La Rosaura / 2

L'endemà de la trucada de la Rosaura, vaig al pis del JF. Quan arribo, ella obre la porta, i ell, darrere seu, molt seriós, em diu això: "Ja te'n pots anar".

Li dic que no me'n vaig, que he vingut a parlar amb la Rosaura. Ell insisteix, que me'n vagi. No li faig cas, passo cap al menjador i m'assec. La Rosaura em dona les gràcies. Ell també ve al menjador, i em repeteix que me'n vagi. Com que no li faig cas, finalment també seu.

Primer li dic a la Rosaura que, en bona part, la situació d'ara és responsabilitat seva, ja que si s'hagués limitat a fer estrictament de cuidadora, si no hagués concedit llibertats al JF, tot això probablement no hauria passat. Però que, d'altra banda, ara ja és igual, el que havia passat, i que si ella tenia clar que allò s'havia acabat, doncs acabat estava. La decisió era seva, del tot, digués el que digués el JF.

El JF em torna a dir que me'n vagi. Li dic que no es preocupi, que no m'hi estaré gaire. Que ja marxaré, i que no tornaré més, perquè ja n'estic ben tip, d'ell. També li dic que, si és una mica espavilat, hauria de deixar d'assetjar la Rosaura, perquè si no para, a la primera oportunitat que a ella li surti de canviar de feina, el deixarà plantat. I que en l'estat que ell està, tan dependent, i amb les dificultats per trobar cuidadores adequades, eficients, amb les dosis necessàries de paciència, etc., acabarà una altra vegada envoltat de desordre, porqueria i solitud. O en una residència, cosa que sempre ha dit que no volia

I llavors sí, finalment me'n vaig. 

D'això ja fa uns mesos, i no he tornat a passar per casa del JF, ni li he telefonat. Ell tampoc ho ha fet. En canvi, amb la Rosaura hi mantinc el contacte, procuro telefonar-la cada setmana, per tal de saber com li van les coses. La conversa sempre és la mateixa, ella em diu que el JF segueix igual, obsessionat amb el fet que "aquell dia vam fer coses". I alhora, pressionant-la, insistint-li perquè es deixi grapejar, tot i que ella ja li ha dit ben clar que allò d'abans s'ha acabat del tot. Quan la telefono, la Rosaura també em parla dels seus problemes de salut i familiars, força importants.

La Rosaura és cubana, no té ningú de família, aquí, ni tan sols amigues. Tot el dia pensa en els seus fills, en la seva mare, als quals ja fa cinc anys que no veu. Els troba molt a faltar. De moment, com que no té una altra opció, ni els papers encara en regla per tal de poder-se moure amb una mica de llibertat, ha d'aguantar al JF.

La Rosaura: "Ja no puc més!"

Em telefona la Rosaura i em diu que si puc anar al pis del JF, l'home que cuida. Està molt alterada. Pel pis hi passo de tant en tant, potser un cop al mes, i ella sempre m'ho agraeix. Ara està molt nerviosa, insisteix perquè hi vagi com més aviat millor, m'ho demana per favor, em diu que ja no pot més.

Li pregunto què passa, i em diu que per telèfon és complicat d'explicar, però que ja no suporta més la situació, que està tipa del JF. Li dic que l'endemà suposo que hi podré anar. Seguim encara parlant una mica, i al final m'explica per què està tan alterada.

Es veu que el JF li ha dit que ella "s'entenia amb mi", que l'última vegada que hi vaig anar, "ella i jo vam fer coses", mentre ell estava al menjador mirant la tele. 

No ho puc evitar, i ric. No sé si és el més adequat, tenint en compte que la Rosaura està ben trasbalsada, però ric, perquè trobo molt còmic que el JF, ara, hagi tingut aquesta ocurrència.

La Rosaura fa potser ja quatre anys que fa de cuidadora del JF. Durant un temps, ella va concedir "algunes llibertats" al JF, suposo que a canvi d'alguna cosa. Després, va voler tallar-ho, perquè no s'hi sentia a gust, o ja no li compensava, o pel que fos. El cas és que el JF s'ho va agafar malament: s'hi havia acostumat, no volia renunciar a allò que ja considerava "un dret adquirit".

