11 de set. 2019
1714
"Disseny de pàgines web, posicionament en buscadors, màrqueting virtual, promoció en xarxes socials. Llarga experiència: a internet des del 1714."
9 de set. 2019
Sobre les cites (continuació)
Segueixo amb els comentaris sobre les cites de fa unes setmanes, ara en relació amb els idiomes. (1)
Dono per fet que si algú llegeix el que escric en català entén també perfectament el castellà. Per tant, des del punt de vista de la "comprensió lectora" de qui llegeix, incloure cites en castellà considero que no suposa afegir cap dificultat. Cosa que no passa al revés, si escrius en castellà i inclous cites en català (en aquest cas, considero que és obligat, o de sentit comú, si penses en qui ho llegirà, adjuntar la traducció al castellà).
Per tant, sobretot quan incorporo cites de textos literaris, com a norma mai les tradueixo. Fer-ho em semblaria del tot fora de lloc (la traducció sempre serà pitjor opció que l'original).
Si el text és un assaig, és diferent, va com va: de vegades no tradueixo la cita, i de vegades sí. No la tradueixo, sobretot, quan no em sembla fàcil la traducció, quan el sentit del text em sembla prou important com per a evitar qualsevol risc de desviació, quan em sembla que una altra persona ho podria fer diferent, o quan considero que no tinc la capacitat per fer una traducció que em satisfaci. Davant del dubte, abstenció.
Si el text en castellà que vull citar és ja una traducció d'un altre idioma, en general segueixo els mateixos criteris fins ara exposats: davant del risc que "retraduint" augmentin les possibilitats, eventualment, de distanciament del text en l'idioma original, em sembla millor no tocar res. Perquè a més, el meu desconeixement d'altres idiomes (a banda del català i castellà), és absolut, de manera que no puc fer comparacions amb l'original (si és el cas, improbable, que hi tingui accés).
He fet al principi la diferenciació entre text literari i assaig tot i que sé que la frontera és boirosa, ja que hi ha assajos d'un alt nivell literari, i obres de ficció que alhora són veritables assajos. En qualsevol cas, el criteri general, "la regla d'or", segueix sent la mateixa: davant del dubte, no traduir mai (en aquest context de textos en català en els quals insereixo una cita en castellà).
És obvi que hi ha gent que té altres criteris. Per exemple, gent que en un text en català o castellà inclou cites en altres idiomes (anglès, francès, alemany...), sense incorporar, "alhora", la traducció d'aquestes cites. Com si tothom conegués aquests idiomes.
Trobo que és una desconsideració cap a qui llegeix: se suposa que si s'incorpora una cita és perquè pugui ser entesa per tothom, no només "per alguns" (de vegades, fins i tot sembla que algunes d'aquestes cites s'incorporen principalment per presumir...).
--
(1) "Sobre les cites", 12/07/2019:
https://passavolant.blogspot.com/2019/07/sobre-les-cites.html
Dono per fet que si algú llegeix el que escric en català entén també perfectament el castellà. Per tant, des del punt de vista de la "comprensió lectora" de qui llegeix, incloure cites en castellà considero que no suposa afegir cap dificultat. Cosa que no passa al revés, si escrius en castellà i inclous cites en català (en aquest cas, considero que és obligat, o de sentit comú, si penses en qui ho llegirà, adjuntar la traducció al castellà).
Per tant, sobretot quan incorporo cites de textos literaris, com a norma mai les tradueixo. Fer-ho em semblaria del tot fora de lloc (la traducció sempre serà pitjor opció que l'original).
Si el text és un assaig, és diferent, va com va: de vegades no tradueixo la cita, i de vegades sí. No la tradueixo, sobretot, quan no em sembla fàcil la traducció, quan el sentit del text em sembla prou important com per a evitar qualsevol risc de desviació, quan em sembla que una altra persona ho podria fer diferent, o quan considero que no tinc la capacitat per fer una traducció que em satisfaci. Davant del dubte, abstenció.
Si el text en castellà que vull citar és ja una traducció d'un altre idioma, en general segueixo els mateixos criteris fins ara exposats: davant del risc que "retraduint" augmentin les possibilitats, eventualment, de distanciament del text en l'idioma original, em sembla millor no tocar res. Perquè a més, el meu desconeixement d'altres idiomes (a banda del català i castellà), és absolut, de manera que no puc fer comparacions amb l'original (si és el cas, improbable, que hi tingui accés).
