus companys. Sis. Mirant, dient-los alguna cosa de tant en tant. Els deu semblar que no tiben amb prou delit, que no s'afanyen prou. És obvi que no tenen la més mínima intenció de baixar i arremangar-se. A baix, a l'altra punta del camp, un company més, aquest al costat d'un tot terreny. Sembla que podria fer-lo recular, lligar-hi el cable i estirar-lo amb facilitat. Però no, és solidari amb els seus companys de dalt i, amb les mans ben enfundades a les butxaques, contempla immòbil el penós avanç dels dos operaris.
El dos infeliços segueixen amb el seu heroic treball; encara que no els sentis, no et costa imaginar els seus esbufecs. Al final, després d'una bona estona, arriben al peu de la torre elèctrica, empalmen la punta del cable a una mena d'aparell, accionen alguna cosa i, llavors, en un moment, el cable es tensa, s'enlaira i deixa lliure la carretera. Punt i final. S'acaba de la funció i la llarga cua de camions i cotxes es comença a posar en moviment.
L'avantatge de no tenir pressa és que incidents com aquest en lloc de neguitejar-te et fascinen: poder anar pel món badant és un privilegi impagable.
Estic de sort. Assegut a un autobús situat al principi de la cua, observo amb curiositat i atenció el motiu de la interrupció. Travessant la carretera, pel terra, hi ha un cable de la xarxa elèctrica. A un camp del costat, a baix del terraplè per on passa la carretera, dos operaris amb granotes grogues i guants tiben un extrem del cable, a poc a poc, feixugament, com si fossin esclaus del temps de les piràmides. El tiben en direcció a una torre elèctrica que hi ha uns trenta metres més enllà.
A dalt de la carretera hi ha els seus companys. Sis. Mirant, dient-los alguna cosa de tant en tant. Els deu semblar que no tiben amb prou delit, que no s'afanyen prou. És obvi que no tenen la més mínima intenció de baixar i arremangar-se. A baix, a l'altra punta del camp, un company més, aquest al costat d'un tot terreny. Sembla que podria fer-lo recular, lligar-hi el cable i estirar-lo amb facilitat. Però no, és solidari amb els seus companys de dalt i, amb les mans ben enfundades a les butxaques, contempla immòbil el penós avanç dels dos operaris.
El dos infeliços segueixen amb el seu heroic treball; encara que no els sentis, no et costa imaginar els seus esbufecs. Al final, després d'una bona estona, arriben al peu de la torre elèctrica, empalmen la punta del cable a una mena d'aparell, accionen alguna cosa i, llavors, en un moment, el cable es tensa, s'enlaira i deixa lliure la carretera. Punt i final. S'acaba de la funció i la llarga cua de camions i cotxes es comença a posar en moviment.
L'avantatge de no tenir pressa és que incidents com aquest en lloc de neguitejar-te et fascinen: poder anar pel món badant és un privilegi impagable.
2 d’abr. 2011
La senyora Teresa i el senyor Perucho
La senyora Teresa i el senyor Perucho són grans, se'n deuen anar ja cap als vuitanta anys. La senyora Teresa parla cridant al seu marit, el senyor Perucho. Sobretot segons quins dies o moments, fa uns crits que se senten per tota l'escala. Uns crits que li surten a batzegades, semblants als lladrucs cansats d'un Sant Bernat vell. Ell contesta normal, reposat, sense alçar gens la veu; si no ets a la seva vora, ni el sents. Sembla que el sistema els funciona, que s'entenen. O ho fan veure. Ella cridant i ell parlant fluixet. La senyora Teresa és bastant sorda, el senyor Perucho gens.
1 d’abr. 2011
La música més bonica del món
Xiula a la cuina mentre prepara l'esmorzar. Ni m'adono de si afina o no, només sento la seva alegria serena, després d'uns dies força difícils. No hi ha cap música que m'agradi més que aquesta. M'emociona fins un punt impossible de descriure. I li ho dic. Li dic que és la música que més m'agrada del món. Em mira. Somriu. I jo, en aquest instant, sóc profundament feliç.
31 de març 2011
L'aixeta del Daniel
Em trobo el Daniel, d'allò més empipat perquè abans de sortir de casa no s'ha pogut dutxar; se li ha desmanegat una aixeta, ha hagut de tancar l'aixeta de pas i s'ha quedat sense aigua i sense la seva dutxa matinera habitual.
