Mandales

El Joan, el Manuel i la Isabel són persones que han incorporat a les seves activitats diàries, als seus entreteniments, a la seva forma de "matar el temps", pintar mandales. Cap d'aquestes persones, abans d'arribar al grau de deteriorament actual, d'encongiment de la seva autonomia i clarividència, hi hauria dedicat ni un segon, a fer mandales. En canvi, ara si: han arribat a "l'etapa mandales" de la seva vida.

De tant en tant dic que, a partir de segons quin grau de deteriorament, no vull seguir vivint. Quin és el límit? Dic que hi ha línies vermelles molt clares, i alhora unes altres línies "prevermelles", més variables, segons els dies, l'humor, o ves a saber què.

De vegades penso que si la meva vida ha d'arribar al punt d'haver-me d'entretenir fent mandales, prefereixo plegar. Perquè crec que se'm faria molt feixuc, pensar llavors en qui havia sigut (i en tot el que feia), "abans dels mandales". Ja ho veurem. 

De moment, ves quines coses, resulta que de vegades faig de "monitor de mandales". Amb el Joan Pintor. El seu cas és curiós, pel que fa a això dels mandales. Ell, que havia dibuixat i pintat tant, i que s'ho havia passat tan bé fent-ho, ara, amb la seva vida i la seva autonomia encongides, ha acabat arribant a aquesta etapa de pintar mandales, per tal que els seus dies solitaris no se li facin tan llargs. En lloc de teles i pinzells, mandales i tele, aquest és ara el seu menú diari d'entreteniment, del matí fins al vespre.

El Joan pinta mandales de quaderns comprats. Durant un temps vaig insistir-li perquè se'ls dibuixés ell: "A veure, tu de dibuixar en saps molt, de manera que ja et podries fer també els dibuixos, en lloc de comprar quaderns. A més, tens tots els estris necessaris per fer-ho, regle, cartabó, compàs..."

Quan li ho deia, ell em donava tota mena d'excuses. Per exemple, que el compàs que tenia no funcionava. De manera que un dia li vaig demanar el compàs, un regle i un cartabó, i en cinc minuts, davant d'ell, li vaig dibuixar un mandala. I li vaig dir que ja ho veia, que fer-ho era ben fàcil. I li vaig posar "deures": el dia que jo tornés, a més de pintar aquell mandala, n'havia d'haver dibuixat també un ell, des de zero.

Ho va fer. Però va ser una única vegada. Després va tornar el rastell d'excuses: que si li costava molt, que se li cansava el braç, que el compàs no funcionava, que si la maquineta de fer punta... El cas és que vam tornar al punt de partida: ara, una altra vegada, només pinta mandales de quaderns comprats i, quan es cansa de pintar-ne, engega la tele.

Per això dic que, en la vida d'una persona, l'arribada a "l'etapa mandales" és un punt d'inflexió sobre la qual potser està bé reflexionar...

Un any

(l'Elisabet)
https://xocolataimelindros.blogspot.com/2022/07/un-any.html

Escardar, segar, passar set

Escardar: amb la forqueta a la mà esquerra, doblegues la tija dels cards dels sembrats de cereals i, amb el falçó de mànec llarg a la dreta, els talles arran de terra. M'ho explica el Joan Pintor, que fins als catorze anys se'n va fer un tip. També va atipar-se de segar: mentre amb la mà esquerra (protegida per l'esclopet de fusta, per tel de no tallar-se cap dit), engrapava els manats de blat, amb la dreta, amb la falç dentada, anava tallant els manats. Els records seus d'aquelles feines són de molta calor, moltes hores, molt cansament.

Una manera d'alliberar-se de la feixuguesa de la sega era dur la mula carregada de garbes cap al poble, descarregar les garbes a casa i, llavors, tornar amb la mula cap al camp que estaven segant. Era un parèntesi. La contrapartida era que el camí era llarg, ell era un nen, la mula no sempre era complaent, i alhora el seu pare no destacava per la seva habilitat lligant les garbes al bast de la mula, de manera que tot plegat feia que aquell trajecte estigués ple d'inquietuds. Perquè el camí el feia completament sol, i era un nen de tretze anys, de dotze, d'onze...

El Joan no enyora gens la vida rural. Es va sentir alleujat, quan se'n va poder allunyar, tot i que llavors la seva nova vida d'aprenent a Barcelona no va ser fàcil: moltes hores, mal pagades, i de vegades ni això, estafades. Però va anar sobrevivint, de mica en mica es va anar espavilant.

