17 de des. 2009
16 de des. 2009
Gent del barri
Gairebé tota la gent del barri és "gent com cal". Gent amb el seu pis de propietat o de lloguer, gent ben vestida, ben rentada, ben planxada, segura de si mateixa gràcies al seu desodorant i als ingressos del seu treball, de la seva pensió o de les seves rendes.
Compartint el mateix territori urbà, hi ha la corresponent proporció (potser més elevada que en d'altres barris) de gent marginal i més o menys pintoresca, gent de flaires més intenses i robes no tan bugadejades ni planxades, gent que potser ocupa alguna vivenda abandonada, o que dorm als caixers o a algun altra mena d'aixopluc precari.
Uns i altres circulen pels mateixos carrers, viuen en el mateix espai urbà, però en fan un ús diferent. Uns van als supermercats a comprar i els altres hi van a les hores que els establiments llencen els aliments a punt de caducar o ja caducats. Uns omplen els contenidors de deixalles mentre els altres hi rebusquen restes de menjar, peces de roba o ferralla per a revendre a pes. Uns van de dia als bancs, a dur-hi els estalvis o a demanar préstecs, i els altres de nit, a dormir als caixers. Uns van actualitzant el seu mobiliari i els seus electrodomèstics mentre els altres amb els embalatges de cartró de l'activitat consumista dels primers s'improvisen el jaç.
Avui plou i fa fred, és de nit. Obro la porta del petit balcó i deixo que el vent glaçat em tensi la pell de la cara. Una estona. A dins hi tinc el llit, amb les mantes necessàries. Pertanyo al món dels privilegiats. Recordo la meva mare parlant d'aquesta mateixa sensació.
Compartint el mateix territori urbà, hi ha la corresponent proporció (potser més elevada que en d'altres barris) de gent marginal i més o menys pintoresca, gent de flaires més intenses i robes no tan bugadejades ni planxades, gent que potser ocupa alguna vivenda abandonada, o que dorm als caixers o a algun altra mena d'aixopluc precari.
Uns i altres circulen pels mateixos carrers, viuen en el mateix espai urbà, però en fan un ús diferent. Uns van als supermercats a comprar i els altres hi van a les hores que els establiments llencen els aliments a punt de caducar o ja caducats. Uns omplen els contenidors de deixalles mentre els altres hi rebusquen restes de menjar, peces de roba o ferralla per a revendre a pes. Uns van de dia als bancs, a dur-hi els estalvis o a demanar préstecs, i els altres de nit, a dormir als caixers. Uns van actualitzant el seu mobiliari i els seus electrodomèstics mentre els altres amb els embalatges de cartró de l'activitat consumista dels primers s'improvisen el jaç.
Avui plou i fa fred, és de nit. Obro la porta del petit balcó i deixo que el vent glaçat em tensi la pell de la cara. Una estona. A dins hi tinc el llit, amb les mantes necessàries. Pertanyo al món dels privilegiats. Recordo la meva mare parlant d'aquesta mateixa sensació.
11 de des. 2009
La Triu
La Triu mou les mans
com si fos cada una
una companyia de ballet.
Cada dit una ballarina,
ballant harmoniosament,
amb elegant lleugeresa:
tallant les verdures,
preparant les sopes,
llescant el pa i les coques,
remenant les cassoles,
servint el te.
Amb les seves mans de prestidigitadora
va oferint un espectacle constant
(lleuger, subtil, discret)
per als clients del seu restaurant.
Somrient seductorament
o afirmant contundent
alguna de les seves
contundents afirmacions,
la seva companyia de ballet
dansa sempre enjogassada:
els seus dits ballarins
van representant diligents i contents
la coreografia del dia.
(si aneu a veure la funció,
fixeu-vos sobretot en el dit petit:
es el més ballarí i divertit de tots)
com si fos cada una
una companyia de ballet.
