Surto al carrer. Porto uns papers i uns llibres a la mà, me'ls fico a la motxilla i, despistat, provo d'agafar la bicicleta sense adonar-me que encara no l'he deslligat del fanal on l'havia deixat. Un home gran que tot just en aquell moment passa pel costat em diu, sorneguer i rialller: "Vigila, que amb tanta energia arrancaràs el fanal!". Em fa tanta gràcia la situació i l'acudit que se m'encomana la rialla i, després de deslligar la bicicleta, me'n vaig pedalant feliç i la mar de content.
--
Un indigent d'esquena, pixant contra la paret. Tatuat, pelut, la pell colrada, xuclat. Brut, amb aquella mena de brutícia greixosa i lluenta, amb solera, de setmanes o mesos. Vestit de negre, la roba mig esparracada. Quan acaba d'alleujar la bufeta es passa una bona estona remenant-se els pantalons i la samarreta, fins que sembla que queda d'acord amb el resultat. Llavors es gira, adopta un posat cerimoniós, estén els braços, amb les mans obertes i els palmells cap al cel, amb els ulls clucs. I comença a respirar de manera pausada i profunda, com si fes meditació.
--
Al costat d'un contenidor hi trobo una bossa amb un assortit de calçotets en bones condicions, nets, fins i tot amb olor de suavitzant. És una gran troballa: en aquest circuit de la roba que la gent no vol i per mandra de dur-la als punts de reciclatge la deixa al costat dels contenidors d'escombraries, no és difícil arreplegar samarretes, pantalons, jerseis, però uns calçotets, o uns mitjons, són peces molt escasses, excepcionals.
27 d’ag. 2009
21 d’ag. 2009
El Ciscu - 4
Cada matí el Ciscu es rentava la cara i les mans fent servir la palangana esmaltada, aguantada damunt d'uns senzills i allargats tres peus, rematats per un mirall ovalat i amb una mitja anella lateral per a penjar-hi la tovallola. De tant en tant també s'afaitava, sobretot si pensava que durant el dia havia d'aparèixer algú per aquells tombants apartats i solitaris.
L'aigua que havia de fer servir la tenia en una gerra de llautó. Era una gerra cònica, d'uns dos o tres litres de capacitat, amb la base ampla i la part superior estreta, amb un bec elegant i una nansa a la part oposada, fina, ondulada. La gerra de llautó l'omplia amb l'aigua d'una gerra de terrissa, una peça més gran, d'uns vuit litres de cabuda, amb dues sòlides nanses a banda i banda de la part de dalt. Era afusada per la part inferior, per tal de poder-la col.locar en un dels forats del "banc de les gerres", o "dels càntirs", com també anomenaven per aquells voltants aquesta mena de mobiliari.
Així com la gerra de llautó era molt lleugera, la de terrissa era ben feixuga: buida gairebé pesava tant com l'aigua que hi cabia. Amb aquella mena d'àmfora de mal remenar, pensada per a dur-la a bast d'animal, anàvem a peu a buscar aigua a la font, als afores del poble, a uns dos-cents metres cap a la obaga, part dels qual de tornada eren de pujada. Era un exercici una mica absurd, perquè llavors ja hi havia garrafes de plàstic, i el trajecte el podríem haver fet una mica més descansadament. Però a ell li agradaven les gerres de terrissa. I tant l'aigua de beure, de cuinar com la de la higiene personal la traginàvem d'aquesta manera, les temporades que ell tenia el ramat al poble i fèiem vida en comú.
Sort que érem estalviadors i que d'aigua en gastàvem poca. Ell només es rentava la cara, el coll i les mans. Això cada dia, però res més. De roba sempre anava curós. Quan venia el seu fill li portava roba neta i s'enduia la bruta, de manera que sempre tenia mudes en condicions. No donava mai la sensació d'abandonament, al contrari.
Jo, quan no feia massa fred, em rentava al safareig del costat de la font, on també hi rentava la roba. De forma una mica irregular, perquè a l'hivern de vegades es glaçava el safareig, i llavors no sempre venia de gust fer heroïcitats i proeses. Amb més raó tenint en compte que quan els dies eren més curts i el sol passava baix a la font no n'hi arribava ni un raig en tot el dia.
L'aigua que havia de fer servir la tenia en una gerra de llautó. Era una gerra cònica, d'uns dos o tres litres de capacitat, amb la base ampla i la part superior estreta, amb un bec elegant i una nansa a la part oposada, fina, ondulada. La gerra de llautó l'omplia amb l'aigua d'una gerra de terrissa, una peça més gran, d'uns vuit litres de cabuda, amb dues sòlides nanses a banda i banda de la part de dalt. Era afusada per la part inferior, per tal de poder-la col.locar en un dels forats del "banc de les gerres", o "dels càntirs", com també anomenaven per aquells voltants aquesta mena de mobiliari.
Així com la gerra de llautó era molt lleugera, la de terrissa era ben feixuga: buida gairebé pesava tant com l'aigua que hi cabia. Amb aquella mena d'àmfora de mal remenar, pensada per a dur-la a bast d'animal, anàvem a peu a buscar aigua a la font, als afores del poble, a uns dos-cents metres cap a la obaga, part dels qual de tornada eren de pujada. Era un exercici una mica absurd, perquè llavors ja hi havia garrafes de plàstic, i el trajecte el podríem haver fet una mica més descansadament. Però a ell li agradaven les gerres de terrissa. I tant l'aigua de beure, de cuinar com la de la higiene personal la traginàvem d'aquesta manera, les temporades que ell tenia el ramat al poble i fèiem vida en comú.
