Benvolguda X

Des de fa uns mesos de tant en tant he anat parlant de la Marta. Una altra manera de parlar-ne és "per comparació". Per exemple, parlant de com gestiona una situació semblant, de mala salut, dolor i degradació, una altra persona. L'anomenaré X.

--------------------------

Benvolguda X. Fa temps ja et vaig dir que, amb la manera com enfrontaves els teus greus problemes de salut, no creia que jo fos la persona més adequada amb qui et convingués tractar. Sobretot, tenint en compte la meva manera de ser: la meva manera d'entendre la vida, d'acceptar que, quan arriba segons quin grau de deteriorament, té poc sentit seguir fent esforços per seguir existint. 

Però llavors tu em vas dir que ja t'anava bé la meva companyia, perquè tu pensaves igual que jo.

D'altra banda, de vegades també m'havies dit el contrari. M'ho havies dit després que jo t'hagués dit algun cop que l'únic que et podia dir tu no ho volies sentir. En aquests casos m'havies dit que dient-te això no t'ajudava. I a continuació ens havíem quedat els dos en silenci, els dos incòmodes.

Així han anat passant les setmanes, els mesos (els anys). Tu has anat empitjorant i, de manera bastant  incomprensible per a mi, segueixes fent tot el possible per negar el teu deteriorament inevitable, inaturable. Fins i tot ara, que ja tens una qualitat de vida bastant miserable, a causa de la poca autonomia que et queda i els dolors que suportes. És trist, però és així: tot és un desastre, i a més irreversible.

El resum és aquest: si avui ja estàs molt malament, demà encara estaràs pitjor. Disculpa que t'ho digui així, amb aquesta claredat. Qualsevol altre pensament són només fantasies, intents de no acceptar la realitat.

En aquest punt, per a mi tot això ja és massa absurd, massa desproporcionat. Aquesta batalla perduda, agònica, amb aquesta vida tan deplorable (si és que d'això se'n pot dir vida). Jo no sóc capaç de no dir-te això que et dic ara (perquè et tinc estima, i m'afecta la teva incapacitat d'acceptar la realitat: els teus dolors físics, els teus sofriments, la teva degradació, les teves dependències, la teva impossibilitat de millora...).

Soc incapaç de no dir-te el que penso, i sóc incapaç de seguir-te acompanyant en aquesta mena d'embogida desesperació. 

Ara ja no et dic, com abans, que no crec que sigui la persona més adequada per estar de tant en tant al teu costat. Ara et dic que no ho seré. Que no ho puc ser, que no hi veig cap sentit. Que aquesta etapa, pel que fa a mi, s'ha acabat. Perquè jo no puc, ni vull, seguir com fins ara.

M'agradaria ser capaç de dir-te això d'una manera més suau, però no sé com fer-ho. I ni tan sols sé si és possible... Potser aquesta manera és l'única possible, si és que vull ser sincer amb tu.

Una abraçada.

--------------------------

Però sé que aquesta carta o missatge que he escrit, dirigit a X, no l'hi enviaré. Perquè m'adono que en l'estat que està, segurament no té ni tan sols la capacitat d'entendre'l. Si el llegís, ella no hi veuria una explicació, sinó només una agressió. Per tant, no cal.

Saber viure de vegades és difícil. De vegades molt. Acceptar la nostra finitud costa, però ens és imprescindible. I quan ens apropem al final, hauríem de saber morir. Sense drames, amb una mica de serenitat i dignitat. 

La X, però, és una persona (com moltes altres) que no és capaç d'assumir la realitat de la finitud. Es revolta, es queixa, pateix, exigeix, acusa, nega... Fa temps que s'està degradant de manera greu, fa temps "que de mica en mica es va morint". Lentament, malament, rabiosa, desesperada. 

És molt trist.

(Durant mesos, anys, vaig veure regularment la X, gairebé cada setmana, a algun bar, a casa seva, a algun hospital. Vaig anar seguint el seu procés de degradació, la seva falta d'acceptació, les seves queixes. Ara fa unes quantes setmanes que no hi tinc cap contacte. L'última vegada que hi vaig parlar ella m'havia trucat per demanar-me una cosa que em va semblar del tot fora de lloc; suposo que va notar el meu desconcert, i que llavors devia pensar que jo "era una altra persona que també li fallava". De manera abrupta, em va penjar. Al cap d'uns dies li vaig trucar, i no em va contestar. Des d'aleshores ho he provat algun altre cop, amb el mateix resultat. La veritat és que ho trobo tot molt trist, però alhora també em sento alleujat d'haver-me quedat distanciat d'aquest horror o absurditat)

Les cendres

La Marta volia, un cop morta, d'una banda no ocasionar despeses i, d'una altra, fer un últim acte de "voluntariat" i que el seu cos servís perquè els estudiants de medicina poguessin fer pràctiques. Per això havia renovat el document de donació del seu cos a la ciència, un document que feia anys ja l'havia fet, però que llavors, com que vivia a un poblet de la comarca d'Osona, necessitava actualitzar.

