Amb bata i sabatilles

Des de lluny, veig una dona que surt de casa amb bata i sabatilles i que va cap als contenidors, a tirar-hi un parell de bosses. Després veig que no torna cap a casa, sinó que enfila en direcció contrària. Se'm fa estrany, anant com va amb bata i sabatilles.

Com que va en la mateixa direcció que jo, i jo camino una mica més lleuger, m'hi vaig acostant. Més a la vora d'ella, m'adono que no va amb bata i sabatilles, sinó amb un vestit ample i calçada amb sandàlies.

M'agrada la meva confusió: si no m'hi hagués acostat més, no me n'hauria adonat, i si després ho hagués comentat amb algú, li hauria dit, ben convençut, que aquella dona anava pel carrer amb bata i sabatilles. Ho hauria afirmat perquè n'hauria estat ben segur.

Per això són tan necessaris (no els hauríem d'estalviar) els "em sembla", "potser", etc., perquè encara que tinguem bona vista de vegades el cap s'inventa el que "veiem". I ho fa de manera molt convincent.

Tots els sentits són vulnerables, no només la vista: el cervell de vegades també s'inventa sons, paraules, músiques, olors...

Per sort, algunes vegades ens adonem de les confusions (perceptives), de les invencions (constructives), i això, aquesta consciència, si no som massa sobergs, ens hauria d'ajudar a ser més cautelosos, menys rotunds... i, en definitiva, a abaixar-nos una mica els fums.

Per dins del cap

Pel damunt del respatller del seient que tinc al davant veig la closca pelada del cap d'un home. Al no tenir cabells, m'és més fàcil divagar sobre el que de vegades m'agrada divagar en aquests casos.

Què passa a dins d'aquest cap? Quines inquietuds, esperances, alegries, tristeses, indignacions, ràbies, pors, indiferències o desconcerts hi ha? Com és que "existeixen" aquests sentiments i pensaments? Com és possible que uns espurnejos de neurones i uns moviments de substàncies químiques entre sinapsis puguin provocar tantes coses diferents i tan elaborades? Com és que a dins d'aquesta closca hi passen tantes coses? Com és que tot això en general funciona, en lloc de ser un caos absolut?

Conec una petita part de les respostes relatives al funcionament del cervell (dic petita part tenint en compte la meva condició de "profà en la matèria"). Conec poc, de manera que les meves possibilitats de comprensió són petites.

Però fins i tot si m'imagino que disposo d'uns grans coneixements (com els dels neuròlegs més competents), em costa imaginar que em servissin per canviar de manera de pensar: crec que seguiria tenint la mateixa sensació de no entendre res. Res de res.

I el cas és que aquesta sensació d'ignorància, d'immens desconcert, m'agrada i em fa sentir viu. Potser perquè m'obliga a estar atent i alhora a desconfiar de les fàcils il.lusions de coneixement. Unes il.lusions en les quals sé que, si no em mantinc en guàrdia, hi puc caure amb facilitat.

Unes il.lusions de certesa en què, tanmateix, i malgrat tot el que dic, segurament hi caic moltes més vegades de les que em penso.

Els llibres dolents

"Jo crec que, a tota persona que té l'absurda mania d'escriure, li és d'una gran utilitat de llegir llibres dolents." Josep Pla (1)

Pla té raó. O si més no, a mi, llegir o fullejar (sovint més el segon que el primer) llibres dolents, em serveix de manera indiscutible. Llibres dolents o mediocres, irrellevants, sigui pel contingut o pel continent (per com estan escrits o pel que diuen), o per les dues coses alhora.

És com si aquests llibres em diguessin, de vegades fins i tot com si em cridessin: "No badis, perquè si et despistes, si no ets autoexigent, pots acabar perpetrant 'artefactes literaris' abominables com aquest!".

Una altra cosa, és clar, és que després jo sàpiga actuar en conseqüència... perquè de la teoria a la pràctica sovint hi ha un bon tros.

En qualsevol cas, llegir el comentari de Pla m'ajuda a estar una mica més alerta.

--
(1) Notes del capvesprol. Edicions Destino, 1979 (p. 59)

Una carmelita

La meva primera parella tenia una tia monja carmelita descalça. Es deia Rosa, i en recordo alguna de les cartes que enviava a la meva parella, que també es deia Rosa. En les cartes també parlava de mi, i ens exhortava a què visquéssim "cristianament" (cosa impossible, perquè la seva neboda abans s'havia casat per l'Església amb un altre home). Eren unes cartes escrites amb lletra petita i línies juntes, unes cartes molt avorrides i pesades, que naturalment li enviava amb tota la seva bona voluntat. Llegint les cartes, a mi em feia la sensació que aquella tia monja "no era d'eixe món", a causa de la seva saturació de clausura i la seva desconnexió de la realitat exterior.

Aquella Rosa carmelita havia estat a dos convents. Del primer en va marxar, quan van decidir flexibilitzar una mica la clausura. Ella no compartia la necessitat d'aquella reforma, volia seguir amb la clausura estricta i la disciplina rigorosa, de manera que se'n va anar a un altre convent de carmelites que seguien vivint segons les normes antigues. Aquell canvi va suposar també un canvi climàtic notable, perquè el primer convent estava a la vora del mar, a Altea, mentre que el segon estava a Conca.

