(sobre salut mental)
https://horitzontal.blogspot.com/2020/08/la-marina.html
15 d’ag. 2020
13 d’ag. 2020
Sobre el cost de seguir amb vida
(sobre el final de la vida)
https://miravolant.blogspot.com/2020/08/sobre-el-cost-de-seguir-amb-vida.html
https://miravolant.blogspot.com/2020/08/sobre-el-cost-de-seguir-amb-vida.html
12 d’ag. 2020
9 d’ag. 2020
Nens i gent gran
Vaig escriure el que ve a continuació fa potser un any i mig (llavors va quedar arraconat, com tants altres escrits...). Al parlar fa dos dies del Joseph ho vaig recordar, i he recuperat l'escrit. No n'he volgut tocar res, està tal com el vaig deixar llavors. Els nens als quals em refereixo són els mateixos de l'escrit anterior, els que de vegades tracten desconsideradament el Joseph (llavors, però, jo no n'era conscient).
--
Parlo molt de vells i de malalties i molt poc de nens. A mi mateix se'm fa una mica estrany. De nens, gairebé no en parlo mai, però els tinc molt presents, i sempre em fascina veure'ls. Per què no en parlo, si de fet ocupen tant els meus pensaments? ¿Potser perquè no es pot parlar de tot, i resulta jo m'he "especialitzat" en les peculiaritats i les calamitats de la gent gran...?
Sigui com sigui, el cas és que em fascina veure nens, els seus comportaments, quan estan amb les mares, o quan juguen entre ells, quan estan sols, quan riuen, quan fan rebequeries... I alhora (ja em torna la cosa de vell), sovint també penso "en què es convertirà", aquest nen o nena que miro. ¿En una persona amable, insuportable, ignorant, brillant, compassiva, cruel...? Sovint el cap se me'n va en aquesta direcció, tant en el cas dels nens més petits, els nadons, com més grans, de cinc, deu anys... Com serà, quan sigui gran, aquesta criatura? Tindrà una vida fàcil o accidentada? Serà una persona conflictiva o constructiva? Com serà...?
A un carrer de la vora unes famílies han ocupat uns baixos que feia anys que estaven buits, sense cap ús. No són gent d'aquí, per l'aspecte semblen romanesos, gitanos romanesos, i tenen un munt de mainada. Sovint, pel davant d'aquests baixos, al carrer hi veus nens o nenes petits jugant, de vegades descalços. Corren, criden, riuen... Tenen una gran vitalitat. (1)
Tinc clar tot el que me'n separa, d'aquestes famílies. Per exemple, que els llibres en general (i en particular aquells el contingut dels quals que per a mi és molt valuós), per a ells només deuen tenir el valor del seu pes: tants quilos de paper, tants euros. Perquè l'important, el prioritari, és fer bullir l'olla.
Però a banda del tema de fer bullir l'olla, per descomptat importantíssim, primordial, hi ha alhora unes concepcions del món, unes cultures, molt diferents. I gosar dir que una és millor que l'altra només és possible partint d'un "prejudici previ", el que sigui. De fet, al capdavall el prejudici és sempre el mateix: "el nostre prejudici és millor" (òbviament, sense fer servir la paraula prejudici al construir la frase, perquè els prejudicis sempre són "els dels altres"...). En general som així de primaris i poc espavilats.
De vegades penso en tota la xarxa d'elements culturals que configuren la meva vida, "que em configuren i condicionen", i que per a mi són tan importants... i llavors me'ls imagino "desapareguts". Si hi penso, no m'inquieta, aquest escenari, aquesta eventualitat, perquè tinc molt assumida la relativitat de tot, l'efímeres i en gran manera arbitràries que són totes les construccions culturals, socials...
Les cotorres (el barri n'està ple) m'ajuden a entendre-ho. Penso que de la mateixa manera que aquí cada vegada hi ha més cotorres, i això fa que els equilibris "ornitològics" es reconfigurin, de manera inevitable i bastant irreversible aquests nens descalços també aniran modificant, en la mesura que sigui, l'ecosistema humà en el qual han aterrat. I alhora, ells mateixos i els seus costums també seran "reconfigurats", inevitablement, per aquest entorn nou (per a ells) on ara viuen.
Més que a conservar presumptes pureses ancestrals, suposo que l'aspiració hauria de ser que aquests nens, i els nens d'aquí, els uns i els altres, al marge de les respectives cultures, i de les inevitables barreges, i de tots els canvis culturals que es vagin produint, siguin el més feliços possible.
O si més no, aquest és el meu "prejudici": la meva creença que el millor és apostar per la Felicitat, i no despistar-se amb els succedanis o les enganyifes, com ara la Història, les identitats, les essències, l'eternitat, etc.