Sort que érem estalviadors i que d'aigua en gastàvem poca. Ell només es rentava la cara, el coll i les mans. Això cada dia, però res més. De roba sempre anava curós. Quan venia el seu fill li portava roba neta i s'enduia la bruta, de manera que sempre tenia mudes en condicions. No donava mai la sensació d'abandonament, al contrari.
Jo, quan no feia massa fred, em rentava al safareig del costat de la font, on també hi rentava la roba. De forma una mica irregular, perquè a l'hivern de vegades es glaçava el safareig, i llavors no sempre venia de gust fer heroïcitats i proeses. Amb més raó tenint en compte que quan els dies eren més curts i el sol passava baix a la font no n'hi arribava ni un raig en tot el dia.
19 d’ag. 2009
Olors -2
Un pet en un solitari i gran espai obert, o en un concorregut i petit espai. Al cim d'una carena o a dins d'un ascensor.
La brutícia i les males olors són relatives, no es pot establir un llindar objectiu per a diferenciar clarament el que es pot considerar netedat i el que es pot considerar brutícia. Depèn de molts factors, dels moments històrics, dels tipus de vida, de la feina, de la cultura, del accés a l'aigua i al sabó, de l'educació... I cosa també molt important, dels espais oberts o tancats on es visqui, perquè són elements determinants. No es pot intentar establir cap regle ni mesura mínimament objectiva sense tenir en compte aquesta variable fonamental de l'espai. Com més oberts són els espais, la tolerància a les presumptes males olors és més gran, augmenta: han de ser molt més intenses, abans d'arribar a ser molestes, en comparació a les que es poden detectar amb facilitat en un espai tancat, de manera especial si aquest espai a més de tancat és petit.
La cultura urbana moderna, cada vegada més uniforme, com més va deixa menys lloc per a aquesta mena de reflexions. L'obsessió per la higiene, l'assimilació d'aquesta higiene a qualsevol olor de sabó o de perfum (per intenses i ofensives que siguin, que de vegades ho són), és una mena de nova religió, un dogma revelat, una doctrina integrista que no admet gairebé cap controvèrsia: qüestionar-la, plantejar-li la més mínima objecció, et converteix de manera automàtica en una mena de porquet ideològic, mentalment brut, desfasat, antiquat, fora de la nova realitat higienista i asèptica.
Tot i reconèixer les innegables aportacions i avantatges de la higiene moderna (perquè tampoc es tracta de reivindicar l'olor de la suor confitada després de dies o setmanes de no rentar-se ni canviar-se la roba), de vegades potser se'n fa un gra massa, amb aquesta dèria de, o be "no fer olor de res", o be fer olor de patxuli, roses, menta, maduixa, xiclet o ves a saber què. Perquè avui, una olor "socialment acceptable" pot ser molt intensa i agressiva, això sí, sempre que no tingui la més mínima relació amb l'olor del cos, per lleu i subtil que aquesta olor corporal pugui ser. Per exemple, la gent està encantada amb aquesta mena de productes de "bones olors", per a "ambientar" els habitatges, quan de fet son un veritable càstig per a qualsevol persona que tingui unes cèl.lules olfactives i una sensibilitat general més o menys en bon estat.
La brutícia i les males olors són relatives, no es pot establir un llindar objectiu per a diferenciar clarament el que es pot considerar netedat i el que es pot considerar brutícia. Depèn de molts factors, dels moments històrics, dels tipus de vida, de la feina, de la cultura, del accés a l'aigua i al sabó, de l'educació... I cosa també molt important, dels espais oberts o tancats on es visqui, perquè són elements determinants. No es pot intentar establir cap regle ni mesura mínimament objectiva sense tenir en compte aquesta variable fonamental de l'espai. Com més oberts són els espais, la tolerància a les presumptes males olors és més gran, augmenta: han de ser molt més intenses, abans d'arribar a ser molestes, en comparació a les que es poden detectar amb facilitat en un espai tancat, de manera especial si aquest espai a més de tancat és petit.
La cultura urbana moderna, cada vegada més uniforme, com més va deixa menys lloc per a aquesta mena de reflexions. L'obsessió per la higiene, l'assimilació d'aquesta higiene a qualsevol olor de sabó o de perfum (per intenses i ofensives que siguin, que de vegades ho són), és una mena de nova religió, un dogma revelat, una doctrina integrista que no admet gairebé cap controvèrsia: qüestionar-la, plantejar-li la més mínima objecció, et converteix de manera automàtica en una mena de porquet ideològic, mentalment brut, desfasat, antiquat, fora de la nova realitat higienista i asèptica.
Tot i reconèixer les innegables aportacions i avantatges de la higiene moderna (perquè tampoc es tracta de reivindicar l'olor de la suor confitada després de dies o setmanes de no rentar-se ni canviar-se la roba), de vegades potser se'n fa un gra massa, amb aquesta dèria de, o be "no fer olor de res", o be fer olor de patxuli, roses, menta, maduixa, xiclet o ves a saber què. Perquè avui, una olor "socialment acceptable" pot ser molt intensa i agressiva, això sí, sempre que no tingui la més mínima relació amb l'olor del cos, per lleu i subtil que aquesta olor corporal pugui ser. Per exemple, la gent està encantada amb aquesta mena de productes de "bones olors", per a "ambientar" els habitatges, quan de fet son un veritable càstig per a qualsevol persona que tingui unes cèl.lules olfactives i una sensibilitat general més o menys en bon estat.
