Parlar dels altres - 2 (desconfiar dels records)

El savis saberuts de les coses del cervell diuen que la memòria no és un arxiu de negatius fotogràfics que, quan li demanem una imatge d'un fet concret, ens en facilita un positiu absolutament fidel de l'escena que en un moment determinat del nostre passat vam enregistrar.

Diuen que cada vegada que ens pensem que "recordem un record" el que fem és explicar-nos a nosaltres mateixos aquells fets a partir de tot un conjunt d'informacions escampades per les neurones. Aquest acte de recordar, a la vegada, és arxivat novament, generant nous nuclis d'informació, que al seu torn també seran cridats quan en un altre moment "recordem de nou allò". D'aquesta manera, es van introduint de forma progressiva petites, o no tan petites, variacions en relació a "la versió original", és a dir, la versió inicialment arxivada a partir de la informació en el seu moment subministrada pels sentits.

Segons sembla, cada cop que recordem una cosa es produeix un procés que podríem dir que té un cert paral.lelisme amb el que es produeix quan algú explica una cosa a algú altre, i aquest a un tercer, i el tercer a un quart... fent que de mica en mica la informació es vagi distorsionant. De vegades provocant, quan s'acumulen molts traspassos d'informació, que costi de reconèixer la versió inicial.

Tot això no és tan difícil de creure, ja que encara que no fos del tot veritat, és una explicació que permet entendre per què diferents persones tot sovint tenim records no del tot coincidents, o gens, d'un mateix fet. Per això és tan normal que de vegades ens fem tants embolics.

Bé, la intenció d'aquest discurs era deixar constància d'aquesta fragilitat de la memòria, per tal de situar en el context adequat la fiabilitat del contingut d'aquests petits esbargiments presumptament literaris. Feina feta, punt i final.

Parlar dels altres

Podem sentir un gran afecte per algú (o haver-lo sentit per algú que ja ha mort) i malgrat tot tenir present també "els seus bonys i forats", aquelles coses d'ell o ella que ens incomoden o que potser no trobem del tot exemplars, perquè de vegades potser generen o ens generen conflictes, o algunes incomoditats, o ves a saber...

Val a dir que aquesta és una percepció amarada d'inevitable subjectivitat, perquè tots tenim les nostres manies perceptives, i fins i tot podem viure com a molèsties característiques que altres persones consideren virtuts. Passa tot sovint.

Alhora, també és cert que tots tenim trets o aspectes que ens desplauen a nosaltres mateixos (vaja, diguem que en general, perquè hi ha patologies narcisistes que s'escapen d'aquesta regla). En la mesura que podem, són aspectes que intentem amagar, sobretot quan volem oferir la millor versió de nosaltres mateixos, la més atractiva, cosa d'altra banda ben comprensible i habitual: al capdavall, tots volem el mateix, que ens estimin. I si en funció d'aquest objectiu resulta que ens hem de maquillar una mica (els nostres valors, actituds, interessos, a més de la mateixa carcassa física), ens ho tolerem amb força naturalitat, sense donar-li massa importància.

De fet, no se'ns pot retreure, perquè en general no enganyem conscientment ningú, ja que abans hem estat enganyats, i ben enganyats, per nosaltres mateixos. El nostre cap treballa diligent de cara a construir una imatge pròpia seductora i agradable, i com que el cap és com una ceba amb capes i més capes, la part més conscient no acostuma a estar al corrent de tot el que van trafiquejant les capes més ocultes.

Quan parlem d'algú ho podem fer de diferents maneres, per exemple de maneres més graponeres o més delicades, amb saberuda sobergueria o càlida empatia. No és el mateix. Quan parlem d'algú, fer referència a aspectes seus que ell no es reconeix, o que sí però que li agradaria amagar-los, és un tema delicat. Parlar, i escriure, és fer de funambulista per l'inestable món de les emocions, pròpies i dels altres. Si no s'està atent, sempre hi ha perill de trencadissa. Ja sigui perquè es molesti aquella persona a la que ens referim, o qualsevol altra, en la mesura que consideri que "no hauríem d'haver dit allò d'en tal o en tal altre".

