Fa temps que s'ha oblidat de somriure. Ella, que li era tan fàcil. I que ho feia tan bé, tan suaument, amb tanta dolcesa i discret encant.
Ara els dies passen enmig d'una boira de tristesa. De color gris apagat. I quan es trenca la monotonia, llavors encara és pitjor, desolador. Quan no està trista, està tristíssima, amb una tristesa tan pregona i intensa que llavors és com si del fons dels seus ulls en volgués emergir la desesperació i l'abatiment més absoluts. I no hi pots fer res, absolutament res, per a alleujar-la. Facis el que facis, diguis el que diguis, ella s'ofega en la seva tristesa, com un nàufrag en una mar hostil, sense que la puguis rescatar. Llavors només es pot esperar que passin aquests moments més dolorosos, que de mica en mica retorni al seu estat de tristesa habitual, més moderat, no tan insuportable, més apagat.
Fa uns vint-i-cinc anys tenia cura de la seva mare, malalta d'Alzheimer. Ara li ha tocat a ella. És possible, a més, que des d'aquells temps hagi viscut amb aquesta por, és possible... tots aquests anys pensant que potser arribaria aquest moment... que finalment ha arribat.
Es passa el dia asseguda a la cadira de rodes, subjectada amb un arnés perquè, deslligada, es decantaria i cauria. Quan fa bo s'està a l'eixida, al costat de les plantes que abans ella en tenia cura. De vegades et coneix, d'altres vegades sembla del tot absent. Tot i la poca mobilitat, les mans sempre les té inquietes: rebregant alguna revista o alguna bossa de plàstic, o de vegades agafant-te fort, molt fort, tant que gairebé et fa mal, estrenyent-te la mà o el braç gairebé amb fúria, si te'ls té agafats.
Els seus dies passen així: lligada, vestida, desvestida, rentada, eixugada, pentinada, peixada, alçada, acotxada... tot li han de fer. Ella l'únic que fa és estar trista.
26 de juny 2009
19 de juny 2009
El Jonàs de la Leocàdia - 2
Quan vaig a veure el Jonàs no hi arribo per la carretera, passo per un camí que fa drecera, polsegós, ressec, vorejat de fonolls, cards i gramínies de diferents menes, algunes oliveres abandonades, amb la brosta encongida, sobtada, esclarissada, també algun garrofer i algunes figueres de moro... el verd de les diferents plantes és més aviat glauc, enfarinat de pols i descolorit per la sequera.
No és un camí qualsevol. Amarat d'una sensació especial, em porta des de la meva vida quotidiana al món de la gent que ha perdut la seva llibertat, la llibertat física d'anar on vulgui i la mental de poder governar, amb més o menys encert, les pròpies sensacions, emocions i pensaments.
Fa uns trenta-cinc anys vaig anar per primer cop a un manicomi. Malgrat el pas del temps, són llocs que em continuen impressionant, potser fins i tot més que aquell primer cop. Entremig, moltes històries, algunes molt properes, de persones amb diferents malalties mentals, abocades a diferents fracassos vitals. Històries sovint de gent molt sola, castigada per la malaltia i alhora per l'oblit de parents i coneguts. O de gent acompanyada, però profundament isolada a causa de la gran incomprensió, o el cansament, de la gent que l'envolta. Persones de vegades aïllades enmig d'una estreta convivència (o coexistència), una mena de solitud potser encara més feixuga que l'altra.
No és un camí qualsevol. Amarat d'una sensació especial, em porta des de la meva vida quotidiana al món de la gent que ha perdut la seva llibertat, la llibertat física d'anar on vulgui i la mental de poder governar, amb més o menys encert, les pròpies sensacions, emocions i pensaments.
Fa uns trenta-cinc anys vaig anar per primer cop a un manicomi. Malgrat el pas del temps, són llocs que em continuen impressionant, potser fins i tot més que aquell primer cop. Entremig, moltes històries, algunes molt properes, de persones amb diferents malalties mentals, abocades a diferents fracassos vitals. Històries sovint de gent molt sola, castigada per la malaltia i alhora per l'oblit de parents i coneguts. O de gent acompanyada, però profundament isolada a causa de la gran incomprensió, o el cansament, de la gent que l'envolta. Persones de vegades aïllades enmig d'una estreta convivència (o coexistència), una mena de solitud potser encara més feixuga que l'altra.