18 d’ag. 2009
Olors
Abans a pagès les cases estaven molt ventilades. En general de forma involuntària, perquè les portes i finestres no ajustaven massa i acostumaven a tancar més aviat malament. Això era un inconvenient relatiu, ja que també era en part necessari: per tal que tirés el foc a terra i no fes fum, calia que l'aire circulés amb facilitat, fos l'època de l'any que fos. Si al mig de l'hivern, nevant o glaçant, calia deixar la porta oberta, s'hi deixava, ja que si no el fum, sobretot si el tiratge era més aviat precari (cosa habitual), t'ofegava. El foc t'escalfava, això sí, la part del davant del cos, però l'esquena se't glaçava, si no havies pres la precaució d'abrigar-te-la amb un bon jec.
Per això en aquella comarca l'habitació del foc a terra en general era petita, amb un banc a cada banda del foc, fixats contra les parets laterals, de manera que l'esquena et quedés protegida mentre el corrent d'aire et passava pel davant. A d'altres comarques, amb habitacions més grans, el que s'estilava era els escons, aquests bancs més aparatosos, completament tapats pel darrera, des dels peus fins al cap, precisament per a protegir les esquenes, fos on fos de l'habitació on els posessis.
A més, a les cases es convivia amb el bestiar: les mules, l'aviram, els conills, els porcs, les cabres, les ovelles... amb els seus respectius pixums, cagallons i gallinasses. I encara calia afegir-hi, sovint, la femta humana a un racó del corral, barrejada amb la cendra del foc i la palla dels jaços, per tal que s'anés confitant i anés fent un bon adob.
En aquelles cases en les que els corrents d'aire formaven part de la vida quotidiana i en les que hi havia tantes olors intenses fent-se la competència les unes a les altres costava que s'arribés a fer molesta l'olor de les americanes i els pantalons de vellut, fets servir durant mesos sense rentar-se, de les camises i samarretes "allargades" durant setmanes... i els calçotets i els mitjons uns quants dies.
No és que aquella forma de vida fos un món de brutícia i pestilència, encara que des de la llunyania urbana i higienista ho pugui semblar. Senzillament, era un altre món, un món diferent.
Per això en aquella comarca l'habitació del foc a terra en general era petita, amb un banc a cada banda del foc, fixats contra les parets laterals, de manera que l'esquena et quedés protegida mentre el corrent d'aire et passava pel davant. A d'altres comarques, amb habitacions més grans, el que s'estilava era els escons, aquests bancs més aparatosos, completament tapats pel darrera, des dels peus fins al cap, precisament per a protegir les esquenes, fos on fos de l'habitació on els posessis.
A més, a les cases es convivia amb el bestiar: les mules, l'aviram, els conills, els porcs, les cabres, les ovelles... amb els seus respectius pixums, cagallons i gallinasses. I encara calia afegir-hi, sovint, la femta humana a un racó del corral, barrejada amb la cendra del foc i la palla dels jaços, per tal que s'anés confitant i anés fent un bon adob.
En aquelles cases en les que els corrents d'aire formaven part de la vida quotidiana i en les que hi havia tantes olors intenses fent-se la competència les unes a les altres costava que s'arribés a fer molesta l'olor de les americanes i els pantalons de vellut, fets servir durant mesos sense rentar-se, de les camises i samarretes "allargades" durant setmanes... i els calçotets i els mitjons uns quants dies.
No és que aquella forma de vida fos un món de brutícia i pestilència, encara que des de la llunyania urbana i higienista ho pugui semblar. Senzillament, era un altre món, un món diferent.
16 d’ag. 2009
El Ciscu - 3
Un dia amb el Ciscu vam anar a veure el pis que el seu fill i la seva jove s'acabaven de comprar. De moment no tenien la intenció d'anar-hi a viure de forma regular, seguirien vivint al poble. L'havien comprat pensant en que els podria anar bé per a facilitar l'escolarització dels fills, els nets del Ciscu. I pensant també en el Ciscu, de cara a un futur no gaire llunyà, ja que començava a tenir una bona pila d'anys.
Un cop a dalt del pis, tot just oberta la porta el fill ens va deixar, perquè tenia algunes gestions per a fer. Vam quedar que al cap d'una estona ens trobaríem al carrer. El pis estava encara ben buit. Era més aviat petit, sobretot comparat amb la gran casa del poble on llavors vivien, un poble mig abandonat, on només hi quedaven tres o quatre famílies, de les potser quaranta que temps enrere hi havien viscut.
Totes les finestres del pis estaven tancades, però amb les persianes alçades: hi havia claror però no hi havia la més mínima ventilació. I el Ciscu es va tirar un pet. Un pet més, perquè sempre se n'havia tirat i mai hi havia patit. Al contrari, allò l'alleujava, que és el que s'escau en relació a una necessitat biològica com aquesta, tan natural i en general de mal controlar, sobretot quan no s'ha tingut mai cap interès en sotmetre-la a cap mena de disciplina.
