189

És el número del nínxol en el que estan enterrats els meus pares: el 189. Passo pel cementiri el dia de Tots Sants, no perquè tingui el costum de seguir aquesta tradició, sinó ben bé per casualitat, una casualitat irrellevant i que ara no ve al cas explicar.

La làpida està protegida per una porta de vidre amb un marc d'acer inoxidable. A dins, a més d'un rosari penjat d'un dels dos poms que té la làpida, hi ha tres pinyes petites, dos cards i dues espigues de blat. També una figureta de requetè (el meu pare va fer la Guerra Civil en una unitat de requetès) i un baix relleu en vidre d'una marededeu, una cosa petita però més aviat lletja que no sé qui la hi deu haver posat. La meva mare no ho crec, perquè tenia més bon gust. O ves a saber, perquè també és cert que els seus gustos, en aquest àmbit de la imatgeria religiosa, de vegades eren una mica carrinclons.

Dic que la meva mare podria haver-la posat o no perquè ella va morir uns anys després que el meu pare, i durant aquells anys que el va sobreviure anava molts dissabtes al cementiri. Potser el que ara hi ha ja hi era abans de morir ella, es va conservar quan la van enterrar, no ho recordo. El que és cert és que els cards, les pinyes i les espigues eren ben bé gustos seus, li agradaven molt. Per casa sempre en tenia: a més dels rams verds i frescos de tota mena de plantes que arreplegava durant les seves excursions i passejades (fets amb branques d'olivera, ginesta, llentiscle, heura, xuclamels...), dels rams de flors que de vegades comprava (no de flors cares, en general margarides o boixacs), també tenia rams secs de cards i d'espigues, no de blat o d'ordi, sinó de gramínies de les vores dels camins. I acompanyant els rams, també pinyes per tot el pis, posades de guarniment damunt d'una taula, o al costa de les diferents marededeus, o del Nen Jesús, o dels recordatoris del seu sant preferit, el Josemaría Escrivá de Balaguer...

Malgrat el vidre, a dins tot està una mica empolsegat i recremat del sol, que a partir del migdia hi toca. L'únic detall de vitalitat és, a la banda esquerra, més assolellada, una aranya d'aquestes de cos molt petit i potes desmesuradament primes i llargues, amb la seva teranyina que sembla un borra esclarissada, de fils de seda desordenats, res a veure amb aquestes teranyines tan geomètriques d'altres aranyes.

Com que no tinc la clau de la porta de vidre, no tinc la temptació de foragitar l'aranya i treure la teranyina. De fet, m'agrada així. Sempre m'han agradat, aquestes aranyes; de casa, si no s'agafen massa llibertats, tampoc les trec, ja m'hi estan bé. I m'agrada que ara aquesta estigui aquí, fent companyia a les despulles dels meus pares. És l'ésser viu que tenen més proper, i fidel, un dia rere l'altre amb ells. Perquè el que és els seus fills, crec que en general si que els tenim presents, però això d'anar al cementiri no ho tenim gaire per costum. O gens. Ja ho he dit, jo aquest cop hi he anat per casualitat, gairebé per equivocació

Sí, morim, i encara que ens oblidin (és només una qüestió de temps), la vida segueix, fins i tot en el petit espai entre la làpida i el vidre d'un nínxol...

Persona

Persona:
"Individu de l’espècie humana."
Tu i jo.
Però, i ell?
(com més lluny mirem,
més poc empàtica és la mirada...)

Els caquis dels avis

La casa dels meus avis materns tenia dos patis, el de la casa pròpiament dita, amb caminets i parterres, ple de plantes i flors de les que en tenia cura la meva àvia, i el pati de la fàbrica de teixits del meu avi que hi havia adossada a la casa; aquest segon pati estava en gran part empedrat.

Hi havia una petita porteta que comunicava els dos patis, una porta que no recordo que mai estigués tancada amb clau, de manera que podies passar d'un pati a l'altre sense dificultats.

Al mig del pati empedrat hi havia un caqui. Era un petit arbre de copa arrodonida i tronc prim; el recordo esclarissat, sense gaire ufana, només amb alguns caquis esparsos quan n'era el temps. No recordo haver-ne menjat mai cap, i els records que en tinc són de quan el meu avi ja era mort, la fàbrica potser ja no funcionava i a la casa hi vivia la meva àvia amb el meu tio i la seva família.

A l'hort urbà del meu avi patern també hi havia un caqui, aquest ben diferent. Era molt gran, ufanós, esplèndid. Era un arbre que cada any, sense fallar mai, es carregava de fruita. N'havia menjat molts, de caquis d'aquell arbre, dolços, sucosos, deliciosos.