El Jonàs de la Leocàdia
És alt, prim, escardalenc, tot ell xuclat, de la punta dels peus al capdamunt del cap, amb uns ulls inquiets, amb la mateixa inquietud de tota la seva persona fibrosa, sempre a punt per a iniciar una de les seves passejades plenes d'energia i vivacitat... que tanmateix no el poden portar enlloc, només a donar voltes i més voltes pels grans jardins, perquè els murs i les reixes que l'envolten són una frontera infranquejable: té cinquanta i alguns anys, i en fa quatre que està tancat a aquest manicomi.
Manicomi: el diccionari diu que és un "establiment dedicat a allotjar i, més modernament, a tractar de guarir els malalts mentals". Ara, amb aquest afany de rebatejar segons quins llocs i situacions, per tal que tot allò que s'associa al nom original no ens interpel.li amb incomoditat, d'aquests llocs ja no en diem manicomis; potser centres de salut, institucions terapèutiques (o algun altre nom acompanyat d'algun altre adjectiu que no tingui relació amb la paraula inicial, massa impregnada de continguts pejoratius...).
Amb una mata de cabells esborrifats i una barba esclarissada, quan algú li diu que sembla un Quixot, el Jonàs riu ensenyant les seves dents mig renegrides, descurades. Passa mesos sense que ningú el vagi a veure. S'hi hi ha resignat. S'ha adaptat a la seva triple condemna: la malaltia, la privació de llibertat, la solitud. Intueix que la vida l'ha aparcat a aquest lloc i amb els recursos que encara són al seu abast procura que la situació li sigui el més suportable possible. No ha tirat la tovallola, procura treure el màxim profit de les poques i petites llibertats que li queden.
Com la majoria dels interns, fuma sempre que pot. És la seva principal activitat, cosa que l'obliga a tenir ocupat el cap, de forma permanent, barrinat com aconseguir les provisions de tabac. És espavilat, i amb el seu estraperlo (vendre cigarrets als més desesperats per un euro, intentar obtenir paquets sencers a preu de cost a través d'algú que tingui permís per sortir, gestionant hàbilment amb aquest objectiu els contactes i les amistats), aconsegueix estar raonablement proveït de tabac. Entre els altres malalts té una certa posició, i es mira amb aires de superioritat aquells altres interns que, en situacions més precàries, s'han d'aconformar fumant les burilles que troben.
Potser no en sortirà mai més, d'aquest centre. No encaixa en el món, amb les normes de les persones lliures, i falten els recursos necessaris (o la voluntat de dedicar-los a aquest àmbit) perquè la gent com ell pugui disposar de l'ajuda, el seguiment i el control que caldria perquè pogués viure fora d'aquesta mena d'institucions. Unes institucions que, això sí, tot i les mancances que puguin arrossegar, per sort ja no tenen res a veure amb aquells llocs sinistres i realment terrorífics de fa temps (fins que al voltant dels anys seixanta del segle passat, lentament, es van començar a humanitzar una mica).
Manicomi: el diccionari diu que és un "establiment dedicat a allotjar i, més modernament, a tractar de guarir els malalts mentals". Ara, amb aquest afany de rebatejar segons quins llocs i situacions, per tal que tot allò que s'associa al nom original no ens interpel.li amb incomoditat, d'aquests llocs ja no en diem manicomis; potser centres de salut, institucions terapèutiques (o algun altre nom acompanyat d'algun altre adjectiu que no tingui relació amb la paraula inicial, massa impregnada de continguts pejoratius...).