Cada dit una ballarina,
ballant harmoniosament,
amb elegant lleugeresa:
tallant les verdures,
preparant les sopes,
llescant el pa i les coques,
remenant les cassoles,
servint el te.
Amb les seves mans de prestidigitadora
va oferint un espectacle constant
(lleuger, subtil, discret)
per als clients del seu restaurant.
Somrient seductorament
o afirmant contundent
alguna de les seves
contundents afirmacions,
la seva companyia de ballet
dansa sempre enjogassada:
els seus dits ballarins
van representant diligents i contents
la coreografia del dia.
(si aneu a veure la funció,
fixeu-vos sobretot en el dit petit:
es el més ballarí i divertit de tots)
10 de des. 2009
L'Anabel - 2
Viu lluny, de tant en tant la telefono. Parlo una estona amb l'Anabel i aquest cop em transmet la seva indignació pel fet que hi hagi veterinaris dedicats a guarir les malalties de les serps, les iguanes, les tortugues, els conills d'índies, les fures, els esquirols...d'aquesta mena de nous animals de companyia que ara en diuen mascotes. Em diu que ha vist per la tele un programa dedicat a aquest tema i que li sembla una vergonya totes les atencions que hi ha persones que proporcionen a aquests animals: menjars sofisticats, medicacions encara més sofisticades, clíniques especialitzades, operacions en quiròfans dotats de les més modernes tecnologies...
L'Anabel parla acaloradament. Quan s'ha esbravat una mica i afluixa el seu devessall d'indignació, li dic si ella no fa el mateix amb els quatre gossos que té, als que hi dedica totes les atencions i recursos de què disposa.
Quan li dic això salta com una fera, amb una passió desbordada, de forma sorprenent. Em diu que no té res a veure una cosa amb l'altra, que són animals absolutament diferents, que com pot ser que digui el que dic i no m'adoni de l'íntima complicitat que es pot establir amb un gos i, en canvi, la impossibilitat d'establir cap relació remotament semblant amb una tortuga, un conillet d'índies o un esquirol. Mentre l'escolto, tot i reconèixer la part de raó que té, alhora penso meravellat en la particular i inconscient habilitat que tenim la gent quan volem justificar els nostres comportaments...
La relació que té l'Anabel amb els seus gossos és ben curiosa (o relativament curiosa, tenint en compte la relació que té molta gent amb els seus animals de companyia). Sobretot és curiosa la seva relació amb el més atrotinat dels seus quatre gossos: vell, cec, sord, diabètic i amb càncer... un gos fet una absoluta calamitat i que tanmateix no hi ha manera que el deixi morir en pau, obsessionada com està en què visqui. No caldria ni que li fes l'eutanàsia, no caldria que fes res de res: només que un dia no el punxés amb la insulina, el pobre ja s'apagaria del tot i deixaria de patir i de fer patir. Però l'Anabel tot el dia n'està pendent, esclavitzada, medicant-lo, vigilant-lo... Capficada a més, ja en el súmmum dels despropòsits, perquè com que està tan delicat no se'l pot operar del càncer del cul que pateix.
La situació de l'Anabel és del tot esperpèntica i incomprensible, si s'observa des d'una perspectiva estrictament racional (cosa d'altra banda ben absurda i inútil, ja que al capdavall ja sabem que el que ens regeix són les emocions). En el cas de l'Anabel, el seu comportament a més té un important agravant afegit: va molt escassa de recursos i, tot el que dedica als seus animals (a més dels gossos té un munt indeterminat de gats), s'ho resta del que s'hauria de dedicar a ella mateixa. De fet, no és cap exageració dir que està pitjor alimentada que els seus gats i gosos, i també pitjor atesa sanitàriement: entre l'edat i el poc que es mima ella mateixa, a l'Anabel se li ha anat deteriorant la salut, de mals diferents en té uns quants, una bona cabassada. I encongeix el cor veure-la en una situació tan estranya i alhora tan absurdament dolorosa, baldada pels seus mals i esclavitzada per les seves emocions traidores...