Però aquell pet no tenia res a veure amb els milers i milers de pets anteriors. Engabiat en l'espai tancat i sense ventilar del pis, el seu impacte acústic i, sobretot, la seva difusió olfactiva, van causar uns grans efectes, podríem dir que espectaculars. Davant d'aquelles conseqüències inesperades, el Ciscu va posar una cara alhora de sorpresa i d'esfereïment, m'imagino jo que pensant en el difícil i incòmode que podia arribar a ser sobreviure en un pis com aquell, petit i hermètic, quan el curs natural de la vida, privat ja ell de poder treballar, fes que acabés vivint allí.
El problema dels pets (i en general el de les olors corporals intenses), si vius sol no existeix. Només es crea, o es fa evident (això podria donar peu a tot un assaig filosòfic), quan et sociabilitzes, quan vas "a la civilització". Llavors, a causa de la proximitat de la gent i dels espais tancats (pisos, tendes, oficines...), la cosa canvia de forma radical. Allò que passava desapercebut a l'aire lliure, als espais oberts, o fins i tot dins de les cases rurals en general espaioses i generosament ventilades, llavors adquireix una presència i una intensitat poderoses, de mal ignorar. I la vida es complica.
Un cop a dalt del pis, tot just oberta la porta el fill ens va deixar, perquè tenia algunes gestions per a fer. Vam quedar que al cap d'una estona ens trobaríem al carrer. El pis estava encara ben buit. Era més aviat petit, sobretot comparat amb la gran casa del poble on llavors vivien, un poble mig abandonat, on només hi quedaven tres o quatre famílies, de les potser quaranta que temps enrere hi havien viscut.
Totes les finestres del pis estaven tancades, però amb les persianes alçades: hi havia claror però no hi havia la més mínima ventilació. I el Ciscu es va tirar un pet. Un pet més, perquè sempre se n'havia tirat i mai hi havia patit. Al contrari, allò l'alleujava, que és el que s'escau en relació a una necessitat biològica com aquesta, tan natural i en general de mal controlar, sobretot quan no s'ha tingut mai cap interès en sotmetre-la a cap mena de disciplina.
Però aquell pet no tenia res a veure amb els milers i milers de pets anteriors. Engabiat en l'espai tancat i sense ventilar del pis, el seu impacte acústic i, sobretot, la seva difusió olfactiva, van causar uns grans efectes, podríem dir que espectaculars. Davant d'aquelles conseqüències inesperades, el Ciscu va posar una cara alhora de sorpresa i d'esfereïment, m'imagino jo que pensant en el difícil i incòmode que podia arribar a ser sobreviure en un pis com aquell, petit i hermètic, quan el curs natural de la vida, privat ja ell de poder treballar, fes que acabés vivint allí.
El problema dels pets (i en general el de les olors corporals intenses), si vius sol no existeix. Només es crea, o es fa evident (això podria donar peu a tot un assaig filosòfic), quan et sociabilitzes, quan vas "a la civilització". Llavors, a causa de la proximitat de la gent i dels espais tancats (pisos, tendes, oficines...), la cosa canvia de forma radical. Allò que passava desapercebut a l'aire lliure, als espais oberts, o fins i tot dins de les cases rurals en general espaioses i generosament ventilades, llavors adquireix una presència i una intensitat poderoses, de mal ignorar. I la vida es complica.
2 d’ag. 2009
Els matxacadors
A un banc del passeig del davant de casa seva, el Segú s'entreté mirant com passa de tant en tant algun cotxe, i encara més de tant en tant potser alguna persona. És un home de queixa fàcil, cosa que de vegades el fa una mica feixuc, o molt si el que es tracta és de dir les coses més d'acord amb la realitat. Darrerament, aquesta característica congènita se li ha agreujat, a mesura que ha anat acumulant anys i la salut se li ha anat deteriorant. Fer-se gran és un mal negoci, i si a sobre no s'és de massa bona mena, difícil de tractar, una mica emprenyador, encara és més mal negoci...
Assegut al seu costat, em repeteix un altre cop que la memòria li falla molt. Li dic que potser no tant com li sembla i li demano que m'expliqui el que recorda dels matxacadors. Me'n va parlar fa més de vint anys, i d'ençà d'aleshores el tema no ha tornat a sortir. Amb la seva "mala memòria", sense fer cap esforç, agafa el fil i me'n va explicant coses. Si li demano algun aclariment, en general és capaç de donar-me'l, ho té tot encara força present.
De mica en mica, em regala una petita i interessant lliçó de cultura ferroviària. A cops de mall, els matxacadors es dedicaven a esmicolar roques, fins deixar-les aproximadament com el puny, o una mica més petites. Eren gent del sud. Als seus pobles devien patir molta misèria, perquè si no costa d'imaginar que fessin aquella feina, tot el dia esclafant pedres. El nom de matxacadors els venia del producte que elaboraven, la matxaca (1), destinada a la plataforma de la via del tren (amb l'objectiu d'estabilitzar les vies i facilitar el drenatge del terreny).
Treballaven a una pedrera del costat de la via. Això era passada ja la Guerra Civil i fins ben entrats els anys cinquanta. El Segú els veia quan, seguint la via per escurçar el camí, anava al poble del costat, on la seva mare encara hi conservava un hort de quan, feia uns anys, hi havien viscut.
Els mànecs dels malls eren especials, prims, d'una fusta flexible, per tal que al colpejar les roques no se'ls desmaneguessin massa l'esquena i els braços. Era una feina de bastaix, dura, no apta per a gent poc robusta, i que fins i tot si ho eren segur que els acabava passant factura. A cops de mall, en aquella època els matxacadors van esmicolar tota la pedra que va sortir del gran esvoranc que ara ha quedat al costat de la via, just abans d'entrar "a la mina", tal com per aquí anomenen els túnels del tren.