He fet al principi la diferenciació entre text literari i assaig tot i que sé que la frontera és boirosa, ja que hi ha assajos d'un alt nivell literari, i obres de ficció que alhora són veritables assajos. En qualsevol cas, el criteri general, "la regla d'or", segueix sent la mateixa: davant del dubte, no traduir mai (en aquest context de textos en català en els quals insereixo una cita en castellà).
És obvi que hi ha gent que té altres criteris. Per exemple, gent que en un text en català o castellà inclou cites en altres idiomes (anglès, francès, alemany...), sense incorporar, "alhora", la traducció d'aquestes cites. Com si tothom conegués aquests idiomes.
Trobo que és una desconsideració cap a qui llegeix: se suposa que si s'incorpora una cita és perquè pugui ser entesa per tothom, no només "per alguns" (de vegades, fins i tot sembla que algunes d'aquestes cites s'incorporen principalment per presumir...).
--
(1) "Sobre les cites", 12/07/2019:
https://passavolant.blogspot.com/2019/07/sobre-les-cites.html
8 de set. 2019
La imatge de la imatge
Quan em llevo, abans de sortir de casa em poso el vestit de la meva imatge pública, de la meva coherència social. Perquè si sortís sense disfressa ningú no em reconeixeria:
-Qui és aquest?
Quan em llevo, abans de sortir de casa, abans de posar-me el vestit de la meva imatge social, em poso la roba interior de la meva coherència íntima. Ja que en cas contrari, sense aquesta roba interior, si em mirés al mirall potser no em reconeixeria:
-Qui sóc jo?
O potser sí que ho sabria, però potser no m'acceptaria. De manera que em cal una samarreta, un vestit, un pentinat, una colònia, un personatge. I un guió.
Quan em llevo, el primer que haig de fer és recordar-me qui haig de ser. De cara a mi, de cara als altres. I llavors vestir-me (pensaments, paraules, obres), de la forma apropiada. Perquè en cas contrari, ignorant-ho, i vestit potser de forma incoherent, jo em confondria. I tothom també es confondria. I tot seria un embolic.
Entre miratges i disfresses, vaig vivint.
-Qui és aquest?
Quan em llevo, abans de sortir de casa, abans de posar-me el vestit de la meva imatge social, em poso la roba interior de la meva coherència íntima. Ja que en cas contrari, sense aquesta roba interior, si em mirés al mirall potser no em reconeixeria:
-Qui sóc jo?
O potser sí que ho sabria, però potser no m'acceptaria. De manera que em cal una samarreta, un vestit, un pentinat, una colònia, un personatge. I un guió.
Quan em llevo, el primer que haig de fer és recordar-me qui haig de ser. De cara a mi, de cara als altres. I llavors vestir-me (pensaments, paraules, obres), de la forma apropiada. Perquè en cas contrari, ignorant-ho, i vestit potser de forma incoherent, jo em confondria. I tothom també es confondria. I tot seria un embolic.
Entre miratges i disfresses, vaig vivint.
5 de set. 2019
Sobre salut mental
Parenostres i samarretes
http://horitzontal.blogspot.com/2019/09/parenostres-i-samarretes.html
Gossos i persones
http://horitzontal.blogspot.com/2019/09/gossos-i-persones.html
Contra les normes i les convencions
http://horitzontal.blogspot.com/2019/09/contra-les-normes-i-les-convencions-el.html
http://horitzontal.blogspot.com/2019/09/parenostres-i-samarretes.html
Gossos i persones
http://horitzontal.blogspot.com/2019/09/gossos-i-persones.html
Contra les normes i les convencions
http://horitzontal.blogspot.com/2019/09/contra-les-normes-i-les-convencions-el.html
3 de set. 2019
30 d’ag. 2019
Amb bata i sabatilles
Des de lluny, veig una dona que surt de casa amb bata i sabatilles i que va cap als contenidors, a tirar-hi un parell de bosses. Després veig que no torna cap a casa, sinó que enfila en direcció contrària. Se'm fa estrany, anant com va amb bata i sabatilles.
Com que va en la mateixa direcció que jo, i jo camino una mica més lleuger, m'hi vaig acostant. Més a la vora d'ella, m'adono que no va amb bata i sabatilles, sinó amb un vestit ample i calçada amb sandàlies.
M'agrada la meva confusió: si no m'hi hagués acostat més, no me n'hauria adonat, i si després ho hagués comentat amb algú, li hauria dit, ben convençut, que aquella dona anava pel carrer amb bata i sabatilles. Ho hauria afirmat perquè n'hauria estat ben segur.