--
(1) Suposo que als propietaris d'aquests baixos l'ocupació no els deu fer gens de gràcia. És normal. Però avui, quan escric això, no hi penso, penso només en aquests nens, i en els seus pares, en les seves formes de pensar, de viure...
--
Parlo molt de vells i de malalties i molt poc de nens. A mi mateix se'm fa una mica estrany. De nens, gairebé no en parlo mai, però els tinc molt presents, i sempre em fascina veure'ls. Per què no en parlo, si de fet ocupen tant els meus pensaments? ¿Potser perquè no es pot parlar de tot, i resulta jo m'he "especialitzat" en les peculiaritats i les calamitats de la gent gran...?
Sigui com sigui, el cas és que em fascina veure nens, els seus comportaments, quan estan amb les mares, o quan juguen entre ells, quan estan sols, quan riuen, quan fan rebequeries... I alhora (ja em torna la cosa de vell), sovint també penso "en què es convertirà", aquest nen o nena que miro. ¿En una persona amable, insuportable, ignorant, brillant, compassiva, cruel...? Sovint el cap se me'n va en aquesta direcció, tant en el cas dels nens més petits, els nadons, com més grans, de cinc, deu anys... Com serà, quan sigui gran, aquesta criatura? Tindrà una vida fàcil o accidentada? Serà una persona conflictiva o constructiva? Com serà...?
A un carrer de la vora unes famílies han ocupat uns baixos que feia anys que estaven buits, sense cap ús. No són gent d'aquí, per l'aspecte semblen romanesos, gitanos romanesos, i tenen un munt de mainada. Sovint, pel davant d'aquests baixos, al carrer hi veus nens o nenes petits jugant, de vegades descalços. Corren, criden, riuen... Tenen una gran vitalitat. (1)
Tinc clar tot el que me'n separa, d'aquestes famílies. Per exemple, que els llibres en general (i en particular aquells el contingut dels quals que per a mi és molt valuós), per a ells només deuen tenir el valor del seu pes: tants quilos de paper, tants euros. Perquè l'important, el prioritari, és fer bullir l'olla.
Però a banda del tema de fer bullir l'olla, per descomptat importantíssim, primordial, hi ha alhora unes concepcions del món, unes cultures, molt diferents. I gosar dir que una és millor que l'altra només és possible partint d'un "prejudici previ", el que sigui. De fet, al capdavall el prejudici és sempre el mateix: "el nostre prejudici és millor" (òbviament, sense fer servir la paraula prejudici al construir la frase, perquè els prejudicis sempre són "els dels altres"...). En general som així de primaris i poc espavilats.
De vegades penso en tota la xarxa d'elements culturals que configuren la meva vida, "que em configuren i condicionen", i que per a mi són tan importants... i llavors me'ls imagino "desapareguts". Si hi penso, no m'inquieta, aquest escenari, aquesta eventualitat, perquè tinc molt assumida la relativitat de tot, l'efímeres i en gran manera arbitràries que són totes les construccions culturals, socials...
Les cotorres (el barri n'està ple) m'ajuden a entendre-ho. Penso que de la mateixa manera que aquí cada vegada hi ha més cotorres, i això fa que els equilibris "ornitològics" es reconfigurin, de manera inevitable i bastant irreversible aquests nens descalços també aniran modificant, en la mesura que sigui, l'ecosistema humà en el qual han aterrat. I alhora, ells mateixos i els seus costums també seran "reconfigurats", inevitablement, per aquest entorn nou (per a ells) on ara viuen.
Més que a conservar presumptes pureses ancestrals, suposo que l'aspiració hauria de ser que aquests nens, i els nens d'aquí, els uns i els altres, al marge de les respectives cultures, i de les inevitables barreges, i de tots els canvis culturals que es vagin produint, siguin el més feliços possible.
O si més no, aquest és el meu "prejudici": la meva creença que el millor és apostar per la Felicitat, i no despistar-se amb els succedanis o les enganyifes, com ara la Història, les identitats, les essències, l'eternitat, etc.
--
(1) Suposo que als propietaris d'aquests baixos l'ocupació no els deu fer gens de gràcia. És normal. Però avui, quan escric això, no hi penso, penso només en aquests nens, i en els seus pares, en les seves formes de pensar, de viure...
7 d’ag. 2020
El Joseph
Torno cap a casa a mitja tarda i veig el Joseph assegut a un banc, passant l'estona. Veig que té una crosta bastant gran al front. El Joseph és un sense sostre hongarès (no sé si s'ha d'escriure així, "Joseph", o d'una altra manera), amb el qual de vegades hi parlo una mica. Li pregunto què li ha passat, i em diu que fa uns dies, mentre dormia, un home el va despertar i li va dir que li donés tots els diners que tingués. I com que ell s'hi va negar, li va clavar uns quants cops de puny.