D'altra banda, quan parlem d'algú sobretot de qui parlem és de nosaltres mateixos. Quan parlem o escrivim, parlem de qui parlem, de fet ens retratem, tant amb el que diem i com ho diem com amb el que callem i com ho callem. A força de paraules, silencis, entonacions, anem dibuixant la nostra pròpia naturalesa. No només estètica, també traiem a la llum la nostra sensibilitat i els nostres valors. El nostre subjectiu codi moral i el seu eventual grau de solidesa ètica. Obrir la boca, o tancar-la, sempre ens defineix.

Morir (L'Anselmo)

Com tots els grans temes, la mort i tot el que l'envolta genera una gran riquesa de vocabulari i de metàfores: aclucar els ulls, anar al clot (o al sot, al canyet), dinyar-la, estirar la pota, fer l'ànec (o coll de figa, el darrer badall, la clucaina, la ganyota), palmar-la, petar... Més aviat o més tard, toca anar-se'n al calaix, a l'altre barri o, si som creients, a sopar amb sant Pere. Ja sigui fent un pet com una bufa o apagant-nos com una espelma. Abans del moment del traspàs, quan veiem que s'acosta l'hora de morir (cessar de viure, segons el DIEC), diem que estem a les acaballes, a les últimes, a punt de fer cuec, d'anar a l'altra riba...

Des que naixem hi estem abocats. Exactament igual que un pardal, un gat o un escarabat. Però com que tenim un cap una mica més complicat i creatiu i no ens resignem a ser tan efímers com ells ens hem inventat tota mena d'explicacions sobre el que passa quan ja ha passat tot. Ens empipa ser tan poca cosa, sovint tenim un profund anhel d'eternitat, un anhel embolcallat de poesia i fragilitat, cosa que ens fa tan entendridors.

Amb els ritus, les litúrgies, sobretot religioses però no exclusivament, hem anat vestint i acompanyant aquest moment tan especial, quan algú acluca els ulls i l'alè li desapareix.

Al poble, quan algú mor encara toquen a difunts. Crec que les campanades, lentes, greus, són diferents si és una dona o un home qui ha mort. Em sembla recordar que la Lola fa anys m'ho va explicar. Però no sé si des que no hi ha campaner i les campanes, immòbils, sonen colpejades pels batalls mecànics (un so fred, monòton, lleig, fins i tot agressiu, una pena), s'ha conservat aquesta diferència.

Fa uns dies vaig sentir un altre cop les campanades de difunts. Les de l'Anselmo. Era un home bo, amb cara d'home bo, i segurament ja li tocava descansar, perquè la vida feia anys que se li havia posat bastant costeruda.

Al passeig, al banc dels avis, la desolació era gran, com sempre que es buida una de les places habituals. Cada vegada que en marxa un es fa encara més patent el compte enrere inaturable...

La Carme S.

Des del matí fins el vespre els peus viuen a la presó de les sabates. Una presó fosca i estreta, sense ventilació, amb les parets humides per la suor. En aquestes condicions, els peus dels nens petits, de dits enjogassats i inquiets, comprimits i maltractats durant tot el dia es van encarcarant, perdent lentament la vitalitat i l'alegria infantils.

Passen els anys i, un dia, de grans, de cop ens aturem i ens mirem els peus. I ens adonem que semblen de fusta. Després de tants anys de condemna s'han quedat encarcarats, inexpressius, com si fossin els d'un maniquí.