Algunes vegades, durant l'etapa "de les llibertats", ja havíem parlat d'aquest tema, els tres. Llavors, jo els havia dit que ja eren prou grans, que fessin el que volguessin, ja que cadascú ho feia lliurement, motivat pel seu propi interès, diferent en cada cas. I és clar, que assumissin les conseqüències de les seves decisions. 

Més endavant ella va voler revertir la situació, i aleshores li vaig dir que tenia tot el dret a fer-ho, i que per tant era igual, en aquest sentit, el que el JF volgués.

Al JF no li va fer gens de gràcia, que llavors defensés la Rosaura. I a partir de llavors em va començar a veure com un enemic. Suposo que ja no recordava com estava ell quan el vaig trobar anys enrere, abandonat, brut, sol, fet una calamitat, i el difícil que va ser anar-lo retornant a una vida una mica més ordenada i decenta. I el difícil que també va ser acabar trobant algú com la Rosaura, algú tan pacient i eficient com ella. Perquè abans ja havien passat altres noies que no havien donat bon resultat, en cada cas per diferents motius (el JF no és precisament una persona fàcil).

Al fer, pel que fa a aquest tema, costat a la Rosaura, pel JF m'he convertit en un obstacle, de cara "a la satisfacció de les seves pulsions sexuals". I a partir d'aquí, el seu cap, que ja no rutlla del tot afinat, ha acabat elaborant aquest relat: l'explicació que ella no vulgui deixar-se grapejar més, que ara el rebutgi, és perquè ara la Rosaura s'entén amb mi.

Les cerveses / 2

Uns dies després de la "presumpta mort recent" de la mare del Jóseph (1), me'l torno a trobar. Amb la Cristina, asseguts els dos a  un banc del parc. Al darrere del banc, set llaunes de cervesa buides; hi clavo una llambregada, però no faig cap comentari.

Al Jóseph l'alcohol li complica la vida, però no li altera el caràcter. És un alcohòlic molt bona persona; té les seves rareses, però no s'enfada mai, sempre està tranquil.

La Cristina em diu que han ofert una oportunitat al Jóseph, i que ell ha decidit aprofitar-la, perquè s'adona que el descontrol amb la beguda cada vegada és més gran: des que es desperta fins que se'n va a dormir, no para de beure cerveses. Se les compra amb els diners que li donen les estones que capta.

La Cristina em diu que si a partir de la setmana vinent no veig Jóseph, al vespre, al portal on normalment dorm, que no m'estranyi. M'ho diu ella, perquè a ell, també quan està sobri (en aquest moment ho està poc), és molt complicat d'entendre'l, per mica elaborat que sigui allò que ha de dir. Entre ells parlen amb hongarès; el Jóseph mira, escolta, fa alguns gestos, mentre la Cristina li tradueix el que em diu.

Es veu que el programa que li han proposat consisteix en uns primers dies de confinament absolut, amb zero alcohol i molt acompanyament. Després, si tot va bé, passaria a una mena de residència amb altres persones en la seva mateixa situació  i, si tot segueix anat bé, llavors anirà a un piset compartit amb una altra persona.

Fa uns anys, al Jóseph ja li van oferir una oportunitat com aquesta, i ho va intentar. Va arribar a l'etapa del pis compartit. Però llavors es va obsessionar amb el fet que el seu company de pis roncava. Va dir que era absolutament insuportable, i al cap de potser un més de viure al pis, va tornar al carrer. I a les cerveses, que durant aquell parèntesi no havia tastat.

A veure què passa ara...

--
(1) https://passavolant.blogspot.com/2022/05/les-cerveses.html

Abderraman, no pixis aquí!

-Abderraman, pobre de tu que pixis aquí!