Ell sap qui li va pegar, però diu que no vol posar cap denúncia, perquè no vol embolics amb ningú. Qui li va pegar és un home d'una família de romanesos que des de fa temps viu en uns baixos ocupats, a la vora d'on dorm el Joseph. Es veu que als romanesos no els agrada tenir el Joseph a la vora, perquè deuen considerar "seva" aquesta zona (tot i que el Joseph ja feia anys que dormia aquí, quan ells van arribar). Els romanesos tenen cap a ell una actitud antipàtica, hostil, i fins i tot els seus fills petits, que sovint s'estan al carrer, com que veuen com es comporten els seus pares, es comporten igual amb el Joseph.
Com s'haurien de resoldre aquests embolics? Com es podria protegir el Joseph? I sobretot: què s'hauria de fer perquè els nens i nenes d'aquesta família de romanesos, quan siguin grans i potencialment capaços de robar i clavar cops de puny a gent desvalguda com el Joseph, no ho facin?
Com que són moltes preguntes, el que faig és avisar una entitat que s'ocupa de les persones que viuen al carrer. I a ell li dono el meu número de telèfon (ell té un mòbil), per si un altre dia té problemes com el de l'altra nit.
De dia el Joseph de vegades està a l'entrada d'un supermercat, una mica apartat de la porta, per no fer nosa. És molt discret. No demana res, ni tan sols et mira, si no li parles. Només té, a tall de plateret, una gorra posada a terra, davant seu, mentre ell està assegut a la vorera. Jo no li dono diners, però si haig d'entrar al supermercat li pregunto si vol que li compri alguna cosa, i de vegades em diu que si (també és discret amb aquestes demandes).
Una de les primeres vegades que, a l'entrada del supermercat, vaig parlar amb ell, quan li vaig preguntar si volia alguna cosa em va dir si li podia comprar una cervesa. I li vaig dir que no, que em demanés coses de menjar o beure, però no begudes alcohòliques. I no em va fer cap mala cara, em va dir que d'acord.
Quan el veig borratxo, m'entristeix. No és habitual, però de vegades me'l trobo així, caminant insegur pel carrer, amb la mirada extraviada, fins al punt que ni em veu. I llavors jo tampoc no li dic res, perquè no sabria què dir-li.
No sé si negant-me a comprar-li cerveses sóc molt purità, tenint en compte que potser les estones de borratxeres són les seves estones més fàcils de passar, així estabornides... Però el cas és que a mi les històries de problemes amb l'alcohol em neguitegen molt (ell, en canvi, diu que gràcies a l'alcohol de les cerveses ara no agafa el virus, que és la seva vacuna, i riu...).
Ell sap qui li va pegar, però diu que no vol posar cap denúncia, perquè no vol embolics amb ningú. Qui li va pegar és un home d'una família de romanesos que des de fa temps viu en uns baixos ocupats, a la vora d'on dorm el Joseph. Es veu que als romanesos no els agrada tenir el Joseph a la vora, perquè deuen considerar "seva" aquesta zona (tot i que el Joseph ja feia anys que dormia aquí, quan ells van arribar). Els romanesos tenen cap a ell una actitud antipàtica, hostil, i fins i tot els seus fills petits, que sovint s'estan al carrer, com que veuen com es comporten els seus pares, es comporten igual amb el Joseph.
Com s'haurien de resoldre aquests embolics? Com es podria protegir el Joseph? I sobretot: què s'hauria de fer perquè els nens i nenes d'aquesta família de romanesos, quan siguin grans i potencialment capaços de robar i clavar cops de puny a gent desvalguda com el Joseph, no ho facin?
Com que són moltes preguntes, el que faig és avisar una entitat que s'ocupa de les persones que viuen al carrer. I a ell li dono el meu número de telèfon (ell té un mòbil), per si un altre dia té problemes com el de l'altra nit.
De dia el Joseph de vegades està a l'entrada d'un supermercat, una mica apartat de la porta, per no fer nosa. És molt discret. No demana res, ni tan sols et mira, si no li parles. Només té, a tall de plateret, una gorra posada a terra, davant seu, mentre ell està assegut a la vorera. Jo no li dono diners, però si haig d'entrar al supermercat li pregunto si vol que li compri alguna cosa, i de vegades em diu que si (també és discret amb aquestes demandes).
Una de les primeres vegades que, a l'entrada del supermercat, vaig parlar amb ell, quan li vaig preguntar si volia alguna cosa em va dir si li podia comprar una cervesa. I li vaig dir que no, que em demanés coses de menjar o beure, però no begudes alcohòliques. I no em va fer cap mala cara, em va dir que d'acord.
