Massa velocitat

Avui he tingut la sensació que el tren arribava massa aviat a l'estació, perquè la lectura era apassionant i m'hauria vingut de gust una bona estona més de viatge.

M'havia capbussat en el llibre "Melancolía y paranoia", del psiquiatre Fernando Colina, cap dels serveis de psiquiatria de l'Hospital Universitari de Valladolid (Editorial Sintesis, 2011). M'esforçava per entendre el que exposa l'autor, de vegades sense aconseguir entendre-ho, malgrat llegir a poc a poc i rellegir sovint, avançant amb lentitud.

I tot i aquestes dificultats m'ho passava la mar de bé. Perquè de tant en tant em sorprenia alguna idea, potent com un llampec. O enlluernadora com una esplèndida sortida de sol. I em quedava bocabadat. I després reprenia la lectura, lenta, atenta i dificultosa.

Abans, de Fernando Colina ja havia llegit "Sobre la locura" (Cuatro Ediciones, 2013); també em va suposar un esforç, i també em va enlluernar.

Doncs això, que quan viatjo i tinc la sort de poder assaborir o barallar-me amb una lectura d'aquestes, sovint penso que m'agradaven més els trens d'abans, més lents...

Si tu vas al cel amb patinet

Si tu vas al cel amb patinet
a tota velocitat
i rabent com un llampec,
procura no atropellar
els vellets que també hi van
caminant poquet a poquet.

Memòria i desmemòria històrica

"El Museu d'Història de Barcelona ha editat una guia sobre la presència nazi a la ciutat entre 1939 i 1945. La guia es pot complementar amb la visita al castell de Montjuïc, que acollirà fins el 23 de febrer l'exposició 'Nazis i feixistes: l'ocupació simbòlica de Barcelona'." (1)

Torno un cop més a aquest tema de la memòria històrica. Fa unes setmanes parlava de la ruta dels refugis i les defenses antiaèries de Barcelona durant la Guerra Civil. Ara veig aquesta iniciativa del Museu d'Història de Barcelona. Per descomptat, tant l'una com l'altra són iniciatives que estan molt bé.

Però són iniciatives insuficients, o ideològicament esbiaixades, ja que si no es complementen "amb el que cal complementar-les", presenten una realitat distorsionada de la vida a Barcelona durant la Guerra Civil.

El Museu d'Història de Barcelona, i l'Ajuntament de la ciutat, i les diferents entitats cíviques implicades en aquestes iniciatives sobre la recuperació de la memòria històrica de la Guerra Civil a Barcelona (i en general a la resta de Catalunya), segueixen "oblidant-se" de manera tossuda d'allò que segons sembla prefereixen no recordar. És a dir, del desgavell i les tortures de les txeques, dels trets al clatell a l'Arrabassada i altres carreteres, i de la persecució i assassinat de mossens, frares, monges i altres persones creients.

Quin és el motiu d'aquesta "desmemòria" sistemàtica? Quan temps caldrà encara esperar perquè "també" tinguem una ruta de les txeques, una exposició sobre les execucions a les cunetes i un recordatori públic de les persecució religiosa durant aquells anys? Tan difícil és explicar-ho?

Ara a més es pot fer de forma objectiva i desapassionada, sense la simplificació i la manipulació amb què es va fer durant el franquisme. Es pot fer i cal fer-ho. I en fer-ho cal també incorporar al relat el recordatori de totes les persones del bàndol republicà que es van esforçar, de vegades jugant-s'hi la vida, per tal d'intentar aturar aquells descontrols i aquells crims.

Sense deixar el tema, ara passo de la notícia a l'anècdota. Fa pocs dies vaig recollir un altre testimoni d'aquests que les autoritats de la ciutat s'encaparren en no recordar. Una coneguda m'explica que durant l'últim mig any de la guerra, a la seva tia la van detenir al poble i la van dur a Barcelona. La van tancar a la txeca de Sant Elies, a les golfes de l'edifici, amb un grup de dones, en condicions molt precàries, mal vestides, poc abrigades, dormint a terra. Durant mesos. El delicte d'ella era que hi havia la sospita que potser estava implicada en l'ocultació d'alguns capellans per tal d'evitar que els assassinessin.