Em fa gràcia, recordar aquells arbres. Un, escarransit, minso a l'hora de la collita, el de la casa dels meus avis materns, gent benestant, mudada, cultivada, amb un gran protagonisme social. I l'altre ufanós, carregat de fruita, el de l'hort urbà dels meus avís paterns, gent humil, senzilla, discreta.

El caqui de l'hort dels meus avis paterns "se'l va menjar el totxo", ja que un cop venut l'hort el comprador hi va fer pisos. De l'altre no sé què se n'ha fet.

El despenjador

Segons el diccionari de l'IEC un penjador és un "instrument, que serveix per a penjar-hi alguna cosa", i penjar és "fer aguantar (alguna cosa) per la seva part superior sense res que la sostingui per sota". Segons el mateix diccionari, despenjar és "fer cessar d’estar penjat". En canvi, despenjador no hi surt. Si que surt al Diccionari català-valelcià-balear: despenjador-ora, "instrument que serveix per a despenjar".

Hi ha penjadors que també serveixen per a despenjar? Sí. Què pot despenjar un penjador? Qualsevol cosa, per exemple, un abric, la tovallola, el que sigui que intentis penjar-hi. I aquesta és la gràcia, ho fa quan li dona la gana. Amb els penjadors d'abans, de contrastada eficiència, en general no hi havia el perill del despenjament arbitrari. Sobretot si es feia servir el penjador més eficient de tots, un bon clau clavat a la paret, la biga o la porta. En aquest cas, ni una bona ventada en despenjava el que hi haguessis penjat. Però l'eclosió del món del disseny, amb tots els seus progressos i les seves meravelles, ha fet possible aquesta nova generació de penjadors que despengen.

Ara a algunes cases hi ha penjadors en els que és impossible penjar-hi res ni un instant: per molt que ho intentis, veus com la peça de roba, tan bon punt la hi deixes, comença a lliscar lentament (o amb tota rapidesa), de manera que en un batre d'ulls ja la veus a terra. Tot evoluciona amb una gran rapidesa.

Entreteniments

Jo somric,
tu rius,
ell fa un riu.
Nosaltres fem un rierol,
vosaltres ens feu una foto
i ells, ves quines coses,
la miren a internet.

Injeccions

Fa uns mesos va morir el doctor Ferrer Pi, el pediatre de la família quan jo i els meus germans érem petits. El seu nom el primer que m'evoca és la paraula "injeccions", una paraula del tot associada a les seves visites: m'ha quedat la idea que el seu tractament de qualsevol malaltia consistia sempre en això, una bona tanda d'injeccions. Unes injeccions que ell receptava i després la meva mare ens punxava quan tocava, fent servir sempre la mateixa xeringa de vidre, prèviament esterilitzada junt amb l'agulla, en un cassó d'acer inoxidable que només tenia aquesta funció.

Tinc aquest record de la por a les injeccions, però no recordo episodis dels que jo en fos "la víctima". El que recordo és més aviat escenes que afectaven algun dels meus germans. De vegades he pensat que de la por a que me'n posessin alguna ja no em posava malalt...  Ves a saber, potser era una estratègia "psicosomàtica" del doctor Ferrer Pi: amb la por de les injeccions, estimular les nostres defenses i enfortir el nostre sistema immunitari. Això d'una banda i, d'una altra, enfortir el nostre caràcter, acostumar-nos a no queixar-nos si realment no estàvem malats de debò. Els meus pares tenien una gran confiança en el doctor Ferrer Pi, val a dir que ben fonamentada: érem molta mainada i havia vingut un munt de vegades a casa, de vegades a hores del tot intempestives.

L'altre record del doctor Ferrer Pi és el de les radiografies. Si en general només el vèiem quan algú estava malalt i ell venia a casa, de tant (no recordo amb quin periodicitat) ens portaven a la seva consulta perquè ens fes una revisió. I una de les proves rutinàries de la revisió, a més de la cullera a la boca per mirar-nos la gola i que a mi em feia venir vomitera, eren les radiografies del pit; recordo l'esgarrifança, la sensació de fragilitat i desprotecció, amb la pantalla glaçada contra el pit despullat. Eren temps en què les radiografies es feien de manera rutinària, i amb uns aparells que a més suposo que no devien passar massa controls, de manera que suposo que tots els germans de petits vam rebre unes bones dosis de radioactivitat.

