Viure massa austerament de vegades comporta alguns problemes. No només els obvis conseqüència de la manca de recursos, sinó també els que es generen a causa de les relacions socials, si se'n pretenen tenir o si, més aviat defugint-les, malgrat tot es produeixen ni que sigui per casualitat.
La nit plujosa que un pastor es va presentar a casa i em va demanar alguna cosa per a menjar, no era del tot cert que no li pogués oferir res. Aquells dies tenia uns quants quilos d'un pinso en teoria destinat als porcs. N'havia comprat un dilluns que havia anat al mercat; el venedor, es veu que endevinant les meves intencions, em va avisar que allò no era per al consum humà. Malgrat tot, com que l'estat de l'economia era precari, sense especificar-li qui ho havia de consumir vaig comprar uns quilos d'aquell pinso, perquè comparat amb les altres farines i pinsos d'aquell magatzem, era el que sortia més econòmic. En teoria la seva composició eren només cereals triturats, però ves a saber... el cert és que feia una ferum de menjar de porcs que imposava.
Amb aquell pinso en feia farinetes, i amb allò és amb el que anava tirant aquella temporada. Així que, a aquell pastor li hauria pogut oferir un plat d'aquelles farinetes, coure'n una mica i compartir-les. Però no em vaig atrevir, em va semblar més fàcil dir-li que no tenia res que no pas convidar-lo a un plat de pinso de porc.
Bé, tampoc és que allò fos dolent, però l'olor era ben característica, sobretot de mal dissimular davant gent del país acostumada a fer-ne grans perolades i abocar-les a les menjadores dels garrins... Crec que va ser a partir d'aquella experiència que vaig procurar tenir sempre a casa una mica de blat, amb el que, després de moldre'l, també en feia farinetes. Potser no era un gran plat per a oferir, però si més no de farinetes de blat tota la vida se n'havien menjat, com a mínim era un menjar que havia format part, en temps de més escassetat, de la tradició gastronòmica de la comarca.
5 de febr. 2009
4 de febr. 2009
Uns pastors
Començava a fosquejar, plovinejava. Damunt de la serra feia estona que se sentia un ramat. Quan gairebé ja s'acabava de fer de ni del tot, es va presentar a la porta de casa un pastor. Havia vist de lluny el fum de la xemeneia. El seu company s'havia quedat amb el ramat, seguien la cabanera, cap al nord, cap a les pastures d'estiu. Com que no hi havia cap pleta ni corral, haurien de passar la nit al ras. A sota del paraigua, si mollejava.
No havien calculat bé les etapes. Ni els queviures. S'havien quedat sense menjar i em va demanar si els podria proveir. Era la seva única alternativa, en bastants quilòmetres al voltant no hi havia cap altre lloc habitat. Però, encara que costi de creure, no tenia res per a oferir-los. No sé com li ho vaig dir. Poques vegades m'he sentit tan incòmode, tan malament. Segurament no em va creure. És possible que jo tampoc m'ho hagués cregut.
Quan frustrat i suposo que més aviat empipat aquell home ja marxava, vaig recordar una garrafa de vi que, no sé com, havia arribat fins a casa. Estava per encetar, normalment de vi jo no en bevia. La hi vaig oferir i la va acceptar. Me la volia pagar i li vaig dir que de cap manera.
Va marxar cap a la serra, a trobar el seu company. Van passar la nit al ras, matant la gana amb el vi, esperant que comencés a clarejar per reprendre el camí amb el ramat i arribar el més aviat possible a algun lloc on poder proveir-se.
Sort que va ser un cas excepcional, en general la poca gent que em podia trobar per aquells tombants ja em coneixia i sabia que era més aviat estrany, que vivia una mica dels aires del cel, i no calia donar massa explicacions...
No havien calculat bé les etapes. Ni els queviures. S'havien quedat sense menjar i em va demanar si els podria proveir. Era la seva única alternativa, en bastants quilòmetres al voltant no hi havia cap altre lloc habitat. Però, encara que costi de creure, no tenia res per a oferir-los. No sé com li ho vaig dir. Poques vegades m'he sentit tan incòmode, tan malament. Segurament no em va creure. És possible que jo tampoc m'ho hagués cregut.
Quan frustrat i suposo que més aviat empipat aquell home ja marxava, vaig recordar una garrafa de vi que, no sé com, havia arribat fins a casa. Estava per encetar, normalment de vi jo no en bevia. La hi vaig oferir i la va acceptar. Me la volia pagar i li vaig dir que de cap manera.
Va marxar cap a la serra, a trobar el seu company. Van passar la nit al ras, matant la gana amb el vi, esperant que comencés a clarejar per reprendre el camí amb el ramat i arribar el més aviat possible a algun lloc on poder proveir-se.