Qui diu això és un policia. L'Abderraman està ben borratxo, suposo que les paraules del policia li arriben a través d'una boira molt espessa, tan espessa que, tot i l'advertiment, amb els ulls enterbolits i fent esses s'acosta a un arbre i fa el gest de dur-se les mans a la bragueta.

-Que t'he dit que no, si has de pixar ves als lavabos de l'estació! Aquí, al parc infantil, no pots pixar de cap manera, i si no et pots aguantar, doncs t'aguantes, per què bevies tanta cervesa! Au, marxa!

Mentrestant, l'Abderraman ha agafat la llauna de cervesa i va fent glops, tan tranquil. Com si el que està passant no tingui res a veure amb ell. Malgrat l'actitud de l'Abderraman, el policia es manté tranquil, parla de manera clara i contundent, però no amb hostilitat. Sembla que compadeix l'Abderraman, el seu estat; sobretot el que vol és que no embruti el parc infantil amb els seus pixums. 

Abans d'aquest policia, n'havia arribat un altre. Diferent, fatxenda, malcarat; des del primer moment ha tractat amb desconsideració l'Abderraman. Es veu que se sent a gust fent sentir la seva autoritat, tot i que l'Abderraman, a causa de l'acumulació d'alcohol al cervell, no s'immuta. Gens ni mica. I potser per això el primer policia encara es comporta de manera més antipàtica i prepotent, perquè voldria veure en la cara de l'Abderraman alguna mena de temor, i no ho aconsegueix.

Arriben més policies, ara ja n'hi ha cinc (i això que l'Abderraman és del tot inofensiu, l'únic risc és un pixum en un lloc inadequat). Dels cinc, el primer, i dos dels següents, sembla que estan interessats "en fer papers" de la situació, demanar documentacions, etc. També parlen per telèfon "amb la central". Com a les pelis. Però és clar, com més s'entretinguin amb la burocràcia (inútil) i les telefonades, com més estona el retinguin, més gran és la possibilitat que l'Abderraman s'acabi pixant al damunt. Al damunt, "i a dins del parc".

Aquesta és el resum de la situació: tres policies amb ganes d'embolicar la troca, un que no diu res, i un altre que només vol resoldre l'embolic, de la manera més fàcil i ràpida possible. De fet, es contradiuen entre ells. Uns demanen papers i diuen "d'aquí no es mou ningú", mentre que l'altre li va dient a l'Abderraman que marxi d'una vegada i vagi a pixar als lavabos de l'estació, que està a tocar. 

A l'Abderraman cada vegada se'l veu més neguitós i tens, no per la presència de la policia, sinó a causa de la pressió creixent de la seva bufeta; amb els seus moviments nerviosos es nota que està a punt de pixar-se. 

Per sort, el policia més sensat i que està en minoria aconsegueix imposar el seu criteri, malgrat les queixes dels altres. Perquè realment es queixen, sembla que lamenten que la cosa no s'emboliqui més.

Jo sóc un espectador "de primera fila", estic assegut a un banc a només uns sis o set metres de l'escena, de manera que no em perdo res del que passa ni del que es diu. Finalment, l'Abderraman, "alliberat", marxa fent tentines. Ves a saber si anirà als lavabos de l'estació, o si acabarà pixant a qualsevol altra banda... però com a mínim ja no pixarà al parc infantil.

Quan ell ja ha marxat, els cinc policies es queden fent tertúlia. Penso que estaria bé que anés a felicitar "el poli bo i assenyat", pel seu comportament. Però no ho faig, perquè com que també hi ha els altres, potser encara em tocaria rebre...

--
(*) Això passa l'1 de juny, al mateix parc del qual ja vaig parlar per explicar una intervenció de la policia del tot abusiva i de caràcter descaradament racista (principis de febrer). Malauradament, aquell dia no hi havia cap "poli bo" i amb una mica de seny que aturés la prepotència dels altres; per acció o omissió, tots eren "dolents":
https://passavolant.blogspot.com/2022/05/quan-lordre-public-laltera-la-policia.html

La bufetada

Estic assegut a un banc d'una plaça. Al darrere, hi ha un altre banc; de cua d'ull veig que s'hi asseuen una dona i un home, junts, deuen tenir al voltant de cinquanta anys, o potser més. 