L'Anabel parla acaloradament. Quan s'ha esbravat una mica i afluixa el seu devessall d'indignació, li dic si ella no fa el mateix amb els quatre gossos que té, als que hi dedica totes les atencions i recursos de què disposa.
Quan li dic això salta com una fera, amb una passió desbordada, de forma sorprenent. Em diu que no té res a veure una cosa amb l'altra, que són animals absolutament diferents, que com pot ser que digui el que dic i no m'adoni de l'íntima complicitat que es pot establir amb un gos i, en canvi, la impossibilitat d'establir cap relació remotament semblant amb una tortuga, un conillet d'índies o un esquirol. Mentre l'escolto, tot i reconèixer la part de raó que té, alhora penso meravellat en la particular i inconscient habilitat que tenim la gent quan volem justificar els nostres comportaments...
La relació que té l'Anabel amb els seus gossos és ben curiosa (o relativament curiosa, tenint en compte la relació que té molta gent amb els seus animals de companyia). Sobretot és curiosa la seva relació amb el més atrotinat dels seus quatre gossos: vell, cec, sord, diabètic i amb càncer... un gos fet una absoluta calamitat i que tanmateix no hi ha manera que el deixi morir en pau, obsessionada com està en què visqui. No caldria ni que li fes l'eutanàsia, no caldria que fes res de res: només que un dia no el punxés amb la insulina, el pobre ja s'apagaria del tot i deixaria de patir i de fer patir. Però l'Anabel tot el dia n'està pendent, esclavitzada, medicant-lo, vigilant-lo... Capficada a més, ja en el súmmum dels despropòsits, perquè com que està tan delicat no se'l pot operar del càncer del cul que pateix.
La situació de l'Anabel és del tot esperpèntica i incomprensible, si s'observa des d'una perspectiva estrictament racional (cosa d'altra banda ben absurda i inútil, ja que al capdavall ja sabem que el que ens regeix són les emocions). En el cas de l'Anabel, el seu comportament a més té un important agravant afegit: va molt escassa de recursos i, tot el que dedica als seus animals (a més dels gossos té un munt indeterminat de gats), s'ho resta del que s'hauria de dedicar a ella mateixa. De fet, no és cap exageració dir que està pitjor alimentada que els seus gats i gosos, i també pitjor atesa sanitàriement: entre l'edat i el poc que es mima ella mateixa, a l'Anabel se li ha anat deteriorant la salut, de mals diferents en té uns quants, una bona cabassada. I encongeix el cor veure-la en una situació tan estranya i alhora tan absurdament dolorosa, baldada pels seus mals i esclavitzada per les seves emocions traidores...
3 de des. 2009
El Batista - 2 (clavells d'aire)
Al balcó d'un tercer pis de l'altre costat del carrer de la casa on viu el Batista hi ha la mata més gran que jo hagi vist mai de clavells d'aire. Fa uns quants anys, tot parlant amb el Batista, un dia em mirava aquell balcó tan espectacular i li vaig preguntar si en coneixia els veïns. Em va dir que naturalment, mirant-me com si li hagués fet una pregunta fora de lloc, absurda. Li vaig demanar si me'n podria aconseguir un esqueix.
Em va aconseguir l'esqueix. D'ençà d'aleshores, a poc a poc, amb la lentitud que ho fan els clavells d'aire (una lentitud que de vegades exaspera la gent que no n'ha tingut mai), aquell petit esqueix ha anat creixent, però encara no ha florit cap vegada.
Ja tenia dos menes de clavells d'aire diferents, uns floreixen cada any de forma espectacular, amb les seves flors blaugranes, esplèndides, abundants. Unes flors que a més duren molts dies, una veritable festa major visual (si no m'equivoco, és una "tillandsia aeranthos"). L'altre mena de clavell d'aire, del que en desconec l'espècie concreta, es passa anys sense florir, i quan ho fa ho fa de forma mesurada, només unes poques flors, potser només una o dues. Són flors delicades, d'un color blaucel, efímeres, de seguida es marceixen.