Una altra cosa que m'explica és que pels secarrals del seu poble gairebé no hi havia cap font, de manera que quan tombava la set era habitual. En cas de molta necessitat, de vegades s'amorrava a una de les basses fetes per abeurar el bestiar, amb aigües fangoses i, el que és pitjor, amb tota seguretat plenes de microbis indesitjables, ja que de la mateixa manera que les mules i els xais s'hi abeuraven, potser també pixaven mentre ho feien, i ficaven a dins de l'aigua les potes amb les quals un moment abans potser havien trepitjat fems frescos.

Però no va agafar mai cap malaltia, ves a saber, potser aquella aigua fangosa amb pixums i fems va actuar com una mena de vacuna... O, senzillament, va tenir sort: potser tenia un sistema immunitari molt robust.

Les basses les feien a les parts baixes dels terrenys amb pendent, per tal que recollissin l'aigua de la pluja. El lloc on es feia la bassa havia de ser argilenc, per tal que retingués l'aigua. Era important triar un lloc al qual arribés molta aigua, quan plovia, però encara ho era més que el lloc de la bassa fos de terra argilenca: una bassa en un terreny majoritàriament sorrenc, no hauria retingut res.

La majoria d'històries de quan era petit que m'explica ara el Joan, pertanyen a un món que jo ja no vaig conèixer, quan vaig començar la meva vida de neorural (per dir-ne d'alguna manera), a mitjans dels anys setanta. Però no totes. Per exemple, això de beure aigua de basses pel bestiar, amb aigües fangoses i contaminades amb pixums i cagallons, alguna vegada també ho havia fet: en algun moment de molta set, amb la boca com un fregall, sense cap altra alternativa, també em vaig amorrar a alguna d'aquestes basses. Per sort, com en el seu cas, sense conseqüències, perquè és obvi que vaig sobreviure: encara estic viu.

La Rosaura / 3

El dia que presumptament amb la Rosaura "vam fer coses de caràcter sexual" a casa del JF, el que va passar va ser el que explico a continuació. 

Vaig arribar al pis del JF i, només entrar, vaig veure al passadís un regalim de gotes. La Rosaura duia un pal de fregar, es veu que el JF havia passat de l'habitació al menjador i, tot passant, havia deixat aquell regalim de pipí.

La Rosaura em va dir que no hi havia manera de convèncer el JF perquè li deixés comprar bolquers més absorbents, perquè deia que eren massa cars; n'hi feia comprar uns de més barats amb els quals passava això, que de seguida es saturaven i es desbordaven. I que el problema no eren només els regalims de pipí pel pis, sinó que, de nit, encara era pitjor, perquè el llit cada vegada quedava inundat.

Al llit, el JF hi tenia un protector del matalàs molt vell. El JF deia que no en volia comprar de nous, pel mateix motiu dels diners. I alhora argumentava que, de fet, això del matalàs moll no era cap problema, perquè quan es llevava, engegava el ventilador, encarat cap al matalàs, fins que més o menys s'assecava. Segons el JF, fent servir el ventilador, quin problema hi havia?

Aquell dia li vaig fer un bon sermó, al JF (un més, altres vegades ja l'havia anat sermonejant, pel que feia a aquest tema). Sobretot, perquè l'excusa dels diners era absolutament idiota. En té un munt; a més de la pensió, té un capital important al banc. 

I a la Rosaura li vaig dir que, si ell seguia oposant-se a comprar bolquers bons, i protectors nous (i un matalàs nou), que parlés amb la treballadora social, i que llavors la treballadora social pressionés al JF per tal que li permetés a ella fer aquestes compres imprescindibles. 

En cas contrari, li vaig dir que l'altra alternativa era aquesta: si després d'haver explicat la situació a la metgessa de capçalera i a la treballadora social del JF, tot seguia igual, doncs que ella passés de tot. Que es posés una pinça al nas, si li calia, quan entrés al dormitori del JF. I que quan trobés regalims de pipí pel pis, que els fregués sense atabalar-se i sense presses, ja que era així com ell ho volia. Que complís amb les seves obligacions, que fes el menjar i rentés la roba, que fes les compres... és a dir, tot allò que entrava "dintre de la seva descripció de treball". Allò, i prou. 