Quan el veig borratxo, m'entristeix. No és habitual, però de vegades me'l trobo així, caminant insegur pel carrer, amb la mirada extraviada, fins al punt que ni em veu. I llavors jo tampoc no li dic res, perquè no sabria què dir-li.
No sé si negant-me a comprar-li cerveses sóc molt purità, tenint en compte que potser les estones de borratxeres són les seves estones més fàcils de passar, així estabornides... Però el cas és que a mi les històries de problemes amb l'alcohol em neguitegen molt (ell, en canvi, diu que gràcies a l'alcohol de les cerveses ara no agafa el virus, que és la seva vacuna, i riu...).
5 d’ag. 2020
Tres peces de titani
De tant en tant parlo amb el Joaquim per telèfon (abans de vegades ens vèiem, però com que des de fa anys viu molt lluny, ara només ens queda el telèfon). El Joaquim és un dels personatges més pintorescos de la meva galeria de personatges coneguts amb diferents graus de pintoresquisme, una mena (pel que fa a la pinta) d'indigent o sense sostre, alhora extraordinàriament culte, i també extraordinàriament lent a l'hora de fer qualsevol cosa. Alguna altra vegada ja he parlat d'ell; té setanta i alguns anys, és exageradament prim, i el seu aspecte és d'una gran fragilitat. Aquesta última informació és rellevant, de cara al que explico a continuació.
La història que m'explica l'última vegada que hi parlo m'esborrona. Diu que un dia que al vespre tornava cap a casa (amb el seu caminar lent i la seva actitud contemplativa habitual, això ho afegeixo jo), un home el va aturar i li va dir: "Tu estaves l'altre dia a la casa d'en tal?" El Joaquim, amb la seva veu absolutament reposada i educada (aquest afegit sobre les característiques de la resposta també és meu), li va dir que no sabia de qui li parlava. I llavors l'altre, sense dir res més, li va etzibar un cop de puny molt fort a l'ull que el va deixar mig estabornit. I va marxar.
Com que li feia molt mal i alhora sagnava, el Joaquim se'n va anar a l'hospital. Per sort, i de manera gairebé inexplicable, a l'ull no li havia passat res, però van veure que tenia tres fractures de l'os que envolta l'ull. El van ingressar, i al cap d'uns dies (hi havia llista d'espera al quiròfan), el van operar: li van posar tres petites peces de titani per subjectar les fractures, i el van deixar "arreglat".
Després de l'explicació que em fa d'aquest episodi, li pregunto si va denunciar l'agressió, sobretot, per tal de prevenir que un energumen com aquell perpetrés altres agressions semblants (el Joaquim em diu que segurament era algú amb el cap malament...). Sobre això de la denúncia, em diu que quan anava cap a l'hospital va passar pel davant d'una comissaria. Va voler entrar per explicar el que li havia passat, però diu que no el van deixar entrar; em diu que ell pensa que li ho van impedir perquè no volien que els taqués el terra amb la sang que li regalimava...
Sense entrar a la comissaria, allà mateix, al carrer, li van preguntar què li havia passat, i ell els ho va explicar. Li van demanar les seves dades... i diu que des de llavors ningú li ha dit res, i ja fa més de dos anys de l'incident.
La seva explicació és que al barri on viu incidents com aquest, o més greus, són relativament habituals, i que aquesta vegada, "mala sort", li va tocar a ell. I que per això la policia, llevat que siguin casos més greus, només en fa un cas relatiu, perquè "ja hi està acostumada".
La història que m'explica l'última vegada que hi parlo m'esborrona. Diu que un dia que al vespre tornava cap a casa (amb el seu caminar lent i la seva actitud contemplativa habitual, això ho afegeixo jo), un home el va aturar i li va dir: "Tu estaves l'altre dia a la casa d'en tal?" El Joaquim, amb la seva veu absolutament reposada i educada (aquest afegit sobre les característiques de la resposta també és meu), li va dir que no sabia de qui li parlava. I llavors l'altre, sense dir res més, li va etzibar un cop de puny molt fort a l'ull que el va deixar mig estabornit. I va marxar.
Com que li feia molt mal i alhora sagnava, el Joaquim se'n va anar a l'hospital. Per sort, i de manera gairebé inexplicable, a l'ull no li havia passat res, però van veure que tenia tres fractures de l'os que envolta l'ull. El van ingressar, i al cap d'uns dies (hi havia llista d'espera al quiròfan), el van operar: li van posar tres petites peces de titani per subjectar les fractures, i el van deixar "arreglat".
Després de l'explicació que em fa d'aquest episodi, li pregunto si va denunciar l'agressió, sobretot, per tal de prevenir que un energumen com aquell perpetrés altres agressions semblants (el Joaquim em diu que segurament era algú amb el cap malament...). Sobre això de la denúncia, em diu que quan anava cap a l'hospital va passar pel davant d'una comissaria. Va voler entrar per explicar el que li havia passat, però diu que no el van deixar entrar; em diu que ell pensa que li ho van impedir perquè no volien que els taqués el terra amb la sang que li regalimava...
