És un barri de gent benestant. Passen dues gitanes, potser mare i filla, la filla d'uns 20 anys, acompanyades d'un home nan, jove. Són com una aparició, una mena d'estampa sortida d'una època remota o d'alguna pel.lícula. Elles duen vestits bigarrats, faldilles grans i amples, fins els turmells, de roba estampada més aviat fosca. Els cabells recollits amb mocadors, dels que se n'escapen algunes puntes rinxolades. Les cares esmolades, seques, la pell bruna. Caminen a ritme viu mentre gesticulen i discuteixen acaloradament, cridaneres. Uns metres més enrere, l'home, que a més de ser extremadament nan és també estrafet, estrany, intenta seguir-les amb un caminar treballós, forçat, queixant-se, cridant també alguna cosa; va vestit de negre, d'un negre lluent i un punt tornassolat, resultat de l'ús continuat de la roba i de la manca de parèntesis per a passar-la pel safareig. Se'n van carrer enllà, enduent-se els seus colors, els seus gestos exagerats, el seu brogit i la seva cridòria, mentre el carrer recobra el seu gris i monòton estat habitual.
Un altre dia. A la vorera ampla d'una carrer solitari, un escombriaire, un noi jove, amb la seva gran escombra, vestit de verd i amb la seva armilla groga, escombra les fulles seques dels plàtans. Canta una cançó melangiosa, pausada, "...tant com t'estimava, per què m'has deixat?". Escombra seguint el ritme lent de la cançó, sense presses, sense pauses. Quan m'hi acosto i se n'adona va abaixant la veu, convertint-la en un murmuri, gairebé inaudible, sense deixar d'escombrar. Quan seguint camí enllà me n'allunyo, sento com revifa de mica en mica la seva veu. Un inesperat i bonic regal. Potser li hauria d'haver donat les gràcies... per què no ho he fet?
25 de nov. 2009
11 de nov. 2009
El Jonàs de la Leocàdia - 5
Hi ha persones amb malalties mentals, com el Jonàs, reclosos de per vida en un manicomi. De vegades el motiu principal de la seva reclusió indefinida és una cosa tan prosàica com la manca de recursos. Amb més recursos (que possibilitessin una atenció externa seriosa, el seguiment de la seva medicació, que quan fos possible fessin feines adequades a les seves capacitats, que participessin en activitats socialitzadores...), algunes d'aquestes persones de vegades es podrien reintegrar a les seves famílies, o traslladar-se a pisos tutelats, o a residències de mides més humanitzades, més obertes... Fos una o una altra l'opció possible en cada cas, el resultat seria que aquestes persones podrien viure més integrades en la societat. És a dir, en la mesura que la vida social ens conforma com a persones, "serien més persones".
És veritat que no és de fàcil de resoldre, perquè el cert és que de col.lectius amb necessitats especials i mancats de recursos n'hi ha molts. Per acabar-ho d'adobar, resulta que el col.lectiu dels malalts mentals no és precisament el que genera més simpatia o empatia dins del conjunt de la societat. Més aviat al contrari, és com si se'n volgués ignorar la seva existència, perquè és un món que inquieta, amb el que si es pot triar s'evita relacionar-s'hi. Sobre el que no es vol reflexionar pel que fa a la seva situació de marginació. Al contrari, aquesta marginació, aquest ocultament, aquesta invisibilitat, inconscientment és aprovada: "allò que no existeix no ens pot amenaçar", ni torbar les nostres tranquil.les rutines quotidianes. És un món que normalment només comparteixen les famílies, i encara no sempre, perquè algunes també en fugen. I dintre de les famílies, són sobretot les mares, junt amb les esposes, les filles o fins i tot les germanes, gairebé sempre les dones, les que acostumen a dur la majoria del pes d'aquestes situacions (els homes és més difícil trobar-los implicats, i encara molt més difícil implicats en el feixuc dia a dia).