Ves a saber, potser a algun dels germans aquelles sessions ens van immunitzar contra tot, i a algun altre potser li van desballestar alguna cosa de la que encara no se n'ha refet del tot. En qualsevol cas, més bé o més malament tots vam sobreviure a les injeccions i a les radiacions, i amb tanta colla com érem, això estadísticament ja és un bon resultat. De fet, si alguna vegada comento amb algú la pila de germans que som, és habitual que la pregunta que vingui a continuació sigui aquesta: "Tots vius?" Doncs sí, de moment sí.

L'Adela

Trobo l'Adela a la botiga. Deu tenir la meva edat, acostant-se als seixanta. Alhora que la veig, m'arriba la seva fortor, intensa, desagradable. Tota ella és un ruïna. El seu cos llargarut, xuclat i alhora amb el ventre inflat, la manera com va vestida, malgirbada, amb sabatilles pel carrer... A la cara, un intent de somriure, trist, com una ganyota. Havia estat una dona esvelta, presumida, independent, competent, però ja no en queda res.

Quan li arriba el torn, posa damunt del taulell, perquè li apuntin al compte, un paquet de cerveses i mig litre d'alcohol. I pregunta si demà tindran uns pastissets de no sé què. Aquest deu ser el seu règim, pastissets, cerveses, i aquest alcohol, amb el que ves a saber què en fa, perquè en teoria no és apte per al consum, només ho és per a usos higiènics.

L'Adela no és l'única persona alcohòlica del poble, però sí la més visible, la menys discreta. Per la pinta deixada, per la mirada perduda, pel caminar vacil.lant, arrossegant els peus... I perquè de tant en tant demana diners. Jo més aviat la defujo, poques vegades m'aturo a parlar amb ella, i quan ho faig, m'hi entretinc poc. No m'hi sento a gust. Tampoc m'hi sento comportant-me així, evitant-la: "m'incomoda la meva incomoditat". M'agradaria ser més compassiu, sé que és una persona molt desgraciada, a la deriva, incapaç de redreçar el rumb...

Pena, tristesa, rebuig, incomoditat, vergonya, tot això em genera.

La Rossin

Me la trobo esperant que es posi verd el semàfor. Feia potser cinc anys que l'havia vist per darrera vegada, un dia que em va convidar a dinar i que ens ho vam passar molt bé xerrant tota l'estona, recordant sobretot la meva mare, que havia mort uns dos anys abans, i amb la que havien estat molt amigues.

La saludo i no em reconeix. Però conserva la mirada viva de sempre i, quan li dic qui sóc, em recorda immediatament i està contenta, em fa un gran somriure. Té més de noranta anys, i va acompanyada d'una noia sud-americana, que em mira també mig somrient, però crec que alhora amb una mica de recel. És normal, perquè sé que la meva pinta, suposo que per a ella "mig d'indigent", no s'adiu amb la que deu estar acostumada a veure en l'entorn de la Rossin.

La Rossin va correctament vestida, però ni de bon tros de la manera impecable, elegantíssima, com havia vestit sempre. Això m'entristeix una mica, perquè alhora em recorda el meu pare, quan amb la demència senil ja força avançada sortíem a donar un tomb pel carrer. Anava correctament vestit, però com la Rossin, ni de bon tros tal com ell havia anat sempre, malgrat que la meva mare estigués al cas per tal que, sobretot al sortir al carrer, anés "com més ben arreglat millor". Però no era fàcil, perquè amb el cos encongit la roba ja no li queia tan bé, i a més anava sempre en sabatilles, també pel carrer. D'aquestes d'hivern, de roba gruixuda, perquè els seus peus ja no admetien cap altre calçat, tant perquè els tenia inflats com perquè amb el més petit refrec se li podien nafrar. Tal com ja havia passat més d'un cop.

La conversa amb la Rossin és breu, perquè la seva acompanyant l'estira discretament. Ens acomiadem. I veig com travessa el carrer, amb un caminar encara força àgil. Però també força estrany, curiós, com si fos un paper somogut pel vent que la seva acompanyant subjecta perquè no s'envoli. Donant també la sensació d'una gran fragilitat, com si en qualsevol moment es pogués desequilibrar i caure.

El meu pare al final tenia un caminar ben diferent, encarcarat, lent, cada cop més lent, amb el cap mig cot. Ell, que havia tingut sempre un caminar d'allò més enèrgic, decidit, "com si fos un legionari", fent ressonar les seves soles de cuir, amb la seva camisa i americana impecables, perfectament encorbatat, amb el cap alt, segur d'ell mateix. Però es va anar encongint, se li va anar quedant la mirada encantada... tot i que, de tant en tant, com la Rossin, encara somreia, quan potser trobava algú que encara recordava, o quan potser veia alguna cosa que, ves a saber per què, li feia gràcia. Després, més endavant, va arribar un dia que ja no el vaig veure somriure més.