Amb una mata de cabells esborrifats i una barba esclarissada, quan algú li diu que sembla un Quixot, el Jonàs riu ensenyant les seves dents mig renegrides, descurades. Passa mesos sense que ningú el vagi a veure. S'hi hi ha resignat. S'ha adaptat a la seva triple condemna: la malaltia, la privació de llibertat, la solitud. Intueix que la vida l'ha aparcat a aquest lloc i amb els recursos que encara són al seu abast procura que la situació li sigui el més suportable possible. No ha tirat la tovallola, procura treure el màxim profit de les poques i petites llibertats que li queden.
Com la majoria dels interns, fuma sempre que pot. És la seva principal activitat, cosa que l'obliga a tenir ocupat el cap, de forma permanent, barrinat com aconseguir les provisions de tabac. És espavilat, i amb el seu estraperlo (vendre cigarrets als més desesperats per un euro, intentar obtenir paquets sencers a preu de cost a través d'algú que tingui permís per sortir, gestionant hàbilment amb aquest objectiu els contactes i les amistats), aconsegueix estar raonablement proveït de tabac. Entre els altres malalts té una certa posició, i es mira amb aires de superioritat aquells altres interns que, en situacions més precàries, s'han d'aconformar fumant les burilles que troben.
Potser no en sortirà mai més, d'aquest centre. No encaixa en el món, amb les normes de les persones lliures, i falten els recursos necessaris (o la voluntat de dedicar-los a aquest àmbit) perquè la gent com ell pugui disposar de l'ajuda, el seguiment i el control que caldria perquè pogués viure fora d'aquesta mena d'institucions. Unes institucions que, això sí, tot i les mancances que puguin arrossegar, per sort ja no tenen res a veure amb aquells llocs sinistres i realment terrorífics de fa temps (fins que al voltant dels anys seixanta del segle passat, lentament, es van començar a humanitzar una mica).
1 de juny 2009
20 de maig 2009
L'alzina
Al cim d'aquell collet que coincidia amb la partió entre els aiguavessants de la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana hi havia una ufanosa alzina, esplèndida, immensa, solitària, que s'albirava de molt lluny estant i que servia per a ubicar aquell paratge de manera inconfusible.
Un dia, parlant amb el pagès que conreava aquelles terres solitàries, em va dir que estava pensant de tallar-la, ja que en sortiria un munt de llenya i si la venia en faria uns quants calerons. No m'ho vaig pensar ni un moment i, sense saber el valor que podria tenir la llenya d'aquella alzina (llavors la meva economia era molt precària, més que precària, pràcticament etèria, intangible), li vaig dir que si calia li comprava l'alzina, al preu de la llenya que pensava treure'n, però que no la tallés. Es va quedar una estona callat, mirant-se ara l'alzina, ara a mi, fins que al final em va dir que no em preocupés, que no la tallaria, que no calia que la hi comprés, que aquell hivern ja faria la llenya a una altra banda.
D'això ja fa potser trenta anys, i com que al cap de un parell o tres d'anys vaig marxar d'aquells tombants i d'ençà d'aleshores no hi he tornat més, de vegades m'he recordat de l'alzina, i he pensat si encara devia ser al capdamunt d'aquell collet. Fins avui, que se m'ha acudit mirar les pàgines d'internet de l'Institut Cartogràfic de Catalunya. A la foto aèria de la zona, ampliant-la, s'hi veu encara la gran capçada d'aquella l'alzina solitària, perfectament identificable. Ha estat una bonica sorpresa.
Un dia, parlant amb el pagès que conreava aquelles terres solitàries, em va dir que estava pensant de tallar-la, ja que en sortiria un munt de llenya i si la venia en faria uns quants calerons. No m'ho vaig pensar ni un moment i, sense saber el valor que podria tenir la llenya d'aquella alzina (llavors la meva economia era molt precària, més que precària, pràcticament etèria, intangible), li vaig dir que si calia li comprava l'alzina, al preu de la llenya que pensava treure'n, però que no la tallés. Es va quedar una estona callat, mirant-se ara l'alzina, ara a mi, fins que al final em va dir que no em preocupés, que no la tallaria, que no calia que la hi comprés, que aquell hivern ja faria la llenya a una altra banda.