La veritat era que sí que hi havia contribuït (cosa que hauria hagut de ser motiu de reconeixement, i no de persecució), però fos pel que fos va salvar la vida, i només ho va pagar amb aquells mesos de txeca, que van durar fins el dia que els nacionals van alliberar Barcelona. Cosa de la qual, per descomptat, ella se'n va alegrar infinitament, de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona. (2)

--
(1) "La Barcelona del ‘Heil, Hitler’". José María Puig de la Bellacasa, La Vanguardia, 22/12/2017
(2) En un altre moment ja vaig parlar d'una parenta llunyana meva que també va estar tancada a la txeca de Sant Elies. En el seu cas el motiu era "que buscaven el seu marit" i, com que no el trobaven, la van detenir a ella. També va sobreviure a la txeca i a la guerra.

El sabater, el cel i l'infern

A l'apartat de temes religiosos:
https://holapronobis.blogspot.com.es/2017/12/el-sabater-el-cel-i-linfern.html

Les neurones

Segons quines neurones es connecten i de la manera que ho fan, estimem, odiem, som compassius, cruels, resem, blasfemem, mentim, insistim, desistim, somriem, fem ganyotes, rumiem grans idees o grans tonteries, ens interessem o desinteressem, ens exaltem o ens deprimim, pensem sobre el que som o sobre el que ens pensem que som...

Amb l'edat de mica en mica les piles es van gastant, i aquell misteri que era la ment, aquell espai abans actiu, viu, ple per exemple d'amor o d'odi, però consistent, tangible, es va fent menys dens: els buits van progressant, van colonitzant el que eren pensaments i sentiments, substituint-los per oblits temporals, que de manera silenciosa es van expandint, i alhora es van cronificant. De mica en mica el gran buit assetja el castell del jo.

La ment cada cop és més mínima i inconsistent, el cervell físic cada cop està més deshabitat. La temperatura mental i corporal descendeix, cada vegada fa més fred. Això, si no és el cas que algun fortuït i afortunat incident trenca aquest procés decadent i tot s'accelera i s'acaba: connexions i ment.

Quan passa, només queda un cervell amb totes les neurones desconnectades i difuntes, un cor que ja no batega, una carcassa que ja no respira (ben semblant a una carcassa per exemple de xai, conill o vedella).

A partir d'aquí, hi ha diferents teories, algunes curioses, sobre el que s'esdevé o no s'esdevé tot seguit. Una diu que allò que era la ment, llavors, com un lleuger colomí s'encela cap a una altra dimensió.

Què seria del món i de la vida, i de nosaltres, petites formigues, si les nostres neurones, ja que tenen la dissort de pensar, no fossin també capaces d'inventar-se colomins que s'encelen? Què seria la vida, sense una mica de fantasia?

Sándor Márai (començant pel final)

Fa poc vaig llegir l'últim volum dels diaris de Sándor Márai, el que va de 1984 a 1989 i que s'acaba un mes abans del seu suïcidi el febrer de 1989. Vaig anar llegint el llibre en sentit invers, començant pel final i fins arribar al principi. Com que les anotacions dels diaris de Sándor Márai són curtes, és fàcil llegir així, primer una pàgina i després l'anterior. (1)

Alguns llibres els llegeixo d'aquesta manera, contra direcció, no sabria explicar-ne el motiu.

El llibre s'acaba (i per tant és per on vaig començar) dies abans del suïcidi de Sándor Márai, i l'última frase és aquesta: "Ha arribat el moment". Reculant pàgines, tres anys abans, quan vaig arribar a la part de la mort de la seva dona, i sobretot quan vaig anar veient el seu deteriorament (el d'ella), una cosa que em va sobtar va ser que, tot i la determinació de Sándor Márai exposada al llarg de tot el llibre de no voler viure en condicions humiliants i de dependència, no va fer res per impedir que la seva dona passés pel llarg calvari que va passar (i que incloïa un procés de demència).