Per això són tan necessaris (no els hauríem d'estalviar) els "em sembla", "potser", etc., perquè encara que tinguem bona vista de vegades el cap s'inventa el que "veiem". I ho fa de manera molt convincent.
Tots els sentits són vulnerables, no només la vista: el cervell de vegades també s'inventa sons, paraules, músiques, olors...
Per sort, algunes vegades ens adonem de les confusions (perceptives), de les invencions (constructives), i això, aquesta consciència, si no som massa sobergs, ens hauria d'ajudar a ser més cautelosos, menys rotunds... i, en definitiva, a abaixar-nos una mica els fums.
Com que va en la mateixa direcció que jo, i jo camino una mica més lleuger, m'hi vaig acostant. Més a la vora d'ella, m'adono que no va amb bata i sabatilles, sinó amb un vestit ample i calçada amb sandàlies.
M'agrada la meva confusió: si no m'hi hagués acostat més, no me n'hauria adonat, i si després ho hagués comentat amb algú, li hauria dit, ben convençut, que aquella dona anava pel carrer amb bata i sabatilles. Ho hauria afirmat perquè n'hauria estat ben segur.
Per això són tan necessaris (no els hauríem d'estalviar) els "em sembla", "potser", etc., perquè encara que tinguem bona vista de vegades el cap s'inventa el que "veiem". I ho fa de manera molt convincent.
Tots els sentits són vulnerables, no només la vista: el cervell de vegades també s'inventa sons, paraules, músiques, olors...
Per sort, algunes vegades ens adonem de les confusions (perceptives), de les invencions (constructives), i això, aquesta consciència, si no som massa sobergs, ens hauria d'ajudar a ser més cautelosos, menys rotunds... i, en definitiva, a abaixar-nos una mica els fums.
28 d’ag. 2019
Per dins del cap
Pel damunt del respatller del seient que tinc al davant veig la closca pelada del cap d'un home. Al no tenir cabells, m'és més fàcil divagar sobre el que de vegades m'agrada divagar en aquests casos.
Què passa a dins d'aquest cap? Quines inquietuds, esperances, alegries, tristeses, indignacions, ràbies, pors, indiferències o desconcerts hi ha? Com és que "existeixen" aquests sentiments i pensaments? Com és possible que uns espurnejos de neurones i uns moviments de substàncies químiques entre sinapsis puguin provocar tantes coses diferents i tan elaborades? Com és que a dins d'aquesta closca hi passen tantes coses? Com és que tot això en general funciona, en lloc de ser un caos absolut?
Conec una petita part de les respostes relatives al funcionament del cervell (dic petita part tenint en compte la meva condició de "profà en la matèria"). Conec poc, de manera que les meves possibilitats de comprensió són petites.
Però fins i tot si m'imagino que disposo d'uns grans coneixements (com els dels neuròlegs més competents), em costa imaginar que em servissin per canviar de manera de pensar: crec que seguiria tenint la mateixa sensació de no entendre res. Res de res.
I el cas és que aquesta sensació d'ignorància, d'immens desconcert, m'agrada i em fa sentir viu. Potser perquè m'obliga a estar atent i alhora a desconfiar de les fàcils il.lusions de coneixement. Unes il.lusions en les quals sé que, si no em mantinc en guàrdia, hi puc caure amb facilitat.
Unes il.lusions de certesa en què, tanmateix, i malgrat tot el que dic, segurament hi caic moltes més vegades de les que em penso.
Què passa a dins d'aquest cap? Quines inquietuds, esperances, alegries, tristeses, indignacions, ràbies, pors, indiferències o desconcerts hi ha? Com és que "existeixen" aquests sentiments i pensaments? Com és possible que uns espurnejos de neurones i uns moviments de substàncies químiques entre sinapsis puguin provocar tantes coses diferents i tan elaborades? Com és que a dins d'aquesta closca hi passen tantes coses? Com és que tot això en general funciona, en lloc de ser un caos absolut?
Conec una petita part de les respostes relatives al funcionament del cervell (dic petita part tenint en compte la meva condició de "profà en la matèria"). Conec poc, de manera que les meves possibilitats de comprensió són petites.
Però fins i tot si m'imagino que disposo d'uns grans coneixements (com els dels neuròlegs més competents), em costa imaginar que em servissin per canviar de manera de pensar: crec que seguiria tenint la mateixa sensació de no entendre res. Res de res.