Sort que va ser un cas excepcional, en general la poca gent que em podia trobar per aquells tombants ja em coneixia i sabia que era més aviat estrany, que vivia una mica dels aires del cel, i no calia donar massa explicacions...
2 de febr. 2009
Lo Pepito del Castell
Hi ha comarques en les que la utilització de diminutius que s'arrosseguen des de la infantesa és habitual. En aquests casos, si t'hi pares a pensar, fa gràcia dirigir-te a algú que fa anys que ha deixat endarrere la joventut, que potser a sobre es una persona corpulenta i que, malgrat tot, segueix sent conegut amb el mateix diminutiu de quan era petit.
Lo Pepito del Castell era un dels diferents Pepitos que hi havia per aquella zona. Era més aviat baixet, però concentrat, fort. Li agradava parlar i a mi m'agradava que m'expliques batalles de quan era jove. N'hi ha una que recordo especialment: es veu que, quan encara llaurava amb les mules, en alguna ocasió que alguna era revessa i no la podia dominar, se li havia llençat al coll i, arrapant-s'hi ben fort, li havia queixalat amb fúria una orella, no sé si fins que la mula, adolorida, s'amansia, o si fins que el que s'amansia i es relaxava era ell.
Lo Pepito del Castell era un home que pertanyia a la generació de pagesos que havia fet la transició de les mules als tractors, d'aquella generació que, acostumada als animals, en ocasions no acabava d'assimilar del tot les característiques pròpies de les màquines. Pagesos i pastors acostumats a tractar el bestiar de forma contundent, quan no se'n sortien de forma persuasiva, i que de manera inconscient havien traslladat aquell l'hàbit a la seva relació amb les màquines: era simptomàtic que, a la caixa d'eines del tractor, el que sempre hi tenien més a mà era la maceta, com si fos una clau anglesa universal amb la que es poguessin resoldre, a base de trompades, totes les avaries.
D'un altre poblet d'aquella zona vaig sentir explicar la següent anècdota. Un d'aquells pagesos que, acostumat a les mules, de gran havia començat a fer anar el tractor, quan a causa de la seva poca habilitat com a conductor no aconseguia fer llaurar dret el tractor, s'enfurismava i fet un energumen es posava a insultar-lo: "Malparit, cabró, fill de puta..!". Arribant a l'extrem, en alguna ocasió, d'aturar-lo, baixar i, agafant algun element contundent, alguna branca o alguna eina feixuga, emprendre-la a trompades amb el tractor, fins que s'esbravava.
D'altra banda, a aquell home les conseqüències d'aquelles reacciones seves tampoc el devien sorprendre del tot: ja devia tenir assumit que, al marge de servir-li per a desfogar-se, si abans amb les mules allò podia implicar en alguns casos eventuals despeses de veterinari, llavors les eventuals depeses podien ser de mecànic.
Lo Pepito del Castell era un dels diferents Pepitos que hi havia per aquella zona. Era més aviat baixet, però concentrat, fort. Li agradava parlar i a mi m'agradava que m'expliques batalles de quan era jove. N'hi ha una que recordo especialment: es veu que, quan encara llaurava amb les mules, en alguna ocasió que alguna era revessa i no la podia dominar, se li havia llençat al coll i, arrapant-s'hi ben fort, li havia queixalat amb fúria una orella, no sé si fins que la mula, adolorida, s'amansia, o si fins que el que s'amansia i es relaxava era ell.
Lo Pepito del Castell era un home que pertanyia a la generació de pagesos que havia fet la transició de les mules als tractors, d'aquella generació que, acostumada als animals, en ocasions no acabava d'assimilar del tot les característiques pròpies de les màquines. Pagesos i pastors acostumats a tractar el bestiar de forma contundent, quan no se'n sortien de forma persuasiva, i que de manera inconscient havien traslladat aquell l'hàbit a la seva relació amb les màquines: era simptomàtic que, a la caixa d'eines del tractor, el que sempre hi tenien més a mà era la maceta, com si fos una clau anglesa universal amb la que es poguessin resoldre, a base de trompades, totes les avaries.
D'un altre poblet d'aquella zona vaig sentir explicar la següent anècdota. Un d'aquells pagesos que, acostumat a les mules, de gran havia començat a fer anar el tractor, quan a causa de la seva poca habilitat com a conductor no aconseguia fer llaurar dret el tractor, s'enfurismava i fet un energumen es posava a insultar-lo: "Malparit, cabró, fill de puta..!". Arribant a l'extrem, en alguna ocasió, d'aturar-lo, baixar i, agafant algun element contundent, alguna branca o alguna eina feixuga, emprendre-la a trompades amb el tractor, fins que s'esbravava.