Els clavells d'aire són plantes epífites (en els seus llocs d'origen, en general l'Amèrica central, viuen damunt d'altres plantes, però sense parasitar-les), i aquí s'acostumen a penjar d'un filferro. Pertanyen a la família de les bromèlies i s'alimenten de forma exclusiva de l'aire, de la mica de pols que arrossega el vent i de la humitat de l'ambient. Són plantes que em fascinen, per la seva capacitat de viure, literalment, "dels aires del cel".
(1) Tillandsia aeranthos (foto de la wikipèdia):
Em va aconseguir l'esqueix. D'ençà d'aleshores, a poc a poc, amb la lentitud que ho fan els clavells d'aire (una lentitud que de vegades exaspera la gent que no n'ha tingut mai), aquell petit esqueix ha anat creixent, però encara no ha florit cap vegada.
Ja tenia dos menes de clavells d'aire diferents, uns floreixen cada any de forma espectacular, amb les seves flors blaugranes, esplèndides, abundants. Unes flors que a més duren molts dies, una veritable festa major visual (si no m'equivoco, és una "tillandsia aeranthos"). L'altre mena de clavell d'aire, del que en desconec l'espècie concreta, es passa anys sense florir, i quan ho fa ho fa de forma mesurada, només unes poques flors, potser només una o dues. Són flors delicades, d'un color blaucel, efímeres, de seguida es marceixen.
Els clavells d'aire són plantes epífites (en els seus llocs d'origen, en general l'Amèrica central, viuen damunt d'altres plantes, però sense parasitar-les), i aquí s'acostumen a penjar d'un filferro. Pertanyen a la família de les bromèlies i s'alimenten de forma exclusiva de l'aire, de la mica de pols que arrossega el vent i de la humitat de l'ambient. Són plantes que em fascinen, per la seva capacitat de viure, literalment, "dels aires del cel".
(1) Tillandsia aeranthos (foto de la wikipèdia):
1 de des. 2009
El Batista
Després de potser dos anys de no veure'l (abans el veia sovint, però he deixat de passar amb regularitat pel seu barri), em trobo el Batista pel carrer. Amb el seu inseparable puro fumejant i la seva cara rodona, somrient, amb un posat d'home feliç. Igual que el darrer cop que el vaig veure, em diu que "ja està a punt per a anar a Suïssa". M'explica que allí hi ha gent preparada, interessant, amb la que podrà treballar conjuntament i desenvolupar les seves idees i inquietuds. Si m'interesso per aquestes idees, em diu que són moltes, i si li pregunto de quin tipus, em diu que molt interessants; ho diu amb els ulls riallers i ben oberts, fent un gest expressiu amb la mà en la que no hi té el puro.
Deu tenir més de seixanta anys. Viu a una porteria d'una casa de pisos d'un carrer petit i tranquil: palplantat a la vorera, o assegut a la seva cadira, és com si formés part del mobiliari urbà. Tinc entès que viu amb els seus pares, però no els he vist mai. Ell tampoc en parla, si més no a mi.
(1) Es veu que això de "puro", segons l'IEC, no es pot dir... sembla que caldria escriure cigar o havà, caldria...
Deu tenir més de seixanta anys. Viu a una porteria d'una casa de pisos d'un carrer petit i tranquil: palplantat a la vorera, o assegut a la seva cadira, és com si formés part del mobiliari urbà. Tinc entès que viu amb els seus pares, però no els he vist mai. Ell tampoc en parla, si més no a mi.
(1) Es veu que això de "puro", segons l'IEC, no es pot dir... sembla que caldria escriure cigar o havà, caldria...