Sense entrar a la comissaria, allà mateix, al carrer, li van preguntar què li havia passat, i ell els ho va explicar. Li van demanar les seves dades... i diu que des de llavors ningú li ha dit res, i ja fa més de dos anys de l'incident.
La seva explicació és que al barri on viu incidents com aquest, o més greus, són relativament habituals, i que aquesta vegada, "mala sort", li va tocar a ell. I que per això la policia, llevat que siguin casos més greus, només en fa un cas relatiu, perquè "ja hi està acostumada".
3 d’ag. 2020
El dolor: com un llop d'ullals esmolats - 3
El dia que el Joan M va caure a la dutxa i es va colpejar el cap i diferents parts del cos, com que duia al damunt el medalló de la teleassistència va poder demanar auxili. Si no l'hagués dut, potser ningú no s'hauria assabentat del que li havia passat. I com que viu sol, ves a saber quan l'haurien trobat. El cas és que va poder avisar, i el van poder dur a l'hospital. A l'hospital (això va passar en plena saturació hospitalària a causa del virus), li van fer unes cures i, a continuació, li van dir que no tenia res greu, que podia tornar a casa.
Una neboda el va dur a casa. A la del Joan M. Llavors, la neboda em va trucar, em va dir el que havia passat, i que a l'hospital els havien dit que aquella nit el Joan no s'hauria de quedar sol, per si de cas. I em va demanar si hi podia anar jo.
Em vaig quedar bocabadat. No havia parlat mai amb aquesta neboda, ni amb cap altre familiar del Joan M. De fet, amb el Joan M hi tinc poca relació, ens veiem potser tres o quatre vegades a l'any, compartim un cafè, i poca cosa més. Per no saber, no sé ni on viu; no he estat mai a casa seva. De manera que li vaig explicar això a la neboda. I també li vaig dir que ella ja estava a casa del Joan, i que no em semblava aconsellable que més gent anés d'aquí cap allà, a causa de l'embolic del virus.
Em vaig imaginar l'escena a casa del Joan M, ell i la seva neboda. Ella li devia haver preguntat si hi havia algú a qui se li pogués demanar que vingués a passar la nit (i així ella poder marxar). I el Joan, pressionat d'aquesta manera, va acabar anomenant-me. O ves a saber, potser la neboda li va revisar l'agenda, i li va anar preguntant: I aquest? I aquest? I...?
De vegades és difícil, decidir si el que cal és fer de bon samarità, o fer-te el desentès... De vegades el que és difícil és callar, i no dir el que ben de gust li diries a algú. Per exemple, a aquesta neboda: que era una fresca i que tenia molta barra.
L'endemà de la caiguda, com que el Joan es queixa molt, el tornen a dur a l'hospital (suposo que la neboda al final es va quedar aquella nit amb ell al pis, però de fet no ho sé). Aquesta vegada se'l queden a l'hospital, i després d'uns dies ingressat, com que està molt desmillorat, i segueix amb els forts atacs de dolor al cap, i viu sol, el traslladen a un "sociosanitari".
Quan al cap d'uns dies finalment el puc anar a veure al sociosanitari (al principi només hi podia anar la família), li pregunto si la seva neboda el va a veure, i em diu que si, que un cop a la setmana, perquè només hi ha un dia setmanal de visita autoritzat. I jo em torno a quedar parat, perquè abans d'anar-hi he telefonat al centre i ho he preguntat, i m'han dit que de visita s'hi pot anar cada dia, laborables i festius, des de mig matí fins al vespre... Qui li ha dit a ell que només pot tenir un dia de visita a la setmana? O potser s'ho ha imaginat ell, ja que la neboda només el va a veure un dia?
Per això vaig dir l'altre dia que, ja amb 90 anys, i amb el sobtat deteriorament que ha patit, i amb aquesta parentela (perquè aquesta neboda "és la que hi va", la resta pel que es veu ni apareixen...), segurament el millor que li podria passar al Joan M seria que es morís. Perquè en l'estat que està, ara potser l'únic dubte és si s'acabarà morint de dolor... o de tristesa.
2 d’ag. 2020
El dolor: com un llop d'ullals esmolats - 2
Per sort, jo no he patit mai cap atac greu de dolor. He passat diferents mals i dolors (com la majoria de la gent), però mai d'una intensitat com la que m'han explicat algunes persones. De manera que tot el que jo puc dir sobre "el dolor extrem" és només a partir del que m'han explicat (o dels testimonis recollits en publicacions, i dels assajos sobre aquest tema que he llegit, perquè aquest tipus de lectures sempre m'ha atret).