D'altra banda, a aquell home les conseqüències d'aquelles reacciones seves tampoc el devien sorprendre del tot: ja devia tenir assumit que, al marge de servir-li per a desfogar-se, si abans amb les mules allò podia implicar en alguns casos eventuals despeses de veterinari, llavors les eventuals depeses podien ser de mecànic.
28 de gen. 2009
En Piculives - 3
En Piculives era tot un personatge, un artista brillant, dotat d'una imaginació desbordant, un inventor mig tocat de l'ala, un artesà extraordinari, un bon hortolà i no sé quantes coses més. I alhora era divertit, entranyable. Irrepetible.
Si algú es dediques a escriure la seva biografia, segur que el resultat seria d'allò més entretingut, ple de múltiples matisos, d'anècdotes de tot tipus i d'aquells moments àlgids, espectaculars, que li agradava protagonitzar.
Era una mena de personatge del renaixement, però amb aspectes de l'època de les cavernes, amb un punt generós d'irracionalitat, sempre empapat i empapant tot el que l'envoltava de la seva visió màgica de la vida, tot ell immers en una mena de fèrtil oradura.
Era també una mica esclau de les contradiccions pròpies de les seves desmesures. Un ésser tan lliure, tan desbordat i desbordant que, segurament, tampoc era massa fàcil viure massa temps a prop seu.
Qui més coneixia aquest vessant complex era la seva dona, la Julita. Els anys que van viure junts, mentre ell somniava i divagava pel món dels seus fantàstics projectes, o mentre de tant en tant es comportava de forma esplèndida amb els seus amics, organitzant potser una gran festa a casa quan s'esqueia que arreplegava de cop alguns cèntims, la Julita patia veient com aquells recursos es fonien en un no res. Perquè després la realitat de cada dia en general era austera, de vegades difícil. La Julita no era una persona cultivada, era molt elemental, els seus projectes eren terrenals, prosaics, pràctics: intentar que a les dues filles no els faltés l'imprescindible, procurar que el rebost no es buidés del tot, aconseguir fer bullir l'olla cada dia, que a l'hivern no s'acabés la llenya...
No van ser fàcils, els anys que van viure junts. No podien ser més diferents, l'un de l'altre. D'en Piculives n'ha quedat una poderosa empremta, hi ha molta gent que el recorda. D'ella, en canvi, ja mig invisible i difuminada en vida, és com si el vent n'hagués esborrat el poc rastre que va deixar.
Si algú es dediques a escriure la seva biografia, segur que el resultat seria d'allò més entretingut, ple de múltiples matisos, d'anècdotes de tot tipus i d'aquells moments àlgids, espectaculars, que li agradava protagonitzar.
Era una mena de personatge del renaixement, però amb aspectes de l'època de les cavernes, amb un punt generós d'irracionalitat, sempre empapat i empapant tot el que l'envoltava de la seva visió màgica de la vida, tot ell immers en una mena de fèrtil oradura.
Era també una mica esclau de les contradiccions pròpies de les seves desmesures. Un ésser tan lliure, tan desbordat i desbordant que, segurament, tampoc era massa fàcil viure massa temps a prop seu.
Qui més coneixia aquest vessant complex era la seva dona, la Julita. Els anys que van viure junts, mentre ell somniava i divagava pel món dels seus fantàstics projectes, o mentre de tant en tant es comportava de forma esplèndida amb els seus amics, organitzant potser una gran festa a casa quan s'esqueia que arreplegava de cop alguns cèntims, la Julita patia veient com aquells recursos es fonien en un no res. Perquè després la realitat de cada dia en general era austera, de vegades difícil. La Julita no era una persona cultivada, era molt elemental, els seus projectes eren terrenals, prosaics, pràctics: intentar que a les dues filles no els faltés l'imprescindible, procurar que el rebost no es buidés del tot, aconseguir fer bullir l'olla cada dia, que a l'hivern no s'acabés la llenya...
No van ser fàcils, els anys que van viure junts. No podien ser més diferents, l'un de l'altre. D'en Piculives n'ha quedat una poderosa empremta, hi ha molta gent que el recorda. D'ella, en canvi, ja mig invisible i difuminada en vida, és com si el vent n'hagués esborrat el poc rastre que va deixar.
--
Anteriors
La llanterna:
El martell:
26 de gen. 2009
En Piculives - 2
Quan feia mesos que no el veia, una nit, de manera del tot inesperada, em vaig trobar en Piculives en un indret ben solitari, completament desapartat. Va ser una sorpresa màgica, surrealista, esplèndida.