25 de nov. 2009
Apunts - 4
És un barri de gent benestant. Passen dues gitanes, potser mare i filla, la filla d'uns 20 anys, acompanyades d'un home nan, jove. Són com una aparició, una mena d'estampa sortida d'una època remota o d'alguna pel.lícula. Elles duen vestits bigarrats, faldilles grans i amples, fins els turmells, de roba estampada més aviat fosca. Els cabells recollits amb mocadors, dels que se n'escapen algunes puntes rinxolades. Les cares esmolades, seques, la pell bruna. Caminen a ritme viu mentre gesticulen i discuteixen acaloradament, cridaneres. Uns metres més enrere, l'home, que a més de ser extremadament nan és també estrafet, estrany, intenta seguir-les amb un caminar treballós, forçat, queixant-se, cridant també alguna cosa; va vestit de negre, d'un negre lluent i un punt tornassolat, resultat de l'ús continuat de la roba i de la manca de parèntesis per a passar-la pel safareig. Se'n van carrer enllà, enduent-se els seus colors, els seus gestos exagerats, el seu brogit i la seva cridòria, mentre el carrer recobra el seu gris i monòton estat habitual.
Un altre dia. A la vorera ampla d'una carrer solitari, un escombriaire, un noi jove, amb la seva gran escombra, vestit de verd i amb la seva armilla groga, escombra les fulles seques dels plàtans. Canta una cançó melangiosa, pausada, "...tant com t'estimava, per què m'has deixat?". Escombra seguint el ritme lent de la cançó, sense presses, sense pauses. Quan m'hi acosto i se n'adona va abaixant la veu, convertint-la en un murmuri, gairebé inaudible, sense deixar d'escombrar. Quan seguint camí enllà me n'allunyo, sento com revifa de mica en mica la seva veu. Un inesperat i bonic regal. Potser li hauria d'haver donat les gràcies... per què no ho he fet?
Un altre dia. A la vorera ampla d'una carrer solitari, un escombriaire, un noi jove, amb la seva gran escombra, vestit de verd i amb la seva armilla groga, escombra les fulles seques dels plàtans. Canta una cançó melangiosa, pausada, "...tant com t'estimava, per què m'has deixat?". Escombra seguint el ritme lent de la cançó, sense presses, sense pauses. Quan m'hi acosto i se n'adona va abaixant la veu, convertint-la en un murmuri, gairebé inaudible, sense deixar d'escombrar. Quan seguint camí enllà me n'allunyo, sento com revifa de mica en mica la seva veu. Un inesperat i bonic regal. Potser li hauria d'haver donat les gràcies... per què no ho he fet?
11 de nov. 2009
El Jonàs de la Leocàdia - 5
Hi ha persones amb malalties mentals, com el Jonàs, reclosos de per vida en un manicomi. De vegades el motiu principal de la seva reclusió indefinida és una cosa tan prosàica com la manca de recursos. Amb més recursos (que possibilitessin una atenció externa seriosa, el seguiment de la seva medicació, que quan fos possible fessin feines adequades a les seves capacitats, que participessin en activitats socialitzadores...), algunes d'aquestes persones de vegades es podrien reintegrar a les seves famílies, o traslladar-se a pisos tutelats, o a residències de mides més humanitzades, més obertes... Fos una o una altra l'opció possible en cada cas, el resultat seria que aquestes persones podrien viure més integrades en la societat. És a dir, en la mesura que la vida social ens conforma com a persones, "serien més persones".
És veritat que no és de fàcil de resoldre, perquè el cert és que de col.lectius amb necessitats especials i mancats de recursos n'hi ha molts. Per acabar-ho d'adobar, resulta que el col.lectiu dels malalts mentals no és precisament el que genera més simpatia o empatia dins del conjunt de la societat. Més aviat al contrari, és com si se'n volgués ignorar la seva existència, perquè és un món que inquieta, amb el que si es pot triar s'evita relacionar-s'hi. Sobre el que no es vol reflexionar pel que fa a la seva situació de marginació. Al contrari, aquesta marginació, aquest ocultament, aquesta invisibilitat, inconscientment és aprovada: "allò que no existeix no ens pot amenaçar", ni torbar les nostres tranquil.les rutines quotidianes. És un món que normalment només comparteixen les famílies, i encara no sempre, perquè algunes també en fugen. I dintre de les famílies, són sobretot les mares, junt amb les esposes, les filles o fins i tot les germanes, gairebé sempre les dones, les que acostumen a dur la majoria del pes d'aquestes situacions (els homes és més difícil trobar-los implicats, i encara molt més difícil implicats en el feixuc dia a dia).