Per tant, a l'hora de parlar d'aquest tema, el fet de no haver-ne estat víctima reconec que és un desavantatge (no tinc "l'experiència"). Però alhora també considero que això mateix en part és un avantatge, precisament "perquè tinc un punt de vista no condicionat per l'experiència". És a dir, tinc una posició que pot afavorir un "desapassionament" que, a la vegada, em pot ajudar -en teoria-, a ordenar "les idees". Les idees, que són una cosa diferent "de les sensacions"... Però si de cas, d'això que acabo de dir, com que potser és una mica contraintuïtiu o paradoxal, ja en parlaré un altre dia.
Després d'aquests aclariments, ara ja puc exposar quin és, des del meu subjectiu punt de vista, el "mapa que jo em faig" d'aquesta cosa tan terrible que és el dolor extrem i sobtat, i de les possibles maneres d'abordar-lo, de conviure-hi, de malviure-hi, de suportar-lo, etc.
En principi, el dolor sempre es pot anul.lar (només cal augmentar la dosi de morfina). Però de vegades "el preu" de la seva anul.lació és aquest: un grau variable, potser elevat, "de desconnexió de la vida" (i una dosi d'efectes secundaris, de vegades també molt severs, generadors alhora de més possibilitats de dolors...).
En els casos de dolors més extrems i insuportables, pot ser necessari arribar a la sedació profunda. És una sedació que pot ser adequada (i imprescindible), en el cas d'un problema puntual. Però òbviament no pot ser l'alternativa en el cas d'un dolor episòdic crònic, si el que es vol és seguir tenint "alguna mena de vida de debò". Perquè, com més gran és la sedació, més petita és la vida, si per vida entenem la conservació de la consciència, la capacitat de pensar, de decidir, d'actuar... és a dir, "de seguir sent una mica nosaltres", i no només "un cos".
Per això els episodis de dolor greu, imprevistos, sobtats i severs, són els més difícils de combatre, perquè una medicació preventiva capaç d'anestesiar-los de debò hauria de ser tan forta que et deixaria pràcticament anul.lat de manera permanent.
D'altra banda, el recurs a una medicació de rescat quan es produeix un sobtat atac de dolor sever, és fàcil que no serveixi de res, perquè és probable que el fàrmac comenci a fer efecte quan l'atac ja ha passat (és a dir, quan ja no és necessari).
Aquests són els dos motius pels quals els atacs inesperats "de dolor extrem" són tan difícils de gestionar. De suportar, de sobreviure als seus efectes devastadors...
Si a sobre no saps la causa dels atacs, si l'únic que saps "és que venen", però no el motiu pel qual venen, l'estat d'indefensió i desesperació és encara més absolut. Aquest de fet és el cas que vaig explicar del Joan M. Hi ha un origen, un punt d'inici, del seu mal: "la caiguda a la dutxa". Però fins ara ningú no sap "com va afectar al seu cervell", la caiguda. És a dir, ningú no sap "la causa real dels atacs de dolor que pateix", i que converteixen la seva vida en un infern (a ell li diuen que en els resultats de les proves que li han fet "no es detecta cap alteració, lesió o anormalitat cerebral").
Per descomptat, encara hi ha altres opcions, per eliminar definitivament el dolor insuportable: el suïcidi o l'eutanàsia. Però aquestes "altres opcions" no són el tema d'avui, ja en parlo prou altres vegades...
Per tant, a l'hora de parlar d'aquest tema, el fet de no haver-ne estat víctima reconec que és un desavantatge (no tinc "l'experiència"). Però alhora també considero que això mateix en part és un avantatge, precisament "perquè tinc un punt de vista no condicionat per l'experiència". És a dir, tinc una posició que pot afavorir un "desapassionament" que, a la vegada, em pot ajudar -en teoria-, a ordenar "les idees". Les idees, que són una cosa diferent "de les sensacions"... Però si de cas, d'això que acabo de dir, com que potser és una mica contraintuïtiu o paradoxal, ja en parlaré un altre dia.
Després d'aquests aclariments, ara ja puc exposar quin és, des del meu subjectiu punt de vista, el "mapa que jo em faig" d'aquesta cosa tan terrible que és el dolor extrem i sobtat, i de les possibles maneres d'abordar-lo, de conviure-hi, de malviure-hi, de suportar-lo, etc.
En principi, el dolor sempre es pot anul.lar (només cal augmentar la dosi de morfina). Però de vegades "el preu" de la seva anul.lació és aquest: un grau variable, potser elevat, "de desconnexió de la vida" (i una dosi d'efectes secundaris, de vegades també molt severs, generadors alhora de més possibilitats de dolors...).