Pel que m'explicava llavors la meva companya, la seva tia era una dona amb un pensament molt rígid, però que d'altra banda estava molt a gust amb la vida que havia triat. Alguna vegada que ella l'havia anat a veure al monestir de Conca, després em deia que la veia contenta.

Ara aquesta monja carmelita té ja més de noranta anys, i segueix a Conca. Conserva el cap ben clar, es pot valdre bé per ella mateixa, i segueix contenta amb la seva vida de monja de rigorosa clausura.

Sobre salut mental

El mar
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/el-mar.html

Quan un fill et dinamita la vida
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/quan-un-fill-et-dinamita-la-vida.html

L'Obituari
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/lobituari.html

Ansietat i problemes del cor
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/ansietat-i-problemes-del-cor.html

La samarreta

Estic a punt de sortir de casa i la meva companya em diu: "Fa dies que portes aquesta samarreta, te l'hauries de canviar". I li dic que sí (en aquests casos sempre s'ha de dir que sí), que després, i alhora obro la porta i vaig marxant...

Quan torno ja me l'he canviat, duc una bonica samarreta de franges blanques i grises horitzontals (l'altra era tota blau marí). Li dic a ella: "Ho veus? Me n'he comprat una de nova, perquè estiguis contenta!" I ella em mira i no sap com mirar-me, perquè aquesta samarreta fa olor de suavitzant, i no de samarreta nova. I a més, ja sap que "mai" m'he comprat una samarreta (a mi l'olor de suavitzant no m'agrada, però si va "junt" amb una samarreta que et trobes al carrer, val la pena ser tolerant).

Aquest mateix dia, a més de "comprar-me" una samarreta també em "compro" una bossa amb pebrots, albergínies i cebes (suposo que algú que marxava de vacances ha tingut la gentilesa de deixar-ho al carrer). De manera que alguna estona potser farem una escalivada, o una samfaina.

Perdó, me n'oblidava: també arreplego una barra de pa, però això és ja tan habitual...

Figues

Vaig a veure uns coneguts. Viuen en una casa apartada. Hi vaig caminant, i abans d'arribar-hi veig una figuera. M'hi acosto, i veig que ja hi ha figues madures. En pessigo algunes, molt dolces, i després acabo d'arribar a la casa.

Saludo la mestressa, i li dic que he vist que ja hi ha figues madures a aquella figuera. Ella em diu que ja n'està al cas, que té la figuera controlada, que cada any, "a finals d'agost o principis de setembre", aquelles figues maduren.

És el 10 d'agost. Veig que no m'ha entès (és a dir, "que ja pot anar a collir figues"), de manera que li ho torno a dir. I em torna a contestar el mateix, que per descomptat la té controlada, "que ja sap que a finals d'agost...".

Em quedo bocabadat. De manera que li ho torno a dir, una altra vegada, a poc a poc, vocalitzant bé, ben clar: "Si ara vas a la figuera, podràs menjar figues madures".

A la tercera sembla que sí, que ho entén. Em mira de manera diferent, i em diu que alguna estona hi anirà, perquè li agraden molt les figues. Però no em sembla que m'ho digui molt convençuda, potser encara dubta entre seguir amb la seva idea, "la seva creença", o assumir que "la realitat" potser és una altra. Amb les idees fixes sovint passa això, que no és fàcil fer-les trontollar.

Tres dies després, molt lluny, en un entorn diferent. Camino per un parc urbà, per un camí pel qual cada dia hi passen centenars de persones. No exagero, centenars.

Al costat del camí hi ha una figuera; m'hi aturo i, fent alguns equilibris, estiro algunes branques i vaig collint algunes figues ben madures (si ningú les arreplega, les que caiguin se les menjaran els senglars al vespre; per descomptat, entre ells i jo, prefereixo ser jo qui se les mengi).

Passen algunes persones, algunes em miren, sense aturar-se. Passa una parella jove, els dos d'uns 25 anys, ben plantats. Ell li diu a ella, amb seguretat i suficiència, en veu prou alta com perquè no només la senti ella, sinó també jo: "Mira aquest home, està collint figues, però són ben verdes, encara falta dies perquè madurin!".

És veritat, però no són figues verdes, sinó "de les verdes", i les que cullo estan ben madures, dolcíssimes.

"Benaurats els saberuts i d'idees fixes, ja que així els passavolants que estan atents podran menjar-se les figues madures."

Amén.

Visita a l'Arxiu del Tribunal Militar Territorial de Barcelona

(temes familiars... i alhora no només familiars)
https://442m.blogspot.com/2019/08/visita-larxiu-del-tribunal-militar.html

Si ens mirem malament

Si ens mirem malament
ens veiem malament.
I llavors ens sentim malament.
Al revés també funciona:
nosaltres decidim.

Fa unes setmanes

Fa unes setmanes em sentia
adolorit, espantat, desanimat,
amb mal a les articulacions,
als budells, al pit, al cap.
Estava ben baldat,
com si m'hagués intoxicat
i alhora una piconadora
m'hagués passat pel damunt.
I avui, que només tinc
una mica de mal de cap
(una fotesa), em queixo.
Fins que m'aturo i em dic:
-Ruc, desmemoriat, desgraciat,
ja no recordes com estaves fa poc,
i el que llavors hauries donat
per estar com ara estàs?