A ningú no li agrada que se li espatllin les aixetes. Hi ha qui s'empipa, si li passa. Hi ha qui s'empipa fins i tot molt. Tant que potser fins i tot insulta "l'aixeta traïdora". Tenim aquestes coses...
Potser és una aixeta que fa deu anys o més que funciona, cada dia, sense que cap dels milers de dies anteriors durant els que ha estat funcionant de manera eficient i constant ho haguem celebrat, com el prodigi que realment és: que moguis una maneta i surti aigua pel broc de l'aixeta. Si t'hi pares a pensar, és com un miracle. Un prodigi tan gran com quan mous un interruptor i s'encén un llum. O com quan gires la maneta del gas i llavors pots encendre un fogó.
Estem tan acostumats a aquests fets extraordinaris (gairebé sobrenaturals), tan acostumats a que les coses funcionin, que les més petites incidències ens costen d'assimilar. Aquest imprevistos ens fastiguegen d'allò més. Quan de fet, el sorprenent de debò no és que les coses de vegades s'espatllin, sinó que normalment funcionin. Això sí que és un misteri. Profund. Desconcertant.
Un misteri gairebé tan gran com la nostra reacció quan alguna cosa, de forma inesperada, deixa de rutllar. És curiós com ens podem arribar a disgustar en aquests casos, com ens podem empipar per coses de fet tan irrellevants com aquesta: que un dia, una aixeta, sense demanar-nos permís, tingui la mala ocurrència d'espatllar-se.
A ningú no li agrada que se li espatllin les aixetes. Hi ha qui s'empipa, si li passa. Hi ha qui s'empipa fins i tot molt. Tant que potser fins i tot insulta "l'aixeta traïdora". Tenim aquestes coses...
Potser és una aixeta que fa deu anys o més que funciona, cada dia, sense que cap dels milers de dies anteriors durant els que ha estat funcionant de manera eficient i constant ho haguem celebrat, com el prodigi que realment és: que moguis una maneta i surti aigua pel broc de l'aixeta. Si t'hi pares a pensar, és com un miracle. Un prodigi tan gran com quan mous un interruptor i s'encén un llum. O com quan gires la maneta del gas i llavors pots encendre un fogó.
Estem tan acostumats a aquests fets extraordinaris (gairebé sobrenaturals), tan acostumats a que les coses funcionin, que les més petites incidències ens costen d'assimilar. Aquest imprevistos ens fastiguegen d'allò més. Quan de fet, el sorprenent de debò no és que les coses de vegades s'espatllin, sinó que normalment funcionin. Això sí que és un misteri. Profund. Desconcertant.
Un misteri gairebé tan gran com la nostra reacció quan alguna cosa, de forma inesperada, deixa de rutllar. És curiós com ens podem arribar a disgustar en aquests casos, com ens podem empipar per coses de fet tan irrellevants com aquesta: que un dia, una aixeta, sense demanar-nos permís, tingui la mala ocurrència d'espatllar-se.
30 de març 2011
Ser, semblar, inventar...
"No conviene mostrar la verdad desnuda sino en camisa."
Francisco de Quevedo
Si les coses sovint no són com sembla que són, ¿com poden ser fidels els seus relats si quan s'expliquen no es modifiquen per tal de corregir el que malgrat semblar en realitat no és? Quina credibilitat tindria el que expliquem si no ho amanim de manera que sembli una mica convincent?
Si no ens inventéssim part de les coses que diem que van passar "tal com les expliquem", si no les acompanyéssim de pessics de fantasia (i si no n'amaguéssim alguns fragments innecessaris o confonedors), com podrien reflectir, ni que fos aproximadament, el que sembla que va passar (aquí o allà), cosa prou difícil si només féssim de cronistes distants i presumptament objectius? A més, algú es creu que l'objectivitat existeix? Sí? A quina botiga en venen? A quin preu?
Quina gràcia tindria explicar coses, si explicar-les no concedís la llicència i el plaer d'inventar-les una mica? O dit d'una altra manera... si ja som a la primavera, aquest temps en el que diuen que la sang s'altera, no és normal que també s'alteri alguna altra cosa?
Tanmateix, la rastellera de divagacions anteriors també s'han d'agafar amb cautela, perquè el cert és que de vegades passejant pel món et trobes situacions o persones del tot inversemblants, impossibles d'imaginar per la ment més fèrtil, fantasiosa o esbojarrada. Tant que, quan en parles, sembla que t'ho inventis tot. I resulta que no és així.