Un cop feta la matxaca, amb les forques i les senalles anaven carregant els vagons, i el tren la duia cap el tram de via on calgués abocar-la. Quan el punt de destí era proper, com que el terreny era pla, llavors omplien unes vagonetes i les empenyien via enllà. Literalment, empenyent-les. Tal com es feien la majoria de feines llavors, a força de braços o amb l'ajuda d'animals, convivint amb la progressiva introducció de maquinària en les diferents feines, ferroviàries, agrícoles o del tipus que fossin.
Al vespre, tota la colla de matxacadors feia cap al bar del poble, i traguinyolaven una mica, o una mica més del compte, i així podien anar resistint aquella vida esforçada, que no devia ser massa diferent de la dels esclaus que, fa dos mil anys, treballaven a les pedreres romanes, no gaire lluny d'allí mateix. La matxaca, però, la feien a partir de roques silícies, molt més dures que les calices de les pedreres romanes, destinades a la construcció.
(1) La paraula matxaca (derivat postverbal del castellà "machacar") no està recollida al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, tot i que és viva a diferents comarques. Sí que surt al Moll-Alcover, com a sinònim de pedralla "pedra picada menuda per a reblir camins". Balast (de l'anglès "ballast", la grava que es feia servir de llast a les embarcacions), és com ara s'anomena "correctament" aquest tipus de material, ja es destini a les carreteres o a les vies del tren.
Assegut al seu costat, em repeteix un altre cop que la memòria li falla molt. Li dic que potser no tant com li sembla i li demano que m'expliqui el que recorda dels matxacadors. Me'n va parlar fa més de vint anys, i d'ençà d'aleshores el tema no ha tornat a sortir. Amb la seva "mala memòria", sense fer cap esforç, agafa el fil i me'n va explicant coses. Si li demano algun aclariment, en general és capaç de donar-me'l, ho té tot encara força present.
De mica en mica, em regala una petita i interessant lliçó de cultura ferroviària. A cops de mall, els matxacadors es dedicaven a esmicolar roques, fins deixar-les aproximadament com el puny, o una mica més petites. Eren gent del sud. Als seus pobles devien patir molta misèria, perquè si no costa d'imaginar que fessin aquella feina, tot el dia esclafant pedres. El nom de matxacadors els venia del producte que elaboraven, la matxaca (1), destinada a la plataforma de la via del tren (amb l'objectiu d'estabilitzar les vies i facilitar el drenatge del terreny).
Treballaven a una pedrera del costat de la via. Això era passada ja la Guerra Civil i fins ben entrats els anys cinquanta. El Segú els veia quan, seguint la via per escurçar el camí, anava al poble del costat, on la seva mare encara hi conservava un hort de quan, feia uns anys, hi havien viscut.
Els mànecs dels malls eren especials, prims, d'una fusta flexible, per tal que al colpejar les roques no se'ls desmaneguessin massa l'esquena i els braços. Era una feina de bastaix, dura, no apta per a gent poc robusta, i que fins i tot si ho eren segur que els acabava passant factura. A cops de mall, en aquella època els matxacadors van esmicolar tota la pedra que va sortir del gran esvoranc que ara ha quedat al costat de la via, just abans d'entrar "a la mina", tal com per aquí anomenen els túnels del tren.
Un cop feta la matxaca, amb les forques i les senalles anaven carregant els vagons, i el tren la duia cap el tram de via on calgués abocar-la. Quan el punt de destí era proper, com que el terreny era pla, llavors omplien unes vagonetes i les empenyien via enllà. Literalment, empenyent-les. Tal com es feien la majoria de feines llavors, a força de braços o amb l'ajuda d'animals, convivint amb la progressiva introducció de maquinària en les diferents feines, ferroviàries, agrícoles o del tipus que fossin.
Al vespre, tota la colla de matxacadors feia cap al bar del poble, i traguinyolaven una mica, o una mica més del compte, i així podien anar resistint aquella vida esforçada, que no devia ser massa diferent de la dels esclaus que, fa dos mil anys, treballaven a les pedreres romanes, no gaire lluny d'allí mateix. La matxaca, però, la feien a partir de roques silícies, molt més dures que les calices de les pedreres romanes, destinades a la construcció.
(1) La paraula matxaca (derivat postverbal del castellà "machacar") no està recollida al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, tot i que és viva a diferents comarques. Sí que surt al Moll-Alcover, com a sinònim de pedralla "pedra picada menuda per a reblir camins". Balast (de l'anglès "ballast", la grava que es feia servir de llast a les embarcacions), és com ara s'anomena "correctament" aquest tipus de material, ja es destini a les carreteres o a les vies del tren.
30 de jul. 2009
Lo Xic - 5 (escombraries urbanes)
Passejant per qualsevol carrer de qualsevol ciutat, amb els seu contenidors caramullats d'escombraries, sovint desbordats pels costats, amb una barreja heterogènia de tot tipus de residus, objectes, materials i aliments, incloses barres senceres de pa mig sec, altres queviures en raonable bon estat i rebutjats ves a saber per quin motiu, roba vella o pràcticament nova, aparells de tota mena més o menys desballestats o aparentment nous, em torna el record de lo Joan i lo Xic i la seva vida frugal, estalviadora i immersa en un permanent procés de reciclatge extrem.