D'això ja fa potser trenta anys, i com que al cap de un parell o tres d'anys vaig marxar d'aquells tombants i d'ençà d'aleshores no hi he tornat més, de vegades m'he recordat de l'alzina, i he pensat si encara devia ser al capdamunt d'aquell collet. Fins avui, que se m'ha acudit mirar les pàgines d'internet de l'Institut Cartogràfic de Catalunya. A la foto aèria de la zona, ampliant-la, s'hi veu encara la gran capçada d'aquella l'alzina solitària, perfectament identificable. Ha estat una bonica sorpresa.
19 de maig 2009
El Ramon - 2
El Ramon era molt creatiu, enginyós, brillant i llest, i alhora també molt narcisista, una combinació perillosa que, quan s'esqueia, el convertia en una persona capaç de fer mal, ja fos de manera subtil o oberta. Quan posava les seves grans capacitats al servei de contemplar-se ell mateix tot humiliant o menyspreant algú, es convertia en molt perillós.
Tanmateix, de forma insòlita (o potser ja és l'habitual en aquests casos), en alguna ocasió que a ell li havia calgut treure algun profit d'alguna persona que abans havia menyspreat, no havia dubtat en fer el que convingués per tal d'aconseguir-ho, oblidant aparentment la seva actitud despreciativa (en algun cas encara més curiós, fent només un parèntesi, reprenent més endavant el seu menyspreu amb tota la naturalitat del món, un cop aconseguit el seu objectiu).
Ser una persona brillant pot afavorir aquestes situacions perverses, pot permetre que malgrat la sobergueria i els eventuals menyspreus cap a altres persones aquestes no se sàpiguen distanciar de qui d'alguna manera alhora els sedueix i els degrada, afavorint així que, unes relacions que podríem qualificar de tòxiques, es perllonguin de manera racionalment incomprensible, perjudicant de forma notable els afectats.
Era una persona curiosa, el Ramon. De fet, el món és ple de persones ben curioses, perquè tots tenim les nostres curiositats particulars. El que està clar, això sí, és que, posats a triar, si es pot, més val fer una selecció interessada. Com el Ramon... però amb uns altres criteris. Per exemple, acostant-nos a les persones que encomanen alegria, bondat, tendresa, perquè a la vora d'aquestes persones la vida normalment és molt més agradable. I amb una mica de sort, fins i tot pot ser que ens encomanin una mica les seves virtuts, fent-nos també a nosaltres una mica millors.
Tanmateix, de forma insòlita (o potser ja és l'habitual en aquests casos), en alguna ocasió que a ell li havia calgut treure algun profit d'alguna persona que abans havia menyspreat, no havia dubtat en fer el que convingués per tal d'aconseguir-ho, oblidant aparentment la seva actitud despreciativa (en algun cas encara més curiós, fent només un parèntesi, reprenent més endavant el seu menyspreu amb tota la naturalitat del món, un cop aconseguit el seu objectiu).
Ser una persona brillant pot afavorir aquestes situacions perverses, pot permetre que malgrat la sobergueria i els eventuals menyspreus cap a altres persones aquestes no se sàpiguen distanciar de qui d'alguna manera alhora els sedueix i els degrada, afavorint així que, unes relacions que podríem qualificar de tòxiques, es perllonguin de manera racionalment incomprensible, perjudicant de forma notable els afectats.
Era una persona curiosa, el Ramon. De fet, el món és ple de persones ben curioses, perquè tots tenim les nostres curiositats particulars. El que està clar, això sí, és que, posats a triar, si es pot, més val fer una selecció interessada. Com el Ramon... però amb uns altres criteris. Per exemple, acostant-nos a les persones que encomanen alegria, bondat, tendresa, perquè a la vora d'aquestes persones la vida normalment és molt més agradable. I amb una mica de sort, fins i tot pot ser que ens encomanin una mica les seves virtuts, fent-nos també a nosaltres una mica millors.
El Ramon
Amb el Ramon vam compartir caminades per paratges meravellosos, vetllades inoblidables a la vora del foc amanides amb delicioses torrades i llargues converses, divertides o profundes segons els casos, però sempre gratificants. Durant uns anys, les seves passejades y les meves van coincidir en diferents cruïlles de les nostres vides.