Ella parla molt. No la sento, perquè parla sense alçar la veu, però em sembla que està renyant l'home. Ell calla, no diu res, està tota l'estona amb el cap acotat. De cop, sense que aparentment hagi passat res especial, ella li clava una bona bufetada. Forta, sonora, tant, que algunes persones els mirin.

A partir de llavors, ella calla i es queda quieta. Ell segueix igual, amb el cap cot i mut. Al cap d'una mica, en silenci, els dos s'aixequen i se'n van, junts, amb aquest caminar encarcarat, lent, empastillat, de les persones bastant medicades amb psicofàrmacs.

A ella la conec. Era una companya de residència de l'Elisabet, i alguna vegada ens havíem saludat, a dins de la residència, o a fora, pel carrer. Però ara no recordo detalls d'ella. A ell no el tinc present, potser encara no era a la residència. 

Abans de morir l'Elisabet, de vegades li preguntava: "I aquest o aquesta, què?" I ella me'n feia la descripció, la fitxa. Però entre una residència i una altra, al final eren tantes, les persones amb qui ella havia conviscut, que moltes descripcions d'aquestes persones se m'han oblidat. I els noms, encara més.

El banc on m'he assegut és a la plaça de la Virreina, a prop del carrer on hi ha la residència on va viure l'Elisabet els seus últims dos anys. M'agrada asseure'm a la plaça, tant perquè la plaça i el barri em recorden l'Elisabet, com perquè és una plaça on hi ha sempre gent curiosa.

Per exemple, aquest mateix dia de la bufetada, a un altre banc que també em queda a la vora, hi passen la tarda cinc homes amb diferents graus de borratxera. El tema de conversa del dia es veu que és la pròpia potència sexual. 

Els sento bé, perquè parlen fort, és obvi que volen que se'ls senti. Un diu: "Doncs jo, sense treure-la, deu vegades seguides!" I llavors un altre diu: "Doncs jo, vint!" I un altre: "Doncs la meva, dos pams i dura com l'acer!" 

I així, explicant les seves proeses (imaginàries o no, això ho saben ells), van passant la tarda.

I jo igual, la vaig passant escoltant, mirant...

Memòria bona o dolenta / 2

Vaig dir l'altre dia que la memòria d'algú és bona o dolenta no només de manera objectiva, sinó també subjectiva, segons l'ús que se'n vulgui fer, allò que se n'esperi, i en quines circumstàncies concretes. 

De vegades decideixo, per exemple, que la setmana vinent faré una determinada cosa. Llavors penso que quan arribi la Lívia li ho haig de dir, per tal que ella ho tingui en compte. Però potser en aquell moment ella no hi és. Més tard arriba, i llavors jo potser m'oblido del que li haig de dir, o potser penso que ja hi haurà un millor moment, perquè potser llavors hi ha un altre tema més important que hem de comentar. 

Aquestes indecisions, acompanyades dels corresponents ajornaments, potser es repeteixen (pels motius que siguin). I arriba un punt que potser ja em faig un embolic, i aquell "li hauria de dir a la Lívia" s'acaba convertint en un "no sé si ja li ho he dit". En el pitjor dels casos, potser fins i tot desapareix el dubte, i arriba un punt que em penso que "ja li ho vaig dir". Un embolic.

Per descomptat, m'agrada ser conscient d'aquestes vulnerabilitats, i dels seus efectes indesitjables. Adonar-me'n és una autoinvitació a reforçar l'ús dels condicionals, sobretot quan la Lívia (o qui sigui), té un relat, un record, sobre una cosa o una altra, diferent del meu.