És veritat que no és de fàcil de resoldre, perquè el cert és que de col.lectius amb necessitats especials i mancats de recursos n'hi ha molts. Per acabar-ho d'adobar, resulta que el col.lectiu dels malalts mentals no és precisament el que genera més simpatia o empatia dins del conjunt de la societat. Més aviat al contrari, és com si se'n volgués ignorar la seva existència, perquè és un món que inquieta, amb el que si es pot triar s'evita relacionar-s'hi. Sobre el que no es vol reflexionar pel que fa a la seva situació de marginació. Al contrari, aquesta marginació, aquest ocultament, aquesta invisibilitat, inconscientment és aprovada: "allò que no existeix no ens pot amenaçar", ni torbar les nostres tranquil.les rutines quotidianes. És un món que normalment només comparteixen les famílies, i encara no sempre, perquè algunes també en fugen. I dintre de les famílies, són sobretot les mares, junt amb les esposes, les filles o fins i tot les germanes, gairebé sempre les dones, les que acostumen a dur la majoria del pes d'aquestes situacions (els homes és més difícil trobar-los implicats, i encara molt més difícil implicats en el feixuc dia a dia).
El Jonàs de la Leocàdia - 4
De vegades el Jonàs em diu: "estem bojos, però no som rucs", i es fa un tip de riure. Ho diu quan m'explica les estratagemes que fan servir per a entrar tabac d'estranquis sense que el personal del centre se n'adoni, o com l'amaguen després, de formes de vegades molt enginyoses, perquè algun altre intern no els el prengui. Per exemple, fent clots als llocs més isolats i amagats dels grans jardins, vigilant que ningú els vegi quan els fan, enterrant-hi el tabac ben embolicat amb bosses de plàstic, per tal que si plou no es malmeti. Una altra mercaderia preuada i prohibida és el cafè soluble, que després del tabac és el que genera més transaccions entre els interns.
Tal com diu el Jonàs es pot estar boig, però s'ha de ser llest, sobretot si s'ha de sobreviure a dins d'un manicomi i no deteriorar-se encara més... Probablement, aquest estímul i aquest esforç de l'enginy per saltar-se algunes normes és un dels al.licients més poderosos de cara a sobreviure sense derrumbar-se a dins d'un centre d'aquest tipus.
Per acabar: el Jonàs diu exactament "estar boig", no "ser-ho". Ves per on, aquest és un altre fil que es podria anar estirant i que podria donar força joc...
Tal com diu el Jonàs es pot estar boig, però s'ha de ser llest, sobretot si s'ha de sobreviure a dins d'un manicomi i no deteriorar-se encara més... Probablement, aquest estímul i aquest esforç de l'enginy per saltar-se algunes normes és un dels al.licients més poderosos de cara a sobreviure sense derrumbar-se a dins d'un centre d'aquest tipus.
Per acabar: el Jonàs diu exactament "estar boig", no "ser-ho". Ves per on, aquest és un altre fil que es podria anar estirant i que podria donar força joc...
8 de nov. 2009
El Jonàs de la Leocàdia - 3
Fa uns dies vaig anar a veure el Jonàs de la Leocàdia. Vaig telefonar abans d'anar-hi, no fos que coincidís que estigués ocupat amb alguna activitat o teràpia. Una possibilitat poc probable, perquè com la resta d'interns es passa la majoria dels dies sense fer res. Costa d'imaginar que en aquestes condicions algú pugui fer cap tipus d'evolució favorable, de fet el curiós és que fent aquesta mena de vida la gent no empitjori molt més.
El Jonàs em va explicar que feia uns dies l'havien canviat de pavelló. A l'antic estava en una habitació doble, ara en una de vuit persones. Junt amb algun altre detall, m'ho comentava amb una certa tristesa. Em vaig quedar amb la sensació que és un nou pas cap a la seva institucionalització definitiva. Una sensació que no puc confrontar amb ningú: d'una banda, a ell mateix es veu que no li expliquen els motius dels canvis, i d'una altra jo hi vaig com a amic i no puc fer cap consulta sobre qualsevol aspecte de la seva situació (encara sort que em deixen entrar, es veu que la majoria d'interns només tenen autoritzades les visites de familiars). A més, sembla que el meu aspecte tampoc inspira confiança, resulta que és més fàcil que em confonguin amb un intern que amb un visitant, i això no ajuda gaire... Si més no d'entrada, aquesta reacció és força corrent.