En els casos de dolors més extrems i insuportables, pot ser necessari arribar a la sedació profunda. És una sedació que pot ser adequada (i imprescindible), en el cas d'un problema puntual. Però òbviament no pot ser l'alternativa en el cas d'un dolor episòdic crònic, si el que es vol és seguir tenint "alguna mena de vida de debò". Perquè, com més gran és la sedació, més petita és la vida, si per vida entenem la conservació de la consciència, la capacitat de pensar, de decidir, d'actuar... és a dir, "de seguir sent una mica nosaltres", i no només "un cos".
Per això els episodis de dolor greu, imprevistos, sobtats i severs, són els més difícils de combatre, perquè una medicació preventiva capaç d'anestesiar-los de debò hauria de ser tan forta que et deixaria pràcticament anul.lat de manera permanent.
D'altra banda, el recurs a una medicació de rescat quan es produeix un sobtat atac de dolor sever, és fàcil que no serveixi de res, perquè és probable que el fàrmac comenci a fer efecte quan l'atac ja ha passat (és a dir, quan ja no és necessari).
Aquests són els dos motius pels quals els atacs inesperats "de dolor extrem" són tan difícils de gestionar. De suportar, de sobreviure als seus efectes devastadors...
Si a sobre no saps la causa dels atacs, si l'únic que saps "és que venen", però no el motiu pel qual venen, l'estat d'indefensió i desesperació és encara més absolut. Aquest de fet és el cas que vaig explicar del Joan M. Hi ha un origen, un punt d'inici, del seu mal: "la caiguda a la dutxa". Però fins ara ningú no sap "com va afectar al seu cervell", la caiguda. És a dir, ningú no sap "la causa real dels atacs de dolor que pateix", i que converteixen la seva vida en un infern (a ell li diuen que en els resultats de les proves que li han fet "no es detecta cap alteració, lesió o anormalitat cerebral").
Per descomptat, encara hi ha altres opcions, per eliminar definitivament el dolor insuportable: el suïcidi o l'eutanàsia. Però aquestes "altres opcions" no són el tema d'avui, ja en parlo prou altres vegades...
31 de jul. 2020
El dolor: com un llop d'ullals esmolats
Com un corb que me'l picoteja, com una urpa que me l'esgarrapa, com un martell que me'l colpeja, com una premsa que me'l constreny, com uns fils que me l'estiren i l'esquincen, com un foc que em crema... D'aquestes diferents maneres el Joan M es refereix al dolor insuportable que sent de vegades al cap, i que quan comença, diu, és "com l'arribada d'un llop d'ullals esmolats que de cop em mossega el cervell".
El seu no és un dolor permanent, sinó episòdic. Arriba, l'atrapa, el tortura, el desespera, desitja morir-se... i després el dolor marxa. Fins a no se sap quan. En qualsevol cas, cada dia "el visita" diferents vegades. I entremig de les visites, no té tampoc pau, perquè viu amb el record de les visites anteriors, i amb el pànic d'una nova visita, en qualsevol moment.
Tantes formes diferents de referir-se a aquest dolor (mossegades, cops, esquinçaments, foc...), ves a saber si són el resultat de voler descriure un dolor que no sap com descriure, per al qual no troba les paraules necessàries, la "imatge" més adequada, o si és que el dolor, a banda de tenir sempre (quan es presenta), una immensa i brutal intensitat, segons el tipus d'episodis té diferents peculiaritats.
El cas és que, quan pateix aquestes tortures, s'agafa el cap amb desesperació, crida, plora, diu que no pot més, que és insuportable, que vol morir-se... I després, quan es comença a recuperar, és quan intenta descriure el dolor que l'ha atacat, quan diu que ja s'hauria d'haver mort el dia que va caure a la dutxa i es va colpejar el cap, que s'hauria d'haver mort llavors, abans que comencés aquest terrible malson, que ja fa mesos que dura.
Un dia em diu: "Tu saps que jo no crec en Déu ni en res, però quan tinc aquests atacs terribles li dic a Déu que perquè m'ho fa, que per què és tan cruel amb mi; li demano per favor que deixi de torturar-me, que em deixi morir d'una vegada..." I quan parla així a mi m'entristeix, i alhora m'entendreix, i també em vénen ganes de plorar.
Al principi, durant setmanes no se'l podia anar a veure (a causa de l'embolic del virus). Quan finalment hi he pogut anar, li he dut un telèfon mòbil, senzill, d'aquests que només serveixen per telefonar. Gairebé idèntic al que tenia. Del mateix tipus que el que un dia, en un moment de dolor insuportable i desesperació, va estampar contra la paret. Engego el telèfon nou, li recordo com funciona... però ja no entén les explicacions, es fa un embolic. El cop al cap (o potser el sofriment desmesurat provocat pels atacs de dolor al cap), ha fet que la seva capacitat d'atenció i memòria hagin minvat molt (per exemple, abans era un gran lector de diaris, i ara no és capaç de llegir ni els titulars; si ho intenta, diu que el cap si li descontrola, i que se li desperta el dolor...).