Perquè si ella complia amb les seves obligacions, ningú no li podria retreure res, un cop alertada la gent que calia alertar. Encara que al JF li arribessin els pixums al coll.

La primera part de la conversa amb la Rosaura la tenim al dormitori del JF, davant del seu matalàs repugnant i pudent, mentre el JF mira la tele al menjador. I mentre la Rosaura i jo estem parlant d'aquest tema a l'habitació, suposo que el JF deu anar imaginant coses, es deu anar inventant la seva pel.lícula: "Aquells dos ara deuen estar follant al meu llit!"

Fer-se vell és una calamitat i, si a més abans has sigut una persona masclista, prepotent, manipuladora, etc., potser encara és una calamitat més gran, perquè amb la decrepitud, els teus trets de caràcter desagradables, acompanyats de regalims de pipí, de pudors, de gasiveria, d'intents d'extorsió de les cuidadores, etc., a més de bastant molestos esdevenen també patètics.

I dramàtics, per a qui ho ha d'aguantar, com en aquest cas la Rosaura. Lluny del seu país, de la seva família, dels seus fills i de la seva mare, als quals no veu des de fa cinc anys.

La Rosaura / 2

L'endemà de la trucada de la Rosaura, vaig al pis del JF. Quan arribo, ella obre la porta, i ell, darrere seu, molt seriós, em diu això: "Ja te'n pots anar".

Li dic que no me'n vaig, que he vingut a parlar amb la Rosaura. Ell insisteix, que me'n vagi. No li faig cas, passo cap al menjador i m'assec. La Rosaura em dona les gràcies. Ell també ve al menjador, i em repeteix que me'n vagi. Com que no li faig cas, finalment també seu.

Primer li dic a la Rosaura que, en bona part, la situació d'ara és responsabilitat seva, ja que si s'hagués limitat a fer estrictament de cuidadora, si no hagués concedit llibertats al JF, tot això probablement no hauria passat. Però que, d'altra banda, ara ja és igual, el que havia passat, i que si ella tenia clar que allò s'havia acabat, doncs acabat estava. La decisió era seva, del tot, digués el que digués el JF.

El JF em torna a dir que me'n vagi. Li dic que no es preocupi, que no m'hi estaré gaire. Que ja marxaré, i que no tornaré més, perquè ja n'estic ben tip, d'ell. També li dic que, si és una mica espavilat, hauria de deixar d'assetjar la Rosaura, perquè si no para, a la primera oportunitat que a ella li surti de canviar de feina, el deixarà plantat. I que en l'estat que ell està, tan dependent, i amb les dificultats per trobar cuidadores adequades, eficients, amb les dosis necessàries de paciència, etc., acabarà una altra vegada envoltat de desordre, porqueria i solitud. O en una residència, cosa que sempre ha dit que no volia

I llavors sí, finalment me'n vaig. 

D'això ja fa uns mesos, i no he tornat a passar per casa del JF, ni li he telefonat. Ell tampoc ho ha fet. En canvi, amb la Rosaura hi mantinc el contacte, procuro telefonar-la cada setmana, per tal de saber com li van les coses. La conversa sempre és la mateixa, ella em diu que el JF segueix igual, obsessionat amb el fet que "aquell dia vam fer coses". I alhora, pressionant-la, insistint-li perquè es deixi grapejar, tot i que ella ja li ha dit ben clar que allò d'abans s'ha acabat del tot. Quan la telefono, la Rosaura també em parla dels seus problemes de salut i familiars, força importants.

La Rosaura és cubana, no té ningú de família, aquí, ni tan sols amigues. Tot el dia pensa en els seus fills, en la seva mare, als quals ja fa cinc anys que no veu. Els troba molt a faltar. De moment, com que no té una altra opció, ni els papers encara en regla per tal de poder-se moure amb una mica de llibertat, ha d'aguantar al JF.

La Rosaura: "Ja no puc més!"

Em telefona la Rosaura i em diu que si puc anar al pis del JF, l'home que cuida. Està molt alterada. Pel pis hi passo de tant en tant, potser un cop al mes, i ella sempre m'ho agraeix. Ara està molt nerviosa, insisteix perquè hi vagi com més aviat millor, m'ho demana per favor, em diu que ja no pot més.

