El Ramon que ve de l'hort, porta un carretó ple de cebes i me n'ofereix unes quantes. Aprofito i li pregunto què sap de la Dolors, la propietària de l'hort, i em diu "que ja és fora". Com que és una resposta enigmàtica, fins i tot inquietant, li demano què vol dir. M'aclareix que la Dolors fa unes setmanes que viu a la capital, amb una cunyada, perquè al poble, últimament (vivia sola), es feia embolics.
Com que al Ramon, quan parla, de vegades no és fàcil d'entendre'l (no és tan gran com la Dolors, però també té un munt d'anys), després, quan em trobo una altra veïna l'aturo, i li pregunto què sap de la Dolors. I ella em diu: "Que no ho saps? Va caure, a casa, i es va fer un bon trau al cap, i van passar hores abans no la van trobar. Quan van entrar a casa seva, ella encara estava a terra, no s'havia pogut moure, i el toll de sang ja s'havia assecat". Em diu també que llavors la van dur a l'hospital, que s'hi va estar uns dies, fins que es va refer una mica, i que llavors la seva cunyada li va dir que no podia tornar al poble, que era massa perillós, que s'havia de quedar amb ella.
Més tard, trobo una altra veïna. Aquesta viu molt a la vora de la casa de la Dolors. Li dic que quan he preguntat per la Dolors me n'han donat dues versions en part diferents, i que a veure si ella em pot aclarir què ha passat exactament amb la Dolors.
Aquesta veïna em diu que tot és veritat. Que la Dolors feia temps que cada vegada es despistava més, i que un dia va caure i van trigar hores a trobar-la. I que després de passar per l'hospital va anar a casa de la cunyada, i que allí, des de llavors, cada dia, quan es lleva diu que ha d'anar al poble, a casa seva, "perquè hi té molta feina pendent". També m'explica, aquesta veïna, que a més de despistada i confosa últimament la Dolors s'havia anat abandonant bastant, que no es dutxava ni es canviava la roba, que feia mala olor, quan abans sempre havia sigut una dona molt curosa. Que de vegades ella mateixa li havia dit, ben dit, que s'hauria de rentar i canviar, i s'oferia per rentar-li la roba, i que la Dolors li deia que sí... i després sempre era que no.
Diu que d'aquesta manera van anar passant els dies, les setmanes, la Dolors cada vegada més deteriorada i abandonada, i que potser la caiguda ja va anar bé, potser, perquè va servir perquè així anés a viure finalment amb la cunyada, la qual feia temps que li ho deia. Aquesta cunyada no està tampoc per tirar coets, però té el cap ben clar i viu amb una filla, i la filla també estava d'acord que hi anés a viure la Dolors.
A la Dolors li tinc un afecte especial. Quan fa ja un munt d'anys, amb la meva parella de llavors, vam anar a viure al poble, hi vam arribar un dia d'hivern, ja ben de nit, i aquella mateixa nit ella es va presentar amb un cistell amb una ampolla d'oli, una barra de pa, patates, cebes i algunes coses més. Llavors la Dolors crec que s'acostava als seixanta anys, i ara, per tant, es deu acostar als cent. Dic "acostar" perquè si li preguntaves l'edat, sempre trobava la manera de no contestar-te.