Sempre ens vam tractar molt bé, amb franquesa, respecte i alegria. Tanmateix, jo de vegades sentia una mena d'incomoditat, que de bon principi no sabia com definir (o potser és que en el fons més aviat em feia mandra analitzar-la i afrontar-la, una certa por). Amb el pas del temps, aquella sensació incòmoda se'm va anar concretant, fent-se'm palès, no podent ignorar més, que allò que la causava era sobretot la forma com ell tractava algunes persones, aquelles que, segons el seu criteri, no assolien el nivell d'excel.lència que ell esperava de les seves coneixences, de les persones amb les que es relacionava. En aquests casos, de vegades podia arribar a ser molt dur, desagradable, fins i tot groller.
Algunes persones d'aquestes que en un moment donat podien patir el seu rebuig o menyspreu eren persones per les que jo sentia un gran afecte. O per les que potser no sentia cap afecte especial, però que considerava que eren mereixedores d'un mínim de consideració, la que tots ens mereixem, siguem qui siguem i com siguem. Aquesta actitud seva superba, quan es manifestava, cada cop m'incomodava més, fins i tot em feria (encara que jo no fos mai el destí de les seves fiblades), i va ser així com, de mica en mica, es van anar espaiant les nostres trobades.
Sempre ens vam tractar molt bé, amb franquesa, respecte i alegria. Tanmateix, jo de vegades sentia una mena d'incomoditat, que de bon principi no sabia com definir (o potser és que en el fons més aviat em feia mandra analitzar-la i afrontar-la, una certa por). Amb el pas del temps, aquella sensació incòmoda se'm va anar concretant, fent-se'm palès, no podent ignorar més, que allò que la causava era sobretot la forma com ell tractava algunes persones, aquelles que, segons el seu criteri, no assolien el nivell d'excel.lència que ell esperava de les seves coneixences, de les persones amb les que es relacionava. En aquests casos, de vegades podia arribar a ser molt dur, desagradable, fins i tot groller.
Algunes persones d'aquestes que en un moment donat podien patir el seu rebuig o menyspreu eren persones per les que jo sentia un gran afecte. O per les que potser no sentia cap afecte especial, però que considerava que eren mereixedores d'un mínim de consideració, la que tots ens mereixem, siguem qui siguem i com siguem. Aquesta actitud seva superba, quan es manifestava, cada cop m'incomodava més, fins i tot em feria (encara que jo no fos mai el destí de les seves fiblades), i va ser així com, de mica en mica, es van anar espaiant les nostres trobades.
11 de maig 2009
Relacions incòmodes
De vegades hi ha algunes persones de les que el record més agradable que en tens és de quan te'n vas distanciar, alliberant-te, per dir-ho d'alguna manera, d'aquella coneixença, de la seva proximitat. Gent amb la que vas ensopegar a alguna de les moltes cruïlles de la vida, adonant-te però que el contacte amb ella t'aportava més conflictes i desencisos que satisfaccions. Potser te'n vas adonar ja d'antuvi, o no, de vegades potser no ho vas veure clar fins al cap d'un temps, que el més terapèutic per a la teva salut era que te'n distanciessis, sense donar-hi massa voltes ni buscar-hi grans explicacions. Perquè amb el munt de gent que hi ha al món, a l'hora de relacionar-se amb algú (en l'àmbit que sigui, afectiu, laboral, cultural...), quan es pot més val triar les persones amb les que s'intueix o es constata que la relació pot ser fecunda i joiosa, i intentar defugir les que només generen incomoditat, incomprensió, tibantors o fins i tot patiments.
De vegades, a aquest punt de desitjar el distanciament d'algú també s'hi pot arribar amb gent amb la que potser vas compartir moments bonics, intensos, profunds, amb la que potser fins i tot en un moment donat hi vas arribar a teixir una bona amistat, a sentir un gran afecte, però que per les raons que fossin, després va créixer entremig una falta de complicitat, de sintonia, un allunyament que es va anar fent cada cop més obvi i tangible. I llavors, quan vas adonar-te que aquella situació era difícilment reversible, potser vas tenir la intuïció, l'encert, de no encaparrar-t'hi, de deixar que allò anés fent el seu curs, sense intentar forçar-ho, deixant que aquell distanciament s'anés dibuixant cada cop amb més claredat, alhora que els camins s'anaven separant.
