L'aixeta del Daniel

Em trobo el Daniel, d'allò més empipat perquè abans de sortir de casa no s'ha pogut dutxar; se li ha desmanegat una aixeta, ha hagut de tancar l'aixeta de pas i s'ha quedat sense aigua i sense la seva dutxa matinera habitual.

A ningú no li agrada que se li espatllin les aixetes. Hi ha qui s'empipa, si li passa. Hi ha qui s'empipa fins i tot molt. Tant que potser fins i tot insulta "l'aixeta traïdora". Tenim aquestes coses...

Potser és una aixeta que fa deu anys o més que funciona, cada dia, sense que cap dels milers de dies anteriors durant els que ha estat funcionant de manera eficient i constant ho haguem celebrat, com el prodigi que realment és: que moguis una maneta i surti aigua pel broc de l'aixeta. Si t'hi pares a pensar, és com un miracle. Un prodigi tan gran com quan mous un interruptor i s'encén un llum. O com quan gires la maneta del gas i llavors pots encendre un fogó.

Estem tan acostumats a aquests fets extraordinaris (gairebé sobrenaturals), tan acostumats a que les coses funcionin, que les més petites incidències ens costen d'assimilar. Aquest imprevistos ens fastiguegen d'allò més. Quan de fet, el sorprenent de debò no és que les coses de vegades s'espatllin, sinó que normalment funcionin. Això sí que és un misteri. Profund. Desconcertant.

Un misteri gairebé tan gran com la nostra reacció quan alguna cosa, de forma inesperada, deixa de rutllar. És curiós com ens podem arribar a disgustar en aquests casos, com ens podem empipar per coses de fet tan irrellevants com aquesta: que un dia, una aixeta, sense demanar-nos permís, tingui la mala ocurrència d'espatllar-se.

Ser, semblar, inventar...

"No conviene mostrar la verdad desnuda sino en camisa."
Francisco de Quevedo

Si les coses sovint no són com sembla que són, ¿com poden ser fidels els seus relats si quan s'expliquen no es modifiquen per tal de corregir el que malgrat semblar en realitat no és? Quina credibilitat tindria el que expliquem si no ho amanim de manera que sembli una mica convincent?

Si no ens inventéssim part de les coses que diem que van passar "tal com les expliquem", si no les acompanyéssim de pessics de fantasia (i si no n'amaguéssim alguns fragments innecessaris o confonedors), com podrien reflectir, ni que fos aproximadament, el que sembla que va passar (aquí o allà), cosa prou difícil si només féssim de cronistes distants i presumptament objectius? A més, algú es creu que l'objectivitat existeix? Sí? A quina botiga en venen? A quin preu?

Quina gràcia tindria explicar coses, si explicar-les no concedís la llicència i el plaer d'inventar-les una mica? O dit d'una altra manera... si ja som a la primavera, aquest temps en el que diuen que la sang s'altera, no és normal que també s'alteri alguna altra cosa?

Tanmateix, la rastellera de divagacions anteriors també s'han d'agafar amb cautela, perquè el cert és que de vegades passejant pel món et trobes situacions o persones del tot inversemblants, impossibles d'imaginar per la ment més fèrtil, fantasiosa o esbojarrada. Tant que, quan en parles, sembla que t'ho inventis tot. I resulta que no és així.

A les porquerisses

A les porquerisses
hi ha molt de rebombori.
Els porcs criden furiosos.
I els crits s'escampen
per tota la plana.
Si algun dia s'inicia la revolta animal,
pareu compte amb el seus ullals.

Res de res

Ni una mica,
ni una molla,
ni una gota,
ni una engruna,
ni un bocí,
ni un bri,
ni un gra,
ni una espurna,
ni un pessic.
Res de res.

Sense presses

No m'agrada l'autocar, i en canvi anar en tren no em cansa. Així que, en lloc d'agafar l'autocar que surt a tres quarts de set del matí de Tremp cap a Barcelona, agafo el tren deu minuts més tard cap a Lleida, per a enllaçar allí cap a Barcelona. Amb l'autocar trigaria tres hores, amb el tren anant tot bé el doble, però en canvi el bitllet em costa la meitat: trigo més, però em surt més barat i vaig més a gust.