Ells, és clar, desconeixien la paraula reciclar. Aprofitaven, estalviaven, tornaven a fer servir, trobaven noves utilitats... uns hàbits imposats per la necessitat i mantinguts a base d'enginy i constància. I que tanmateix, segurament, si s'haguessin traslladat a alguna ciutat, haurien anat perdent, potser fins i tot amb celeritat. És molt possible, perquè no deixa de sobtar el que li passa a tanta gent que, havent viscut tota mena d'estretors, un cop les coses li són més planeres perd els antics hàbits i assimila de pressa i podríem dir que amb entusiasme la vida consumista i malbaratadora a què incita la ciutat quan no es tenen les butxaques massa escurades. El model dels veïns, la publicitat audiovisual, impresa o radiofònica, els aparadors curulls de tota mena de mercaderies, la facilitat per a accedir-hi... res no ajuda a anar contracorrent, i el riu s'emporta avall, amb alegra despreocupació i fins i tot amb un somriure entre alleujat i satisfet, l'austeritat i els costums antics.
Ells, és clar, desconeixien la paraula reciclar. Aprofitaven, estalviaven, tornaven a fer servir, trobaven noves utilitats... uns hàbits imposats per la necessitat i mantinguts a base d'enginy i constància. I que tanmateix, segurament, si s'haguessin traslladat a alguna ciutat, haurien anat perdent, potser fins i tot amb celeritat. És molt possible, perquè no deixa de sobtar el que li passa a tanta gent que, havent viscut tota mena d'estretors, un cop les coses li són més planeres perd els antics hàbits i assimila de pressa i podríem dir que amb entusiasme la vida consumista i malbaratadora a què incita la ciutat quan no es tenen les butxaques massa escurades. El model dels veïns, la publicitat audiovisual, impresa o radiofònica, els aparadors curulls de tota mena de mercaderies, la facilitat per a accedir-hi... res no ajuda a anar contracorrent, i el riu s'emporta avall, amb alegra despreocupació i fins i tot amb un somriure entre alleujat i satisfet, l'austeritat i els costums antics.
28 de jul. 2009
Lo Xic - 4 (la bugada)
La baixa freqüència de les bugades era un factor important a l'hora de trobar explicacions als colors característics de la roba que feien servir lo Joan i lo Xic. Rentar uns pantalons o una americana de vellut fent servir cossis o galledes, havent de treure l'aigua de la cisterna o del torrent (quan no estava sec, el més habitual), no era precisament una feina engrescadora. Si a sobre era a l'hivern, la cosa encara imposava més. No devia ser massa difícil trobar un motiu prou convincent per a mirar de deixar sempre la feina "per a un altre dia", un dia que no devia ser fàcil que arribés.
Si les circumstàncies en les que s'havia d'abordar la feina eren incòmodes, no era més favorable l'estat de la roba que calia rentar, poca broma. No animaven pas les intenses ferums de suor condensada i confitada, barrejada amb les olors de gallinassa, fems i d'altres aromes rurals característics que havien anat impregnant la roba al llarg dels dies i dies de fer-la servir. I junt amb les olors, els colors, em primer lloc els habituals i rebels estampats de llànties olioses (inevitables menjant amb el plat a la falda, al banc de la vora del foc), que difícilment acabaven de marxar mai. De les llànties sempre en quedaven aures que, a força d'anys i rentades, s'anaven confonent, igualant-se amb el color indefinit de la roba, alhora que noves llànties, més llampants i visibles, invisibilitzaven les històriques.
No era massa difícil entendre la forma com gestionaven la roba lo Joan i lo Xic. Només calia viure en condicions semblants a les seves, com era el meu cas aquells anys. Val a dir que, sobretot pel que fa a la freqüència de les bugades, potser no teníem gaire a envejar-nos.
Si les circumstàncies en les que s'havia d'abordar la feina eren incòmodes, no era més favorable l'estat de la roba que calia rentar, poca broma. No animaven pas les intenses ferums de suor condensada i confitada, barrejada amb les olors de gallinassa, fems i d'altres aromes rurals característics que havien anat impregnant la roba al llarg dels dies i dies de fer-la servir. I junt amb les olors, els colors, em primer lloc els habituals i rebels estampats de llànties olioses (inevitables menjant amb el plat a la falda, al banc de la vora del foc), que difícilment acabaven de marxar mai. De les llànties sempre en quedaven aures que, a força d'anys i rentades, s'anaven confonent, igualant-se amb el color indefinit de la roba, alhora que noves llànties, més llampants i visibles, invisibilitzaven les històriques.
No era massa difícil entendre la forma com gestionaven la roba lo Joan i lo Xic. Només calia viure en condicions semblants a les seves, com era el meu cas aquells anys. Val a dir que, sobretot pel que fa a la freqüència de les bugades, potser no teníem gaire a envejar-nos.
24 de jul. 2009
Lo Xic - 3 (pedaços i sargits)
Les peces de vellut o cotó havien estat de color negre o blau marí, però el pas dels anys feia gairebé impossible endevinar el color original. Havien anat agafant un color de mal definir, semblant als colors dels turons i del cel d'un dia rúfol, tapat, un color gris i descolorit que es fonia i es confonia amb l'entorn.