Caminant a les fosques per un petit corriol, vaig veure més endavant un petit llum en moviment. Era ell. Anava tot cofoi, amb el seu darrer invent a la mà, la llanterna ecològica i sostenible.
A partir d'una petita mola de maneta, en el lloc de la pinça per a subjectar-la al banc de treball hi havia adaptat un mànec, mentre que pel damunt de la mola hi havia muntat una dinamo de bicicleta, amb la corresponent bombeta. Amb una mà aguantava l'artilugi, mentre que amb l'altra feia rodar la maneta de la mola, de manera que aquesta, en contacte amb la part mòbil de la dinamo, feia que la llum s'encengués, amb més o menys intensitat segons l'alegria amb què la fes rodar. Això sí, era un aparell apte només per a gent robusta i resistent com ell, perquè no era massa descansat, anar alhora caminant i fent rodar la maneta.
Explicar anècdotes d'en Piculives no és gens difícil, en protagonitzava tot sovint. Només calia conviure-hi una mica i de seguida en tenies un cistell ben ple.
Caminant a les fosques per un petit corriol, vaig veure més endavant un petit llum en moviment. Era ell. Anava tot cofoi, amb el seu darrer invent a la mà, la llanterna ecològica i sostenible.
A partir d'una petita mola de maneta, en el lloc de la pinça per a subjectar-la al banc de treball hi havia adaptat un mànec, mentre que pel damunt de la mola hi havia muntat una dinamo de bicicleta, amb la corresponent bombeta. Amb una mà aguantava l'artilugi, mentre que amb l'altra feia rodar la maneta de la mola, de manera que aquesta, en contacte amb la part mòbil de la dinamo, feia que la llum s'encengués, amb més o menys intensitat segons l'alegria amb què la fes rodar. Això sí, era un aparell apte només per a gent robusta i resistent com ell, perquè no era massa descansat, anar alhora caminant i fent rodar la maneta.
Explicar anècdotes d'en Piculives no és gens difícil, en protagonitzava tot sovint. Només calia conviure-hi una mica i de seguida en tenies un cistell ben ple.
25 de gen. 2009
En Piculives
Durant uns dies que es va estar a casa, al tornar d'una de les seves passejades acompanyat de l'harmònica, en Piculives va aparèixer amb un martell de mecànic, d'aquests amb una de les puntes de bola. Un bon martell, sòlid, ben manegat. Se l'havia trobat lluny, al mig de la pista: segurament havia caigut de la caixa d'eines d'algun tractor, a causa de les sotragades provocades per les pedres i els clots del camí.
A en Piculives li agradaven les eines. No només fer-les servir, també fer-les, fabricar-les, si en un moment determinat n'hi calia alguna de característiques especials, o pel caprici i el plaer de fer-la.
Aquell martell encara el conservo. A més de ser-me útil, també em serveix per a recordar-lo a ell: la seva manera de ser inclassificable, la seva mirada seductora i riallera, la seva fèrtil imaginació, les seves exageracions, de vegades extraviades entre els límits de la realitat i la fantasia, la seva immensa vitalitat, la seva gran habilitat manipulant la matèria, ja fos apedaçant una sabata o esculpint una pedra...
Duran aquells dies compartits, el recordo també fent de faquir a la vora del foc. Llavors no bevia, i s'entretenia glopejant no sé quina mena de licor que no sé d'on havia sortit, escopint-lo després damunt del foc, provocant llavors unes grans flamarades, rient de l'espectacle amb la seva rialla sonora i extravertida, amb els ulls divertits.
A en Piculives li agradaven les eines. No només fer-les servir, també fer-les, fabricar-les, si en un moment determinat n'hi calia alguna de característiques especials, o pel caprici i el plaer de fer-la.
Aquell martell encara el conservo. A més de ser-me útil, també em serveix per a recordar-lo a ell: la seva manera de ser inclassificable, la seva mirada seductora i riallera, la seva fèrtil imaginació, les seves exageracions, de vegades extraviades entre els límits de la realitat i la fantasia, la seva immensa vitalitat, la seva gran habilitat manipulant la matèria, ja fos apedaçant una sabata o esculpint una pedra...
Duran aquells dies compartits, el recordo també fent de faquir a la vora del foc. Llavors no bevia, i s'entretenia glopejant no sé quina mena de licor que no sé d'on havia sortit, escopint-lo després damunt del foc, provocant llavors unes grans flamarades, rient de l'espectacle amb la seva rialla sonora i extravertida, amb els ulls divertits.