El Jonàs molt probablement es quedarà per sempre en aquest manicomi. L'anomeno així, "manicomi", conscient que actualment aquesta paraula està considerada políticament incorrecta, posada com a exemple en el món de la salut mental de la mena de vocabulari que no s'ha de fer servir. Just en van parlar a una conferència que vaig anar fa pocs dies. El títol de la conferència era "L'estigma mental i els mitjans de comunicació" i, durant el seu desenvolupament, un dels ponents va posar precisament la paraula "manicomi" com exemple de paraula "antiquada i ofensiva".
El problema és que no n'hi ha prou amb canviar les paraules, cal canviar també allò que designen. I els manicomis han canviat moltíssim, durant els darrers cinquanta anys, però en casos com els del Jonàs segueixen sent un "aparcament de persones". De persones a les que es tracta molt més bé de com eren tractades fa unes dècades, però a les que la societat (tots nosaltres) no és capaç (no som capaços) d'oferir-los cap altre horitzó que les parets del recinte on estan tancades.
El Jonàs em va explicar que feia uns dies l'havien canviat de pavelló. A l'antic estava en una habitació doble, ara en una de vuit persones. Junt amb algun altre detall, m'ho comentava amb una certa tristesa. Em vaig quedar amb la sensació que és un nou pas cap a la seva institucionalització definitiva. Una sensació que no puc confrontar amb ningú: d'una banda, a ell mateix es veu que no li expliquen els motius dels canvis, i d'una altra jo hi vaig com a amic i no puc fer cap consulta sobre qualsevol aspecte de la seva situació (encara sort que em deixen entrar, es veu que la majoria d'interns només tenen autoritzades les visites de familiars). A més, sembla que el meu aspecte tampoc inspira confiança, resulta que és més fàcil que em confonguin amb un intern que amb un visitant, i això no ajuda gaire... Si més no d'entrada, aquesta reacció és força corrent.
El Jonàs molt probablement es quedarà per sempre en aquest manicomi. L'anomeno així, "manicomi", conscient que actualment aquesta paraula està considerada políticament incorrecta, posada com a exemple en el món de la salut mental de la mena de vocabulari que no s'ha de fer servir. Just en van parlar a una conferència que vaig anar fa pocs dies. El títol de la conferència era "L'estigma mental i els mitjans de comunicació" i, durant el seu desenvolupament, un dels ponents va posar precisament la paraula "manicomi" com exemple de paraula "antiquada i ofensiva".
El problema és que no n'hi ha prou amb canviar les paraules, cal canviar també allò que designen. I els manicomis han canviat moltíssim, durant els darrers cinquanta anys, però en casos com els del Jonàs segueixen sent un "aparcament de persones". De persones a les que es tracta molt més bé de com eren tractades fa unes dècades, però a les que la societat (tots nosaltres) no és capaç (no som capaços) d'oferir-los cap altre horitzó que les parets del recinte on estan tancades.
24 d’oct. 2009
L'Ester M. - 2
Des que li van detectar el càncer i fins que va morir, el Miguel, el germà de l'Ester, només va viure un parell de mesos. Li faltaven només unes setmanes per a jubilar-se, una jubilació avançada (acabava de fer seixanta anys) i que esperava amb moltíssima il.lusió. Estava cansat, volia viure més lliure, sense obligacions laborals i feia temps que feia projectes del que faria quan s'hagués jubilat. Llavors es dedicava a l'ensenyament i era un bon professor d'institut, li agradaven les matemàtiques i li agradava ensenyar-les (abans, durant molts anys, havia estat apartat de l'ensenyament, implicat en diferents iniciatives i activitats vinculades al món alternatiu i neorural).
El Miguel era un home intel.ligent, bona persona, i alhora castigat per unes emocions rebels i per un excés de rigidesa mental en segons quins àmbits, una combinació no gaire favorable de cara al propi benestar. De vegades no aconseguia que dins del seu cap hi regnes la tranquil.litat que anhelava, a estones se li feia difícil la vida... és molt possible que aquell viure tens, dolorós, tan poc relaxat, afavorís el desenvolupament del mal que, al final, se li va endur la vida de forma tan sobtada.