I el cas és que aquesta sensació d'ignorància, d'immens desconcert, m'agrada i em fa sentir viu. Potser perquè m'obliga a estar atent i alhora a desconfiar de les fàcils il.lusions de coneixement. Unes il.lusions en les quals sé que, si no em mantinc en guàrdia, hi puc caure amb facilitat.
Unes il.lusions de certesa en què, tanmateix, i malgrat tot el que dic, segurament hi caic moltes més vegades de les que em penso.
26 d’ag. 2019
Els llibres dolents
"Jo crec que, a tota persona que té l'absurda mania d'escriure, li és d'una gran utilitat de llegir llibres dolents." Josep Pla (1)
Pla té raó. O si més no, a mi, llegir o fullejar (sovint més el segon que el primer) llibres dolents, em serveix de manera indiscutible. Llibres dolents o mediocres, irrellevants, sigui pel contingut o pel continent (per com estan escrits o pel que diuen), o per les dues coses alhora.
És com si aquests llibres em diguessin, de vegades fins i tot com si em cridessin: "No badis, perquè si et despistes, si no ets autoexigent, pots acabar perpetrant 'artefactes literaris' abominables com aquest!".
Una altra cosa, és clar, és que després jo sàpiga actuar en conseqüència... perquè de la teoria a la pràctica sovint hi ha un bon tros.
En qualsevol cas, llegir el comentari de Pla m'ajuda a estar una mica més alerta.
--
(1) Notes del capvesprol. Edicions Destino, 1979 (p. 59)
Pla té raó. O si més no, a mi, llegir o fullejar (sovint més el segon que el primer) llibres dolents, em serveix de manera indiscutible. Llibres dolents o mediocres, irrellevants, sigui pel contingut o pel continent (per com estan escrits o pel que diuen), o per les dues coses alhora.
És com si aquests llibres em diguessin, de vegades fins i tot com si em cridessin: "No badis, perquè si et despistes, si no ets autoexigent, pots acabar perpetrant 'artefactes literaris' abominables com aquest!".
Una altra cosa, és clar, és que després jo sàpiga actuar en conseqüència... perquè de la teoria a la pràctica sovint hi ha un bon tros.
En qualsevol cas, llegir el comentari de Pla m'ajuda a estar una mica més alerta.
--
(1) Notes del capvesprol. Edicions Destino, 1979 (p. 59)
24 d’ag. 2019
Una carmelita
La meva primera parella tenia una tia monja carmelita descalça. Es deia Rosa, i en recordo alguna de les cartes que enviava a la meva parella, que també es deia Rosa. En les cartes també parlava de mi, i ens exhortava a què visquéssim "cristianament" (cosa impossible, perquè la seva neboda abans s'havia casat per l'Església amb un altre home). Eren unes cartes escrites amb lletra petita i línies juntes, unes cartes molt avorrides i pesades, que naturalment li enviava amb tota la seva bona voluntat. Llegint les cartes, a mi em feia la sensació que aquella tia monja "no era d'eixe món", a causa de la seva saturació de clausura i la seva desconnexió de la realitat exterior.
Aquella Rosa carmelita havia estat a dos convents. Del primer en va marxar, quan van decidir flexibilitzar una mica la clausura. Ella no compartia la necessitat d'aquella reforma, volia seguir amb la clausura estricta i la disciplina rigorosa, de manera que se'n va anar a un altre convent de carmelites que seguien vivint segons les normes antigues. Aquell canvi va suposar també un canvi climàtic notable, perquè el primer convent estava a la vora del mar, a Altea, mentre que el segon estava a Conca.
Pel que m'explicava llavors la meva companya, la seva tia era una dona amb un pensament molt rígid, però que d'altra banda estava molt a gust amb la vida que havia triat. Alguna vegada que ella l'havia anat a veure al monestir de Conca, després em deia que la veia contenta.
Ara aquesta monja carmelita té ja més de noranta anys, i segueix a Conca. Conserva el cap ben clar, es pot valdre bé per ella mateixa, i segueix contenta amb la seva vida de monja de rigorosa clausura.
22 d’ag. 2019
Sobre salut mental
El mar
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/el-mar.html
Quan un fill et dinamita la vida
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/quan-un-fill-et-dinamita-la-vida.html
L'Obituari
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/lobituari.html
Ansietat i problemes del cor
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/ansietat-i-problemes-del-cor.html
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/el-mar.html
Quan un fill et dinamita la vida
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/quan-un-fill-et-dinamita-la-vida.html
L'Obituari
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/lobituari.html
Ansietat i problemes del cor
http://horitzontal.blogspot.com/2019/08/ansietat-i-problemes-del-cor.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