És veritat que no és de fàcil de resoldre, perquè el cert és que de col.lectius amb necessitats especials i mancats de recursos n'hi ha molts. Per acabar-ho d'adobar, resulta que el col.lectiu dels malalts mentals no és precisament el que genera més simpatia o empatia dins del conjunt de la societat. Més aviat al contrari, és com si se'n volgués ignorar la seva existència, perquè és un món que inquieta, amb el que si es pot triar s'evita relacionar-s'hi. Sobre el que no es vol reflexionar pel que fa a la seva situació de marginació. Al contrari, aquesta marginació, aquest ocultament, aquesta invisibilitat, inconscientment és aprovada: "allò que no existeix no ens pot amenaçar", ni torbar les nostres tranquil.les rutines quotidianes. És un món que normalment només comparteixen les famílies, i encara no sempre, perquè algunes també en fugen. I dintre de les famílies, són sobretot les mares, junt amb les esposes, les filles o fins i tot les germanes, gairebé sempre les dones, les que acostumen a dur la majoria del pes d'aquestes situacions (els homes és més difícil trobar-los implicats, i encara molt més difícil implicats en el feixuc dia a dia).
El Jonàs de la Leocàdia - 4
De vegades el Jonàs em diu: "estem bojos, però no som rucs", i es fa un tip de riure. Ho diu quan m'explica les estratagemes que fan servir per a entrar tabac d'estranquis sense que el personal del centre se n'adoni, o com l'amaguen després, de formes de vegades molt enginyoses, perquè algun altre intern no els el prengui. Per exemple, fent clots als llocs més isolats i amagats dels grans jardins, vigilant que ningú els vegi quan els fan, enterrant-hi el tabac ben embolicat amb bosses de plàstic, per tal que si plou no es malmeti. Una altra mercaderia preuada i prohibida és el cafè soluble, que després del tabac és el que genera més transaccions entre els interns.
Tal com diu el Jonàs es pot estar boig, però s'ha de ser llest, sobretot si s'ha de sobreviure a dins d'un manicomi i no deteriorar-se encara més... Probablement, aquest estímul i aquest esforç de l'enginy per saltar-se algunes normes és un dels al.licients més poderosos de cara a sobreviure sense derrumbar-se a dins d'un centre d'aquest tipus.
Per acabar: el Jonàs diu exactament "estar boig", no "ser-ho". Ves per on, aquest és un altre fil que es podria anar estirant i que podria donar força joc...
Tal com diu el Jonàs es pot estar boig, però s'ha de ser llest, sobretot si s'ha de sobreviure a dins d'un manicomi i no deteriorar-se encara més... Probablement, aquest estímul i aquest esforç de l'enginy per saltar-se algunes normes és un dels al.licients més poderosos de cara a sobreviure sense derrumbar-se a dins d'un centre d'aquest tipus.
Per acabar: el Jonàs diu exactament "estar boig", no "ser-ho". Ves per on, aquest és un altre fil que es podria anar estirant i que podria donar força joc...
8 de nov. 2009
El Jonàs de la Leocàdia - 3
Fa uns dies vaig anar a veure el Jonàs de la Leocàdia. Vaig telefonar abans d'anar-hi, no fos que coincidís que estigués ocupat amb alguna activitat o teràpia. Una possibilitat poc probable, perquè com la resta d'interns es passa la majoria dels dies sense fer res. Costa d'imaginar que en aquestes condicions algú pugui fer cap tipus d'evolució favorable, de fet el curiós és que fent aquesta mena de vida la gent no empitjori molt més.