No és el cas de la Carme. Malgrat no ser ja una noia de la primera volada (té ja uns quants anys, però molt ben portats), quan fa bon temps i es pot descalçar, amb els dits dels peus acompanya, quan s'escau, el moviment de les seves mans i el discurs de les seves paraules. El moviment dels dits dels seus peus és d'allò més curiós, divertit, com si cada dit fos l'actor d'una obra de teatre amb un guió força animat.

Un espectacle difícil de seguir perquè la Carme, quan parla, posa en acció tots els seus recursos expressius, com si fos la directora de pista d'un circ en el que es representessin diferents actuacions alhora. A més del que diu (tant si parla de la família, de la feina, o d'alguna de les seves darreres troballes o idees sobre els diferents temes que l'apassionen, relacionats amb la salut, el benestar i l'alegria de viure), és bonic com ho diu: apassionadament i alhora amb un to càlid i acollidor, amb els seus ulls vius i brillants, amb la seva veu musical, amb els descriptius moviments de les seves mans acompanyant el discurs, abocada tota ella a l'acte comunicatiu: tot el seu cos participa en la conversa. Fins i tot els dits dels peus.

El Joaquim - 2

El Joaquim és un rodamón a temps parcial, perquè també té les seves temporades de repòs i quietud a un piset d'Alacant. Unes temporades d'immobilitat viatgera i de grans lectures que, en general, però no sempre, coincideixen amb els hiverns.

Les poques vegades que ens veiem un dels temes habituals de conversa és el dels inconvenients que comporta la pinta de rodamón, de captaire o reciclador, quan un és observat (per dir-ho d'alguna manera, perquè amb els ulls fins i tot es pot agredir), per gent normal i com cal. Ell a més és un bon professional de la seva pinta marginal, perquè a banda de la manera de vestir i la motxilla reglamentària a l'esquena, gairebé sempre tragina un parell o més de bosses de plàstic a cada mà, plenes dels elements més heterogenis. Elements en general, però no de forma exclusiva (de les bosses en poden sortir els objectes o productes més inversemblants), de tres tipus: comestibles, vestibles o llegibles, per tal de garantir la cobertura d'aquestes tres necessitats fonamentals, igual d'importants les tres, menjar, vestir-se i llegir.

Amb la seva figura espigada i xuclada, no és estrany que de vegades, quan entra a algun lloc, la primera salutació que rebi sigui la de que allí no es donen almoines. Ell ni les busca ni les necessita. Enganya a mitges, perquè no és que vagi pas disfressat, i realment viu de forma molt austera i recicladora: val a dir que és un artista de l'art de viure dels aires del cel i de les escorrialles d'aquesta societat malbaratadora i atrafegada. Però a aquesta mena de vida no l'empeny la necessitat, més aviat la vocació. De fet, té la sort de tenir un petit raconet que, sàviament administrat, li permet fer aquesta vida de rodament il.lustrat sense haver de patir la incertesa i la incomoditat d'algun dia, de forma imprevista i indesitjada, quedar-se sobtadament sense sopar o haver de dormir al carrer.

Un altre element característic de la seva vida és l'extensa xarxa de coneixenses i amistats que manté a diferents localitats, de portes a les que sap que pot trucar, entre les que n'hi ha de tota mena, des de rectories i convents, algun pis de gent com cal i pilota a l'olla, habitatges més humils i menestrals o vivendes de personatges també una mica pintorescos.

De vegades sembla que hagi caigut d'alguna estranya galàxia. És com una mena d'original, cultivat i tranquil extraterrestre. Per sort, encara hi ha persones que, trencant les previsions del que hauria pogut ser una vida ordenada i previsible, agafen un altre rumb, s'inventen un personatge que no estava inclòs en el catàleg oficial de personatges, i així omplen amb una mica de color i de varietat l'existència de tots plegats.

El Joaquim

Ja fa unes setmanes. Ve el Joaquim de visita i em fa petites cròniques de les seves passejades urbanes. Per exemple, em diu que als barris de la part alta de la ciutat cada vegada hi ha més filipines i sud-americanes passejant gossos o vells.