Li pregunto què passa, i em diu que per telèfon és complicat d'explicar, però que ja no suporta més la situació, que està tipa del JF. Li dic que l'endemà suposo que hi podré anar. Seguim encara parlant una mica, i al final m'explica per què està tan alterada.

Es veu que el JF li ha dit que ella "s'entenia amb mi", que l'última vegada que hi vaig anar, "ella i jo vam fer coses", mentre ell estava al menjador mirant la tele. 

No ho puc evitar, i ric. No sé si és el més adequat, tenint en compte que la Rosaura està ben trasbalsada, però ric, perquè trobo molt còmic que el JF, ara, hagi tingut aquesta ocurrència.

La Rosaura fa potser ja quatre anys que fa de cuidadora del JF. Durant un temps, ella va concedir "algunes llibertats" al JF, suposo que a canvi d'alguna cosa. Després, va voler tallar-ho, perquè no s'hi sentia a gust, o ja no li compensava, o pel que fos. El cas és que el JF s'ho va agafar malament: s'hi havia acostumat, no volia renunciar a allò que ja considerava "un dret adquirit".

Algunes vegades, durant l'etapa "de les llibertats", ja havíem parlat d'aquest tema, els tres. Llavors, jo els havia dit que ja eren prou grans, que fessin el que volguessin, ja que cadascú ho feia lliurement, motivat pel seu propi interès, diferent en cada cas. I és clar, que assumissin les conseqüències de les seves decisions. 

Més endavant ella va voler revertir la situació, i aleshores li vaig dir que tenia tot el dret a fer-ho, i que per tant era igual, en aquest sentit, el que el JF volgués.

Al JF no li va fer gens de gràcia, que llavors defensés la Rosaura. I a partir de llavors em va començar a veure com un enemic. Suposo que ja no recordava com estava ell quan el vaig trobar anys enrere, abandonat, brut, sol, fet una calamitat, i el difícil que va ser anar-lo retornant a una vida una mica més ordenada i decenta. I el difícil que també va ser acabar trobant algú com la Rosaura, algú tan pacient i eficient com ella. Perquè abans ja havien passat altres noies que no havien donat bon resultat, en cada cas per diferents motius (el JF no és precisament una persona fàcil).

Al fer, pel que fa a aquest tema, costat a la Rosaura, pel JF m'he convertit en un obstacle, de cara "a la satisfacció de les seves pulsions sexuals". I a partir d'aquí, el seu cap, que ja no rutlla del tot afinat, ha acabat elaborant aquest relat: l'explicació que ella no vulgui deixar-se grapejar més, que ara el rebutgi, és perquè ara la Rosaura s'entén amb mi.

Les cerveses / 2

Uns dies després de la "presumpta mort recent" de la mare del Jóseph (1), me'l torno a trobar. Amb la Cristina, asseguts els dos a  un banc del parc. Al darrere del banc, set llaunes de cervesa buides; hi clavo una llambregada, però no faig cap comentari.

Al Jóseph l'alcohol li complica la vida, però no li altera el caràcter. És un alcohòlic molt bona persona; té les seves rareses, però no s'enfada mai, sempre està tranquil.

La Cristina em diu que han ofert una oportunitat al Jóseph, i que ell ha decidit aprofitar-la, perquè s'adona que el descontrol amb la beguda cada vegada és més gran: des que es desperta fins que se'n va a dormir, no para de beure cerveses. Se les compra amb els diners que li donen les estones que capta.

La Cristina em diu que si a partir de la setmana vinent no veig Jóseph, al vespre, al portal on normalment dorm, que no m'estranyi. M'ho diu ella, perquè a ell, també quan està sobri (en aquest moment ho està poc), és molt complicat d'entendre'l, per mica elaborat que sigui allò que ha de dir. Entre ells parlen amb hongarès; el Jóseph mira, escolta, fa alguns gestos, mentre la Cristina li tradueix el que em diu.

Es veu que el programa que li han proposat consisteix en uns primers dies de confinament absolut, amb zero alcohol i molt acompanyament. Després, si tot va bé, passaria a una mena de residència amb altres persones en la seva mateixa situació  i, si tot segueix anat bé, llavors anirà a un piset compartit amb una altra persona.

Fa uns anys, al Jóseph ja li van oferir una oportunitat com aquesta, i ho va intentar. Va arribar a l'etapa del pis compartit. Però llavors es va obsessionar amb el fet que el seu company de pis roncava. Va dir que era absolutament insuportable, i al cap de potser un més de viure al pis, va tornar al carrer. I a les cerveses, que durant aquell parèntesi no havia tastat.