El Jonàs em va explicar que feia uns dies l'havien canviat de pavelló. A l'antic estava en una habitació doble, ara en una de vuit persones. Junt amb algun altre detall, m'ho comentava amb una certa tristesa. Em vaig quedar amb la sensació que és un nou pas cap a la seva institucionalització definitiva. Una sensació que no puc confrontar amb ningú: d'una banda, a ell mateix es veu que no li expliquen els motius dels canvis, i d'una altra jo hi vaig com a amic i no puc fer cap consulta sobre qualsevol aspecte de la seva situació (encara sort que em deixen entrar, es veu que la majoria d'interns només tenen autoritzades les visites de familiars). A més, sembla que el meu aspecte tampoc inspira confiança, resulta que és més fàcil que em confonguin amb un intern que amb un visitant, i això no ajuda gaire... Si més no d'entrada, aquesta reacció és força corrent.
El Jonàs molt probablement es quedarà per sempre en aquest manicomi. L'anomeno així, "manicomi", conscient que actualment aquesta paraula està considerada políticament incorrecta, posada com a exemple en el món de la salut mental de la mena de vocabulari que no s'ha de fer servir. Just en van parlar a una conferència que vaig anar fa pocs dies. El títol de la conferència era "L'estigma mental i els mitjans de comunicació" i, durant el seu desenvolupament, un dels ponents va posar precisament la paraula "manicomi" com exemple de paraula "antiquada i ofensiva".
El problema és que no n'hi ha prou amb canviar les paraules, cal canviar també allò que designen. I els manicomis han canviat moltíssim, durant els darrers cinquanta anys, però en casos com els del Jonàs segueixen sent un "aparcament de persones". De persones a les que es tracta molt més bé de com eren tractades fa unes dècades, però a les que la societat (tots nosaltres) no és capaç (no som capaços) d'oferir-los cap altre horitzó que les parets del recinte on estan tancades.
El Jonàs em va explicar que feia uns dies l'havien canviat de pavelló. A l'antic estava en una habitació doble, ara en una de vuit persones. Junt amb algun altre detall, m'ho comentava amb una certa tristesa. Em vaig quedar amb la sensació que és un nou pas cap a la seva institucionalització definitiva. Una sensació que no puc confrontar amb ningú: d'una banda, a ell mateix es veu que no li expliquen els motius dels canvis, i d'una altra jo hi vaig com a amic i no puc fer cap consulta sobre qualsevol aspecte de la seva situació (encara sort que em deixen entrar, es veu que la majoria d'interns només tenen autoritzades les visites de familiars). A més, sembla que el meu aspecte tampoc inspira confiança, resulta que és més fàcil que em confonguin amb un intern que amb un visitant, i això no ajuda gaire... Si més no d'entrada, aquesta reacció és força corrent.
El Jonàs molt probablement es quedarà per sempre en aquest manicomi. L'anomeno així, "manicomi", conscient que actualment aquesta paraula està considerada políticament incorrecta, posada com a exemple en el món de la salut mental de la mena de vocabulari que no s'ha de fer servir. Just en van parlar a una conferència que vaig anar fa pocs dies. El títol de la conferència era "L'estigma mental i els mitjans de comunicació" i, durant el seu desenvolupament, un dels ponents va posar precisament la paraula "manicomi" com exemple de paraula "antiquada i ofensiva".
El problema és que no n'hi ha prou amb canviar les paraules, cal canviar també allò que designen. I els manicomis han canviat moltíssim, durant els darrers cinquanta anys, però en casos com els del Jonàs segueixen sent un "aparcament de persones". De persones a les que es tracta molt més bé de com eren tractades fa unes dècades, però a les que la societat (tots nosaltres) no és capaç (no som capaços) d'oferir-los cap altre horitzó que les parets del recinte on estan tancades.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