Un cop ella morta, em vaig assabentar que al cementiri de Vic havien dedicat un espai per a les cendres de les persones que, com ella, havien donat el cos a la ciència (en el seu cas a la Universitat de Vic). L'espai s'anomena Jardins de Marie Curie.

Vaig pensar que m'agradaria anar-hi, i un dia em vaig decidir. És un espai cuidat, està en una ampliació que han fet al cementiri, i hi ha una placa que explica la funció d'aquest espai: "En memòria de qui ha donat el cos a la ciència. Darrere la mort hi ha una altra manera de viure" (la segona frase la veritat és que no l'acabo d'entendre...). 

Com que ja fa uns mesos que la Marta va morir, dono per fet que les seves cendres ja estan aquí. Crec que aquest espai del cementiri de Vic és una excepció, ja que a altres cementiris amb universitats de medecina a la seva comarca o província no tenen aquest tipus d'acords amb l'ajuntament, o amb els serveis funeraris corresponents.

D'altra banda, el que tinc entès és que en aquests casos, un cop feta efectiva la donació del cos (un cop recollit), ja no hi ha cap contacte amb els familiars, i el destí final dels cossos, després del seu ús per part dels estudiants, és ser enterrats, suposo que en una fosa comuna (incinerats o no, ignoro si sempre s'incineren).

Per què hi he anat? Suposo que pel mateix motiu que de vegades entro al cementiri on hi ha enterrats els meus pares; suposo que és una manera, o una excusa, per pensar en ells... D'altra banda, els cementiris sempre m'han agradat, aquestes ciutats dels morts, silencioses, peculiars. Són llocs molt tranquils, m'agrada passejar-hi. A més, és entendridor (i de vegades còmic), llegir algunes làpides, per exemple una que digui "No t'oblidarem mai", en una làpida potser de finals del segle XIX.

No hi he anat perquè pensés "que a la Marta li hauria agradat que ho fes", perquè sé que, convençuda com estava que després de la mort tot s'acaba, segur que li era indiferent, la possibilitat que un dia jo anés al cementiri, al lloc on hi hauria les seves cendres. Però també crec que, "quan encara vivia", sí que devia pensar que li agradava la idea de deixar bons records entre la gent més propera a ella. I al final jo vaig ser part, crec que part important, d'aquesta gent. D'ella en tinc molt bon record.

Bé, sigui com sigui, el cas és que he fet el viatge, he anat al cementiri, i m'ha agradat anar-hi. I a banda d'aquest fet i d'aquesta satisfacció, potser qualsevol altra cosa que en pugui dir, d'aquest dia, seria un afegit innecessari, prescindible, de manera que ho deixo aquí.

Dues pel.lícules

(més Guerra Civil)

https://senseseny.blogspot.com/2024/09/dues-pellicules.html

Simó S. (un interrogant)

Simó S.
https://senseseny.blogspot.com/2024/09/simo-s-una-hipotesi.html

Revolució, Guerra Civil, exili, camps de concentració
https://senseseny.blogspot.com/2024/09/revolucio-guerra-civil-exili-camps-de.html

Només avui

(sobre salut mental i addiccions)

https://horitzontal.blogspot.com/2024/09/nomes-avui.html

L'opció del sicari

El Joan Pintor torna a dir que es vol morir i no es vol morir, que sí i que no. Com que ja és un tema habitual, li dic que jo ho tinc ben pensat, i que si arriba un punt que la meva vida em cansa, que ja no m'agrada, i llavors no acabo de trobar una manera que em convenci per plegar, per morir-me, me n'aniré a Colòmbia, o a Mèxic, o al Congo, a algun país en el qual abundin els sicaris. I en contractaré un perquè em peli a mi.

-I si el pagues i després no et mata?

Mira-te'l, el Joan, pensa en tot! Però jo també, i li dic que li pagaria la meitat per endavant, i que l'altra meitat li diria que la duria a sobre el dia que em pelés, i que un cop feta la feina ell mateix ja se la cobraria. I que si no em pelava, el denunciaria per fals sicari, fraudulent i estafador.

Em surt així, sobre la marxa em passa pel cap aquesta ocurrència. Però després hi torno a pensar, i penso que potser és una opció que no hauria de descartar del tot. I és que si arriba un punt que la cosa (la vida) té mala pinta, ja està bé tenir pensat un pla B, i per si de cas també un pla C, i un D...