24 de gen. 2009
El corral de la mula
M'havia compromès amb lo Joan i lo Xic per a anar a treure els fems del corral de la mula. El dia convingut em vaig presentar de bon matí a casa seva. Primer de tot, l'esmorzar: pa amb oli, una truita, ceba amanida i olives, amb el plat a la falda, a la vora del foc. Fins aquí, de primera.
El problema va ser quan, havent esmorzat, vam anar al corral de la mula, que fins aleshores jo no havia vist mai. Em vaig quedar bocabadat i espantat, en veure el panorama. Era de mal dir l'alçada de fems que hi havia, però tenint en compte que ja començaven a colgar la menjadora, pel cap baix, de fondària, n'hi devia haver un metre . No costava gens imaginar la mula, que llavors pasturava a fora, encongida allí dins, sense poder aixecar el cap per a no topar amb les bigues del sostre. Ves a saber el temps que feia, els anys, que els fems no es treien, potser la capa més fonda ja estava fossilitzada...
Però encara no s'havien acabat les sorpreses, perquè hi ha una mena de llei de la termodinàmica rural que diu que, per molta mala pinta que pugui tenir una cosa, sempre pot empitjorar molt més, fins extrems inimaginables. Resulta que les eines amb les que havia d'intentar aquella proesa estaven a l'alçada de l'intent: uns arpiots mal manegats, que no s'aguantaven al mànec ni per casualitat, una forca amb una banya trencada i les altres cada una al seu aire, una pala amb la punta doblegada, manegada amb una branca plena de nusos, un carretó mig desballestat, que com a mínim devia ser dels temps dels romans, tot de fusta, la roda inclosa, esplèndid com a peça de museu però impossible com a eina de treball.
Malgrat totes les adversitats i que, racionalment, era impossible imaginar com es podia reeixir d'aquella empresa, m'hi vaig posar. Però encara m'esperava una darrera sorpresa, un altre impediment penós que fins llavors no havia detectat: un cop carregat el carretó calia fer un trajecte d'uns vint o trenta metres fins un hortet habilitat com a femer, i aquest petit recorregut estava literalment sembrat de pedres, algunes com el puny, cosa que convertia el trajecte en extremadament lent, feixuc i penós.
No sé quants carretons de fems vaig omplir i traginar, pocs, recordo que allò se'm va fer cada cop més insuportable. Tot i haver-me compromès a fer la feina, tot i que mai em desdeia d'aquesta mena de compromisos, em vaig empescar alguna excusa i els vaig dir que ho deixava córrer. Amb algun remordiment de consciència, però alhora profundament alleujat per l'alliberament, vaig marxar lleuger barranc amunt, cap a casa, repetint-me que mai, mai més, de cap de les maneres, no tornaria a embolicar-me amb cap mena de tracte amb lo Joan i lo Xic.
El problema va ser quan, havent esmorzat, vam anar al corral de la mula, que fins aleshores jo no havia vist mai. Em vaig quedar bocabadat i espantat, en veure el panorama. Era de mal dir l'alçada de fems que hi havia, però tenint en compte que ja començaven a colgar la menjadora, pel cap baix, de fondària, n'hi devia haver un metre . No costava gens imaginar la mula, que llavors pasturava a fora, encongida allí dins, sense poder aixecar el cap per a no topar amb les bigues del sostre. Ves a saber el temps que feia, els anys, que els fems no es treien, potser la capa més fonda ja estava fossilitzada...
Però encara no s'havien acabat les sorpreses, perquè hi ha una mena de llei de la termodinàmica rural que diu que, per molta mala pinta que pugui tenir una cosa, sempre pot empitjorar molt més, fins extrems inimaginables. Resulta que les eines amb les que havia d'intentar aquella proesa estaven a l'alçada de l'intent: uns arpiots mal manegats, que no s'aguantaven al mànec ni per casualitat, una forca amb una banya trencada i les altres cada una al seu aire, una pala amb la punta doblegada, manegada amb una branca plena de nusos, un carretó mig desballestat, que com a mínim devia ser dels temps dels romans, tot de fusta, la roda inclosa, esplèndid com a peça de museu però impossible com a eina de treball.
Malgrat totes les adversitats i que, racionalment, era impossible imaginar com es podia reeixir d'aquella empresa, m'hi vaig posar. Però encara m'esperava una darrera sorpresa, un altre impediment penós que fins llavors no havia detectat: un cop carregat el carretó calia fer un trajecte d'uns vint o trenta metres fins un hortet habilitat com a femer, i aquest petit recorregut estava literalment sembrat de pedres, algunes com el puny, cosa que convertia el trajecte en extremadament lent, feixuc i penós.