Passejar per la vida té aquestes coses. L'emoció d'apropar-se a noves coneixences sovint va acompanyada de la modificació dels lligams establerts amb les coneixences anteriors, uns lligams que de vegades s'enforteixen i s'embelleixen, omplint la vida de serenitat, joia i plenitud, mentre que d'altres vegades potser es van decandint, es van esvaint, en ocasions fins arribar al punt de desaparèixer del tot. Això de vegades és una mica trist, i de vegades fins i tot ho és molt, de trist, i enyores aquelles complicitats i confiances que vas compartir amb algú.
Però no és sempre així, tal com dèiem en algunes ocasions aquest allunyament representa un meravellós alleujament, un autèntic regal: com quan un s'enamora, però en aquest cas de la llibertat, descobrint com n'és de meravellós el món i la vida sense el pes o la incomoditat en què s'havia convertit aquella relació.
De vegades, a aquest punt de desitjar el distanciament d'algú també s'hi pot arribar amb gent amb la que potser vas compartir moments bonics, intensos, profunds, amb la que potser fins i tot en un moment donat hi vas arribar a teixir una bona amistat, a sentir un gran afecte, però que per les raons que fossin, després va créixer entremig una falta de complicitat, de sintonia, un allunyament que es va anar fent cada cop més obvi i tangible. I llavors, quan vas adonar-te que aquella situació era difícilment reversible, potser vas tenir la intuïció, l'encert, de no encaparrar-t'hi, de deixar que allò anés fent el seu curs, sense intentar forçar-ho, deixant que aquell distanciament s'anés dibuixant cada cop amb més claredat, alhora que els camins s'anaven separant.
Passejar per la vida té aquestes coses. L'emoció d'apropar-se a noves coneixences sovint va acompanyada de la modificació dels lligams establerts amb les coneixences anteriors, uns lligams que de vegades s'enforteixen i s'embelleixen, omplint la vida de serenitat, joia i plenitud, mentre que d'altres vegades potser es van decandint, es van esvaint, en ocasions fins arribar al punt de desaparèixer del tot. Això de vegades és una mica trist, i de vegades fins i tot ho és molt, de trist, i enyores aquelles complicitats i confiances que vas compartir amb algú.
Però no és sempre així, tal com dèiem en algunes ocasions aquest allunyament representa un meravellós alleujament, un autèntic regal: com quan un s'enamora, però en aquest cas de la llibertat, descobrint com n'és de meravellós el món i la vida sense el pes o la incomoditat en què s'havia convertit aquella relació.
7 de maig 2009
Empremtes i petjades
La finestra desencaixada d'una casa abandonada, des de la que generacions de persones devien haver mirat, al matí, si faria un dia seré o boirós. Una gran estaca de ginebre clavada a terra, el darrer vestigi d'un antic galliner. Un marge de pedra seca en mig d'un bosc, gairebé invisible a causa de les grans argelagues, els arítjols, els llentiscles i uns pins potser ja centenaris, indicant que en temps remots allí algú hi havia conreat una feixa. Les roderes que van deixar les rodes ferrades dels carros damunt d'un tram de camí rocós. Vestigis més efímers com, al fons d'una cabanya esportellada, uns quants papers esgrogueïts pels anys, rebregats per les humitats i renegrits pels fongs. Una estampa d'un Sagrat Cor clavada en una biga, a la que li arriba, a través de la teulada foradada, un raig de sol. Una forquilla plena de verdet, restes d'una cassola o d'un càntir, que ves a saber la set de qui devia sadollar...
Passejant per la vida ens anem trobant les petjades i els rastres de la gent que ens ha precedit. Empremtes de tota mena, de vegades molt visibles, d'altres vegades gairebé imperceptibles, mig esborrades pel pas del temps.