Amb les tisores, l'agulla, el fil i el didal lo Xic era un artista. Cosia amb fil gruixut i puntades visibles, ben ordenades, sempre orientada la costura a l'obtenció de resultats el màxim resistents i duradors. Acostumat a aprofitar la roba fins extrems que avui són impensables, a base de successius pedaços i sargits anava convertint els pantalons i les americanes en veritables obres d'art. Pedaços com els de les esplèndides genolleres posades per sota dels pantalons, dels quals primer havia doblegat cap endins les vores de la zona desgastada o accidentada. De vegades, al pedaç inicial (ja fossin genolleres, colzeres, reforços a les cuixes, a les vores de les mànigues o de les butxaques...), amb el temps calia afegir-n'hi un altre pel damunt, potser a cavall entre el pedaç anterior i la roba dels costats. Mentre els pedaços creixien, la superfície de roba original anava minvant: de mica en mica, els pedaços i els sargits anaven duent a terme un lent procés de colonització tèxtil, mig metòdic i mig atzarós.
El sol, l'ús, el sabó, la pols, tot contribuïa a què la roba s'anés uniformant, agafant un to i una pàtina característics. "Color d'ala de mosca", "de gos quan fuig"... A sobre d'aquell color de fons, els diferents pedaços que s'hi anaven sobreposant convertien les peces de roba en subtils mapes cromàtics, de vegades alegrats per un pedaç encara de color una mica viu, sortit de ves a saber on.
El cas de lo Xic era una mica insòlit perquè era un home. Només per això, perquè a banda d'aquest detall, feia el mateix que les mestresses, unes més habilidoses que altres, havien fet sempre, amb l'intent d'allargar el màxim la vida útil de qualsevol peça de roba. El mateix que feien homes i dones amb qualsevol objecte o material que pogués ser d'alguna utilitat en l'entorn precari en què es vivia.
Ara tot això són coses dels temps passats, d'un passat que sobretot a la gent que no l'ha conegut li pot arribar a semblar poc creïble. D'ença d'aleshores les coses han anat canviant molt. Tant, que hem arribat al punt que el més petit estrip ja és motiu per a arraconar uns pantalons o una camisa, perquè fer servir alguna peça de roba amb un petit i discret sargit sembla que està mal vist.
Amb les tisores, l'agulla, el fil i el didal lo Xic era un artista. Cosia amb fil gruixut i puntades visibles, ben ordenades, sempre orientada la costura a l'obtenció de resultats el màxim resistents i duradors. Acostumat a aprofitar la roba fins extrems que avui són impensables, a base de successius pedaços i sargits anava convertint els pantalons i les americanes en veritables obres d'art. Pedaços com els de les esplèndides genolleres posades per sota dels pantalons, dels quals primer havia doblegat cap endins les vores de la zona desgastada o accidentada. De vegades, al pedaç inicial (ja fossin genolleres, colzeres, reforços a les cuixes, a les vores de les mànigues o de les butxaques...), amb el temps calia afegir-n'hi un altre pel damunt, potser a cavall entre el pedaç anterior i la roba dels costats. Mentre els pedaços creixien, la superfície de roba original anava minvant: de mica en mica, els pedaços i els sargits anaven duent a terme un lent procés de colonització tèxtil, mig metòdic i mig atzarós.
El sol, l'ús, el sabó, la pols, tot contribuïa a què la roba s'anés uniformant, agafant un to i una pàtina característics. "Color d'ala de mosca", "de gos quan fuig"... A sobre d'aquell color de fons, els diferents pedaços que s'hi anaven sobreposant convertien les peces de roba en subtils mapes cromàtics, de vegades alegrats per un pedaç encara de color una mica viu, sortit de ves a saber on.
El cas de lo Xic era una mica insòlit perquè era un home. Només per això, perquè a banda d'aquest detall, feia el mateix que les mestresses, unes més habilidoses que altres, havien fet sempre, amb l'intent d'allargar el màxim la vida útil de qualsevol peça de roba. El mateix que feien homes i dones amb qualsevol objecte o material que pogués ser d'alguna utilitat en l'entorn precari en què es vivia.
Ara tot això són coses dels temps passats, d'un passat que sobretot a la gent que no l'ha conegut li pot arribar a semblar poc creïble. D'ença d'aleshores les coses han anat canviant molt. Tant, que hem arribat al punt que el més petit estrip ja és motiu per a arraconar uns pantalons o una camisa, perquè fer servir alguna peça de roba amb un petit i discret sargit sembla que està mal vist.
23 de jul. 2009
Lo Xic - 2
L'aïllament en què vivien lo Joan i lo Xic, la consegüent dificultat de proveir-se i una economia que no permetia massa alegries feia que no haguessin variat gens ni mica el sistema de vida frugal que havien heretat i que llavors ja començava a ser força insòlit. S'havia produït un gran procés de despoblació. Moltes famílies, cansades de les estretors i enlluernades per les notícies que els arribaven dels que havien marxat cap a les ciutats, havien seguit també aquell camí. Havien abandonat les seves masies, els espais oberts, la incertesa de la meteorologia i de les collites tot buscant la seguretat urbana, sovint concretada en una porteria d'un bloc de pisos (gairebé sense excepció un espai minúscul, poc ventilat i al qual el sol no hi arribava per cap banda, però que malgrat tot sembla que els donava aquella seguretat que anhelaven).
Els que s'havien quedat, en general s'havien modernitzat. Treballaven les millors terres, tenien la maquinària necessària i disposaven de vehicles per a desplaçar-se quan els convenia, ja fos per a anar als mercats de la capital de la comarca o per a anar allà on fos quan els convenia alguna cosa. La seva vida s'havia tornat molt més fàcil i còmoda.