Curiós i sense presses, fa solitaris i llargs passejos per la ciutat. De tant en tant s'atura i seu a algun banc del carrer, a un parc, o a dins d'una església, per les que té una especial debilitat. A força de badar i passejar, ve recollint munts d'observacions i anècdotes que, després, si s'escau que té audiència, explica de la seva forma característica, una mica salpebrada o amb alguna herba aromàtica, amb el seu parlar lent combinat amb pauses i silencioses reflexions.

És una mena de rodamón especial, atípic. Es veu que de jove va estudiar econòmiques, cosa que li va servir per a arribar a la conclusió que una hora de treball diari és una mesura que no és saludable sobrepassar. Com que al Joaquim no li agrada jugar amb els temes de salut, al voltant d'aquesta prudència laboral s'ha anat organitzant i inventant la seva vida, mirant que fos compatible amb aquest principi fonamental de la ciència econòmica i existencial.

Parlar de tant en tant amb el Joaquim és tota una experiència, perquè a més de les anècdotes pròpies de la seva particular forma de vida va amanint les converses amb diferents referències, sobretot literàries i cinèfiles, d'obres actuals o clàssiques. Unes cites sempre escaients i que acoloreixen les seves observacions urbanes i els seus curiosos, enginyosos i divertits raonaments. És una persona original i molt culta.

D'altra banda, li agrada també molt interpretar-se ell mateix. Com tots els artistes, i ell ho és en un grau elevat, té el seu punt de narcisisme, però com que és lúcid i honest se'l reconeix amb naturalitat, senzillesa i bonhomia. És el Joaquim, absolutament irrepetible.

Pòtol de barraca

Si portes roba una mica vella i desgastada, que a més potser et va una mica baldera o petita, potser fins i tot ornamentada amb alguna llàntia (perquè penses que una llàntia no és exactament brutícia i no justifica la despesa i la molèstia de treure-la expressament i a corre-cuita), i a sobre no vas ben afaitat... Vaja, si sembles el que la meva àvia en deia un pòtol de barraca (1), i per acabar-ho d'adobar, i això ja és el pitjor de tot i perillosíssim, estàs en el lloc equivocat, és a dir, en un espai en el que aquesta mena de pinta s'associa automàticament amb indigent o malfactor (o les dues coses alhora, i en qualsevol cas les dues indesitjables), llavors tens tots els números de la rifa per a tenir "algun problema". Em va passar fa tres dies, a l'anar a casa d'un parent que viu a un barri molt benestant, a un edifici de gent molt benestant i tibada...

Al marxar vaig tenir la mala sort d'ensopegar-me a l'escala amb un veí que, suposo, es va sentir no només autoritzat, sinó fins i tot fermament obligat, a aclarir què feia jo, amb aquella pinta de trinxeraire, sortint d'aquell edifici de gent tan planxada, clenxinada i pinturera... Ja se sap, el sentit del deure, empès per la por, els prejudicis o la sobergueria, de vegades pot provocar veritables estralls, o com a mínim causar moltes molèsties innecessàries.

A l'arribar havia aconseguit entrar sense incidents. Com que era festa, m'havia pogut estalviar el filtre del porter, que en aquesta mena de cases sempre tens el dubte de quin és el motiu pel qual són tan antipàtics amb la gent que no encaixa amb el patró de visitants previsibles: si ho són per pròpia vocació o perquè s'hi veuen obligats a causa del que d'ells n'esperen els veïns que els han contractat.

De fet, no és cap excepció ni res de l'altre món, és el mateix que passa si amb una pinta així entres a un supermercat: el vigilant de seguretat, tan bon punt et guipa, ja no et deixa de petja, intentant enxampar-te en el moment, que ell considera inevitable i imminent, en què intentaràs furtar, amb total premeditació i traïdoria, una llauna de sardines, de calamars o de favada asturiana.