Ets el cunyat de l'Elisabet?

 (temes familiars, família sobrevinguda)

https://xocolataimelindros.blogspot.com/2024/09/ets-el-cunyat-de-lelisabet.html

Ja sé què et passa

(temes familiars)

https://442m.blogspot.com/2024/09/ja-se-que-et-passa.html

La Lorena, un altre cop

De vegades quan parlo d'algú li canvio el nom, sigui perquè em sembla més prudent, o de vegades fins i tot imprescindible (i llavors potser també canvio altres coses, les necessàries per dificultar la identificació de la persona). La Lorena és un d'aquests casos de nom canviat.

Fa temps vaig parlar de la Lorena, de la seva mala salut, una mala salut que arrossegava des de feia anys (cansament, estats enfebrats, cames pesades, mal a la ronyonada...), i en vaig tornar a parlar uns dos anys després, quan a la Lorena li van dir que tots els seus problemes li venien del fet que no menjava prou. I efectivament era així, perquè quan va començar a menjar més i millor, els seus mals i els seus esgotaments van anar marxant de mica en mica. (1)

Un dels problemes de la Lorena que llavors vaig comentar era una mena de "punyalades" al pit (sense causa aparent, episòdiques), en relació amb les quals ningú no havia sabut donar-li cap explicació. Més endavant, quan ja menjava bé i havia superat l'etapa dels mals i els cansaments, un dia, en un petit llibret sobre tècniques de relaxació, va trobar aquella explicació que li faltava. L'autor, gairebé de passada, esmentava un mal com el seu, i deia que era d'origen muscular, provocat per una contractura dels músculs de les costelles, a causa de la tensió acumulada. (2)

Era una explicació alleujadora, ja que descartava causes internes, i a més va resultar ser certa: la següent vegada que la Lorena va sentir una fiblada d'aquelles, va recordar el que deia el llibret, i fent-se massatges en aquella part del pit, i parant atenció per mirar de relaxar-la (tot de manera intuïtiva), el mal va anar minvant, i bastant ràpid. S'havia passat anys preocupada per la causa d'aquell mal intermitent, i l'explicació era tan senzilla com aquella, i el remei també. 

La primera vegada que havia sentit aquella mena de ganivetada, la més violenta de totes, es va espantar bastant, perquè va pensar que potser era una cosa greu. Però tot i pensar-ho, no va consultar res a cap metge, a mitges perquè hi confiava poc i també perquè li feia mandra anar-hi. La Lorena pensava com un metge d'una novel.la de l'Isabel Allende (un llibre que havia llegit de jove), un metge que deia que hi havia dos tipus de malalties: "les que es curen soles, i les que no tenen remei". Ella sabia que això no era veritat, però vivia "com si ho fos", perquè considerava que li facilitava la vida, ja que així podia despreocupar-se de la seva salut, quan tenia problemes. O potser no pensava tot això, però el cas és que anava vivint d'aquesta manera, amb aquesta despreocupació.

Ja vaig explicar que va ser amb motiu d'anar a veure un acupuntor, un home que practicava la medecina xinesa, que la Lorena va saber què li passava. Aquell home, després de mirar-li un moment la llengua, i prendre-li una estona els polsos d'ambdues mans, li va dir que no tenia energia, i que aquesta manca d'energia era la causa de tots els seus mals. I que el remei era menjar més, sobretot proteïnes. Abans d'aquella consulta, els últims anys la Lorena havia anat dues vegades al metge de capçalera (amb el seu rebuig als metges, aquelles dues consultes durant quatre anys ja li semblaven moltes), el qual li havia dit que el que li passava devia ser a causa de l'edat, i que potser li tocava assumir-ho.

Però tenia raó l'acupuntor, i el que li va dir era bastant de sentit comú: si no menjava adequadament, era normal que "sense gasolina" (i a sobre de poca qualitat, de baix octanatge), el vehicle no tirés. La Lorena reconeixia que havia sigut poc espavilada, pel fet d'haver arrossegat durant tants anys uns problemes de salut que hauria pogut evitar amb facilitat. Perquè a més, al llarg de la vida, ja havia tingut diferents avisos, de problemes de salut a causa de la seva deficient alimentació. De fet, els va començar a tenir tan bon punt es va emancipar, quan va deixar de tenir cada dia el plat a taula a casa dels pares i es va haver de preocupar ella de procurar-se el menjar. El primer avis d'aquest tipus ja va ser significatiu: mig any després de marxar de casa dels pares la Lorena es va posar molt malalta, a causa de la seva deficient i insuficient alimentació, i un metge li va dir que la seva malaltia (amb un nom que la Lorena ja no recorda, però que es manifestava amb febres elevades i una llaga a la gola), era una raresa; que havia sigut habitual durant la postguerra, a causa de la fam, però que llavors ja no n'hi havia casos. Vaja, que la Lorena havia fet una mena "de viatge a través del temps" fins a la postguerra...