No era el cas de lo Joan i lo Xic, eren una de les poques excepcions: ni havien marxat a la capital (o a alguna altra població més o no tan gran), ni havien millorat la seva condició durant aquell procés de despoblació. Seguien vivint com havien viscut els seus pares, els seus avis, els seus besavis, els seus rebesavis. Reclosos a la seva enclotada i aïllada masia. Fonamentalment autoproveint-se, depenent el mínim del món exterior, treballant els horts, alguns fruiters i les oliveres, criant l'aviram, els conills, el bestiar de llana i les cabres... i fent servir la mula com a mitja alhora de treball i de transport.
Forçats per la necessitat i empesos per la rutina ho aprofitaven tot al màxim, fins a extrems que, a qualsevol persona que no hagués estat en contacte amb aquella forma de viure, que no entengués el seu sentit i utilitat, que no en conegués el context, la podien deixar del tot bocabadada.
Alguns dels objectes d'ús quotidià eren veritables meravelles, autèntiques peces de museu. Càntirs i olles "embolcallats" amb artesanals malles de filferro, per tal que les visibles esquerdes no els acabessin inutilitzant. Pedaços i sargits d'una laboriositat extrema, per tal de poder seguir fent servir peces de roba desgastades alhora per l'ús, les bardisses, el sol i les rentades. Abarques autoconstruides amb soles de pneumàtics vells i corretges de cuiro o de pneumàtic més prim, "cosides" amb grapes improvisades o claus reblats. Una ampolla de vidre, una bossa de plàstic, una llauna de sardines... tot allò que a les ciutats havia passat a la categoria d'escombraries i a ser considerat un problema, allí era encara un tresor i una eventual solució. Vivien fora del temps, ancorats en un passat que ja s'havia esvaït, una forma de vida que llavors només tenia semblances amb casos aïllats com el seu, o amb regions d'altres països en situacions semblants de precarietat i manca de recursos.
Segur que els hauria agradat viure amb més facilitat i comoditats. Però és molt possible que si llavors encara seguien allí no només fos per la rutina i la falta d'empenta per a arriscar-se a canviar d'aires. També devia influir la consciència del privilegi que representava viure en aquells paratges, tan plens de vida, tan lluminosos, tan poc humanitzats, tan solitaris... a voltes inhòspits i difícils, però tan diferents de les llòbregues porteries (o dels pisos esquifits en els que se sentien els esternuts, les discussions i la cadena del vàter del veí) a on havien anat a raure alguns dels habitants dels masos o llogarrets dels voltants.
Els que s'havien quedat, en general s'havien modernitzat. Treballaven les millors terres, tenien la maquinària necessària i disposaven de vehicles per a desplaçar-se quan els convenia, ja fos per a anar als mercats de la capital de la comarca o per a anar allà on fos quan els convenia alguna cosa. La seva vida s'havia tornat molt més fàcil i còmoda.
No era el cas de lo Joan i lo Xic, eren una de les poques excepcions: ni havien marxat a la capital (o a alguna altra població més o no tan gran), ni havien millorat la seva condició durant aquell procés de despoblació. Seguien vivint com havien viscut els seus pares, els seus avis, els seus besavis, els seus rebesavis. Reclosos a la seva enclotada i aïllada masia. Fonamentalment autoproveint-se, depenent el mínim del món exterior, treballant els horts, alguns fruiters i les oliveres, criant l'aviram, els conills, el bestiar de llana i les cabres... i fent servir la mula com a mitja alhora de treball i de transport.
Forçats per la necessitat i empesos per la rutina ho aprofitaven tot al màxim, fins a extrems que, a qualsevol persona que no hagués estat en contacte amb aquella forma de viure, que no entengués el seu sentit i utilitat, que no en conegués el context, la podien deixar del tot bocabadada.
Alguns dels objectes d'ús quotidià eren veritables meravelles, autèntiques peces de museu. Càntirs i olles "embolcallats" amb artesanals malles de filferro, per tal que les visibles esquerdes no els acabessin inutilitzant. Pedaços i sargits d'una laboriositat extrema, per tal de poder seguir fent servir peces de roba desgastades alhora per l'ús, les bardisses, el sol i les rentades. Abarques autoconstruides amb soles de pneumàtics vells i corretges de cuiro o de pneumàtic més prim, "cosides" amb grapes improvisades o claus reblats. Una ampolla de vidre, una bossa de plàstic, una llauna de sardines... tot allò que a les ciutats havia passat a la categoria d'escombraries i a ser considerat un problema, allí era encara un tresor i una eventual solució. Vivien fora del temps, ancorats en un passat que ja s'havia esvaït, una forma de vida que llavors només tenia semblances amb casos aïllats com el seu, o amb regions d'altres països en situacions semblants de precarietat i manca de recursos.
Segur que els hauria agradat viure amb més facilitat i comoditats. Però és molt possible que si llavors encara seguien allí no només fos per la rutina i la falta d'empenta per a arriscar-se a canviar d'aires. També devia influir la consciència del privilegi que representava viure en aquells paratges, tan plens de vida, tan lluminosos, tan poc humanitzats, tan solitaris... a voltes inhòspits i difícils, però tan diferents de les llòbregues porteries (o dels pisos esquifits en els que se sentien els esternuts, les discussions i la cadena del vàter del veí) a on havien anat a raure alguns dels habitants dels masos o llogarrets dels voltants.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