No sé exactament per quin motiu, però algunes amistats les relaciono sobretot amb detalls gastronòmics concrets. En el cas del Miguel i l'Ester, els associo amb uns ous ferrats esplèndids, inundats en oli, devorats amb passió mentre hi anava sucant una llesca rere l'altra de pa. Ells, junt amb la seva mare i el seu germà, ja havien dinat, i em miraven bocabadats, sorpresos de la manera com endrapava, amb la meva cara suposo que de profund agraïment i felicitat. Miraven i alhora anaven teixint una d'aquelles converses divertides i enginyoses, saltejades d'acudits i riures, prenent-se la paraula i el pel els uns als altres, una manera de fer que em va seduir, i que els definia tan bé: aquella barreja d'humor particular emergint d'una mena de concepció mig desconfiada i mig tràgica de la vida, mig sorneguera i mig endurida, navegant entre la comicitat, la sàtira, l'humor negre i la tendresa.
Aquells ous ferrats amanits amb acudits me'ls van obsequiar el primer cop que vaig anar al poble on llavors havien anat a viure, en el que de moment ocupaven una casa que havien llogat, mentre arreglaven la que havien comprat (això va ser uns vint-i-cinc anys abans que el Miguel morís). Hi vaig arribar després d'una llarguíssima caminada sense haver tastat ni una mossada, amb les mans a la butxaca, com era el meu costum en aquella època, confiant en la "divina providència", que aquell dia va ser realment divina i providencial. És un detall que s'ha de remarcar, perquè algun cop alguna d'aquelles caminades incertes havia acabat amb resultats una mica més decebedors, per no dir del tot.
El Miguel era un home intel.ligent, bona persona, i alhora castigat per unes emocions rebels i per un excés de rigidesa mental en segons quins àmbits, una combinació no gaire favorable de cara al propi benestar. De vegades no aconseguia que dins del seu cap hi regnes la tranquil.litat que anhelava, a estones se li feia difícil la vida... és molt possible que aquell viure tens, dolorós, tan poc relaxat, afavorís el desenvolupament del mal que, al final, se li va endur la vida de forma tan sobtada.
No sé exactament per quin motiu, però algunes amistats les relaciono sobretot amb detalls gastronòmics concrets. En el cas del Miguel i l'Ester, els associo amb uns ous ferrats esplèndids, inundats en oli, devorats amb passió mentre hi anava sucant una llesca rere l'altra de pa. Ells, junt amb la seva mare i el seu germà, ja havien dinat, i em miraven bocabadats, sorpresos de la manera com endrapava, amb la meva cara suposo que de profund agraïment i felicitat. Miraven i alhora anaven teixint una d'aquelles converses divertides i enginyoses, saltejades d'acudits i riures, prenent-se la paraula i el pel els uns als altres, una manera de fer que em va seduir, i que els definia tan bé: aquella barreja d'humor particular emergint d'una mena de concepció mig desconfiada i mig tràgica de la vida, mig sorneguera i mig endurida, navegant entre la comicitat, la sàtira, l'humor negre i la tendresa.
Aquells ous ferrats amanits amb acudits me'ls van obsequiar el primer cop que vaig anar al poble on llavors havien anat a viure, en el que de moment ocupaven una casa que havien llogat, mentre arreglaven la que havien comprat (això va ser uns vint-i-cinc anys abans que el Miguel morís). Hi vaig arribar després d'una llarguíssima caminada sense haver tastat ni una mossada, amb les mans a la butxaca, com era el meu costum en aquella època, confiant en la "divina providència", que aquell dia va ser realment divina i providencial. És un detall que s'ha de remarcar, perquè algun cop alguna d'aquelles caminades incertes havia acabat amb resultats una mica més decebedors, per no dir del tot.
17 d’oct. 2009
L'Ester M.
L'Ester M. és una amiga dels temps d'experiments neorurals. El seu cas es força curiós, atípic. En aquella època el perfil habitual dels neorurals eren parelles molt joves o nois sols. Ella, en canvi, es va traslladar a un poblet pràcticament deshabitat amb la seva mare (que llavors devia tenir ja uns seixanta anys), els seus dos germans i el seu fill, que aleshores potser tenia uns quatre o cinc anys. La mare va vendre el pis on vivia a una llunyana capital de província i van comprar una casa a aquell poblet aïllat dels Pirineus, una casa molt barata i molt abandonada, força deteriorada, en la que hi van haver d'invertir moltes energies per a fer-la habitable i una mica confortable.