Sándor Márai al final, ell, es va suïcidar, però abans va estar molt de temps dient que la seva vida era una porqueria, una no vida, només una supervivència, i que no valia la pena seguir vivint. Li va costar decidir-se, no sé si es pot considerar que poc o molt (en funció de quins barems?), però li va costar.

No només s'havia fet vell i havia anat acumulant diferents mals (un dels que el preocupava més era que s'estava tornant cec), sinó que a més se sentia profundament sol, sense la seva dona morta tres anys abans (a la qual se sentia molt unit), sense els seus germans que també s'havien anat morint els anys anteriors, i que eren molt importants per a ell. Tenia 88 anys, tots els referents importants per a ell havien anat desapareixent. Era un reconegut escriptor... llavors presoner de la seva solitud. Estava cansat de viure, completament esgotat, i va decidir plegar.

Fa uns una mesos vaig copiar unes frases d'aquest diari a:
http://miravolant.blogspot.com.es/2017/09/sandor-marai.html

--
(1) "Diarios, 1984-1989". Salamandra, 2008.

Madres e hijas

És el títol de la recopilació coordinada per Laura Freixas (Anagrama, 1996) de textos escrits per dones sobre la relació entre mares i filles. Suposo que hi buscava el que no era, i em decep. Hi buscava relats autobiogràfics, i trobo que hi ha molta ficció. El llegeixo amb un interès irregular, algun relat me'l salto sencer, altres els llegeixo "a pas lleuger"... i algun em fascina.

D'aquests últims, el que més m'agrada, i de bon tros, és el de l'Esther Tusquets, perquè a més sé que no conté ni un bri de ficció (ho sé perquè d'ella ja en sabia algunes coses). En el relat hi ha "punt de vista", per descomptat que sí, però no ficció. Ho dic perquè evidentment en els relats biogràfics o autobiogràfics de vegades a més de punt de vista també hi ha ficció, i de vegades més ficció que punt de vista o realitat. Però ara això, que hi ha biografies amb més ficció que una novel.la, deixem-ho estar, perquè seria un tema per aturar-s'hi sense presses i ara el tema és un altre.

Un altre text que m'ha agradat és el de la Soledad Puértolas, però en aquest cas em queda el dubte de si és autobiogràfic i, si ho és, fins a quin punt ho és (de la Soledad Puértolas no tinc les referències que ja tenia en el cas de l'Esther Tusquets). I m'adono que això m'afecta, la possibilitat que sigui o no autobiogràfic, és a dir, que si sabés "que és ficció" m'agradaria menys. Bé, deixo també aquest tema per a un altre dia.

Una altra cosa que pesco del llibre és la referència, a la introducció, que fa Laura Freixa a altres llibres, entre els quals esmenta "Paula", de la Isabel Allende, autobiogràfic i dedicat de manera especial a la malaltia de la seva filla Paula. Pensava demanar-lo a la biblioteca, però potser tocat per una mica de la màgia del món de la Isabel Allende, al cap de pocs dies trobo aquest llibre en una paradeta que un sense sostre ha muntat a la vorera del carrer, damunt d'unes estovalles. Em fa un bon preu, l'hi compro i els dos quedem contents.

He començat a llegir "Paula" i el que n'he llegit m'agrada, i això que per a mi la Isabel Allende no era una autora que m'atragués, amb tanta fantasia, màgia, barroquisme... Però aquest llibre sí que m'atrau, suposo que per això, perquè hi ha més autobiografia que fantasia (val a dir que quan hi ha pàgines amb un excés de descripcions i adjectius aquestes floritures i marrades me les salto, i busco on torna a reprendre "el relat").