Francisco de Quevedo
Si les coses sovint no són com sembla que són, ¿com poden ser fidels els seus relats si quan s'expliquen no es modifiquen per tal de corregir el que malgrat semblar en realitat no és? Quina credibilitat tindria el que expliquem si no ho amanim de manera que sembli una mica convincent?
Si no ens inventéssim part de les coses que diem que van passar "tal com les expliquem", si no les acompanyéssim de pessics de fantasia (i si no n'amaguéssim alguns fragments innecessaris o confonedors), com podrien reflectir, ni que fos aproximadament, el que sembla que va passar (aquí o allà), cosa prou difícil si només féssim de cronistes distants i presumptament objectius? A més, algú es creu que l'objectivitat existeix? Sí? A quina botiga en venen? A quin preu?
Quina gràcia tindria explicar coses, si explicar-les no concedís la llicència i el plaer d'inventar-les una mica? O dit d'una altra manera... si ja som a la primavera, aquest temps en el que diuen que la sang s'altera, no és normal que també s'alteri alguna altra cosa?
Tanmateix, la rastellera de divagacions anteriors també s'han d'agafar amb cautela, perquè el cert és que de vegades passejant pel món et trobes situacions o persones del tot inversemblants, impossibles d'imaginar per la ment més fèrtil, fantasiosa o esbojarrada. Tant que, quan en parles, sembla que t'ho inventis tot. I resulta que no és així.
29 de març 2011
A les porquerisses
A les porquerisses
hi ha molt de rebombori.
Els porcs criden furiosos.
I els crits s'escampen
per tota la plana.
Si algun dia s'inicia la revolta animal,
pareu compte amb el seus ullals.
hi ha molt de rebombori.
Els porcs criden furiosos.
I els crits s'escampen
per tota la plana.
Si algun dia s'inicia la revolta animal,
pareu compte amb el seus ullals.
28 de març 2011
Res de res
Ni una mica,
ni una molla,
ni una gota,
ni una engruna,
ni un bocí,
ni un bri,
ni un gra,
ni una espurna,
ni un pessic.
Res de res.
ni una molla,
ni una gota,
ni una engruna,
ni un bocí,
ni un bri,
ni un gra,
ni una espurna,
ni un pessic.
Res de res.
26 de març 2011
Sense presses
No m'agrada l'autocar, i en canvi anar en tren no em cansa. Així que, en lloc d'agafar l'autocar que surt a tres quarts de set del matí de Tremp cap a Barcelona, agafo el tren deu minuts més tard cap a Lleida, per a enllaçar allí cap a Barcelona. Amb l'autocar trigaria tres hores, amb el tren anant tot bé el doble, però en canvi el bitllet em costa la meitat: trigo més, però em surt més barat i vaig més a gust.
Un cop a Lleida m'haig d'esperar tres quarts abans no surt el tren cap a Barcelona, per la línia de Manresa (per Tarragona no n'hi ha cap fins al migdia). A Calaf ens fan baixar del tren perquè més enllà la via està tallada, en obres. Fa potser ja dos anys que està així. I durarà. Treballant no s'hi veu ningú, ni operaris ni maquinària (la via passa gairebé tota l'estona paral.lela a la carretera). A l'estació de Calaf en teoria ens hauria d'esperar un autocar per dur-nos fins a Manresa, però no hi és. Triga mitja hora en arribar.
A l'arribar a Manresa, un altre incident. Es veu que més enllà ha caigut una pedra a la via, així que hem d'agafar un altre autocar que ens durà fins a Terrassa. Es posa en marxa al cap de mitja hora més, però sembla que el conductor no és de per aquells barris, i després d'una rotonda ens adonem que anem un altre cop en direcció a Manresa. Més enllà pot girar un altre cop, i llavors prosseguim el viatge cap a Terrassa. Havia agafat el tren per per no haver d'anar en autocar, i me n'estic fent un tip.
Al cap d'una estona d'arribar a Terrassa surt un tren cap a Barcelona. S'asseu al meu costat un home que ja venia en el tren que ens havia dut fins a Calaf. Està content. Diu que és una meravella el servei, que es nota que l'empresa pensa en els viatgers. M'explica que, al seu país, a l'Argentina, si hi ha una avaria t'has d'espavilar, i que si demanes el llibre de reclamacions et pregunten què és. En dies així, és reconfortant, tenir companys de viatge com aquest.