Un cop a Lleida m'haig d'esperar tres quarts abans no surt el tren cap a Barcelona, per la línia de Manresa (per Tarragona no n'hi ha cap fins al migdia). A Calaf ens fan baixar del tren perquè més enllà la via està tallada, en obres. Fa potser ja dos anys que està així. I durarà. Treballant no s'hi veu ningú, ni operaris ni maquinària (la via passa gairebé tota l'estona paral.lela a la carretera). A l'estació de Calaf en teoria ens hauria d'esperar un autocar per dur-nos fins a Manresa, però no hi és. Triga mitja hora en arribar.

A l'arribar a Manresa, un altre incident. Es veu que més enllà ha caigut una pedra a la via, així que hem d'agafar un altre autocar que ens durà fins a Terrassa. Es posa en marxa al cap de mitja hora més, però sembla que el conductor no és de per aquells barris, i després d'una rotonda ens adonem que anem un altre cop en direcció a Manresa. Més enllà pot girar un altre cop, i llavors prosseguim el viatge cap a Terrassa. Havia agafat el tren per per no haver d'anar en autocar, i me n'estic fent un tip.

Al cap d'una estona d'arribar a Terrassa surt un tren cap a Barcelona. S'asseu al meu costat un home que ja venia en el tren que ens havia dut fins a Calaf. Està content. Diu que és una meravella el servei, que es nota que l'empresa pensa en els viatgers. M'explica que, al seu país, a l'Argentina, si hi ha una avaria t'has d'espavilar, i que si demanes el llibre de reclamacions et pregunten què és. En dies així, és reconfortant, tenir companys de viatge com aquest.

De Cellers a Llorenç de Montgai

Assegut al tren que des de Tremp baixa seguint la Noguera Pallaresa em deixo portar i fascinar amb el paisatge espectacular que, sobretot a partir de Cellers i fins Llorenç de Montgai, va desfilant per la finestra. Primer l'embasament de Cellers, després el congost de Terradets i l'extrem de l'embassament de Camarasa, immens, que s'allarga quilòmetres i quilòmetres avall, i al final el petit embassament de Llorenç de Montgai. Un viatge tota l'estona amb la companyia de l'aigua, al llarg de paratges esplèndids, molt deshabitats, molt poc humanitzats. Fins i tot els túnels, uns quants, sembla que els hagin fet a propòsit per a ressaltar l'escenari majestuós que t'envolta (després de la foscor, quan en surts, encara et quedes més bocabadat).

Darrerament faig sovint aquest trajecte, i malgrat la repetició no em canso de meravellar-me amb l'espectacle. A dins del tren hi ha un cartell que diu: "Seu, mira, deixa't portar a través del paisatge". Ho faig dòcilment, encantat. M'estalvio les descripcions d'aquests escenaris perquè trobo que són per a contemplar-los, no per a llegir-los. Se'm faria difícil, intentar "posar lletra" a aquesta simfonia visual... Més aviat recomanaria, a qui li vingui a tomb i de gust, que faci el trajecte. S'ho val. El preu del bitllet és més barat que una entrada del cinema, i de pel.lícules com aquesta no n'hi ha, a les cartelleres.

Via avall, enrere ja els paratges fluvials anteriors tan poc humanitzats, a l'arribar a Balaguer, a una tanca de l'estació, llegeixo aquesta pintada: "Més val immigrant il.legal que neonazi subnormal". Sóc un altre cop a la civilització.

Trincoles / tiringoles

La primera accepció de trincola és campaneta, i per tant "un trincoles" seria "un campanetes", el que en castellà en dirien "un cantamañanas". Fa trenta-cinc anys vaig sentir per primer cop la paraula al Pallars Jussà. Devia badar (cosa habitual), perquè vaig entendre "tiringoles", i així la vaig incorporar al meu vocabulari, ben content d'haver trobat una paraula tan útil, fins i tot imprescindible, i alhora amb un so tan musical i bonic.