A veure què passa ara...

--
(1) https://passavolant.blogspot.com/2022/05/les-cerveses.html

Abderraman, no pixis aquí!

-Abderraman, pobre de tu que pixis aquí!

Qui diu això és un policia. L'Abderraman està ben borratxo, suposo que les paraules del policia li arriben a través d'una boira molt espessa, tan espessa que, tot i l'advertiment, amb els ulls enterbolits i fent esses s'acosta a un arbre i fa el gest de dur-se les mans a la bragueta.

-Que t'he dit que no, si has de pixar ves als lavabos de l'estació! Aquí, al parc infantil, no pots pixar de cap manera, i si no et pots aguantar, doncs t'aguantes, per què bevies tanta cervesa! Au, marxa!

Mentrestant, l'Abderraman ha agafat la llauna de cervesa i va fent glops, tan tranquil. Com si el que està passant no tingui res a veure amb ell. Malgrat l'actitud de l'Abderraman, el policia es manté tranquil, parla de manera clara i contundent, però no amb hostilitat. Sembla que compadeix l'Abderraman, el seu estat; sobretot el que vol és que no embruti el parc infantil amb els seus pixums. 

Abans d'aquest policia, n'havia arribat un altre. Diferent, fatxenda, malcarat; des del primer moment ha tractat amb desconsideració l'Abderraman. Es veu que se sent a gust fent sentir la seva autoritat, tot i que l'Abderraman, a causa de l'acumulació d'alcohol al cervell, no s'immuta. Gens ni mica. I potser per això el primer policia encara es comporta de manera més antipàtica i prepotent, perquè voldria veure en la cara de l'Abderraman alguna mena de temor, i no ho aconsegueix.

Arriben més policies, ara ja n'hi ha cinc (i això que l'Abderraman és del tot inofensiu, l'únic risc és un pixum en un lloc inadequat). Dels cinc, el primer, i dos dels següents, sembla que estan interessats "en fer papers" de la situació, demanar documentacions, etc. També parlen per telèfon "amb la central". Com a les pelis. Però és clar, com més s'entretinguin amb la burocràcia (inútil) i les telefonades, com més estona el retinguin, més gran és la possibilitat que l'Abderraman s'acabi pixant al damunt. Al damunt, "i a dins del parc".

Aquesta és el resum de la situació: tres policies amb ganes d'embolicar la troca, un que no diu res, i un altre que només vol resoldre l'embolic, de la manera més fàcil i ràpida possible. De fet, es contradiuen entre ells. Uns demanen papers i diuen "d'aquí no es mou ningú", mentre que l'altre li va dient a l'Abderraman que marxi d'una vegada i vagi a pixar als lavabos de l'estació, que està a tocar. 

A l'Abderraman cada vegada se'l veu més neguitós i tens, no per la presència de la policia, sinó a causa de la pressió creixent de la seva bufeta; amb els seus moviments nerviosos es nota que està a punt de pixar-se. 

Per sort, el policia més sensat i que està en minoria aconsegueix imposar el seu criteri, malgrat les queixes dels altres. Perquè realment es queixen, sembla que lamenten que la cosa no s'emboliqui més.

Jo sóc un espectador "de primera fila", estic assegut a un banc a només uns sis o set metres de l'escena, de manera que no em perdo res del que passa ni del que es diu. Finalment, l'Abderraman, "alliberat", marxa fent tentines. Ves a saber si anirà als lavabos de l'estació, o si acabarà pixant a qualsevol altra banda... però com a mínim ja no pixarà al parc infantil.

Quan ell ja ha marxat, els cinc policies es queden fent tertúlia. Penso que estaria bé que anés a felicitar "el poli bo i assenyat", pel seu comportament. Però no ho faig, perquè com que també hi ha els altres, potser encara em tocaria rebre...

--
(*) Això passa l'1 de juny, al mateix parc del qual ja vaig parlar per explicar una intervenció de la policia del tot abusiva i de caràcter descaradament racista (principis de febrer). Malauradament, aquell dia no hi havia cap "poli bo" i amb una mica de seny que aturés la prepotència dels altres; per acció o omissió, tots eren "dolents":
https://passavolant.blogspot.com/2022/05/quan-lordre-public-laltera-la-policia.html

La bufetada

Estic assegut a un banc d'una plaça. Al darrere, hi ha un altre banc; de cua d'ull veig que s'hi asseuen una dona i un home, junts, deuen tenir al voltant de cinquanta anys, o potser més. 