No sé quants carretons de fems vaig omplir i traginar, pocs, recordo que allò se'm va fer cada cop més insuportable. Tot i haver-me compromès a fer la feina, tot i que mai em desdeia d'aquesta mena de compromisos, em vaig empescar alguna excusa i els vaig dir que ho deixava córrer. Amb algun remordiment de consciència, però alhora profundament alleujat per l'alliberament, vaig marxar lleuger barranc amunt, cap a casa, repetint-me que mai, mai més, de cap de les maneres, no tornaria a embolicar-me amb cap mena de tracte amb lo Joan i lo Xic.
23 de gen. 2009
El Terrible - 2
Vaig coincidir amb el Terrible només un cop, a la xolla d'un dels ramats més grans de la comarca. Ell, com sempre, hi anava acompanyant la seva colla d'esquiladors. Estava considerat el millor travador d'aquells tombants. Jo de vegades acompanyava una altra colla d'esquiladors, però havia sentit a parlar molt del Terrible, de la seva gran eficàcia manipulant el bestiar, així que, quan bastant per casualitat em van proposar d'anar a la xolla d'aquell ramat, vaig acceptar.
Físicament érem ben diferents: ell baix però cepat, musculat, forçut, jo igualment baix però escanyolit, poca cosa... Tan poca cosa que havia hagut d'aprendre a lligar el bestiar d'una manera diferent de com la gent ho feia normalment. En lloc de fent servir la força bruta, intentant aprofitar la pròpia inèrcia dels moviments de l'animal, una cosa potser més fàcil de fer que d'explicar. Com una mena d'art marcial amb les ovelles, mirant de tombar-les a terra, recollir-los les potes i lligar-les, més que obligant els moviments, acompanyant-los, buscant els gestos i les postures que ho afavorien, procurant minimitzar l'esforç, amb la major suavitat possible i, per tant, també amb el mínim neguit per part de l'animal. El cas és que funcionava. Tant que, tot i no ser ni corpulent ni forçut, sense un excessiu cansament podia mantenir un elevat ritme a l'hora de lligar les ovelles.
Per al Terrible allò va ser un gerro d'aigua freda. Veure que algú tan insignificant, tan poca cosa, a sobre neorural (sempre un estigma de cara a la gent del país), podia anar travant tantes ovelles com ell travava no li va fer cap gràcia. Gens ni mica. I la feina es va anar convertint en una mena de sord desafiament. Ell, intentant anar més de pressa, jo sense cap intenció d'anar-hi més que ell, però tampoc menys.
Malgrat tot, amb el Terrible teníem una cosa en comú: érem els dos igual de rucs. Fèiem aquella feina que gairebé ningú volia fer, per un sou que no era res de l'altre món, i a sobre esforçant-nos bastant, per no dir que molt. Per diferents motius, els dos volíem ser acceptats i respectats, i la participació en aquella mena de feines feixugues ens semblava que eren una forma de demostrar alguna cosa, d'aconseguir aquest respecte.
Físicament érem ben diferents: ell baix però cepat, musculat, forçut, jo igualment baix però escanyolit, poca cosa... Tan poca cosa que havia hagut d'aprendre a lligar el bestiar d'una manera diferent de com la gent ho feia normalment. En lloc de fent servir la força bruta, intentant aprofitar la pròpia inèrcia dels moviments de l'animal, una cosa potser més fàcil de fer que d'explicar. Com una mena d'art marcial amb les ovelles, mirant de tombar-les a terra, recollir-los les potes i lligar-les, més que obligant els moviments, acompanyant-los, buscant els gestos i les postures que ho afavorien, procurant minimitzar l'esforç, amb la major suavitat possible i, per tant, també amb el mínim neguit per part de l'animal. El cas és que funcionava. Tant que, tot i no ser ni corpulent ni forçut, sense un excessiu cansament podia mantenir un elevat ritme a l'hora de lligar les ovelles.
Per al Terrible allò va ser un gerro d'aigua freda. Veure que algú tan insignificant, tan poca cosa, a sobre neorural (sempre un estigma de cara a la gent del país), podia anar travant tantes ovelles com ell travava no li va fer cap gràcia. Gens ni mica. I la feina es va anar convertint en una mena de sord desafiament. Ell, intentant anar més de pressa, jo sense cap intenció d'anar-hi més que ell, però tampoc menys.
Malgrat tot, amb el Terrible teníem una cosa en comú: érem els dos igual de rucs. Fèiem aquella feina que gairebé ningú volia fer, per un sou que no era res de l'altre món, i a sobre esforçant-nos bastant, per no dir que molt. Per diferents motius, els dos volíem ser acceptats i respectats, i la participació en aquella mena de feines feixugues ens semblava que eren una forma de demostrar alguna cosa, d'aconseguir aquest respecte.