L'Ester ha viscut sempre d'una manera molt especial, submergida alhora en una gran eufòria i un gran cansament, una cosa de difícil explicar però de fàcil copsar tenint-la al davant. Ha tingut una vida complicada, tant a causa de la salut, que li ha anat fent algunes males passades de forma més o menys periòdica, com per les responsabilitats familiars en les que s'ha anat trobant implicada. Amb l'agravant de no tenir cap qualificació professional ni cap gran habilitat valorable en el món laboral: la majoria de feines que ha fet han estat ingrates, mal pagades, dures.
Després d'aquella etapa neorural va viure molts anys fora del poble, per tal de facilitar l'escolarització del fill... i també potser pel seu delit ocult de ciutat, una mica cansada com estava, segurament, de tanta naturalesa i solitud. Durant aquells anys urbans va treballar sobretot netejant i fregant cases, quedant sovint exhausta, a causa de la seva especial fragilitat.
Dels cinc membres de la familia que van iniciar aquell experiment neorural dos ja no hi són.
La mare va morir després de patir una llarga malaltia d'Alzheimer, durant la qual l'Ester la va cuidar com una nina, de forma incansable. Les vint-i-quatre hores del dia, els set dies de la setmana, durant uns quatre anys que és el que potser va durar la fase final, apagant-se la mare de mica en mica, requerint una atenció permanent que l'Ester li va dedicar sense cap mena de reserva.
També va morir el seu germà gran, d'un càncer de cap fulminant. L'altre germà de l'Ester viu a un altre poble de la zona, i el fill més lluny, a una altra autonomia, també en un poblet, també sol com la seva mare.
És normal que passin anys sense que vegi l'Ester, fins i tot sense que en sàpiga res. Ara viu sola a la casa familiar d'aquell poblet isolat, un poblet en el que ara hi viu més gent, neorurals que al llarg del temps hi han anat habilitant algunes cases.
Fa potser un any l'Ester es va trobar una gata i la va adoptar, i ara ja té una dotzena de gats, i es veu que la seva nova família segueix augmentant, alhora que augmenta també la despesa destinada a comprar pinso, cosa que li perjudica de forma remarcable la seva precària economia. A més, com que ha de tenir cura dels seus animals, està lligada, no pot marxar del poble.
L'Ester sempre ha viscut pendent dels altres, la mare, el fill, els germans. Contenta d'ocupar-se de la gent de la seva família, i alhora cansada i de vegades esgotada a causa d'aquesta atenció i dedicació absorbent, sovint somniant amb el que faria el dia que no tingués obligacions que la retinguessin. I quan s'ha quedat sola, de forma sorprenent és com si hagués tingut por de perdre aquest estat de dependència i d'obligacions permanents en què sempre havia viscut, que sempre li havia impedit tenir la llibertat de poder decidir el que volia fer. Com si tingués por de perdre "el sentit" de la seva vida, s'ha lligat un altre cop.
L'Ester ha viscut sempre d'una manera molt especial, submergida alhora en una gran eufòria i un gran cansament, una cosa de difícil explicar però de fàcil copsar tenint-la al davant. Ha tingut una vida complicada, tant a causa de la salut, que li ha anat fent algunes males passades de forma més o menys periòdica, com per les responsabilitats familiars en les que s'ha anat trobant implicada. Amb l'agravant de no tenir cap qualificació professional ni cap gran habilitat valorable en el món laboral: la majoria de feines que ha fet han estat ingrates, mal pagades, dures.
Després d'aquella etapa neorural va viure molts anys fora del poble, per tal de facilitar l'escolarització del fill... i també potser pel seu delit ocult de ciutat, una mica cansada com estava, segurament, de tanta naturalesa i solitud. Durant aquells anys urbans va treballar sobretot netejant i fregant cases, quedant sovint exhausta, a causa de la seva especial fragilitat.
Dels cinc membres de la familia que van iniciar aquell experiment neorural dos ja no hi són.
La mare va morir després de patir una llarga malaltia d'Alzheimer, durant la qual l'Ester la va cuidar com una nina, de forma incansable. Les vint-i-quatre hores del dia, els set dies de la setmana, durant uns quatre anys que és el que potser va durar la fase final, apagant-se la mare de mica en mica, requerint una atenció permanent que l'Ester li va dedicar sense cap mena de reserva.