Fa poc vaig tornar al Pallars Jussà (feia gairebé trenta anys que n'havia marxat), i el Jordi Feliu, quan em va sentir que deia tiringoles, em va mirar amb aquest posat rialler tan seu i em va fer adonar del meu error. I alhora, de propina, em va generar un dilema, perquè la forma (o deformació) tiringoles l'he feta tan meva que ja no me'n puc desempellegar, m'agrada, encara que sigui incorrecta. Al final, la decisió de compromís que he adoptat ha estat optar per fer servir les dues paraules, segons em vingui de gust, vigilant això sí, quan estigui el Pallars Jussà, de fer servir només la forma correcta: trincoles.

--
(1) El Tiringoles, 05/12/2008
http://passavolant.blogspot.com/2008/12/el-tiringoles.html

El nen corcó

Als seients de l'altra banda del passadís s'hi han assegut una dona i un nen. Un marrec d'uns quatre anys, d'aquests que si no fos per la Convenció dels Drets dels Infants potser escanyaries. No és que sigui un nen xerraire i mogut, cosa que a la mainada no se li pot retreure, perquè és el seu natural, sinó que és un veritable nen corcó, empipador, cridaner, insuportable, un autèntic paràsit acústic que a més no para de moure's d'aquí cap allà. I no se li acaba la corda, sembla que la té llarga.

La presumpta i probable mare el deixa fer. Amb cara entre d'avorrida i derrotada, amb una veu tova i descafeïnada, de tant en tant li diu que s'estigui quiet, que calli, que no molesti. Ell no en fa cap cas, la convicció i el to de veu d'ella fa que se senti legitimat a seguir emprenyant, fins i tot amb més intensitat. La previsió d'un viatge en tren plàcid s'ha esvaït de cop i volta. Mala sort.

Però a la següent estació puja una dona imponent, de potser uns vint-i-cinc anys, immensa, gairebé tan alta com ampla, tota vestida de negre, amb un gran anorac esponjat també negre que encara fa més contundent la seva presència. I amb cara de pocs amics i males puces, tibada, sorruda. El tren va ple, només queda un seient buit davant de la dona i el nen, i ella s'hi asseu. I el nen emmudeix, en sec, es queda immobilitzat, petrificat, i ja no se'l sent piular el més mínim la resta del viatge.

No et creguis...

No et creguis tot el que veus.
No et creguis tot el que penses.
No et creguis tot el que sents i,
sobretot, no em creguis.

Vestits virolats

Només sortir al carrer em quedo bocabadat amb l'acolorida i inesperada imatge de dues dones negres com el sutge i amb uns vestits d'allò més virolats. Coronant el festival de colors, al cap llueixen uns mocadors esplèndids, entortolligats com turbants.

Caminen amb aquest caminar pausat, balancejant-se amb harmonia, tan propi d'aquesta gent, mentre xerren entre elles i somriuen amb despreocupació i alegria. Són un espectacle, un inesperat regal per a la vista. D'una banda, em transporten de cop a la infantesa, em recorden les combinacions de colors dels patges negres que, quan era petit, veia la vigília del dia de Reis pels carrers d'Igualada. Amb les seves cares pintades i els seus vestits espectaculars, sobretot els pertanyents a famílies amb solera, com la de la meva àvia. Que algú de la família aquella nit sortís al carrer amb uns vestits de patge que destaquessin pel seu luxe (de velluts i sedes, les robes rematades amb sanefes daurades i rastelleres de llustrins...) era una qüestió d'orgull familiar.

D'altra banda, la imatge inesperada de les dues dones amb el seu esclat de colors em fa pensar en els colors grisos i avorrits dels vestits de la gran majoria de gent que hi ha pels nostres carrers. Uns vestits d'una monotonia cromàtica feixuga, entristidora. Com és que som així, seguint tots pel mateix carril d'aquest avorriment? Amb aquests colors tan apagats, sense ni una nota de color; les variacions són mínimes, d'una pobresa que astora. Ja sigui que la gent es proveeixi a una botiga de luxe, a uns grans magatzems o a la parada d'un mercat; les etiquetes i els preus varien, però els colors són igual d'ensopits.