PD: De cara a minimitzar aquestes situacions conflictives, si li haig de dir una cosa a la Lívia, sobretot si és important, sé que haig de procurar dir-li en el primer moment que sigui possible, encara que potser no sigui el més adequat. I si aquesta immediatesa no és possible, el que haig de fer és anotar-ho, i no haig de tatxar o llençar la nota fins que li ho hagi dit. El risc d'embolics, d'aquesta manera, no queda del tot eliminat, però sí limitat (també pot passar que perdi la nota... la seguretat absoluta no existeix mai, en res).

Les cerveses

Fent esses, amb una llauna de cerveses a la mà, el Jóseph travessa la plaça i s'asseu en un banc. El veig de lluny i dubto si m'acosto o no a dir-li alguna cosa, de vegades quan està borratxo no ho faig. Al final m'hi acosto, i veig que fa una cara diferent i, ja més a la vora, veig que plora.

Em diu que ahir la seva germana li va trucar i li va dir que la mare havia mort. M'ho diu amb les llàgrimes que li regalimen per la cara, alhora que m'ensenya la llauna de cervesa, volent dir que és l'únic que pot fer, beure per suportar el trasbals, la tristesa.

No li faig cap comentari sobre la seva borratxera; de fet, en general ja no li dic mai res, sobre l'alcohol, perquè no sé què dir-li, amb la vida que fa, dormint al carrer des de fa una pila d'anys... Sobre això, l'únic que li vaig dir, al principi, un dels primers dies que vam parlar i que em va demanar si li comprava una cervesa (estàvem al costat de l'entrada del supermercat), va ser que d'alcohol no li compraria res, però que si volia alguna altra cosa, cap problema (sovint em demana pernil dolç).

L'endemà, també pel barri, trobo la Cristina. Fa anys també vivia al carrer i també bevia bastant, però li van donar una oportunitat, la va aprofitar, i ara viu en un piset petit. S'organitza molt bé, sempre va molt endreçada, i sempre somriu. Està molt agraïda als serveis socials.

La Cristina és hongaresa, com el Jóseph. Quan pot, l'ajuda, està bastant al cas d'ell. La Cristina parla en castellà millor que ell. No és gaire difícil: ell, tot i fer quinze anys que va arribar, només sap un grapat de paraules (fred, calor, avui, demà, hola, adeu... i poca cosa més). I per descomptat, de gramàtica zero, parla com els indis de les pelis de l'Oest. No sé si és que el seu cap, banyat en alcohol des de fa tants anys, amb les neurones ja molt deteriorades, ja no pot anar més enllà, o és que no aprèn res a causa del desinterès, de la indiferència.

Li dic a la Cristina que pobre Jóseph, que se li ha mort la mare. I ella obre molt els ulls, fa cara de sorpresa: em diu que la mare del Joseph va morir fa molts anys i, després, també fa anys, la germana.

La història m'entendreix: el Jóseph, borratxo, o més ben dit, més borratxo de l'habitual, assegut al banc, trist, desconsolat, plorant perquè la seva mare "s'acabava" de morir... 

Les corretges

La mare del Genís s'anava extraviant i desdibuixant a causa de l'alzheimer. De caràcter molt plàcid i dolç, durant aquest procés de degradació, de manera inesperada va passar una etapa molt neguitosa; es passava les nits desperta, tombant per la casa, i un dia va caure i es va trencar una cama.

La van operar de la cama, i com que a casa, entre el seu neguit i les limitacions de la cama operada, era complicat ocupar-se'n adequadament, la van ingressar durant unes setmanes en un centre "sociosanitari".

Quan estava a casa, tenia una cuidadora. Llavors, mentre va estar ingressada, cada dia, a partir de l'hora del matí autoritzada, el Genís i la cuidadora hi anaven. El Genís només passava un moment, preguntava com havia passat la nit la mare, i després se n'anava a treballar, mentre que la cuidadora s'hi quedava tot el dia. 

Cada dia, quan arribaven, els deien que la mare havia passat la nit molt tranquil.la.

Un dia, els dos, van arribar mitja hora o tres quarts abans de l'hora habitual, i com que a l'entrada ningú no els va aturar, i després no van trobar ningú, van arribar sense problemes fins a l'habitació de la mare. I el Genís es va quedar trasbalsat: la mare tenia els braços lligats al capçal del llit! 