21 de gen. 2009
Les eines del avis
De l'avi patern en guardo un falçó i un nivell. El falçó és petit, d'uns 15 centímetres entre la fulla i el mànec, amb una forma a mig camí entre el podall i la falç, però de reduïdes dimensions. Crec que era una eina que es feia servir per a veremar, abans de l'ús de les tisores. Si més no, a les antigues auques d'oficis els veremadors els representaven amb aquesta eina a la mà. El nivell és petit, fa menys d'un pam, és pesant, de ferro massís, amb la bombolla al mig; fa de bon tenir a la mà. M'agrada conservar aquestes eines, tant perquè em recorden la vida d'aquest avi pagès i picapedrer com perquè en alguna ocasió encara les faig servir.
De l'avi matern en guardo una gúbia i un informador. Era un home polifacètic i, entre moltes altres coses, en ocasions feia també de tallista. La gúbia i l'informador són de bon acer, i de vegades encara em són útils, tot i que els mànecs s'han deteriorat una mica, potser els hauré de canviar.
M'agraden les eines. I aquestes dels avis especialment. Tot i que els dos van morir sent jo bastant petit, i que aquestes eines no les vaig arreplegar fins bastants anys més tard, penso que potser tenen alguna relació amb el fet que m'agradi treballar amb les mans, tant en feines imprescindibles que sovint impliquen un esforç físic considerable, com les relacionades amb la pagesia i la construcció, vinculades a la història de l'avi patern, com en feines o activitats més improductives, més o menys artístiques, com les que apassionaven l'avi matern.
De l'avi matern en guardo una gúbia i un informador. Era un home polifacètic i, entre moltes altres coses, en ocasions feia també de tallista. La gúbia i l'informador són de bon acer, i de vegades encara em són útils, tot i que els mànecs s'han deteriorat una mica, potser els hauré de canviar.
M'agraden les eines. I aquestes dels avis especialment. Tot i que els dos van morir sent jo bastant petit, i que aquestes eines no les vaig arreplegar fins bastants anys més tard, penso que potser tenen alguna relació amb el fet que m'agradi treballar amb les mans, tant en feines imprescindibles que sovint impliquen un esforç físic considerable, com les relacionades amb la pagesia i la construcció, vinculades a la història de l'avi patern, com en feines o activitats més improductives, més o menys artístiques, com les que apassionaven l'avi matern.
20 de gen. 2009
Camp i ciutat (el meu pare)
Feia pocs anys que m'havia independitzat. Vivia sol i la mar de content en un poblet completament abandonat, mig enrunat, en una casa sense aigua ni llum, amb el veí més proper a uns quants quilòmetres de distància... M'agradava aquella vida, austera, extrema, tan diferent de la vida urbana que sempre havia viscut, plena de comoditats i seguretats.
Tenia tot el dia per a badar, per a entretenir-me amb les meves cabòries, llegir, dibuixar... Amb tot el temps del món per a fer el que em donés la gana. Això sí, amb les limitacions pròpies de la situació: aïllat com estava i comptant només amb els pocs recursos materials de què disposava. Perquè de calés en tenia ben pocs, de vegades ni un. I com que a sobre no m'havia decidit a fer cap hort, el tema alimentari en general era una mica complicat: els àpats més aviat frugals, per no dir de supervivència, de vegades a base de bledes bordes, la fruita d'algun fruiter abandonat feia anys, aglans o mores quan n'era el temps... Sort dels plats de farinetes. Perquè el que sí que procurava que mai em faltés era un sac de blat. Amb aquell sac i un petit molinet manual per a moldre'l, estava salvat.
Vivint d'aquella manera, no tenia cap sensació de precarietat, de fet em sentia un privilegiat en tots els aspectes, ho trobava tot esplèndid, era una sensació de llibertat estrenada, fins llavors desconeguda, meravellosa, arrepenjada en l'extrema vitalitat pròpia de la joventut.
En aquella època vaig dibuixar un conte sense paraules, contraposant el que per a mi eren els encants d'aquella vida rural amb les incomoditats de la vida urbana. Un dia que vaig anar a veure els pares els vaig dur el conte. El meu pare se'l va mirar i, ho recordo com si fos ara, em va dir: "Ara n'hauries de fer un altre contraposant tots els avantatges de la vida urbana amb els inconvenients de la vida rural".
El meu pare havia nascut en una masia situada en un lloc força inhòspit, tant que d'aquell paratge en deien "El Pla del Magre". Un lloc tant desagraït que, el meu avi, cansat de tantes estretors, en va marxar amb tota la família, buscant una vida una mica més fàcil a ciutat. Com que a més de pagès era picapedrer, no li va ser difícil treballar en el ram de la construcció, en el que llavors encara era molt important el treball de la pedra. El meu pare va créixer enamorat de la vida urbana, amb el record molt present de les seves arrels rurals, associades a la precarietat i la pobresa.