Des de l'altra banda del carrer, per la vorera de l'altre costat veig com s'allunya la Rossin, i m'estic plantat, mirant-me-la, fins que al final la perdo de vista, immers en una estranya sensació de tendresa i tristesa.

Troballes - 2

Un recipient de plàstic, un cul de garrafa retallat, ara escurat i en el que abans algú hi havia posat menjar per als gats dels tombants. A sota, sembla que a tall d'estovalles, uns fulls de diari. Al full visible del damunt, la foto amb la cara somrient i un posat "interessant" d'un cantautor una mica conegut. A més de ser una mica conegut, resulta que conec molt el seu germà, amb el que hi mantinc una bona amistat, des de fa anys. De manera que, encuriosit, agafo les estovalles dels gats, per tal de donar-hi un cop d'ull.

La foto acompanya una entrevista de mitja pàgina. Parla de sensibilitat, d'espiritualitat, d'aprofundir en els sentiments, d'energia creadora, de justícia, de compromís social... El cas és que, gràcies al seu germà, també tinc "una versió en clau familiar" del germà artista una mica diferent. Un germà artista que, tot i tenir potser ja quaranta anys, tot i tenir uns pares ja molt grans i cada cop una mica més dependents i necessitats de l'ajuda dels fills, es segueix comportant com un nen petit, capriciós, voluble, pendent només de les seves necessitats, aportant "problemes en lloc de solucions" en l'àmbit familiar, preocupat sempre dels seus enamoraments i desenamoraments, ocupat amb els seus "importantíssims" projectes artístics, interessat al capdavall, única i exclusivament, pel seu melic. Això sí, mentre alhora fa cançons "amb lletres d'una gran sensibilitat", mentre fa grans discursos de grans paraules quan té l'ocasió de dir alguna cosa en públic...

De vegades n'hem parlat amb el seu germà. Coincidim: que pesades que són aquesta mena de persones... i que poc conscients són, del pesades que són. Aquest cop, però, les grans paraules han acabat a un lloc sembla que força adequat: d'improvisades estovalles del menjar per a uns gats del carrer.

Troballes

Hi ha gent que va pel carrer mirant els aparadors. A mi, en canvi, els ulls se me'n van cap a una altra banda. Una de les coses que normalment miro, a més de les pintes de la gent amb la que em vaig creuant, són els voltants dels contenidors d'escombraries, perquè l'experiència em diu que de tant en tant hi faig alguna bona troballa.

Per a mi una bona troballa ho és, per exemple, la de fa uns dies: una postal o felicitació que fa mig segle un nen va fer per a la seva mare, i que em fascina quan la trobo enmig d'altres papers, factures, llibres, mitjons, retalls de roba i alguns altres objectes escampats per la vorera d'un petit carrer poc transitat. Els llibres són novel.letes suposo que dolentes de lladres i serenos, d'autors que no em sonen de res, i no en faig cap cas.

M'entretinc tafanejant aquell revoltim de papers i robes, i gràcies a algunes dades dedueixo que l'autor del dibuix, quan el va fer l'any 1963, tenia nou anys, igual que jo. Cinc anys més tard aquest noi anava al "Colegio Nacional Uruguay", de Barcelona, i va aprovar el quart de batxillerat amb una nota mitja de 6,55 (a mi  aquell any em van suspendre).

Què se'n deu haver fet, d'aquell noi? És viu? Com és que aquests papers han acabat al carrer? Qui els ha llençat? I per què d'aquesta manera, deixant-los tirats a la vorera?

D'altra banda, troballes com aquesta em recorden l'efímer que és tot plegat i el destí que ens espera, a nosaltres i a tot allò que conforma el nostre món personal, i que sovint valorem tant. Sí, més aviat o més tard acabarem oblidats com aquesta felicitació. I les nostres coses igual, algun dia a dins d'un contenidor d'escombraries, i després convertides en fum a alguna incineradora de residus o compactades a algun abocador, entremig de tones de pudentes deixalles.

Ves quines coses, i tant importants que ens pensem que som... De tota manera, a  mi aquestes reflexions no m'amarguen el dia, més aviat em fan somriure: ser conscient de la brevetat de la vida i de la nostra insignificança i, alhora, ser capaç de gaudir el moment present, amb els diferents "prodigis i meravelles" que ens envolten...