(1) La meva àvia estava desesperada pel fet de tenir un net amb aquella pinta. Estava carregada de prejudicis, la preocupaven molt les aparences i "el que pugui dir la gent". Però com que sobretot era una molt bona persona, i a més era la meva àvia, la veritat és que fins i tot em feia molta gràcia quan em deia que semblava un trinxeraire, o un pòtol de barraca... L'afegit "de barraca" no sé si era de collita pròpia, per tal de ser més contundent i descriptiva, o si és que era una expressió viva a Igualada, on ella vivia.

Sabons i detergents

Quina és la despesa o petjada ecològica d'anar cada dia amb tota la roba en perfecte estat de revista, impecablement neta, acabada de sortir de la rentadora, amb la corresponent olor (intensa, perfumada, aquesta aroma que ara s'associa amb "bona olor" i netedat) del suavitzant? I amb el cos en semblants condicions, gairebé en estat d'esterilització, ensabonat, rabejat i finalment, sovint, untat amb els productes corresponents per tal que la pell no pateixi massa els efectes de l'agressió provocada per tanta aigua calenta i tant sabó. Quina és la despesa d'energia, aigua, xampú, detergents i sabons de tota mena que tot això implica? És sostenible? Què passaria si tota la humanitat, tota, cada dia volgués viure segons aquests costums? Hi ha tants recursos disponibles? Els rius i els oceans poden assimilar aquestes ingents quantitats de tota mena de sabons, detergents, suavitzants, cremes, olis i altres potingues?

¿Podria ser que, paradoxalment, la obsessió per la higiene i el consegüent ús generalitzat i a dojo de sabons i detergents acabés generant una greu crisi mediambiental als sistemes fluvials i marítims, un col.lapse ecològic que, fins i tot, poses en perill la supervivència de la humanitat? Potser caldria fer els estudis pertinents...

D'altra banda, la creuada a favor de la roba impecable i la pinta d'aparador impulsada per la gent com cal i la societat com cal sovint provoca, com totes les creuades, "efectes col.laterals" sobre les persones que no compleixen les normes de la bona pinta i la bona presència. Però això ja és una altra història, de la qual ja n'hem parlat algunes vegades i de la que en seguirem parlant alguna altra estona.

Caramel Xiulet

Gent del barri

Gairebé tota la gent del barri és "gent com cal". Gent amb el seu pis de propietat o de lloguer, gent ben vestida, ben rentada, ben planxada, segura de si mateixa gràcies al seu desodorant i als ingressos del seu treball, de la seva pensió o de les seves rendes.

Compartint el mateix territori urbà, hi ha la corresponent proporció (potser més elevada que en d'altres barris) de gent marginal i més o menys pintoresca, gent de flaires més intenses i robes no tan bugadejades ni planxades, gent que potser ocupa alguna vivenda abandonada, o que dorm als caixers o a algun altra mena d'aixopluc precari.

Uns i altres circulen pels mateixos carrers, viuen en el mateix espai urbà, però en fan un ús diferent. Uns van als supermercats a comprar i els altres hi van a les hores que els establiments llencen els aliments a punt de caducar o ja caducats. Uns omplen els contenidors de deixalles mentre els altres hi rebusquen restes de menjar, peces de roba o ferralla per a revendre a pes. Uns van de dia als bancs, a dur-hi els estalvis o a demanar préstecs, i els altres de nit, a dormir als caixers. Uns van actualitzant el seu mobiliari i els seus electrodomèstics mentre els altres amb els embalatges de cartró de l'activitat consumista dels primers s'improvisen el jaç.

Avui plou i fa fred, és de nit. Obro la porta del petit balcó i deixo que el vent glaçat em tensi la pell de la cara. Una estona. A dins hi tinc el llit, amb les mantes necessàries. Pertanyo al món dels privilegiats. Recordo la meva mare parlant d'aquesta mateixa sensació.