El Genís, indignat, va anar a buscar les infermeres, que, és clar, encara no s'havien adonat que ells havien arribat. El Genís els va dir que què era, allò, que si era així com la mare passava totes les nits "tranquil.les", tal com li deien cada dia. Les infermeres, o auxiliars, o el que fossin, s'havien quedat mudes, no sabien què dir, intentaven buscar excuses... Al Genís li va quedar clar que aquell havia sigut el procediment habitual cada nit: de nit estava lligada i, abans de l'arribada de les visites, la deslligaven, la posaven "en estat de ser visitada".

El Genís va amenaçar les infermeres, els va dir que denunciaria el centre, i que pobres d'elles si allò tornava a passar. Es veu que sobretot es van justificar amb l'explicació que la mare estava molt neguitosa i, d'aquella manera, lligada, "no es podia fer mal". Com si el mal de sentir-se lligada no fos un mal tant o més gran. 

Costa d'entendre, que aquestes coses puguin passar, sobretot havent-hi alternatives fàcils. Perquè per a una persona amb una demència avançada (o sense demència), sens dubte hauria estat molt més indicat un sedant que li hagués permès passar la nit dormint, ja que així s'hauria estalviat les dues coses: tant les hores de neguit nocturnes, pròpies d'aquells dies alterats, com el neguit afegit d'estar desperta i sentir-se lligada durant tota la nit.

D'aquest episodi no en fa tants anys, potser uns dotze. Per sort, la mare, que com he dit ja patia un alzheimer avançat, no va viure molt més. Pocs dies després de l'incident, la mare va tornar cap a casa (abans del final del temps d'estada que estava previst). A casa, fins que va morir, es va ocupar d'ella la mateixa cuidadora, una dona admirable que la va tractar sempre amb molta delicadesa i afecte.

La mare del Genís la vaig conèixer uns vint o vint-i-cinc anys abans de la seva mort. Jo treballava de vegades pel seu marit, i a ella sobretot la veia quan passava per casa d'ells, a cobrar els jornals. Al principi, la recordo amb un somriure dolç i trist, ocupant-se de la seva mare, una velleta menuda, també amb alzheimer, que llavors ja no parlava ni es movia. Bastants anys després de la mort de la seva mare, van començar a aparèixer els primers indicis del seu alzheimer, i em va fer molta tristesa.

Una capsa i un cordill

Quan era petit, la joguina del Joan era una capsa de sabates amb un cordill lligat a una vora. Al carrer, que era de terra, amb un bastó, o afilerant pedretes, dibuixava circuits i, després, estirava la caixa amb el cordill per aquells recorreguts, en els quals de vegades hi incloïa rampes amb terra amuntegada, per tal que pujant-les i baixant-les, el recorregut fos més entretingut.

La capsa amb el cordill és l'única joguina que el Joan va tenir, a banda dels tiragomes per matar ocells i els bastons i branques per jugar a espases. El Joan és el mateix Joan que ja vaig explicar un altre dia que quan era petit anava sempre sense calçotets i amb uns pantalons sempre oberts pel darrere, per tal que si volia cagar o pixar només li calgués aclofar-se, sense la molèstia d'haver d'abaixar-se els pantalons o descordar-se la bragueta (una bragueta d'altra banda inexistent, perquè amb aquell model de pantalons era innecessària).

Als vuit anys el Joan ja feia moltes feines. Per exemple, quan n'era el temps, anava a escardar, és a dir, a netejar els sembrats dels cards que s'hi feien entremig. La feina d'escardar la feia amb dos bastons, un a cada mà. Un dels bastons tenia una enforcadura a l'extrem, i l'altra un falçó, una ganiveta corba. Amb l'enforcadura amorrava a terra el card i, amb la ganiveta, el tallava. Al poble el cultiu principal eren els cereals, blat, ordi i civada, i quan tocava escardar la feina durava.