De compres a Comarquinal

Ja vaig parlar de l'adquisició de la "Litúrgia de les hores". El dia que vaig anar a recollir el llibre, tenint en compte que anava a Vic em vaig ficar a la motxilla la novel.la "Laura a la ciutat dels sants", de Miquel Llor, publicada el 1931. La novel.la està ambientada (en tots els sentits, culturals, religiosos, geogràfics, climatològics...) a Vic, ocult amb el nom de Comarquinal.

Em costa trobar novel.les que m'enganxin, i aquesta és una de les que no m'enganxen: la començo, al cap de poc em miro una mica per sobre diferents parts del llibre, i de seguida tinc clar que no me la llegiré. El tren va a poc a poc i em ve més de gust mirar per la finestra.

M'agraden els trens que van a poc a poc, trigués més a arribar, tens més temps per badar (o per llegir, o por escriure). Als trens m'hi sento a gust. Avui, a més, mirar per la finestra té un doble atractiu, perquè vaig veient el mateix que veu la protagonista de la novel.la de Miquel Llor al principi del relat, quan va amb aquest tren, de Barcelona cap a Comarquinal, cap a Vic.

El que si llegeixo amb atenció és el petit pròleg d'aquesta edició (de la col.lecció d'Edicions 62 i La Caixa, de 1979). El firma Carme Arnau, i del que diu sobretot em sembla interessant això:

"L'any 1947 Llor publica "El somriure dels sants", continuació de "Laura a la ciutat dels sants", però principalment rectificació dels plantejaments crítics i agosarats d'aquesta darrera, possiblement per les pressions exteriors de les persones que hi intervingueren com a personatges del llibre i se n'havien sentit ferides. La novel.la ["El somriure dels sants"] s'adscriu, doncs, a uns valors morals tradicionals, que l'autor havia qüestionat anteriorment, amb força punyent [a "Laura a la ciutat dels sants", el 1931]." (1)

Abans la Carme Arnau ja ens ha dit:

"En el cas concret de Llor, home d'idees polítiques liberals i de caràcter pacífic i introvertit, la violència de la guerra va fer que els seus plantejaments ideològics canviessin radicalment, com ho demostren les obres que va escriure més endavant."

Fer-se gran és un repte que cadascú gestiona com pot. I si a sobre entremig et toca passar una guerra, i a més una postguerra sòrdida i repressora, el repte encara es complica més. I per tant, a l'hora de fer judicis (si és que hi ha d'haver una hora per a fer-los) és aconsellable procurar anar de puntetes.

--
(1) Els afegits entre claudàtors són meus; no sé si són necessaris però els he incorporat perquè el redactat d'aquest fragment em semblava que (potser) podia confondre.

La bufeta

Quan tens la bufeta plena i estàs al carrer el més urgent del món és trobar un lloc adient per poder fer un riu. Quan tens la necessitat imperiosa de pixar no has de reflexionar, has d'actuar: en un moment així ni Plató ni Aristòtil, ni Spinoza ni Kant, ni Foucault ni Wittgenstein, amb les seves infinites savieses, no et poden ajudar ni consolar. Perquè tots els teus pensaments es redueixen a només un pensament, a una necessitat imperiosa, del tot obsessiva: poder pixar. I ràpid, no sigui que acabis pixant-te al damunt! Aquesta hauria de ser la primera lliçó de qualsevol manual de filosofia.

Més temes religiosos

Fora de l'Església no hi ha salvació
https://holapronobis.blogspot.com.es/2017/12/fora-de-lesglesia-no-hi-ha-salvacio.html

Des de dalt de la trona
https://holapronobis.blogspot.com.es/2017/12/des-de-dalt-de-la-trona.html

Llei "contra la propaganda anticoncepcionista"
https://holapronobis.blogspot.com.es/2017/12/llei-contra-la-propaganda.html

Al voltant de les creences
https://holapronobis.blogspot.com.es/2017/12/al-voltant-de-les-creences.html