Tot plegat era també una paradoxa. Perquè ella sempre havia considerat que el seu patrimoni més important era el seu cos, un cos resistent, en bon estat. Amb més motiu a partir del moment que es va emancipar, amb el tipus de vida que va començar a fer llavors, un tipus de vida que era impossible sense una bona salut, perquè era una vida en un entorn rural, física, sense comoditats, exigent. Però malgrat la consciència de la importància d'un cos saludable, i de l'opció de vida rural que havia fet, el cas és que la Lorena no es preocupava d'omplir de forma adequada "el dipòsit del combustible".

D'altra banda, la Lorena també s'ho mira d'una altra manera. Diu que la història és una mica més complexa, i que el fet d'haver viscut amb aquesta despreocupació ha tingut els seus avantatges. Diu que viure amb aquesta despreocupació, amb aquest deseiximent, li ha fet la vida més fàcil. I que el preu que de vegades ha pagat per haver viscut així en bona part queda compensat pel fet d'haver viscut com ha viscut. Diu que li costa imaginar-se haver viscut una altra vida, una vida en conjunt "més normal"; li agrada la que ha viscut, la manera com ha viscut.

La Lorena ara està contenta, perquè després d'anys d'arrossegar-se per la vida amb diferents molèsties físiques, ara es troba molt bé. Però diu que també sent una contradicció, perquè aquesta cura actual de la seva alimentació, aquest ocupar-se més d'ella mateixa, naturalment requereix més atenció i més recursos. I això no li agrada. Diu que de vegades n'està tipa, d'haver de pensar tant en ella mateixa, en les seves necessitats, i que potser algun dia se n'atiparà del tot i tornarà a la seva despreocupació d'abans. I que llavors, que passi el que passi. Ja que, al capdavall, diu que ja és bastant gran, que ja ha viscut molt.

Vaig parlar de la Lorena fa uns quatre anys, i fa un any i mig, i avui n'he tornat a parlar. La Lorena, tal com he dit al principi, de fet no es diu Lorena, i amb ella el canvi de nom no era una qüestió de prudència, ni de necessitat, sinó sobretot de mandra. Perquè la Lorena, aquesta Lorena tan poc espavilada, sóc jo. 

La primera vegada que vaig parlar "d'ella" no n'havia parlat amb ningú, d'aquests mals i cansaments. Ningú no sabia què em passava, i si algú em preguntava com em trobava, sempre deia el mateix: "La mar de bé!". Dissimulava tant com podia, i crec que ho feia força bé, a la vista dels resultats. 

Ara, com que he recuperat "un estat de salut raonable", ja no em preocupa explicar el que em va passar. Fins i tot em sembla bé fer-ho, per tal de posar de manifest el molt ruc que he arribat a ser al llarg de la meva vida. "El poc suc de cervell" que de vegades he tingut (tal com es deia en alguna de les contarelles mallorquines que va recollir Mossén Alcover). 

--
(1) La Lorena - desembre 2020
https://passavolant.blogspot.com/2020/12/la-lorena.html
La Lorena (continuació) - abril 2023
https://passavolant.blogspot.com/2023/04/la-lorena-continuacio.html

(2) Kenneth Hambly. Cómo vencer la tensión, Paza & Jannes, 1984 (p. 25)

Divagacions sobre els relats, la història i les històries

La història és un contenidor ple d'històries, cada una de les quals alhora és també un contenidor d'històries més petites, i així successivament...

A la vegada, com que els humans som de capacitats finites, a l'hora de construir un relat, dels infinits relats dels infinits contenidors que ens envolten només en podem seleccionar alguns. Un petit grapat. I aquest petit, ínfim grapat (cadascú el seu), que subjectivament triem, alhora el podem remenar i explicar de moltes maneres diferents. I llavors tant pot acabar sortint una botifarra d'ou com un fuet, o una fideuada, o un coet de Sant Joan.

El resultat, la constatació, la realitat, és aquesta: que la història és una rondalla o, més exactament, infinits milions de rondalles. Cosa que d'altra banda és irrellevant, intrascendent, ja que al capdavall tot és finit, i de les infinites rondalles possibles, d'infinites formes, colors i textures, al final no en quedarà cap vestigi, ni el més mínim, només un infinit forat negre de no res.

Malgrat tot això tan evident, tots ens encaparrem en defensar, si cal amb ungles i dents, el relat inventat que ens hem inventat. I així anem vivint, mentre no ens morim.