Un cop a Lleida m'haig d'esperar tres quarts abans no surt el tren cap a Barcelona, per la línia de Manresa (per Tarragona no n'hi ha cap fins al migdia). A Calaf ens fan baixar del tren perquè més enllà la via està tallada, en obres. Fa potser ja dos anys que està així. I durarà. Treballant no s'hi veu ningú, ni operaris ni maquinària (la via passa gairebé tota l'estona paral.lela a la carretera). A l'estació de Calaf en teoria ens hauria d'esperar un autocar per dur-nos fins a Manresa, però no hi és. Triga mitja hora en arribar.
A l'arribar a Manresa, un altre incident. Es veu que més enllà ha caigut una pedra a la via, així que hem d'agafar un altre autocar que ens durà fins a Terrassa. Es posa en marxa al cap de mitja hora més, però sembla que el conductor no és de per aquells barris, i després d'una rotonda ens adonem que anem un altre cop en direcció a Manresa. Més enllà pot girar un altre cop, i llavors prosseguim el viatge cap a Terrassa. Havia agafat el tren per per no haver d'anar en autocar, i me n'estic fent un tip.
Al cap d'una estona d'arribar a Terrassa surt un tren cap a Barcelona. S'asseu al meu costat un home que ja venia en el tren que ens havia dut fins a Calaf. Està content. Diu que és una meravella el servei, que es nota que l'empresa pensa en els viatgers. M'explica que, al seu país, a l'Argentina, si hi ha una avaria t'has d'espavilar, i que si demanes el llibre de reclamacions et pregunten què és. En dies així, és reconfortant, tenir companys de viatge com aquest.
23 de març 2011
De Cellers a Llorenç de Montgai
Assegut al tren que des de Tremp baixa seguint la Noguera Pallaresa em deixo portar i fascinar amb el paisatge espectacular que, sobretot a partir de Cellers i fins Llorenç de Montgai, va desfilant per la finestra. Primer l'embasament de Cellers, després el congost de Terradets i l'extrem de l'embassament de Camarasa, immens, que s'allarga quilòmetres i quilòmetres avall, i al final el petit embassament de Llorenç de Montgai. Un viatge tota l'estona amb la companyia de l'aigua, al llarg de paratges esplèndids, molt deshabitats, molt poc humanitzats. Fins i tot els túnels, uns quants, sembla que els hagin fet a propòsit per a ressaltar l'escenari majestuós que t'envolta (després de la foscor, quan en surts, encara et quedes més bocabadat).
Darrerament faig sovint aquest trajecte, i malgrat la repetició no em canso de meravellar-me amb l'espectacle. A dins del tren hi ha un cartell que diu: "Seu, mira, deixa't portar a través del paisatge". Ho faig dòcilment, encantat. M'estalvio les descripcions d'aquests escenaris perquè trobo que són per a contemplar-los, no per a llegir-los. Se'm faria difícil, intentar "posar lletra" a aquesta simfonia visual... Més aviat recomanaria, a qui li vingui a tomb i de gust, que faci el trajecte. S'ho val. El preu del bitllet és més barat que una entrada del cinema, i de pel.lícules com aquesta no n'hi ha, a les cartelleres.
Via avall, enrere ja els paratges fluvials anteriors tan poc humanitzats, a l'arribar a Balaguer, a una tanca de l'estació, llegeixo aquesta pintada: "Més val immigrant il.legal que neonazi subnormal". Sóc un altre cop a la civilització.
Darrerament faig sovint aquest trajecte, i malgrat la repetició no em canso de meravellar-me amb l'espectacle. A dins del tren hi ha un cartell que diu: "Seu, mira, deixa't portar a través del paisatge". Ho faig dòcilment, encantat. M'estalvio les descripcions d'aquests escenaris perquè trobo que són per a contemplar-los, no per a llegir-los. Se'm faria difícil, intentar "posar lletra" a aquesta simfonia visual... Més aviat recomanaria, a qui li vingui a tomb i de gust, que faci el trajecte. S'ho val. El preu del bitllet és més barat que una entrada del cinema, i de pel.lícules com aquesta no n'hi ha, a les cartelleres.
Via avall, enrere ja els paratges fluvials anteriors tan poc humanitzats, a l'arribar a Balaguer, a una tanca de l'estació, llegeixo aquesta pintada: "Més val immigrant il.legal que neonazi subnormal". Sóc un altre cop a la civilització.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