També va morir el seu germà gran, d'un càncer de cap fulminant. L'altre germà de l'Ester viu a un altre poble de la zona, i el fill més lluny, a una altra autonomia, també en un poblet, també sol com la seva mare.
És normal que passin anys sense que vegi l'Ester, fins i tot sense que en sàpiga res. Ara viu sola a la casa familiar d'aquell poblet isolat, un poblet en el que ara hi viu més gent, neorurals que al llarg del temps hi han anat habilitant algunes cases.
Fa potser un any l'Ester es va trobar una gata i la va adoptar, i ara ja té una dotzena de gats, i es veu que la seva nova família segueix augmentant, alhora que augmenta també la despesa destinada a comprar pinso, cosa que li perjudica de forma remarcable la seva precària economia. A més, com que ha de tenir cura dels seus animals, està lligada, no pot marxar del poble.
L'Ester sempre ha viscut pendent dels altres, la mare, el fill, els germans. Contenta d'ocupar-se de la gent de la seva família, i alhora cansada i de vegades esgotada a causa d'aquesta atenció i dedicació absorbent, sovint somniant amb el que faria el dia que no tingués obligacions que la retinguessin. I quan s'ha quedat sola, de forma sorprenent és com si hagués tingut por de perdre aquest estat de dependència i d'obligacions permanents en què sempre havia viscut, que sempre li havia impedit tenir la llibertat de poder decidir el que volia fer. Com si tingués por de perdre "el sentit" de la seva vida, s'ha lligat un altre cop.
10 d’oct. 2009
Espigolant gotims
Mentre espero el tren a l'estació deserta, travesso les vies i vaig a la vinya de l'altre costat. Ja fa uns dies que la van veremar i en ressegueixo les rengles pessigant bagots, gotims, catims: aquests raïms petits, de només dos o tres grans, que pengen als extrems dels sarments (per aquí en diuen redoltes), que en el moment de la collita eren encara verds. Ara són ben madurs, amb aquesta dolçor suau de les parellades, aquest raïm de conreu majoritari (junt amb el macabeu) per aquests tombants.
Al voltant, un gran silenci, només trencat de tant en tant per algun cotxe que passa per la carretera, no gaire llunyana. Després vindrà el tren, i després la gran ciutat, sorollosa, neguitosa, atrafegada. Però mentrestant, passejant pel mig de les fileres de ceps, buscant entre els pàmpols gotims despistats, espigolant-los mentre el sol se'n va cap a ponent lentament i bufa un suau ventijol, el temps s'ha encantat i la sensació de benestar i placidesa és profunda, meravellosa, màgica.
Al voltant, un gran silenci, només trencat de tant en tant per algun cotxe que passa per la carretera, no gaire llunyana. Després vindrà el tren, i després la gran ciutat, sorollosa, neguitosa, atrafegada. Però mentrestant, passejant pel mig de les fileres de ceps, buscant entre els pàmpols gotims despistats, espigolant-los mentre el sol se'n va cap a ponent lentament i bufa un suau ventijol, el temps s'ha encantat i la sensació de benestar i placidesa és profunda, meravellosa, màgica.
7 d’oct. 2009
Àpats especials
Al vespre, per sopar, figues de la figuera de l'Alfredo i una mica de raïm, ull de llebre de la parada del Ramon. Amb una mica de pa amb oli. Un sopar de primera.
O figues de qualsevol altre figuera, ja que gairebé ningú les cull, acompanyades amb un grapat d'ametlles, llarguetes o marcones, d'algun ametller abandonat, dels molts que hi ha a les moltes parades que, per petites i poc avinents, es van deixant de treballar. Figues i ametlles, un bon àpat, potser per esmorzar, o per dinar, o per sopar, o repetint el mateix menú els tres cops. Uns àpats possibles només alguns dies, quan les circumstàncies ho permeten, darrerament ben clares vegades, de forma excepcional.