Si passegem sense presses per la vida, qualsevol d'aquestes restes ens pot fer pensar en la gent que va viure en aquests indrets, que va fer servir aquests objectes, gent de la vida de la qual només en queden aquests vestigis. Unes restes que, segons la seva consistència, més o no tant de pressa s'aniran degradant, confonent amb l'entorn, fins que al final no en quedarà cap indici. Res de res.
Tot és efímer: venim del no res i, més aviat o més tard, el no res ho tornarà a engolir tot. Mentrestant, però, emociona contemplar el rastre que ha quedat dels que han passat per la vida abans que nosaltres...
Passejant per la vida ens anem trobant les petjades i els rastres de la gent que ens ha precedit. Empremtes de tota mena, de vegades molt visibles, d'altres vegades gairebé imperceptibles, mig esborrades pel pas del temps.
Si passegem sense presses per la vida, qualsevol d'aquestes restes ens pot fer pensar en la gent que va viure en aquests indrets, que va fer servir aquests objectes, gent de la vida de la qual només en queden aquests vestigis. Unes restes que, segons la seva consistència, més o no tant de pressa s'aniran degradant, confonent amb l'entorn, fins que al final no en quedarà cap indici. Res de res.
Tot és efímer: venim del no res i, més aviat o més tard, el no res ho tornarà a engolir tot. Mentrestant, però, emociona contemplar el rastre que ha quedat dels que han passat per la vida abans que nosaltres...
4 de maig 2009
El Ciscu - 2
El Ciscu de vegades amollava unes sentències tan profundes, exactes i redundants que semblava que hagués conegut en Francesc Pujols i el seu "quan cau, cau". Un dia, de la plaça estant, es mirava el balcó de casa, fet amb una gran llosa que, a causa dels anys, les pluges i els gels s'havia anat esfullant per sota, aprimant-se de forma visible i donant una sensació d'una creixent fragilitat. Se'l mirava amb la seva mirada pròpia d'aquelles ocasions, seriosa i alhora amb una espurna de riure als ulls, brandant de forma lleu i imperceptible el cap, en silenci, pensívol, fins que va dir cerimoniós, rematant la contemplació: "Mentre aguanti no caurà".
I llavors va fer el seu mig somriure trapella i, sense afegir-hi res més, se'n va anar amb el seu caminar pausat i una mica cansat, ajudant-se del seu llarg bastó d'avellaner rematat amb el ganxo amb el que, quan calia, pescava les ovelles per la pota del darrere. Com cada matí va marxar cap al corral, a aviar el bestiar, seguit del Moro, aquell gos que l'hivern passat, amb l'ajuda de lo Pepito, havien castrat perquè era massa fort i anava massa al seu aire: li van garrotar els collons mentre el tenien més o menys immobilitzat a terra, de la panxa en amunt embolicat fort amb un sac, perquè no mossegués mentre els sotmetien a aquella "intervenció"... Tot plegat perquè al capdavall gairebé no es notés la diferència: el Moro seguia anant bastant al seu aire, potser la diferència més gran va ser que, a partir de llavors, quan veia un sac, fugia com un esperitat.
I llavors va fer el seu mig somriure trapella i, sense afegir-hi res més, se'n va anar amb el seu caminar pausat i una mica cansat, ajudant-se del seu llarg bastó d'avellaner rematat amb el ganxo amb el que, quan calia, pescava les ovelles per la pota del darrere. Com cada matí va marxar cap al corral, a aviar el bestiar, seguit del Moro, aquell gos que l'hivern passat, amb l'ajuda de lo Pepito, havien castrat perquè era massa fort i anava massa al seu aire: li van garrotar els collons mentre el tenien més o menys immobilitzat a terra, de la panxa en amunt embolicat fort amb un sac, perquè no mossegués mentre els sotmetien a aquella "intervenció"... Tot plegat perquè al capdavall gairebé no es notés la diferència: el Moro seguia anant bastant al seu aire, potser la diferència més gran va ser que, a partir de llavors, quan veia un sac, fugia com un esperitat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