Ella parla molt. No la sento, perquè parla sense alçar la veu, però em sembla que està renyant l'home. Ell calla, no diu res, està tota l'estona amb el cap acotat. De cop, sense que aparentment hagi passat res especial, ella li clava una bona bufetada. Forta, sonora, tant, que algunes persones els mirin.

A partir de llavors, ella calla i es queda quieta. Ell segueix igual, amb el cap cot i mut. Al cap d'una mica, en silenci, els dos s'aixequen i se'n van, junts, amb aquest caminar encarcarat, lent, empastillat, de les persones bastant medicades amb psicofàrmacs.

A ella la conec. Era una companya de residència de l'Elisabet, i alguna vegada ens havíem saludat, a dins de la residència, o a fora, pel carrer. Però ara no recordo detalls d'ella. A ell no el tinc present, potser encara no era a la residència. 

Abans de morir l'Elisabet, de vegades li preguntava: "I aquest o aquesta, què?" I ella me'n feia la descripció, la fitxa. Però entre una residència i una altra, al final eren tantes, les persones amb qui ella havia conviscut, que moltes descripcions d'aquestes persones se m'han oblidat. I els noms, encara més.

El banc on m'he assegut és a la plaça de la Virreina, a prop del carrer on hi ha la residència on va viure l'Elisabet els seus últims dos anys. M'agrada asseure'm a la plaça, tant perquè la plaça i el barri em recorden l'Elisabet, com perquè és una plaça on hi ha sempre gent curiosa.

Per exemple, aquest mateix dia de la bufetada, a un altre banc que també em queda a la vora, hi passen la tarda cinc homes amb diferents graus de borratxera. El tema de conversa del dia es veu que és la pròpia potència sexual. 

Els sento bé, perquè parlen fort, és obvi que volen que se'ls senti. Un diu: "Doncs jo, sense treure-la, deu vegades seguides!" I llavors un altre diu: "Doncs jo, vint!" I un altre: "Doncs la meva, dos pams i dura com l'acer!" 

I així, explicant les seves proeses (imaginàries o no, això ho saben ells), van passant la tarda.

I jo igual, la vaig passant escoltant, mirant...

Memòria bona o dolenta / 2

Vaig dir l'altre dia que la memòria d'algú és bona o dolenta no només de manera objectiva, sinó també subjectiva, segons l'ús que se'n vulgui fer, allò que se n'esperi, i en quines circumstàncies concretes. 

De vegades decideixo, per exemple, que la setmana vinent faré una determinada cosa. Llavors penso que quan arribi la Lívia li ho haig de dir, per tal que ella ho tingui en compte. Però potser en aquell moment ella no hi és. Més tard arriba, i llavors jo potser m'oblido del que li haig de dir, o potser penso que ja hi haurà un millor moment, perquè potser llavors hi ha un altre tema més important que hem de comentar. 

Aquestes indecisions, acompanyades dels corresponents ajornaments, potser es repeteixen (pels motius que siguin). I arriba un punt que potser ja em faig un embolic, i aquell "li hauria de dir a la Lívia" s'acaba convertint en un "no sé si ja li ho he dit". En el pitjor dels casos, potser fins i tot desapareix el dubte, i arriba un punt que em penso que "ja li ho vaig dir". Un embolic.

Per descomptat, m'agrada ser conscient d'aquestes vulnerabilitats, i dels seus efectes indesitjables. Adonar-me'n és una autoinvitació a reforçar l'ús dels condicionals, sobretot quan la Lívia (o qui sigui), té un relat, un record, sobre una cosa o una altra, diferent del meu.

PD: De cara a minimitzar aquestes situacions conflictives, si li haig de dir una cosa a la Lívia, sobretot si és important, sé que haig de procurar dir-li en el primer moment que sigui possible, encara que potser no sigui el més adequat. I si aquesta immediatesa no és possible, el que haig de fer és anotar-ho, i no haig de tatxar o llençar la nota fins que li ho hagi dit. El risc d'embolics, d'aquesta manera, no queda del tot eliminat, però sí limitat (també pot passar que perdi la nota... la seguretat absoluta no existeix mai, en res).