També són puntuals una altra mena d'àpats. Per exemple, a l'estiu pensava estar uns dies fora i volia deixar la nevera desendollada. Gairebé ja no hi quedava res, només algunes restes rescatades de la nevera del pis d'uns amics que també havien marxat: tres ous, un flascó encetat de tomàquet fregit, una mica de margarina, mitja poma, mig pebrot i mitja bossa de magdalenes. Amb la margarina vaig fer ous ferrats, abocant-hi el tomàquet fregit pel damunt, sucant-hi després les magdalenes. De postres, el mig pebrot (dels vermells, carnosos, sucosos) i la mitja poma. Deliciós.
O un altre dia que l'Ofèlia em va donar uns pots de tomàquet fregit, que ella mateixa havia cuinat i envasat amb tomàquets de l'hort dels seu home. Com que estava fent ja la conserva nova, llavors li sobraven pots dels envasats l'any anterior i me'n va passar uns quants. Uns dies més tard es va escaure que, feinejant a casa, se'm va fer l'hora de dinar i, alhora amb molta gana i poques ganes de cuinar, vaig obrir un pot de "solís" (tal com l'Ofèlia anomena aquestes conserves, mediatitzada pels anuncis de la televisió), i combinant-lo amb un paquet de galetes torrades vaig menjar la mar de a gust.
Afortunadament, trobo tan bo un plat d'ous fregits amb magdalenes o un pot de "solís" amb galetes com un grapat de figues amb ametlles o raïms... uns i altres els trobo àpats de primera. Tan de primera com quan, algun cop, m'he trobat pel carrer alguna barra de pa en bon estat i me l'he menjat per sopar la mar de content, sucada amb oli o combinada amb allò que en aquell moment tingués a l'abast. Això, quan no s'escau que, com em va passar fa uns mesos, el que trobo és una bona bossa de bunyols de quaresma, amb aquell gust d'anís tan bo, deliciosos, i que ves a saber per quin motiu algú no havia volgut...
Menjar cada dia és una necessitat ineludible, i poder-la satisfer amb gust i alegria és un privilegi que sovint no té tan a veure amb el que es menja sinó amb el plaer amb el que es menja allò que es menja... No sé exactament per quin motiu, però es veu que a la rifa dels gustos a mi m'ha tocat aquest interessant privilegi. D'allò més agradable i pràctic quan fas àpats solitaris, i amb aspectes una mica més delicats, també s'ha de dir, quan vols compartir aquests menús atípics amb gent poc avesada a sortir de les seves rutines.
O figues de qualsevol altre figuera, ja que gairebé ningú les cull, acompanyades amb un grapat d'ametlles, llarguetes o marcones, d'algun ametller abandonat, dels molts que hi ha a les moltes parades que, per petites i poc avinents, es van deixant de treballar. Figues i ametlles, un bon àpat, potser per esmorzar, o per dinar, o per sopar, o repetint el mateix menú els tres cops. Uns àpats possibles només alguns dies, quan les circumstàncies ho permeten, darrerament ben clares vegades, de forma excepcional.
També són puntuals una altra mena d'àpats. Per exemple, a l'estiu pensava estar uns dies fora i volia deixar la nevera desendollada. Gairebé ja no hi quedava res, només algunes restes rescatades de la nevera del pis d'uns amics que també havien marxat: tres ous, un flascó encetat de tomàquet fregit, una mica de margarina, mitja poma, mig pebrot i mitja bossa de magdalenes. Amb la margarina vaig fer ous ferrats, abocant-hi el tomàquet fregit pel damunt, sucant-hi després les magdalenes. De postres, el mig pebrot (dels vermells, carnosos, sucosos) i la mitja poma. Deliciós.
O un altre dia que l'Ofèlia em va donar uns pots de tomàquet fregit, que ella mateixa havia cuinat i envasat amb tomàquets de l'hort dels seu home. Com que estava fent ja la conserva nova, llavors li sobraven pots dels envasats l'any anterior i me'n va passar uns quants. Uns dies més tard es va escaure que, feinejant a casa, se'm va fer l'hora de dinar i, alhora amb molta gana i poques ganes de cuinar, vaig obrir un pot de "solís" (tal com l'Ofèlia anomena aquestes conserves, mediatitzada pels anuncis de la televisió), i combinant-lo amb un paquet de galetes torrades vaig menjar la mar de a gust.