Sembla que és bastant habitual que, quan els pares ja són morts, llavors se'ns acudeixin les coses que ens hauria agradat dir-los i que mai no els vam dir. En el meu cas, aquesta n'hauria estat una: "Tenies raó, hauria d'haver dibuixat també aquest altre conte". No ho recordo, però segurament no li ho vaig dir. El més possible és que digués alguna tonteria, perquè encara estava en una edat que em sortien soles, com la cosa més normal del món. Llavors tenia com una mena de tic que m'impulsava a dur la contrària de tot, amb més raó si el tema tenia relació amb els meus pares.
Ara, sense tants prejudicis ni la necessitat malaltissa de portar la contraria, em sembla més aviat ridícul parlar amb massa contundència de segons quines coses. Alhora, pel que fa a aquell afer amb el meu pare, sento que a tot arreu s'hi pot estar bé, gaudint-ne els avantatges o encants que li siguin propis. Per exemple a ciutat, amb tots els seus al.licients... i també al camp, amb el seus.
--
(1) El conte es deia "Olor de farigola":
usuaris.tinet.org/jmsl/imaginari/pdf/farigola.pdf
Tenia tot el dia per a badar, per a entretenir-me amb les meves cabòries, llegir, dibuixar... Amb tot el temps del món per a fer el que em donés la gana. Això sí, amb les limitacions pròpies de la situació: aïllat com estava i comptant només amb els pocs recursos materials de què disposava. Perquè de calés en tenia ben pocs, de vegades ni un. I com que a sobre no m'havia decidit a fer cap hort, el tema alimentari en general era una mica complicat: els àpats més aviat frugals, per no dir de supervivència, de vegades a base de bledes bordes, la fruita d'algun fruiter abandonat feia anys, aglans o mores quan n'era el temps... Sort dels plats de farinetes. Perquè el que sí que procurava que mai em faltés era un sac de blat. Amb aquell sac i un petit molinet manual per a moldre'l, estava salvat.
Vivint d'aquella manera, no tenia cap sensació de precarietat, de fet em sentia un privilegiat en tots els aspectes, ho trobava tot esplèndid, era una sensació de llibertat estrenada, fins llavors desconeguda, meravellosa, arrepenjada en l'extrema vitalitat pròpia de la joventut.
En aquella època vaig dibuixar un conte sense paraules, contraposant el que per a mi eren els encants d'aquella vida rural amb les incomoditats de la vida urbana. Un dia que vaig anar a veure els pares els vaig dur el conte. El meu pare se'l va mirar i, ho recordo com si fos ara, em va dir: "Ara n'hauries de fer un altre contraposant tots els avantatges de la vida urbana amb els inconvenients de la vida rural".
El meu pare havia nascut en una masia situada en un lloc força inhòspit, tant que d'aquell paratge en deien "El Pla del Magre". Un lloc tant desagraït que, el meu avi, cansat de tantes estretors, en va marxar amb tota la família, buscant una vida una mica més fàcil a ciutat. Com que a més de pagès era picapedrer, no li va ser difícil treballar en el ram de la construcció, en el que llavors encara era molt important el treball de la pedra. El meu pare va créixer enamorat de la vida urbana, amb el record molt present de les seves arrels rurals, associades a la precarietat i la pobresa.
Sembla que és bastant habitual que, quan els pares ja són morts, llavors se'ns acudeixin les coses que ens hauria agradat dir-los i que mai no els vam dir. En el meu cas, aquesta n'hauria estat una: "Tenies raó, hauria d'haver dibuixat també aquest altre conte". No ho recordo, però segurament no li ho vaig dir. El més possible és que digués alguna tonteria, perquè encara estava en una edat que em sortien soles, com la cosa més normal del món. Llavors tenia com una mena de tic que m'impulsava a dur la contrària de tot, amb més raó si el tema tenia relació amb els meus pares.
Ara, sense tants prejudicis ni la necessitat malaltissa de portar la contraria, em sembla més aviat ridícul parlar amb massa contundència de segons quines coses. Alhora, pel que fa a aquell afer amb el meu pare, sento que a tot arreu s'hi pot estar bé, gaudint-ne els avantatges o encants que li siguin propis. Per exemple a ciutat, amb tots els seus al.licients... i també al camp, amb el seus.
--
(1) El conte es deia "Olor de farigola":
usuaris.tinet.org/jmsl/imaginari/pdf/farigola.pdf
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