Té noranta anys, i fins al dia de la caiguda a la dutxa havia tingut una raonable bona vida (en part gràcies al fet que fins ara li havien pogut anar apedaçant o compensant bé els seus diferents problemes de salut). Ara, de cop, tot ha canviat, i aquell Joan que ningú hauria dit que tenia noranta anys (a causa de la seva ment desperta, els seus moviments àgils, la seva vitalitat, la seva autonomia), ara els té realment, noranta anys: aclaparadors, tangibles, feixucs, limitadors, adolorits. Els té, i a més els té acompanyats d'un entorn familiar que viu aquesta nova situació seva, aquest nou escenari, com una càrrega, com una molèstia. I ell se n'adona, i això fa que la seva sensació de desemparament i solitud siguin immensos.
Sí, segurament el Joan M s'hauria d'haver mort el mateix dia que va caure a la dutxa, perquè d'ara endavant l'espera ben poc de bo. I de dolent, potser tot, cada vegada més.
El seu no és un dolor permanent, sinó episòdic. Arriba, l'atrapa, el tortura, el desespera, desitja morir-se... i després el dolor marxa. Fins a no se sap quan. En qualsevol cas, cada dia "el visita" diferents vegades. I entremig de les visites, no té tampoc pau, perquè viu amb el record de les visites anteriors, i amb el pànic d'una nova visita, en qualsevol moment.
Tantes formes diferents de referir-se a aquest dolor (mossegades, cops, esquinçaments, foc...), ves a saber si són el resultat de voler descriure un dolor que no sap com descriure, per al qual no troba les paraules necessàries, la "imatge" més adequada, o si és que el dolor, a banda de tenir sempre (quan es presenta), una immensa i brutal intensitat, segons el tipus d'episodis té diferents peculiaritats.
El cas és que, quan pateix aquestes tortures, s'agafa el cap amb desesperació, crida, plora, diu que no pot més, que és insuportable, que vol morir-se... I després, quan es comença a recuperar, és quan intenta descriure el dolor que l'ha atacat, quan diu que ja s'hauria d'haver mort el dia que va caure a la dutxa i es va colpejar el cap, que s'hauria d'haver mort llavors, abans que comencés aquest terrible malson, que ja fa mesos que dura.
Un dia em diu: "Tu saps que jo no crec en Déu ni en res, però quan tinc aquests atacs terribles li dic a Déu que perquè m'ho fa, que per què és tan cruel amb mi; li demano per favor que deixi de torturar-me, que em deixi morir d'una vegada..." I quan parla així a mi m'entristeix, i alhora m'entendreix, i també em vénen ganes de plorar.
Al principi, durant setmanes no se'l podia anar a veure (a causa de l'embolic del virus). Quan finalment hi he pogut anar, li he dut un telèfon mòbil, senzill, d'aquests que només serveixen per telefonar. Gairebé idèntic al que tenia. Del mateix tipus que el que un dia, en un moment de dolor insuportable i desesperació, va estampar contra la paret. Engego el telèfon nou, li recordo com funciona... però ja no entén les explicacions, es fa un embolic. El cop al cap (o potser el sofriment desmesurat provocat pels atacs de dolor al cap), ha fet que la seva capacitat d'atenció i memòria hagin minvat molt (per exemple, abans era un gran lector de diaris, i ara no és capaç de llegir ni els titulars; si ho intenta, diu que el cap si li descontrola, i que se li desperta el dolor...).
Té noranta anys, i fins al dia de la caiguda a la dutxa havia tingut una raonable bona vida (en part gràcies al fet que fins ara li havien pogut anar apedaçant o compensant bé els seus diferents problemes de salut). Ara, de cop, tot ha canviat, i aquell Joan que ningú hauria dit que tenia noranta anys (a causa de la seva ment desperta, els seus moviments àgils, la seva vitalitat, la seva autonomia), ara els té realment, noranta anys: aclaparadors, tangibles, feixucs, limitadors, adolorits. Els té, i a més els té acompanyats d'un entorn familiar que viu aquesta nova situació seva, aquest nou escenari, com una càrrega, com una molèstia. I ell se n'adona, i això fa que la seva sensació de desemparament i solitud siguin immensos.
Sí, segurament el Joan M s'hauria d'haver mort el mateix dia que va caure a la dutxa, perquè d'ara endavant l'espera ben poc de bo. I de dolent, potser tot, cada vegada més.
28 de jul. 2020
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