Això passava a principis dels anys trenta, en aquell poble llavors amb centenars d'habitants, i avui pràcticament abandonat. El Joan no té un mal record de la seva infantesa: era com era, no hi havia altres referències, i totes les criatures allò ho vivien amb normalitat: capses de sabates com a joguines, anar a robar els ous dels nius, ajudar en les feines familiars, als corrals, als camps... 

Avui, a la vora del pis de la ciutat on viu el Joan (molt lluny del poble) hi ha contenidors de reciclatge. De paper, de plàstic i de vidre. El de paper sovint està desbordat, envoltat de cartrons i caixes de tota mena, de vegades també capses de sabates, esclafades o senceres. Tot fent un tomb amb ell, de vegades hi passem pel costat, i alguna vegada li he dit al Joan: "Mira quin munt de joguines!" I el Joan riu.

El Joan de vegades es queixa dels seus mals, de diferents tipus, i sovint també es queixa de la seva solitud (té 90 anys, i viu sol). Però en general, per mica que es presenti l'ocasió, també riu. I així, entre queixes i rialles, els seus dies van passant de manera una mica més lleu que si només hi hagués les queixes.

Mig quilo

Quan va néixer la Maria, tothom estava convençut que s'havia de morir. Només pesava mig quilo, i a sobre això passava el 1922. De manera que, com que s'havia de morir, el més important era batejar-la, i que així si més no la seva ànima pogués anar al Cel, i no es quedés eternament en aquell lloc estrany a on anaven a parar les ànimes no batejades, els Llimbs.

Pel que fa al bateig, el problema era que ningú no volia fer de padrí d'ella, perquè fer-ne d'una criatura que ja se sabia que s'havia de morir portaria mala sort. Al final, davant de les dificultats, els pares van decidir buscar-li un padrí i una padrina mercenaris, cosa més fàcil de trobar, perquè al veïnat hi havia gent amb vides molt precàries i que, a canvi d'uns diners, estava disposada a moltes coses. I fer de padrí una estona no era tan difícil.

He dit que tothom pensava que aquella nena de mig quilo s'havia de morir. Però tothom no ho pensava, la seva mare no: va agafar una capsa de sabates, la va folrar amb cotofluix i hi va posar a dins la Maria, junt amb unes ampolletes plenes d'aigua calenta al voltant, per tal d'elevar la temperatura d'aquella incubadora improvisada (la Maria havia nascut a l'hivern, i llavors els hiverns eren molt més freds que ara). Amb la Maria a la seva incubadora, la mare llavors es va dedicar a munyir-se els pits, per treure'n la llet i, després, amb la llet a una tassa, amb un goter, gota a gota, l'anava posant a la boca de la Maria. 

I la mare se'n va sortir: la prova és que la Maria fa uns mesos va fer cent anys. I els ha fet en molt bones condicions: amb les seves facultats mentals de sempre intactes. La Maria conserva una memòria i una facilitat de conversa prodigioses. I com que té el cap molt ben endreçat, a sobre tot el que diu és interessant. També conserva una considerable autonomia física: viu sola, en un piset molt petit, tan petit que per dormir ha d'obrir el sofà (al vespre estirar-lo i al matí recollir-lo). Quan surt al carrer, últimament ho fa acompanyada, per si de cas. Però hi surt caminant, de vegades amb un bastó, i de vegades no, segons els dies.

Entre aquell mig quilo de 1922 i els cent anys d'ara, la Maria ha viscut moltes coses. Ha tingut una vida curiosa, insòlita, plena d'aventures i alhora gens fàcil, però la història de la seva vida ja és una altra història.

De vegades m'havien parlat de la Maria, i fa un any i mig la vaig conèixer. Em va impressionar molt, sobretot per la seva gran vitalitat. Des d'aleshores, de vegades parlem per telèfon i, de manera més espaiada, ens veiem.

Hi ha gent que va al cine, o al teatre, o de viatge. Jo no: a mi m'agraden aquestes coses, conèixer persones com la Maria (encara que les seves vides no siguin tan insòlites), i que m'expliquin les seves històries.