Afortunadament, trobo tan bo un plat d'ous fregits amb magdalenes o un pot de "solís" amb galetes com un grapat de figues amb ametlles o raïms... uns i altres els trobo àpats de primera. Tan de primera com quan, algun cop, m'he trobat pel carrer alguna barra de pa en bon estat i me l'he menjat per sopar la mar de content, sucada amb oli o combinada amb allò que en aquell moment tingués a l'abast. Això, quan no s'escau que, com em va passar fa uns mesos, el que trobo és una bona bossa de bunyols de quaresma, amb aquell gust d'anís tan bo, deliciosos, i que ves a saber per quin motiu algú no havia volgut...
Menjar cada dia és una necessitat ineludible, i poder-la satisfer amb gust i alegria és un privilegi que sovint no té tan a veure amb el que es menja sinó amb el plaer amb el que es menja allò que es menja... No sé exactament per quin motiu, però es veu que a la rifa dels gustos a mi m'ha tocat aquest interessant privilegi. D'allò més agradable i pràctic quan fas àpats solitaris, i amb aspectes una mica més delicats, també s'ha de dir, quan vols compartir aquests menús atípics amb gent poc avesada a sortir de les seves rutines.
3 d’oct. 2009
El meu pare - 2
Fa molts anys, quan jo era petit i a l'hora de dinar o de sopar potser em costava d'acabar-me el plat, i feia fàstics i escarafalls (o era algun germà meu que els feia), el meu pare ho ventilava fàcil, tenia molt clar el diagnòstic, li havia sentit a dir moltes vegades: "El problema és de massa menjar".
Recordo el seu comentari tot pensant en la implantació dels nous contenidors d'escombraries destinats a la recollida selectiva (fa uns dies en parlava), en concret, de la sorpresa i el desencís que em va causar saber que els experts municipals classificaven el pa sec com a "rebuig orgànic".
Potser quan aquests nous contenidors comencin a ser operatius, si no em fa massa mandra (però em sembla molt que me'n farà, perquè de mandres vaig ben servit), igual endego una campanya particular i em dedico a clavar-hi enganxines que diguin alguna cosa més o menys així: "El pa sec aquí? No siguis ruc, menja-te'l!". És clar que, com que hi ha gent que és bastant rutinària, i alhora potser no gaire imaginativa, el millor seria que hi afegís alguna cosa més, a l'enganxina, per tal d'estimular un eventual canvi d'hàbits. Hi hauria d'incloure pistes, opcions concretes, suggeriments específics, per tal d'animar els refractaris o indecisos. Per exemple: "Suca'l a la llet, fes-ne torrades o sopes, prova-ho i veuràs que és la mar de bo! I a més, de propina, t'estalviaràs alguns calerons!" (això darrer, en temps de crisi com l'actual, podria ser l'argument definitiu).
Recordo el seu comentari tot pensant en la implantació dels nous contenidors d'escombraries destinats a la recollida selectiva (fa uns dies en parlava), en concret, de la sorpresa i el desencís que em va causar saber que els experts municipals classificaven el pa sec com a "rebuig orgànic".
Potser quan aquests nous contenidors comencin a ser operatius, si no em fa massa mandra (però em sembla molt que me'n farà, perquè de mandres vaig ben servit), igual endego una campanya particular i em dedico a clavar-hi enganxines que diguin alguna cosa més o menys així: "El pa sec aquí? No siguis ruc, menja-te'l!". És clar que, com que hi ha gent que és bastant rutinària, i alhora potser no gaire imaginativa, el millor seria que hi afegís alguna cosa més, a l'enganxina, per tal d'estimular un eventual canvi d'hàbits. Hi hauria d'incloure pistes, opcions concretes, suggeriments específics, per tal d'animar els refractaris o indecisos. Per exemple: "Suca'l a la llet, fes-ne torrades o sopes, prova-ho i veuràs que és la mar de bo! I a més, de propina, t'estalviaràs alguns calerons!" (això darrer, en temps de crisi com l'actual, podria ser l'argument definitiu).
30 de set. 2009
Apunts - 3
Al mig del carrer una gavina, grisa, gran, imponent, sacseja amb el seu bec poderós un colom encara viu, agonitzant. Quan el colom deixa de bellugar-se, aguantant-lo amb el bec la gavina fa una petita volada i se l'enduu fins un racó poc transitat, disposada a assaborir, sense ser destorbada, el seu berenar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
